Final del poema "L'arpa", de Jacint Verdaguer, del llibre Pàtria. (Primera edició: Verdaguer, Mossèn Jacinto (1888). Pàtria. poesies. [Prólech de Mossèn Jaume Colell]. Barcelona: Estampa de Fidel Giró).
El final d'aquest poema es refereix a una posta de sol al Pedraforca contemplada dels de l'ermita de Damunt, que és sobre Folgueroles, on el poeta, de petit, pujava amb la seva mare. Aquesta posta de sol té la particularitat que l'astre es pon enmig de l'enforcadura.
L'espectacle de veure tenyits de color rogenc i groc, amb la posta de sol, els núvols de sobre el Pedraforca, al nen Verdaguer li va semblar un volcà escopint lava; amb la successió d'imatges, des d'aquesta fins al progressiu enfosquiment del cel i l'aparició de l'estel del Bover (Venus) i els altres astres, el futur mossèn Cinto va copsar l'essència d'allò que és la inspiració poètica. Perquè la "Musa" de la poesia és la inspiració; segons els grecs, les muses eren nou divinitats que baixaven de les estances dels déus a la terra per atorgar el do de la inspiració als humans que les invocaven.
Tal curiositat de la Natura, que el Sol es pongui just per l'enforcadura del Pedraforca, passa, contemplada des d'un punt determinat, dues vegades a l'any. Ahir a la tarda es va poder observar des del camp -ara un prat d'herba de pastura- de davant de ca l'Elies de Saldes: aquesta vegada, però, el color dels núvols era gris-blavenc.
Posta de Sol al Pedraforca (20/05/2020). Foto: BNG.
