Escarola

Vaig plantar uns gira-sols mig en broma i han crescut la mar de bé, però l'escarola -tant que prometia!- se l'ha menjada un isard que va saltar la tanca i ja no en queda. Al matí n'he comprat dos sobres de la casa Batlle, de les classes cabell d'àngel i perruca del Prat; volia sembrar.los, però abans de passar el motocultor s'ha posat a ploure i veig que haurem d'esperar un altre dia. Sortiran bolets? Ahir, n'hi la cara d'un, ni de bo ni de dolent. A l'altre cantó de la finestra continua caient una pluja maca. Diu el diari digital diu que el Major dels mossos, senyor Trapero, ha deixat plantat el tinent coronel Diego Pérez de los Cobos.

Comiat de mossèn Viladés, a Avià

Paraules de Mn. Viladés

Després de la missa hi ha hagut els parlaments, el lliurament d'obsequis i un petit concert a càrrec de la Coral d'Avià. L'acte ha acabat amb el cant d'Els Segadors

Parlament llegit durant l'acte de comiat a mossèn Viladés

Mossèn Ramon Viladés i Llorens va néixer a Sant Mateu de Bages, parròquia de Coaner, el 1940, en una família pagesa.  Va estudiar al Seminari de Solsona i es va ordenar sacerdot el 1965. 

Ha estat vicari d’Avià (1965), la Pobla de Lillet ( 1967), un any estudiant pastoral a Bèlgica ( 1971), membre de l’equip parroquial de Berga (1972), capellà de cal Pons (1979),  rector de Bagà (1992) i novament d’Avià (1998) parròquia a la que se n’hi ha anat afegint altres: Capolat, el Cint, Corrreà, l’Espunyola, Montmajor, el Pujol de Planés i Cal Rosal. 

El 1992, mossèn Viladés es va llicenciar en Història per la Universitat de Barcelona. Sol o amb col·laboració ha escrit llibres sobre la Colònia Pons i  la coral Polifònica de Puig-reig , les muralles de Bagà al segle XIV, el santuari de Paller i la parròquia d’Avià, així com articles a la Catalunya Romànica i la Geografia Comarcal de Catalunya, i a publicacions diverses. Va ser un dels impulsors i fins no fa gaire president de l’Àmbit de Recerques del Berguedà, entitat que des  del 1982 edita la revista cultural L’Erol.  Durant 22 anys, de 1976 a 1998, mossèn Viladés va fer classes a l’escola tècnico-professional Sant Francesc, de Berga. Encara ha tingut temps per a dedicar-se a altres coses, per exemple la fotografia.

El 1965 mossèn Viladés va venir de vicari d’Avià. Durant tres mesos també va de fer de mestre dels nens, perquè el que havien nomenat no va voler venir. Els qui tenen edat per recordar-ho saben com es va implicar en la vida del poble, per exemple fent classes de català, activitat que, encara que ara sembli que no pot ser, era considerada tant perillosa pels alcaldes dels pobles. L’arribada de mossèn Viladés va suposar per al poble d’Avià una alenada d’aire nou tant en l’aspecte religiós com en el social. Com que era jove, vint-i-cinc anys, es va aproximar especialment al jovent de l’època amb una visió de la religió molt d’acord amb un dels objectius que s’havia proposat el Concili Vaticà II que aquell mateix any 1965 va acabar, concretament el que diu  “Adaptar la disciplina eclesiàstica a les necessitats i mètodes del nostre temps”, que a nivell popular es resumia amb el terme  italià “aggiornamento”, o posada al dia, que tant li agradava pronunciar al Papa sant Joan XXIII.  

Aquell capellà  jove que només  es va estar dos anys de vicari  al nostre poble, mossèn Viladés,  va tornar-hi com a rector trenta anys després, quan ja tenia prop de seixanta anys, que és més o menys l’edat en què moltes persones ja comencen de pensar en la jubilació. 

En el transcurs d’aquest anys, moltes coses han canviat al poble i a la societat en general. Avià ha crescut, ja no ens coneixem tots com abans. La nostra societat és més moderna i les noves tecnologies han canviat la nostra manera de viure i de pensar. En el terreny religiós, si abans l’església era present a tot arreu i la pràctica religiosa un fet comú per a la majoria de persones, a les últimes dècades s’ha produït, com diu el monjo de Montserrat i antropòleg Lluís Duch, “un gir copernicà en el si de les nostres cultures: el Déu «oficial» s'ha convertit en un Déu estrany, aliè, distant i, per molts, fins i tot inexistent”.

La celebració d’avui és l’última que presideix mossèn Viladés com a rector d’Avià, el nostre poble.  En aquesta segona etapa, mossèn Viladés s’haurà estat prop de vint anys entre nosaltres. Com a prevere, ha presidit les celebracions litúrgiques, ha predicat la Paraula, ha tingut cura de la catequesi junt amb les persones col·laboradores, ha presidit el grup de Càritas i el Consell Parroquial.  En el terreny més material, només esmentarem tres coses: ha escrit la història de la parròquia de Sant Martí d’Avià, va fer restaurar la creu processional renaixentista que es va salvar de la destrucció el 1936 i va fet pintar l’església amb tant d’encert  que només d’entrar en aquest edifici bicentenari un ja queda imbuït per un ambient que està molt d’acord amb la sensibilitat artística dels nostres dies. 

Li hem d’agrair que les celebracions litúrgiques que ens  ha presidit s’han caracteritzat sempre per l’agilitat i la dignitat, que en els seus sermons ha fet servir la paraula adient, la frase exacta, i el  comentari basat en  el bon sentit. 

Se’n va d’aquesta parròquia un home bo i cultivat, que a dalt a la rectoria té les parets com qui diu folrades de llibres. El mossèn que ara se’n va se’ns havia tornat tan familiar que la seva figura s’havia fet indestriable d’aquestes parets: ens costarà d’acostumar-nos a sentir aquí una altra veu. 

Mossèn Viladés, moltes gràcies per tot (aquestes gràcies les fem extensives també a les vostres germanes, especialment la Roser). Que aquesta nova etapa que aviat iniciareu a Solsona us sigui profitosa i agradable. A Avià hi deixeu un molt bon record i, per part nostra, tota l’estimació.

Neu al Pedraforca

Avui deu haver estat el primer dia que hem vist el Pedraforca enfarinat. Ha plogut tota la tarda; després, cap al vespre, ha tornat a sortir el sol. En algun lloc, m'han dit, s'han trobat uns quants rovellons petits, petits, i pinetells. Però tothom, matí i tarda, només feia que mirar el whatsapp i parlar de la guàrdia civil. Un ambient com els dels anys seixanta-setanta que retrata magistralment el Paco Candel a El dolor del mundo.

L'espot "Hola, República"

L'espot "Hola, República", de l'ANC, s'ha gravat a Berga; plaça de Sant Pere (hi surt una dècima d'instant la regidora de la CUP Mònica García), plaça de Sant Joan (es veu, a la façana de l'església, la desproporcionada placa commemorativa de mossèn Armengou col·locada el 1994), etc. No havíem quedat que els de la CUP no eren de missa?

Per veure l'espot, cliqueu aquí.

11 de Setembre

AQUEST PAÍS

Com el desmai

Sembla que cau

Però no cau mai.

Com aquest roc fenomenal

sempre mira amunt, més alt.

Una mica de rauxa,

Una mica de seny

I procurar llenya seca

Que ja ve l’hivern.

11 de Setembre del 2017

Aplec de Gresolet

Les vaques de Saldes avui han baixat de les Costes i ja pasturen als prats de Gresolet, sota la cara Nord del Pedraforca.

Segar i Batre, a Avià

Gran film del Carles Seuba

Deu anys sense Lluís M. Xirinacs

"Dietari"
L'Erol. Revista cultural de Berguedà
Núm. 94. Any 2007
Pàg 47. "L'Adéu a Lluís M. Xirinacs"

Crònica del 75è aniversari de la Coronació de la Mare de Déu de Queralt (any 1991)

Publicat a  L'Erol. Revista cultural del Berguedà. Any 2016. Núm. 129/130. Monogràfic "Queralt. Un paisatge patrimonial". (p. 171-173).

Referència a: Josep M. Ballarín, Antoni Deig, Jaume Farguell, Dorothy Noyes, Jordi Pujol.

Enllaç al text

Nota sobre Joaquim Forn, nou conseller d'Interior

                                     Joaquim Forn i Xavier Trias (Foto: La Vanguardia)

Els dies 11 i 12 d'octubre del 1993 es van celebrar a Solsona les jornades "Església i País", organitzades pel bisbat i Òmnium Cultural. Hi van assistir 220 persones procedents de les vuit diòcesis catalanes.  El bisbe Antoni Deig va presidir l'encontre i mossèn Climent Forner en va ser director. Entre els ponents hi havia els mossens Josep M. Ballarín i Modest Prats, els bisbes Joan Carrera i Jaume Camprodon, el teòleg benedictí Evangelista Vilanova  i el periodista Josep Cuní. Tres dels moderadors de les jornades van ser Joqauim Triadú, Germà Gordó i Joaquim Forn.
El segon dia es va celebrar una missa a la catedral, presidida pel bisbe Deig i concelebrada pels abats de Montserrat Sebastià Bardolet i l'emèrit Cassià M. Just, i una vintena de capellans. Una de les pregàries es va adreçar "pels germans que han donat la vida per l'Església  i/o per Catalunya". 
Va cloure les jornades un parlament del bisbe Deig que va ser seguir pel cant espontani del Virolai: "Amb vostre nom comença nostra història"...
Les ponències de les jornades van ser compilades al llibre de 221 pàgines publicat el 1995 per Edicions Proa Jornades Esgésia i País - Solsona 1993. 

Dissabte, 1 de juliol del 2017
UEL·LÉ AL PEDRAFORCA
Foc de camp a l'era de cal Capdevila de l'Espà (Saldes).
Jaume Arnella, Jordi Pujol (el segon de "Pau i Jordi", o sigui, Pau Riba i Jordi Pujol; o l'home de titelles Marduix), i dos més de qui no recordo el nom.

Interpreten "Els macarrons", segons el cançoner, popular italiana adaptada per mossèn Baldelló, i "A Gironella".

L'adéu a mossèn Ballarín  
L'Erol. 
Revista cultural 
del Berguedà
Núm. 128


Nota corresponent al dia 19/03/2016 
Per llegir-lo, cliqueu a sobre de la imatge o aquí.

Mas, CUP, ERC, ANC, DiL, OC...

Llegit a la pàgina 87 de Lo trovador català, de D. Antoni Bori, mestre de Barcelona, editat en aquesta ciutat el 1901: va ser un molt popular llibre (en vers) de lectura escolar.

L'INDECISIÓ

Entre l'ordi i la cibada,
per no saber què escullir,
una mula's va morir
de fam en una porxada.
Axis, alguna vegada,
si'l negoci o l'interés,
en un cas tan compromés
a vingut á conduirnos,
per no volguer decidirnos,
nos hem quedat sense res.

Profecia

Fa 10 anys, aquest blog va imaginar què passaria si el Titot fos a l'Ajuntament:

Llegiu-ho aquí

Bon Nadal!

La Fia-faia de Sant Julià de Cerdanyola, aquest vespre.

El Titot creu que la investidura de Mas és un "error necessari": la CUP l'hauria de possibilitar

Article d'avui a l'Ara

Enfrontar-se a les contradiccions

El cantant de Brams i militant de la CUP de Berga accepta la investidura de Mas amb l'argument que "l'escenari que vindria, al març, seria pitjor"

FRANCESC RIBERA, ‘TITOT’ Actualitzada el 23/12/2015

Recordo debats i documents llarguíssims en què hi havia qui deia que el que havíem de fer era fer caure el capitalisme en contradicció. Recordo que ho sentia o ho llegia escèptic. El capitalisme no pot entrar en contradicció perquè només té una idea: forrar-se a costa del que sigui o de qui sigui. Al capitalisme no l’atura ni l’esclavatge de milions de persones ni la destrucció del planeta. Per tenir contradiccions, abans has de tenir escrúpols. I altres idees. Jo, recordo, qüestionava el debat però -ca!- s’havia de fer entrar el capitalisme en contradicció tant sí com no. Em vaig cansar d’anar mirant debades el terra on havíem plantat el germen d’aquella contradicció i devia ser aleshores quan vaig decidir que seria bo anar veient un retorn, per minso que fos, de les accions revolucionàries que fèiem, potser per tenir proves de no estar fent el pastanaga. Em va semblar que seria un pragmatisme assumible, que no seria incompatible amb la utopia.

Afortunadament ens assetgen les contradiccions. Afortunadament, perquè només on hi ha idees clares hi ha contradiccions. Afortunadament, perquè només és quan la teoria no té cap transcendència en la realitat que les contradiccions són abatudes per les idees inqüestionables. Ens assetgen les contradiccions, i combaten entre elles en el camp de la nostra consciència. Afortunadament.

I és ara, quan la nostra decisió influeix en l’avenir polític i social del país, que som àrbitre del combat de contradiccions i hem de triar en quina ens mantenim ferms i quines ens mengem amb patates.

I sabíem que aquest moment arribaria, el de la responsabilitat. Ho sabem de fa temps en la gestió dels municipis: ¿externalitzem el servei, el municipalitzem assumint les males condicions laborals i/o els acomiadaments o, en la inacció, deixem que es perdi? No hi ha fórmules màgiques que resolguin totes les contradiccions. Sempre, o gairebé sempre, te n’acabes havent de menjar alguna amb patates. Això fa mal però és bon senyal: és conseqüència d’una ambició polièdrica, global. Queda la indigestió de segons què t’has hagut d’empassar, esclar. I és dur, però això pertany al sacrifici inherent al compromís. Segur que imaginàvem altres tipus d’heroïcitats, més èpiques, però són aquestes: indigestions per contradiccions empassades.

La qüestió no són les contradiccions, ja que són presents sempre que la teoria posa els peus a terra i comença a avançar. Són les pedres del camí, aquells entrebancs que per molt definit que sigui un plànol no hi estan marcats. Sabrem que són entrebancs només quan ens hi entrebanquem. I a l’inrevés, si no hi ha pedres, senyal que allò no és un camí.

Contradiccions individuals, com a militant però també com a persona: la militància -sigui on sigui- sempre és, en alguna mesura, una manera d’explicar qui som. Contradiccions grupals, les col·lectives, les referides a l’eina comuna amb què es vehicula la militància: la colla, l’equip, el partit. Contradiccions finals, les que fan referència a la finalitat, a l’objectiu final. Aquestes són, segons el meu parer, les que cal salvar, encara que el preu sigui empassar-nos les altres malgrat mil hores d’indigestió. Si salvéssim, per damunt de les altres, les del grup, pecaríem de sectaris; si salvéssim les individuals, d’egoistes.

Crec que és un error investir Artur Mas president de la Generalitat de Catalunya. Ho crec sincerament, lluny de prejudicis envers la persona. Ho crec damunt de cent arguments que han anat sortint i d’algun més que no ha sortit. Ho crec, sobretot, perquè no em sembla la persona adequada per eixamplar la base social de l’independentisme. Els bons propòsits poden ser admirables però la càrrega d’anys de segons quines pràctiques crec que són un fre per a moltes persones que podrien veure en la independència un renaixement social i troben al davant algú que pot recordar allò de sempre. De poc em valen els mèrits que se li atorguen -que no comparteixo- de ser la peça clau, gràcies a la qual el procés avança. Ni que fos així, el càrrec de president crec que ha de ser per a algú que generi noves complicitats, no un premi al més ben parit. Crec sincerament que investir Mas president és un error.

I tanmateix estic disposat a menjar-m’ho amb patates. O sense. Perquè l’alternativa ens resoldria les contradiccions de grup, potser sí, però l’escenari que vindria, al març, seria pitjor, molt pitjor. Pitjor perquè en el millor dels casos -i la menor de les probabilitats- repetiríem les taules. Pitjor perquè no tenim cap garantia de repetir un Parlament que pugui executar la ruptura. Sé perfectament que hi ha qui entén ruptura estrictament com un simple canvi de bandera: canviar-ho tot per no canviar res. Ho sé. I també estic disposat a menjar-m’ho amb patates a canvi de poder detonar una ruptura institucional que obri la caixa dels trons en un estat espanyol -ara, avui- més inestable que mai i que la reacció d’efectes en cadena permeti l’inici de l’esmena a la totalitat del model econòmic i social per als nous Països Catalans. No veig -per molt que miri-, al març, un detonador similar.

CDC deu saber per què fa el que fa -tampoc veig un retorn a les restes de l’autonomisme, a repartir-se els vots amb Duran-: refundació, garanties amb qui tenen establerts compromisos... Ells deuen saber per què s’hi han encabronat. El que sé és que si CDC està disposada a sacrificar la possibilitat de ruptura per una persona; si està disposada a rebentar el procés independentista pel qui, no els hem de fer el joc. Si CDC és prou irresponsable per fotre-ho tot en orris -o Mas o res-, nosaltres no ho hem de ser. Que el seny canviï de bàndol. Volen Mas? Que comenci el compte enrere de la moció de confiança. I el de la ruptura.

L’autor és cantant de Brams i de Mesclat, militant de la CUP de Berga i tinent d’alcalde del seu Ajuntament des del 2011

Antoni Bassas entrevista el caputxí fra Mateu Sancliments, fill de la colònia Prat, de Puig-reig, a l'"Ara"

ENTREVISTA

“N’hi ha que temen el Nadal. Com si fos més fàcil compartir el dolor que l’alegria”

Fra Mateu Sanclimens, franciscà caputxí, afirma que “antisistema vol dir anar contra corrent. El primer radical va ser Jesús”

ANTONI BASSAS Barcelona Actualitzada el 20/12/2015 00:00

 

  

 Enllaç a la pàgina 

ENTREVISTA, per Antoni Bassas

¿Ha sentit que els polítics li parlessin a vostè, en aquesta campanya?

No gaire. Aquesta vegada m’he sentit molt poc interpel·lat. M’hauria agradat que fessin autocrítica de com han anat fins ara les coses. Cal foc nou. Que hi hagi honestedat a la vida social, començant pels polítics. Que hi hagi ganes de respectar el que és diferent. I que es veiés una mica més de compromís.

Som a tocar de Nadal. Què té de nou i què de sempre aquest Nadal del 2015?

Em sap greu que es perdi el sentit més religiós del Nadal. I, des del punt de vista familiar, em sap greuque hi hagi gent que temi el Nadal, que voldria que ja hagués passat. Hi ha gent que no està gaire disposada a compartir l’alegria. Diuen que és més fàcil compartir el dolor que l’alegria. Quan hi ha un dolor, quan es mor algú, encara hi corren. Però felicitar per un èxit costa molt.

Quin és aquest sentit religiós que li sap greu que es perdi?

El sentit religiós de celebrar la proximitat de Déu d’una manera que no imaginàvem. Gairebé és desmuntar una certa idea que molts tenen de Déu. Un Déu totpoderós, a les altures, i pum, resulta que neix com un nen. Això va fer que la societat romana tractés molts cristians d’ateus perquè negaven els déus i donaven culte com a diví a un home. Un home pobre i nen. Per a mi és el que té més valor.

Per la gent que ve a demanar ajuda al convent Pompeia, com veu la societat vostè?

Són dues classes de gent: la gent immigrant i la gent del país. Entre la gent nouvinguda, molts han vingut enganyats perquè pensaven que aquí hi trobarien qui sap què, i no hi han trobat els mitjans de vida. I els que són d’aquí són els que han anat en decadència, els que han quedat sols a casa i no saben com viure i pagar el lloguer. Em fa patir la gent que està sola, i la gent jove per dues coses. La primera, per la falta de feina quan han acabat els estudis; pateixo per l’atur i perquè no agafen aquest ritme de treball que s’ha d’agafar de jove. I la segona, per la poca capacitat que tenen de trobar-se a si mateixos, sempre connectats, amb falta de capacitat de concentració i amb ganes de passar-s’ho bé com sigui. Sempre han d’estar en moviment i connectats. Això no és bo.

Quin profit li fa el silenci?

Sembla que el silenci em digui el que he de fer. Jo sóc més aviat actiu, i el dia que puc tenir lliure sense feina concreta, respiro. Quan dic silenci vull dir temps lliure per reflexionar. Tampoc és allò de dir que faig net de la meva ment, no sóc d’aquests. A mi em costaria molt el que els agrada a alguns, a part dels cartoixans, que si poguessin passarien 8 dies sols en una ermita.

Ha fet vot de pobresa?

He fet vot de pobresa. En broma, els que vénen ens diuen que nosaltres fem vot de pobresa i ells el compleixen. Molta gent compleix la pobresa sense fer el vot. I nosaltres el fem i no ens falta de res. Una comunitat és com un comunisme: si algú em dóna o guanya alguna cosa, va a la comunitat, no tinc bossa pròpia. És la comunitat la que et dóna, amb un respecte, la teva llibertat i iniciativa perquè no et falti de res. Els vots religiosos són tres: pobresa, obediència i castedat. El vot de pobresa, segons els defineix una frase de les nostres mateixes constitucions, diu: “Acontentar-me amb el mínim necessari i no permetre’m pas el màxim permès”, o sigui, quan et donen permís per fer alguna cosa i hi renuncies per tarannà personal.

I a algú que ha fet vot de pobresa què li sembla el concepte d’austeritat?

Austeritat és una paraula que, com tantes altres, s’ha fet malbé. Alguns demanen austeritat potser perquè algú altre pugui tenir més. Et demanen austeritat a tu perquè els grans negocis puguin fer la seva. I això no. Penso com el González Faus, que diu: “El llenguatge és extremadament prostituïble. I com més alta sigui la realitat que intenta designar, més prostituïble. Fa quatre anys que en diem austeritat, que és el nom d’una virtut, d’una deixalla. El nom d’un dret trepitjat. Si no et donen el que et mereixes i has de viure en l’austeritat, no és el nom d’una virtut”. Si no em permeto el màxim permès sí que és virtut. Quan no m’ho puc permetre és prostituir la paraula.

O sigui que hem manipulat conceptes nobles.

Exacte. Com caritat. Què vol dir fer caritat? És l’amor altruista al màxim, com el que Déu ens té a nosaltres. Caritat no és almoina.

Vostès, a la seva revista Catalunya Franciscana , van entrevistar l’ara exdiputat de la CUP David Fernàndez. Una mica abans, l’Antoni Puigverd, a La Vanguardia , havia parlat del “franciscanisme de la CUP”, en referència a la vida d’uns diputats que, entre altres compromisos, decideixen viure amb 1.400 euros al mes. ¿Hi veu alguna relació, entre sant Francesc i l’esquerra anticapitalista?

El primer radical va ser Jesucrist. Per a la seva època, la dels romans, estar a favor de la misericòrdia i de la dona era una mica antisistema. Se’n va al temple i s’enfada pel comerç de les coses santes. I sant Francesc també, a la seva època i al seu nivell. Què vol dir antisistema, al meu entendre? Vol dir anar contra corrent. Sant Francesc va anar contra corrent per mil detalls: venir d’una família rica, donar-ho tot, que el seu pare el portés a judici i ell es tragués el vestit i es quedés despullat davant la gent... Aquella vida itinerant i que es casés amb la pobresa és antisistema. Això sí, sant Francesc va ser un antisistema respectuós amb la manera de pensar i de fer dels altres. Tenim la sort de tenir un papa que vol imitar sant Francesc com a exponent de l’Evangeli com més pur millor. Veig sant Francesc i el Papa en aquesta línia. No s’inventen res, volen ser evangèlics. L’Evangeli diu moltes coses si se sap llegir. Antisistema és parar la galta quan t’han pegat. I quan tu perdones l’enemic és com posar-li foc als cabells, el desconcertes. No has de ser esclau del teu enemic, has de ser lliure. Has d’estar per sobre de la violència. La violència és una gran desgràcia. No has de voler tenir res a veure amb la violència. Pau i bé. O a qui et vol robar el mantell, dóna-li la túnica però no facis la guerra. És dintre del cor d’un mateix on un venç la guerra. Si vols ser lliure pots ser-ho. Sant Francesc deia que no volia tenir res per poder ser lliure. Si tenia possessions les hauria de defensar perquè algú les voldria robar.

¿Haver renunciat al màxim permès l’ha fet feliç?

Felicitat és estar bé amb tu mateix. Amb tu mateix i amb Déu. Comença per tu mateix i els que estan amb tu. L’amor és el motor de la vida, no l’austeritat. És l’amor que et fa fer això. Jo estic en una comunitat i no he de gastar més del que necessito, perquè potser ella ho necessitarà. Potser pot ajudar uns altres. I la devoció a sant Francesc i l’amor a Jesucrist, a Déu, és qui m’inspira aquest desig.

Vostè va entrar al seminari quan tenia 13 anys. Tota la vida ha viscut igual.

Sí, venia d’una família pobra i, per tant, agraeixo molt a casa meva l’austeritat obligada que teníem a la Colònia Prat de Puig-reig, El meu pare, tota la vida, durant els 50 anys que va treballar, ho va fer a la mateixa fàbrica i amb escassetat. De possibilitats d’estudiar jo en tenia poques, perquè al poble no hi havia ni escola, i molts anaven al seminari. I jo des de petit que tenia una sensibilitat que d’altres no tenen. No és cap gràcia ni cap mèrit, és com la música, a mi m’agrada i a d’altres els deu avorrir. Jo he tingut sensibilitat religiosa des de petit. Els avis resaven, la meva mare també. El meu pare no era tan practicant i creient, més aviat poc. Però, en canvi, quan vaig dir si podia anar al seminari dels frares, que m’havien dit que no s’havia de pagar, em va dir que sí, que al de la diòcesi no, perquè no el podia pagar i no volia anar a llepar ningú. Em van fer la reflexió, em van fer esperar un any a veure si me n’oblidava, si hauria estat disposat a dir que no. Va passar l’any i vaig dir que sí. Em van tenir assegut en un banc, abans de prendre la decisió, i em van dir que pensés dues coses. La primera: que amb la guerra a molts frares els van matar. I la segona: que pensés que molts capellans no són com haurien de ser. Que els sabria greu que fos dels que els maten i encara més que fos dels que no són com han de ser.

¿I vostè què va entendre amb 13 anys?

Tot. Amb 13 anys s’entenen moltes coses. Però era un impuls. Després vaig tenir els tres anys de seminari menor, un any de noviciat a Arenys, tres anys de filosofia a Olot amb el pare Llimona, quatre anys de teologia a Sarrià i 4 anys més a Roma. Tens temps de replantejar-t’ho. I no me n’he penedit mai. De vegades t’hauria agradat organitzar-te més la vida amb el teu criteri, i no amb el que t’imposa la comunitat, com quan et demanen que canviïs de convent. A vegades penses si hauries tingut una família o uns fills. Però tant com penedir-me’n, no.

L'elogi de Gregorio Luri a Tomàs Àrias

Publicat avui al blog del filòsof i pedagog Gregorio Luri, El Café de Ocata: 

"Probablemente sea Cataluña el país del mundo con más poetas por metro cuadrado. El fenómeno me resultó hace unos años interesante, porque parecía ser una promesa y, de hecho, había en el aire, algo parecido a la efervescencia que precede a la irrupción de lo nuevo. Pero la efervescencia se iba repitiendo a sí misma y cada vez más lo oído sonaba a repetición y me aburrí de esperar. Sin embargo he intentado seguir de cerca a algunos nombres. Uno de ellos es Tomàs Arias. Por eso me he llevado una alegría cuando de Edicions Terrícola me han enviado su último libro, En fi, començo. Tomàs Arias sigue vivo. De hecho, me parece ahora más vivo que nunca, porque mantiene toda su capacidad provocadora en un país en el que siguen creciendo los poetas (y eso no puede ser sano). Cuando uno lee a Tomàs nunca sabe qué encontrará en el siguiente verso, cosa que es de agradecer. Estoy devorando el libro, pero no he podido esperar a acabarlo para escribir esto."

Margarita Rivière, in memoriam

La notícia:
Xavier Vidal-Folch, El País
Un article del malaguanyat Joan Barril:
Joan Barril, El Periódico

Quant a la relació de Margarita Rivière amb Borredà, és interessant l'article
publicat al núm. 3 de la revista Cadí-Pedraforca

Primers relleus  
Descobrir Borredà 
Margarita Rivière  

 

Rosa Novell, Eduardo Mendoza i el Pedraforca

Arran de la mort de Rosa Novell he recordat que a questa senyora segurament jo l'havia vist fa uns anys a l'Hostal Pedraforca de Saldes acompanyada d'Eduardo Mondoza. Hi anaven a passar uns dies a l'estiu. Crec que aquest darrers anys ja no hi pugen. 
A l'Eduardo l'havia vist passejant per la carretera de l'Obaga, davant de cal Xisquet. A ella, la senyora que l'acompanyava, m'hi vaig fixar un dia pel fet de seure al seu costat, a l'Hostal, i haver-la vist llegint un llibre, ara no em ve a la memòria quin, d'Edicions 62. Ho recordo perquè tampoc no és una cosa tan habitual.
Ignoro si relacionat amb aquesta estada o no, a La ciudad de los prodigios hi ha unes ratlles sobre l'estada de Picasso a Gósol.

Amadeu Altafaj al Berguedà

Del diari "Ara" (6.1.2015):

Amadeu Altafaj serà designat representant permanent davant la UE pel president de la Generalitat, Artur Mas, segons ha sabut l’ARA de diverses fonts, tot i que el Govern evitava ahir a la nit confirmar-ho.

L’objectiu és, tot elevant el rang i creant aquesta nova figura clau en l’acció exterior que estrenarà Altafaj, fer un salt qualitatiu en la interlocució amb les institucions, els governs i les opinions públiques europees en un any en què es preveu que el procés sobiranista català entrarà en la fase resolutiva. Periodista de professió i nascut fa 46 anys a Barcelona, Altafaj va ser portaveu i després cap adjunt del gabinet del vicepresident econòmic de la Comissió Europea, el liberal finès Olli Rehn, que va cessar del càrrec al juliol pel canvi de govern comunitari. Ja aleshores la seva mà dreta va afirmar que donava per acabada l’etapa professional al govern de la UE.

Amadeu Altafaj té casa a Olvan. Aquestes festes, com sempre que pot, ha estat novament al Berguedà. N'ha deixat constància al twitter, com es pot veure als següents enllaços:

27 de desembre, Berga

28 de desembre, baixant dels Rasos

30 de desembre. Pizza a La Notta, de Berga 

2 de gener, canlons amb camagrocs a La Cabana, de Berga

3 de gener, Foto del monument a la Patum, de Salvador Vinyes, com a comiat

Nova edició del llibre de Queralt de Ramon Felipó. El senyor Gay de Montellà a Graugés. La Lola de cal Xisquet. Els cirerers. Gregorio Morán i "La Vanguardia" en català. El Molí d'en Güell.

L'Erol núm. 116 (Any 2013). Enllaç a l'article.

 

Shakira. Piqué. Bolets als Berguedà

Això és tret del Mundo Deportivo d'avui: 

Piqué y Shakira vuelven a la montaña a por setas

• Los dos ya se escaparon el año pasado junto a Xavi

06/10/2014 02:15

Gerard Piqué, un gran amante de los 'bolets' (setas), aprovechó el día de descanso concedido ayer por Luis Enrique para escaparse a la montaña acompañado de Shakira y varios de sus amigos. El central, que el año pasado ya disfrutó de esta pasión por los 'bolets' junto a su pareja y Xavi, el gran especialista de las setas en el vestuario azulgrana, en el Berguedà, tuvo ayer éxito en la búsqueda. Shakira publicó una fotografía en su cuenta de Instagram en la que se veía a todo el grupo con tres...

--------------------------------------
Aquest és el post de Skakira a Instagram:

shakira

19 hours ago

Día de setas! Shak
--------
Aquí hi enganxo l'enllaç

Maria-Mercè Marçal. Si el mar tingués baranes. Rosalía de Castro. Roger Mas

Si el mar tingués baranes, Maria-Mercè Marçal

Publicat a L'Erol núm. 115 (any 2003) 
Anar-hi a través d'aquest enllaç.

La Foradada. Vallcebre. Guàrdia Civil. Gendarmerie Nationale

Pujava aquest matí a Saldes i en passar per la Foradada, era pels volts de dos quarts d'onze, he vist aparcats vora la carretera dos jeeps de la Guàrdia Civil, i, una mica més amunt, dos de la Gendarmerie Nationale (Secours en montagne). Dels seus ocupants, ni rastre.
En baixar, cap a dos quarts de dues, m'anava apropant al lloc on abans havia vist els cotxes aparcats i pensava que si un rescat, que si maniobres, que si el contraban, que si, encara que no pugui ser, el Jep dels Estanys o el Nai... M'han avançat una vintena de motos amb matrícula NL, ara una, ara l'altra, segures, solemnes, a tota velocitat. A la foradada, els vehicles de la Guàrdia Civil i la Gendarmerie seguien silenciosament aparcats.