August
Gil Matamala, fill de mestre Gil de Sallent i pare de l'actriu Ariadna Gil, va defensar els berguedans del "cas Bultó" i, com a
advocat dels independentistes, va guanyar la primera sentència
del tribunal de Drets Humans d'Estrasburg contra l'estat espanyol per
"violació de l'article 6 de la Convenció Europea dels Drets de l'Home"
en el judici contra Xavier Barberà, Ferran Jabardo i Antoní Messeguer.
A mitjan dècada dels seixanta i principis de la dels setanta del segle passat, el PSUC, partit en el qual fins el 1968 militava August Gil Matamala, va canviar d'estratègia. La nova opció va suposar deixar de banda els plantejaments més radicals i optar per una política possibilista que en aquella època posava l'accent en la unitat de les forces antifranquistes.
Sobre dita estratègia, Gil Matamala fa ara aquestes reflexions que són recollides al llibre esmentat al final d'aquesta nota:
Sobre dita estratègia, Gil Matamala fa ara aquestes reflexions que són recollides al llibre esmentat al final d'aquesta nota:
"Vam fer el correcte? Tocava fer allò? Aleshores creia que sí, perquè portàvem darrera l'experiència del fracàs de les grans mobilitzacions i les vagues generals polítiques que havíem intentat; les condicions no estaven en absolut madures per a la 'lluita final' [...] Però en termes d'estratègia global només suposava reduir els objectius a democratitzar l'ordre burgès; és a dir, postergava el que ens havien ensenyat, entrava en contradicció amb la funció revolucionària en què estàvem implicats: canviar la societat."[...]
"Jo ja no sé quina és la política adequada, després hi he reflexionat, i amb aquesta tessitura ens trobem en cada moment. Per avançar, què hem de fer? Mantenir les posicions dures, pures i exigents, per quedar-nos sols en el món, o intentar trobar un lloc on avançar poc a poc i on ens deixin viure, sabent que trobar-lo implica acceptar les regles d'un joc que en el fons rebutges? Aquesta és l'altra gran pregunta, que, si algú me la contesta, li ho agrairé."
"Jo ja no sé quina és la política adequada, després hi he reflexionat, i amb aquesta tessitura ens trobem en cada moment. Per avançar, què hem de fer? Mantenir les posicions dures, pures i exigents, per quedar-nos sols en el món, o intentar trobar un lloc on avançar poc a poc i on ens deixin viure, sabent que trobar-lo implica acceptar les regles d'un joc que en el fons rebutges? Aquesta és l'altra gran pregunta, que, si algú me la contesta, li ho agrairé."
Fernàndez, David i Gabriel, Anna (2107). August Gil Matamala. Al principi de tot hi ha la guerra. [Pròleg de Julià de Jòdar]. Barcelona: Sembra llibres. Pàg. 141.
