Virginia WoolfA PROPÒSIT DE "LES ONES", DE VIRGINIA WOOLF
L’exposició que segueix pretén reflexionar sobre la subjectivitat i la identitat a propòsit la de la novel·la Les ones, de Virginia Woolf.
A nivell formal, Les ones s’estructura en deu capítols, cadascun d’ells encapçalat per un text extradiegètic, temps passat i cursiva; segueix un fil conductor, l’evolució del sol en un paisatge marítim al llarg d’un dia, element metafòric del sentit cíclic de la vida, de la infantesa a la mort. Així, comença quan el sol encara no s’ha alçat, segueix quan va ascendint, al cinquè capítol arriba al punt més alt –el migdia, que coincideix amb la meitat del llibre–, després va baixant fins enfonsar-se. L’últim capítol és una sola frase; ja no hi ha sol i les ones es trenquen a la platja. De fet es podria discutir si aquesta sola frase és un capítol, jo ho considero així perquè és el final, quan Bernard ja cavalca contra la mort, com va fer Percival, com les ones moren a la platja? metàfora de la mort humana, fi de la novel·la. Però el sol l’endemà sortirà novament, uns altres infants tornaran a l’escola, es faran grans... és el cicle de la vida. Als diferents capítols hi llegim els diàlegs interiors -nivell metadiegètic: narració dins de la narració- dels sis personatges. Són: Bernard, Susan, Rhoda, Neville, Jinny i Louis. El setè, Percival, no parla: el seguim a través de les referències dels altres i aporta a la narració el sentit de la pèrdua de manera accentuada –mor als vint-i-cinc anys.
Els records de les vivències dels narradors amb ell, igual com altres imatges d’infantesa –analepsi o retrospecció–, per exemple els jardiners que escombren i la dona que escriu, tantes vegades esmentats (Woolf: 14, 232 i 258), els provoquen sentiment de melancolia, el vincle que substitueix un vincle ja impossible. Al final, quan Bernard té la mort a tocar, diu que «el camí de la melancolia conduïa, plana, a més hivern i més pal·lidesa, a la igual i mancada d’interès visió del mateix paisatge» (Woolf: 273).
Tret del ja esmentat text en cursiva, l’autora fa servir un únic recurs al llarg del llibre: obrir cometes + transcripció directa de les primeres paraules del relat + tancar cometes + «va dir» + nom del personatge + cometes + seguiment de la transcripció directa + tancar cometes. Aquesta reiteració estilística sembla voler “unificar” els sis protagonistes en un de sol. A cada capítol li correspon una etapa de la vida dels personatges. En els dos primers, l’acció 1 / 2 transcorre, respectivament, a l’escola infantil i a la superior. Després se separaran: universitat, feina, amors –«Estimo, odio», va cridar Susan (Woolf: 239): l’odioenamorament de Lacan–, matrimoni, fills; .... Un sopar els reuneix quan encara no han complert els vint-i-cinc anys. La plenitud (Wollf: 159 i 164) correspon al cinquè capítol. A la vellesa, quan ja res no els queda per viure (Woolf: 215) es troben en un altre àpat on repassen què han fet a la vida, «matrimoni, mort, viatges, amistat, ciutat, camp, fills i tot el demés [...] Una vida. Aquí va. Ha passat. Se n’ha anat» (Wollf: 219).
Al final del llibre sabem que el personatge més important és Bernard; el seu soliloqui ocupa tot el penúltim capítol. Per ell, la vida és com un globus ple de figures (Woolf: 229); «no sóc una sola persona; sóc moltes persones; ni tan sols sé qui sóc ?Jinny, Susan, Neville, Rodha o Louis?, ni sé distingir la meva vida de les seves» (Woolf: 264-265); «aquesta vida no és una sola vida, tampoc sé si sóc home o dona, si sóc Jinny [...]» (Woolf: 269); «seré tal volta tots ells a la vegada? Sóc un i distint? No ho sé» (Woolf: 276). Com diu Butller (p. 21-22) el subjecte no és intercanviable de manera estricta amb l’individu, sinó una categoria lingüística, una estructura en formació que només en el llenguatge adquireix intel·ligibilitat. És en aquest sentit que els sis personatges de Les ones constitueixen un subjecte col·lectiu, un estol de multiplicitats.
BIBLIOGRAFIA
Butller, Judith (2010). Mecanismos psíquicos del poder (p. 11-41). Cátedra: Madrid.
Miller, Jacques-Alain (2002). De la naturaleza de los semblantes. Los cursos de Jacques-Alain Miller (p. 151-171). Paidos: Barcelona.
Woolf, Virginia (1982). Las olas. (Trad. Andrés Bosch). Bruguera: Barcelona.
Žižek, Slavoj, Comp. (1994). Todo lo que usted siempre quiso saber sobre Lacan y nunca se atrevió a preguntarle a Hitchcock (p. 113-117). Manantial: Buenos Aires (Argentina).
