Amb Carles Hug de Borbó-Parma, pretendent carlí al tron d'Espanya

Toni Gol, Carles Hug de Borbó-Parma, Daniel Montañà i Albert
Vancell al Restaurant Sala de Berga. Foto: BNG

El divendres passat, dia 20, a la sala petita del Pavelló de Suècia, hi va haver una conferència commemorativa dels 175 anys del carlisme. Van parlar Daniel Montañà (La sanitat i l'ensenyament carlista, l'hospital de sang de Berga i la universitat de Sant Pere de la Portella); Toni Gol (Pagesia i carlisme); i Jaume Campàs (Furs i confederació). Va moderar l'acte, organitzat pels Amics de la Història del Carlisme, Albert Vancell.

La sorpresa fou que entre el públic hi havia el pretendent carlí al tron d'Espanya, Carles Hug I, sa altesa reial don Carles Hug de Borbó-Parma, cap de la casa ducal de Parma, que al final va adreçar unes paraules i mantenir un col·loqui amb els assistents.

Carles Hug va néixer a París (1930). Establert a l'estat espanyol en ple franquisme, en fou expulsat per les seves activitats polítiques el 1968. Va poder retornar amb l'adveniment de la democràcia. El 1976 va ser present clandestinament a l'aplec de Montejurra, on sota el lema 'Una cita para el pueblo' va encalçalar una ruta diferent a la del seu germà Sixte, representant de l'extrema dreta, a la que va convidar una vintena d'organitzacions polítiques de l'esquerra: PCE, PSUC, PTE, ORT i PSOE entre altres. La jornada es va acabar amb incidents i dos morts víctimes de l'atemptat dels partidaris de Sixte contra els de Carles Hug. Són els 'Fets de Montejurra'.

Carles Hug és llicenciat en econòmiques per la universitat d'Oxford i va ser professor de la de Harvard. Ha publicat Qué es el carlismo, de la Biblioteca de Divulgació Política de la Gaya Ciencia (1976), La via carlista al socialismo autogestionario (1977) i Algunas reflexiones sobre el socialismo del siglo XXI (2004).

La sorpresa de l'acte de Berga, dèiem, va ser que hi havia el pretendent carlí i que va parlar. Però encara més ho va ser que teníem davant un artistòcrata il·lustrat, un professor d'universitat americana que al Pavelló de Suècia i posteriorment al Restaurant Sala -després de beneir la taula- ens parlava llargament de l'aportació de Mao, de la necessitat d'un canvi d'estructures a nivell mundial, de la crisi, de la conveniència que els partits polítics no siguin l'única plataforma a través de la que es pot arribar al govern. Cap referència al passat del partit que encapçala, el partit més vell d'Europa, i molt interès en l'aportació que el carlisme pot fer en el futur. Impossible canviar les coses? Sa altesa va explicar que amb els coneixements del segle XII hauria estat possible construir una bicicleta de fusta i ningú no ho va fer fins segles més tard. Tot això en un sopar / classe magistral / col·loqui presidit per l'oli de Josep M de Martín.

El doctor Gendrau

Aquest matí han enterrat a Berga el doctor Antoni Gendrau. De molt petit havia quedat orfe de pare. De nen va ingressar al seminari de Solsona on va coincidir amb Antoni Deig. Eren anys de partits de futbol amb sotana, d'excursions, de poca abundància. Quan va decidir abandonar els estudis eclesiàstics i fer la carrera de medecina va regalar la sotana al futur bisbe. "Per l'alçada m'anava bé", em va explicar un dia. A Barcelona es va relacionar amb la gent de les escoles Virtèlia, de mossèn Pere Llumà, de la Nou (Jordi Pujol, Pasqual Maragall, Federico Mayor Zaragoza, Miquel Roca...). I amb l'Espar Ticó, que el cita a les seves memòries. Devia ser més o menys del curs del Valentí Fuster. Ja metge, es va establir a Berga. Va freqüentar la penya de cal "Jaume Espardenyer", amb el José M de Martín i tota la colla. Va convertir de casa seva en una pinacoteca d'autors locals, del Manel Grau al De Soto passant pel mateix Josep M de Martín.
Era molt berguedà i patumaire. Tant com per guardar uns quants fuets del mític Safont, fets manualment i embolicats amb papaer de partitures musicals. Diu que, des d'aquells, els fuets no peten mai bé del tot. Gràcies a la seva iniciativa es van editar, a cura de mossèn Climent Forner, la poesia i els dietaris de mossèn PereTuyet, que va morir assassinat el 1937 a Santander. Era una promesa de la cultura berguedana valorada pel mateix president del Comitè de Milicies Antifranquistes, l'anarquista "Ramonet Xic.
El doctor Gendrau va ser el cardiòleg del mau pare. De vegades me'l trobava pel carrer i em feia un breu comentari sobre el seu estat. A ell, al meu pare, li comentava algun escrit que havia llegit "del vostre xicot".
Darrerament passejava per Berga la seva imatge cada vegada més semblant a un altre Antoni, el visionari Antoni Gaudí. Era força de missa, tot i que amb idees avançades. Regidor municipal a la primera legislatura de la democràcia, va tenir un (altre) fill en aquella època. Fill que va protagonitzar una imatge impagable. A l'església de Sant Pere, en un dels concerts de Setmana Santa, el nen seia a la falda del seu pare i es va girar cap enrere, on just hi havia l'Agustí de Semir, que li va fer una tendra carícia a la cara davant la mirada complaguda de donya Conxa Millán. El senyor de Semir ho era tot menys tendre, però aquell dia va coprotagonitzar un gest corprenedor. El doctor Gendrau ni sen devia adonar. A mi me'l va fer notar el Pep Malé i encara el guardo a la memòria. Tot i que no conec aquest nen sé que naturalment s'han fet gran. Que va fer periodisme i ara és a la delegació de l'Avui a Madrid.
Al doctor Gendrau li va caure malament quan va nomenar el bisbe Moncadas per la seu de Solsona. Creia que li tocava al seu amic Deig. Però un dia es van trobar, Gendrau i Moncadas, en uns exercicis al santuari de Miracle. La senyora del doctor va demanar a Moncadas on havia passat el Nadal. L'eclesiàstic menorquí li va contestar que "El bisbe el passa sol". Aquesta confessió de solitut els va tocar molt endins i s'hi van fer amics, molt amics. Casa seva es va obrir de bat a bat al prelat que al fons vivia sol. Es va obrir com a molta gent, entre ells el Salvador Sostres, amic d'un dels fills. El Sostres, tan provocador i descarat com pulcre a l'hora d'escriure -bé s'ha de notar que és deixeble del Joan Triadú, ("Triadú, Triadú, cuando muera que harás tú")- va lloar la família Gendrau i el paper de la mare.
El dia que el bisbe Deig va fer l'entrada solemne a la catedral de Solsona el doctor Gendrau era a primera fila, al cantó de la capella del Claustre. Al final de la cerimònia, quan l'Antoni que veia acomplert el seu desig de jubilar-se a casa seva es va trobar amb l'antic condeixeble de Seminari, en aquesll gest tan estimat pels solsonins d'anar a visitar la Mare de Déu que té les trenes més boniques del món, es van fer una abraçada impagable. Pels dos Tons devia ser un dels moments més feliços de la seva vida.
Era amic de mossèn Ballarín, no cal dir. La primera comunió d'un dels fills la va oficiar el bisbe Deig i el nen, en una espontània i sincera expansió, els va confessar que aquell bisbe li havia semblat "tan divertit com el Ballarín". Un dia la muntanya de Queralt es va incendiar, les flames arribaven a les parets del Santuari i el custodi no hi era. El doctor Gendrau es va emportar la imatge cap a casa seva per salvar-la de la malvestat. Salvar la Mare de Déu. És el gest intuïtiu dels berguedans, com el dels republicans que la van amagar per la guerra del 1936 - 39.
En fi, el doctor Gendrau se'ns n'ha anat amb la barba esblanqueïda cap a més amunt de Castellar de n'Hug, segur que acompanyat d'un bon gos d'atura. I nosaltres ens hem quedat una mica més sols perquè, com deia el Manuel Ibáñez Escofet, en anar-nos fent grans, cada vegada "la memòria és un gran cementiri".
Dencaseu en pau, doctor.

Els 89 anys de mossèn Ballarín

Mossèn Ballarín no hi era. Foto: BNG

Diumenge, 8. Crònica matinal. Mossèn Ramon M. ha arribat tard a la missa de tres quarts de 12 a Gósol perquè ha tingut d'oficiar un enterrament a Saldes. El del Manuel, exalcade, de la fonda Cal Manuel, de 89 anys. Els mateixos que compleix avui mossèn Ballarín, que no ha pujat. Missa a la rectoria, a l'escalfor de l'estufa. Molt poca gent: un matrimoni de ciutat amb els dos fills, i nosaltres. Comprem patates de llavor -també de les negres, tan cares de trobar- i una coca de Perafita a cal Paraire. La tranquil·litat de Gósol a l'hivern. Fa l'aire fred. A la plaça solitària venen ganes de cridar una proclama de l'estil "Visca els pagesos; que se'n vagin les imobiliàries!". Però no diem res. Per anar a dinar voregem Encija. La carretera travessa els camps nevats.

Amics del Bisbe Deig

L'enterrament del bisbe Deig a la catedral de Solsona

Vaig llegir l'altre dia a El babau, la revista de Navès, que la Biblioteca Bisbe Deig, actualment radicada a la parròquia que regenta, suposo que en qualitat d'adscrit, el berguedà mossèn Ramon Alsina, s'instal·laria en un local municipal perquè el bisbat, pel que vaig entendre, té altres prioritats més interessants que la salvaguarda del llegat bibliogràfic d'un dels seus més recents prelats.

Diu que de posar ordre a la diòcesi rural de Solsona ja se n'encarrega de fa anys un culte urbanita que quan era auxiliar de Barcelona es va enemistar amb el seu cardenal. Però esborrar del tot l'obra i el pensament d'un tossut i murri com el bisbe Deig no és tan fàcil, no es pot fer a cops de decret. És com una mala herba que rebrota després de cada llaurada i cada fumigada.

La setmana passada mateix, a Molerussa, es va constituir l'associació Amics del Bisbe Deig amb la intenció de salvaguardar la memòria de l'eclesiàstic, recollir el seu esperit i fomentar el coneixement de la seva obra.

I poca broma, perquè els socis fundadors són: Carles Tejedor, impressor (president); Albert Sáez, president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; Salvador Cardús, escriptor i catedràtic de sociologi de la UAB; Francesc Romeu, capellà i periodista; Lucia Caram, monja mediàtica del convent de Santa Clara de Manresa; Ramon Alsina, rector -adscrit- de Navès; Climent Forner, poeta i rector -adscrit- de Viver i Serrateix; Jesús Huguet, capellà -adscrit- de Solsona; Jordi Orobitg, rector de Mollerussa, exsecretari personal del bisbe Deig; Josep Miquel Bausset, monjo de Montserrat; Miquel Barberà, vicari general de l'arxediòcesi de Tarragona, sociòleg; Joan Reñé, president del Consell Comarcal del Pla d'Urgell, Josep Pont, membre del Consell Audiovisual de Catalunya; Maribel Pedrol, directora del'Espai Cultural dels Canals d'Urgell; i Maricel Pujol, tècnica de cultura del Consell Comarcal del pla d'Urgell.