Aquesta matinada ha mort el pare Josep Massot i Muntaner (OSB)

 

El pare Massot a la Biblioteca de Montserrat. (13.08.2005) Foto: BNG

 

 

24/04/2022

El filòleg i historiador mallorquí Josep Massot i Muntaner, monjo de Montserrat, editor de la revista Serra d’Or i director de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, ha mort aquesta matinada als 80 anys. Premi d’Honor de les Lletres Catalanes del 2012, el pare Massot és reconegut unànimement com un investigador excepcional i un referent per a la cultura catalana, que hi ha trobat sempre un defensor tenaç, disponible i generós. Les xarxes s’han omplert aquest matí de missatges de dol per una pèrdua que molts consideren irreparable. Era un “erudit polifacètic com potser ja no se’n fan”, ha comentat l’escriptor Pere Antoni Pons, i Carles Duarte afegeix que “deixa un gran buit al nostre país”, per la seva “cultura vastíssima”. El president d’Òmnium, Xavier Antich, ha tuitat: “Mai no oblidaré la teva memòria prodigiosa, la generositat i el compromís, la ironia i la bondat. Has estat savi i model, en rigor i capacitat de treball (il·limitada), en passió pel saber i el coneixement i per compartir-los.”

----------------

Obres del pare Massot relacionades amb el Berguedà:

Resposta al qüestionari Mossèn Armengou, avui, Centre d'Estudis Berguedans, 1986.

Pròleg de Mossèn Francesc Rodergas: Dietari de guerra (1936-1939.  Ateneu d'Avià, 1990.

Text del programa de la Patum de l'any  2014, "La Patum i l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya"..

 ----------

Entrevista

Entrevista al pare Massot publicada a Quadern del Pedraforca  el 30 d'agost del 2005, reproduïda al Full Diocesà Vic-Solsona  i a Saviesa i compromís. Nou entrevistes a Josep Massot i Muntaner. Treballs de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, 10; Institut d'Estudis Catalans, 2015.

Entrevista a Josep Massot i Muntaner

El monjo Josep Massot i Muntaner (Ciutat de Mallorca, 1941) és director de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat i de les revistes Serra d’Or, Randa, i Llengua i Literatura. Filòleg, antic professor de la Universitat de Barcelona, va ser secretari durant vint anys de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, de la qual és responsable de publicacions. Ha inventariat el fons de l’Obra del Cançoner Popular, és doctor Honoris causa per la Universitat de les Illes Balears i membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia de Bones Lletres. És autor de centenars d’articles i llibres; els seus temes d’estudi són la història religiosa contemporània i aspectes diversos de la guerra civil i el franquisme a Catalunya i les Illes, passant per la poesia, el teatre...

Sobre el pare Massot llegeixo, en un parlament del Dr. Joan Mas i Vives, que ha estat durant quatre dècades un exemple a seguir “pels seus innombrables estudis, plens d’erudició, de saviesa i d’objectivitat científica; per la seva immensa tasca d’editor, sempre disposat a col·laborar en la difusió dels llibres de comercialitat més dubtosa, però també més necessaris; per la seva disposició a ajudar els altres investigadors amb una generositat que no té precedents”. I l’afinada descripció escrita per Josep Maria Muñoz a la imaginària narració de la tancada al monestir, arran del procés de Burgos del 1970, precisament després de presentar Gabriel Ferrater “content de veure que ens acull [el pare Massot] amb tota la mesurada hospitalitat de l’orde, que aprova la nostra tancada solidària”. Muñoz, en veure el monjo més de prop, observa “la pal·lidesa d’una pell que només s’adquireix en llargues hores de biblioteca i llum artificial, i m’impressiona la fesomia frèvola i atenta, sostinguda per una curiositat d’historiador; penso que algun descobriment o alguna investigació en curs el compensa de la dura vida monacal”.

Al Museu d’Història de Catalunya van fer una exposició sobre els cinc-cents anys del primer llibre imprès a Montserrat, l’editorial en exercici més antiga d’Europa. Efectivament l’activitat editorial de Montserrat comença al s XV, encara que no es pot donar una data inicial amb exactitud. Sabem que el 1488 ja hi havia estampes de la Mare de Déu i al cap de poc temps butlles de la Confraria. A partir de 1497 surten els primers llibres promoguts per Montserrat i d’aleshores ençà l’activitat editorial no s’ha aturat.

Per què Montserrat necessitava editar?
En temps de l’abat Cisneros els monjos necessitaven llibres litúrgics i religiosos de diversa mena, i n’escrivien i en traduïen. Hi havia la confluència de fidels i monjos, i la necessitat de divulgar, exactament com ara. Editar era una exigència, perquè al santuari hi pujaven molta gent, estrangers, etc. i calien llibres, butlles per a la Confraria... Era més barat imprimir-les que no pas fer-les a mà. També hi ha el llibre de l’abat Pedro de Burgos Libro de la historia y milagros hechos a invocación de Nuestra Señora de Montserrat, que és del 1537.

En quin idioma són els primers impresos?
Els primers llibres van ser en llatí i en castellà i algun en català. A partir del final del segle XV la comunitat depenia de la congregació de Valladolid i molts de monjos eren castellans. La catalanització és de finals del XIX, amb l’abat Muntadas, que va refer Montserrat després de la desamortització, i sobretot amb l’abat Marcet, que abans de la guerra va crear el que en ara diríem una editorial moderna.

Quina ha estat la temàtica dels llibres en les diferents etapes de l’editorial?
Amb l’abat Marcet era una editorial religiosa, la matèria era la de tota la vida: obres per als pelegrins, estampes, fullets, propaganda; traduccions de llibres francesos, anglesos i llatins al català. Com al segle XV i també des del XVI, la història de Montserrat i les obres dels monjos.
Després de la guerra, no deixaven publicar en català, i de moment l’abat l’abat Aureli M. Escarré no van poder seguir la Bíbliae la Confraria, fet pel que , els Mestres de l’Escolania, ni la resta d’iniciatives que hi havia en marxa fins al juliol de 1936. A partir de les festes de l’Entronització (1947) es va anar recuperant terreny i durant la dècada del 1950 van aparèixer col·leccions noves i dotzenes de llibres. Als anys seixanta, per motius econòmics es va paralitzar la publicació, però seguiren les revistes Serra d’Or, Studia Monastica i Qüestions de vida cristiana. Als anys 60 – 70 van sortir moltes coses a Casal i Vall d’Andorra, com la Bíblia petita. Al final dels anys 70, des de l’oficina de Serra d’Or a Barcelona es va acollir la revista L’Infantil de Solsona –més endavant Tretzevents– i van iniciar la publicació de llibres per a criatures i la col·lecció nova de llibres religiosos “Saurí”.

Aquí agafeu la direcció de les Publicacions.
Me’n faig càrrec el 1971. Poc a poquet reprenem la tradició de llibres religiosos, història monàstica i llibres infantils, que llavors no es venien, però es feien per una funció de suplència. També es varen iniciar altres col·leccions culturals que no s’havien fet mai: història de Catalunya, llengua, literatura, excursionisme. També llibres de música, que ja s’havien fet de tota la vida. Editem el mètode Ireneu Segarra, que cap altra editorial havia volgut acceptar. També potenciem col·laboracions amb institucions diverses: l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, la Universitat de les Illes Balears, la de València, la de Castelló i la d’Alacant, i també llibres en col·laboració amb ajuntaments, consells comarcals, etc.

Quina és la producció actual de l’editorial?
Fem de 120 a 130 llibres i 7 revistes l’any. De revistes n’hi ha des de mensuals fins a altres que surten semestralment.

La figura del monjo erudit persisteix a les noves generacions?
En temps de Sant Benet molts monjos no devien saber llegir. Això de l’erudició sorgeix sobretot a partir del segle XVII, amb la congregació francesa de Sant Maür. Al XIX i XX, als monestirs de França, Alemanya i de molts altres indrets, es dóna un impuls especial a l’estudi i a la recerca. Això mateix es va reflectir també a Montserrat. Actualment cada any hi ha monjos que fan estudis a l’estranger. Ara hi ha un doctorat en música que li publiquen la tesi a Roma. Els joves agafen el relleu. El diàleg fe – cultura és una de les prioritats ara, tant a través de l’editorial com a través del museu i d’altres iniciatives.

Els inicis de la Nova Cançó també són a Montserrat.
La Nova Cançó va néixer d’un article de Lluís Serrahima inspirat per Josep Benet, “Ens calen cançons d’ara”, publicat a Germinàbit. Després, naturalment, Serra d’Or va continuar sent, en certa manera, una plataforma del moviment.

El Serra d’Or és la revista cultural catalana de referència. Com va néixer?
L’actual revista va començar el desembre de 1959, com a fusió de dues publicacions patrocinades per Montserrat i que havien sortit per separat: Germinàbit, dels antics escolans, i Serra d’Or, que era la treballadors del monestir. A finals del 1959, per motius econòmics, les dues revistes es van fusionar, integrant-se a Serra d’Or l’equip de Germinàbit (Enric Bastardes i Max Cahner, que hi havien entrat a través de Josep Benet); per això deia 2a època.


Com va afectar a Serra d’Or l’adveniment de la democràcia?
En un principi, a Serra d’Or es van unir persones que en una situació normal haurien fet revistes separades i potser oposades. Era una plataforma unitària que encara es manté, pluralista i oberta a totes les tendències amb la condició que hi hagi respecte pels altres. Abans era única, ara es poden fer les que es vulguin. A partir de la mort de Franco s’hi han exclòs, en general, els temes polítics, perquè o hauria d’haver estat la revista d’un partit o calia un equilibri molt complicat. S’ha mantingut l’aspecte cultural, sense prendre posició per cap grup. Hi ha col·laboradors de tota mena de tendències.

A la revista van començar escriptores i escriptors com...
Serra d’Or va ser i és una escola. Montserrat Roig i Baltasar Porcel havien d’escriure aquí si ho volien fer en català. Fruit de la “Crida als escriptors joves” (que encara es fa anualment i han de ser de menys de trenta anys) van sortir noms com la Montserrat Roig, que la vam fitxar per fer entrevistes, Oriol Pi de Cabanyes, Carme Riera... Tots aquests i molts altres noms importants de la literatura catalana van publicar els primers articles aquí. Per exemple el Terenci Moix, que el va portar el Joaquim Molas i feia una secció sobre gent jove.

Serra d’Or és una revista religiosa amb col·laboradors que creuen, que no creuen...
No. Serra d’Or és d’informació general amb una secció de tema religiós. Al consell de redacció no hi ha cap persona relacionada amb l’Església, tret del director. De publicacions religioses tenim, per exemple, Qüestions de vida cristiana i Documents d’Església.

El futur de les publicacions, llibres, revistes...
El futur està en mans de Déu. D’aquí a uns quants anys m’hauré de jubilar, però confio que d’una manera o d’una altra l’editorial tirarà endavant. No hi ha ningú imprescindible. Ara anem fent amb dificultat. Els llibres valen més diners i la gent llegeix més poc, de manera que els ingressos baixen i les despeses pugen i cada vegada és més difícil. No cal dir que necessitem el suport de tots els qui s’interessen pels llibres religiosos i per la cultura del país.

 

Es van apuntar Gabriel Ferrater i Josep M. de Martín a la "División Azul"?

 Al llibre de Josep-Miquel Servià  Gabriel Ferrater, reportatge en el record (Editorial Pòrtic, 1978) hi ha dues referències a la qüestió esmentada en el títol d'aquesta nota. Son els testimonis d'Antonio de Senillosa i José Agustín Goytisolo, que transcrivim a continuació.

Antonio de Senillosa (o.c. pàg. 31):

"[...] Ui, sí! En Gabriel tenia un gran menyspreu pels polítics, com gairebé tot intel·lectual. Sempre el sorprenia que jo fos polític [...]. No, ell no era monàrquic. Odiava Alfons XIII. Es devia pensar que jo era monàrquic per estètica, per la mateixa causa que ell i el pintor José María de Martín havien anat a apuntar-se a la División Azul. Cal dir, també, però, que era un ferotge anticomunista."

José Agustín Goytisolo (o. c. pàg. 42):

"Quant a la seva admiració per Alemanya jo m'imagino que és pròpia  d'un sector e la intel·lectualitat d'un país com la Catalunya d'aleshores, on el wagnerianisme havia trepitjat fort. Això no sé si pressuposa una cosa que m'agradaria que tu esbrinessis parlant amb en Senillosa: si ell i un pintor de la província de Lleida [sic]: José María de Martín, es volien apuntar a la División Azul. El que sí que sé és que Ferrater era absolutament antidomàtic i dubto molt que ell es volgués apuntar a la División Azul per anar a favor d'en Hitler."

 

 

ÉS A PUNT DE SORTIR EL LLIBRE "LLIRI D'AIGUA. POESIES I CANÇONS POPULARS", COORDINAT PER QUIRZE GRIFELL

 

Lliri d'aigua. Poesies i cançons populars

320 pàgines. 

Edicions de l'Albí, Escriptors del Berguedà, Grup de Viver. 

 

Prefaci d'August Bover, volum coordinat per Quirze Grifell. 

 

Un total de 126 composicions classificades en 10 apartats temàtics: amor, jocs de paraules, oficis, dones, lladres i bandolers, humor i sàtira, festes populars, paisatge, goigs, i encara més coses. Recull també poesies de to popular d'autors berguedans: Climent Forner, Climent Peix, Jaume Huch i Guixer, Madrona Oncins, Montserrat Ballarà, Àngel Pons i Guitart, Agustí Ferrer, Josep Maria de Martín, Marcel·lí Massana (Panxo), Jaume Huch i Camprubí, Jordi Cussà i Francesc Ribera (Titot), entre d'altres.  

Hi trobareu els gèneres musicals més populars: caramelles, sardanes, goigs, cobles, corrandes, nadales, danses i jocs. Un viatge a les arrels per saber d'on venim i projectar-nos cap al futur.

VAGA DE MESTRES

Deu haver estat la ventada d'aquesta nit que s'ha emportat la pancarta que un sindicat de mestres havia penjat a la plaça dels Països Catalans de Berga, davant del magatzem del Josep Canal. Jo l'havia fotografiada per comprovar si algú s'adonava de l'error i el corregia. La natura és sàvia: ho ha fet el vent. La pancarta ja no hi és.

 

Solsona: PRESA DE POSICIÓ DEL BISBE FRANCESC CONESA

Aquest matí ha iniciat el seu pontificat solsoní el bisbe Francesc Conesa. Com que des d'aquella comarca també es veu el Pedraforca i som del mateix bisbat, aquest quadern en vol deixar constància.

La cerimònia, retransmesa per a tot l'estat per la televisió dels bisbes, "Cadena 13", ha estat tota en català, fins i tot els parlaments del Nunci del Sant Pare, el filipí Bernardito Cleopas, que ja és mèrit. 

Els cants han anat a càrrec de l'orfeó Nova Solsona i monsenyor Valentí Miserachs, director i mestre de capella de Santa Maria la Major de Roma, ha interpretat les peces a l'orgue de la capella del Claustre (el de la catedral està en procés de restauració).

Acabada la cerimònia religiosa, les comparses festives de Solsona han acompanyat el bisbe i demés personalitats fins a la plaça major, on, en honor del nou prelat, ha ballat l'Àliga. 

Fotos: BNG

 

NOVENA FIRA DE SERRATEIX

 Passada de gegants, aquest matí, a la 9a Fira de Serrateix.

 

LES IMMATRICULACIONS DE L'ESGLÉSIA SEGONS EL POLÍTIC I ESCRIPTOR SOCIALISTA JOAN ROMA

 

DE TOT PLEGAT

Joan Roma Cunill    

Publicat al diari  Regió7  el19·02·22 |

Immatriculacions

En les darreres setmanes han aparegut novetats, discussions i algunes polèmiques a l’entorn d’un tema que he tractat, en aquestes pàgines de Regió 7. Pels qui no ho van seguir i per posar al dia alguns conceptes, em permeto, aclarir alguns dubtes i controvèrsies.

Aquesta paraula es refereix a donar d’alta en el registre de la propietat, béns que secularment pertanyien a l’Església catòlica, però que mai havia considerat necessària la seva immatriculació, perquè era de domini comú, aquesta titularitat. Ningú posava en qüestió la pertinença de catedrals, palaus episcopals, esglésies parroquials, cementiris, rectories, monestirs, santuaris, etc. Entre els anys 1946 i 2015, primer, i molt especialment entre el 1998 – 2015, mitjançant una normativa estatal, del temps del president Aznar, es va autoritzar una via extraordinària perquè l’Església catòlica podés immatricular milers de béns que tenia i té a tota la geografia espanyola, i amb ella, a Catalunya.

En un resum, necessàriament curt, concreto que en aquest període s’inscriviren 34.961 béns, dels quals 3.722 corresponien a Catalunya, i d’aquests 951, a les comarques de la Catalunya Central. Malgrat aquestes xifres puguin semblar elevades, no sumen tots els béns. En absolut. Aquests son els béns immatriculats per aquesta via extraordinària, però l’Església continua donant d’alta béns, clarament seus que documenta degudament per ser donats d’alta en el registre.

Per posar un exemple, en aquests moments es procedeix a donar d’alta la Catedral de Vic, que suposo ningú negarà que des de fa 1.000 anys, pertany al Bisbat. Bé, doncs, com aquesta catedral queden molts altres béns que es van donant d’alta, per evitar controvèrsies i disputes i deixar clara la titularitat per sempre més.

De fet, fa dos anys, ERC i algun dirigent d’UP, més per interès personal que no pas públic, van afirmar públicament que totes les immatriculacions de l’Església catòlica, eren indegudes, és a dir no ajustades a llei. Recordo que les immatriculacions fetes son un total de 3.722, de les quals 1.855 corresponen a llocs de culte, 1.518 a terrenys i 349 a edificis civils.

Aquest qüestionament de la legalitat, va portar fins i tot a ERC a muntar una Oficina de Mediació, adscrita al Departament de Justícia per “fer de mediadora “ entre els suposats autèntics propietaris i l’Església catòlica. Sé per informació extraoficial que el resultat és d’un total fracàs, perquè no hi ha hagut compareixences. Tant és així que no gosen contestar la petició via Parlament que hem fet, per justificar aquesta oficina.

Amb tot, com tota obra humana, i vista la polèmica, aquí i en altres indrets, el president del Govern, Pedro Sánchez, es va reunir amb el President de la Conferència Episcopal, per reclamar total claredat i transparència. D’aquella reunió en va sortir una xifra de possibles errors, fins un total de 965, a tot Espanya, i dintre d’aquests de 101, a nivell català. He estudiat al llarg dels anys, i més detingudament, en els darrers temps, aquest tema, i puc afirmar que les immatriculacions fetes a Catalunya son fidedignes a la realitat. Igualment les fetes a la Catalunya central. Poden haver-hi alguns pocs errors, que si es demostren seran corregits, però queden moltíssim béns per immatricular. I no hi veig cap mala fe, ni cap apropiació indeguda en totes les fetes fins ara. Estem davant una polèmica artificial i interessada.

El Primer Emperador i la Reina Lluna, de Jordi Cussà

Consol Rafart

Londres

 

 

Jordi Cussá va néixer a la ciutat de Berga i hi va morir l'11 de juliol de 2021. Va deixar enrere una considerable quantitat d'obres: poesia, teatre, novel·la, relats i finalment la novel·la històrica 'El primer emperador i la reina lluna'.

   El llibre és un ressò de l’antiga Xina que ens aporta la fèrtil imaginació de Cussá.  Recordo que Marcel Proust va dir: "L'obra d'art és l'únic mitjà per reconstruir el passat".  I Cussá ha fet un treball excel·lent.

   Qin Shi Huang és el personatge principal;  la seva ambició és unir els set regnes de l'antiga Xina... i aconseguir la immortalitat.  Es casa amb la Reina Lluna i ella és un símbol de la mare Terra.  La unió produeix un fill molt estimat i la reina Lluna intenta mantenir Qin Shi fonamentat en la realitat. Dissenya grans projectes humanístics com la salut i l’educació per a dones.

   Malhauradament, el noi mor, Qin Shi, que també havia perdut el seu pare a una edat primerenca, s’enfonsa en un estat d’ira, desesperació i bogeria.  No és més que un obús buit que només es pot presentar amb violència.  Humanista de Queen Moon, "s'acumula a la cistella de la història".  La seva ment se separa de les seves emocions i s'allunya cada cop més de qualsevol persona que pugui oferir unes quantes llavors de saviesa.

  L’estructura del llibre es basa en fets històrics que omplen els buits amb personatges que tenen vides i conflictes dominats pel poderós emperador.  La novel·la ha estat escrita des del punt de vista d’ull d’ocell. Tot i això, Cussá és capaç d’excavar profundament la vida emocional de l’emperador.

   El llenguatge de Cussá és poètic, ben arrelat a la natura i esquitxat de bells símils i metàfores com "retrocedia entre el seu cap com un cargol" o “cabells rogents com els roures a la tardor”.

   La narració està ben tramada, introdueix nous personatges, punts de vista i obre noves perspectives.  Un conflicte en segueix a un altre i la vida dels personatges flota al voltant de la poderosa imatge de l’ambició de l’emperador sense que cap pàgina resulti mai avorrida.

 

HA MORT M. DOLORS SANTANDREU

 

M. Dolors Santandreu amb els historiadors Josep Noguera i Pere Anguera a la sala d'actes de l'Ajuntament de Berga, el 30 de març del 2007, amb motiu de la presentació del llibre dels acords reservats de la Junta de Berga,de Manuel Santirso.  Foto: BNG

----------------------------------

La M. Dolors Santandreu (66 anys), que avui ens ha deixat, era historiadora. Pertanyia a una família molt arrelada a la ciutat de Berga: el seu avui havia estat director de la sucursal de Berga de l'antiga Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis, i el seu pare, de l'oficina del Vall.

La M. Dolors es començar a interessar de ben jove en el món de la història a través de l'amic el seu pare, el medievalista Dr. Manuel Riu i Riu (@ el Manel dels ossos), amb qui va participar, entre altres actuacions, en les excavacions del monestir de Sant Sebastià de Sull, a Saldes.

Professionalment, es va dedicar a la docència com a professora d'Història a l'Institut Guillem de Berguedà. És autora de nombrosos treballs sobre aspectes de la història berguedana en publicacions diverses (revista L'Erol, butlletí dels Amics de l'Art Romànic, programes com el de la Festa dels Elois o del Centenari de la Coronació de la Mare de Déu de Queralt, etc.). El 2010 va publicar, amb la també historiadora Rosa Serra, el llibre Berga, una història per conèixer, que resumeix 12.000 anys d'història de la ciutat.

El Dr. Manuel Riu li va dirigir la tesi doctoral "La vila de Berga a l'edat mitjana. La família dels Berga", que aporta valuosa i inèdita informació sobre com era la vida a la ciutat des de finals del segle XIV fins a mitjans del XV. Aquesta tesi roman inèdita.

 

 

MONTCLAR DE BERGUEDÀ: EL PRIMER RECITAL DE JOAN MANUEL SERRAT

                              Salvador Escamilla i Joan Manuel Serrat a l'estudi                                                                                      "Toresky" de Ràdio Barcelona (1965).

Ara que ha anunciat que es retirarà dels escenaris, és un bon moment per recordar que el primer recital amb públic de Joan Manuel Serrat el va fer a Montclar de Berguedà, el 19 de setembre del 1965. Amb ell van actuar, aquell dia, Delfí Abella, Xavier Elies, Guillermina Motta, Joan Ramon Bonet i Enric Barbat.

La "crònica" que el mànager dels Setze Jutges, Carles Pedrerol, va escriure de l'acte és aquesta:

"Observacions: viatge accidentat. Errada de camí. Arribada a un quart de dotze. Públic impacient i cantants irritats. Una sola tirada de tres cançons. Èxit franc. Públic de colònia estival i molts pagesos".

D'aquest mateix any és la seva actuació al programa "Ràdio-scope", que presentava Salvador Escamilla a Ràdio Barcelona, i el primer disc vinil, que és com eren els d'aquella època, a la casa Edigsa, amb quatre cançons: Ella em deixa, El mocador, La mort de l'avi i Una guitarra, . 

VILAWEB ENTREVISTA L'AVIANÈS EDUARD BARCONS, DE CAIXA D'ENGINYERS

La cofundadora de VilaWeb, Assumpció Maresma, entrevista avui l'avianès Eduard Barcons.

Enllaç a l'entrevista  

--------------------------------------------

Eduard Barcons: “Les finances sostenibles es quedaran per sempre”

Entrevista al director de Banca Institucional de Catalunya i les Illes de Caixa d'Enginyers

Per: Assumpció Maresma

  29.11.2021  21:50

Eduard Barcons és el director de Banca Institucional de Catalunya i les Illes de Caixa d’Enginyers. Vinculat al Berguedà al llarg de la seva trajectòria professional, li agrada de poder fer compatible el seu càrrec amb el fet de viure a Berga. Si pot, abans de començar la jornada laboral s’escapa a caminar o a fer esquí de muntanya. El seu llenguatge és una mica engavanyat, amb paraules massa tècniques, massa fredes o massa de màrqueting, però que transforma quan les acompanya d’unes altres que les travessen amb sentit regenerador. Sobretot la paraula “conseqüent”, que sembla ser el seu nord. En un moment tan crític com aquest, es mostra optimista. Creu que la banca cooperativa té futur i posa Europa d’exemple.

—Caixa d’Enginyers continua creixent, és a punt de tenir 210.000 socis. Quina és la clau d’aquest èxit?
—La Caixa d’Enginyers no és nova, l’any que ve fem cinquanta-cinc anys. I durant tots aquests anys hem anat fent les coses bé.

—Fer les coses bé no sempre és prou.
—En el cas de la Caixa d’Enginyers, fer les coses bé vol dir que som una banca cooperativa, cosa que, entre més coses, implica una governança absolutament diferent. Vol dir transparència, perquè el client és alhora soci i, per tant, propietari del capital. Això trenca les dinàmiques entre clients i accionistes. Si hi afegim molt bona gestió, fa que siguem un model i referent de solvència en qüestions de fiabilitat i de qualitat de servei. Som una entitat resilient, i ser cooperativa fa que ho siguem més. S’ha d’anar creixent de manera ordenada i orgànica. Tenir uns valors de gestió molt propis i uns de relació amb els socis ens fa diferents i ens fa tenir un recorregut de futur segur.

—Tal com va el món de les finances, creieu realment que la banca cooperativa és un model de futur?
—Sí. Tot i que és veritat que a Espanya representem el 10%, si ho mirem en un context comparat, veiem que a la resta d’Europa la banca cooperativa té un pes important. A França representa el 60% del mercat financer, a Alemanya és el segon grup després del “big bang”. I hi ha més dades i exemples. Qui no coneix el Rabobank d’Holanda?

—El moviment cooperativista a Catalunya té un passat importat, però és en un bon moment, ara?
—No ho puc valorar. Som una part de l’economia social i la covid ha posat de manifest, una vegada més, que aquests valors són en alça, i també altament positius a l’hora de poder resistir de manera resilient. El model cooperatiu és totalment complementari a més models d’organització que hi ha a la nostra societat. Les dades europees assenyalen que tenim un recorregut.

—Com es tradueix aquesta economia social i sostenible al dia a dia?
—No som un banc tradicional, som una caixa conformada per socis. Això es tradueix en el fet que posem el soci al centre i donem serveis de valor afegit. No parlem mai de les relacions a curt termini, sinó a llarg termini en què la confiança i la professionalitat dels companys i companyes són bàsiques. Jo, per exemple, sóc responsable del segment de banca institucional i això vol dir treballar transversalment i buscar acords amb més actors en l’àmbit socioeconòmic i treballar per intentar de crear sinergies. Treballem transversalment buscant acords, i també territorialment.

—Això de la sostenibilitat i les renovables, a vegades sembla un missatge buit, de tant que el fa servir el màrqueting. Com el feu creïble?
—Caixa d’Enginyers va crear l’any 2006 el primer Fons d’Inversió Socialment Responsable. El 2019 se’n va crear un altre d’específic per complir els Objectius de Desenvolupament Sostenible. Estem absolutament adherits a tot allò que fa referència al compliment de l’Agenda 2030. Més enllà de ser una entitat financera i que ens deguem al resultat i a la viabilitat econòmica, tenim cura de l’impacte ambiental i social de les nostres activitats. No som una entitat que simplement té una interacció de fluxos econòmics, sinó que volem ser un actor per mirar de construir un desenvolupament sostenible més bo, intel·ligent i cohesionat amb el territori. Actuem d’acord amb això. Com s’aconsegueix que sigui realitat? Doncs, entre més coses, fent finances sostenibles. En el fons, és una estratègia que va més enllà dels productes i serveis financers. Més enllà de la viabilitat o de l’impacte econòmic, es té en consideració l’impacte a escala social i ambiental, i també la governança. I això es fa, per exemple, amb una gestió com la nostra, que fa 25 anys que tenim 75 productes SGE. Les finances sostenibles es quedaran per sempre. És un nou paradigma i a la casa ens el creiem.

—Finances sostenibles que vol dir a l’hora de la veritat?
—Són quinze anys de finances sostenibles, es diu aviat. El concepte de finances sostenibles va començar aquí. Això vol dir tenir fons d’inversió articulats amb aquests criteris, mantenir una oferta de crèdit i que la nostra xarxa comercial es formi per tenir criteris SGE. La societat cada vegada està més sensibilitzada sobre qüestions de sostenibilitat i canvi climàtic. Els bancs ara han pujat al carro d’aquest afer, però nosaltres fa vint anys que hi som. No som oportunistes. Fa vint anys que ens ho creiem i que és al nostre ADN. No és una eina de màrqueting per a vendre més. A la nostra cartera és impossible que hi hagi afers de joc, d’armes, de tabac, i això vol dir que som conseqüents.

—Sou una banca ètica?
—Ens definim com a banca responsable, però intentem de ser tan ètics com sigui possible. Ens agrada ser curosos, també amb les paraules.

—Heu parlat de governança unes quantes vegades, per què la considereu tan decisiva?
—Sóc al banc d’ençà del 15 de febrer, però, per mi, assistir a una de les nostres assemblees és força paradigmàtic. No són d’accionistes, sinó de socis, que és molt diferent. Això és important per a entendre com funciona una entitat cooperativa, en què una persona pot alçar la mà i interpel·lar respecte de les decisions que es prenen, pot votar i hi ha una transparència absoluta. Quan hi ha qualsevol queixa, no és d’un client, sinó d’un soci. És clau i defineix la nostra governança.

—És un model de futur?
—Aquest entramat de comunitat ens fa molt més forts. No sóc economista com per dir què passarà o si passarem del 10% en el pes del sector. Però sí que tinc clar que creixerà perquè la gent cada vegada més vol poder participar, poder tenir informació i poder interpel·lar.

—El creixement que fa Caixa d’Enginyers el 2017 és influït pel fet que la societat catalana interpreta que és un projecte català, sobretot perquè no canvia de seu. Però el vostre president sempre nega cap caràcter polític a l’entitat. En algun moment d’aquesta conversa, heu fet esment a Espanya i Catalunya. Què passa amb aquesta qüestió?
—El 78% dels socis, si no vaig errat, són de Catalunya, i el 22%, d’Espanya. El meu segment és de Catalunya i Balears i per això parlo a vegades de Catalunya i Espanya. En allò que fa referència al meu segment, tenim la filosofia de ser a tot arreu. A les Balears, que és un lloc molt interessant, tenim una oficina d’ençà de fa set anys.

—El nostre marc com a mitjà de comunicació no és l’estat espanyol, són els Països Catalans. Teniu oficines al País Valencià?
—N’hi tenim tres. A València n’hi ha una, i una altra dins la universitat, molt pensada per al jovent. També en tenim una a Alacant.

El Ball de l'Àliga (fragment) amb acordió, a la Fira d'Artesans de Saldes (31.10.2021)

 

Nota de lectura: A PROPÒSIT DE "LES ONES", DE VIRGINIA WOOLF

 Virginia Woolf

A PROPÒSIT DE "LES ONES", DE VIRGINIA WOOLF

L’exposició que segueix pretén reflexionar sobre la subjectivitat i la identitat a propòsit la de la novel·la Les ones, de Virginia Woolf. 

A nivell formal, Les ones s’estructura en deu capítols, cadascun d’ells encapçalat per un text extradiegètic, temps passat i cursiva; segueix un fil conductor, l’evolució del sol en un paisatge marítim al llarg d’un dia, element metafòric del sentit cíclic de la vida, de la infantesa a la mort. Així, comença quan el sol encara no s’ha alçat, segueix quan va ascendint, al cinquè capítol arriba al punt més alt –el migdia, que coincideix amb la meitat del llibre–, després va baixant fins enfonsar-se. L’últim capítol és una sola frase; ja no hi ha sol i les ones es trenquen a la platja. De fet es podria discutir si aquesta sola frase és un capítol, jo ho considero així perquè és el final, quan Bernard ja cavalca contra la mort, com va fer Percival, com les ones moren a la platja? metàfora de la mort humana, fi de la novel·la. Però el sol l’endemà sortirà novament, uns altres infants tornaran a l’escola, es faran grans... és el cicle de la vida. Als diferents capítols hi llegim els diàlegs interiors -nivell metadiegètic: narració dins de la narració- dels sis personatges. Són: Bernard, Susan, Rhoda, Neville, Jinny i Louis. El setè, Percival, no parla: el seguim a través de les referències dels altres i aporta a la narració el sentit de la pèrdua de manera accentuada –mor als vint-i-cinc anys. 

Els records de les vivències dels narradors amb ell, igual com altres imatges d’infantesa –analepsi o retrospecció–, per exemple els jardiners que escombren i la dona que escriu, tantes vegades esmentats (Woolf: 14, 232 i 258), els provoquen sentiment de melancolia, el vincle que substitueix un vincle ja impossible. Al final, quan Bernard té la mort a tocar, diu que «el camí de la melancolia conduïa, plana, a més hivern i més pal·lidesa, a la igual i mancada d’interès visió del mateix paisatge» (Woolf: 273). 

Tret del ja esmentat text en cursiva, l’autora fa servir un únic recurs al llarg del llibre: obrir cometes + transcripció directa de les primeres paraules del relat + tancar cometes + «va dir» + nom del personatge + cometes + seguiment de la transcripció directa + tancar cometes. Aquesta reiteració estilística sembla voler “unificar” els sis protagonistes en un de sol. A cada capítol li correspon una etapa de la vida dels personatges. En els dos primers, l’acció 1 / 2 transcorre, respectivament, a l’escola infantil i a la superior. Després se separaran: universitat, feina, amors –«Estimo, odio», va cridar Susan (Woolf: 239): l’odioenamorament de Lacan–, matrimoni, fills; .... Un sopar els reuneix quan encara no han complert els vint-i-cinc anys. La plenitud (Wollf: 159 i 164) correspon al cinquè capítol. A la vellesa, quan ja res no els queda per viure (Woolf: 215) es troben en un altre àpat on repassen què han fet a la vida, «matrimoni, mort, viatges, amistat, ciutat, camp, fills i tot el demés [...] Una vida. Aquí va. Ha passat. Se n’ha anat» (Wollf: 219). 

Al final del llibre sabem que el personatge més important és Bernard; el seu soliloqui ocupa tot el penúltim capítol. Per ell, la vida és com un globus ple de figures (Woolf: 229); «no sóc una sola persona; sóc moltes persones; ni tan sols sé qui sóc ?Jinny, Susan, Neville, Rodha o Louis?, ni sé distingir la meva vida de les seves» (Woolf: 264-265); «aquesta vida no és una sola vida, tampoc sé si sóc home o dona, si sóc Jinny [...]» (Woolf: 269); «seré tal volta tots ells a la vegada? Sóc un i distint? No ho sé» (Woolf: 276). Com diu Butller (p. 21-22) el subjecte no és intercanviable de manera estricta amb l’individu, sinó una categoria lingüística, una estructura en formació que només en el llenguatge adquireix intel·ligibilitat. És en aquest sentit que els sis personatges de Les ones constitueixen un subjecte col·lectiu, un estol de multiplicitats. 

BIBLIOGRAFIA 

Butller, Judith (2010). Mecanismos psíquicos del poder (p. 11-41). Cátedra: Madrid. 

Miller, Jacques-Alain (2002). De la naturaleza de los semblantes. Los cursos de Jacques-Alain Miller (p. 151-171). Paidos: Barcelona. 

Woolf, Virginia (1982). Las olas. (Trad. Andrés Bosch). Bruguera: Barcelona. 

Žižek, Slavoj, Comp. (1994). Todo lo que usted siempre quiso saber sobre Lacan y nunca se atrevió a preguntarle a Hitchcock (p. 113-117). Manantial: Buenos Aires (Argentina).

UN HELICÒPTER COL·LABORA EN ELS TREBALLS D'ARRANJAMENT DEL CAMÍ DE QUERALT

Aquest matí, els visitants del Santuari de Queralt que no ho sabien s'han trobat que, com des de fa molt temps, tret del dia de la Gala, el funicular, segons es llegeix al cartell, està "Tancat fins a nou avís".  Avui, però, han pogut observar un fet que no passa cada dia: un helicòpter transportant material des de la plaça inferior de l'aparcament fins a les obres que s'estant realitzant al camí de Fumanya al Santuari (solell), concretament al tram que hi ha entre les capelletes de la Mare de Déu dels Dolors i la de Sant Jaume.

Fotos i vídeos: BNG

 

 

 

EL DIUMENGE 19 DE SETEMBRE, L'EXBISBE NOVELL VA ASSISTIR AMB SÍLVIA CABALLOL A LA MISSA CONVENTUAL DE MONTSERRAT

 Josep Playà Maset

Segons Josep Playà Maset ("La comunicació a l'Església" La Vanguàrdia; 26.09.2021, pàg. 43), l'exbisbe Novell va assistir a la missa conventual de Montserrat el diumenge dia 19, amb tota naturalitat, acompanyat de Sílvia Caballol. El periodista es pregunta si, en tractar-se d'un espai públic i concorregut, aquest fet pot entendre's com un reconeixement  personal de la seva nova situació: "Xavier Novell en un acte públic és un primer pas per donar una explicació?", es pregunta Playà.

La tesi de l'article de Playà és que actualment l'Església Catòlica es mostra recelosa a l'hora de donar la cara, fet que s'adiu poc amb el món de les noves tecnologies i les xarxes socials. Com a exemples posa l'absència de contacte directe amb la premsa després  de les reunions de la Conferència Episcopal Tarraconense, la manca d'un balanç del seu mandat per part de l`exabat de Montserrat, o d'una explicació per part dels bisbes catalans sobre el 'cas Novell'.  .

 

SEGONS LA REVISTA "DESCOBRIR CATALUNYA", AL BERGUEDÀ TENIM TRES DELS VUIT MILLORS MIRADORS DEL PIRINEU: EL MIRADOR DELS ORIS, EL MIRADOR DE GRESOLET I EL MIRADOR DE LA GARGALLOSA.

 

8 miradors del Pirineu

Un recull de llocs privilegiats on gaudir dels paisatges d’alta muntanya a vista d’ocell

Cecília Lorenzo - Dijous, 23 de setembre de 2021

Qualsevol excusa és bona per plantar-se al Pirineu. Us en proposem una de molt bona: visitar els seus miradors. Del Ripollès a l’Alta Ribagorça, passant per Andorra, el Pallars Jussà o el Sobirà, hem fet una selecció d’alguns dels més espectaculars. En alguns casos, hi podreu arribar fent una petita passejada; en d’altres, caldrà calçar-se les botes de ‘trekking’ i fer una caminada més llarga. L’esforç té premi: les millors vistes.

Mirador astronòmic de Vilaller a, l'Alta Ribagorça

Vistes des del nou mirador de les estrelles, a VilallerAjuntament de Vilaller

Al poble de Vilaller, a l’Alta Ribagorça, trobareu l’únic mirador astronòmic de Catalunya. Es troba en un punt elevat del nucli de cases i incorpora un plafó amb indicacions sobre la posició de les principals estrelles i constel·lacions del firmament. El cel de Vilaller, conjuntament amb altres de l’Alt Pirineu, va rebre la certificació Starlight per la UNESCO l’any 2019. 

 

Mirador solar de Tristaina, a Andorra

L’espectacular estructura del mirador de Tristainawww.visitandorra.com

Una de les noves atraccions turístiques d’Andorra és aquest mirador: un rellotge solar format per una plataforma esfèrica en suspensió, de vint-i-cinc metres de diàmetre i una amplada d’1,25 metres. Està situat al pic de Peyreguils, a 2.701 metres d’altitud. L’accés al mirador és gratuït, encara que per poder gaudir-ne haureu de caminar força o agafar el telecabina de Tristaina i després el telecadira de Creussans, a l’estació d’Ordino Arcalís. Des del mirador es poden contemplar els llacs de Tristaina a vista d’ocell, les muntanyes dels voltants i el pic d’Arcalís, també conegut com a muntanya Solar. En aquesta muntanya, cada 7 d’agost, a les 7.37 hores del matí, el sol és visible durant tres minuts a través d’un gran forat que hi ha entre les roques. 

 

Mirador dels Orris, al Berguedà

El mirador dels Orris, un dels miradors adaptats de la comarca del Berguedàwww.bergueda.cat

Per veure una de les millors panoràmiques de la serra del Cadí, el Pedraforca i la serra d’Ensija, aneu fins al mirador dels Orris. Hi arribareu des de Bagà en direcció al Coll de Pal, aparcant el vehicle en el quilòmetre 14,2, i caminant per una pista forestal d’un quilòmetre per arribar al segon aparcament i a l’accés fins al mirador dels Orris. Es tracta d’un mirador adaptat, ja que per accedir-hi hi ha una passarel·la de fusta. Gaudireu de les vistes i, si hi ha sort, també del vol del trencalòs, un ocell que acostuma a freqüentar aquesta zona. 

 

Mirador del  [sic] Gresolet, al Berguedà

Vista panoràmica des del mirador de GresoletSergi Boixader

Aquest mirador és un dels punts més emblemàtics de Saldes. Es tracta d’un grup de balcons construïts sobre una cinglera a la falda del Pedraforca. La vista va des de la cara nord de l’emblemàtica muntanya fins a la serra d’Ensija, passant pel Comabona i el bosc de Gresolet, que queda a sota. Durant la tardor, des d’aquest indret es veu una panoràmica espectacular del bosc, tenyit de colors grocs, vermells i marrons. El mirador és accessible per a persones amb mobilitat reduïda. 

 

Mirador del Roc del Quer, a Andorra

Panoràmica del mirador del Roc del QuerGetty Images

És un dels indrets més famosos de Canillo i d’Andorra. Es tracta d’una passarel·la de vint metres de llargada. Vuit d’aquests vint són a terra, però els altres dotze queden suspesos en l’aire, la qual cosa provoca, a qui el visita, la sensació d’estar volant, ja que el paviment és de vidre transparent. A l’extrem podreu veure l’escultura que representa un pensador, obra de l’artista Miguel Ángel González. 

 

Mirador de la Gargallosa, al Berguedà

Vistes al Pedraforca des del mirador de la Gargallosa, al poble de GisclarenySergi Boixader

Un indret únic per gaudir d’una panoràmica insòlita de la muntanya del Pedraforca i la serra de Gisclareny des del petit i encantador poble del mateix nom. Des d’un tossal situat a l’extrem del poble contemplareu una panoràmica de 360 graus. Forma part de la xarxa de miradors paisatgístics del Berguedà. 

 

Mirador del coll de Fogueruix, al Pallars Sobirà

Visites des del coll de FogueruixVisit Espot

No és fàcil arribar a aquest mirador. Per fer-ho, cal caminar superant força desnivell des del poble de Son o les Planes de Son fins al refugi del Pla de la Font, a 2.015 metres d’altitud. El mirador es troba a uns 15 minuts a peu del refugi, ascendint per un prat. A dalt del coll, hi trobareu una taula panoràmica que indica els noms dels pics i les valls que s’hi veuen, entre els quals els Encantats i altres pics del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. També es veu el poble d’Espot, la serra del Cadí o el Port del Comte. 

 

Mirador de la Creu d’en Riba, al Ripollès

Una vista alçada del santuari i el llac de Núria des del mirador de la Creu d’en Ribawww.turismefgc.cat

És el mirador més famós de la vall de Núria. Des del capdamunt d’aquesta roca gegant es veu una panoràmica espectacular de la vall, amb el santuari de Núria i el llac, al bell mig de l’enquadrament. També hi trobareu uns panells informatius amb tota la informació dels cims que es poden veure, i sobre la fauna i la flora de l’entorn.

EL CAS NOVELL, SEGONS EL PRESIDENT DE L'ASSOCIACIÓ "AMICS DEL BISBE DEIG"

 Enllaç a l'entrevista

Barcelona - 12 setembre 2021 

CARLES TEJEDOR BONED

President Associació Amics del Bisbe Deig

 

Carles Tejedor, president de l’Associació d’Amics del Bisbe Deig. Foto: ORIOL DURAN

“Si Novell vol suport ha de donar la cara i demanar perdó”

Deig va ser el primer bisbe a anar a la Universitat de Prada, el 1991, i va demanar una conferència episcopal pròpia

Mossèn Huguet, del cercle de Deig, va dir que si moria no volia que el bisbe Xavier Novell assistís al seu enterrament 

 

Per Mireia Rourera

L’Associació Amics del bisbe Deig divulga el pensament i l’obra de qui fou bisbe de Solsona des del 1990 al 2001, Antoni Deig Clotet, que va morir el 2003 i va ser un dels capellans més identificats amb el país, la seva llengua i la seva cultura, en la mateixa línia del bisbe Joan Carrera i les Arrels Cristianes de Catalunya. Carles Tejedor, que és impressor i de Mollerussa, va conèixer el bisbe i el seu entorn en muntar una impressora al Bisbat de Solsona, que, entre d’altres coses, volia imprimir els seus propis llibres (“sobretot els de mossèn Jesús Huguet”). Uns anys després de morir el bisbe –cap al 2008-2009– va fundar l’associació, que es va impulsar gràcies al suport de “persones mediàtiques com sor Lucía Caram, el sociòleg Salvador Cardús, el capellà i periodista Francesc Romeu o els periodistes Francesc-Marc Álvaro i Albert Sáez”.

Qui era el bisbe Deig?

Era una persona a qui anaven a escoltar creients i no creients; era un bisbe a qui trucaves al Bisbat i t’agafava el telèfon, trucaves a la porta del Bisbat i t’obria la porta . Un dia jo estava treballant a la impremta i em va saludar un senyor vestit amb un jersei blau de llana. No sabia qui era i va resultar que era el bisbe. Va ser el primer bisbe a fer una conferència a la Universitat d’Estiu de Prada, el 1991, Reestructuració de l’Església als Països Catalans, en què va demanar una conferència episcopal pròpia, una petició que després faria seva el Concili Provincial Tarraconense del 1995. Era una persona molt riallera i no defugia mai cap pregunta. Va ser el bisbe que va anar a La vida en un xip de Josep Maria Puyal i que quan li van preguntar per la sida [aleshores encara hi havia qui deia que era un mal enviat per Déu] ell es va posar seriós i va dir: “No. La sida és una malaltia molt greu.”.

 

Com podem conèixer avui el pensament de bisbe Deig i la seva obra?

La nostra associació, que fem conferències i debats, també hem publicat llibres. Molt interessant és Miscel·lània. Homenatge al bisbe Antoni Deig, en què escriuen amics seus i gent que el va estimar i conèixer, entre els quals Climent Forner, que va ser el seu company de seminari, la monja Lucía Caram, que parla sobre El bisbe Deig i la normalitat d’una Església plural, els mossèns Jordi Orobitg, que va ser el seu secretari, i Jesús Huguet, el gran intel·lectual de Solsona que formava part del seu entorn. També hi ha un text de l’actual bisbe Sebastià Taltavull, que era l’assessor de Deig quan va ser bisbe de Menorca, un altre text de Miquel Barbarà, que va ser secretari del bisbe Pont i Gol de Tarragona, o un text del monjo de Montserrat Bernabé Dalmau entre molts d’altres. En el text d’Huguet, per exemple, podem llegir el que va dir a Prada el 1991.

 

També heu editat ‘Un camí de camins’, la seva obra poètica completa.

Hi ha poemes de religió, de natura, d’ecologia... i els imperdibles sobre Menorca. La recopilació dels poemes va ser idea del capellà Francesc Romeu, que sabia que al bisbe li feia molta il·lusió tenir editada, com tenia el seu amic Climent Forner, la seva obra poètica completa.

 

Com arriba vostè a Solsona i a l’entorn del bisbe Deig?

El vaig conèixer quan vaig anar a ajudar a muntar una impremta al Bisbat de Solsona. En aquell lloc –vaig anar diverses vegades a dinar amb les monges del seminari , que cuinaven com els àngels– hi havia un ambient com el que hi pot haver a Montserrat, una cosa increïble. Jo fins aleshores no havia tingut pràcticament relació amb res de l’Església però què em va passar? Doncs que un dels capellans del Bisbat, Ramon Alsina Santandreu, que ha mort fa poc, com tots els bons, que s’estan morint perquè són molt vellets, del Concili Vaticà II, em va iniciar en la lectura de llibres. Entre els llibres que em va recomanar hi havia les memòries de Josep Benet.

 

Li causen una gran impressió?

Em transformen. A partir d’aquí i amb tot l’entorn de Solsona i el bisbe Deig començo a entendre un munt de coses i fixa’t que jo, que soc maño, nascut a l’Aragó, en poc temps vaig acabar independentista convençut. Gràcies a les lectures dels capellans de Solsona, d’anar a conferències i tertúlies, començo a entendre el catalanisme, la història d’Unió Democràtica i Carrasco i Formiguera... i vaig acabar fent-me amic del monjo de Montserrat que més ha estudiat Carrasco i Formiguera, Hilari Raguer.

 

Quan Deig va presentar la seva renúncia perquè havia fet 75 anys...

La hi van acceptar de seguida! No els interessava. Sempre vam pensar que el seu successor natural havia de ser mossèn Jordi Orobitg, que era el seu secretari, però res, a la cúria no li va interessar i van posar en Trassera. Orobitg era –és– un intel·lectual de primer ordre i biòleg brillant, però l’Església espanyola no volia un segon Deig, ni per obert i progressista ni perquè era un patriota català. Orobitg sempre s’ha volgut mantenir al marge de polèmiques i fa una vida discreta dedicada als altres, ara a Puig-reig.

 

I Trasserra?

No tenia res a veure amb el bisbe Deig. Deig, qualsevol cosa que feia a Solsona o a la comarca ho petava, en Trasserra va ser una persona discreta, molt neutre, que no es mullava per res, al contrari que Deig que es mullava per tot... Jo crec que Deig va muntar la impremta perquè ningú pogués impedir publicar els llibres de Jesús Huguet, el gran intel·lectual de la diòcesi, catalanista i progressista que començava a molestar a la jerarquia conservadora. Huguet, doctor en teologia, era un escriptor brillant que hauria triomfat a Roma o on hagués volgut però va decidir bolcar-se al seu poble. Ell deia: “Vull ser capellà de sotabosc.” Era molt estimat per creients i no creients i va acompanyar molta gent en la mort.

 

I el 2010 quan Trasserra es jubila arriba Xavier Novell.

Jo només vull dir una cosa: quan vam presentar el llibre Miscel·lània. Homenatge al bisbe Antoni Deig , que va ser la primera vegada que va venir Novell a un dels nostres actes, jo en persona vaig anar a demanar al bisbe que cuidés els mossens afins a Deig, els que van estar al seu costat: Huguet, Montraveta, Alsina Santandreu..., ue eren estimats per tothom. Però no em va fer cas, al contrari, el distanciament amb els capellans identificats amb el Concili va ser total.

 

Què va passar amb mossèn Huguet?

Fixa’t si les relacions amb Novell estaven deteriorades que un dia mossèn Huguet va dir que si moria no volia que el bisbe assistís al seu enterrament. Que una persona tan bondadosa digués això... imagina’t com estava la cosa.

 

Però hi va assistir?

Malauradament mossèn Huguet va morir inesperadament en un accident de trànsit el 2012 i sí, Novell hi va assistir. Damunt del taüt li vam posar una senyera i el bisbe va ordenar que la treguessin, però no van poder perquè la gent va començar a cridar. El bisbe tampoc va deixar fer el ball de l’Àliga dins la catedral i la gent, molt enfadada, vam acabar fent el ball a fora, a la plaça. Aleshores va ser quan Salvador Cardús, el sociòleg, que era amic del mossèn, va agafar una estelada i la va col·locar sobre el taüt. La plaça va esclatar d’emoció; va ser un moment únic, apoteòsic.

 

Qui era mossèn Huguet?

Segurament era una de les persones més brillants de Catalunya, de ment molt oberta i progressista, en la línia del Concili Vaticà II, i la bondat personificada. Era un gran escriptor i va ser un dels membres del Fòrum Ondara. A Xàldigues: crítiques benignes sobre l’Església i el món , que crec que ara l’han reeditat, hi ha recollit part del seu pensament.

 

Solsona era una diòcesi oberta...

Els qui deien Tarancón al paredón estaven equivocats perquè el bisbe Tarancón va ser molt obert de mires i imprescindible durant la Transició. Ha estat estigmatitzat però gent com Alsina Santandreu o Climent Forner me’n parlen bé i jo et dic: l’Església catalana és segurament la peça més important perquè el català s’hagi mantingut en la dictadura. Revistes només en català com Cavall Fort i L’Infantil, que després seria Tretzevents, van néixer a Solsona quan hi havia de bisbe Tarancón. Quan li van explicar va dir: “No entiendo esta obsesión vuestra por el catalán pero si es lo que quereis, adelante.” Què més voldríem que en Novell o el mateix Omella fossin com ell!

 

I ara, si el bisbe Deig aixequés el cap i veiés tot el que ha fet Xavier Novell, abans i després de la seva sonada renúncia, què creu que diria?

Era un home tan savi, tran brillant i tan fi quan deia les coses (“tan murri”, diu el capellà Francesc Romeu) que estic segur que la seva resposta em descol·locaria. Estic segur que diria alguna frase brillant i alhora piadosa perquè penso que li faria pena.

 

A vostè li fa pena Novell?

En el fons sí perquè em consta que té un potencial intel·lectual i que hagi acabat entrant en totes aquestes contradiccions és inexplicable. Que un home intel·ligent com ell portés homosexuals a fer teràpia perquè deixessin de ser-ho no té nom. Hauria d’haver fet sessions per parlar de la diversitat sexual, en tot cas, perquè tothom pogués trobar el seu camí, la seva sexualitat, però per convertir-los? Mare meva! Sí que valoro que no hagi portat una doble vida: però si ara s’ha ajuntat amb una dona que escriu novel·la eròtica –que, ep, és totalment lícit i respectable i espero que a ella no se l’estigmatitzi per això– el que està clar és que el seu discurs ultraconservador s’ha acabat. Què dirà ara a les persones a qui feia fer teràpia? Amb quina cara? Jo dic una cosa: si vol el nostre suport, el meu suport en concret, el tindrà, però cal un penediment, que vol dir que ha de sortir a donar la cara. Sincerament penso que està mal aconsellat.

 

Potser està molt sol?

Jo penso que aquest silenci que manté és perquè l’hi han aconsellat. Si veritablement vol portar aquesta vida em sembla bé però està claríssim que s’ha de disculpar perquè està fent tot el contrari del discurs que havia fet fins ara .

 

Abans de ser bisbe no era conservador.

Estava a favor que el celibat no fos obligatori, era partidari que les dones tinguessin un paper més important a l’Església...Ell deia tot això quan encara era bisbe Antoni Deig. Després, quan el van fer secretari del Trassera ja deia tot el contrari. Si no hagués fet aquest canvi Trasserra no l’hauria promocionat . Si no hagués fet aquest canvi Novell no hauria estat mai bisbe.

 

Per la ’desaparició’ del bisbe Xavier Novell, com creu que pot quedar el bisbat?

Hi ha figures com la de Jordi Orobitg que tothom donaria una salt d’alegria si el fessin nou bisbe de Solsona. Sembla impossible però tampoc ningú s’esperava que després de Benet XVI el papa fos Francesc oi? Per tant jo tinc l’esperança que algun dia gent com l’Orobitg o en Francesc Romeu siguin nomenats bisbes. L’Església necessita un revulsiu; aneu a una església: només hi ha gent gran, no hi ha gent jove, no hi ha entusiasme. Jo penso que la mateixa Església, impedint el celibat voluntari, per exemple, la participació de les dones, es carregarà l’Església. Així com a l’Orient el catolicisme està desapareixent per la força que tenen les altres religions i per les persecucions, aquí l’Església d’una manera més subtil s’està enfonsant ella mateixa. Fixa’t que els seminaris estan buits, han de portar capellans de fora, fins i tot d’altres continents, que està molt bé però no s’identifiquen amb el poble a qui han de servir....l’Església catalana, la que representava el bisbe Antoni Deig, ja s’han encarregat de pràcticament fer-la desaparèixer.

Cita l’1 d’octubre

L’Associació Amics del Bisbe Deig és una entitat cultural catalanista i combativa amb una bona agenda. Aquest any, les cites més immediates són l’1 d’octubre i el 5 de novembre. El primer d’octubre hi ha un diàleg titulat La casa Girona. Un projecte de país, sobre la totpoderosa família Girona i la construcció, entre d’altres i pagant de la seva butxaca, del canal d’Urgell. Parlaran la historiadora Lluïsa Pla, experta en la història de la família Girona, i l’escriptor i periodista Vicenç Villatoro. El 5 de novembre es presentarà el llibre de Ferran Sàez Els morts riallers (Amsterdam), “el retrat més agosarat de la gran impostura de la Transició”. “Amb una barreja quixotesca de realitat i ficció, tragèdia i comèdia, el llibre, llança un torpede al règim del 78 i els seus beneficiaris, i exposa sense embuts aspectes que avui ocupen el centre del debat polític del país”.