Fotografies

Aquest capvespre tardoral, amb un bri de clariana envoltat d’un cel ben rúfol, a la línia elèctrica que ressegueix paral·lela la carretera a prop de Montmajor s’hi ha parat un estol d’orenetes. El més petit indici de moviment, de soroll, les esvalota i s’apressen a anar una mica més enllà com empeses per la por i la desconfiança. Només després d’aconseguir un bon amagatall, el fotògraf podrà captar-les enfilades en formació dalt del cable. Les orenetes són una au migratòria. Abans del rigor de les fredorades hivernals ja hauran marxat. El seu plomatge selecte, blanca la panxa i negra la resta del cos, desapareixerà un dia d’aquests dels nostres paisatges. Diuen els llibres que les orenetes volen cada hivern cap a les calideses del clima africà. Tornaran amb el bon temps.

Com les orenetes, moltes persones han d’abandonar els seus països fugint de la misèria i la guerra. Venen cap aquí. La seva odissea és de vegades tan arriscada que més d’un hi deixa la vida. I per a nosaltres, aquests morts de les pasteres només són una xifra freda, una fotografia descaradament sensacionalista on una manta sinistra cobreix el cos d’un ésser humà que tenia il·lusions. Que era capaç de sofrir i estimar com nosaltres.