Diari Ara, 27/08/2014
RACONS: BERGA
La Victòria
GENÍS SINCA
El Dr. Selga, pediatre històric de Manresa, va
recomanar als pares que miressin d’estiuejar en algun lloc de muntanya,
per tal que els nens agaféssim gana. Una amiga de casa, Maria Barat,
berguedana, els va donar la solució: “M’han dit d’una gent de Berga -va
dir-, els Circuns, que lloguen un pis a la casa on viuen”. Així va ser
com cada estiu, al juliol, quedàvem instal·lats en el petit univers del
carrer Pere Costa, un carrer costerut, als afores de Berga, al barri els
Pedregals. Hi arribàvem pels volts de Sant Pere, revetlla que els veïns
celebraven al màxim, pel nom del carrer, imagino, però sobretot pel
Pere de la primera casa: cal Tennis. Pere Casamartina i la seva dona,
Ramoneta, regentaven una de les carnisseries més importants de Berga, al
carrer Major; la revetlla a cal Tennis donava el tret de sortida a uns
estius berguedans irrepetibles, mai hauria imaginat fins a quin punt.
L’ànima de la festa, i de tot el carrer, es deia Victòria; vivia dues
cases més amunt. Estava casada amb Ramon Serra i tenien tres fills:
Jordi, Viki i Judith. La Victòria Boixader, oriünda de la Colònia Rosal,
sempre feia la xocolata desfeta, convocava els veïns, visitava, es
preocupava, “baixava” a comprar a Berga, ens feia de taxista i uns
macarrons fantàstics, els millors que he tastat mai. La Victòria ho feia
tot. Els Serra vivien just a la casa de davant de cal Circuns, de la
nostra. A la mare, la presència alegre i vital de la Victòria l’ajudava,
sobretot quan el pare treballava i es quedava sola a Berga amb les dues
criatures. De dia, havíem travessat el carrer amb la meva germana
desenes de vegades. Jugàvem amb la Judith (Serra Boixader), amagàvem
préssecs (que comprava la Victòria) sota el llit i els compartíem
d’amagat. Ara de gran, la Judith és igual que la seva mare, una marassa,
una persona per la qual la vida són els altres. Els altres dos germans,
el Jordi i la Viki, el mateix. Quan la Viki es va enamorar del Jordi de
ca l’Alberich, llegendària pastisseria berguedana, a cal Serra i a tot
el carrer s’hi van viure grans moments, sobretot quan arribaven coques
del xicot pastisser, tot un personatge. Al carrer hi havia altres cases,
ca l’Alsina, cal Macià...
Però el quarter diguem
que espiritual del barri era cal Circuns, on érem nosaltres, per una
circumstància especial. Les dues filles dels Circuns Oliveras, de la
Maria Rosa i del Joan, patien d’un mal estrany a la sang. La Rosa i la
Mercè tenien una parahemofília, malaltia raríssima, llavors encara més.
Aquestes noies ens adoraven. Se’ns menjaven a petons, a la meva germana i
a mi. Els Circuns eren gent molt generosa. Joan Circuns era paleta,
anava amb un Seat 600 atrotinat, descolorit, ple d’eines; Circuns
s’havia fet famós a Berga per la rapidesa amb què construïa cases. Era
increïblement treballador. La Maria Rosa era igual. No paraven. En certa
manera, en aquell petit univers, tot girava al voltant de la malaltia
de “les nenes”, de les visites mèdiques d’urgència i del plasma que
sempre tenien guardat a la nevera. Tothom se’n feia càrrec. A la casa
del costat també: cal Pepis, de les inseparables Avelina i Montserrat
Casals, adorables. Tenien una botiga històrica al carrer Major, de
gènere de punt, premsa i revistes: Novedades Casals. L’Avelina estava
casada amb Joan Balaguer, un bomber simpatiquíssim, un heroi, que la
meva germana adorava. Jo adorava la filla, Rosanna Balaguer, rossa,
bellíssima, el meu primer amor d’infant. De fet, he trucat a la Rosanna
per recordar. La Mercè va ser la primera a morir, de la seva malaltia.
Després va morir el Joan Balaguer, el nostre heroi rialler; en poc
temps, també van traspassar en Circuns i la Maria Rosa. Tots de càncer.
Era com una epidèmia. Un Nadal, no fa gaires anys, la Victòria va trucar
a casa. “¿Que hi ha la mare?”. No hi era. “Digues que ja li trucaré, i
que us estimo molt”. La Victòria era així: em fa pensar que hi ha dos
tipus de persones, les que ho saben dir i les que no. Quan la mare hi va
parlar, em va dir que la Victòria no es trobava bé, però no fins a
aquest punt. En poques setmanes, van trucar de Berga: “Ha mort la
Victòria”. Càncer. Fulminant. I jo no podia deixar de recordar l’últim
missatge i de repetir-me, nosaltres també, Victòria, no saps com.
