Retrat d'Enric Vila: mossèn Ballarín

El president Maragall i mossèn Ballarín a Gósol (13.7.06)
Foto: BNG


De l'Enric Vila trobo a faltar les entrevistes a l'última pàgina de l'Avui, desaparegudes amb el nou disseny. De fa un temps, però, no em perdo cap dels escrits del seu Dietari a destemps. Hi vaig a través de la webblog del Salvador Sostres, que acull, a més de les d'Enric Vila, col·laboracions de Miquel Colomer, Maria Vila, Raül Alcón, Jordi de la Torre, Àstrid Bierge, Otger Miralles, Marga Colomer i Ferran Caballero. La weblog del Sostres és un espai literari de qualitat, on l'excés i la polèmica s'hi donen la mà en un ambient que no defuig cap de les bestieses més forassenyades mentre no sigui la vulgaritat.

Sempre m'ha sorprès, o no, que molts dels capellans que conec són lectors assidus del Sostres. Coincideixen tots en valorar d'excel·lent la seva prosa i hi ha diversitat d'opinions a l'hora d'interpretar si allò que explica, aquells embolics sentimentals i familiars, aquells viatges i àpats, són realitat o ficció literària. Ho fa molt bé i de vegades 'hi toca' -em va dir l'altre dia un mossèn. Fruit d'aquesta admiració clerical deu ser que en una web de capellans progres, Església Plural, hi havia hagut la secció 'El millor Sostres'.

Tornant a l'Enric Vila, crec que ara està escrivint un llibre sobre els presidents Pujol i Maragall. En el marc d'aquest treball -és una suposició meva- va venir a Berga i es va entrevistar amb mossèn Ballarín. L'escrit que va publicar després d'aquesta trobada és l'afinat retrat que copio al final.

No cal dir que espero córrer a comprar el llibre i anar de dret a les pàgines on l'Enric Vila explicarà la influència que en els dos honorables va tenir el capellà de la Nou mossèn Pere Llumà, de les Escoles Virtèlia.

------------------------------------------------------
Retallo i enganxo l'article del blog Dietari a destemps
d'Enric Vila
http://www.enricvila.cat/?p=270
-------------------

MOSSÈN BALLARÍN

09.09.07

Cita amb Mossèn ballarín, a Berga. Quedem a les quatre. A l’hora aquesta sol ficar-se al llit, es fa portar un cafè i es fuma un puro pertegàs: “Vaig estar sis anys malalt i em vaig acostumar a fer-ho tot al llit”, m’explicava amb aquella rialleta seva de nen entremaliat que tot ho escombra cap a casa. Com que havia quedat amb mi i jo no havia dinat encara, hem baixat al bar de sota. He demanat un plat combinat i ell s’ha pimpat, amb el cafè i el puro, una grapa. També m’ha ajudat amb el vi; no ha permès, de cap manera, que demanés una cocacola. El puro l’ha obert amb una navalla de pam, molt rústica, amb mànec de banya. Mentre me l’ensenyava, els enamorats de la taula del costat han deixat de besar-se i ens miraven encuriosits: una navalla, una boina i un bastó ja fan impressió fins i tot a Berga. Al cambrer li deia, cridant una mica perquè s’està quedant sord: “Ja teniu oli? L’última vegada només tenieu ketxup.” 87 anys i encara prou vitalitat per mantenir el personatge, no està gens malament. Les malalties, en segons quins caràcters, deixen aquestes inesgotables ganes de viure, i aquest record idealitzat del llit.

M’ha dit una frase que l’explica molt bé: “Si no et mous de casa, t’ho porten tot a domicili.” Tot i que hauria d’haver afegit que el principi és més vàlid si ets capellà i, com ell, has enterrat mig Catalunya. Quan li vaig demanar per parlar de Maragall i de Pujol em va dir: “Molt bé, però t’aviso que me’ls estimo a tots dos i no en diré mal.” És de frases amb més pa que formatge però sempre amb un fons de veritat polèmica, vibrant, entranyable. Encara en diu moltes, de manera que la tarda ha estat divertida i profitosa. Hem acabat al seu pis, o al de la senyora que viu amb ell, no sé com ho tenen negociat, enfonsats en uns sillons de cuir gastat, estovats per l’ús, la mar de còmodes. M’ha acomiadat a l’ascensor amb una salutació militar i el seu gos de tura, que es diu com ell i és un manyoc de rinxols gris perla, rondant-li els peus. Aleshores, quan s’ha posat ferms i he vist que el cos se li estirava sense gaires dificultats, m’ha semblat molt més jove. “Sort que vosaltres que seguiu (m’ha dit), jo ja només puc passar el testimoni”. No pateixi, mossèn: no ens els acabaran.

Anna M. Guijarro, de la CUP de Berga


Ahir vaig veure el ple de l'Ajuntament de Berga, en directe, per la televisió. El tema estrella va ser, suposo, l'alçada d'una edificació de les Estaselles, que ha mogut enrenou. Aquest migdia hi he passat davant i fa mal als ulls, és com aquella paraula que esguerra el vers d'una poesia coherent: un nyap, per dir-ho a la manera dels socialistes berguedans. Sembla que propietaris, algun arquitecte i algun polític s'hagin posat d'acord en deixar aquesta enlairada teulada com a llegat de difícil solució. I arribats aquí vull citar-los el poeta JV Foix: "És molt més fàcil corregir o esquinçar un poema o una partitura, o esborrar o repintar una tela, que fer desaparèixer un edifici ineurítimic. Un edifici acusa, pels segles, l'obra mal reeixida. És un pecat de difícil redempció" (Lectura feta al Club dels Estats Units, de Sarrià, el 3 de març del 1933).

Jo no hi entenc, però em sembla que ahir el Juli ho va fer bé. No s'esvera, va al gra i té planta d'alcalde. El Camps: no sé, una mica estrany veure'l tan aferrissat en la defensa de l'
ordre antic. Al Boixader me'l mirava i me l'imaginava fent de metge, un bon metge. Del Saña, que ha tingut l'amabilitat d'escriure algun comentari en aquest bloc, no en tinc cap opinió perquè la fatalitat va voler que les seves intervencions em trobessin bevent un got d'aigua de la nevera (aigua de Torrent Senta), o consultant una frase al diari (frase de l'article del Sostres), o... Un altre dia m'hi fixaré més. El Natxo potser va pecar d'agressiu i segur que de poca estabilitat aguantant el micro. Ara bé, si hagués de donar un premi, una matrícula, la donaria a l'Anna Guijarro. Aquesta noia es comporta al ple de la mateixxa manera que l'aigua surt de la prospecció de Torrent Senta. És el futur, la Beth de la política municipal berguedana (les 2 són del 81). Sentir-la és com si de cop la cosa pública tingués ànima.

L'Anna, el 20 de juliol va anotar al seu blog "Era el meu primer ple com a regidora de la CUP i la veritat és que estava força nerviosa". L'escrit, amb aquesta frase d'una sinceritat tan aclaparadora, acabava: "Vàrem ser coherents amb el nostre programa electoral, vàrem fer propostes i vàrem aconseguir fer un pas endavant cap a una gestió més transparent dels diners públics". Tan clar i net, tan nou i esperançador que... '
Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels'!