Dietari (desembre 2006 – març 2007)

Publicat a L’Erol. Revista cultural del Berguedà. Núm. 92 (Primavera 2007)

La cal·ligrafia del Pasqual Burniol

1 de desembre.
Abans, o sigui, ara fa uns 30 – 40 anys, a Avià hi havia dues escoles, una per a nens i l’altra per a nenes. Eren a la part vella del poble, al carrer Abat, on hi havia hagut l’antic cementiri, que va deixar d’usar-se en construir-se el nou, que és l’actual, als afores –cada vegada menys als afores– del poble.
Les escoles d’Avià eren la «Unitaria de niños» i la «Unitaria de niñas». Els nens i les nenes anàvem a edificis diferents; tampoc no jugàvem al mateix pati. Per als nens hi havia un mestre i per a les nenes una senyoreta. Del meu record (hi vaig estar escolaritzat fins als 10 anys) van passar tres mestres. El primer va ser el senyor Joan Algué.
El mestre Algué tenia senyora, dues filles i un fill. El fill era un noi alt i desmanyotat, que va anar a treballar a un taller de venda i reparació de ràdios i tocadiscos. En aquell temps encara no hi havia televisors ni ordinadors. Les noies eren més aviat grassonetes i, quan aquest mestre va marxar d’Avià, encara anaven a escola. El mestre Algué era músic i ens feia cantar cançons com la Balanguera, Al lado de mi cabaña i, per Pasqua, les Caramelles. A les Caramelles hi anàvem vestits de catalans, amb espardenyes, faixa i barretina. Ens acompanyava un ruc o cavall molt guarnit, que duia la panera. El dia que fèiem la passada pel poble, crec que alguna vegada havia vingut amb nosaltres una petita orquestra formada per uns quants músics de Berga. Cantàvem la famosa tonada de l’òpera l’Arlésienne, de Georges Bizet, amb una lletra, em sembla que del mestre, que feia: «Dalt del cel / quin és aquest estel....» i més endavant «Dalt la post / del fresc i humit rebost / veureu que hi penja / una bona llonganissa...». Per dirigir-nos duia per batuta un bastonet segurament de boix al qual havia fet, prèviament, tot un seguit de musicadures.
Recordo els matins d’hivern que arribàvem a l’escola i el mestre ja havia encès l’estufa, que era al mig de l’aula. Algunes vegades el trobàvem escrivint en una llibreta amb mànec, ploma i tinta, fins i tot tintes de colors. Mentre escrivia feia una mena de ganyotes amb la boca. Quan, ja de gran, he tornat a aquella sala que havia estat l’escola de tants nens i de tantes edats diferents, l’he trobat immensament petita: només quatre parets amb unes ridícules columnes de ferro al mig, tot sense ni un bri d’aquella atmosfera d’autoritat que en altre temps va tenir.
El wàter de l’escola era fosc i hi havia una finestra que donava al que anomenàvem «la presó», un passadís exterior que per fora estava tancat per mitjà d’una alta porta de ferro. Els serveis feien una pudor considerable, encara ara la recordo.
A sobre l’escola hi havia el pis del mestre i les oficines de l’ajuntament on, assentat davant l’escriptori –una taula important, de fusta– xerrant amb veu nasal característica, i fumant, el Pasqual Burniol, secretari, treballava envoltat de parers, gent i els volums ennegrits de l’enciclopèdia Espasa. El Pasqual, que tenia 93 anys, ha mort avui a la residència de Prats de Lluçanès. Era tota una institució; fill del secretari municipal Pau Burniol, va treballar a l’ajuntament del 1935 fins al 1975. Enraonador de mena, els seus temes predilectes eren el temps i la Vall d’Aran, on anava a passar els estius. Durant els anys del franquisme diu que va tenir una actuació neutral, que va ajudar i tractar igual a tothom. Quan, d’aquí a molts anys, ja ningú no li recordi ni el nom, ni la veu, ni les converses, als lligalls de l’ajuntament quedaran com a testimoni d’ell els traços de la seva elegant cal·ligrafia.


Solstici d’hivern a Bagà

24 de desembre, nit de Nadal. M’agrada començar la celebració de la nit de Nadal a Bagà. El ritual s’inicia quan ja s’ha fet fosc, en el punt de la carretera de sobre el Parc de la Vila on acaba el caminet que ve del Siti –tot i que per seguir més bé la tradició jo preferiria que vingués del cantó de Santa Magdalena–. Si em voleu creure, situeu-vos en la solitud d’aquest punt i deixeu-vos del brogit dels turistes i els curiosos que esperen a l’altra banda del riu. En la fosca d’aquesta santa nit, prop de les set del vespre, sentireu la fressa dels fallaires que baixen envoltats de guspires i de cop us passaran pel davant i els podeu seguir i aturar-vos davant del Pont de la Vila deixant-los avançar mentre senyoregen el foc que es reflecteix a les aigües pures del Bastareny sota la mirada del campanar de la imponent església que els avantpassats del lloc ban bastir en honor de sant Esteve gloriós. Allà, davant la porta del tan escàs gòtic berguedà, ignorant els àngels músics petrificats que també podrien tocar, perquè és la nit de Nadal, el Pep Miró amb fred i flauta travessera, la Neus Simon, que ha posat música a la festa, i els altres instrumentistes reben els fallaires i se’n van tots plegats a la plaça Porxada a respirar «un medievalisme rústic d’una impressionant qualitat», que deia Josep Pla. Arribat aquí, l’espectacle em sembla bonic però ja ha deixat de ser sublim. Això que m’agrada, perquè sempre entre la gent hi veig coneguts de la fàbrica, les mines i l’escola; i la Bet –no la cantant, sinó la de Bagà, que fa rams de flors seques– i el mestre Rovira i... Però per molts salts, coca amb all-i-oli i escaients beuratges que hi hagi trobo el final com poc apoteòsic, com si hi faltés un salt de plens amb tirabol o, en aquest cas, la Missa del Gall amb nadales, torrons i «què li darem a n’el Noi de la Mare», melodia celta que fa segles va deixar la tonada a la més bonica lletra de Nadal. Segons la tradició, les falles –faies– d’origen aneu a saber si precristià –o no– feien llum als senyors de la torre dels faigs –de Faia– quan baixaven a la capital de la baronia per celebrar el misteri del naixement de Jesús a la palla –paia– de l’establia de Betlem. I el solstici? Després baixo a Avià per la carretera que ja em deu conèixer, de tants anys que fa que la transito, i vaig a la Missa del Gall que ens diu mossèn Ramon Viladés. Abans d’anar a dormir encara pujo a tastar aquells torrons tan bons que la seva germana Roser ens té posats a la taula de l’eixida de la rectoria on van passar fets importants durant les guerres carlines.
--------------------
27 de desembre. A) El Regió7 (27.12.06) titula la crònica Bagà i Sant Julià de Cerdanyola celebren l’arribada del solstici d’hivern cremant unes 400 faies.
B) En un escrit de fa uns anys, el meu amic i arxiver Xavier Pedrals, que tant entén sobre la Fia-faia, n’explica l’origen d’aquesta manera tan enraonada: «És una festa d’arrels precristianes que podria haver format part d’un antic ritu de culte al Sol. Correspondria a la celebració del solstici d’hivern (...). Tan arrelades estaven aquestes celebracions que, l’Església, sàviament, va optar per integrar-les, col·locant festes cristianes en les mateixes dates; en el cas del solstici d’hivern es va fer coincidir amb la commemoració del naixement de Jesús».
C) Per Henri Tincq (Le Monde, 23.12.06), actualment, la visualització del Nadal és considerada políticament incorrecta, ja que «pot ferir la sensibilitat dels creients de religions no cristianes». Esmenta casos de França, Espanya, Estats Units, Anglaterra i Alemanya. «No cal pas sobreestimar –escriu l’especialista i editorialista de temes religiosos de Le Monde– aquests indicis d’una voluntat d’amagar els símbols d’una festa tan típicament religiosa com el Nadal, recuperada i desfigurada, des de ja fa molt temps als ulls dels mateixos cristians, per la societat de consum. Però la qüestió subjacent la tenim veritablement entre nosaltres, perquè és un fet recurrent en les polèmiques dels últims anys sobre l’ús del vel islàmic o de tot altre signe religiós, a l’escola sobretot. En nom del ‘viure-conjunt’ en la societat multicultural d’avui, l’exhibició de símbols, de ritus, de festes pròpies d’una tradició religiosa ha de ser considerada com a inoportuna, fins i tot com a fomentadora de comunitarismes i signe de crispació indentitària? (...) Europa no és certament només cultura cristiana, fins al punt que mai no ho ha estat completament. Però la ignorància del seu patrimoni històric de valors, de referències i de festes religioses va en contra d’una pràctica apaivagada de la laïcitat i del diàleg entre les ètnies, les cultures, les confessions. Una laïcitat intel·ligent passa pel dret de tot ciutadà a professor les seves conviccions, incloent-hi les religioses, tot contribuint d’aquesta manera a la voluntat de conviure amb els altres».

Calçotada pedagògica amb Joan Bonals

17 de febrer. Dissabte plujós. Baixo a Balsareny atenent la invitació del psicòleg Joan Bonals, que em rep al cap de l’escala amb el peculiar posat de Karl Marx parsimoniós que li és propi. Viu en una casa nova, cèntrica, construïda al costat de la vella, restaurada de poc, en part per ell mateix, que és autor dels tocs gaudinians –trencadís– a l’interior. La família del Joan pertany a la menestralia acomodada de la població. Darrere les dues edificacions hi ha un pati de dos nivells amb arbres i un minúscul hortet. Des d’aquesta part es veuen encara –encara perquè qualsevol dia les taparà algun edifici– les parets del Fortí del Serrat del Maurici, mai acabat del tot, pensat al seu dia per a defensar-se dels carlins, que precisament l’ocuparen fins que els liberals els en van treure. Ara, des de can Bonals, les restes d’aquesta edificació militar que corona el serrat són un inofensiu element del paisatge; costa d’imaginar-ho, però des d’aquest lloc, el 1839, el sanguinari Comte d’Espanya disparava l’artilleria contra les cases de Balsareny.
Joan Bonals és un factòtum de l’Equip d’Assessorament i Orientació Psicopedagògica (EAP) del Berguedà, on treballa des del 1984. Els EAPs van ser creats pel govern de Jordi Pujol el maig del 1983 i ja des del decret de fundació se’ls va atorgar un camp d’actuació dual: per una banda l’atenció a l’alumnat amb necessitats educatives especials i, per l’altra, contribuir a la renovació pedagògica de les escoles del país. Aquest segon aspecte és mencionat, en un document del 2001 del Consell Escolar de Catalunya, com a intervenció en els centres promovent canvis de cara a poder atendre la diversitat. Allò que té de peculiar l’activitat professional del Joan Bonals està relacionat de ple amb aquest segon aspecte. Perquè va començar a intervenir a l’escola com a psicòleg clínic, però la sensació inicial va ser de fracàs, que aquest no era el camí. Fins que va veure una llum en descobrir altres possibilitats d’actuació a les III Jornades de Pedagogia Operatòria. A partir d’aquí es va posar en contacte amb la psicòloga argentina Ana Teberosky, deixebla de Jean Piaget. És catedràtica de la Universitat de Barcelona i li devem, a ella i a Emilia Ferreiro, el descobriment de les etapes del desenvolupament de l’escriptura en l’infant. La implantació del constructivisme a l’educació infantil de la majoria d’escoles del Berguedà impulsat des de l’EAP va ser assessorat per Teberosky durant els anys 1984 – 1988. Ara, des del curs 2004 – 05, s’està duent a terme una experiència d’educació inclusiva, concepte que cada vegada, a nivell internacional, està prenent més importància i que, molt resumit, suposa que tots els alumnes han d’aprendre junts sense distincions de procedència social, capacitats o qualsevol altra.
Al currículum professional de Joan Bonals hi ha dues llicenciatures, psicologia i filologia catalana, i un doctorat en filosofia amb la tesi La qüestió de l’alteritat. De la cura a un mateix a l’entesa amb l’altre, dirigida per la Dra. Virgínia Ferrer, que l’any passat, a València, va participar amb Edgar Morin al V encontre internacional del Fòrum Paulo Freire. Bonals es màster en psicopedagogia i assessorament curricular i té formació en psicologia clínica. La seva bibliografia comença amb Assessorar l’aprenentatge de l’escriptura: una aplicació de la proposta teberoskyana a la comarca del Berguedà (1994), premi “Maixerí” del Consell Comarcal del Berguedà (1990 – 1991). Altres llibres, alguns traduïts a l’espanyol i el portuguès, són: Aprendizaje de la escritura (1994), El trabajo en equipo del profesorado (1996), El asesoramiento psicopedagògico: una perspectiva profesional y constructivista (1999) [article dins un llibre col·lectiu], El trabajo en pequeños grupos en el aula (2000), L’assessorament psicopedagògic a Catalunya (2000), Avaluar l’aprenentatge (2003), La evaluación psicopedagógica (2005) i Análisis de centros educativos (2005). A més de publicar articles en revistes especialitzades, ha participat en cursos de formació del professorat en nou comunitats autònomes de l’Estat i a l’estranger (Turquia, Portugal, Marroc, Itàlia i Anglaterra).
Bonals creu que l’escola inclusiva materialitza l’avenç del món de l’educació en la societat occidental en aquest tombant de segle (ho llegeixo a Àmbits de psicopedagogia, tardor 2005). També pensa que estem davant d’un camí sense retorn; així, parlant del treball en petits grups a l’aula, escriu «Això vol dir tolerar que uns [equips docents] l’introdueixin i d’altres prefereixin esperar uns anys» (entrevista a Papers, de l’Escola Pia de Catalunya, abril 2001).
Acabo d’escriure aquestes ratlles biogràfiques sobre el Joan Bonals perquè crec que és, injustament, desconegut a la nostra comarca. Reprenent el fil de la calçotada, no cal dir que he escoltat amb interès totes les seves explicacions. Ell té l’amabilitat de no parlar-me de pedagogia, perquè és un tema sobre el qual ho desconec absolutament tot. L’esmorzar ha acabat cap a dos quarts de dues. Llavors he enfilat per uns camins entre camps fins arribar a la resclosa de la Sèquia de Manresa, on he passat una estona acompanyat només per la cançó de l’aigua –i el record–. A sobre, vigilant, com a únic testimoni, el castell dels barons d’Alòs, de geometria tan acusada i merlets exagerats.


Merda a l’estany de Graugés

25 de febrer. «Malgrat que l’expansió de les nostres ciutats, cas de Berga i Avià, siguin tan nefastes i siguin exemples exactes del que no s’ha de fer en planejament urbà...» va dir Jordi Viola, ara fa trenta anys, en una de les ponències del Congrés de Cultura Catalana. Ho he rellegit perquè, passejant per Avià, comentava al meu acompanyant com és possible que continuï encara un creixement tan caòtic. Ell hi entén: té una explicació tècnica. A Avià no hi ha pla urbanístic. El pla urbanístic d’un municipi ha de ser coherent amb els plans territorials, que a la vegada ho han de ser amb el pla general de Catalunya. Un pla urbanístic té en compte la previsió d’augment de la població, estudi sobre activitats, residus, serveis, nous habitatges, carrers... la compatibilitat d’activitats, etc. En no haver-hi pla urbanístic, les noves construccions es fan amparant-se en modificacions puntuals de les normes subsidiàries de planejament, que també contemplen els usos del sòl, etc, però que per a fer-hi un canvi només cal donar-ne publicitat amb la publicació en un diari regional. De canvis d’aquests se’n poden fer uns quants cada any; quan una immobiliària vol construir en un lloc determinat, n’hi ha prou amb la modificació de les normes. Algú ha dit, sembla que amb veu prou alta i en un lloc suficientment important, que Avià necessita un pla urbanístic. O sigui: és possible que l’actual urbanisme de brida desbocada tingui una data de caducitat no molt llunyana. Del desgavell n’és mostra el tema de la depuradora, que encara s’ha de construir. El 20 de gener passat, una cinquantena de veïns van presentar un escrit a la conselleria de Medi Ambient i Habitatge denunciant la contaminació de la riera de Coforb i l’estany de Graugés. Exposen que s’hi contaminen les aigües amb l’abocament de residus industrials i urbans amb molta intensitat, que es malmet l’ecosistema de ribera, que no es respecten els cabals ecològics, que hi ha masies amb dret de captació d’aigües per a usos agrícoles i ramaders, amb perill fins i tot per a la salut de les persones. M’expliquen que don Álvaro Rosal desvia tota l’aigua riera avall: ja no vol que a l’estany de Graugés hi entri més merda.
-------------------
1 de març. «El fonamental és que hi hagi un planejament adequat. (...) –Com evitar que alguns s’omplin les butxaques? –Amb un marc de planejament no modificable. Això impedeix que cada dilluns es modifiqui el pla en funció de les pressions. Hi ha d’haver un marc clar i suficient per al desenvolupament urbà, que tots sàpiguen a què atenir-se (...)». El Periódico (1.3.07). Entrevista de Margarita Sáenz-Díez a Joan Antoni Solans, vint anys director general d’Urbanisme de la Generalitat, actualment professor a la Universitat Pompeu Fabra. Dibuixa els plans generals de Cardona i Sant Sadurní d’Anoia.