Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris anarquisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris anarquisme. Mostrar tots els missatges

25 de novembre del 2020

Els "Fets de Fígols de 1932" segons Josep Pla

 

Aquests dies ha arribat a les llibreries l'obra que transcriu el manuscrit original inacabat en català de la Història de la Segona República Espanyola , de Josep Pla.

Pla va escriure, subvencionat per Francesc Cambó, la Historia de la Segunda República Española, avui pràcticament introbable, publicada en quatre volums a l’editorial Destino, els anys 1940 i 1941, i mai no reeditada, que originàriament havia de ser escrita en català, com demostra el manuscrit ara publicat.

Fem un breu resum de la referència que Josep Pla fa als Fets de Fígols del 1932.

«La Federació Anarquista Ibèrica [FAI], o sigui, els elements més actius, l’èlite de la Confederació Nacional del Treball [CNT], promou a les conques del Llobregat i el Cardoner [sic] un moviment de sedició que produeix a tota Catalunya una impressió vivíssima.»

Després d’exposar que el 21 de gener del 1931 nombrosos individus armats  a Manresa, Sallent, Berga Cardona i Súria es van apoderar d’aquestes poblacions després de reduir els pocs elements de la guàrdia civil que hi havia: disposaven, els revolucionaris, de les armes que havien requisat al sometent.

La proclama del Comitè que es va fer pública advertia que «aquel [proletari] que esté en disconformidad  con el programa que peresigue nuestra ideologia [el comunisme llibertari] será resposable de sus actos.»

Quant als actes que van seguir la proclamació del comunisme llibertari, sobre Berga Pla escriu: «es cometen tota tota mena d’estralls: un grup es fa fort en una casa i, disposant de bombes en abundància, llença diversos artefactes a la força pública. [...] Els miners de Fígols, en nombre de gairebé sis mil, secunden el moviment i, arnats de fusells i de bombes, es fan forts en la zona minera.»

Per reprimir el moviment anarquista, Manuel Azaña  dona ordres al general de la Quarta Divisió «de enviar a la zona donde se ha producido el levantamiento las fuerzas necesarias para aplastarlo.» Quan hi van arribar els militars «els revolucionaris deposaren  les armes a la zona minera de Fígols, els miners foren encerclats a la muntanya i obligats a rendir-se.» Els miners van ser detinguts i deportats a Villa Cisneros.

Escriu Pla: «Un govern de socialistes, de demòcrates i d’esquerristes deportant a Villa Cisneros un grup d’anarquistes, és a dir portant a cap, com un govern reaccionari qualsevol, el que cap govern monàrquic encara havia –ni pel nombre  dels deportats ni pel lloc de deportació– mai fet [...]» va propiciar als anarquistes un motiu per a la demagògia.

El comandant Franco, Ramon Franco, germà del general, que era diputat a les Corts de Madtid per Esquerra Republicana de Cataluna, va culpar dels fets de l’Alt Llobregat no a «los que han tomado parte en los mismos sino los que han permitido que se llegara a este estado de espíritu.»

 

Josep Pla (2020). Història de la Segona República Espanyola. Manuscrit original català inacabat. [Edició: Xavier Pla]. Barcelona: Edicions Destino. Pàgines 188-192.

 

 

18 de juny del 2020

ANARQUISME. JOSEP QUEVEDO I ALTRES BERGUEDANS AL LLIBRE DE DAVID CASTILLO



Trobem Josep Quevedo i altres berguedans als agraïments del llibre El tango de Dien Bien Phu (2020), premi Joanot Martorell 2019, de David Castillo. 



------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

El llibre "Parteix d’un miner de Fígols que, quan mor el seu germà, va cap a Barcelona perquè s’ha carregat al capatàs i, a partir d’aquí, són tot d’històries reals i documentades. En bona part, gràcies a Pep Quevedo, que em va obrir moltes portes i em va permetre accedir a documents, seus o d’arxius públics. Un company fonamental." David Castillo.

--------------------------------------------------------------------

 

Entrevista sobre el llibre (El Punt Avui, 09/0172020)

David Castillo. Novel·lista


“Si a un home li dones un fusell, es creu Gary Cooper”




He intentat que la novel·la, tot i que és un gènere subjectiu, 
políticament fos equànime
 

David Castillo (Barcelona, 1961) és un poeta a qui, cada tants anys, li ve de gust barallar-se amb una novel·la. Deu ser de lliurar batalles creatives que la guerra ha acabat sent l’eix central de la seva cinquena novel·la. I, paradoxalment, és un home que abomina la violència, l’explícita; potser per això, per fer-hi front, ha volgut narrar l’horror quotidià de la guerra, el dels homes a peu de trinxera, a El tango de Dien Bien Phu, amb què va guanyar el darrer premi Joanot Martorell de Gandia.

El tango de Dien Bien Phu (a Edicions 62 i a Edhasa, en traducció al castellà de Gemma Brunat) mostra el periple bèl·lic, de supervivència, de dos homes –de molts més, de fet, com ara l’avi de l’autor, que és ben present en el text i en l’esperit de l’obra– entre el 1939, quan fugen després de la Guerra Civil, fins al 1954, en la desfeta francesa a Indoxina. La lectura evoca molts referents d’autors que han narrat la guerra amb visió panoràmica, des de Guerra i pau, de Tolstoi, a Incerta glòria, de Joan Sales, passant per Els nus i els morts, de Norman Mailer. Afegeixin-hi els seus.

Per entendre el present cal conèixer el passat. Vostè posa el focus en els episodis bèl·lics. Quins elements d’interès troba en les trames de guerra?

Estem acostumats a fer les lectures maniquees de la Guerra Civil, de la Segona Guerra Mundial i dels conflictes que toco fins a arribar a Dien Bien Phu, que és la gran desfeta dels francesos a Indoxina. El que he intentat és donar una visió del dia a dia dels soldats, de la tropa, dels pàries, de la gent de la terra davant de les interpretacions de tots aquests conflictes dels historiadors marxistes o de dretes.

I què hi trobarà, el lector?

Són històries d’una reconstrucció severa a partir de les que vaig sentir dels meus avis quan encara era petit. També d’anys d’anar per arxius militars i d’infinitat d’organitzacions: d’omplir quatre prestatgeries de llibres exclusivament sobre aquest tema. He fet un puzle dins d’una novel·la de no-ficció.

Per què novel·la i no un assaig?

Perquè la novel·la dona una llibertat que els llibres d’història, els reportatges, el periodisme sovint no ofereixen. Volia tenir aquest espai per poder desenvolupar una història que fos autònoma, però creant a partir de documents reals.

Ha estat més de deu anys documentant-se i escrivint-la. Què la va posar en marxa?

Tot va començar quan el 2001 vaig presentar No miris enrere, acompanyat de Manolo Vázquez Montalbán i Joan Marsé. Va venir un cantautor de Badalona molt amic meu, Ramon Muns, i va interpretar la cançó Los refugiados del 39. Una cançó que surt en un reportatge de TV3 de Felip Solé Sabaté sobre les platges d’Argelers. Jo l’havia sentida feia molt i ma mare, també, perquè els meus avis van ser a les platges d’Argelers, i em va servir d’excusa per, a partir d’aquest himne d’Argelers, desglossar la història d’aquesta gent que sempre va per la vida a empentes i rodolons.

Molt de tango, doncs.

Sí, de Gardel [riu]. Buscar la lletra de l’adaptació d’Esta noche me emborracho és una de les excuses argumentals.

L’obra comença quan Ribot i Menero marxen.

Sí, quan surten per la Guingueta d’Ix. De Puigcerdà a la Guingueta, amb les columnes llibertàries (l’antiga columna Durruti i l’Ascaso), fins que alguns dels protagonistes acaben, després de reenganxar-se, a la batalla de Dien Bien Phu.

El narrador de fons és vostè. Bé, Dani Cajal.

Soc molt supersticiós. Dani Cajal em va donar sort en les primeres novel·les: El cel de l’infern va rebre el premi Crexells el 1999 i No miris enrere, el Sant Jordi, i van tenir molt bona acollida. Però la sort es va acabar i amb les següents novel·les que he fet sense Cajal [El mar de la tranquil·litat, 2010, i Barcelona no existeix, 2014] no m’he menjat ni un torrat, i això que, segurament, sabia escriure millor. Per aquest motiu vaig decidir confiar de nou en ell. El protagonista podria ser qualsevol, podria no tenir nom... No ha anat malament, perquè he guanyat un premi important, el Joanot Martorell.

Amb aquest ‘alter ego’ és com es troba més còmode, no?

De fet, no em trobo còmode fent novel·la. Em sento còmode fent versos. La novel·la requereix una disciplina, et fa entrar en una dimensió en què jo em grillo molt. Adopto la veu del personatge narrador i acaba sent demencial. Un poema, un article, el pots fer en un moment i, després, millorar-lo. En una novel·la, vas i vens, la deixes i la tornes a agafar, et bloqueges, en comences una altra i la fiques al calaix, la recuperes... És el que em va passar amb aquesta –i també amb la primera, El cel de l’infern–, que vaig trigar anys a enllestir-la.

Molta feina, moltes hores...

Per això espero que tingui repercussió, perquè, cas que no, estic millor passejant per les muntanyes del barri, fent poemes, recitals i conferències. No necessito ficar-me en una cosa tan complicada.

Que s’ha complicat més per la recerca a l’arxiu de Salamanca.

No només allà. També en arxius de Madrid, d’Alcalá de Henares, de l’Estat francès, d’Amsterdam... De tot arreu.

Una part essencial de l’obra són els testimonis orals. La majoria apareixen amb els noms reals. Com els va conèixer?

Alguns ja els coneixia feia anys. Per exemple, el primer dia que vaig anar a la universitat, vaig coincidir amb un noi, Joan Escanilla Rull; resulta que, després de la Guerra Civil, el seu pare va estar amb els meus oncles compartint cel·la de condemnats a mort a la presó de Torrero, a Saragossa. Als meus oncles els van matar i al seu pare, no. Així, hi ha molts testimonis amb què he parlat. I tot d’històries bèsties que he mirat de posar en ordre d’una manera documentada, que a Catalunya costa, perquè fora els arxius estan bastant millor.

Qui serien els dos protagonistes principals? Ribot i Menero? En qui es va inspirar?

Són personatges que he conegut, d’alguna manera. Al que anomeno Ribot li vaig canviar el nom perquè no el recordo i els meus familiars que el podrien recordar són morts. Li vaig posat Ribot per la sensació que tenia mentre anava retallant i retallant la novel·la. No podia ser de dues mil pàgines perquè ningú no l’hauria publicada!

Tot el que surt és real, doncs.

Parteix d’un miner de Fígols que, quan mor el seu germà, va cap a Barcelona perquè s’ha carregat al capatàs i, a partir d’aquí, són tot d’històries reals i documentades. En bona part, gràcies a Pep Quevedo, que em va obrir moltes portes i em va permetre accedir a documents, seus o d’arxius públics. Un company fonamental.

Ha de ser complicat sintetitzar tanta informació acumulada i que l’obra funcioni narrativament.

És una merda, perquè, si em presento a un premi amb una novel·la de dues mil pàgines, no el guanyo. El que faig no interessa, busquen un altre perfil de novel·lista. Si vas amb una història com aquesta, algun dels escassos directors literaris que queden et dirà que està molt bé l’esforç i la història, però a mi de seguida em van clavar la llufa de no ser comercial, de ser massa intel·lectual. I he venut milers de llibres! En novel·la, jo no faig parlar els cabirols, ni parlo amb les plantes, ni descric que obro la nevera per veure si hi ha pernil dolç [riu]. Per mi, aquesta novel·la és com un còmic d’Hazañas bélicas amb amor.

Al text, llegim que l’obra no té intenció de revenja ni de ser alliçonadora. Què ha après o entès mentre ha ‘viscut’ dins la novel·la, però?

Ara diré obvietats. He après que la Guerra Civil la va guanyar el més bèstia. I que si l’haguessin guanyada uns altres, segurament també haurien passat coses ben funestes. He estat més conscient que la Segona Guerra Mundial va ser un desastre que va calmar Europa després de segles de conflictes greus. L’obra està vista des del punt de vista del poble i, si agafem els treballadors de l’època, segurament set de cada deu eren dels sindicats únics de la CNT, però no és un llibre de propaganda anarquista, ni molt menys, perquè és força crític. He volgut mostrar també el comportament salvatge d’alguns homes.

Podríem dir que és la condició humana, dominar i destruir?

Si a un home li dones un fusell, una pistola, una bomba, es creu Gary Cooper i intenta imposar la seva opinió, la seva visió de la justícia, per sobre de la dels altres. Tot i això, he intentat que la novel·la, que és un gènere subjectiu, políticament fos equànime.
------------------------------------------------------------------------------------------

Sinopsi de El tango de Dien Bien Phu:

Des de la sortida de les columnes llibertàries per la frontera el 1939 fins a la desfeta fran­cesa al Vietnam el 1954, El tango de Dien Bien Phu és una novel·la coral que explora en les biografies de personatges anònims tots els accents dels lluitadors que no van tenir por de la derrota.
A través de les investigacions de Dani Cajal, a qui ja coneixíem per les novel·les El cel de l’infern (premi Crexells 1999) i No miris enrere (premi Sant Jordi 2001), el relat reconstrueix, a partir de testimonis directes, llibres de memòries i documents d’arxius militars, tota la peripècia d’una generació que va patir la Guerra Civil, els camps de concentració fran­cesos, la Segona Guerra Mundial i, en molts casos, la continuació en els conflictes de la postguerra.
L’excusa de la recerca de la lletra d’un tango de Gardel, que va ser l’himne d’Argelers, li serveix al narrador per revisitar escenaris i moments gairebé oblidats d’alguns dels epi­sodis més sagnants del segle XX, que van tenir com a protagonistes molts dels nostres ascendents. Sense cap voluntat de revenja, la novel·la desfà les interpretacions heroiques i, sense jutjar, ofereix un retrat dels comba­tents sense aspiració de glòria.
(Font Edicions 62)
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

 Biografia de David Castillo a la Gran Enciclopèdia Catalana

 En la seva adolescència participà activament en els moviments contraculturals que nasqueren a Barcelona en els anys immediats a la mort del dictador Franco, en el moment de la transició cap a la democràcia, una intensa experiència vital que és a la base de les seves novel·les, El cel de l’infern (1999), premi Crexells, No miris enrere (2002), premi Sant Jordi, el poema narratiu El llibre dels mals catalans (2010), El Mar de la Tranquil·litat  (2010), Barcelona no existeix (2014) i El tango de Dien Bé Phu (2020, premi Joanot Martorell 2019). Com a poeta ha publicat La muntanya russa (1992), Tenebra (1994), Game Over (1997), premi Carles Riba, El pont de Mühlberg (2000), Menta i altres poemes (2005), Esquena nua (2005), i Doble zero (2011). És autor de l’antologia Ser del segle. Antologia dels nous poetes catalans (1989), d’una biografia de Bob Dylan i dirigeix, des de l’any 1989, el suplement de llibres i cultura del diari Avui. Als anys noranta dirigí la revista Lletra de canvi. Ha estat també fundador de la Setmana de Poesia de Barcelona (1997), de la qual és també director.