26 de febrer. «Amb motiu del 25è aniversari de la mort de Josep Pla, Destino reedita una vivacíssima novel·la seva oblidada, Nocturn de Primavera, del 1953». Així comença avui la columna de Baltasar Porcel a La Vanguardia. Aquesta referència al Pla novel·lista m’ha fet recordar Pa i Raïm, publicada per primer cop el 1951i que explica uns fets que aquí no detallaré i que si s’haguessin de datar deurien ser del 1939, quan el solitari de Llofriu va retirar-se a Fornells, i posteriorment a l’Escala, després de l’intent de dirigir precisament La Vanguardia Española.
A Pa i Raïm, Pla narra en primera persona: «Encara recordo aquella nit de Nadal». (M’acaba de sortir una citació molt semblant al vers «El record d’aquelles nits de Nadal» del Jofre Bardagí, que composa amb la Beth i és fill del malaguanyat Josep Maria Bardagí, autor d’alguns arranjaments per Joan Manuel Serrat, i nét del Bartomeu Bargadí, corrector del Josep Pla).
Tornant a la novel·la, alguna vegada fins i tot hi surt el nom de l’escriptor: «Perdoni, vostè és el senyor Pla» li diu el personatge que més endavant sabrem que és Pa i Raïm i que en un moment determinat li fa aquesta observació: «Em considerava probablement un badoc que anava a escriure versos al Jonquet». És curiós, perquè Pla només en va escriure alguns, no gaires, de versos, i per allò de les mentides al servei de la veritat més d’una vegada diu d’un d’ells que és el primer. Les poesies conegudes de Pla deuen ser aquella en francès per a Lilian «Je ne veux pas t’aimer»; la que comença «Ai, Reparada que és trista la vida», que és a Notes disperses i cantava fa anys Francesc Pi de la Serra; els Versos del retour d’âge publicats a la Revista de Palafrugell, entre ells el dedicat a Aurora amb motiu de la seva mort «Mentre moria Aurora / sortia un sol radiant», que també és a Notes per a Sílvia; i encara el que comença «Així, Aurora, morí» del volum Últimes notes i records.
Novament surt l’ocupació del narrador quan Pa i Raïm s’enfurisma davant la proposició que li fa Pla de compartir la zona de contraban amb el Gras Verdera: «Vostè entendrà molt d’escriure, però en això no hi entén res». En tot cas, les referències a la seva activitat són més versemblants aquí que no pas a El carrer Estret, on fa de veterinari com aquell del Vent del pla.
D’entre les descripcions de personatges i paisatges, destaca la del dia fatídic del temporal de vent: «S’emportava els núvols com parracs, esmolava les primeres estrelles, agenollava els arbres; batuda pel vent, la mar, entre dues llums, era un immens camp d’escuma tumultuosa, incontenible». En una nit així no deu ser impossible que algú demani el miracle, per exemple que surti el sol com a la cançó del Sisa. Elucubrant sobre aquesta possibilitat m’han vingut ganes d’escoltar la peça. Entre el desori de cedés, n’he sabut trobar dues versions, la del concert de Sisa al Zeleste, del 1975, i una del 2000, del Ferran Gallart i el Tony Company, de Cardona, acompanyats per la Beth, de Súria, que aquí va fer, amb tota probabilitat, el seu primer enregistrament.
Les primeres estrofes d’aquesta cançó, retallades d’un diari i enganxades amb cel·lo, van ser molt temps penjades en un dels vidres de la porta de l’entrada del museu de Gósol. Volia fer un escrit demanant que no les traguessin, que quedarien bé allà amb motiu del centenari de l’estada de Picasso. No hi he estat a temps: l’últim dia que hi vaig ser el vidre ja era net. A la paret de dins n’hi havia uns altres, de versos, per cert de la Maria Mercè-Marçal, però, amb perdó de les feministes, ja no és el mateix. (La filla del Josep Tomàs, de cal Fuster, que estudia filologia catalana a Bellaterra, em va dir farà cosa d’un mes, en aquell bar tan modern de la plaça de Gósol, que la Jèssica del Josep Montserrat prepara un llibre sobre Picasso).
Jaume Sisa va actuar fa anys al Patronat de Berga. Crec que duia barretina i en un moment donat va lligar davant del públic una cigarreta de no-sé-què i, després de les primeres calades, es va estirar a terra com un mort. Passen uns moments, el silenci és general. Surt a escena el Sanyes i li etziba: «Escolteu, bon home, us hem pagat per cantar i no per jaure!». Ell s’aixeca com si res, agafa la guitarra i engega «Fa una nit clara i tranquil·la, hi ha la lluna que fa llum. Els convidats van arribant...». Quins temps! El record de la seva estampa, amb aquell decorat tan entranyable dels estels dels Pastorets al darrere, ara que hem abandonat l’alcohol i el tabac, ¿no es mereix un Blue Tròpic?
