"Corazón tan blanco"

Dijous, 15 de desembre.
“No he querido saber, pero he sabido que una de las niñas, cuando ya no era niña y no hacía mucho que había regresado de su viaje de bodas, entró en el cuarto de baño, se puso frente al espejo, se abrió la blusa, se quitó el sostén y se buscó el corazón con la punta de la pistola”. Així comença Corazón tan blanco, de Javier Marías (1999), que avui he tingut novament a les mans amb una sensació estranya perquè aquest matí, al seu domicili de Madrid, acompanyat pels familiars més propers, ha mort el filòsof i escriptor Don Julián Marías, pare del novel·lista.
Don Julián Marías havia expressat el convenciment de que la seva esposa (carinyosament, Lolita) li obriria les portes del cel tal com havia aconseguit fer amb les de les esglésies que visitaven en els seus viatges per la península Ibèrica: “A veces eran iglesias medio abandonadas, cerradas, y siempre me admiraba el olfato que tenía mi mujer para averiguar dónde encontrar al cura o al sacristán que tuviera la llave; y al encanto persuasivo con que los convencía para que nos abrieran. Pues la misma maña se dará para que me abran las puertas del cielo” (Más allá de la muerte, 1994).
Un d’aquests viatges el va fer per terres catalanes, invitat per José María Hernández, director de “El Noticiero Universal”. Va durar un parell de mesos (setembre –octubre del 1965), donant lloc a una sèrie d’articles, quinze en total, que publicà el “Ciero” i al cap de pocs mesos foren recollits en un llibre: Consideración de Cataluña (Aymà, 1966). L’any següent, Maurici Serrahima el contestava amb la seva obra Realidad de Catalunya, publicada posteriorment també en català (Aymà, 1969).
Marías, a la segona edifició del seu llibre (1974) esmenta l’obra de Serrahima “tan noble y cordial, tan amistoso y dialogante” i certs grups intel·lectuals que “prefieren perpetuar la irrealidad”. Un d’aquests que volien “perpetuar la irrealitat” era el berguedà mossèn Josep Armengou, que el 1970 va publicar a Perpinyà, com a resposta a les teories del filòsof espanyol, el fulletó anònim El silenci de Catalunya, reproduït el 1978, a excepcó dels dos últims capítols, en disset lliuraments, al full “Parròquia de Berga”. En aquests textos, escrits el 1968, Armengou s’identificava com “un català que resta anònim”.
A l’últim capítol, mossèn Armengou exposava la seva idea d’Espanya: “aquesta idea sempre en gestació, sempre en projecte, [que] restarà en la història com una possibilitat, com una simfonia definitivament inacabada”. El desembre del 2005, exactament trenta-set anys després de ser escrita la frase, uns parlamentaris catalans majoritàriament autoanomenats catalanistes i d’esquerres, negocien a Madrid quina part, dels diners que paguem, ens serà retornada. El 21 de gener farà trenta anys que va morir mossèn Armengou.

Què hem de fer, ara?

Baixen el Pep Noguera i el Jordi Royo carrer Major avall en animada conversa sobre el tema d’aquests dies. El Pep se n’ha anat i de pujada s’hi ha afegit el Carreras: “Mira, Jordi, d’aquí a uns anys, quan ja seré mort, passaràs davant la meva tomba i em donaràs la raó; llavors els meus ossos faran crec– crec”, però el Royo sembla més interessat en convèncer-lo en vida i engega de dret tota una bateria d’arguments basats en un recent viatge a la Tate Gallery de Londres. El nen de la Fonda Catalunya, on en altra època dinava el clergat local, ho fa tan bé, això d’argumentar, que un se l’imagina a la feina, davant una situació embolicada... Era la passejada de sortint de missa, després d’aquell acte pirotècnic tan estrany acabat amb pica–pica: fum i fuets a la plaça, però no de Patum.
Més de cinc quarts de missa; sembla que ningú no l’ha trobat llarga. I és que la delegació local del Rotary, gent d’empresa, van pagar un compositor perquè escrivís una missa amb partitures inspirades en la Patum. Això ja sembla un país civilitzat. El Sergi Cuenca, entre “Mar i cel” i “Mar i cel”, ha fet una feina rodona. Ens ha fet aparèixer, a través d’aquells textos llatins (si ho sap li deurà agradar, al papa Benet), els Gegants i les Guites, l’Àliga i els Tirabols, i l’olor de vidalba. Eren a l’ambient que es respirava a la parroquial de Sant Pere avui plena d’agnòstics, descreguts i berguedans de tota la vida. També hi havia els que no hi eren; i el Pep Isanta, que encara no fa un any; i mossèn Armengou, que el gener en farà trenta que no hi és.
Sortint, les autoritats s’han parat al primer replà de l’escala, seguint la indicació del cap de protocol. He sentit que aquest alcalde tan bon noi li demanava: “Què hem de fer, ara?”. El consistori s’ha quedat allà plantat per veure la pirotècnia. L’alcalde ha encès pausadament una cigarreta.
Què hem de fer, ara? Un que hi entén més que jo diu que ja ho havíem d’haver fet: fer-la o no fer-la, però fer alguna cosa. He acabat el dia llegint el Joan de Sagarra en pla realisme màgic: llargues converses i paelles amb marisc compartides a les Set Portes amb el Floquet de Neu. A la vora d’aquest restaurant, el dia de la cimera del Mediterrani, que els mossos i la consellera Tura s’estrenaven a Barcelona, hi havia una llarga corrua de furgonetes dels mossos tipus grisos d’abans. Què hem de fer? Vaig esperar que passés una noia, que en aquest cas era alemanya amb plànol de Barcelona a la butxaca, per immortalitzar l’escena. Va sortir a la fotografia i segur que encara no s’ho creu.