Notes de natura

DIETARI

25 de maig. Avui llegiré unes notes que vaig apuntar després d’una sortida feta fa uns anys a prop de Coll de Pal, sobre Bagà.
El marxívol és una planta que encara no floreix. Fa pudor i el nom científic és helleborus phoetidus. Aquesta última paraula, “foetidus”, és de la mateixa família que “fètid”, que fa pudor, i ja s’entén perquè la planta és coneguda amb aquest nom.
L’ausona és una herba que agafa una forma rodona; l’arrel sembla una escombra. Serveix per estabilitzar el terreny. Pels que no hi entenem, sembla una mata de fenàs.
La pota de cavall ja comença de florir. Primer li surten les flors i després les fulles. Per això diuen que té els fills abans que els pares. És de color groc.
La blenera, verbascum de nom científic, servia, abans, per fer el ble dels llums d’oli. També era usada, seca i trinxada, tirada a les basses, per intoxicar els peixos. Com no fa mal a l’home, era un sistema antic de pesca. La seva flor és groga, de vegades blanca. Les fulles són peludes, com de vellut.
Qui ens feia aquestes explicacions era el botànic Josep M. Busquets, sempre tan franciscà tot i la seva dèria, que ja tenia quan anàvem als Hermanos, que ara se’n diu La Salle, de dibuixar avions de guerra amb bolígraf.
Tot d’una el Busquets aparta la mirada de la vegetació, alça la vista cap al cantó d’Encija i ens indica: “Allà, en aquell esvoranc, el Lluís hi va descobrir les petjades de dinosaure”.
El Lluís, que en aquella sortida s’encarregava dels fòssils, polièdric com era, es va embrancar en la toponímia, explicant-nos que, segons el Joan Coromines, el nom Encija ve de sitja, unes cavitats en forma de sitja que ell tenia localitzades.
Ell, el Lluís, aquell dia, no hi va donar massa importància, però jo vaig afegir a les notes que el descobriment de les petjades de dinosaure el va fer el 1985, quan va passar per la paret de calcàries que l’explotació a cel obert de Carbones Pedraforca havia deixat al descobert.
També hi vaig apuntar que el Lluís ens va dir, aquell dia, que era una bestiesa tenir les petjades a la intempèrie, que allò que la natura havia guardat durant unes quantes desenes de milions d’anys nosaltres ho deixarien perdre, a causa de l’erosió, en poc temps.
He explicat tot això perquè a aquest Lluís, el Lluís Viladrich i Pons, de 48 anys, primmirat i polièdric, el vam acomiadar, el dimecres, en una emotiva cerimònia conduïda per Mn. Ramon Viladés, al bosc de les alzines de Santa Maria d’Avia. Al final de l’acte, la banda de l’Escola Municipal de Música va interpretar El Cant dels Ocells mentre el cotxe fúnebre s’enduia el taüt carretera dels xiprers avall, en aquell paisatge que ell tan va estimar. Bonic final per a qui tants esforços va esmerçar en vida en interpretar i entendre els misteris i la bellesa de la natura. Que descansi en pau.

(Ràdio Berga. 26.5.06)

La cosina colombiana

Dietari

Sant Jordi, 23 d’abril. Baixo a Barcelona amb l’Alsina Graells. Arribant a Pedralbes ens creuem amb el Trambaix i, a l’altra banda, davant la porta del palau s’endevina el moviment de la tradicional recepció, ara en versió progressista. Em diuen que un dels restaurants encarregats del càtering és el Sala, de Berga. Al Palau Robert, a l’exposició de cartells publicitaris, segons el comissari, també Robert de nom i de cognom Rodergas, «per conèixer, recordar i aprendre», hi ha els dels històrics (Utrillo, Opisso, Casas) i imatges que em transporten als anys de la infantesa: Philips, Tintes Iberia, Norit, Cola-Cao... Aquí mateix, mentre a Pedralbes deu seguir formiguejant la fragilitat del poder, veig dues exposicions més. Una, sobre els fotoperiodistes Pérez de Rozas. Em quedo amb la instantània del sumaríssim contra Joan Comorera, del PSUC, amb Josep Benet d’advocat defensor; són fills de Cervera tots dos, igual que el Pep Salat. És de l’any que vaig néixer. L’altra exposició, dedicada al periodista Lluís Carandell, m’ha fet tornar a la memòria una conferència que va fer als anys setanta el seu germà, Josep Maria, col·laborador de les pàgines literàries del Tele/eXprés, a la biblioteca de la Berga de quan la Leonil·la Boixader la portava amb esperit escolta. Va parlar de la literatura com a viatge, els Pastorets com a model, i el desarrelament dels escriptors “d’ara”.
Passeig de Gràcia avall ens trobem mossèn Ballarín amb una noia, la “cosina colombiana”, dels seus parents transatlàntics que no fa molt va descobrir i que han motivat uns quants viatges al país i diversos papers de qui tan bé es mou en el camp de la pastoral mediàtica. Aprofito per a fer-los una foto, riallers tots dos, ell el de sempre, i ella, bé, amb la rosa de Sant Jordi, el mòbil, el casc de la moto, la bossa verd pistatxo a l’espatlla i un top discret. El mossèn se’n va rient, amb un «Ja ens veurem allà dalt» de complicitat gosolana. Diu que ve de signar llibres al costat del Nobel José Saramago, que ahir va ser a Navarcles pel Festival de Cinema Solidari, i aquest lloc, Navarcles, em recorda que he de trobar un exemplar de K. L. Reich, de J. Amat-Piniella, de Manresa, com la Gemma Espelt a qui dec el coneixement del Blue Tròpic. La Gemma de nena era gimnasta del GYC de rítmica i el 1992 va intervenir a la cerimònia inaugural dels Jocs de Barcelona formant part del grup que va donar la volta a l’estadi amb les cintes dels colors olímpics, també va participar en un torneig a Xile amb l’Ester Pons, d’Avià, que no fa molt vaig saludar al ‘Born 12’ del passeig de la Pau anant a recollir el cedé Remixes 06, de Música Global. En aquesta botiga vaig poder felicitar el Josep Tusón, exregidor d’Iniciativa a Berga, que hi era en aquell moment, per haver parlat fa poc en una entrevista de l’aspecte ecològic de l’abocador de Font Ollera.
El dia de Sant Jordi ha donat per a més, però no tinc ganes de seguir aquestes notes mentre l’i-pod, una capseta de mistos, em porta tres versions tres del Yesterday, Lennon, Ray Charles i la que Manel Guix acompanya al piano, i la blanca flor del vell perer que em separa del Pedraforca ara verdeja sota el cel blau com els ulls de qui no escriuré el nom.

------ Publicat a "Baridana". Gósol, Tardor del 2006