LA CRÍTICA DE PONÇ PUIGDEVALL ("El País") A L'ULTIM LLIBRE DE JORDI CUSSÀ, "El primer emperador i la reina Lluna" (Ed. Comanegra)

Del diari El País (05.03.202199)
---------------------------------------
 
LLIBRES

Amb l’ímpetu de Scheherazade

Qin Shi Huangdi, emperador pare de la muralla i de l’exèrcit de Xi’an, és l’eix de l’obra de Cussà

L'emperador Qin Shi Huangdi.
L'emperador Qin Shi Huangdi.

Una de les virtuts de Jordi Cussà (Berga, 1961) és que posseeix la llibertat d’una escriptura que s’inventa llibre rere llibre: és un escriptor que no ha esquivat en cap obra la temptació del joc, la metaliteratura, la investigació de la forma, la necessitat d’anar sempre a la recerca del mètode que li permeti atrapar l’atenció del lector més enllà del relat lineal, convertint en necessitat divagacions i digressions.

'EL PRIMER EMPERADOR I LA REINA LLUNA'

Jordi Cussà
Comanegra
584 pàg.
22,90 eu.

De manera paral·lela, a cada una de les seves novel·les hi apareix arreu la convicció que narrar significa encantar el lector, impedir que s’avorreixi a través de qualsevol argúcia, ja sigui gràcies a la creació d’un suspens, a les revelacions truculentes, al fet extraordinari, al detall efectista, a l’habilitat de convertir en versemblant i indispensable el que en un principi no ho és gens: “D’una història n’extreia l’essència, de l’essència en feia un elixir, i amb l’elixir de nou es dedicava a compondre una història”, deia d’Isak Dinesen la novel·lista Eudora Welty. I alguna cosa semblant podria opinar de Cussà amb molta raó el lector que s’encari al seu nou repte, El primer emperador i la reina Lluna, novel·la històrica que ho és i, sobretot, no ho és, com si la realitat real no contaminés la ficció, tal com passava amb els grecs i els romans de La serp, els medievals d’El ciclop o Guillem de Berguedà a El trobador Cuadeferro, personatges del passat que semblaven ser estrictament contemporanis.

El punt de partida que agafa Cussà a El primer emperador i la reina Lluna és la vida del primer emperador de la Xina, Qin Shi Huangdi (259-210 aC), l’artífex de la unificació dels set grans reialmes i de l’alfabet, impulsor de la muralla i de l’exèrcit escultòric de Xi’an, de la fi del feudalisme, i a la vegada responsable directe de “saquejos, espolis, suborns, xantatges, tortures, mutilacions i assassinats. Per no parlar de perjuri, malversació de fons i maltractament dels enemics vençuts”. Se centra en els usos i abusos del poder i les seves derivacions, l’ambició i les obsessions que maduren al seu voltant, els deliris i les mentides, en les conspiracions de palau i en la constància de la traïció, en la soledat i l’afany de sobreviure a la mort, en “l’arrel de l’egolatria i les inclinacions més nocives: por, enveja, cobdícia, odi, ira, perfídia, etcètera”. I descriu prolixament les evolucions (l’esplendor i la catàstrofe d’un combat primitiu hi ressona de dalt a baix) de les campanyes bèl·liques incessants; o la rutinària i burocratitzada vida quotidiana de la cort en el seu transcórrer íntim, com si l’èpica guerrera es vestís de seda i la matèria narrativa (l’amor i el plaer, l’alegria i l’espera d’alguna felicitat) fos elaborada amb una cal·ligrafia suau, o com si Cussà pintés amb els colors més escaients personatges i paisatges d’una aquarel·la que oferís una sensació absoluta de plenitud: no és melodramàtic ni moralista, i només el preocupa fer interessant cada episodi d’aquesta odissea imperial i omplir cada frase (i no només les principals) de bellesa.

I és així com el lector va avançant pàgina rere pàgina, d’aventura en aventura, de sorpresa en sorpresa dins de la sorpresa, amb personatges que no vacil·len davant de l’horrible i que fan tot el que els és possible de fer, com si Cussà, en escriure una novel·la tan extensa com El primer emperador i la reina Lluna creés, en el fons, un món de conte, un món on la fantasia hi ressona i s’hi desplega amb un ímpetu semblant al que exhibia Scheherazade nit rere nit, un món on tothom escolta i s’explica històries i, com el lector, s’evadeix de la realitat mitjançant un monumental miratge de ficcions.

Al final, més enllà de la reconstrucció d’unes circumstàncies històriques i de la invenció d’una trama, el que s’imposa a El primer emperador i la reina Lluna és la necessitat de la continuació, com si fos un conte etern on res no acaba, on els personatges no moren, on els escenaris no es dissolen i on els esdeveniments no s’interrompen: com tots els contes, o com totes les faules de debò, El primer emperador i la reina Lluna continua endavant fins i tot quan s’arriba a l’última pàgina, com si a pesar de la brevetat de la vida no es pogués deixar mai d’escriure, com si Cussà no tractés exactament del temps pensat convencionalment sinó d’un temps que es fes infinit tornant sobre si mateix en forma d’espai.

 

"BROMISTES, TRAMPOSOS I MENTIDERS", de Ramon Mas; Ed. Males Herbes. REALISME MÀGIC: RAMON VINYES, GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ...

 

Article de Carles Geli a El País (28.03.2010).

---------------

Realisme màgic a la catalana

Una antologia reuneix una dotzena d’autors pioners que van practicar el gènere en el primerenc període de 1923 a 1945


Massimo Bontempelli (a dalt), Ramon Vinyes i Gabriel García Márquez.
Massimo Bontempelli (a dalt), Ramon Vinyes i Gabriel García Márquez.

Si Dante Alighieri troba la inscripció “Deixeu tota esperança, els que hi entreu” a la porta de l'infern de la Comèdia, hauran d'abandonar tota lògica i raó els que s'endinsin en Bromistes, tramposos i mentiders (Mals Herbes), una sorprenent antologia de relats en català sustentats en el realisme màgic i compresos en unes no menys xocants dates de 1923 a 1945, 44 anys abans de Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez, tret de sortida oficial del gènere.

Apel·les Mestres (amb un relat de 1928), Pere Calders (1936), Francesc Trabal (1938), Salvador Espriu (1935) i Joan Oliver (1945) són alguns de la dotzena d'autors d'una selecció que té el seu “truc” en dos noms: l'italià Massimo Bontempelli, que va posar una de les primeres pedres literàries del realisme màgic, i Ramon Vinyes, el “savi català” que Gabo citava a la seva novel·la i que va fer de pont del gènere entre Europa i la Colòmbia dels anys 60. Aquesta és la tesi de Ramon Mas, cofundador del segell Mals Herbes i autor del pròleg de Bromistes...

Realisme màgic i lletres catalanes no és una associació tan anòmala perquè algunes “llegendes, cançons i contes populars recollits per Joan Amades i Apel·les Mestres ja mostren un gust per les ocurrències esbojarrades i l'absurd que casa molt bé amb aquesta mena de literatura, hi ha un tarannà popular propici”, assegura Mas a aquest diari. Potser per això no sorprèn que l'antologia s'obri amb un relat de Mestres, El boscater i la mort.

Un segon “parentiu” és el caldo de cultiu cultural d'una Barcelona dels anys 20 molt oberta a l'experimentació, l'avantguarda i la iconoclàstia: Picasso i el cubisme a les galeries Dalmau; el resident Francis Picabia editant la revista dadaista, Joan Salvat-Papasseit publicant la seva Columna vertebral: sageta de foc i J.V. Foix iniciant els seus textos rupturistes a La Revista. Tot molt trencador davant de l'influx d'un Noucentisme que, amb el seu regust clàssic, hauria fet que els escriptors s'autoimposessin conservadors límits davant del fantàstic.

La tesi de Mas, basada en hipòtesis com la dels estudiosos Antoni Munné-Jordà i Víctor Martínez-Gil, és que una generació d'autors catalans va veure en Bontempelli el millor vehicle al qual pujar per escriure les seves inquietuds creatives. L'escriptor italià era ja autor de novel·les com La vida intensa (1920) i La vida trafegosa (1921), en les quals l'inesperat i l'estrany emmarquen l'esbojarrada i vertiginosa dècada. La seva obra no va arribar a Espanya fins a 1926 amb el conte El buen viento, a la Revista de Occidente. En català va ser el 1935 amb La dona dels meus somnis i altres aventures modernes.

Bontempelli va visitar la capital catalana aquell any per promocionar el llibre i impartir la conferència La fi d'un teatre. Allà va enllaçar amb un Vinyes que de jove havia baixat a Barcelona des de Berga, el seu poble natal, per ser autor de teatre d'avantguarda; per a això, res millor que les propostes escèniques desconcertants de l'italià. Si bé va anar anant i venint a Barcelona, Vinyes, des de 1913, es va instal·lar en la colombiana Barranquilla, on va fundar la llibreria Ramon Vinyes and Cia que acabaria freqüentant García Márquez.

Vinyes apareix a Bromistes... amb dos relats, El llac d'Atitlany i L'albí, ambdós de 1945. “La musicalitat i vivor de la seva prosa és única, el seu estil és àgil i dinàmic, però d'una manera complexa i originalíssima”, defineix Mas, que en la mescladissa d'erudició, saviesa popular i vulgaritat veu un nexe amb el Gabo de Cien años de soledad. Un altre són les atmosferes irreals en escenes mundanes i les realitats tangibles en igualtat amb esdeveniments imaginaris, transgredint-se tota llei natural... En realitat, són aspectes del cordó umbilical d'una antologia que completen Lluís Capdevila (1924), Josep Carner (1923), Àngel Ferran (1925), Joan Sacs (1934), Elvira Augusta Lewi (1936) i Carles Sindreu (1931). Aquest, amb Trabal, Calders i Vinyes, són els més afins a la visió de Bontempelli.

Vinyes i el ‘misteri Lewi’

Per a Mas, el corrent del realisme màgic no s'ha arribat a truncar en les lletres catalanes i cita Calders com a guardià d'aquestes essències, si bé “durant els anys 50 i 60, la intel·lectualitat i el món editorial van menysprear tota literatura que trenqués amb l'hegemonia del realisme històric". La Generació dels 70, sota el joc i l'experimentació, haurien avivat narracions en què el fantàstic constitueix la realitat, almenys a Catalunya, des de 1923.

Bromistes... generarà dos fills a Males Herbes. D'una banda, a la tardor recuperaran els relats complets de Ramon Vinyes. L'altre serà més tardà a causa de la seva complexitat. A l'antologia sobresurt el relat de l'única dona, Lewi, L'extraordinari Pau (1936), en el qual un frustrat artista dona vida a una escultura que encarnarà la seva set de mal. Lewi és un enigma. Nascuda a Barcelona (1910), va ser periodista (Mirador, D'Ací i d'Allà...) i només es coneixen dos llibres seus: una novel·la (Un poeta i dues dones, 1935) i els relats d'Els habitants del pis 200 (1936). El 1937 va llegir contes inèdits per la ràdio. I, a partir d'allà, “no se sap si es va exiliar, ni quan ni on va morir; costa trobar els seus llibres fins i tot en llibreries de segona mà, però ens agradaria recuperar-la”, desitja Mas.

S'HA MORT EL JOAN FERRER

 

Aquesta tarda s'ha conegut la notícia de la mort del pintor Joan Ferrer, deixeble de Josep M. de Martín.