28 de gener del 2023
16 de gener del 2023
DE QUAN EL CAPELLÀ-POETA CLIMENT FORNER PARLAVA DE GINA LOLLOBRIGIDA
Mossèn Climent Forner al campanar del monestir de Serrateix. Any 2008. Foto: BNG
Avui ha mort, als 95 anys, l'actriu cinematogràfica Gina Lollobrigida. Aprofitant l'escaiença, recordarem la menció que li va fer el poeta mossèn Climent Forner en un dels versos de la carta adreçada a l'Arcipreste de Hita en la qual, a més, esmentava Claudia Cardinale, Sophia Loren, Marilyn Monroe i Brigitte Bardot,
DE LA CARTA QUE L'ARXIPREST DE NAVÀS
VA ESCRIURE AL SEU COL·LEGA EL
ARCIPRESTE DE HITA DESPRÉS D'HAVER LLEGIT
EL "LIBRO DEL BUEN AMOR"
(fragments)
Les dones són encara l'esca de tots els mals,
la culpa de tots els pecats originals.
Curtes com van de roba, més curtes de gambals,
es baraten a tort i a dret per quatre rals.
La teva doña Edrina, per més que fos divina
i de tot l'univers la més bella veïna,
avui ja no fascina si no es diu Claudia, Gina,
Sofia, Marilyn, Brigitte i no fa cine.
Si vol que en un concurs la prenguin a mercè
que ensenyi les mamelles talment la lluna al ple,
que faci bones anques i llanci al vent obscè
la llarga cabellera com d'euga sense fre.
15 de gener del 2023
12 de gener del 2023
11 de gener del 2023
LA FINESTRA
Foto: BNG
Després de dinar, assegut al banc vora l'estufa, rere el vidre observo tot un seguit d'accidents geogràfics que la toponímia defineix amb precissió: la carretera de Cal Rosal -el Riu- a Avià, els arbres de cal Miquel dels Ànecs, els camps llaurats i sembrats del Salvans que ja verdegen, el corriol que per la font de la Fonteta va al poble, les cases que voregen el camí de Santa Maria...
Al costat de la finestra hi ha el televisor. Fan les novel-les d'havent dinat. Al paissatge, sota una franja de núvol tímidament rogenc, senyoregen les muntanyes de Montserrat. El fotògraf aficionat, aquesta tarda, entre la finestra i el televisor ha fet la tria.
24 de novembre del 2022
ELS ACTUALS PROPIETARIS POSEN EN VENDA LA FINCA DE GRAUGÉS (AVIÀ) PER 3.750.000 EUROS
En diversos portals immobiliaris ha sortit anunciada la venda, per 3.750.000 euros, de la finca de Graugés, de 34,5 ha, de les quals 8.000 m2 són construïts i uns altres 8.000 m2 superfície urbanitzable segons el planejament urbanístic,
La propietat actual de la finca ara en venda és la societat "Llac de Graugés, S. L.". Els càrrecs directius d'aquesta empresa són:
Joaquim Gay de Montellà Ferrer Vidal. Administrador conjunt des del 18.11.2010
Carles Rovira Pujols. Apoderat des del 09.12.2010
Carlos Rovira Pujols. Administrador conjunt des del 08.08.2017
------------------
A L'Erol núm. 116 (any 2013) vaig escriure el text que segueix
El senyor Gay de Montellà a Graugés
La notícia històrica més completa de la colònia agrícola la
devem al senyor Josep noguera i Canal. És un capítol del llibre
La vida als estanys de Graugés (1988), amb pròleg de Ramon
Margalef. Comença emmarcant l’època, mitjan segle XIX, amb
la creació a Barcelona de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre
(IACSI). A la comarca, Josep Blanxart construeix una granja a la
Riereta (Avià) posant amb les seves innovacions a la pràctica les
propostes de l’IACSI. Però l’intent de modernització fracassa.
Antoni i Agustí Rosal, propietaris de la colònia tèxtil propera a
l’estació d’Olvan, cap al 1887compren la masoveria i terres de
Graugés (Avià), on construeixen una colònia agrícola amb tot
tipus d’instal·lacions, entre elles el llac artificial. Va ser una
empresa de molta envergadura. el 1908 va ser visitada per Alfons
XIII. Però amb la mort d’Agustí (1909), que n’era l’ànima, i aviat
del seu germà, en un moment econòmic delicat per als Rosal a
causa de les inversions en aquest projecte i altres, com la car-
retera de Berga a Sant Llorenç de Morunys, la iniciativa no va
tenir continuïtat i va entrar en regressió. Pel senyor Noguera, el
fracàs dels intents de modernització de l’agricultura a la comarca
a la Riereta i Graugés, amb propietaris molt avançats pel que
era el Berguedà en aquell temps, va fer que molts pagesos es
refermessin en l’immobilisme: al camp no es poden fer invents,
cal seguir les rutines de sempre.
Amb l’aprovació del planejament urbanístic d’Avià (POUM,
2011), es permet destinar a serveis terciaris les cases velles del
voltant de cal Garretà i la construcció d’una vuitantena d’habitatges
on hi havia les vaques. La propietat del llac i el camí que el voreja
s’ha cedit a l’avançada a l’ajuntament i hom preveu la constitució d’una fundació integrada per veïns, propietaris i municipi per tal de
vetllar per l’entorn.
La part privada pertany a la societat Llac de Graugés SL, parti-
cipada pels senyors Álvaro Rosal, antic propietari, Carlos Rovira
i Joaquin Gay de Montellà i Ferrer-Vidal, president de la patronal
catalana Foment del Treball.
13 de novembre del 2022
ELS BOSCOS COMUNALS DE VALLECEBRE, GRESOLET, LLINARS D'AIGUADORA I SANT JULIÀ DE CERDANYOLA; EL FORTÍ LIBERAL DE GÓSOL I EL FORT DE CASSERRES
Aquest cap de setmana -dissabte i diumenge- s`ha celebrat, respectivament, a la Seu d'Urgell i a Avia el congrés ABSOLUTISMES I LIBERALISMES AL SEGLE XIX. 200 ANYS DE LA REGÈNCIA D'URGELL, organitzat per l'Institut d'Estudis Comarcals de l'Alt Urgell, el Centre d'Estudis d'Avià, l'Arxiu Comarcal de l'Alt Urgell,l'Arxiu Comarcal del Berguedà i la delegació de la UNED de la Seu d'Urgell.
Per part del Centre d'Estudis d'Avià la persona encarregada de l'organització ha estat la historiadora de l'art Gemma Malé.
D'entre les ponències i comunicacions, en destacarem dues referents al Berguedà.
La historiadora Rosa Serra Rotés va presentar a la Seu la comunicació "Capmasats, magallers i barracaires: la persistència de modalitats d'explotació forestal antiga". Els refereix als boscos comunals de les parròquies de Vallcebre, Gresolet, Llinars d'Aiguadora i Sant Julià de Cerdanyola, que han persistit, sense haver sofert grans canvis, des de la seva creació, als segles XVII i XVIII, fins als nostres dies malgrat la desamortització del s. XIX i l'interès que per aquestes propietats comunals van mostrar els grans industrials.
L'historiador i geògraf Francesc Roma i Casanovas va presentar a Avià la comunicació "El fortÍ liberal de Gósol i el possible fort de Casserres". Es tracta de dues estructures construïdes per fer front a la primera rebel·lió carlina. Sobre la de Gósol, el ponent va assegurar disposar de suficient documentació, entre la qual destaquen els textos de Pascual Madoz i les memòries de Manuel Llauder, per saber en què consistia. Quant a la de Casserres, n'hi ha dues referències documentals. Però en els dos casos se'n conserven restes arqueològiques.
----------------------------
El dinar "carlí" del Congrés servit a Avià (Fotos: BNG)
Tastet, patates emmascarades i cansalada, i allioli
de codony
El cuiner, Lluís Malé
PROGRAMA DEL CONGRÉS
“Absolutismes i liberalismes al segle XIX. 200 anys de la Regència d’Urgell”
La Seu d’Urgell-Avià, 12 i 13 de novembre de 2022
DISSABTE 12, LA SEU D’URGELL (Sala Sant Domènec)
MATÍ
9:30 h. Inauguració
9:45 h. Ponència inaugural: Ramon Arnabat Mata: La Regència d’Urgell, 1822-1823
10:30 h. Pausa
Àmbit 1: El Trienni Liberal i la Regència d’Urgell
11:00 h. Ponència: Javier Salazar Rincón: La Regencia de Urgel y sus recreaciones literarias
11:45 h. Comunicacions: Lluís Obiols Perearnau: Notes soltes al voltant de la Regència a la Seu
d’Urgell
Albert Villaró Boix: Antonio Valls, capità liberal
Josep Porredon Feliu i Lluís Obiols Perearnau: La Regència a la premsa
internacional
Gerard Marí i Brull: El Paper Timbrat de la Regència d’Urgell
Josep Espunyes Esteve: La milícia nacional de Peramola
Manuel Félix González i Fraile: Els mossos d’esquadra durant el Trienni
Liberal (1820-1823): dissolució i revolta armada
Laura Corrales Burjalés: La religió en el gravat liberal: entre la fe
constitucional i la sàtira al reialisme redemptor (1820-1823)
Antoni Llagostera Fernández: El salvament de l’arxiu i biblioteca del Monestir
de Santa Maria de Ripoll durant el Trienni Liberal (1823)
Antoni Sánchez Carcelén: Reialistes i liberals a l’Urgell. El cas de Tàrrega
(1820-1823)
TARDA
Àmbit 2: La construcció del nou estat liberal
16:30 h. Ponència: Josep Albert Planes Ball: Construir l’Estat-nació: una mirada “des de baix”
17:15 h. Comunicacions: Maria Jesús Llavero Porcel: La Junta del Mig Delme del Bisbat d’Urgell
Daniel Fité Erill: Llums i ombres entorn de la desamortització dels béns
“comunals” a la vall de Cabó
Rosa Serra Rotés: Capmasats, magallers i barracaires: la persistència de
modalitats d’explotació forestal antiga
Amadeu Gallart Sort: El dietari de l’Antoni Martí i les lluites per a l’establiment
del liberalisme al Pirineu
Joan-Xavier Quintana Segalà: Els Dalmau de la Seu d’Urgell, patriotes i
reialistes
19:00 h. Presentació de llibre “La Guerra Gran al Pirineu. El Llibre de Notes de la Seu d’Urgell (1791-
1856)”, de Josep Albert Planes Ball i Lluís Obiols Perearnau (Anem editors)
DIUMENGE 13, AVIÀ (Ateneu d’Avià)
Àmbit 3: La perpetuació del conflicte
10:00 h. Ponència: Antoni Sánchez Carcelén: Revolució i contrarevolució: les Guerres Carlines
com a paradigma de persistència del conflicte
10:45 h. Pausa
11:15 h. Comunicacions: Josep Miralles Climent: Carlisme i absolutisme
Javier Cubero de Vicente: Manifestaciones fueristas en la oposición periférica
al centralismo liberal (1812-1876)
Marc Sales Badal: De la Guerra de Successió al maquis: canvi i continuïtat
en un territori insurgent
David Cao Costoya: Els carlins i els altres en l’arena electoral. Sufragi
universal i lluita política en el cicle de votacions de 1891-1892 a Vic
Xavier Tornafoch Yuste: Carlins i liberals a Vic durant el primer terç del segle
XX. El record dels fets de Collformic
Lluís Obiols Perearnau: “Lo fusell de quatre lluytes” als Jocs Florals de la Seu
d’Urgell de 1917. Un exemple de la pervivència dels mites tradicionalistes en
l’imaginari col·lectiu
Francesc Roma i Casanovas: El fortí liberal de Gósol i el possible fort de
Casserres
2 de novembre del 2022
SURT A LA VENDA UNA CÒPIA DEL S. XVII DE PART DEL RETAULE DE SANTA MARIA D'AVIÀ
La còpia en venda. Foto: Todocolección
El retaule original sencer. MNAC
La casa Antigüedades Gafa de Barcelona ha tret a subhasta, a través del portal Todocolección, una còpia de dos compartiments del retaule de Santa Maria d'Avià, concretament les representacions de la Presentació i el Naixement. L'original, del segle XII, és al Museu Nacional d'Art de Catalunya.
Es dóna el cas que la còpia reprodueix els compartiments quart i segon, per aquest ordre, de manera que no segueix la seqüencia del relat que representa el quadre original, que és: Anunciació / Visitació, Naixement, Els mags i Presentació al temple.
A la Presentació al temple s'observa una diferència entre els dos quadres consistent en representar amb dos colors el vestit de la Mare de Déu, a l'original, i amb un únic color, a la còpia.
Segons la casa d'antiguitats, la còpia, una pintura sobre fusta, data del segle XVII. L'obra mesura 63 X 43 cm i el preu de sortida és de 960 euros.
El 03.11.2022 la subhasta ha acabat sense que s'hi hagi presentat cap licitador.
30 d’octubre del 2022
21 d’octubre del 2022
UNA CASA DE SUBHASTES DE BARCELONA VEN UN PERGAMÍ DEL SEGLE XIV REFERENT ALS LÍMITS DEL CASTELL DE BLANCAFORT (CERCS)
Ahir es va vendre a la casa de subhastes SoleryLlach de Barcelona un pergamí del 1380 que aclareix els límits jurisdiccionals de les terres del castell de Blancafort (municipi de Cercs) que eren sota el domini de Pere de Berga.
És un pergamí de 78 X 65 cm, escrit amb cal·ligrafia cortesana, en llatí amb girs en català, i signatura notarial.
El lot tenia un preu de sortida de 90 euros i el remat final es va fer per 650.
20 d’octubre del 2022
EL 27 D'OCTUBRE, INAUGURACIÓ DE L'EXPOSICIÓ "JOSEP M. DE MARTÍN. PASSIÓ INTEL·LECTUAL"
El divendres 27 d'octubre, a les 7 de la tarda, al claustre de Sant Francesc de Berga, s'inagurarà l'exposició "Josep M. de Martín. Passió intel·lectual", segons idea i realització de Salvador Vinyes i Jaume Capdevila (CAP).
19 d’octubre del 2022
NOU LLIBRE DE QUIRZE GRIFELL SOBRE ANNA MURIÀ AMB EDICIÓ, PRÒLEG I NOTES DE D. SAM ABRAMS
Anna Murià, viure, escriure
Edició, pròleg i notes de D. Sam Abrams
Edicions Saldomar
222 pàgines
Anna Murià, una clàssica moderna indiscutible, va recórrer gairebé sencer el tumultuós segle xx, i en va ser testimoni i protagonista privilegiada amb la seva fabulosa capacitat d’observació i anàlisi. Va fer contribucions eminents a tots els gèneres que va conrear, des del relat i la novel·la fins a les memòries, la crítica o la traducció literària.
Afortunadament, en els últims temps estem assistint a un autèntic «revival» d’interès per l’obra de Murià, gràcies a les noves lleves lectores desacomplexades i encuriosides, reforçades pels efectes positius del feminisme literari.
A Anna Murià, viure, escriure, Quirze Grifell recupera unes llargues converses amb l’escriptora i dona forma a un document amb un elevat valor testimonial. Amb les seves paraules, construeix un matisat retrat biogràfic que va més enllà de la crònica personal i que permet conèixer «les tres vides d’Anna Murià»: a Barcelona abans i durant la guerra; amb Agustí Bartra a l’exili i de nou a Catalunya, i finalment la que va viure en absència de la seva parella.
«Aquest llibre és una peça clau per aclarir la trajectòria vital i literària d’una de les grans figures de les lletres catalanes del segle xx». —D. Sam Abrams
11 d’octubre del 2022
14 de setembre del 2022
26 de juny del 2022
22 de juny del 2022
17 de juny del 2022
L'Àliga de la Patum. Dibuix d'Antoni Utrillo
Museu Nacional d'Art de Catalunya
Fons: Adquisició de la col·lecció Casellas, any 1911
16 de juny del 2022
10 de juny del 2022
8 de juny del 2022
EL 1979, JOAN FUSTER ES VA NEGAR A INCLOURE EL SEU "APÈNDIX" A LA "JUSTIFICACIÓ DE CATALUNYA" DE MN. JOSEP ARMENGOU
Devem a Joaquim Auladell el coneixement de l'autor del l'Apèndix que va aparèixer a les últimes edicions clandestines i anònimes de la Justificació de Catalunya, de mossèn Josep Armengou: l'assagista valencià Joan Fuster.
Ara bé, aquest Apèndix no figura a les edicions legals de la Justificació, i l'explicació és que Fuster no va autoritzar la seva inclusió. A la carta que ho comunica a l'editorial La Magrana (any 1979) és ben taxatiu: "No vull que el meu apèndix a la Justificació del mossèn de Berga aparegui en el mateix volum". Explica que al seu moment el va escriure perquè li ho va demanar Joan Ballester "i perquè potser podia anar obrint camí a la idea de PPCC".
De la Justificació, Fuster en recorda la primera lectura "ja aleshores, em va semblar poc convincent i escassament afí a la meva manera de veure el problema nacional". Encara que el considera "un document curiós, allò que ara en dieu testimonial", no s'està d'aprofitar l'avinentesa per deixar constància del seu anticlericalisme: "I, a sobre, i per principi, estic en contra de qualsevol opinió de qualsevol capellà. Els capellans sempre van a la seva, i Catalunya serà cristiana o no serà i etc. ¿Entesos?".
17 de maig del 2022
La crítica de Ponç Puigddevall a "Les muses", de Jordi Cussà, al "Quadern" d'"El País"
Llibres
‘Les muses’, de Jordi Cussà: El poder de les tenebres creatives
És una novel·la densa, plena de giragonses arravatades que reclama una lectura lenta
Ponç Puidevall
Les muses
Jordi Cussà
Comanegra, 2022
360 pàgines. 19,50 euros
El primer que sobtava de La serp (2001), segona novel·la de Jordi Cussà (Berga, 1961- 2021), amb la qual encetava una trilogia continuada amb El Ciclop (2017) i conclosa ara amb la pòstuma Les muses, era que, malgrat presentar-se com una novel·la històrica, l’autor prescindia de l’ornamentació “d’època”, deixava de banda la recreació postissa a la recerca de la versemblança “històrica”, i s’enfrontava a la geografia humana com si els grecs i els romans de la nissaga d’Empúries que protagonitzaven la novel·la, del segle VI aC al II de la nostra era, fossin contemporanis del lector: la vida quotidiana de les diverses generacions que poblen La serp apareixia sense que es remarqués l’aspecte distant que proporciona la perspectiva històrica, i l’efecte no era buscar tant el triomf del passat com la persistència d’un present universal. El segon que sorprenia era la manera d’organitzar la matèria narrativa, i, en comptes del narrador omniscient que desgrana la informació obtinguda a través dels historiadors, Cussà es precipitava cap a l’espai de la ficció més pura, cap al centre de les il·lusions, les esperances i els drames d’una gent anònima que no sol ocupar ni una sola nota a peu de pàgina en els compendis històrics. Ells eren els que parlaven, els que redactaven cartes privades i cartes de negocis, alguna narració o alguna obra teatral on es conjuraven maldecaps particulars, els que anaven engrandint l’arxiu familiar, conscients de pertànyer a un llinatge, lleials a una determinada forma de lleialtat, i tot plegat es resolia amb un ús magistral de la metaficció: els personatges, al llarg dels segles, recordaven, ampliaven o modificaven a consciència la memòria dels avantpassats, uns episodis que el lector havia tingut el privilegi de seguir en directe.
Com si partís d’una posició gens allunyada del Martí de Riquer de Quinze generacions d’una família catalana, i també s’hagués proposat, des de la ficció i amb l’ajuda de la fantasia, recuperar la idea d’una identitat nacional i els lligams entre l’art d’un país i el paisatge, per a Cussà la Història són fets, anècdotes i individualitats, i les coses passen, i algunes vegades en queda constància als arxius –“Serem aquell mosaic de cent mil peces del qual algú en troba tres o quatre mil”–, com sembla afirmar tant a La serp com a El Ciclop –on es narren els avatars de la dinastia des del segle IV fins a mitjan segle XIII–, i ara a Les muses. “En realitat hauria de parlar d’una serp familiar que es descabdella al llarg de divuit segles”, diu Ponç Fernandó, cosí germà de Guillem Ponç, àlies el Ciclop, l’any 1265 a Mallorca, hereu d’“un fotimer de documents escrits en diversos idiomes i en distintes èpoques” i, sobretot, custodi de la poció màgica o demoníaca que ocupa el lloc estel·lar de la novel·la, un beuratge que permet l’accés a “l’ànima irracional”, a la recerca de l’absolut, i que estimula l’infinit de la creació pura, “aquell deliri ultrasensorial, aquell viatge astral”, l’aleph de Borges: a Les muses Jordi Cussà introdueix un lleu canvi de sentit en les peripècies familiars, com si en comptes de ser un conjunt de vivències de gent normal i corrent es preferís traçar les peripècies d’una saga de creadors il·luminats –escriptors com Ramon Llull, Dante o Shakespeare, pintors com Leonardo o El Bosco, científics com Galileu, músics com Robert Fripp o Patti Smith o Mike Oldfield–, les baules d’una cadena que es tanca amb Virgili Pardal, alter ego de Jordi Cussà i entusiasta partidari del consum del beuratge màgic que convoca la inspiració i la companyia de les muses: “Els escriptors de debò”, diu, “som mèdiums. Mèdiums que tot el sant dia gaudim del privilegi d’intuir veus, del passat o del futur, que ens estimulen a narrar experiències... o visions. De qualsevol temps i espai”. Les muses, una novel·la densa i plena de giragonses arravatades, reclama una lectura lenta, saber aturar-se de cop i volta en un episodi –el que protagonitza la filla de Shakespeare, o el que es dedica a l’ajudant de Leonardo da Vinci, per exemple–, i assaborir-ne la reconstrucció vívida, la fluïdesa dels segles per sobre de les precarietats de la vida ordinària.
Les
muses potser no és tan rodona com La serp o El Ciclop, i no seria
estrany que el lector hi trobés a faltar la descripció d’aquell procés
constant d’absorció d’altres llinatges i patrimonis que enriquia els
llibres anteriors, però també es pot dir que és una ambiciosa cloenda de
la trilogia, com si a cada pàgina hi dugués estampada l’arrogància i la
ferocitat del poder creatiu de Cussà –no costa veure entre les lletres
la seva cara, gairebé coberta per la cabellera i il·luminada amb un
somriure de goig immens–, un mèdium capaç d’aconseguir que el lector
s’exalti talment com si tingués la sort d’accedir a un torrent de
bellesa només entrevist o imaginat fins aleshores en un somni.
30 d’abril del 2022
Sobre les dues setmanes que Gabriel Ferrater va passar a Berga, a casa de Josep M. de Martín
"Eran muy distintos -Martín [Josep M. de Martín] más sosegado, más asilvestrado Gabriel [Gabriel Ferrater]-, pero se quisieron bien y compartieron muy buenos ratos, En una ocasión, Martín incluso lo invitó a su casa de Berga a pasar un par de semanas y pensó que tardaría mucho en volver a hacerlo. Entre otras cosas, recuerda que un mediodía trajeron a la mesa unos pastelitos y ante el asombro de sus anfitriones, los padres del pintor, Gabriel empezó a engullirlos diciendo que estaban buenísimos, sin dejar ni una migaja."
Mª Ángeles Cabré. Gabriel Ferrater. Editorial Omega. Col·lecció "Vidas liteararias". Barcelona, 2002. Pàgines 96-97.
24 d’abril del 2022
Aquesta matinada ha mort el pare Josep Massot i Muntaner (OSB)
El pare Massot a la Biblioteca de Montserrat. (13.08.2005) Foto: BNG
24/04/2022
El filòleg i historiador mallorquí Josep Massot i Muntaner, monjo de Montserrat, editor de la revista Serra d’Or i director de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, ha mort aquesta matinada als 80 anys. Premi d’Honor de les Lletres Catalanes del 2012, el pare Massot és reconegut unànimement com un investigador excepcional i un referent per a la cultura catalana, que hi ha trobat sempre un defensor tenaç, disponible i generós. Les xarxes s’han omplert aquest matí de missatges de dol per una pèrdua que molts consideren irreparable. Era un “erudit polifacètic com potser ja no se’n fan”, ha comentat l’escriptor Pere Antoni Pons, i Carles Duarte afegeix que “deixa un gran buit al nostre país”, per la seva “cultura vastíssima”. El president d’Òmnium, Xavier Antich, ha tuitat: “Mai no oblidaré la teva memòria prodigiosa, la generositat i el compromís, la ironia i la bondat. Has estat savi i model, en rigor i capacitat de treball (il·limitada), en passió pel saber i el coneixement i per compartir-los.”
----------------
Obres del pare Massot relacionades amb el Berguedà:
Resposta al qüestionari Mossèn Armengou, avui, Centre d'Estudis Berguedans, 1986.
Pròleg de Mossèn Francesc Rodergas: Dietari de guerra (1936-1939. Ateneu d'Avià, 1990.
Text del programa de la Patum de l'any 2014, "La Patum i l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya"..
----------
Entrevista
Entrevista al pare Massot publicada a Quadern del Pedraforca el 30 d'agost del 2005, reproduïda al Full Diocesà Vic-Solsona i a Saviesa i compromís. Nou entrevistes a Josep Massot i Muntaner. Treballs de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, 10; Institut d'Estudis Catalans, 2015.
Entrevista a Josep Massot i Muntaner
Sobre el pare Massot llegeixo, en un parlament del Dr. Joan Mas i Vives, que ha estat durant quatre dècades un exemple a seguir “pels seus innombrables estudis, plens d’erudició, de saviesa i d’objectivitat científica; per la seva immensa tasca d’editor, sempre disposat a col·laborar en la difusió dels llibres de comercialitat més dubtosa, però també més necessaris; per la seva disposició a ajudar els altres investigadors amb una generositat que no té precedents”. I l’afinada descripció escrita per Josep Maria Muñoz a la imaginària narració de la tancada al monestir, arran del procés de Burgos del 1970, precisament després de presentar Gabriel Ferrater “content de veure que ens acull [el pare Massot] amb tota la mesurada hospitalitat de l’orde, que aprova la nostra tancada solidària”. Muñoz, en veure el monjo més de prop, observa “la pal·lidesa d’una pell que només s’adquireix en llargues hores de biblioteca i llum artificial, i m’impressiona la fesomia frèvola i atenta, sostinguda per una curiositat d’historiador; penso que algun descobriment o alguna investigació en curs el compensa de la dura vida monacal”.
Al Museu d’Història de Catalunya van fer una exposició sobre els cinc-cents anys del primer llibre imprès a Montserrat, l’editorial en exercici més antiga d’Europa. Efectivament l’activitat editorial de Montserrat comença al s XV, encara que no es pot donar una data inicial amb exactitud. Sabem que el 1488 ja hi havia estampes de la Mare de Déu i al cap de poc temps butlles de la Confraria. A partir de 1497 surten els primers llibres promoguts per Montserrat i d’aleshores ençà l’activitat editorial no s’ha aturat.
Per què Montserrat necessitava editar?
En temps de l’abat Cisneros els monjos necessitaven llibres litúrgics i religiosos de diversa mena, i n’escrivien i en traduïen. Hi havia la confluència de fidels i monjos, i la necessitat de divulgar, exactament com ara. Editar era una exigència, perquè al santuari hi pujaven molta gent, estrangers, etc. i calien llibres, butlles per a la Confraria... Era més barat imprimir-les que no pas fer-les a mà. També hi ha el llibre de l’abat Pedro de Burgos Libro de la historia y milagros hechos a invocación de Nuestra Señora de Montserrat, que és del 1537.
En quin idioma són els primers impresos?
Els primers llibres van ser en llatí i en castellà i algun en català. A partir del final del segle XV la comunitat depenia de la congregació de Valladolid i molts de monjos eren castellans. La catalanització és de finals del XIX, amb l’abat Muntadas, que va refer Montserrat després de la desamortització, i sobretot amb l’abat Marcet, que abans de la guerra va crear el que en ara diríem una editorial moderna.
Quina ha estat la temàtica dels llibres en les diferents etapes de l’editorial?
Amb l’abat Marcet era una editorial religiosa, la matèria era la de tota la vida: obres per als pelegrins, estampes, fullets, propaganda; traduccions de llibres francesos, anglesos i llatins al català. Com al segle XV i també des del XVI, la història de Montserrat i les obres dels monjos.
Després de la guerra, no deixaven publicar en català, i de moment l’abat l’abat Aureli M. Escarré no van poder seguir la Bíbliae la Confraria, fet pel que , els Mestres de l’Escolania, ni la resta d’iniciatives que hi havia en marxa fins al juliol de 1936. A partir de les festes de l’Entronització (1947) es va anar recuperant terreny i durant la dècada del 1950 van aparèixer col·leccions noves i dotzenes de llibres. Als anys seixanta, per motius econòmics es va paralitzar la publicació, però seguiren les revistes Serra d’Or, Studia Monastica i Qüestions de vida cristiana. Als anys 60 – 70 van sortir moltes coses a Casal i Vall d’Andorra, com la Bíblia petita. Al final dels anys 70, des de l’oficina de Serra d’Or a Barcelona es va acollir la revista L’Infantil de Solsona –més endavant Tretzevents– i van iniciar la publicació de llibres per a criatures i la col·lecció nova de llibres religiosos “Saurí”.
Aquí agafeu la direcció de les Publicacions.
Me’n faig càrrec el 1971. Poc a poquet reprenem la tradició de llibres religiosos, història monàstica i llibres infantils, que llavors no es venien, però es feien per una funció de suplència. També es varen iniciar altres col·leccions culturals que no s’havien fet mai: història de Catalunya, llengua, literatura, excursionisme. També llibres de música, que ja s’havien fet de tota la vida. Editem el mètode Ireneu Segarra, que cap altra editorial havia volgut acceptar. També potenciem col·laboracions amb institucions diverses: l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, la Universitat de les Illes Balears, la de València, la de Castelló i la d’Alacant, i també llibres en col·laboració amb ajuntaments, consells comarcals, etc.
Quina és la producció actual de l’editorial?
Fem de 120 a 130 llibres i 7 revistes l’any. De revistes n’hi ha des de mensuals fins a altres que surten semestralment.
La figura del monjo erudit persisteix a les noves generacions?
En temps de Sant Benet molts monjos no devien saber llegir. Això de l’erudició sorgeix sobretot a partir del segle XVII, amb la congregació francesa de Sant Maür. Al XIX i XX, als monestirs de França, Alemanya i de molts altres indrets, es dóna un impuls especial a l’estudi i a la recerca. Això mateix es va reflectir també a Montserrat. Actualment cada any hi ha monjos que fan estudis a l’estranger. Ara hi ha un doctorat en música que li publiquen la tesi a Roma. Els joves agafen el relleu. El diàleg fe – cultura és una de les prioritats ara, tant a través de l’editorial com a través del museu i d’altres iniciatives.
Els inicis de la Nova Cançó també són a Montserrat.
La Nova Cançó va néixer d’un article de Lluís Serrahima inspirat per Josep Benet, “Ens calen cançons d’ara”, publicat a Germinàbit. Després, naturalment, Serra d’Or va continuar sent, en certa manera, una plataforma del moviment.
El Serra d’Or és la revista cultural catalana de referència. Com va néixer?
L’actual revista va començar el desembre de 1959, com a fusió de dues publicacions patrocinades per Montserrat i que havien sortit per separat: Germinàbit, dels antics escolans, i Serra d’Or, que era la treballadors del monestir. A finals del 1959, per motius econòmics, les dues revistes es van fusionar, integrant-se a Serra d’Or l’equip de Germinàbit (Enric Bastardes i Max Cahner, que hi havien entrat a través de Josep Benet); per això deia 2a època.
Com va afectar a Serra d’Or l’adveniment de la democràcia?
En un principi, a Serra d’Or es van unir persones que en una situació normal haurien fet revistes separades i potser oposades. Era una plataforma unitària que encara es manté, pluralista i oberta a totes les tendències amb la condició que hi hagi respecte pels altres. Abans era única, ara es poden fer les que es vulguin. A partir de la mort de Franco s’hi han exclòs, en general, els temes polítics, perquè o hauria d’haver estat la revista d’un partit o calia un equilibri molt complicat. S’ha mantingut l’aspecte cultural, sense prendre posició per cap grup. Hi ha col·laboradors de tota mena de tendències.
A la revista van començar escriptores i escriptors com...
Serra d’Or va ser i és una escola. Montserrat Roig i Baltasar Porcel havien d’escriure aquí si ho volien fer en català. Fruit de la “Crida als escriptors joves” (que encara es fa anualment i han de ser de menys de trenta anys) van sortir noms com la Montserrat Roig, que la vam fitxar per fer entrevistes, Oriol Pi de Cabanyes, Carme Riera... Tots aquests i molts altres noms importants de la literatura catalana van publicar els primers articles aquí. Per exemple el Terenci Moix, que el va portar el Joaquim Molas i feia una secció sobre gent jove.
Serra d’Or és una revista religiosa amb col·laboradors que creuen, que no creuen...
No. Serra d’Or és d’informació general amb una secció de tema religiós. Al consell de redacció no hi ha cap persona relacionada amb l’Església, tret del director. De publicacions religioses tenim, per exemple, Qüestions de vida cristiana i Documents d’Església.
El futur de les publicacions, llibres, revistes...
El futur està en mans de Déu. D’aquí a uns quants anys m’hauré de jubilar, però confio que d’una manera o d’una altra l’editorial tirarà endavant. No hi ha ningú imprescindible. Ara anem fent amb dificultat. Els llibres valen més diners i la gent llegeix més poc, de manera que els ingressos baixen i les despeses pugen i cada vegada és més difícil. No cal dir que necessitem el suport de tots els qui s’interessen pels llibres religiosos i per la cultura del país.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)