ANUNCI sobre la sol·licitud d'aprofitament i d'un perímetre de protecció per a l'aigua mineral natural anomenada "Font del Pujol", al terme municipal de la Coma i la Pedra (Solsonès). (Pàg. 23813)
ANUNCI
sobre la sol·licitud d'aprofitament i d'un perímetre de protecció per a l'aigua mineral natural anomenada "Font del Pujol", al terme municipal de la Coma i la Pedra (Solsonès).
A instància de la societat Nestlé Waters España, SA, amb CIF A-58707449, s'està tramitant l'expedient de sol·licitud de l'aprofitament i d'un perímetre de protecció per a l'aigua mineral natural de la captació “Font del Pujol”, al terme municipal de la Coma i la Pedra (Solsonès).
El perímetre de protecció, que comprèn terrenys del termes municipals de la Coma i la Pedra, Gósol i Josa i Tuixén, queda definit pels següents vèrtexs, expressats en coordenades UTM (del sector 31T) :
Vértex
X
Y
1
384.101
4.673.206
2
385.688
4.673.312
3
385.761
4.673.504
4
386.719
4.672.219
5
385.764
4.671.225
6
385.793
4.670.680
7
384.158
4.670.653
8
384.305
4.671.895
El que es fa públic de conformitat amb l'article 41.2 del Reial decret 2857/1978, de 25 d'agost, pel qual s'aprova el Reglament general per al règim de la mineria i amb l'article 86 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú (BOE núm. 285, de 27.11.1992), modificada parcialment per la Llei 4/1999, de 13 de gener.
Aquelles persones que tinguin interès a examinar-lo ho podran fer a les oficines de la Direcció General d'Energia i Mines, situades al carrer Pamplona, 113 de Barcelona, dins del termini de vint dies hàbils, comptadors a partir de l'endemà del dia de la publicació d'aquest anunci, i podran adduir-hi allò que tinguin per convenient.
Ha mort Núria Floch. Va ser la primera militant del Bloc Obrer i Camperol i va conèixer el Joan Sales d'Incerta glòria al Partit Comunista. Fa anys que militava a Unió Democràtiac de Catalunya. Amb Sales va treballar intensament en el món editorial (Aymà, Club Editor i El Club dels Novel·listes): La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda; Bearn o la sala de les nines, de Llorenç Villalonga; i Mossèn Tronxo, de Josep M. Ballarín...
Amb motiu del mil·lenari del Sant Dubte d'Ivorra (1010) el bisbe Jaume Traserra ha aconseguit del sant pare Benet XVI la promulgació d'un any jublilar (11 d'abril 2010 - 1 de maig del 2011) i la facultat d'impartir la benedicció en nom seu en el transcurs de la celebració principal. Dins dels actes programats hi ha l'estrena d'una cantata amb lletra de mossèn Climent Forner i música de monseyor Valentí Miserachs, president de l'Institut Pontifici de Música Sacra del Vaticà. També hi ha programada una exposició de fotografies de gran format on personatges actuals recrearan el miracle. De rector del dubte, Bernat Oliver, en farà l'actor Pep Cruz, popular per la seva intervenció a la sèrie Ventdelplà de TV3. La relació amb Ivorra li ve del fet de ser-ne filla la seva esposa.
Año jubilar por una duda de fe que hizo derramar sangre de un cáliz Milenario del milagro eucarístico de Ivorra
SOLSONA, domingo 21 de febrero de 2010 (ZENIT.org).- La Santa Sede ha concedido al obispado de Solsona la celebración de un año jubilar, del 11 de abril de 2010 al 1 de mayo de 2011, con motivo del milenario del milagro eucarístico de la Santa Duda de Ivorra.
El milagro de la Santa Duda de Ivorra ocurrió, según la tradición, en el año 1010 en la entonces iglesia parroquial del pueblo de Ivorra, perteneciente a la diócesis de Solsona, en la provincia española de Lérida.
Según una bula pontificia firmada por el papa Sergio IV, conservada en el archivo diocesano de Solsona, el vino consagrado se convirtió en sangre, que se derramó del cáliz, manchó los corporales y cayó hasta el suelo.
El sacerdote que estaba celebrando la Misa, el párroco Bernat Oliver, había dudado de la presencia eucarística de Jerucristo en las especies del pan y el vino, lo cual provocó el milagro.
El extraordinario acontecimiento se sitúa en plena reconquista y en un marco histórico marcado por la herejía de Berengario, que negaba la presencia real de Cristo en la Eucaristía.
El obispo de Urgel san Ermengol, que se encontraba en la cercana localidad de Guissona, reconoció el hecho como milagroso y llevó a Roma el cáliz y una muestra de los corporales manchados de sangre.
El papa Sergio IV escuchó el relato del obispo, envió un comisionado a Ivorra y certificó el milagro.
Además, regaló al pueblo una serie de reliquias de santos que todavía se conservan en el relicario de la reciente restaurada iglesia de Sant Cugat, de Ivorra.
El pueblecito se convirtió en lugar de peregrinación. Allí se construyó el actual santuario e incluso una hospedería.
Según informó el obispado de Solsona, Benedicto XVI ha facultado también al obispo de Solsona, monseñor Jaume Traserra, para impartir la bendición papal durante la celebración principal del milenario.
La parroquia de Ivorra ha preparado el milenario durante más de diez años, con diversas iniciativas, entre ellas la restauración de un antiguo retablo, la publicación de un portal en internet y distintas celebraciones litúrgicas.
En la carta pastoral "Sempre amb nosaltres" ("Siempre con nosotros"), el obispo Traserra afirma: "Ojalá también nosotros, como una generación más en esta peregrinación de siglos, escucháramos el mensaje permanente que la Santa Duda proclama y confesáramos con nuevo ardor que Jesús resucitado está con nosotros".
Segons el portal Idealista, el pis d'obra nova que més ha baixat de preu de tot l'estat és de Berga. Pertany a la promoció Serra d'Or del carrer Pere III, immoble de 73 habitatges.
Retallo i enganxo la taula (respectant l'ortografia original):
Pujaven carrer amunt una corrua d'alegres cardenals darrere l'auto blanc. Sotanes negres, faixes vermelles, alguna monja... O potser no eren cardenals com ha dit F. sinó bisbes els partíceps de l'animada comitiva que qui subscriu com tants altres contemplàvem des d'un balcó. Feia fred, aquesta tarda i dos dels eclesiàstics s'han separat del grup buscant l'anonimat rere els cotxes de l'aparcament del final, baixant a la dreta, del carrer Comte Oliba. S'han arromangat l'hàbit i F. m'ha comentat que veus, els cardenals també ho fan. Dues hores més tard he vist com dos dels cardenals fumaven riallers al Passeig de la Pau i amb boniques mossetes compartien cervesa enllaunada. Suposo que quan escric aquestes ratlles -passen set minuts de mitjanit- ses dignitats deuen encara desafiar el fred nocturn en qualque cantonada, abeurar-se al bar, ballar fins a esmelicar-se, o dormir plàcidament la mona -o no- al catre propi satisfets d'haver, joves com són, ascendit tan amunt de rang. Que tot i ser qui-sap-lo no arriba per participar al proper cònclave. Que ni deuen saber què és perquè diu que ara la religió ja no s'ensenya a l'escola i s'ha de reduir, fora dels dies de Carnestoltes, a l'àmbit estrictament privat.
De 'La Vanguardia' 9 /2 / 2010 (on, per cert, Monzó té -se suposa- un lapsus genial a l'últim paràgraf: presidente Pujol / president Montilla) ------------------------------------------------
Lo que va de Nashville a Berga
Sarah Palin llevaba los puntos básicos de lo que quería decir anotados en la palma de la mano
Quim Monzó
Esta semana uno de los blancos de las chirigotas de la prensa es Sarah Palin. La ex gobernadora de Alaska fue este sábado estrella de la tea party que se celebró en Nashville. Más que para tomar té, estas tea parties sirven para que los grupos conservadores rebanen el aura de Obama y calienten motores hasta el día en que el declive del Mesías empiece a ser evidente. Sarah Palin estuvo en la del sábado y quedó claro que ni ella misma recordaba ya el papel que le tocó vivir como candidata a la vicepresidencia del país, junto a John McCain. Un papel entre el populismo y las meteduras de pata, que la ha llevado a ser modelo de uno de los grandes hits porno de estos últimos años: Who's nailin' Paylin?, con el apellido ligeramente alterado, por si las demandas. No traduzco el título de la peli para evitar problemas y porque ahora hasta el más iletrado sabe ya cómo funcionan los traductores automáticos de internet.
El sábado, Palin habló de las elecciones del 2012, alabó a Reagan y puso a Obama en el centro de sus críticas, entre otras cosas por estar demasiado pendiente del teleprompter. Que Obama está pendiente del teleprompter quedó claro ya durante la campaña electoral, cuando en YouTube lo vimos en un mitin en el que lo perdió de vista y anduvo sin saber qué decir. Pero a la mayoría de los políticos les pasa lo mismo. Es apasionante ver cómo, Navidad tras Navidad, cuando da su discurso, Juan Carlos I se detiene al final de cada línea –aunque la frase quede a medias– para tomar aire, mover ligeramente los ojos hasta el inicio de la línea siguiente y continuar la frase como si tal cosa. Los presentadores de televisión viven también pendientes del teleprompter y es sabido que uno de los factores de la revolución que supuso La nit al dia fue que Mònica Terribas se negó a usarlo, para que no fuese la máquina quien dominase su explicación de las cosas, sino ella misma. Por motivos diferentes –para marcar distancia con Obama– Sarah Palin tampoco usó teleprompter el sábado, pero para ayudarse llevaba los puntos básicos de lo que quería decir anotados en la palma de la mano.
Muchos medios la critican. Dicen que eso era una chuleta, que vaya vergüenza... Vergüenza, ¿por qué? Si el discurso no está escrito, todo el mundo lleva notas para no olvidar los puntos básicos. El presidente Pujol sacaba un papelito con cuatro detalles y a partir de ahí se enrollaba una hora. Los medios que estos días se ensañan con Palin olvidan, por ejemplo, que el president Montilla lleva siempre una chuleta a punto, por si acaso. También está en YouTube el espléndido vídeo en el que se le ve, sentado en una mesa solemne del Ayuntamiento de Berga, con un papelito escondido bajo la mano izquierda. Un papelito del que, poco a poco y con buena letra, copia en el libro de honor la dedicatoria para, así, no hacer ninguna falta de ortografía, que quedaría fatal.
Tres nous monjos signen el seu compromís definitiu amb la comunitat benedictina de Montserrat
Actualment, la comunitat compta amb 76 monjos, una seixantena dels quals resideix a Montserrat i 6 estan en procés de formació
Montserrat, 28 de gener de 2010. Diumenge, 31 de gener, durant la missa conventual de Montserrat, que s’iniciarà a les 11h a la Basílica de Santa Maria, els monjos Efrem de Montellà, Gabriel Soler i Andreu M. Martínez signaran el seu compromís definitiu amb la comunitat benedictina de Montserrat i seran consagrats com a monjos per a la seva professió solemne. A la cerimònia, que serà presidida pel P. Abat de Montserrat, Josep M. Soler, hi assistiran els monjos de la comunitat, que actualment està formada per 76 membres –sis d’ells en procés de formació-, a més dels familiars i amics dels tres professos solemnes.
Durant la celebració, Efrem de Montellà, Gabriel Soler i Andreu M. Martínez llegiran, davant del P. Abat i la resta de monjos de la comunitat i els fidels assistents, la cèdula de professió, que és un text escrit a mà per cadascun dels tres, i que diu el següent: “Prometo davant Déu i els sants dels quals conservem aquí les relíquies, i en presència del P. Abat d’aquest monestir i dels seus monjos, lligar-me a aquesta comunitat, viure com a monjo i ser obedient segons la Regla de Sant Benet”. En acabar, signaran l’esmentada cèdula sobre l’altar de la Basílica de Santa Maria i, posteriorment, cantaran el següent verset del salm 118: “Rebeu-me, Senyor, segons la Vostra Paraula, i viuré, que no em vegi confós en la meva esperança”, que repetiran tres vegades. D’aquesta manera, expressaran la voluntat de donar-se plenament amb la confiança de l’ajut de Déu. Acabat aquest punt, i després que el P. Abat els faci lliurament dels signes de la seva condició de monjos –la cogulla i el llibre de pregària-, rebran l’abraçada de tots els monjos professos solemnes, com a símbol d’unió i d’acolliment a la comunitat.
Els tres nous membres de la comunitat de Montserrat
Efrem (Salvador) de Montellà i Llauradó va néixer a Barcelona el 27 de març de 1970. És diplomat en piano, professor de Solfeig, de Teoria de la Música, Transposició i Acompanyament, i també de piano. Ha estat professor de Música -Solfeig, Teoria de la Música, Piano, Harmonia, Acústica i Cant Coral- a l’Escola Municipal de Música Issi Fabra, de Puigcerdà, i de Música d’ESO a l’Institut Pere Borrell, també de Puigcerdà, on va exercir el càrrec de cap d’estudis del centre durant tres cursos. La seva activitat de voluntariat s’ha desenvolupat en associacions, en el terreny de la música, com a organista a les parròquies de Nostra Senyora dels Àngels de Llívia i Sant Domènec de Puigcerdà, i ha estat membre del Consell Diocesà de Pastoral del Bisbat d’Urgell. Actualment està acabant els estudis de Batxillerat en Teologia a Montserrat.
Gabriel (Jaume) Soler i Villegas. Nascut a Berga el 25 d’agost de 1980, és llicenciat en Ciències Polítiques per la Universitat Autònoma de Barcelona. Entre les tasques que té encomanades al monestir destaquen: la conservació de teixits de la Sagristia de la basílica, la col·laboració en les Jornades de Cultura Humanista –que s’organitzen conjuntament amb la Universitat de Barcelona-, les traduccions per a la revista montserratina Studia Monàstica i el seu treball en la Secció d’Arqueologia Bíblica del Museu de Montserrat i en la Pastoral del Santuari. Actualment, està realitzant els estudis de Filosofia i Teologia a Montserrat.
Andreu M. Martínez i Motos va néixer el 19 de setembre de 1953 a Cazorla (Jaén), tot i que va viure a La Sénia (Montsià). Ha treballat en el món de la pedagogia musical com a professor de música, director de corals i, especialment, a l’Escola de Música Joventuts Unides de La Sénia. El seu contacte amb Montserrat el va iniciar arran de la participació a les Trobades d’Animadors de Cant per a la Litúrgia, dirigides pel P. Gregori Estrada, del qual es va convertir en un ferm col·laborador. També va tenir contactes amb l’Escola de Pedagogia Musical (EPM), mètode P. Ireneu Segarra. Actualment organitza les Trobades d’Animadors de Cant de Montserrat i treballa a l’Hostatgeria del Monestir.
Sobretaula ahir a la tarda a Cal Nen. D'esquerra a dreta: Pep Rafart, Magda Alsina, Ramon Felipó, Xavier Barbé, Claudi Boix, Benigne Rafart. Foto: BNG
Pep Rafart. Diari Avui, secció: Edició. Autor de Pels camins del contraband, La guerra civil al Berguedà, testimoniatges, Aurora Bertrana, una dona del segle XX i diverses monografies sobre entitats d'Avià. Magda Alsina. Actualment porta l' Hotel Cal Nen. Restaurant, casa fonda de la drecera de Queralt fundada el 1884, regentada per la mateixa família dels del 1935, membre del Consell Regulador del Camí dels Bons Homes. La Magda va ser carnissera del carrer Major i corresponsal de premsa (Avui, Regió 7, El Vilatà). Ramon Felipó. Advocat. Cap de la Secció de Secretaria del Servei Territorial de Barcelona de la Direcció General d'Arquitectura i Habitatge. Autor de: El català al món, El Català del Nord, La Barcelona de los años 70 vista por Nazario y sus amigos (un capítol), Tradicions patriòtiques de Joan Amades (pròleg), Mossèn Verdaguer: el poeta, el sacerdot, l'home, el malalt de Josep Falp i Plana (edició), Queralt, El santuari de la Mare de Déu, Mossèn Cinto Verdaguer i el Pi de les Tres Branques i Músiques de la Patum. Xavier Barbé Izuel. Periodista. Gabinet de Comunicació de Televisió de Catalunya. Autor de Guinea: la invasión y la prensa. Barcelona (Escuela de Periodismo de la Iglesia, 1974). Ha treballat a El Correo Catalán, Tele/eXprés i Avui. Claudi Boix. Maquetador gràfic. Ha treballat al Grupo Zeta (El Periódico del Llobregat, El Periódico de Catalunya, Intervíu...). Actualment edita la publicació de difusió gratuïtaTasta el Berguedà que ofereix una visió de la comarca pensada en les persones que potencialment la poden visitar: vessants cultural, paisatgística, etnològica, gastronomica, etc. Se'n distribueix en establiments de restauració berguedans i al Palau Robert i mercats municipals de Barcelona. A partir del proper número (primavera 2010) se n'editaran 50.000 exemplars.
David Plana, cap de guionistes de "La Riera" de TV3
M'expliquen que diumenge que ve per TV3 faran el primer capítol de la nova sèrie "La Riera" que espera tenir l'èxit de les precedents "El cor de la ciutat" i "Ventdelplà". El cap de guinistes d'aquesta nova sèrie és l'home de teatre David Plana. David Plana ha dirigit Refugiats (2003), Això no és vida! (2003), Boris Godunov (2008) i Criatures i és autor de La dona incompleta (2001), El paradís oblidat (2002) i Boris Godunov (2008). ...Per anar a Can Blanc de Vilacireres per la banda de Gósol és passa pel Molí de Güell i la Collada. Un dels Plana va fer el camí invers i va baixar fins a Berga, on es va establir com a tractant de bestiar. Li deien el Blanquet, per la casa d'on venia. Un dels seus fills li va sortir d'esperit aventurer i se'n va a viure a Barcelona; entre altres oficis va fer de detectiu. És enterrat al seu poble d'estiueig, al cementiri amb vistes al Pedraforca de Sant Julià de Cerdanyola. És el pare de David Plana, cap de guionistes de "La Riera".
Pregària a la Mare de Déu del Claustre de Mn. Josep Armengou (Berga 1910 -1976) organista de la Capella del Claustre de Solsona (1942-1946) Flauta: Conrad Rafart. Harmònium: Josep Maria Tripiana Gravació: Catedral de Solsona, febrer del 2009
Pregària a la Mare de Déu del Claustre
Aurora de les carenes de puresa virginal, endolciu les nostre penes que tenim el cor malalt. Us escau el nom de Mare, aquest nom que és tros de cel, aquest nom que encén la cara de claredats i d'anhel. Sou gentilment solsonina, oh Claustre, tresor del cel, i us coneixem per la fina melodia de la veu. I us volem tan endolcida com les aigues d'un llac blau, per sumergir-hi la vida i extasiar-nos de pau. Mare de Déu de les trenes dos rierols d'or i argent, torneu-vos flonges cadenes i lligueu-nos, dolçament.
Pere Anguera amb els historiadors Josep Noguera i M. Dolors Santandreu a l'Ajuntament de Berga. 30.3.2007.Foto: BNG
De Vilaweb (avui):
Es mor l'historiador reusenc Pere Anguera
Era especialista en els estudis sobre el carlisme i els orígens del catalanisme
L'historiador reusenc Pere Anguera ha mort avui després d'una llarga malatia. Anguera nascut el 1953 era historiador i catedràtic de la Universitat Rovira i Virgili des del 1992. Anguera era especialitzat en el segle XIX, i en particular, en els estudis sobre el carlisme i els orígens del catalanisme. La capella ardent s'obrirà aquesta tarda a l'Ajuntament de Reus.
Pere Anguera era autor de diverses obres sobre Reus i el Camp de Tarragona i era el director del 7è volum de l'obra 'Història, política, societat i cultura dels Països Catalans'. L'any 2007, Anguera va rebre la medalla d'or de la ciutat de Reus. La nova biblioteca de la ciutat serà batejada amb el seu nom.
Publicat a L'Erol núm 97 (estiu del 2007):
L’edició dels acords reservats de la Junta de Berga per Manuel Santirso
30 de març.Pere Anguera, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat Rovira i Virgili i president del Cercle de Lectura de Reus, ha presentat Manuel Santirso, doctor en Història per la Universitat de Barcelona, on és professor, com un editor, en el sentit anglès del terme, a la presentació del llibre Els acords reservats de la Junta de Berga 1837 – 1839 (Institut Municipal de Cultura; Berga, 2005) que ha tingut lloc aquest vespre al Saló d’Actes de l’Ajuntament de Berga.
Pere Anguera ha lloat l’obra del doctor Santirso pels vessants històric i literari. Hi ha autors –ha dit– que tenen una bona intuïció històrica però no saben escriure i altres que saben escriure però com a historiadors no van enlloc.
Manuel Santirso ha fet una bona edició (recuperació, edició i hermenèutica) de les actes que a partir de l’entrada dels exèrcits isabelins a Berga el juliol del 1840 van ser guardats, i encara ho són, per la família Puig Campalans, de Borredà, relligats en un llibre. Només hi manca la corresponent a la sessió del 26 d’octubre del 1839, en què fou destituït el Comte d’Espanya a la rectoria d’Avià. Aquest vespre, Santirso ens ha presentat pedagògicament la història com una aventura detectivesca on cada estudi aporta noves dades. Però el descobriment de cap plec de papers, per important que sigui, com és el cas, no ens explicarà per si sol l’entramat necessari per entendre l’anomenada primera guerra carlina o per saber la causa de l’ assassinat el Comte d’Espanya. «S’ha de notificar als amants de les trames detectivesques –escriu Manuel Santirso– que els Acords Reservats de la Junta Carlina de Berga subministren nous indicis sobre el seu assassinat i que, en comptes d’esclarir-lo, en revifen l’enigma».
El Pujol del Racó és una impoennet masia de la Pedra amb dues eixides sobreposades de 4 arcades cadascuna, pou i aerogenerador de la marca Jacobs, importat de l'estat de Minnesota. Prop de la casa hi ha la font del Pujol i, seguint la pista que va a parar al Verd, sobre Gósol, la Borda del Pujol, des d'on es veu una formidable panoràmica que comprèn, a ponent, la serra del Port del Comte i, als peus, la Vall de Lord, amb Sant Llorenç de Morunys i la carretera de la Coma. La finca del Pujol va ser venuda per l'últim propietari per uns quants cents de milions de les antigues pessetes a la societat anònima suïssa Nestlé, que preveu embotellar l'aigua de la font del Pujol a través d'alguna filial, com fa amb l'arxifamosa Source Perrier. A la Borda potser hi encabirien un establiment de turisme rural que aprofitaria l'impressionant paisatge, però estem dins d'un període econòmic de vaques flaques i la racionalitat empresarial no preveu per ara alegries expansives: l'aigua de la cabalosa i solitària font del Pujol haurà d'esperar temps millors.
Va ser divendres passat, dia 18, que al Pavelló de Suècia es va presentar el calendari de Ràdio Berga amb fotos aquest any de Josep Deseuras, imatges inèdites de la primera dècada de la segona meitat del segle passat. Gràcies a les paraules del senyor Enric Cobo, cap del servei de coordinació general d'arxius de la Generalitat, sabem que Berga és la quarta comarca de Catalunya en el rànquing de quantitat de documents fotogràfics. Gràcies a aquest acte vam saber que el director de l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona és Jordi Serchs, fill de Berga. El fotògraf Deseuras ha fet donació a l'Arxiu Comarcal del Berguedà de 153.000 negatius que plasmen la vida berguedana del 1952 al 1980. Deseuras es va fer famós fotografiant el Pedraforca a l'època del banc i negre, també la Mare de Déu de Queralt. Va ser a l'exili i de sempre hom l'ha pres per anarquista. Va tornar sembla que cansat de les lluites internes de la CNT i va aprofitar el factor humà, la seva relació antiga amb Joan Noguera, l'alcalde d'aquells anys. L'exiliat va passar a ser fotògraf oficial de l'ajuntament franquista. I va retratar la Fira de Santa Tecla, la Patum, Queralt, ramats i gossos d'atura, la gesta dels bolets, el ramonet Xic tocant l'acordió, els Elois, ells ministres franquistes que visitaven Berga, la festa dels cristòfols, les germanetes i els seus pobres, les primeres comunions, els soldats als carrers de Berga, els animals dels soldats, les fontades , la banda dels militars, les processons, reis res que reparteixen il·lusió, més soldats als carrers de Berga, les velles que van a missa, els cors de Clavés, l'alcalde Noguera i la seva vara, els pastorets, soldats fent un got en qualsevol bar de Berga, la Patum, la grisor en blanc i negre d'aquells anys grisos tirant cap a negres que van viure gent com nosaltres amb les seves penes i alegries, amb les seves il·lusions. La generació dels avis que encara passegen pels carrers de Berga i es veuran de molt més joves a les fotos del Deseuras. Al final de l'acte havia de parlar mossèn Ballarín. Havia de parlar perquè ho havia demanat el Deseuras. El Ballarín va explicar que el Deseuras va ser el primer amic que va tenir a Berga, que el va conèixer ben aviat perquè feia les postals que venien a la botiga del santuari. "Com jo -va dir el mossèn- el Deseuras va fer la guerra en una divisió anarquista". Segons mossèn Ballarín, Deseuras és un fotògraf objectiu. L'antic custodi de Queralt també va parlar dels dogmatismes polítics i religiosos i que són amics "encara que ell no cregui en Déu i jo sí que hi crec. I anar tirant, que ja en tenim uns quants, ell i jo, i el dimoni que estossegui".
Caldran entre 3.000 i 4.000 aportacions de 5 euros
17.12.2009 ! 17.05h
Una escultura de sis metres d'alçada que reprodueix el logotip que identifica la Patum donarà la benvinguda a Berga en una de les rotondes de l'entrada de la ciutat. El projecte, impulsat pel creador del logotip i pel Patronat de la Patum, contempla que siguin els berguedans els quins paguin el cost del monument, que serà el primer dedicat a la Patum de la ciutat. Per fer-ho possible es posaran a la venda unes butlletes que costaran cinc euros. Tots els qui hi facin una aportació tindran el seu nom gravat en l'escultura. Tot el procés es podrà seguir al web monumentlapatum.org.
Ha estat aquest dijous quan s'ha donat el tret de sortida al projecte amb la col·locació de la simulació a la rotonda on es construirà el monument. Aquesta simulació s'ha fet per tenir idea de si les dimensions que es plantejaven inicialment, uns sis metres d'alçada i un pam d'amplada, són les adequades. La simulació en cartró s'ha fotografiat i enregistrat en vídeo per analitzar-la a fons. Serà a partir d'aquesta avaluació que els enginyers es posaran a treballar per calcular bé els costos que tindrà el monument.
La idea dels promotors és que aquest sigui un monument popular, que es faci gràcies a les aportacions de tots els berguedans que hi vulguin col·laborar. Es calcula que caldran entre 3.000 i 4.000 persones per pagar-ne el cost. Cadascuna hi aportarà cinc euros i tindrà dret a que el seu nom sigui inscrit en el monument. Segons Salvador Vinyes, creador del logotip i promotor de la iniciativa, aquest pot ser un 'bon regal' per aquestes festes.
Segons Vinyes, la Patum és gairebé l'única cosa que tenen en comú els berguedans entre ells. A més, ha insistit en la voluntat de fer un projecte que sigui obert i transparent. Per això, cada pas, cada decisió que es prengui, el nom de totes les persones que hi facin aportacions i qualsevol detall relacionat amb el monument es faran públics a través de la pàgina web www.monumentlapatum.org.
Una 'bona fórmula' en època de crisi
L'alcalde de Berga, Juli Gendrau, ha explicat que en època de crisi aquesta va semblar una bona fórmula per dotar la ciutat d'un monument dedicat a la festa, reconeguda com a Patrimoni de la Humanitat. De fet, a banda d'un mural, aquesta serà la primera escultura pública en reconeixement d'una festa que és el principal reclam turístic de la ciutat.
Gendrau s'ha mostrat convençut que la campanya tindrà molt bona acollida entre els ciutadans, ja que no sorgeix de l'Ajuntament, sinó de la societat civil.
De moment no hi ha cap data marcada per tenir el projecte completat, ja que això dependrà de la resposta popular a la iniciativa. Malgrat això, l'artista Salvador Vinyes diu que li agradaria que es pogués fer realitat en breu, en dos o tres mesos, perquè sigui una iniciativa que no perdi l'entusiasme i que sigui 'intensa' com ho és la Patum.
L'alcalde Ramon Vilalta explica el resultat a la premsa. Foto: BNG
- Ens pots explicar què diu aquell cartell d'allà dalt que no es veu bé? - Posa "Ni falangistes ni mossos" -li ha contestat la noia al mosso. -Està bé, no passa res; si m'ho hagués pensat no t'ho pregunto. Els dos mossos es passejaven per la plaça solitària de l'ajuntament quan anava enfosquint. Han entrat a l'església, n'han sortit. Quan eren prop de les sis, l'hora del recompte, han anat cap a la biblioteca, als baixos de l'ajuntament on s'han fet durant tot el dia les votacions. Comptant-hi els mossos, catorze persones han estat testimonis de l'escrutini. L'alcalde ha començat a rebre trucades al mòbil. -"Encara no s'ha fet l'escrutini". "Encara no". "D'aquí a una mica". "Ara l'estem fent". L'alcalde, Ramon Vilalta, anava fent ratlles en un bloc. "Els resultats han estat: cens, 21 persones; votants, 19; sí, 18; no 1; cap vot en blanc i cap abstenció". Un aplaudiment ha segellellat la gran victòria independentista del municipi més petit del Principat de Catalunya. L'alcalde ha improvitzat un breu parlaament: "Sant Jaume ja ha decidit; si de noslatres depengués ja seríem un país independent". L'organització havia preparat dues safates de coca i un porró de barreja. L'alcalde Vilalta ha aixecat el porró, però poca estona perquè ha començat una segona tanda de trucades. Amb una mà aguantava el mòbil a l'orella i amb l'altra el tall de coca. La premsa ara treballa de lluny. Ja han vingut durant el dia a filmar i a fer la foto. A aquestes hores amb una trucada a l'alcalde n'hi ha prou. ...Al cap de poc, els resultats han sortit als noticiaris de Catalunya Informació i als diaris digitals. Avui, a primera plana, Le Monde parla de la qüestió catalana; a l'interior, hi dedica l'editorial .
La junta de govern de la coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana (CCEPC) es reunirà demà (dissabte, 12 de desembre) a Berga, a la seu de l'Àmbit de Recerques del Berguedà.
Al Berguedà hi ha dos centres adherits a la coordinadora, l'Àmbit de Recerques del Berguedà i el Centre d'Estudis d'Avià.
La Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana va ser fundada el 6 de juny de 1992. En l'assemblea constitutiva que es va celebrar aquell dia a Vic, s'hi van adherir una vintena de centres d'estudis locals i comarcals d'arreu dels territoris de domini lingüístic de la llengua catalana; des de llavors se n'hi han adherit unes seixanta.
L'àmbit d'actuació dels centres d'estudis varia, en alguns casos és estrictament local, en altres comarcal i, en menys mesura, alguns centres tenen un àmbit d'actuació que va més enllà del comarcal. Els seus àmbits d'estudi són també múltiples, perquè n'hi ha dedicats a tots els àmbits de les ciències i la cultura en general. Com a resultat d'aquesta diversitat, les activitats que porten a terme els centres d'estudis són molt àmplies. Els centres d'estudis acostumen a ser unes entitats dinàmiques, on conviuen erudits locals amb llicenciats universitaris, a molts dels quals ha ofert un immillorable camp d'aprenentatge i un mitjà per poder publicar les seves investigacions. Les publicacions dels centres d'estudis cobreixen la divulgació específica de cada comarca i/o població.
Breus notes biogràfiques de Joan Córdoba i Roda, advocat de Macià Alavedra i Lluís Prenafeta.
Penalista influït per l'escola alemanya. Dedicat a la docència i a l'adovocacia, ha exposat les seves tesis en cursets, converències i monografies. És autor de Comentarios al Código Penal, obra en diversos volums.
Durant dos anys va estudiar a la Universitat de Munic i durant un a la de Bolònia.
1963. càtedra de Dret Penal a la Universidad de Oviedo.
1966. Universitat de València.
1971. Càtedra de Dret Penal a la Universitat de Barcelona on es retroba el seu mestre, Octavio Pérez Vitoria.
1976. Presideix un acte a favor de l'amnistia al costat de José Sacristán.
1979 - 1983. Degà de la facultat de Dret de la Universitat Barcelona en substitució de Manuel Jiménez de Parga, ministre del primer govern de l'UCD.
... Defensa Miquel Sellarés, responsable de la policia autonòmica, en el sumari sobre de la crema de banderes espanyoles. També defensa Jordi Pujol en el cas Banca Catalana.
........... Joan Córdoba és casat i pare de família nombrosa. La seva esposa és la berguedana Queralt Cardona, filla d'un germà de l'advocat Juli Cardona. Fins a principis de la dècada dels vuitanta estiujeva a Berga, en un xalet de la zona dels Pedragals.
Fake Boobs de Toni Castells (Berga, 1976), gravada en directe als programa Afers exteriors de TV3, es pot comprar amb fins solidaris a través d'Itunes (cercant momo fake boobs) o a través de l'enllaç
*Els ingressos per la venda d'aquesta cançó durant el mes de desembre del 2009 seràn destinats al Banc d'aliments de Creu Roja, amb l'objecte de fer arribar aliments a persones en situació d'especial vulnerabilitat. Canalitza aquesta acció l'Assemblea de Creu Roja de Caldes de Montbui - Palau-solità i Plegamans.
Logotip de Paisatge sonor de la Patum. Foto: Arxiu
Logotip de l'Ateneu Barcelolès. Foto: Arxiu
Sergi Cuenca, Ramon Felipó, Mons. Jaume Traserra i Mn. Ramon Viladés durant la presentació del llibre Músiques de la Patum, de R. Felipó, a la Biblioteca de Berga el 25 d'abril del 2008. Foto: BNG
Narcís Garolera. Foto: Arxiu
Gravat de la Patum a La Primera Guerra Carlina a Catalunya, de Ferran de Sagarra i Siscar
El 3 de febrer, l'endemà de la Candelera, a la sala gran de l'Ateneu Barcelonès es presentarà a la intel·lectualitat catalana el vídeo Paisatge sonor de la Patum elaborat per La Maixerina, en col·laboració amb el Laboratori d'Art Sonor de la Universitat de Barcelona, a partir de 240 hores d'enregistrament de sons de la festa, textos escrits expressament per 80 autors i fotografies. Durant aquest acte parlaran els autors, Jordi Boixader i Jordi Millan, i Narcís Garolera, professor de literatura, crític literari i editor de Verdaguer i Sagarra, i el músic de Puig-reig Sergi Cuenca, director i teclista d'obres com El musical més petit, Mar i cel, La Bella i la Bèstia, Chicago... Aquesta, però, no serà la primera vegada que es relacionen la festa berguedana i l'Ateneu Barcelonès perquè va ser l'ateneista Ferran de Sagarra i Siscar qui publicar el gravat més antic de la Patum a La Primera Guerra Carlina a Catalunya, llibre, per cert, motivat per una conferència que va donar Pere Corominas a l'Ateneu a finals de novembre del 1927.
El sempre tan ben informat Jordi Llisterri dóna un nom com a substitut de Jaume Traserra al capdavant del bisbat de Solsona: Vicente Juan Segura. Actualment a Eivissa (per ell "Ibiza"), de cinquanta i pocs anys, home de dret, ha tingut càrrecs a la cúria vaticana. Fa poc -tot això no ho explica Llisterri, que només dóna el nom- va celebrar els vint-i-cinc anys de capellà amb un convidat d'excepció, el cardenal jubilat que el va ascendir a l'episcopat, Ricard M. Carles. A Vicente Juan l'he trobat per internet en una fotografia just al costat de Quico Argüello. Abans d'aquest rumor n'havia sentit un altre, el de la supressió del bisbat, que s'integraria al de Vic. Ho vaig llegir en un digital ultra; també diu que es deia al "Colegio español" de Roma.
"Concert Especial: Conmemoració del dia per l´eliminació de la violència vers les dones"
Maria Coma, després d’un any girant pels escenaris amb el grup u_mä, presenta ara el seu primer disc en solitari: “Linòleum” (Amniòtic Records, 2009). Un disc molt personal i introspectiu, amb una sonoritat que recorda a Björk, Joanna Newsom o Hanne Hukkelbert, entre d’altres. En concert presenta les cançons del disc a piano i veu, acompanyada per Pau Vallvé a la bateria i Jordi Lanuza (Inspira) al baix. La reversió de les cançons per a trio donen un aire molt més cru i directe a les cançons, passant per estils tan diversos com el pop, la música clàssica, el jazz, la cançó d’autor i fins i tot el rock. Un concert molt íntim i alhora explosiu.
La Revista d'etnologia de Catalunya (núm. 34 (abril del 2009) publica una ressenya de les beques de recerca etnològica i etnomusicologia del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana corresponents a l'any 2007. Entre elles hi trobem aquestes dues relacionades amb el Berguedà: El cant tradicional polifònic en el repertori religiós i de taverna a l'Alt Berguedà, d'Iris Gayete. La investigació s'ha centrat a l'Alt Berguedà, l'Alt Solsonès i Josa i Tuixent. Els Plens de Patum, de Rosa Cerarols. És un muntatge audiovisual que mostra i documenta les pràctiques que donen significació a aquest entremès de la Patum, intentant plansmar la festa, el sentiment i la vivència profunda.
Jordi Cussà guanya el Premi 'El lector de l'Odissea'
Proa publicarà la novel·la guanyadora, 'El noi de Sarajevo'
'El noi de Sarajevo' de Jordi Cussà (Berga, 1961) ha guanyat l'onzè Premi 'El lector de l'Odissea' de Vilafranca. La història se situa entre el 1991 i 1995 durant les guerres entre Sèrbia, Croàcia i Bòsnia-Herzegovina. Quan esclata el conflicte, el protagonista, un noi de Sarajevo entremesclat de totes les ètnies, té dotze anys. D'aniversari en aniversari, la novel·la mostra el teatre de lluites, odis, venjances i mentides disfressades.
El Premi 'El lector de l'Odissea' té una peculiaritat que el fa més plural, participatiu i diferent que esl altres: Un consell de cent lectors selecciona les tres obres finalistes. A partir d'aquí, un jurat (en aquesta edició format per Isabel-Clara Simó, Ada Castells, Jordi Galves, Esperança Camps, Josep Lluch, Àngels Castells i Lluïsa Lázaro), en representació del Consell, han escollit l'obra guanyadora.
El guardó és dotat amb 13.000 euros i el convoquen la llibreria l'Odissea, Edicions Proa (que publica el volum), l'ajuntament de Vilafranca i el Consell comarcal de l'Alt Penedès.
La Beth presentarà el programa de TV3 "Buscat La Trinca"
És quan TV3 es planteja recuperar el que va ser La Trinca en una ficció, dirigida per Joaquim Oristrell, que neix la idea de fer un càsting per trobar-ne els protagonistes. Més tard, allò del càsting ha donat lloc a la idea del nou programa de La Trinca, a TV3: "Buscant La Trinca".
"Buscant La Trinca"és el títol provisional del programa de televisió que busca els protagonistes d'una ficció sobre aquest grup musical. La Trinca va constituir un dels esdeveniments sociològics i populars més significatius en la Catalunya del final del franquisme i la transició. La ficció l'escriurà i dirigirà Joaquim Oristrell.
En cada episodi, el programa buscarà, per diverses localitzacions geogràfiques, gent amb inquietuds artístiques disposada a participar en el càsting que s'emetrà en sis episodis, cadascun dedicat a una zona geogràfica.
Una part del càsting tindrà lloc en un teatre, amb públic, però una altra part es farà al carrer, amb la gent dels pobles i les ciutats. Es tracta que el càsting de "Buscant La Trinca" es converteixi en un esdeveniment popular en què podrem conèixer personatges peculiars, fans del trio de Canet que reviuran anècdotes relacionades amb el grup, i gent disposada a interpretar cançons de La Trinca.
Una vegada finalitzats els càstings i decidits els seleccionats, començaran les gales, que acabaran triant els tres protagonistes de la ficció sobre La Trinca. Els aspirants, que hauran de demostrar les seves aptituds artístiques, durant la setmana, rebran classes de composició, cant i interpretació.
En diversos moments del programa els membres de La Trinca recordaran les anècdotes més sucoses, algunes no explicades ma, de la seva trajectòria de vint anys als escenaris.
Per veure'ls actuar, cliqueu sobre aquest enllaç; si us interessa una noticia de TV3 que parla d'ells, feu-ho aquí. Per llegir la informació sobre els recitals que faran a Barcelona, mireu elprograma.
L'Editor Jaume Huch i el bisbe Martí i Alanis a la presentació del llibre de mossèn Climent Forner (Solsona, febrer del 2008). Foto: Bisbat de Solsona
Fa més de trenta anys, Joan Martí i Alanis va ser durant 2 anys i 4 mesos (1975 - 1977) administrador apostòlic del bisbat de Solsona. Segons va declarar no fa molt, “l’experiència dels bisbats de la Seu i el de Solsona em van donar una maduració que sempre agrairé”. Quan va arribar a Solsona el primer que va fer va ser reorganitzar les institucions del bisbat, que es trobava en una situació força caòtica degut a l'efervescència dels darrers anys del franquisme i la la manca de resposta que hi donava el pontificat de bisbe José Bascuñana (1964 - 1974). Un dels fets més significatius del periòde va ser la dimissió dels vicaris episcopals, entre ells el llavors mossèn Florenci Besora. Aquest fet va provocat un article de l'erudit mossèn Josep Perarnau a Tele/eXprés, "Dimisiones en Solsona", on deia que la situació era insostenible i que era urgent posar-hi remei. Perarnau, especialista mundialment reconegut en Llull i Arnau de Vilanova, va ser assessor del doctor Pont i Gol a les sessions conciliars del Vatià II. A Bascuñana el va succeir Martí Alanis i el 1977 fou nomenat Miquel Moncadas. En la seva estada a Solsona, Martí i Alanis va fer amistat amb molts capellans, entre ells mossèn Climent Forner “no és una amistat improvisada; des de la delegació de Mitjans de Comunicació, amb mossèn Climent Forner tenim una amistat ben arrelada. És un dels millors poetes de Catalunya i que té dos grans amors: la fe cristiana i Catalunya i la seva llengua”. Martí i Alanis és l'autor de l'epíleg de Preneu-m’ho tot, deixeu-me la paraula (Poesia, 1945-2007), obra poètica completa de Climent Forner editada per Jaume Huch (Edicions de l'Albí).
