Titot, què els dones?

Dissabte, 7 de maig. Arribant a Berga per la Valldan hi ha riuades de joves. Patum? No, però sí. És el dia de l’últim Tirabol del Titot amb els Brams.
Aquest xicot sempre ens ha sorprès: És veritat o llegenda que havia estat autor de pintades nocturnes que ell mateix l’endemà per encàrrec de l’ajuntament bergistà netejava? Havia militat al GEN (Grup d’Estudis Nacionalistes) del fa poc traspassat Raimon Galí i algun fill de l’honorable avi Pujol i Solei? Va escriure les lletres de les primeres cançons al bar de Gósol? Era ell aquell Titot que repartia butà? És veritat que té un cedé amb textos de Guillem de Berguedà transcrits pel Jordi Cussà? Va muntar un grup amb membres de formacions diverses? Pot ser que sigui seu aquell llibre que explica la història de Catalunya al revés? Ha cantat rumbes amb tenora? Té una versió d’ “El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puertu Ricu”? –Barnils, torna! (...)
L’altre dia, a l’hora del cafè de qui això escriu, va ser descobert en la vessant d’escriptor en aquella revista lluentíssima plena de paisatges de tan bon veure
–paisatges geogràfics catalans, no de l’altra mena.
M’expliquen que no para: Entrevista a una ràdio de Barcelona, vídeoclip per la tele (quina pena sobre patins, nen!), breu al diari, concert a les terres de Lleida...
Recordo –va dir un de la colla– que un dia vaig conèixer unes noies del país valencià i imagina “D’on sou? / I vosaltres...”; va la més decidida i engega pel dret: “Berga? No és de Berga el Titot dels Brams?”.
Ara que li anava bé decideix que adéu Brams, ens trobem a l’estadi per la cerimònia fúnebre. Sempre més, amunt el puny del micro. Doncs ja som aquí. Des del marge, espectacle impressionant i a preu molt enraonat. Visca el Pedraforca, visca la Patum. Impresentables i berguedans, Brams!
“Que calen foc al fenàs!” Contesta algú: “No. Cremen una bandera”. Tranqui tio, es veu que això ja forma part de la cosa, però amb la secada semblava que podia passar que... Res.
Brinca el jovent al so del concert acompanyat de bengales, la grua de la càmera actua de guita. Hi haurà devedé. Tanta gent que una cosa així s’ha d’enviar per mòbil a... però no és possible: ha fugit la cobertura perquè la telefonia s’ha rendit als peus del Titot. El públic respon al seu entusiasme i sap de memòria totes les lletres. És una concurrència amb tendència a alçar els braços i saltar, però fins s’atreveix amb la primera estrofa del “Virolai”.
S’obre la cortina negra i apareix darrere tota una formació orquestral dirigida pel Sergi Cuenca; si no fos per la vessant patètica de la comparació podríem dir que teníem davant el “Titot simfónico”. Però no. La música del Tirabol; l’Últim Tirabol, na, na...
Amb aquest do que té per conduir les masses, el Titot seria un bon polític
–comenta algú al meu costat. Hi ha qui afegeix: “Que l’ajuntament anés pitjor, impossible”. “Divertit més que ara, segur” diu l’altre. Però no perdem el temps i seguim com tothom aquella que fa “Sant Hilari, Sant Hilari...”. Com els altres 8.000, estem a les ordres del Titot. Es fa una mica de silenci. Temps per mirar el cel, les estrelles...
Titot, què els dones?