LES TRES NOVEL·LES POLICÍAQUES DE JOSEP M. DE MARTÍN (2)

Sherlock Holmes, caricatura de Josep M. de Martín. 
 

En el segon capítol, el pare del desaparegut fa venir de Londres el detectiu més famós del món, Sherlock Holmes "El cual Holmes llegó y dedicose acto seguido a examinar los alrededores de la ciudad [de Berga] consumiendo en tales excursiones grandes cantidades de longaniza, cosa que el pueblo produce bien y en abundancia para regalo de propios  y extranjeros."

Ja a Berga, el detectiu, Sherloch Holmes, es troba, en el capítol següent, amb l'auor de la novel·la, Josep M. de Martín: "Había mals costumbres el detective y era una de ellas tomar café todos los días y frecuentar malas compañías, otra. La primera llevóle a un antro do se despachaba bebida negra; la otra le condujo a  tratar al Autor de la presente historia. Y por poder practicar las dos a un tiemp, reuníanse Autor e investigador todas las tardes, luego que llenado sus estómagos habían."

Deixem aquí aquesta obra, que no es tractava en aquestes ratlles d'explicar-la sinó de deixar constància de la seva existència.

(continuarà) 

----------

 Enllaç al primer escrit de la sèrie: 

 Les tres novel·les policíaques de Josep M. de Martín (1)

HA MORT EMÍLIA SERRA, MAJORDONA I CIUDADORA DE MOSSÈN BALLARÍN


Emília Serra a Gósol durant la celebració del centenari de mossèn Ballarín (09-02-2020). Fragment d'una foto  de Pilar Márquez.

 

Avui s'ha conegut la notícia de la mort d'Emília Serra, que fou majordona , col·laboradora i cuidadora de mossèn Josep M. Ballarín durant els últims anys de la seva estada al Santuari de Queralt com a capellà custodi i després com a vicari de mossèn Ramon M. Anglerill, a Saldes i Gósol, en qui es va inspirar, Ballarín, en escriure la novel·la Mossèn Tronxo

Emília Serra era vídua de l'advocat berguedà Josep M. Puig i Pou, mort d'accident de cotxe a Tuixén el juliol del 1971. L'advocat Puig havia estat director de la revista Queralt i militava en el catalanisme de l'època. Va participar en moltes iniciatives, una d'elles la frustrada d'editar un diari en català que, entre altres, promovia l'activista Josep Espar Ticó, i en el qual l'Emília havia de participar.  

L'Emília va ser mestra d'educació especial a l'Escola Santa Eulàlia de Berga i de l?Institut Guillem de Berguedà, on es va jubilar als 60 anys. Tenia un pis llogat a Gósol, on feien llargues estades amb mossèn Ballarín. Descansi en pau.

 


MONTSERRAT NEBRERA: SOBRE EL RESTAURANT "NIU NOU", DE BAGÀ

 Article publicat a l'última pàgina de El Punt Avui d'avui (29/03/2021):

 

 

Montserrat Nebrera González


 

Tribuna

Romà, Carme

“El títol d’aquesta peça parla de dues persones, que regenten un local, cuinen i serveixen els àpats, les begudes, els cafès i el pa. Però que ho fan sobretot amb la voluntat d’aconseguir donar sentit a la paraula ‘restauració’

Eren bons o dolents? Si els pensem com heretges del catolicisme, potser hi haurà qui no els veurà amb bons ulls, però crec que en temps d’un necessari ecumenisme cristià els matisos de la discrepància teològica de fa segles resulten irrellevants. Sigui como sigui, avui els “bons homes”, expressió que es refereix als càtars que durant l’edat mitjana recorregueren la ruta pirenaica que uneix el castell de Montsegur (a la francesa Ariège) i el santuari de Queralt a Berga, experimentarien la frenètica sensació de fer en poques hores el camí que al segle XI els ocupava no menys de vuit jornades d’esforçat viatge. I probablement anant tan de pressa es perdrien, a més, l’ocasió d’aturar-se al Niu Nou de Bagà, i això sí que seria una llàstima.

Potser qui llegeixi això pensarà que estic fent la recomanació d’un restaurant, i, en certa manera, també ho és, perquè alguns dels seus plats són art gastronòmic de primer nivell. Però el títol d’aquesta peça parla de dues persones, el Romà i la Carme, que regenten el local, cuinen i serveixen els àpats, les begudes (ponderada bodega), els cafès (d’una llista més llarga que la dels plats) i el pa (fet per ells, com abans). Però que ho fan sobretot amb la voluntat d’aconseguir donar sentit a la paraula restauració.

Diu el Romà, de Cornellà de Llobregat, vint anys a pagès i més de vint al restaurant on l’hem trobat en un casual pas per la zona, que restaurar vol dir restablir la força del cos i de l’esperit amb la qualitat i quantitat de l’aliment que ens arriba a la boca (i al nas!). Aquesta seriosa finalitat s’acompleix amb un esforç estudiat de selecció del producte i de coneixement de la física i la química que s’impliquen en una barreja harmònica. És la seva manera d’actuar d’acord amb la màxima, avui ja força coneguda i vorejant el límit del fonamentalisme, que “som el que mengem”.

Diu la Carme que descobrir que Bagà formava part del Camí dels Bons Homes els va induir a la recerca de la gastronomia medieval, i a constatar tot el que de saviesa acumula. Els va passar amb la cuina el que jo havia comprovat amb certes joies literàries (La ciutat de les dames, de Christine de Pisan, en podria ser un exemple) o senzillament seient en una església gòtica: l’edat mitjana està més plena de llum, sentit de les proporcions i respecte per l’equilibri natural del que la nostra reverència a la modernitat ens permet admetre. Una dada: la cocció a baixa temperatura, avui tan aclamada en els nostres popes culinaris, formava part de la saviesa popular de l’època, com s’adverteix en els diversos ganxos que aplicaven sobre la llar de foc, a diverses altures segons fos la dimensió del producte que volien anar coent a poc a poc. Romà dixit.

Potser a algú se li acudirà pensar que això que escric és un tema frívol. Gran error. Quan es parla de la pobresa i de l’efecte que té sobre la canalla, tan definitiu per al seu creixement físic i psíquic, i, per tant, per a la seva capacitat d’entomar els reptes d’un futur incert, en realitat estem parlant dels temes que voldrien resoldre el Romà i la Carme des del seu projecte gastronomicocultural: si som el que mengem, i mengem malament, necessitarem moltes més medecines. Qui diu que no seria aquesta la primera i millor vacuna? Qui diu que no caldrien menys calés per a hospitals i farmacologia, si el primer medicament, el menjar, fos de qualitat, fos equilibrat, fos autèntic? I això no vol dir despesa inassolible, hi ha molts plats d’una època pobre com l’edat mitjana que no requereixen gaires diners, mentre que molta porqueria moderna, suposadament barata, és verí directe en vena per al cos i l’ànima.

El que sí que costa tot això és temps. El temps del Romà i la Carme, fent-ne els plats, explicant-ne les raons i harmonies, parlant del que és diví i el que és humà. El temps de la gent que faci com ells i en comptes de veure programes patètics en cadenes de televisió que s’acosten al delicte es dediqui a exercir d’artistes del plat i del got, com fa un temps. De la gent que hagi descobert que la riquesa rau en el consum conscient i ponderat dels pocs dies que formen les nostres vides.

LA CRÍTICA DE MANEL OLLÉ A "EL PRIMER EMPERADOR I LA REINA LLUNA", DE JORDI CUSSÀ

Crítica de Manel Ollé, professor (UPF), poeta i traductor del francès i el xinès al català, a El primer emperador i la Reina Lluna, de Jordi Cussà, publicada avui a La Lectora. Revista digital de crítica literària. 

---------------------------

Més enllà dels soldats de terracota

manelolle_cussa_lalectora

No li fem justícia a la novel·lassa que és El primer Emperador i la Reina Lluna de Jordi Cussà si ens limitem a elogiar-ne el ritme, la fluïdesa i la qualitat de la prosa. O bé la força de convicció i la vivacitat de les escenes i els diàlegs. Tampoc arribarem ni tan sols a començar a donar compte de les virtuts que s’hi congrien si només destaquem que des del primer paràgraf ens embarca en un viatge imaginatiu perfectament travat, que llisca com la seda, sense excursions facultatives innecessàries ni excrecències sobreres. La novel·la és llarga, però no es fa llarga. No para de moure’s a bon pas, i de dur-nos allà on vol sense que ens faci en cap moment la sensació d’estar perdent el temps. Totes aquestes són qualitats infreqüents i molt meritòries en qualsevol novel·la, però que en el cas de Jordi Cussà gairebé les donem ja per descomptades.

Potser algú (si sap de quin peu calça qui escriu això) ja haurà arrufat al nas atribuint l’entusiasme que miro de transmetre al biaix que pot venir del fet que bona part de la novel·la es passegi pels territoris de la Xina antiga, però en realitat aquesta és una circumstància que d’entrada li podria haver jugat més aviat en contra: hi havia el perill que, mirant-la des d’aquest angle, la novel·la es fes inversemblant, que les nombroses invencions que explícitament es barregen amb la versió que es fa de l’imperi dels Qin es tornessin puerils, orientalistes, ucròniques o mancades de sentit i amb errors de detall. Però no és el cas: de seguida es veu que Jordi Cussà hi toca, i sap el que es fa: també amb els materials que li arriben de la Xina. No es queda en l’obvietat, ni en els esquemes, ni els exotismes. De tot allò que ha llegit sobre la Xina antiga i el primer emperador n’ha sabut copsar les línies de força que li fan sentit, i en acabat n’ha fet literatura. La saviesa narrativa de Jordi Cussà també és per aquesta banda com per treure’s el barret.

Sense carregar-ho amb minúcies decoratives ni haver de contractar tot de figurants disfressats de xinesos professionals, Jordi Cussà ens estalvia el diorama de cartó pedra. Ja d’entrada deixa clar que no vol fer una novel·la històrica d’aquelles que intenten alliçonar-te i reflectir una època. Sap treure profit del magnetisme de la figura megalòmana i controvertida del primer emperador xinès i sap convertir-lo en matèria primera d’una incursió essencialment novel·lesca. Que el primer emperador xinès Qin Shi Huangdi té un potencial literari inabastable ja ens ho havien fet saber, entre altres, Jorge Luis Borges (La muralla y los libros), Franz Kafka (La construcció de la muralla xinesa) o Jean Levi (El gran emperador i els autòmates). Cadascú per allà on l’enfila.

El primer Emperador i la Reina Lluna és una fabulació mig històrica mig llegendària que arrenca amb un heroi adolescent carregat d’il·lusions i expectatives de poder, que cerca la immortalitat i que entra en contacte amb l’horitzó utòpic d’uns emperadors savis com Alexandre Magne i Ashoka, l’emperador indi «que va derrotar la guerra». Enmig de la seva aventura hi apareixen batalles, traïcions, violencia de tota mena, estratagemes, purgues polítiques, manipulacions, conxorxes de palau, apòlegs, debats i reflexions sàvies. Tendim injustament a mirar-nos les novel·les d’aventures, que habitualment serven una llavor mítica, un ressò de viatge iniciàtic i d’heroicitat, amb un punt de condescendència. Les considerem mostres d’una subcultura que pot arribar a ser com a molt entretinguda, postrondallística i postadolescent, que tot just pot aspirar a satisfer-nos, a fer-nos passar una bona estona, a atrapar-nos i subjugar-nos. Però, evidentment, com a tots els barris, també per aquesta banda hi ha de tot. I en aquesta novel·la de Jordi Cussà hi ha literatura de la millor.

L’heroi de Jordi Cussà no lluita contra el mal, ni contra cap enemic o cap monstre. Com els grans herois tràgics lluita contra si mateix, i acaba ell mateix convertint-se en el monstre. De fet, assistim a la degradació, a la destrucció de l’heroi. En aquest procés hi veiem també l’ensulsiada d’una utopia moral. Jordi Cussà no tan sols es basa en les peripècies històriques i biogràfiques del primer emperador i els seus temps. Potser el que és més important a la novel·la és com hi posa també els debats filosòfics que van moure aquell període. Pot semblar excessiu o pretenciós, però la novel·la ho integra sense que enfarfegui ni soni a farcit pedant. Entre els protagonistes hi ha dos dels filòsofs i consellers reials més importants d’aquell període: Xunzi i Li Si. Parlar de filosofia a la Xina antiga és parlar de l’art de governar i l’art de governar-se (o de l’art de no governar i l’art de no governar-se) i aquest rerefons ètic i polític hi batega de cap a cap.

L’epopeia de la construcció de l’imperi que havia de segellar per sempre una guerra sagnant i secular entre regnes germans parteix a la novel·la de la utopia meritocràtica confuciana i del pacifisme jainista i budista, però acaba derivant cap a un malson totalitari. A banda de fer-se un gran mausuleu protegit per l’exèrcit dels soldats de terracota, i a banda de fer la gran muralla, el primer emperador va cremar tots els llibres i els lletrats que no li servien per enfortir l’exèrcit i enriquir l’estat…

A través de la Reina Lluna, que comparteix el títol i el protagonisme de la novel·la, Jordi Cussà hi introdueix un contrapunt narrativament molt eficaç. Li permet no tan sols obrir-hi una dimensió amorosa i una reflexió de gènere, sinó també reforçar la dimensió sapiencial de la novel·la. També li permet conectar aquest relat xinès amb els àmbits de Grècia i de l’Índia. A la novel·la es parla d’Homer, Plutarc, Aristòfanes, Buda, Sòcrates… La reina Lluna i el seu clan taiwanès també contribueixen a convertir la novel·la en la crònica d’un fracàs que no és només personal: és el fracàs d’un horitzó polític i moral que albirava la superació de l’ordre aristocràtic i el desvetllament de la consciència. La utopia inicial de la cerca dels immortals (que els savis que obren la novel·la saben que de fet són només al·lucinacions provocades pel consum d’herbes ben governades, de les que ajuden a créixer) acaba degradant-se, convertida  en una addicció tòxica i destructiva.

El filòsof alemany Karl Jaspers va plantejar que entre els segles viii i iii aC, a diferents zones d’Euràsia, es va produir un període excepcional per al pensament i la consciència que va definir com l’Era Axial (Achsenzeit). Van aparèixer en aquell lapse de temps una sèrie de pensadors i mestres religiosos que, en contextos molt diferents i sense influències directes entre ells, hi aportaven un salt qualitatiu. Narraven, racionalitzaven, repensaven i alteraven les atàviques tradicions míticoreligioses. Des d’Homer a Zarathusta, des de Confuci a Sòcrates, des de Buda a Jeremies, des d’Heràclit a Laozi, des d’Aristòtil al mestre jainista Nataputta Mahavira, aquest període marcava un canvi de paradigma equiparable al que es va obrir entre el Renaixement i la Il·lustració. Sense forçar la nota, El primer Emperador i la Reina Lluna de Jordi Cussà arrenca d’aquest paisatge: narra com aquest desvetllament de l’horitzó s’acaba tancant aparentment en fals en el relat de l’Emperador ensuperbit, però es manté viu en el relat de la Reina Lluna.

 

LES TRES NOVEL·LES POLICÍAQUES DE JOSEP M. DE MARTÍN (1)

Col·loquen una placa d’homenatge al pintor Josep Maria de Martín a la façana de la casa on va viure 

L'alcaldessa de Berga, Montse Venturós, descobreix la placa a cal De Martín. 
Foto: Ajuntament de Berga.

El 28 de desembre passat, amb motiu del centenari de Josep M. de Martín, i en concret de la col·locació d'una placa a la casa de la ronda de Queralt on residia i de la qual era propietari, l'Ajuntament de Berga va publicar una nota informativa, reproduïda en diversos mitjans, on s'hi llegeix textualment: "De Martín també va escriure una novel·la policíaca en castellà amb Gabriel Ferrater titulada Cercano está el mal (1952), que va sortir publicada uns anys més tard amb el nom Un cuerpo, o dos".

Sobre aquest particular, i després de consultar la bibliografia que s'escau al cas, hem de dir que Cercano está el mal i Un cuerpo, o dos són dues novel·les diferents, la primera inacabada i la segona publicada per Jaume Vallcorba Plana el 1987, escrites, totes dues, a mitges amb Gabriel Ferrrater. Però fins allà on coneixem, Josep M. de Martín és encara autor, en solitari, d'una altra novel·la policíaca, escrita pocs anys després de la guerra, situada a Berga i on ell, De Martín, el narrador, participa de la història. 

Aquesta novel·la porta per títol El caso del desaparecido. Escrita seguint l'esquema del Quijote, això és, amb capítols encapçalats per una frase que els resumeix, comença el primer, "En el que hay que lamentar una desaparición", situant l'acció a Berga: "Desparrámanse, en un lugar de la falda del Pirineo, un grupo de casas que el nombre de  Berga reciben y a una ciudad dan lugar. Villa en tiempos belicosa es hoy tranquilo burgo". En aquesta ciutat un jove va desaparèixer: "Y salido una mañana de la su casa para a su trabajo se dirigir, no se tuvieron de és más noticia. Se le vio por última vez, según declaración de un ciudadano, en la plaza a San Juan dedicada, caminando vía septentrión. Nada más del desgraciado mozo se supo. Desaparecido había cual fantasma"

Continuarà.