Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Simone Biles. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Simone Biles. Mostrar tots els missatges

27 d’agost del 2021

EL BISBE NOVELL "S'HA CREMAT TOTALMENT", SEGONS "RELIGIÓN DIGITAL"

 

 Xavier Novell.

 El bisbe Xavier Novell

José Lorenzo.  

Religión digital  

27.08.2021

(Traducció Q. del P.)

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

“S'ha cremat totalment”: les veritables causes de la seva renúncia al Bisbat de Solsona 

El bisbe Xavier Novell i la ‘síndrome de Biles’

 “El problema de Novell no té res a veure amb Omella ni amb els pronunciaments polítics del jove pastor favorables al procés: ‘això és pura fantasia”, diuen les fonts consultades
“Es tracta d'un problema humà, amb una crisi personal de gran importància, i ara es troba discernint sobre el seu futur. Ningú sap què farà”
“A Solsona els hauria agradat que Novell els hagués dirigit unes paraules a manera de comiat, encara que només fos un ‘reseu per mi’”



Va ser l'estrella dels Jocs Olímpics de Río 2016 i estava cridada a continuar regnant en els recentment clausurats de Tòquio. Però es va trencar psicològicament i va tenir el coratge d'apartar-se a un costat en plena competició i reconèixer que ja no podia amb l'autoexigència. “Ja no confio tant en mi mateixa”, va confessar la gimnasta estatunidenca Simone Biles. “Haig de concentrar-me en la meva salut mental”. I va abandonar. Només va participar en barra, on sabia que no era la millor.
Al ja bisbe emèrit de Solsona, Xavier Novell, de tan sols 52 anys, el més jove en el seu moment, amb una sòlida formació civil i eclesiàstica a l'esquena, al qual se li pronosticava un futur prometedor en les seves responsabilitats pastorals, tant en la Tarragonina com dins de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), amb ganxo mediàtic, li ha passat alguna cosa semblança a la millor gimnasta de la història dels Estats Units.


El paper del cardenal *Omella


I en aquesta renúncia feta pública el 23 d'agost, les acusacions que situaven darrere de la mateixa al cardenal arquebisbe de Barcelona, Juan José Omella, són “pura fantasia”. Al contrari, el també president de la CEE li hauria estat ajudant en la mesura del possible en aquest tràngol pastoral i humà del qual pocs, molt pocs, estaven assabentats. Ni tan sols qui ara fa les funcions d'administrador apostòlic, el bisbe de Vic, Romà Casanova, que es va assabentar tres dies abans de donar-se a conèixer la notícia d'una renúncia presentada “lliurement”.

Encara que mereix anàlisi a part, resulta curiós el creixent afany per esquitxar al cardenal *Omella amb totes les informacions relatives a l'Església que d'alguna manera causen escàndol, des del seu suport a l'indults i als separatistes catalans (fals: no ho poden ni veure), passant per la sortida dels benedictins del  la Valle de los Caidos (ell no ha anat a veure'ls i ja se sap que és amic de l'exministre socialista Salvador Illa), la galopant secularització de la seva diòcesi (com si els temples desbordessin en temps de *Sistach o Carles) o el plegar-se acríticament a les mesures que per la pandèmia van obligar al tancament i restriccions d'aforament en els temples de tota Espanya (com si haguessin estat oberts al Vaticà).
“Una crisi personal de gran importància”
El problema de Novell no té res a veure amb Omella ni amb els pronunciaments polítics del jove favorables al procés independentista a Catalunya, pels quals va ser advertit formalment des de Roma i més informalment des de la Tarragonina, havent captat Novell a la perfecció que servir també és obeir, alguna cosa que sembla que han oblidat els qui fins fa no tant imposaven el silenci des d'Oviedo a Sevilla.

Es tracta d'un problema humà, amb una crisi personal de gran importància. “Novell s'ha cremat completament”, reconeixen les fonts consultades. La Diòcesi de Solsona és molt complexa, malgrat la seva petita grandària. Ja ho va viure en les seves pròpies carns Tarancón, quan va ser el seu pastor. I Novell no va saber agafar-li el pas. Tot el contrari. Es va posar en contra de la meitat del seu clergat, li van rebutjar les corporacions civils, li van denunciar els col·lectius socials pels seus pronunciaments sobre l'homosexualitat…


Un ànim “molt canviant”


Novell, en la seva dècada com a bisbe, es va autocrear nombrosos conflictes. Ell mateix es va anar acovardint l'espai i en la Tarragonina, on coneixien molt bé “el seu ànim molt canviant”, sabien que anava per lliure i que era mudable. I hi havia una sensació que fins i tot li agradava allò d'anar contracorrent. Ja va succeir quan va tornar d'estudiar en la Gregoriana: va ser amb plantejaments eclesials avançats per a l'època i va tornar convertit a l'ortodòxia més rància.
A vegades semblava voler brillar i acaparar l'atenció i altres desapareixia, es tancava en si mateix, inescrutable fins i tot per als més pròxims. I cada vegada s'ha anat tancant més en si mateix. Tant que el seu cercle més estret de confiança en la seva diòcesi no tenia la vespra de l'anunci de la seva renúncia ni idea que anava a prendre tal decisió. Alguns lamenten que hagi donat aquest cop de porta, per més que respectin la decisió, però creuen que si no un explicació, almenys algunes paraules, una mínima comunicació, sí que es mereixien els seus diocesans. “Pels menys, un ‘reseu per mi”, apunten les fonts. Però no va ser el cas.
No se li ha donat l'esquena
Res se sap de la decisió final que prendrà. Si s'anirà a un monestir, a una parròquia, si tornarà però com a auxiliar, si farà el salt a les missions... Està discernint el seu futur, rebent ajuda i acompanyament espiritual en aquest moment tan difícil per a ell. Es respecta la seva decisió. Però no se li dóna l'esquena, com alguns pretenen lliscar.
"Després de l'actuació que vaig fer, simplement no volia seguir", va dir la gimnasta *Biles després de rebre en una prova la pitjor puntuació de la seva marca personal. I ja no es va voler presentar a les proves individuals en els Jocs de Tòquio. Ara*Novell està reflexionant sobre el seu futur. L'Església no li ha deixat de costat ni li ha demanat apartar-se. Ha estat ell qui s'ha fet fallida, una fragilitat que li fa més humà i per a la qual, encara que alguns no ho entenguin així, cal ser fort. És bo per a ell i per a la diòcesi. Tant de bo altres pastors fossin capaços de reconèixer aquesta mateixa vulnerabilitat. La seva salut ho agrairia. I la de les seves diòcesis, també. No obstant això, aquí estan, retorçant el veritable significat de baixar-se de la creu.