20 de maig del 2024
Presentació del llibre "Aus policromes" a Avià (13.04.2024)
19 d’octubre del 2022
NOU LLIBRE DE QUIRZE GRIFELL SOBRE ANNA MURIÀ AMB EDICIÓ, PRÒLEG I NOTES DE D. SAM ABRAMS
Anna Murià, viure, escriure
Quirze Grifell
Edició, pròleg i notes de D. Sam Abrams
Edicions Saldomar
222 pàgines
Anna Murià, una clàssica moderna indiscutible, va recórrer gairebé sencer el tumultuós segle xx, i en va ser testimoni i protagonista privilegiada amb la seva fabulosa capacitat d’observació i anàlisi. Va fer contribucions eminents a tots els gèneres que va conrear, des del relat i la novel·la fins a les memòries, la crítica o la traducció literària.
Afortunadament, en els últims temps estem assistint a un autèntic «revival» d’interès per l’obra de Murià, gràcies a les noves lleves lectores desacomplexades i encuriosides, reforçades pels efectes positius del feminisme literari.
A Anna Murià, viure, escriure, Quirze Grifell recupera unes llargues converses amb l’escriptora i dona forma a un document amb un elevat valor testimonial. Amb les seves paraules, construeix un matisat retrat biogràfic que va més enllà de la crònica personal i que permet conèixer «les tres vides d’Anna Murià»: a Barcelona abans i durant la guerra; amb Agustí Bartra a l’exili i de nou a Catalunya, i finalment la que va viure en absència de la seva parella.
«Aquest llibre és una peça clau per aclarir la trajectòria vital i literària d’una de les grans figures de les lletres catalanes del segle xx». —D. Sam Abrams
19 de març del 2022
ÉS A PUNT DE SORTIR EL LLIBRE "LLIRI D'AIGUA. POESIES I CANÇONS POPULARS", COORDINAT PER QUIRZE GRIFELL
8 de juny del 2020
QUIRZE GRIFELL. SOBRE EL SEGON VOLUM DE LES MEMÒRIES DE TIL STEGMANN
Stegmann a la plaça dels Països Catalans.
Berga, 01/12/2018. Foto. Quirze Grifell.
Stegmann al Santuari de Queralt. 29/03/2015. Foto. Quirze Grifell.
Stegmann davant de l'Ajuntament de Berga. 01/12/2018. Foto. Quirze Grifell.
Quirze Grifell ha publicat una ressenya del segon volum de les memòries del professor T. Setgmann a la Rivista Italiana di Studio Catalani, núm. 9, any 2019, pàgs. 291-294.
Tilbert Dídac Stegmann, Servir Catalunya des d’Alemanya: una biografia, Lleida, Pagès editors, 2018, 260 pp.
Quirze GRIFELL
L’any 1982 va publicar el Decàleg del catalanoparlant, amb consells i actituds positives de respecte i de defensa de la llengua, després d’anys de prohibició i de minorització lingüística. Sembla ser que se’n va fer una tirada de més d’un milió d’exemplars impresos. Anys més tard, va descobrir que se n’havia fet una edició en gallec amb música incorporada.
El 1983 va fundar la Deutsch-Katalanische Gesellschaft (Associació Germano-Catalana) de la qual en va ser president fins al 1995. El 1988 va fundar la «Zeitschrift für Katalanistik / Revista d’Estudis Catalans» i entre el 1988 i el 1995 va impulsar l’Oficina Catalana de Frankfurt, la Katalanisches Kulturbüro. Una de les satisfaccions de l’autor va ser la fundació de la Biblioteca Catalana de la universitat Frankfurt que, a partir de donacions de les editorials presents a la fira del llibre, ha aconseguit un fons de 37.000 llibres en català, sens dubte el conjunt de llibres en català més gran fora dels Països Catalans. Entre els llibres que va publicar Stegmann, hem de destacar Diguem no – Sagen wir nein (1979), una antologia bilingüe de textos de la Nova Cançó; Ein Spiel von Spiegeln (1987), antologia de poesia catalana del segle XX il·lustrada per Antoni Tàpies. El 1988 publicà Catalunya vista per un alemany, citat abans, i Joan Brossa – Werke (1951-1988). De 1991 és el seu Vocabulari català-alemany. L’any dels Jocs Olímpics de Barcelona, el 1992, juntament amb la seva dona Inge, va treure a la llum la guia Katalonien und Katalanische Länder, la guia més completa dels Països Catalans editada en alemany, amb tots els noms geogràfics ja plenament normalitzats. Aquesta guia de 630 pàgines va ser publicada en català per Curial Edicions Catalanes el 1988.
Una obra curiosa en la qual va participar és EuroCom Rom – Els set sedassos (2003), un mètode per aprendre diverses llengües romàniques a l’hora. En El plaer de llegir literatura catalana (2016) hi aplega assaigs sobre Joan Brossa i la seva creativitat, Joan Francesc Mira o Tirant lo Blanc, entre d’altres temes (veg. la ressenya en «Rivista Italiana di Studi Catalani», 7, 2017, pp. 172-177).
Com hem dit al principi, els personatges que es passegen pel llibre són nombrosos i destaquen els del camp creatiu. Així per exemple, Joan Brossa és un dels més citats. El 1997, a la seu del Commerzbank de Frankfurt, en la inauguració d’una exposició dedicada a Brossa, amb presència d’aquest i la seva companya, l’autor dirigeix als banquers aquestes paraules: «Per posar en relleu la importància que els catalans donen a la seva llengua vaig mencionar l’Oda sextina a uns catalans intrèpids, perquè la diguin al cim de l’Everest de Brossa, dipositada al cim com ja he contat al primer volum. El poema i la muntanya formaven així un poema objecte que convertia l’Everest en pedestal immens per un text en llengua catalana – el poema “més alt del món”, era, i és, un poema en català!».
La relació de la família Stegmann amb Pau Casals i el fet que el propi Til Stegmann sigui violoncelista, el porta a escriure: «el violoncel de Pau Casals, el Cant dels ocells tocat per ell al final de cada festival de Prada, i tocat i cantat en la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics de Barcelona l’any 1992 (per Lluís Claret i Victòria dels Àngels), ha creat marca. També la contribució de pau Casals a re-descobrir i re-prestigiar les suites per a violoncel sol de Bach ha marcat el violoncel com a instrument clàssic català per definició».
Quim Monzó és present al llibre amb motiu dels seu antològic discurs irònic a la inauguració de la fira del llibre de Frankfurt. Stegmann, veritable ‘home-pont’ com significa el seu cognom, és partidari de buscar punts de referència a fora dels Països Catalans a l’hora d’organitzar debats i trobades entre creadors. Això, segons ell, «internacionalitza l’horitzó català i de retruc fa reflexionar els estrangers sobre l’existència d’una cultura europea que s’expressa en català».
De la mateixa manera, Stegmann és partidari de barrejar diverses disciplines per aconseguir un resultat sorprenent. I posa com a exemple el happening ideat per Carles Santos a les Sònar nits de Frankfurt, explicat en l’apartat «Saltar amb moto sobre un piano de cua», en el qual Adam Raga, campió mundial de trial indoor de moto fa acrobàcies sobre una mar de contenidors mentre un Santos vestit de negre extreu tota mena de sons violents del seu piano.
Pel que fa als pintors, Joan Miró ocupa un lloc destacat en els referents del llibre. La representació a Frankfurt de Mori el Merma, amb titelles creats per Miró, va causar un fort impacte: «Els espectadors que circulaven pel carrer central de Frankfurt es paraven admirats. Segurament, les combinacions de colors i els trets lineals específics de Joan Miró, juntament amb les formes infantils típiques d’ell, són les marques distintives de l’art català que més coneixen els alemanys».
Un altre dels catalans coneguts arreu del món, l’escultor Jaume Plensa, també està vinculat a la Goethe-Universität de Frankfurt. A pocs metres de la Biblioteca Catalana i del castanyer català plantat el 2002, s’hi va instal·lar l’escultura Cos de Coneixement, d’acer inoxidable, amb vuit metres d’altura i quatre tones de pes. Stegmann relata la trobada amb la mecenes de l’obra el 2010: «L’escultura ens la va pagar i regalar la segona dona més rica d’Alemanya (segons Forbes), la senyora Johanna Quandt, propietària d’empreses com la BMW. Vaig tenir una conversa amb ella posant en relleu que Plensa ve de Barcelona i és català, i vaig dir quina sort teníem que algú ens permetés tenir una tal escultura al campus».
Un any important va ser el que la cultura catalana va ser convidada d’honor de la Fira del Llibre de Frankfurt. Segons el professor, «l’any 2007 va ser un any de glòria per a la projecció exterior catalana. Un bon finançament i una magnífica organització per part de l’Institut Ramon Llull van fer possible una enorme presència de tots els aspectes de la cultura catalana a Alemanya», tot i que abans ja hi havia hagut una «aparició notable a la ‘petita’ fira del llibre de Leipzig».
La sensibilitat musical de l’autor apareix en diversos apartats del llibre. I precisament a la Thomas-kirche de Leipzig, on Bach havia estat Thomaskantor de 1723 a 1750, Til Stegman va experimentar això: «En començar la música, que omplia tota l’església, em vaig conscienciar que aquest era l’espai original per al qual Bach havia escrit les cantates. Estava sentint l’acústica original pensada per Bach! Em va agafar com un calfred d’emoció de la música divina que estàvem sentint i encara més quan vaig descobrir que estava assegut al costat de la gran placa de bronze que cobreix la tomba de Bach. Mai no havia estat tan a prop de Bach i de la seva música! I un escriptor català que m’hi havia portat». Aquest era Eduard Màrquez, enamorat de les cantates de Bach. Aquí ve a tomb recordar que el pare de Til Stegmann havia estat un bon pianista i havia format el Trio de Barcelona.
Al costat dels grans noms de la cultura catalana hi apareixen també grans personalitats de la cultura alemanya com Hermann Hesse, Günter Grass o Walter Benjamin. D’aquest darrer, Stegmann ens confessa haver-lo tret de l’anonimat de la seva tomba del cementiri de Portbou: «Vaig agafar un llapis i vaig escriure amb lletres grans el nom WALTER BENJAMIN en el llistó superior horitzontal. No vull i no puc dir-vos res més».
La tasca i la trajectòria de Til Stegmann han estat reconegudes amb els premis més rellevants com la Creu de Sant Jordi (1985), el Premi Internacional Ramon Llull (2007), el premi Pompeu Fabra, el guardó del Ciemen i el premi Batista i Roca, entre d’altres.
Un secret definitiu que Stegmann ens revela per concloure el capítol dotzè del llibre és poder del somriure: «Qui més qui menys somriu. I qui més qui menys riu. Tant el somriure com el riure influeixen enormement en la nostra vida i en la interacció amb el nostre proïsme. Sempre he tingut la sospita que bastants de les coses que he pogut fer per la visibilitat de la cultura catalana a Alemanya les dec a algun somriure que ha sortit en el moment oportú».
En definitiva, es tracta d’un llibre imprescindible per conèixer les relacions entre els Països Catalans i Alemanya, iniciades ja fa més de 500 anys.
23 de maig del 2020
QUIRZE GRIFELL: SOBRE JOSEP M. DE MARTÍN
Josep M. de Martín. Autoretrat (1949)