DIETARI
25 de maig. Avui llegiré unes notes que vaig apuntar després d’una sortida feta fa uns anys a prop de Coll de Pal, sobre Bagà.
El marxívol és una planta que encara no floreix. Fa pudor i el nom científic és helleborus phoetidus. Aquesta última paraula, “foetidus”, és de la mateixa família que “fètid”, que fa pudor, i ja s’entén perquè la planta és coneguda amb aquest nom.
L’ausona és una herba que agafa una forma rodona; l’arrel sembla una escombra. Serveix per estabilitzar el terreny. Pels que no hi entenem, sembla una mata de fenàs.
La pota de cavall ja comença de florir. Primer li surten les flors i després les fulles. Per això diuen que té els fills abans que els pares. És de color groc.
La blenera, verbascum de nom científic, servia, abans, per fer el ble dels llums d’oli. També era usada, seca i trinxada, tirada a les basses, per intoxicar els peixos. Com no fa mal a l’home, era un sistema antic de pesca. La seva flor és groga, de vegades blanca. Les fulles són peludes, com de vellut.
Qui ens feia aquestes explicacions era el botànic Josep M. Busquets, sempre tan franciscà tot i la seva dèria, que ja tenia quan anàvem als Hermanos, que ara se’n diu La Salle, de dibuixar avions de guerra amb bolígraf.
Tot d’una el Busquets aparta la mirada de la vegetació, alça la vista cap al cantó d’Encija i ens indica: “Allà, en aquell esvoranc, el Lluís hi va descobrir les petjades de dinosaure”.
El Lluís, que en aquella sortida s’encarregava dels fòssils, polièdric com era, es va embrancar en la toponímia, explicant-nos que, segons el Joan Coromines, el nom Encija ve de sitja, unes cavitats en forma de sitja que ell tenia localitzades.
Ell, el Lluís, aquell dia, no hi va donar massa importància, però jo vaig afegir a les notes que el descobriment de les petjades de dinosaure el va fer el 1985, quan va passar per la paret de calcàries que l’explotació a cel obert de Carbones Pedraforca havia deixat al descobert.
També hi vaig apuntar que el Lluís ens va dir, aquell dia, que era una bestiesa tenir les petjades a la intempèrie, que allò que la natura havia guardat durant unes quantes desenes de milions d’anys nosaltres ho deixarien perdre, a causa de l’erosió, en poc temps.
He explicat tot això perquè a aquest Lluís, el Lluís Viladrich i Pons, de 48 anys, primmirat i polièdric, el vam acomiadar, el dimecres, en una emotiva cerimònia conduïda per Mn. Ramon Viladés, al bosc de les alzines de Santa Maria d’Avia. Al final de l’acte, la banda de l’Escola Municipal de Música va interpretar El Cant dels Ocells mentre el cotxe fúnebre s’enduia el taüt carretera dels xiprers avall, en aquell paisatge que ell tan va estimar. Bonic final per a qui tants esforços va esmerçar en vida en interpretar i entendre els misteris i la bellesa de la natura. Que descansi en pau.
(Ràdio Berga. 26.5.06)
25 de maig del 2006
13 de maig del 2006
La cosina colombiana
Dietari
Sant Jordi, 23 d’abril. Baixo a Barcelona amb l’Alsina Graells. Arribant a Pedralbes ens creuem amb el Trambaix i, a l’altra banda, davant la porta del palau s’endevina el moviment de la tradicional recepció, ara en versió progressista. Em diuen que un dels restaurants encarregats del càtering és el Sala, de Berga. Al Palau Robert, a l’exposició de cartells publicitaris, segons el comissari, també Robert de nom i de cognom Rodergas, «per conèixer, recordar i aprendre», hi ha els dels històrics (Utrillo, Opisso, Casas) i imatges que em transporten als anys de la infantesa: Philips, Tintes Iberia, Norit, Cola-Cao... Aquí mateix, mentre a Pedralbes deu seguir formiguejant la fragilitat del poder, veig dues exposicions més. Una, sobre els fotoperiodistes Pérez de Rozas. Em quedo amb la instantània del sumaríssim contra Joan Comorera, del PSUC, amb Josep Benet d’advocat defensor; són fills de Cervera tots dos, igual que el Pep Salat. És de l’any que vaig néixer. L’altra exposició, dedicada al periodista Lluís Carandell, m’ha fet tornar a la memòria una conferència que va fer als anys setanta el seu germà, Josep Maria, col·laborador de les pàgines literàries del Tele/eXprés, a la biblioteca de la Berga de quan la Leonil·la Boixader la portava amb esperit escolta. Va parlar de la literatura com a viatge, els Pastorets com a model, i el desarrelament dels escriptors “d’ara”.
Passeig de Gràcia avall ens trobem mossèn Ballarín amb una noia, la “cosina colombiana”, dels seus parents transatlàntics que no fa molt va descobrir i que han motivat uns quants viatges al país i diversos papers de qui tan bé es mou en el camp de la pastoral mediàtica. Aprofito per a fer-los una foto, riallers tots dos, ell el de sempre, i ella, bé, amb la rosa de Sant Jordi, el mòbil, el casc de la moto, la bossa verd pistatxo a l’espatlla i un top discret. El mossèn se’n va rient, amb un «Ja ens veurem allà dalt» de complicitat gosolana. Diu que ve de signar llibres al costat del Nobel José Saramago, que ahir va ser a Navarcles pel Festival de Cinema Solidari, i aquest lloc, Navarcles, em recorda que he de trobar un exemplar de K. L. Reich, de J. Amat-Piniella, de Manresa, com la Gemma Espelt a qui dec el coneixement del Blue Tròpic. La Gemma de nena era gimnasta del GYC de rítmica i el 1992 va intervenir a la cerimònia inaugural dels Jocs de Barcelona formant part del grup que va donar la volta a l’estadi amb les cintes dels colors olímpics, també va participar en un torneig a Xile amb l’Ester Pons, d’Avià, que no fa molt vaig saludar al ‘Born 12’ del passeig de la Pau anant a recollir el cedé Remixes 06, de Música Global. En aquesta botiga vaig poder felicitar el Josep Tusón, exregidor d’Iniciativa a Berga, que hi era en aquell moment, per haver parlat fa poc en una entrevista de l’aspecte ecològic de l’abocador de Font Ollera.
El dia de Sant Jordi ha donat per a més, però no tinc ganes de seguir aquestes notes mentre l’i-pod, una capseta de mistos, em porta tres versions tres del Yesterday, Lennon, Ray Charles i la que Manel Guix acompanya al piano, i la blanca flor del vell perer que em separa del Pedraforca ara verdeja sota el cel blau com els ulls de qui no escriuré el nom.
------ Publicat a "Baridana". Gósol, Tardor del 2006
Sant Jordi, 23 d’abril. Baixo a Barcelona amb l’Alsina Graells. Arribant a Pedralbes ens creuem amb el Trambaix i, a l’altra banda, davant la porta del palau s’endevina el moviment de la tradicional recepció, ara en versió progressista. Em diuen que un dels restaurants encarregats del càtering és el Sala, de Berga. Al Palau Robert, a l’exposició de cartells publicitaris, segons el comissari, també Robert de nom i de cognom Rodergas, «per conèixer, recordar i aprendre», hi ha els dels històrics (Utrillo, Opisso, Casas) i imatges que em transporten als anys de la infantesa: Philips, Tintes Iberia, Norit, Cola-Cao... Aquí mateix, mentre a Pedralbes deu seguir formiguejant la fragilitat del poder, veig dues exposicions més. Una, sobre els fotoperiodistes Pérez de Rozas. Em quedo amb la instantània del sumaríssim contra Joan Comorera, del PSUC, amb Josep Benet d’advocat defensor; són fills de Cervera tots dos, igual que el Pep Salat. És de l’any que vaig néixer. L’altra exposició, dedicada al periodista Lluís Carandell, m’ha fet tornar a la memòria una conferència que va fer als anys setanta el seu germà, Josep Maria, col·laborador de les pàgines literàries del Tele/eXprés, a la biblioteca de la Berga de quan la Leonil·la Boixader la portava amb esperit escolta. Va parlar de la literatura com a viatge, els Pastorets com a model, i el desarrelament dels escriptors “d’ara”.
Passeig de Gràcia avall ens trobem mossèn Ballarín amb una noia, la “cosina colombiana”, dels seus parents transatlàntics que no fa molt va descobrir i que han motivat uns quants viatges al país i diversos papers de qui tan bé es mou en el camp de la pastoral mediàtica. Aprofito per a fer-los una foto, riallers tots dos, ell el de sempre, i ella, bé, amb la rosa de Sant Jordi, el mòbil, el casc de la moto, la bossa verd pistatxo a l’espatlla i un top discret. El mossèn se’n va rient, amb un «Ja ens veurem allà dalt» de complicitat gosolana. Diu que ve de signar llibres al costat del Nobel José Saramago, que ahir va ser a Navarcles pel Festival de Cinema Solidari, i aquest lloc, Navarcles, em recorda que he de trobar un exemplar de K. L. Reich, de J. Amat-Piniella, de Manresa, com la Gemma Espelt a qui dec el coneixement del Blue Tròpic. La Gemma de nena era gimnasta del GYC de rítmica i el 1992 va intervenir a la cerimònia inaugural dels Jocs de Barcelona formant part del grup que va donar la volta a l’estadi amb les cintes dels colors olímpics, també va participar en un torneig a Xile amb l’Ester Pons, d’Avià, que no fa molt vaig saludar al ‘Born 12’ del passeig de la Pau anant a recollir el cedé Remixes 06, de Música Global. En aquesta botiga vaig poder felicitar el Josep Tusón, exregidor d’Iniciativa a Berga, que hi era en aquell moment, per haver parlat fa poc en una entrevista de l’aspecte ecològic de l’abocador de Font Ollera.
El dia de Sant Jordi ha donat per a més, però no tinc ganes de seguir aquestes notes mentre l’i-pod, una capseta de mistos, em porta tres versions tres del Yesterday, Lennon, Ray Charles i la que Manel Guix acompanya al piano, i la blanca flor del vell perer que em separa del Pedraforca ara verdeja sota el cel blau com els ulls de qui no escriuré el nom.
------ Publicat a "Baridana". Gósol, Tardor del 2006
19 de març del 2006
Blue tròpic
26 de febrer. «Amb motiu del 25è aniversari de la mort de Josep Pla, Destino reedita una vivacíssima novel·la seva oblidada, Nocturn de Primavera, del 1953». Així comença avui la columna de Baltasar Porcel a La Vanguardia. Aquesta referència al Pla novel·lista m’ha fet recordar Pa i Raïm, publicada per primer cop el 1951i que explica uns fets que aquí no detallaré i que si s’haguessin de datar deurien ser del 1939, quan el solitari de Llofriu va retirar-se a Fornells, i posteriorment a l’Escala, després de l’intent de dirigir precisament La Vanguardia Española.
A Pa i Raïm, Pla narra en primera persona: «Encara recordo aquella nit de Nadal». (M’acaba de sortir una citació molt semblant al vers «El record d’aquelles nits de Nadal» del Jofre Bardagí, que composa amb la Beth i és fill del malaguanyat Josep Maria Bardagí, autor d’alguns arranjaments per Joan Manuel Serrat, i nét del Bartomeu Bargadí, corrector del Josep Pla).
Tornant a la novel·la, alguna vegada fins i tot hi surt el nom de l’escriptor: «Perdoni, vostè és el senyor Pla» li diu el personatge que més endavant sabrem que és Pa i Raïm i que en un moment determinat li fa aquesta observació: «Em considerava probablement un badoc que anava a escriure versos al Jonquet». És curiós, perquè Pla només en va escriure alguns, no gaires, de versos, i per allò de les mentides al servei de la veritat més d’una vegada diu d’un d’ells que és el primer. Les poesies conegudes de Pla deuen ser aquella en francès per a Lilian «Je ne veux pas t’aimer»; la que comença «Ai, Reparada que és trista la vida», que és a Notes disperses i cantava fa anys Francesc Pi de la Serra; els Versos del retour d’âge publicats a la Revista de Palafrugell, entre ells el dedicat a Aurora amb motiu de la seva mort «Mentre moria Aurora / sortia un sol radiant», que també és a Notes per a Sílvia; i encara el que comença «Així, Aurora, morí» del volum Últimes notes i records.
Novament surt l’ocupació del narrador quan Pa i Raïm s’enfurisma davant la proposició que li fa Pla de compartir la zona de contraban amb el Gras Verdera: «Vostè entendrà molt d’escriure, però en això no hi entén res». En tot cas, les referències a la seva activitat són més versemblants aquí que no pas a El carrer Estret, on fa de veterinari com aquell del Vent del pla.
D’entre les descripcions de personatges i paisatges, destaca la del dia fatídic del temporal de vent: «S’emportava els núvols com parracs, esmolava les primeres estrelles, agenollava els arbres; batuda pel vent, la mar, entre dues llums, era un immens camp d’escuma tumultuosa, incontenible». En una nit així no deu ser impossible que algú demani el miracle, per exemple que surti el sol com a la cançó del Sisa. Elucubrant sobre aquesta possibilitat m’han vingut ganes d’escoltar la peça. Entre el desori de cedés, n’he sabut trobar dues versions, la del concert de Sisa al Zeleste, del 1975, i una del 2000, del Ferran Gallart i el Tony Company, de Cardona, acompanyats per la Beth, de Súria, que aquí va fer, amb tota probabilitat, el seu primer enregistrament.
Les primeres estrofes d’aquesta cançó, retallades d’un diari i enganxades amb cel·lo, van ser molt temps penjades en un dels vidres de la porta de l’entrada del museu de Gósol. Volia fer un escrit demanant que no les traguessin, que quedarien bé allà amb motiu del centenari de l’estada de Picasso. No hi he estat a temps: l’últim dia que hi vaig ser el vidre ja era net. A la paret de dins n’hi havia uns altres, de versos, per cert de la Maria Mercè-Marçal, però, amb perdó de les feministes, ja no és el mateix. (La filla del Josep Tomàs, de cal Fuster, que estudia filologia catalana a Bellaterra, em va dir farà cosa d’un mes, en aquell bar tan modern de la plaça de Gósol, que la Jèssica del Josep Montserrat prepara un llibre sobre Picasso).
Jaume Sisa va actuar fa anys al Patronat de Berga. Crec que duia barretina i en un moment donat va lligar davant del públic una cigarreta de no-sé-què i, després de les primeres calades, es va estirar a terra com un mort. Passen uns moments, el silenci és general. Surt a escena el Sanyes i li etziba: «Escolteu, bon home, us hem pagat per cantar i no per jaure!». Ell s’aixeca com si res, agafa la guitarra i engega «Fa una nit clara i tranquil·la, hi ha la lluna que fa llum. Els convidats van arribant...». Quins temps! El record de la seva estampa, amb aquell decorat tan entranyable dels estels dels Pastorets al darrere, ara que hem abandonat l’alcohol i el tabac, ¿no es mereix un Blue Tròpic?
A Pa i Raïm, Pla narra en primera persona: «Encara recordo aquella nit de Nadal». (M’acaba de sortir una citació molt semblant al vers «El record d’aquelles nits de Nadal» del Jofre Bardagí, que composa amb la Beth i és fill del malaguanyat Josep Maria Bardagí, autor d’alguns arranjaments per Joan Manuel Serrat, i nét del Bartomeu Bargadí, corrector del Josep Pla).
Tornant a la novel·la, alguna vegada fins i tot hi surt el nom de l’escriptor: «Perdoni, vostè és el senyor Pla» li diu el personatge que més endavant sabrem que és Pa i Raïm i que en un moment determinat li fa aquesta observació: «Em considerava probablement un badoc que anava a escriure versos al Jonquet». És curiós, perquè Pla només en va escriure alguns, no gaires, de versos, i per allò de les mentides al servei de la veritat més d’una vegada diu d’un d’ells que és el primer. Les poesies conegudes de Pla deuen ser aquella en francès per a Lilian «Je ne veux pas t’aimer»; la que comença «Ai, Reparada que és trista la vida», que és a Notes disperses i cantava fa anys Francesc Pi de la Serra; els Versos del retour d’âge publicats a la Revista de Palafrugell, entre ells el dedicat a Aurora amb motiu de la seva mort «Mentre moria Aurora / sortia un sol radiant», que també és a Notes per a Sílvia; i encara el que comença «Així, Aurora, morí» del volum Últimes notes i records.
Novament surt l’ocupació del narrador quan Pa i Raïm s’enfurisma davant la proposició que li fa Pla de compartir la zona de contraban amb el Gras Verdera: «Vostè entendrà molt d’escriure, però en això no hi entén res». En tot cas, les referències a la seva activitat són més versemblants aquí que no pas a El carrer Estret, on fa de veterinari com aquell del Vent del pla.
D’entre les descripcions de personatges i paisatges, destaca la del dia fatídic del temporal de vent: «S’emportava els núvols com parracs, esmolava les primeres estrelles, agenollava els arbres; batuda pel vent, la mar, entre dues llums, era un immens camp d’escuma tumultuosa, incontenible». En una nit així no deu ser impossible que algú demani el miracle, per exemple que surti el sol com a la cançó del Sisa. Elucubrant sobre aquesta possibilitat m’han vingut ganes d’escoltar la peça. Entre el desori de cedés, n’he sabut trobar dues versions, la del concert de Sisa al Zeleste, del 1975, i una del 2000, del Ferran Gallart i el Tony Company, de Cardona, acompanyats per la Beth, de Súria, que aquí va fer, amb tota probabilitat, el seu primer enregistrament.
Les primeres estrofes d’aquesta cançó, retallades d’un diari i enganxades amb cel·lo, van ser molt temps penjades en un dels vidres de la porta de l’entrada del museu de Gósol. Volia fer un escrit demanant que no les traguessin, que quedarien bé allà amb motiu del centenari de l’estada de Picasso. No hi he estat a temps: l’últim dia que hi vaig ser el vidre ja era net. A la paret de dins n’hi havia uns altres, de versos, per cert de la Maria Mercè-Marçal, però, amb perdó de les feministes, ja no és el mateix. (La filla del Josep Tomàs, de cal Fuster, que estudia filologia catalana a Bellaterra, em va dir farà cosa d’un mes, en aquell bar tan modern de la plaça de Gósol, que la Jèssica del Josep Montserrat prepara un llibre sobre Picasso).
Jaume Sisa va actuar fa anys al Patronat de Berga. Crec que duia barretina i en un moment donat va lligar davant del públic una cigarreta de no-sé-què i, després de les primeres calades, es va estirar a terra com un mort. Passen uns moments, el silenci és general. Surt a escena el Sanyes i li etziba: «Escolteu, bon home, us hem pagat per cantar i no per jaure!». Ell s’aixeca com si res, agafa la guitarra i engega «Fa una nit clara i tranquil·la, hi ha la lluna que fa llum. Els convidats van arribant...». Quins temps! El record de la seva estampa, amb aquell decorat tan entranyable dels estels dels Pastorets al darrere, ara que hem abandonat l’alcohol i el tabac, ¿no es mereix un Blue Tròpic?
19 de desembre del 2005
"Corazón tan blanco"
Dijous, 15 de desembre.
“No he querido saber, pero he sabido que una de las niñas, cuando ya no era niña y no hacía mucho que había regresado de su viaje de bodas, entró en el cuarto de baño, se puso frente al espejo, se abrió la blusa, se quitó el sostén y se buscó el corazón con la punta de la pistola”. Així comença Corazón tan blanco, de Javier Marías (1999), que avui he tingut novament a les mans amb una sensació estranya perquè aquest matí, al seu domicili de Madrid, acompanyat pels familiars més propers, ha mort el filòsof i escriptor Don Julián Marías, pare del novel·lista.
Don Julián Marías havia expressat el convenciment de que la seva esposa (carinyosament, Lolita) li obriria les portes del cel tal com havia aconseguit fer amb les de les esglésies que visitaven en els seus viatges per la península Ibèrica: “A veces eran iglesias medio abandonadas, cerradas, y siempre me admiraba el olfato que tenía mi mujer para averiguar dónde encontrar al cura o al sacristán que tuviera la llave; y al encanto persuasivo con que los convencía para que nos abrieran. Pues la misma maña se dará para que me abran las puertas del cielo” (Más allá de la muerte, 1994).
Un d’aquests viatges el va fer per terres catalanes, invitat per José María Hernández, director de “El Noticiero Universal”. Va durar un parell de mesos (setembre –octubre del 1965), donant lloc a una sèrie d’articles, quinze en total, que publicà el “Ciero” i al cap de pocs mesos foren recollits en un llibre: Consideración de Cataluña (Aymà, 1966). L’any següent, Maurici Serrahima el contestava amb la seva obra Realidad de Catalunya, publicada posteriorment també en català (Aymà, 1969).
Marías, a la segona edifició del seu llibre (1974) esmenta l’obra de Serrahima “tan noble y cordial, tan amistoso y dialogante” i certs grups intel·lectuals que “prefieren perpetuar la irrealidad”. Un d’aquests que volien “perpetuar la irrealitat” era el berguedà mossèn Josep Armengou, que el 1970 va publicar a Perpinyà, com a resposta a les teories del filòsof espanyol, el fulletó anònim El silenci de Catalunya, reproduït el 1978, a excepcó dels dos últims capítols, en disset lliuraments, al full “Parròquia de Berga”. En aquests textos, escrits el 1968, Armengou s’identificava com “un català que resta anònim”.
A l’últim capítol, mossèn Armengou exposava la seva idea d’Espanya: “aquesta idea sempre en gestació, sempre en projecte, [que] restarà en la història com una possibilitat, com una simfonia definitivament inacabada”. El desembre del 2005, exactament trenta-set anys després de ser escrita la frase, uns parlamentaris catalans majoritàriament autoanomenats catalanistes i d’esquerres, negocien a Madrid quina part, dels diners que paguem, ens serà retornada. El 21 de gener farà trenta anys que va morir mossèn Armengou.
“No he querido saber, pero he sabido que una de las niñas, cuando ya no era niña y no hacía mucho que había regresado de su viaje de bodas, entró en el cuarto de baño, se puso frente al espejo, se abrió la blusa, se quitó el sostén y se buscó el corazón con la punta de la pistola”. Així comença Corazón tan blanco, de Javier Marías (1999), que avui he tingut novament a les mans amb una sensació estranya perquè aquest matí, al seu domicili de Madrid, acompanyat pels familiars més propers, ha mort el filòsof i escriptor Don Julián Marías, pare del novel·lista.
Don Julián Marías havia expressat el convenciment de que la seva esposa (carinyosament, Lolita) li obriria les portes del cel tal com havia aconseguit fer amb les de les esglésies que visitaven en els seus viatges per la península Ibèrica: “A veces eran iglesias medio abandonadas, cerradas, y siempre me admiraba el olfato que tenía mi mujer para averiguar dónde encontrar al cura o al sacristán que tuviera la llave; y al encanto persuasivo con que los convencía para que nos abrieran. Pues la misma maña se dará para que me abran las puertas del cielo” (Más allá de la muerte, 1994).
Un d’aquests viatges el va fer per terres catalanes, invitat per José María Hernández, director de “El Noticiero Universal”. Va durar un parell de mesos (setembre –octubre del 1965), donant lloc a una sèrie d’articles, quinze en total, que publicà el “Ciero” i al cap de pocs mesos foren recollits en un llibre: Consideración de Cataluña (Aymà, 1966). L’any següent, Maurici Serrahima el contestava amb la seva obra Realidad de Catalunya, publicada posteriorment també en català (Aymà, 1969).
Marías, a la segona edifició del seu llibre (1974) esmenta l’obra de Serrahima “tan noble y cordial, tan amistoso y dialogante” i certs grups intel·lectuals que “prefieren perpetuar la irrealidad”. Un d’aquests que volien “perpetuar la irrealitat” era el berguedà mossèn Josep Armengou, que el 1970 va publicar a Perpinyà, com a resposta a les teories del filòsof espanyol, el fulletó anònim El silenci de Catalunya, reproduït el 1978, a excepcó dels dos últims capítols, en disset lliuraments, al full “Parròquia de Berga”. En aquests textos, escrits el 1968, Armengou s’identificava com “un català que resta anònim”.
A l’últim capítol, mossèn Armengou exposava la seva idea d’Espanya: “aquesta idea sempre en gestació, sempre en projecte, [que] restarà en la història com una possibilitat, com una simfonia definitivament inacabada”. El desembre del 2005, exactament trenta-set anys després de ser escrita la frase, uns parlamentaris catalans majoritàriament autoanomenats catalanistes i d’esquerres, negocien a Madrid quina part, dels diners que paguem, ens serà retornada. El 21 de gener farà trenta anys que va morir mossèn Armengou.
11 de desembre del 2005
Què hem de fer, ara?
Baixen el Pep Noguera i el Jordi Royo carrer Major avall en animada conversa sobre el tema d’aquests dies. El Pep se n’ha anat i de pujada s’hi ha afegit el Carreras: “Mira, Jordi, d’aquí a uns anys, quan ja seré mort, passaràs davant la meva tomba i em donaràs la raó; llavors els meus ossos faran crec– crec”, però el Royo sembla més interessat en convèncer-lo en vida i engega de dret tota una bateria d’arguments basats en un recent viatge a la Tate Gallery de Londres. El nen de la Fonda Catalunya, on en altra època dinava el clergat local, ho fa tan bé, això d’argumentar, que un se l’imagina a la feina, davant una situació embolicada... Era la passejada de sortint de missa, després d’aquell acte pirotècnic tan estrany acabat amb pica–pica: fum i fuets a la plaça, però no de Patum.
Més de cinc quarts de missa; sembla que ningú no l’ha trobat llarga. I és que la delegació local del Rotary, gent d’empresa, van pagar un compositor perquè escrivís una missa amb partitures inspirades en la Patum. Això ja sembla un país civilitzat. El Sergi Cuenca, entre “Mar i cel” i “Mar i cel”, ha fet una feina rodona. Ens ha fet aparèixer, a través d’aquells textos llatins (si ho sap li deurà agradar, al papa Benet), els Gegants i les Guites, l’Àliga i els Tirabols, i l’olor de vidalba. Eren a l’ambient que es respirava a la parroquial de Sant Pere avui plena d’agnòstics, descreguts i berguedans de tota la vida. També hi havia els que no hi eren; i el Pep Isanta, que encara no fa un any; i mossèn Armengou, que el gener en farà trenta que no hi és.
Sortint, les autoritats s’han parat al primer replà de l’escala, seguint la indicació del cap de protocol. He sentit que aquest alcalde tan bon noi li demanava: “Què hem de fer, ara?”. El consistori s’ha quedat allà plantat per veure la pirotècnia. L’alcalde ha encès pausadament una cigarreta.
Què hem de fer, ara? Un que hi entén més que jo diu que ja ho havíem d’haver fet: fer-la o no fer-la, però fer alguna cosa. He acabat el dia llegint el Joan de Sagarra en pla realisme màgic: llargues converses i paelles amb marisc compartides a les Set Portes amb el Floquet de Neu. A la vora d’aquest restaurant, el dia de la cimera del Mediterrani, que els mossos i la consellera Tura s’estrenaven a Barcelona, hi havia una llarga corrua de furgonetes dels mossos tipus grisos d’abans. Què hem de fer? Vaig esperar que passés una noia, que en aquest cas era alemanya amb plànol de Barcelona a la butxaca, per immortalitzar l’escena. Va sortir a la fotografia i segur que encara no s’ho creu.
Més de cinc quarts de missa; sembla que ningú no l’ha trobat llarga. I és que la delegació local del Rotary, gent d’empresa, van pagar un compositor perquè escrivís una missa amb partitures inspirades en la Patum. Això ja sembla un país civilitzat. El Sergi Cuenca, entre “Mar i cel” i “Mar i cel”, ha fet una feina rodona. Ens ha fet aparèixer, a través d’aquells textos llatins (si ho sap li deurà agradar, al papa Benet), els Gegants i les Guites, l’Àliga i els Tirabols, i l’olor de vidalba. Eren a l’ambient que es respirava a la parroquial de Sant Pere avui plena d’agnòstics, descreguts i berguedans de tota la vida. També hi havia els que no hi eren; i el Pep Isanta, que encara no fa un any; i mossèn Armengou, que el gener en farà trenta que no hi és.
Sortint, les autoritats s’han parat al primer replà de l’escala, seguint la indicació del cap de protocol. He sentit que aquest alcalde tan bon noi li demanava: “Què hem de fer, ara?”. El consistori s’ha quedat allà plantat per veure la pirotècnia. L’alcalde ha encès pausadament una cigarreta.
Què hem de fer, ara? Un que hi entén més que jo diu que ja ho havíem d’haver fet: fer-la o no fer-la, però fer alguna cosa. He acabat el dia llegint el Joan de Sagarra en pla realisme màgic: llargues converses i paelles amb marisc compartides a les Set Portes amb el Floquet de Neu. A la vora d’aquest restaurant, el dia de la cimera del Mediterrani, que els mossos i la consellera Tura s’estrenaven a Barcelona, hi havia una llarga corrua de furgonetes dels mossos tipus grisos d’abans. Què hem de fer? Vaig esperar que passés una noia, que en aquest cas era alemanya amb plànol de Barcelona a la butxaca, per immortalitzar l’escena. Va sortir a la fotografia i segur que encara no s’ho creu.
23 de novembre del 2005
Picasso a Gósol (2.a)
El Museu Picasso de Barcelona adquireix el “Carnet Català” (12 de març del 2001)
El Museu Picasso de Barcelona ha adquirit tres noves peces de l’artista. Són el dibuix “Dona i nen a la vora d’un veler”, del 1903; l’escultura “Cap de dona (Fernande)” i el “Carnet català”, del 1906. Aquí ens referirem a aquesta última, que és un quadern amb dibuixos i anotacions realitzades a París i Gósol.
La compra d’aquest quadern pel museu barceloní no deixa de tenir el seu misteri. Pertanyia a la col·lecció privada de Dora Maar, fotògrafa, model i companya del pintor . D’ella va dir Picasso: “Dora, per a mi, ha estat sempre una dona que plora” i així la va plasmar repetidament. El quadern va ser subhastat l’octubre del 1998 a París. El Museu Picasso de Barcelona va participar a la subhasta, però tenia un límit en la licitació i finalment se’l va quedar un particular anònim. Sobre aquest fet, l’historiador de l’art Xavier Barral i Altet va publicar un interessant article, “Dispersar Dora Maar i no comprar” (“Avui” 3/11/98). El desembre passat, “La Vanguardia” va informar de l’existència de negociacions entre el Museu Picasso i el comprador. Negociacions que han acabat feliçment: el museu l’ha adquirit pel mateix preu, 50 milions, de la subhasta.
És sabut que Picasso ho guardava tot: fotografies de les seves amants i fills, milers de fulls amb dibuixos... i quaderns, que se n’han inventariat cent setanta-cinc. Una quarentena, provinents de les col·leccions particulars de tres hereus del pintor, es van poder veure al Musée des Arts Décoratifs, a París, en una exposició que es va inaugurar el 28 de setembre del 1989. Anteriorment s’havien exposat a Nova York (1986) i altres ciutats dels USA i d’Europa. Breerette Genevieve va escriure sobre aquesta exposició parisina “Els quaderns són sorpreses que el pintor guardava en secret, com per estar segur de sobreviure’s. Picasso s’hi identificava totalment, fins al punt d’arribar a escriure a la coberta d’un d’ells: ‘Jo sóc el quadern’, fent ús de la seva peculiar idea de l’espontaneïtat més absoluta” (“Le Monde”, 30/9/89). Nou anys després, també a França, l’Institut des Textes et Manuscrits Modernes va organitzar un col·loqui per fer balanç del treball realitzat durant més de dues dècades. En ell, Brigitte Léal, conservadora del Musée National Picasso de París, segons la crònica (“Le Monde”, 18/11/98), “va establir una tipologia dels quaderns de dibuixos de Picasso, demostrant que els esbossos no són pas només, com voldria la història de l’art, estadis preparatoris, preliminars, anteriors a l’acte creatiu pròpiament dit: no és possible de separar l’obra final de tot allò que l’envolta en el seu procés de creació”.
De l’estada de Picasso a Gósol (maig – agost 1906) acompanyat de Fernande Olivier se’n coneixen dos quaderns. Un és al museu Picasso de París, l’altre és el que ara ha adquirit el Museu Picasso de Barcelona. El de París té més pàgines i la característica dels tancadors daurats. L’ha estudiat Brigitte Léal (1996) al catàleg dels dibuixos dels quaderns del museu francès. El que des d’ara serà a Barcelona és més conegut, perquè el 1958 va ser reproduït en facsímil per Douglas Cooper amb el títol CARNET CATALAN DE PICASSO / PARÍS - GÓSOL – 1906 / 1958. Consta, aquesta publicació, de dos llibrets: la reproducció facsímil i un llibre en francès de mida idèntica, de 34 pàgines, que n’explica breument el contingut. Cooper en va editar 500 exemplars numerats destinats a la venda, més 50 pels seus amics. A la Sala Picasso del Museu de Gósol n’hi ha un d’exposat.
El Carnet catalan té una mida de 120 X 75 mm. A la coberta hi ha l’adreça del seu fabricant, “A la Chope Montmatre, / 3, rue Grange Batelière”. A l’interior de la coberta, pàgina dreta, l’itinerari de Gósol a París, mig en català i mig en espanyol:
Gósol
Vallvé matxos
Puixcerda coche
Ax coche
Paris tren
A les pàgines del quadern hi ha croquis i anotacions diverses, algunes de ben curioses. Així, a la pàgina 3, Picasso hi va anotar “Armoills / Tenazas”. A la 4 hi va copiar l’últim cant de les “Vistes al Mar”, de Joan Maragall, en català, que a les pàgines 72 – 73 va traduir a francès per tal que l’entengués Fernande Olivier. L’itinerari “Gosol, Vallvé, Puixcerda, matxos, coche” el trobem sota una anotació de colors “Oro ocre / Rojo vermillo / Verde”, a la pàgina 9. A la 13 hi va anotar “farigola = timó”. A la 40, sota l’adreça d’Apollinaire, hi va escriure “Un tenor que dá una nota más alta que esta escrita en la partitija. Yo!”. A la 54 hi ha quatre versos inspirats en una dona gran que ha conegut a Gósol : “O, Herminia, / la virgen vieja / en sus últimos momentos / llega el amor”. A l’ultima pàgina hi va escriure, sense fer gaire cas com ja hem vist anteriorment de les normes ortogràfiques, la fórmula d’un analgèsic: “opio, azafran, alcool, laudano”.
Un dels aspectes d’aquest quadern al qual generalment es fa esment és la inclusió de la poesia de Maragall. De fet, la coneixença entre el poeta i el pintor és força versemblant; com a mínim s’havien d’haver vist a l’època dels Quatre Gats. I cal tenir present que la primera col·laboració de Picasso a la premsa com a il·lustrador, l’any 1900, consisteix en un dibuix per a “El Clam de les Verges”, de Joan Oliva, publicat a “Joventut”, que segons transcripció d’A. Cirici Pellicer (Picasso antes de Picasso; Barcelona, 1946) fa:
Els homes ens cerquen, les mares ens vetllen;
nosaltres, somnioses, pensem en l’Amor...
La túnica blanca que el cos embolcalla
és feble mortalla
que amaga un tresor.
La carn fresca i sana les formes modela,
esplèndides formes que pures guardem...
Som verges! Som verges! Som verges forçades
per lleis avorrides que esclaves ens fan.
. . . . . . . .
No és l’ànima verge, i el cos té de ser-ho?
Oh! No! Fem-nos lliures! Gosem de l’amor!
La túnica blanca que el cos embolcalla
rompem-la: és mortalla
que amaga un tresor."
A nivell semàntic, aquesta poesia pot relacionar-se amb el cant Vè de la de Maragall, que és el que va copiar i traduir Picasso. La versió completa de les “Vistes al mar” és aquesta:
De la nit per lo pregon,
entre cants i llum estranya,
baixaven de la muntanya
al Dolor com rei del món.
Nit del Divendres Sant
Caldetes, 1901.
I
Vora la mar eternament inquieta
floreix immòbil la pomera blanca,
i el presseguer vermell, que riu i brilla
prop la mar inquieta aquietadora.
II
Degué sê un dia així que el bon Jesús
caminà sobre el mar: el cel i l’aigua
serien, com avui, llisos i blaus...
I la Visió anà ràpida a l’encontra
dels encantats deixebles en la barca.
III
El cel serè
torna el mar més blau,
d’un blau que enamora
al migdia clar:
entre els pins me’l miro...
Dues coses hi ha
que el mirar-les juntes
me fa el cor més gran:
la verdor dels pins,
la blavor del mar.
IV
El vent se desferma
i tot el mar canta.
Mar brava, mar verda, mar escumejanta!
L’onada s’adreça,
venint s’ageganta,
avança i s’acosta
callada que espanta.
L’escuma enlluerna,
el sol l’abrillanta,
l’onada s’esberla
i cau ressonanta.
Mar brava, mar verda, mar escumenajta!
V
Una a una, com verges a la dansa,
entren lliscant les barques en el mar;
s’obre la vela com una ala al sol,
i per camins que només elles veuen
s’allunyen mar endintre...
Oh cel blau! Oh mar blau, platja deserta,
groga de sol! De prop el mar te canta,
mentres tu esperes el retorn magnífic,
a sol ponent, de la primera barca,
que sortirà del mar tota olorosa.
La transcripció de Cooper fa començar tots els versos en majúscula, quan Maragall i Picasso només en posen després de punt. Una altra diferència és en el signe d’admiració i la coma del vers sisè: “Oh! Cel blau oh! Mar blau, platja deserta,”.
“Vistes al mar” és un tema recurrent a l’obra de Maragall. A més del poema que ens opcupa, publicat al llibre Enllà, el trobem a Seqüències, amb el títol “Seguit de vistes al mar”, i al plec de poesies “Altres vistes al mar”, no inclòs en cap dels llibres publicats en vida del poeta però que és al primer volum de les Obres Completes (1929).
L’estada a Gósol segons Fernande Olivier
Fernande Oliver era la companya de Picasso quan va ser a Gósol. La seva visió d’aquella estada és al llibre Souvenirs intimes (1988) del qual hi ha la traducció espanyola Recuerdos íntimos escritos para Picasso (Parsifal Ediciones; Barcelona, 1990).
“Després de passar algunes setmanes a Barcelona, on la vida era tan agradable -sobretot es vivia de nit-, en aquella ciutat on tot semblava alegre, animat, colorista, entre amics encantadors i delicats per als quals m’havia convertit en la ‘mona de Picasso’, amb la meva amiga Bernadetta Canals, amb Canals i Casanova, amb Gargallo, l’escultor d’inesgotable humor, amb Jacint Reventós, que ha arribat a ser un gran metge, amb Soto i Utrillo, el pare adoptiu de Maurice, Pablo decidí d’anar a Gósol, un poblet dels Pirineus, per sobre les valls d’Andorra, que ens havia recomanat Casanova, escultor que s’havia fet famós i que hi havia passat un estiu.
Per arribar-hi calia fer un recorregut d’unes quantes hores a l’esquena d’una mula, passant per viaranys vorejats, en un costat, per una paret vertical on hom s’esquinçava els genolls i les mans, mentre que a l’altre, un avenc profundíssim m’obligava a tancar els ulls per tal d’evitar el vertigen. Aquells precipicis que semblaven no tenir acabament no inquietaven gens a les mules, acostumades a la prudència i de les que ens podíem refiar. En un moment donat, vaig sentir que es desenganxaven les cingles que aguantaven la meva cadira i vaig relliscar perillosament cap enrere. Sortosament, el muler, una vegada assabentat, va venir a assegurar-nos a la cadira, a la mula i a mi.
Gósol va resultar una meravella. Allà a les altures, enmig d’un aire d’increïble puresa, per sobre dels núvols, rodejats dels seus amables habitants, hospitalaris, desinteressats, contrabandistes gairebé tots, vam trobar allò que tal volta sigui la felicitat.
M’agradava aquella vida senzilla entre éssers a qui la civilització encara no havia fet malbé, en aquell alberg rústec i net, d’amfitrions hospitalaris i previsors, amb els qui, malgrat això, quan Pablo estava treballant només em podia fer entendre amb gestos.
Sota el sol que daurava les cases de color ocre, el sòl pedregós, l’arena completament blanca, sota un cel d’un blau tan suau, tan pur, tan nou per a mi, rascant les plantes silvestres on s’enredaven, no sense dolors per les meves cames, els meus peus calçats amb espardenyes, tot em semblava encantador, fins i tot els llangardaixos verds o de color de roca que desapareixen de cop cap a les invisibles escletxes només que un s’hi acostés.
Però també nosaltres semblàvem agradar a tothom. Ens estimaven, buscaven la nostra companyia, ens portaven perdius o tords per donar més solidesa als nostres menjars de ‘bullit’; ens deixaven participar en els curiosos jocs d’aquells muntanyencs.
Picasso retratava a un avi que tenia més de noranta anys i una vella mandíbula de dents gastades fins a les genives, però que no li’n faltava cap i que no tenien ni una sola càries
En aquell poble es guiaven pels vells costums. Per exemple, les dones mai no menjaven a la taula amb els homes, sinó que s’acontentaven de menjar dretes a la cuina o bé en un racó allò sobrer que ells deixaven. Un dia de festa, indignada contra aquest costum, vaig insistir en què la nostra amfitriona mengés amb nosaltres. Després de dubtar una bona estona, vaig veure que posava el seu plat a l’extrem de la llarga i estreta taula i menjava quasi amb vergonya. Sovint vaig constatar que, en aquella època, a Espanya, la dona no comptava per a l’home i que s’acomodava força a aquella situació que per a mi resultava despectiva: costum acceptat inclús per les classes superiors. Degut a una altra tradició dictada per l’esperit religiós que animava aquells camperols, els sants més importants es festejaven amb un dia de descans i no era estrany que n’hi hagués un o dos per setmana. Em sembla que a Gósol sempre era festa. Hi havia pocs agricultors en aquell territori muntanyós. Uns quants horts donaven les verdures necessàries per a cada família, la majoria d’homes es dedicaven al contraban: mistos, tabac, jo què sé... També el contraban formava part dels costums del lloc.
Recordo malament el treball que Pablo va realitzar allà, només alguns bonics dibuixos força treballats que es va emportar. Entre altres, el de l’avi, que més tard va vendre. També va fer un retrat de la néta dels nostres amfitrions, una nena d’uns deu anys que va ser la causa de la nostra precipitada sortida de Gósol. Va agafar la febre tifoide i la curaven amb fulles de tabac amarades de vinagre. En aquell lloc perdut no hi havia metge, s’havia de fer unes quantes hores a l’esquena d’una mula per anar-ne a buscar un a la ciutat més propera. A l’hivern els malalts greus es morien, perquè, a causa de la neu i el gel, resultava impossible d’travessar la muntanya. Molt a pesar meu, ens vam veure obligats a marxar; Picasso tenia una por quasi patològica a les malalties. Jo enyorava el poble, la gent, l’avi de les dents tan curiosament gastades, de rostre solcat per mil arrugues, que volia venir amb nosaltres a París de totes maneres i a qui els seus familiars per fi van aconseguir dissuadir, no sense gran dificultats.
Ja ens tens de nou a l’esquena de mules fent el viatge al revés.
(...)
¡Quin bonic record he conservat d’aquella breu temporada a Gósol, on cap núvol no va enfosquir l’harmonia entre Picasso i jo, ja que, en no haver-hi motius per a la gelosia, la seva inquietud s’havia esfumat!".
El Museu Picasso de Barcelona ha adquirit tres noves peces de l’artista. Són el dibuix “Dona i nen a la vora d’un veler”, del 1903; l’escultura “Cap de dona (Fernande)” i el “Carnet català”, del 1906. Aquí ens referirem a aquesta última, que és un quadern amb dibuixos i anotacions realitzades a París i Gósol.
La compra d’aquest quadern pel museu barceloní no deixa de tenir el seu misteri. Pertanyia a la col·lecció privada de Dora Maar, fotògrafa, model i companya del pintor . D’ella va dir Picasso: “Dora, per a mi, ha estat sempre una dona que plora” i així la va plasmar repetidament. El quadern va ser subhastat l’octubre del 1998 a París. El Museu Picasso de Barcelona va participar a la subhasta, però tenia un límit en la licitació i finalment se’l va quedar un particular anònim. Sobre aquest fet, l’historiador de l’art Xavier Barral i Altet va publicar un interessant article, “Dispersar Dora Maar i no comprar” (“Avui” 3/11/98). El desembre passat, “La Vanguardia” va informar de l’existència de negociacions entre el Museu Picasso i el comprador. Negociacions que han acabat feliçment: el museu l’ha adquirit pel mateix preu, 50 milions, de la subhasta.
És sabut que Picasso ho guardava tot: fotografies de les seves amants i fills, milers de fulls amb dibuixos... i quaderns, que se n’han inventariat cent setanta-cinc. Una quarentena, provinents de les col·leccions particulars de tres hereus del pintor, es van poder veure al Musée des Arts Décoratifs, a París, en una exposició que es va inaugurar el 28 de setembre del 1989. Anteriorment s’havien exposat a Nova York (1986) i altres ciutats dels USA i d’Europa. Breerette Genevieve va escriure sobre aquesta exposició parisina “Els quaderns són sorpreses que el pintor guardava en secret, com per estar segur de sobreviure’s. Picasso s’hi identificava totalment, fins al punt d’arribar a escriure a la coberta d’un d’ells: ‘Jo sóc el quadern’, fent ús de la seva peculiar idea de l’espontaneïtat més absoluta” (“Le Monde”, 30/9/89). Nou anys després, també a França, l’Institut des Textes et Manuscrits Modernes va organitzar un col·loqui per fer balanç del treball realitzat durant més de dues dècades. En ell, Brigitte Léal, conservadora del Musée National Picasso de París, segons la crònica (“Le Monde”, 18/11/98), “va establir una tipologia dels quaderns de dibuixos de Picasso, demostrant que els esbossos no són pas només, com voldria la història de l’art, estadis preparatoris, preliminars, anteriors a l’acte creatiu pròpiament dit: no és possible de separar l’obra final de tot allò que l’envolta en el seu procés de creació”.
De l’estada de Picasso a Gósol (maig – agost 1906) acompanyat de Fernande Olivier se’n coneixen dos quaderns. Un és al museu Picasso de París, l’altre és el que ara ha adquirit el Museu Picasso de Barcelona. El de París té més pàgines i la característica dels tancadors daurats. L’ha estudiat Brigitte Léal (1996) al catàleg dels dibuixos dels quaderns del museu francès. El que des d’ara serà a Barcelona és més conegut, perquè el 1958 va ser reproduït en facsímil per Douglas Cooper amb el títol CARNET CATALAN DE PICASSO / PARÍS - GÓSOL – 1906 / 1958. Consta, aquesta publicació, de dos llibrets: la reproducció facsímil i un llibre en francès de mida idèntica, de 34 pàgines, que n’explica breument el contingut. Cooper en va editar 500 exemplars numerats destinats a la venda, més 50 pels seus amics. A la Sala Picasso del Museu de Gósol n’hi ha un d’exposat.
El Carnet catalan té una mida de 120 X 75 mm. A la coberta hi ha l’adreça del seu fabricant, “A la Chope Montmatre, / 3, rue Grange Batelière”. A l’interior de la coberta, pàgina dreta, l’itinerari de Gósol a París, mig en català i mig en espanyol:
Gósol
Vallvé matxos
Puixcerda coche
Ax coche
Paris tren
A les pàgines del quadern hi ha croquis i anotacions diverses, algunes de ben curioses. Així, a la pàgina 3, Picasso hi va anotar “Armoills / Tenazas”. A la 4 hi va copiar l’últim cant de les “Vistes al Mar”, de Joan Maragall, en català, que a les pàgines 72 – 73 va traduir a francès per tal que l’entengués Fernande Olivier. L’itinerari “Gosol, Vallvé, Puixcerda, matxos, coche” el trobem sota una anotació de colors “Oro ocre / Rojo vermillo / Verde”, a la pàgina 9. A la 13 hi va anotar “farigola = timó”. A la 40, sota l’adreça d’Apollinaire, hi va escriure “Un tenor que dá una nota más alta que esta escrita en la partitija. Yo!”. A la 54 hi ha quatre versos inspirats en una dona gran que ha conegut a Gósol : “O, Herminia, / la virgen vieja / en sus últimos momentos / llega el amor”. A l’ultima pàgina hi va escriure, sense fer gaire cas com ja hem vist anteriorment de les normes ortogràfiques, la fórmula d’un analgèsic: “opio, azafran, alcool, laudano”.
Un dels aspectes d’aquest quadern al qual generalment es fa esment és la inclusió de la poesia de Maragall. De fet, la coneixença entre el poeta i el pintor és força versemblant; com a mínim s’havien d’haver vist a l’època dels Quatre Gats. I cal tenir present que la primera col·laboració de Picasso a la premsa com a il·lustrador, l’any 1900, consisteix en un dibuix per a “El Clam de les Verges”, de Joan Oliva, publicat a “Joventut”, que segons transcripció d’A. Cirici Pellicer (Picasso antes de Picasso; Barcelona, 1946) fa:
Els homes ens cerquen, les mares ens vetllen;
nosaltres, somnioses, pensem en l’Amor...
La túnica blanca que el cos embolcalla
és feble mortalla
que amaga un tresor.
La carn fresca i sana les formes modela,
esplèndides formes que pures guardem...
Som verges! Som verges! Som verges forçades
per lleis avorrides que esclaves ens fan.
. . . . . . . .
No és l’ànima verge, i el cos té de ser-ho?
Oh! No! Fem-nos lliures! Gosem de l’amor!
La túnica blanca que el cos embolcalla
rompem-la: és mortalla
que amaga un tresor."
A nivell semàntic, aquesta poesia pot relacionar-se amb el cant Vè de la de Maragall, que és el que va copiar i traduir Picasso. La versió completa de les “Vistes al mar” és aquesta:
De la nit per lo pregon,
entre cants i llum estranya,
baixaven de la muntanya
al Dolor com rei del món.
Nit del Divendres Sant
Caldetes, 1901.
I
Vora la mar eternament inquieta
floreix immòbil la pomera blanca,
i el presseguer vermell, que riu i brilla
prop la mar inquieta aquietadora.
II
Degué sê un dia així que el bon Jesús
caminà sobre el mar: el cel i l’aigua
serien, com avui, llisos i blaus...
I la Visió anà ràpida a l’encontra
dels encantats deixebles en la barca.
III
El cel serè
torna el mar més blau,
d’un blau que enamora
al migdia clar:
entre els pins me’l miro...
Dues coses hi ha
que el mirar-les juntes
me fa el cor més gran:
la verdor dels pins,
la blavor del mar.
IV
El vent se desferma
i tot el mar canta.
Mar brava, mar verda, mar escumejanta!
L’onada s’adreça,
venint s’ageganta,
avança i s’acosta
callada que espanta.
L’escuma enlluerna,
el sol l’abrillanta,
l’onada s’esberla
i cau ressonanta.
Mar brava, mar verda, mar escumenajta!
V
Una a una, com verges a la dansa,
entren lliscant les barques en el mar;
s’obre la vela com una ala al sol,
i per camins que només elles veuen
s’allunyen mar endintre...
Oh cel blau! Oh mar blau, platja deserta,
groga de sol! De prop el mar te canta,
mentres tu esperes el retorn magnífic,
a sol ponent, de la primera barca,
que sortirà del mar tota olorosa.
La transcripció de Cooper fa començar tots els versos en majúscula, quan Maragall i Picasso només en posen després de punt. Una altra diferència és en el signe d’admiració i la coma del vers sisè: “Oh! Cel blau oh! Mar blau, platja deserta,”.
“Vistes al mar” és un tema recurrent a l’obra de Maragall. A més del poema que ens opcupa, publicat al llibre Enllà, el trobem a Seqüències, amb el títol “Seguit de vistes al mar”, i al plec de poesies “Altres vistes al mar”, no inclòs en cap dels llibres publicats en vida del poeta però que és al primer volum de les Obres Completes (1929).
L’estada a Gósol segons Fernande Olivier
Fernande Oliver era la companya de Picasso quan va ser a Gósol. La seva visió d’aquella estada és al llibre Souvenirs intimes (1988) del qual hi ha la traducció espanyola Recuerdos íntimos escritos para Picasso (Parsifal Ediciones; Barcelona, 1990).
“Després de passar algunes setmanes a Barcelona, on la vida era tan agradable -sobretot es vivia de nit-, en aquella ciutat on tot semblava alegre, animat, colorista, entre amics encantadors i delicats per als quals m’havia convertit en la ‘mona de Picasso’, amb la meva amiga Bernadetta Canals, amb Canals i Casanova, amb Gargallo, l’escultor d’inesgotable humor, amb Jacint Reventós, que ha arribat a ser un gran metge, amb Soto i Utrillo, el pare adoptiu de Maurice, Pablo decidí d’anar a Gósol, un poblet dels Pirineus, per sobre les valls d’Andorra, que ens havia recomanat Casanova, escultor que s’havia fet famós i que hi havia passat un estiu.
Per arribar-hi calia fer un recorregut d’unes quantes hores a l’esquena d’una mula, passant per viaranys vorejats, en un costat, per una paret vertical on hom s’esquinçava els genolls i les mans, mentre que a l’altre, un avenc profundíssim m’obligava a tancar els ulls per tal d’evitar el vertigen. Aquells precipicis que semblaven no tenir acabament no inquietaven gens a les mules, acostumades a la prudència i de les que ens podíem refiar. En un moment donat, vaig sentir que es desenganxaven les cingles que aguantaven la meva cadira i vaig relliscar perillosament cap enrere. Sortosament, el muler, una vegada assabentat, va venir a assegurar-nos a la cadira, a la mula i a mi.
Gósol va resultar una meravella. Allà a les altures, enmig d’un aire d’increïble puresa, per sobre dels núvols, rodejats dels seus amables habitants, hospitalaris, desinteressats, contrabandistes gairebé tots, vam trobar allò que tal volta sigui la felicitat.
M’agradava aquella vida senzilla entre éssers a qui la civilització encara no havia fet malbé, en aquell alberg rústec i net, d’amfitrions hospitalaris i previsors, amb els qui, malgrat això, quan Pablo estava treballant només em podia fer entendre amb gestos.
Sota el sol que daurava les cases de color ocre, el sòl pedregós, l’arena completament blanca, sota un cel d’un blau tan suau, tan pur, tan nou per a mi, rascant les plantes silvestres on s’enredaven, no sense dolors per les meves cames, els meus peus calçats amb espardenyes, tot em semblava encantador, fins i tot els llangardaixos verds o de color de roca que desapareixen de cop cap a les invisibles escletxes només que un s’hi acostés.
Però també nosaltres semblàvem agradar a tothom. Ens estimaven, buscaven la nostra companyia, ens portaven perdius o tords per donar més solidesa als nostres menjars de ‘bullit’; ens deixaven participar en els curiosos jocs d’aquells muntanyencs.
Picasso retratava a un avi que tenia més de noranta anys i una vella mandíbula de dents gastades fins a les genives, però que no li’n faltava cap i que no tenien ni una sola càries
En aquell poble es guiaven pels vells costums. Per exemple, les dones mai no menjaven a la taula amb els homes, sinó que s’acontentaven de menjar dretes a la cuina o bé en un racó allò sobrer que ells deixaven. Un dia de festa, indignada contra aquest costum, vaig insistir en què la nostra amfitriona mengés amb nosaltres. Després de dubtar una bona estona, vaig veure que posava el seu plat a l’extrem de la llarga i estreta taula i menjava quasi amb vergonya. Sovint vaig constatar que, en aquella època, a Espanya, la dona no comptava per a l’home i que s’acomodava força a aquella situació que per a mi resultava despectiva: costum acceptat inclús per les classes superiors. Degut a una altra tradició dictada per l’esperit religiós que animava aquells camperols, els sants més importants es festejaven amb un dia de descans i no era estrany que n’hi hagués un o dos per setmana. Em sembla que a Gósol sempre era festa. Hi havia pocs agricultors en aquell territori muntanyós. Uns quants horts donaven les verdures necessàries per a cada família, la majoria d’homes es dedicaven al contraban: mistos, tabac, jo què sé... També el contraban formava part dels costums del lloc.
Recordo malament el treball que Pablo va realitzar allà, només alguns bonics dibuixos força treballats que es va emportar. Entre altres, el de l’avi, que més tard va vendre. També va fer un retrat de la néta dels nostres amfitrions, una nena d’uns deu anys que va ser la causa de la nostra precipitada sortida de Gósol. Va agafar la febre tifoide i la curaven amb fulles de tabac amarades de vinagre. En aquell lloc perdut no hi havia metge, s’havia de fer unes quantes hores a l’esquena d’una mula per anar-ne a buscar un a la ciutat més propera. A l’hivern els malalts greus es morien, perquè, a causa de la neu i el gel, resultava impossible d’travessar la muntanya. Molt a pesar meu, ens vam veure obligats a marxar; Picasso tenia una por quasi patològica a les malalties. Jo enyorava el poble, la gent, l’avi de les dents tan curiosament gastades, de rostre solcat per mil arrugues, que volia venir amb nosaltres a París de totes maneres i a qui els seus familiars per fi van aconseguir dissuadir, no sense gran dificultats.
Ja ens tens de nou a l’esquena de mules fent el viatge al revés.
(...)
¡Quin bonic record he conservat d’aquella breu temporada a Gósol, on cap núvol no va enfosquir l’harmonia entre Picasso i jo, ja que, en no haver-hi motius per a la gelosia, la seva inquietud s’havia esfumat!".
13 de novembre del 2005
Picasso a Gósol
Època negra i intuïció
En aquests apunts em referiré al suposat “primitivisme intuïtiu” de Picasso.
a) L’art negre, que pròpiament s’hauria de dir africà, perquè no existeix pas un art blanc, començà d’interessar al darrer quart del s. XIX, però no fou “veritablement apreciat” sobretot per literats i pintors -escriu Santiago Alcolea (GEC, vol. I, pàg. 250)- fins a principis de XX.
b) A Gósol (1906), Picasso va fer diversos rostres a la manera de màscares negres, com el mateix retrat de Fernande Olivier.
c) La mateixa Fernande (Recuerdos íntimos escritos para Picasso, Parsifal Ediciones, BCN, 1990; pàg. 180) ens explica el següent detall, que transcriué íntegrament, situant-lo amb posterioritat a l’estada a Gósol: “A su regreso a París se le ve dedicado a la busca de las obras ‘negras’ que los ‘Fauves’, Matisse, Derain, Vileminck, alzaron ante el arte para obstruir definitivamente el camino a los seguidores de los impresionistas. Encontró allí una nueva fuente que armonizaba con su ‘cubismo’ y bebió absolutamente de ella”. En aquest sentit sí que es podria parlar de “cubisme inruïtiu”.
d) Gabriel Ferrater (Sobre pintura, Seix Barral, BCN, 1981; pps. 274-276) fa una diferència entre escultura ibèrica i escultura negra. Sobre la primera, explica que el Louvre n’adquirí la primavera del 1906, i Picasso s’hi va interessar molt; ara bé, el mateix Ferrater diu dels rostres de Gósol “el hieratismo arcaico de los rostros, parece deberse a la influencia de la escultura ibérica”. Com li podien influir, si encara no els havia vist? Intuïció? Sobre l’escultura negra, parlant de Les Demoiselles d’Avignon, escriu Ferrater: “...en primer lugar, no representan -es refereix a dues figures de Les Demoiselles- rasgos ‘ibéricos’, sinó que recuperan más bien a la escultura negra, que Picasso dice no haber conocido hasta fines de 1907, después de pintadas Les Demoisselles(...) De todos modos, es muy posible que la memoria le falle al pintor en este caso...” Un altre cas d’intuïció?
28 d’octubre del 2005
Fotografies
Aquest capvespre tardoral, amb un bri de clariana envoltat d’un cel ben rúfol, a la línia elèctrica que ressegueix paral·lela la carretera a prop de Montmajor s’hi ha parat un estol d’orenetes. El més petit indici de moviment, de soroll, les esvalota i s’apressen a anar una mica més enllà com empeses per la por i la desconfiança. Només després d’aconseguir un bon amagatall, el fotògraf podrà captar-les enfilades en formació dalt del cable. Les orenetes són una au migratòria. Abans del rigor de les fredorades hivernals ja hauran marxat. El seu plomatge selecte, blanca la panxa i negra la resta del cos, desapareixerà un dia d’aquests dels nostres paisatges. Diuen els llibres que les orenetes volen cada hivern cap a les calideses del clima africà. Tornaran amb el bon temps.
Com les orenetes, moltes persones han d’abandonar els seus països fugint de la misèria i la guerra. Venen cap aquí. La seva odissea és de vegades tan arriscada que més d’un hi deixa la vida. I per a nosaltres, aquests morts de les pasteres només són una xifra freda, una fotografia descaradament sensacionalista on una manta sinistra cobreix el cos d’un ésser humà que tenia il·lusions. Que era capaç de sofrir i estimar com nosaltres.
Com les orenetes, moltes persones han d’abandonar els seus països fugint de la misèria i la guerra. Venen cap aquí. La seva odissea és de vegades tan arriscada que més d’un hi deixa la vida. I per a nosaltres, aquests morts de les pasteres només són una xifra freda, una fotografia descaradament sensacionalista on una manta sinistra cobreix el cos d’un ésser humà que tenia il·lusions. Que era capaç de sofrir i estimar com nosaltres.
13 de setembre del 2005
Frontanyà de Roca
Dietari
6 de setembre.
Segons les disposicions de canvis de noms publicades al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya l’any 1937, Sant Jaume de Frontanyà s’havia de dir Frontanyà de Roca. Ara ningú no se’n recorda, del nom, ni de com era tenir ganes de complicar-se la vida perdre el temps amb aquestes coses en plena guerra. Però, ves per on, algú va pensar en commemorar els 1.100 anys de la consagració de l’antiga església, que es va escaure exactament el passat 20 de juny, fet que ha motivat que tornéssim uns quants dies a Sant Jaume.
El pergamí original de la consagració és a l’Arxiu Capitular d’Urgell, que dirigeix el meu homònim mossèn Benigne Marquès i diu, en llatí, “Així, doncs, jo, Nantingís, encara que indigne, bisbe, veient tantes coses, per amor a la divina remuneració i pel temor de l’etern suplici, he disposat en el meu cor que en un cert lloc anomenat Frontanyà, que estava sense església, allà en la meva propietat, havia d’edificar un lloc d’oració”. Aquest document de l’any 905 explica que van assistir a l’acte, com a padrins, els fills del comte Guifré el Pelós (Guifré II, comte de Barcelona, i el seu germà Miró, comte de Cerdanya) i “ningú no va comptar la multitud d’abats, sacerdots, clergues i laics” que volien veure inaugurada l’església donada pels habitants del lloc “per a remei de la seva ànima”. El dia de l’aniversari, mil cent anys després, hi havia el bisbe Traserra de Solsona i vint capellans, gent de la ruralia i el president socialista de la Diputació de Barcelona, per ser aquesta institució la que hi va realitzar els primers treballs de restauració a l’època de l’arquitecte Camil Pallàs i perquè, encara que els polítics es proclamin laics, mai no perden l’oportunitat de fer-se la foto al costat d’una mitra. No crec que l’acte sortís per TV3, la nostra.
De Sant Jaume de Frontanyà són unes pintures del Museu Comarcal i Diocesà de Solsona referents a la Llegenda Àuria de Sant Jaume de Galícia, explicació seqüenciada en compartiments sobre les facècies d’un pelegrí. Fan pensar que alguna cosa a veure té el monestir amb “o Camiño de Santiago, ou Ruta Xacobea”. El mateix senyor Monreal, tan entès en art, va fer a peu el camí Frontanyà – Compostel·la un dels últims Xacobeos; l’acreditació de sortida li va signar el llavors bisbe Antoni Deig.
La iconografia més famosa, però, no és aquest retaule sinó el Dimoni dels Oms, del santuari que hi ha poc abans d’arribar a Frontanyà. M’explica mossèn Urbici (fill de Castelladral i ecònom de Sant Jaume des del 1966, encara que des de fa cinc anys també rector d’Olvan) que el capellà d’un temps molt reculat va trobar un dia el conco de ... (aquí va el nom de la casa) donant garrotades a l’estàtua del dimoni; en preguntar-li què feia es va defensar: “Sant Miquel per dalt i jo per baix...”.
El dimoni autèntic, “un soc de teia esgarrifós”, va acabar penjat d’una biga per la guerra i posteriorment cremat. O potser no, perquè segons una altra versió que s’explica, un del comitè de milícies antifeixistes el va apartar de la foguera amb l’argument que “aquest és dels nostres”. Posteriorment se l’hauria venut a un museu de Nova York... La imatge actual va ser pagada per un veí de Borredà ja passada la guerra.
Cap a principis del segle XX, d’aquella primitiva infernal imatge n’havia pres el nom l’ermità que passava la capelleta de la Mare de Déu dels Oms per les cases de la comarca; aquest altre “Dimoni dels Oms” es deia Salvador Padullés i compaginava la capta pia amb el curanderisme. Pel senyor Lluís Cornet, veterinari retirat de Sant Llorenç, sabem que és l’autor de “Le livre du sort”, editat sense data a la Guingueta en un francès macarrònic que el lletraferit vigatà Pere Vinyoles va traduir. Hi ha oracions per guarir les angines, el mal de melsa, el núvol i les taques als ulls, els sofriments del lumbago i els ronyons, el mal de ventre (ja es presenti en forma de patiment constant o hagi vingut de cop), el mal de dents. També intenta solucionar el decaïment i la indolència infantils amb una curiosa novena: el pare o la mare han de dur l’afectada o afectat al riu i fer-l’hi tirar nou pedres cada dia mentre reciten “Aigua del riu, aigua corrent, guariu el meu fill de decaïment”. Bé, encara hi ha altres oracions per temes tan enraonats com treure cèdula blanca al sorteig de les quintes, guardar el ramat o fer fortuna...
6 de setembre.
Segons les disposicions de canvis de noms publicades al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya l’any 1937, Sant Jaume de Frontanyà s’havia de dir Frontanyà de Roca. Ara ningú no se’n recorda, del nom, ni de com era tenir ganes de complicar-se la vida perdre el temps amb aquestes coses en plena guerra. Però, ves per on, algú va pensar en commemorar els 1.100 anys de la consagració de l’antiga església, que es va escaure exactament el passat 20 de juny, fet que ha motivat que tornéssim uns quants dies a Sant Jaume.
El pergamí original de la consagració és a l’Arxiu Capitular d’Urgell, que dirigeix el meu homònim mossèn Benigne Marquès i diu, en llatí, “Així, doncs, jo, Nantingís, encara que indigne, bisbe, veient tantes coses, per amor a la divina remuneració i pel temor de l’etern suplici, he disposat en el meu cor que en un cert lloc anomenat Frontanyà, que estava sense església, allà en la meva propietat, havia d’edificar un lloc d’oració”. Aquest document de l’any 905 explica que van assistir a l’acte, com a padrins, els fills del comte Guifré el Pelós (Guifré II, comte de Barcelona, i el seu germà Miró, comte de Cerdanya) i “ningú no va comptar la multitud d’abats, sacerdots, clergues i laics” que volien veure inaugurada l’església donada pels habitants del lloc “per a remei de la seva ànima”. El dia de l’aniversari, mil cent anys després, hi havia el bisbe Traserra de Solsona i vint capellans, gent de la ruralia i el president socialista de la Diputació de Barcelona, per ser aquesta institució la que hi va realitzar els primers treballs de restauració a l’època de l’arquitecte Camil Pallàs i perquè, encara que els polítics es proclamin laics, mai no perden l’oportunitat de fer-se la foto al costat d’una mitra. No crec que l’acte sortís per TV3, la nostra.
De Sant Jaume de Frontanyà són unes pintures del Museu Comarcal i Diocesà de Solsona referents a la Llegenda Àuria de Sant Jaume de Galícia, explicació seqüenciada en compartiments sobre les facècies d’un pelegrí. Fan pensar que alguna cosa a veure té el monestir amb “o Camiño de Santiago, ou Ruta Xacobea”. El mateix senyor Monreal, tan entès en art, va fer a peu el camí Frontanyà – Compostel·la un dels últims Xacobeos; l’acreditació de sortida li va signar el llavors bisbe Antoni Deig.
La iconografia més famosa, però, no és aquest retaule sinó el Dimoni dels Oms, del santuari que hi ha poc abans d’arribar a Frontanyà. M’explica mossèn Urbici (fill de Castelladral i ecònom de Sant Jaume des del 1966, encara que des de fa cinc anys també rector d’Olvan) que el capellà d’un temps molt reculat va trobar un dia el conco de ... (aquí va el nom de la casa) donant garrotades a l’estàtua del dimoni; en preguntar-li què feia es va defensar: “Sant Miquel per dalt i jo per baix...”.
El dimoni autèntic, “un soc de teia esgarrifós”, va acabar penjat d’una biga per la guerra i posteriorment cremat. O potser no, perquè segons una altra versió que s’explica, un del comitè de milícies antifeixistes el va apartar de la foguera amb l’argument que “aquest és dels nostres”. Posteriorment se l’hauria venut a un museu de Nova York... La imatge actual va ser pagada per un veí de Borredà ja passada la guerra.
Cap a principis del segle XX, d’aquella primitiva infernal imatge n’havia pres el nom l’ermità que passava la capelleta de la Mare de Déu dels Oms per les cases de la comarca; aquest altre “Dimoni dels Oms” es deia Salvador Padullés i compaginava la capta pia amb el curanderisme. Pel senyor Lluís Cornet, veterinari retirat de Sant Llorenç, sabem que és l’autor de “Le livre du sort”, editat sense data a la Guingueta en un francès macarrònic que el lletraferit vigatà Pere Vinyoles va traduir. Hi ha oracions per guarir les angines, el mal de melsa, el núvol i les taques als ulls, els sofriments del lumbago i els ronyons, el mal de ventre (ja es presenti en forma de patiment constant o hagi vingut de cop), el mal de dents. També intenta solucionar el decaïment i la indolència infantils amb una curiosa novena: el pare o la mare han de dur l’afectada o afectat al riu i fer-l’hi tirar nou pedres cada dia mentre reciten “Aigua del riu, aigua corrent, guariu el meu fill de decaïment”. Bé, encara hi ha altres oracions per temes tan enraonats com treure cèdula blanca al sorteig de les quintes, guardar el ramat o fer fortuna...
30 d’agost del 2005
Entrevista a Josep Massot i Muntaner
El monjo Josep Massot i Muntaner (Ciutat de Mallorca, 1941) és director de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat i de les revistes Serra d’Or, Randa, i Llengua i Literatura. Filòleg, antic professor de la Universitat de Barcelona, va ser secretari durant vint anys de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, de la qual és responsable de publicacions. Ha inventariat el fons de l’Obra del Cançoner Popular, és doctor Honoris causa per la Universitat de les Illes Balears i membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia de Bones Lletres. És autor de centenars d’articles i llibres; els seus temes d’estudi són la història religiosa contemporània i aspectes diversos de la guerra civil i el franquisme a Catalunya i les Illes, passant per la poesia, el teatre...
Sobre el pare Massot llegeixo, en un parlament del Dr. Joan Mas i Vives, que ha estat durant quatre dècades un exemple a seguir “pels seus innombrables estudis, plens d’erudició, de saviesa i d’objectivitat científica; per la seva immensa tasca d’editor, sempre disposat a col·laborar en la difusió dels llibres de comercialitat més dubtosa, però també més necessaris; per la seva disposició a ajudar els altres investigadors amb una generositat que no té precedents”. I l’afinada descripció escrita per Josep Maria Muñoz a la imaginària narració de la tancada al monestir, arran del procés de Burgos del 1970, precisament després de presentar Gabriel Ferrater “content de veure que ens acull [el pare Massot] amb tota la mesurada hospitalitat de l’orde, que aprova la nostra tancada solidària”. Muñoz, en veure el monjo més de prop, observa “la pal·lidesa d’una pell que només s’adquireix en llargues hores de biblioteca i llum artificial, i m’impressiona la fesomia frèvola i atenta, sostinguda per una curiositat d’historiador; penso que algun descobriment o alguna investigació en curs el compensa de la dura vida monacal”.
Al Museu d’Història de Catalunya van fer una exposició sobre els cinc-cents anys del primer llibre imprès a Montserrat, l’editorial en exercici més antiga d’Europa. Efectivament l’activitat editorial de Montserrat comença al s XV, encara que no es pot donar una data inicial amb exactitud. Sabem que el 1488 ja hi havia estampes de la Mare de Déu i al cap de poc temps butlles de la Confraria. A partir de 1497 surten els primers llibres promoguts per Montserrat i d’aleshores ençà l’activitat editorial no s’ha aturat.
Per què Montserrat necessitava editar?
En temps de l’abat Cisneros els monjos necessitaven llibres litúrgics i religiosos de diversa mena, i n’escrivien i en traduïen. Hi havia la confluència de fidels i monjos, i la necessitat de divulgar, exactament com ara. Editar era una exigència, perquè al santuari hi pujaven molta gent, estrangers, etc. i calien llibres, butlles per a la Confraria... Era més barat imprimir-les que no pas fer-les a mà. També hi ha el llibre de l’abat Pedro de Burgos Libro de la historia y milagros hechos a invocación de Nuestra Señora de Montserrat, que és del 1537.
En quin idioma són els primers impresos?
Els primers llibres van ser en llatí i en castellà i algun en català. A partir del final del segle XV la comunitat depenia de la congregació de Valladolid i molts de monjos eren castellans. La catalanització és de finals del XIX, amb l’abat Muntadas, que va refer Montserrat després de la desamortització, i sobretot amb l’abat Marcet, que abans de la guerra va crear el que en ara diríem una editorial moderna.
Quina ha estat la temàtica dels llibres en les diferents etapes de l’editorial?
Amb l’abat Marcet era una editorial religiosa, la matèria era la de tota la vida: obres per als pelegrins, estampes, fullets, propaganda; traduccions de llibres francesos, anglesos i llatins al català. Com al segle XV i també des del XVI, la història de Montserrat i les obres dels monjos.
Després de la guerra, no deixaven publicar en català, i de moment l’abat l’abat Aureli M. Escarré no van poder seguir la Bíbliae la Confraria, fet pel que , els Mestres de l’Escolania, ni la resta d’iniciatives que hi havia en marxa fins al juliol de 1936. A partir de les festes de l’Entronització (1947) es va anar recuperant terreny i durant la dècada del 1950 van aparèixer col·leccions noves i dotzenes de llibres. Als anys seixanta, per motius econòmics es va paralitzar la publicació, però seguiren les revistes Serra d’Or, Studia Monastica i Qüestions de vida cristiana. Als anys 60 – 70 van sortir moltes coses a Casal i Vall d’Andorra, com la Bíblia petita. Al final dels anys 70, des de l’oficina de Serra d’Or a Barcelona es va acollir la revista L’Infantil de Solsona –més endavant Tretzevents– i van iniciar la publicació de llibres per a criatures i la col·lecció nova de llibres religiosos “Saurí”.
Aquí agafeu la direcció de les Publicacions.
Me’n faig càrrec el 1971. Poc a poquet reprenem la tradició de llibres religiosos, història monàstica i llibres infantils, que llavors no es venien, però es feien per una funció de suplència. També es varen iniciar altres col·leccions culturals que no s’havien fet mai: història de Catalunya, llengua, literatura, excursionisme. També llibres de música, que ja s’havien fet de tota la vida. Editem el mètode Ireneu Segarra, que cap altra editorial havia volgut acceptar. També potenciem col·laboracions amb institucions diverses: l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, la Universitat de les Illes Balears, la de València, la de Castelló i la d’Alacant, i també llibres en col·laboració amb ajuntaments, consells comarcals, etc.
Quina és la producció actual de l’editorial?
Fem de 120 a 130 llibres i 7 revistes l’any. De revistes n’hi ha des de mensuals fins a altres que surten semestralment.
La figura del monjo erudit persisteix a les noves generacions?
En temps de Sant Benet molts monjos no devien saber llegir. Això de l’erudició sorgeix sobretot a partir del segle XVII, amb la congregació francesa de Sant Maür. Al XIX i XX, als monestirs de França, Alemanya i de molts altres indrets, es dóna un impuls especial a l’estudi i a la recerca. Això mateix es va reflectir també a Montserrat. Actualment cada any hi ha monjos que fan estudis a l’estranger. Ara hi ha un doctorat en música que li publiquen la tesi a Roma. Els joves agafen el relleu. El diàleg fe – cultura és una de les prioritats ara, tant a través de l’editorial com a través del museu i d’altres iniciatives.
Els inicis de la Nova Cançó també són a Montserrat.
La Nova Cançó va néixer d’un article de Lluís Serrahima inspirat per Josep Benet, “Ens calen cançons d’ara”, publicat a Germinàbit. Després, naturalment, Serra d’Or va continuar sent, en certa manera, una plataforma del moviment.
El Serra d’Or és la revista cultural catalana de referència. Com va néixer?
L’actual revista va començar el desembre de 1959, com a fusió de dues publicacions patrocinades per Montserrat i que havien sortit per separat: Germinàbit, dels antics escolans, i Serra d’Or, que era la treballadors del monestir. A finals del 1959, per motius econòmics, les dues revistes es van fusionar, integrant-se a Serra d’Or l’equip de Germinàbit (Enric Bastardes i Max Cahner, que hi havien entrat a través de Josep Benet); per això deia 2a època.
Com va afectar a Serra d’Or l’adveniment de la democràcia?
En un principi, a Serra d’Or es van unir persones que en una situació normal haurien fet revistes separades i potser oposades. Era una plataforma unitària que encara es manté, pluralista i oberta a totes les tendències amb la condició que hi hagi respecte pels altres. Abans era única, ara es poden fer les que es vulguin. A partir de la mort de Franco s’hi han exclòs, en general, els temes polítics, perquè o hauria d’haver estat la revista d’un partit o calia un equilibri molt complicat. S’ha mantingut l’aspecte cultural, sense prendre posició per cap grup. Hi ha col·laboradors de tota mena de tendències.
A la revista van començar escriptores i escriptors com...
Serra d’Or va ser i és una escola. Montserrat Roig i Baltasar Porcel havien d’escriure aquí si ho volien fer en català. Fruit de la “Crida als escriptors joves” (que encara es fa anualment i han de ser de menys de trenta anys) van sortir noms com la Montserrat Roig, que la vam fitxar per fer entrevistes, Oriol Pi de Cabanyes, Carme Riera... Tots aquests i molts altres noms importants de la literatura catalana van publicar els primers articles aquí. Per exemple el Terenci Moix, que el va portar el Joaquim Molas i feia una secció sobre gent jove.
Serra d’Or és una revista religiosa amb col·laboradors que creuen, que no creuen...
No. Serra d’Or és d’informació general amb una secció de tema religiós. Al consell de redacció no hi ha cap persona relacionada amb l’Església, tret del director. De publicacions religioses tenim, per exemple, Qüestions de vida cristiana i Documents d’Església.
El futur de les publicacions, llibres, revistes...
El futur està en mans de Déu. D’aquí a uns quants anys m’hauré de jubilar, però confio que d’una manera o d’una altra l’editorial tirarà endavant. No hi ha ningú imprescindible. Ara anem fent amb dificultat. Els llibres valen més diners i la gent llegeix més poc, de manera que els ingressos baixen i les despeses pugen i cada vegada és més difícil. No cal dir que necessitem el suport de tots els qui s’interessen pels llibres religiosos i per la cultura del país.
Sobre el pare Massot llegeixo, en un parlament del Dr. Joan Mas i Vives, que ha estat durant quatre dècades un exemple a seguir “pels seus innombrables estudis, plens d’erudició, de saviesa i d’objectivitat científica; per la seva immensa tasca d’editor, sempre disposat a col·laborar en la difusió dels llibres de comercialitat més dubtosa, però també més necessaris; per la seva disposició a ajudar els altres investigadors amb una generositat que no té precedents”. I l’afinada descripció escrita per Josep Maria Muñoz a la imaginària narració de la tancada al monestir, arran del procés de Burgos del 1970, precisament després de presentar Gabriel Ferrater “content de veure que ens acull [el pare Massot] amb tota la mesurada hospitalitat de l’orde, que aprova la nostra tancada solidària”. Muñoz, en veure el monjo més de prop, observa “la pal·lidesa d’una pell que només s’adquireix en llargues hores de biblioteca i llum artificial, i m’impressiona la fesomia frèvola i atenta, sostinguda per una curiositat d’historiador; penso que algun descobriment o alguna investigació en curs el compensa de la dura vida monacal”.
Al Museu d’Història de Catalunya van fer una exposició sobre els cinc-cents anys del primer llibre imprès a Montserrat, l’editorial en exercici més antiga d’Europa. Efectivament l’activitat editorial de Montserrat comença al s XV, encara que no es pot donar una data inicial amb exactitud. Sabem que el 1488 ja hi havia estampes de la Mare de Déu i al cap de poc temps butlles de la Confraria. A partir de 1497 surten els primers llibres promoguts per Montserrat i d’aleshores ençà l’activitat editorial no s’ha aturat.
Per què Montserrat necessitava editar?
En temps de l’abat Cisneros els monjos necessitaven llibres litúrgics i religiosos de diversa mena, i n’escrivien i en traduïen. Hi havia la confluència de fidels i monjos, i la necessitat de divulgar, exactament com ara. Editar era una exigència, perquè al santuari hi pujaven molta gent, estrangers, etc. i calien llibres, butlles per a la Confraria... Era més barat imprimir-les que no pas fer-les a mà. També hi ha el llibre de l’abat Pedro de Burgos Libro de la historia y milagros hechos a invocación de Nuestra Señora de Montserrat, que és del 1537.
En quin idioma són els primers impresos?
Els primers llibres van ser en llatí i en castellà i algun en català. A partir del final del segle XV la comunitat depenia de la congregació de Valladolid i molts de monjos eren castellans. La catalanització és de finals del XIX, amb l’abat Muntadas, que va refer Montserrat després de la desamortització, i sobretot amb l’abat Marcet, que abans de la guerra va crear el que en ara diríem una editorial moderna.
Quina ha estat la temàtica dels llibres en les diferents etapes de l’editorial?
Amb l’abat Marcet era una editorial religiosa, la matèria era la de tota la vida: obres per als pelegrins, estampes, fullets, propaganda; traduccions de llibres francesos, anglesos i llatins al català. Com al segle XV i també des del XVI, la història de Montserrat i les obres dels monjos.
Després de la guerra, no deixaven publicar en català, i de moment l’abat l’abat Aureli M. Escarré no van poder seguir la Bíbliae la Confraria, fet pel que , els Mestres de l’Escolania, ni la resta d’iniciatives que hi havia en marxa fins al juliol de 1936. A partir de les festes de l’Entronització (1947) es va anar recuperant terreny i durant la dècada del 1950 van aparèixer col·leccions noves i dotzenes de llibres. Als anys seixanta, per motius econòmics es va paralitzar la publicació, però seguiren les revistes Serra d’Or, Studia Monastica i Qüestions de vida cristiana. Als anys 60 – 70 van sortir moltes coses a Casal i Vall d’Andorra, com la Bíblia petita. Al final dels anys 70, des de l’oficina de Serra d’Or a Barcelona es va acollir la revista L’Infantil de Solsona –més endavant Tretzevents– i van iniciar la publicació de llibres per a criatures i la col·lecció nova de llibres religiosos “Saurí”.
Aquí agafeu la direcció de les Publicacions.
Me’n faig càrrec el 1971. Poc a poquet reprenem la tradició de llibres religiosos, història monàstica i llibres infantils, que llavors no es venien, però es feien per una funció de suplència. També es varen iniciar altres col·leccions culturals que no s’havien fet mai: història de Catalunya, llengua, literatura, excursionisme. També llibres de música, que ja s’havien fet de tota la vida. Editem el mètode Ireneu Segarra, que cap altra editorial havia volgut acceptar. També potenciem col·laboracions amb institucions diverses: l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, la Universitat de les Illes Balears, la de València, la de Castelló i la d’Alacant, i també llibres en col·laboració amb ajuntaments, consells comarcals, etc.
Quina és la producció actual de l’editorial?
Fem de 120 a 130 llibres i 7 revistes l’any. De revistes n’hi ha des de mensuals fins a altres que surten semestralment.
La figura del monjo erudit persisteix a les noves generacions?
En temps de Sant Benet molts monjos no devien saber llegir. Això de l’erudició sorgeix sobretot a partir del segle XVII, amb la congregació francesa de Sant Maür. Al XIX i XX, als monestirs de França, Alemanya i de molts altres indrets, es dóna un impuls especial a l’estudi i a la recerca. Això mateix es va reflectir també a Montserrat. Actualment cada any hi ha monjos que fan estudis a l’estranger. Ara hi ha un doctorat en música que li publiquen la tesi a Roma. Els joves agafen el relleu. El diàleg fe – cultura és una de les prioritats ara, tant a través de l’editorial com a través del museu i d’altres iniciatives.
Els inicis de la Nova Cançó també són a Montserrat.
La Nova Cançó va néixer d’un article de Lluís Serrahima inspirat per Josep Benet, “Ens calen cançons d’ara”, publicat a Germinàbit. Després, naturalment, Serra d’Or va continuar sent, en certa manera, una plataforma del moviment.
El Serra d’Or és la revista cultural catalana de referència. Com va néixer?
L’actual revista va començar el desembre de 1959, com a fusió de dues publicacions patrocinades per Montserrat i que havien sortit per separat: Germinàbit, dels antics escolans, i Serra d’Or, que era la treballadors del monestir. A finals del 1959, per motius econòmics, les dues revistes es van fusionar, integrant-se a Serra d’Or l’equip de Germinàbit (Enric Bastardes i Max Cahner, que hi havien entrat a través de Josep Benet); per això deia 2a època.
Com va afectar a Serra d’Or l’adveniment de la democràcia?
En un principi, a Serra d’Or es van unir persones que en una situació normal haurien fet revistes separades i potser oposades. Era una plataforma unitària que encara es manté, pluralista i oberta a totes les tendències amb la condició que hi hagi respecte pels altres. Abans era única, ara es poden fer les que es vulguin. A partir de la mort de Franco s’hi han exclòs, en general, els temes polítics, perquè o hauria d’haver estat la revista d’un partit o calia un equilibri molt complicat. S’ha mantingut l’aspecte cultural, sense prendre posició per cap grup. Hi ha col·laboradors de tota mena de tendències.
A la revista van començar escriptores i escriptors com...
Serra d’Or va ser i és una escola. Montserrat Roig i Baltasar Porcel havien d’escriure aquí si ho volien fer en català. Fruit de la “Crida als escriptors joves” (que encara es fa anualment i han de ser de menys de trenta anys) van sortir noms com la Montserrat Roig, que la vam fitxar per fer entrevistes, Oriol Pi de Cabanyes, Carme Riera... Tots aquests i molts altres noms importants de la literatura catalana van publicar els primers articles aquí. Per exemple el Terenci Moix, que el va portar el Joaquim Molas i feia una secció sobre gent jove.
Serra d’Or és una revista religiosa amb col·laboradors que creuen, que no creuen...
No. Serra d’Or és d’informació general amb una secció de tema religiós. Al consell de redacció no hi ha cap persona relacionada amb l’Església, tret del director. De publicacions religioses tenim, per exemple, Qüestions de vida cristiana i Documents d’Església.
El futur de les publicacions, llibres, revistes...
El futur està en mans de Déu. D’aquí a uns quants anys m’hauré de jubilar, però confio que d’una manera o d’una altra l’editorial tirarà endavant. No hi ha ningú imprescindible. Ara anem fent amb dificultat. Els llibres valen més diners i la gent llegeix més poc, de manera que els ingressos baixen i les despeses pugen i cada vegada és més difícil. No cal dir que necessitem el suport de tots els qui s’interessen pels llibres religiosos i per la cultura del país.
20 de maig del 2005
Titot, què els dones?
Dissabte, 7 de maig. Arribant a Berga per la Valldan hi ha riuades de joves. Patum? No, però sí. És el dia de l’últim Tirabol del Titot amb els Brams.
Aquest xicot sempre ens ha sorprès: És veritat o llegenda que havia estat autor de pintades nocturnes que ell mateix l’endemà per encàrrec de l’ajuntament bergistà netejava? Havia militat al GEN (Grup d’Estudis Nacionalistes) del fa poc traspassat Raimon Galí i algun fill de l’honorable avi Pujol i Solei? Va escriure les lletres de les primeres cançons al bar de Gósol? Era ell aquell Titot que repartia butà? És veritat que té un cedé amb textos de Guillem de Berguedà transcrits pel Jordi Cussà? Va muntar un grup amb membres de formacions diverses? Pot ser que sigui seu aquell llibre que explica la història de Catalunya al revés? Ha cantat rumbes amb tenora? Té una versió d’ “El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puertu Ricu”? –Barnils, torna! (...)
L’altre dia, a l’hora del cafè de qui això escriu, va ser descobert en la vessant d’escriptor en aquella revista lluentíssima plena de paisatges de tan bon veure
–paisatges geogràfics catalans, no de l’altra mena.
M’expliquen que no para: Entrevista a una ràdio de Barcelona, vídeoclip per la tele (quina pena sobre patins, nen!), breu al diari, concert a les terres de Lleida...
Recordo –va dir un de la colla– que un dia vaig conèixer unes noies del país valencià i imagina “D’on sou? / I vosaltres...”; va la més decidida i engega pel dret: “Berga? No és de Berga el Titot dels Brams?”.
Ara que li anava bé decideix que adéu Brams, ens trobem a l’estadi per la cerimònia fúnebre. Sempre més, amunt el puny del micro. Doncs ja som aquí. Des del marge, espectacle impressionant i a preu molt enraonat. Visca el Pedraforca, visca la Patum. Impresentables i berguedans, Brams!
“Que calen foc al fenàs!” Contesta algú: “No. Cremen una bandera”. Tranqui tio, es veu que això ja forma part de la cosa, però amb la secada semblava que podia passar que... Res.
Brinca el jovent al so del concert acompanyat de bengales, la grua de la càmera actua de guita. Hi haurà devedé. Tanta gent que una cosa així s’ha d’enviar per mòbil a... però no és possible: ha fugit la cobertura perquè la telefonia s’ha rendit als peus del Titot. El públic respon al seu entusiasme i sap de memòria totes les lletres. És una concurrència amb tendència a alçar els braços i saltar, però fins s’atreveix amb la primera estrofa del “Virolai”.
S’obre la cortina negra i apareix darrere tota una formació orquestral dirigida pel Sergi Cuenca; si no fos per la vessant patètica de la comparació podríem dir que teníem davant el “Titot simfónico”. Però no. La música del Tirabol; l’Últim Tirabol, na, na...
Amb aquest do que té per conduir les masses, el Titot seria un bon polític
–comenta algú al meu costat. Hi ha qui afegeix: “Que l’ajuntament anés pitjor, impossible”. “Divertit més que ara, segur” diu l’altre. Però no perdem el temps i seguim com tothom aquella que fa “Sant Hilari, Sant Hilari...”. Com els altres 8.000, estem a les ordres del Titot. Es fa una mica de silenci. Temps per mirar el cel, les estrelles...
Titot, què els dones?
Aquest xicot sempre ens ha sorprès: És veritat o llegenda que havia estat autor de pintades nocturnes que ell mateix l’endemà per encàrrec de l’ajuntament bergistà netejava? Havia militat al GEN (Grup d’Estudis Nacionalistes) del fa poc traspassat Raimon Galí i algun fill de l’honorable avi Pujol i Solei? Va escriure les lletres de les primeres cançons al bar de Gósol? Era ell aquell Titot que repartia butà? És veritat que té un cedé amb textos de Guillem de Berguedà transcrits pel Jordi Cussà? Va muntar un grup amb membres de formacions diverses? Pot ser que sigui seu aquell llibre que explica la història de Catalunya al revés? Ha cantat rumbes amb tenora? Té una versió d’ “El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puertu Ricu”? –Barnils, torna! (...)
L’altre dia, a l’hora del cafè de qui això escriu, va ser descobert en la vessant d’escriptor en aquella revista lluentíssima plena de paisatges de tan bon veure
–paisatges geogràfics catalans, no de l’altra mena.
M’expliquen que no para: Entrevista a una ràdio de Barcelona, vídeoclip per la tele (quina pena sobre patins, nen!), breu al diari, concert a les terres de Lleida...
Recordo –va dir un de la colla– que un dia vaig conèixer unes noies del país valencià i imagina “D’on sou? / I vosaltres...”; va la més decidida i engega pel dret: “Berga? No és de Berga el Titot dels Brams?”.
Ara que li anava bé decideix que adéu Brams, ens trobem a l’estadi per la cerimònia fúnebre. Sempre més, amunt el puny del micro. Doncs ja som aquí. Des del marge, espectacle impressionant i a preu molt enraonat. Visca el Pedraforca, visca la Patum. Impresentables i berguedans, Brams!
“Que calen foc al fenàs!” Contesta algú: “No. Cremen una bandera”. Tranqui tio, es veu que això ja forma part de la cosa, però amb la secada semblava que podia passar que... Res.
Brinca el jovent al so del concert acompanyat de bengales, la grua de la càmera actua de guita. Hi haurà devedé. Tanta gent que una cosa així s’ha d’enviar per mòbil a... però no és possible: ha fugit la cobertura perquè la telefonia s’ha rendit als peus del Titot. El públic respon al seu entusiasme i sap de memòria totes les lletres. És una concurrència amb tendència a alçar els braços i saltar, però fins s’atreveix amb la primera estrofa del “Virolai”.
S’obre la cortina negra i apareix darrere tota una formació orquestral dirigida pel Sergi Cuenca; si no fos per la vessant patètica de la comparació podríem dir que teníem davant el “Titot simfónico”. Però no. La música del Tirabol; l’Últim Tirabol, na, na...
Amb aquest do que té per conduir les masses, el Titot seria un bon polític
–comenta algú al meu costat. Hi ha qui afegeix: “Que l’ajuntament anés pitjor, impossible”. “Divertit més que ara, segur” diu l’altre. Però no perdem el temps i seguim com tothom aquella que fa “Sant Hilari, Sant Hilari...”. Com els altres 8.000, estem a les ordres del Titot. Es fa una mica de silenci. Temps per mirar el cel, les estrelles...
Titot, què els dones?
20 de març del 2005
Nota retrospectiva sobre J. M. de Martín
Enterrament; apunt al natural.
Avui hem enterrat Josep M. de Martín. El recordatori, dissenyat per Salvador Vinyes, tan simple, tan escaient. El text és en espanyol, però aquest fet aquí és secundari i té explicació; no cal ni perdre-hi el temps. Hi havia l'ajuntament amb molt de protocol i l'església força buida. En entrar el fèretre, Narcís Mellado ha interpretat les notes del Ball de l'Àliga amb la trompeta; en sortir, L'Emigrant –que ja m’explicareu la gràcia, L’Emigrant precisament, per cloure el sepeli de l’autor d’aquells escrits i versos signats per Custodio Lopas o Bernat Meix, tan cultes com ironitzants sobre la pròpia vida llur...
Baixant les escales, comentaris del C., el M., el P. i el N. entorn la veracitat de les paraules de Mn. Joan Casals referents a la intervenció del finat en la realització de l’escultura senzilla i actual de Santa Eulàlia, que tota sola trenca l’encarcarament estètic d’aquell marbre barroc del 1960. Que existí, segons nota de Mn. Armengou: “Llàstima que el temple i l’altar no siguin de l’estil de la imatge”.
Davant la barana, el F. ha comentat que el senyor De Martín li comprava menjar pels coloms a la botiga i cada tarda, havent dinat, els el posava al balcó. Llavors la M. D. S. hi ha afegit que els últims dies els coloms estan desorientats i van cap a casa seva... L’Anna Costa, ara amb el cabell ordenadament esborrifat, feia entrevistes per a l’edició de l’endemà d’aquest diari. La dona del G. explicava que va injectar la vacuna antigripal al difunt a principis d’hivern, l’últim i bonic record que en té. Ha aparegut el G. D. R., que se n’anava, i la S. l'ha escomès, amical però encuriosida, per demanar-li què passaria amb el gos. Ha tornat tranquil·la: diu que ja se'n cuiden. “De sotamà, / fins la rebava, / la mala bava / en va / ma fel atipa. / Tinc una pipa / i un ca”. Descansi en pau, senyor De Martín!
Benigne Rafart
Avui hem enterrat Josep M. de Martín. El recordatori, dissenyat per Salvador Vinyes, tan simple, tan escaient. El text és en espanyol, però aquest fet aquí és secundari i té explicació; no cal ni perdre-hi el temps. Hi havia l'ajuntament amb molt de protocol i l'església força buida. En entrar el fèretre, Narcís Mellado ha interpretat les notes del Ball de l'Àliga amb la trompeta; en sortir, L'Emigrant –que ja m’explicareu la gràcia, L’Emigrant precisament, per cloure el sepeli de l’autor d’aquells escrits i versos signats per Custodio Lopas o Bernat Meix, tan cultes com ironitzants sobre la pròpia vida llur...
Baixant les escales, comentaris del C., el M., el P. i el N. entorn la veracitat de les paraules de Mn. Joan Casals referents a la intervenció del finat en la realització de l’escultura senzilla i actual de Santa Eulàlia, que tota sola trenca l’encarcarament estètic d’aquell marbre barroc del 1960. Que existí, segons nota de Mn. Armengou: “Llàstima que el temple i l’altar no siguin de l’estil de la imatge”.
Davant la barana, el F. ha comentat que el senyor De Martín li comprava menjar pels coloms a la botiga i cada tarda, havent dinat, els el posava al balcó. Llavors la M. D. S. hi ha afegit que els últims dies els coloms estan desorientats i van cap a casa seva... L’Anna Costa, ara amb el cabell ordenadament esborrifat, feia entrevistes per a l’edició de l’endemà d’aquest diari. La dona del G. explicava que va injectar la vacuna antigripal al difunt a principis d’hivern, l’últim i bonic record que en té. Ha aparegut el G. D. R., que se n’anava, i la S. l'ha escomès, amical però encuriosida, per demanar-li què passaria amb el gos. Ha tornat tranquil·la: diu que ja se'n cuiden. “De sotamà, / fins la rebava, / la mala bava / en va / ma fel atipa. / Tinc una pipa / i un ca”. Descansi en pau, senyor De Martín!
Benigne Rafart
5 de març del 2005
Quatre estampes del Berguedà
Quatre estampes del Berguedà
Berga i el Berguedà des del mirador de Queralt
El Camí dels Bons Homes surt del santuari de Queralt, just de davant de la plaça. L’església és un edifici renovat el segle XVIII. Hom situa en aquest lloc un dels castells del tumultuós trobador Guillem de Berguedà. La portalada de ferro i vidre i el campanar que imita una torre de defensa són de l’arquitecte Coderch de Sentmenat. El temple, segons Jacint Verdaguer “perla dels santuaris de Catalunya”, és el principal lloc de devoció comarcal. Durant molts anys va tenir-ne cura l’escriptor mossèn Josep M. Ballarín. A la imatge, del segle XIV, el 1916 li van afegir una oreneta a la mà. “L’himne de la Coronació” de Queralt té música d’Antoni Ribera, destacat wagnerià que va arribar a dirigir als festivals de Bayreuth. Annex al santuari hi ha un complet servei d’hostal. La panoràmica que es veu des de tot el camí que volteja la muntanya és d’una grandiositat impressionant. Sota de Queralt hi ha la ciutat de Berga.
Berga és la capital del Berguedà. Aquesta comarca ha sofert, les darreres dècades, una important transformació. Tenia una economia basada en les indústries tèxtil i minera. En les dues va arribar a ser una plaça important, un lloc de referència. Però l’una i l’altra han quedat a la més mínima expressió. Ara l’economia es basa en el sector serveis. S’ha fet una aposta forta pel turisme on la bellesa del paisatge va de bracet amb les manifestacions culturals i artístiques autòctones, la gastronomia elaborada amb productes del lloc i un important servei d’ofertes lúdiques, esportives i d’allotjament. El Berguedà cada vegada és més apreciat com a segona residència pels habitants de l’atribolada àrea metropolitana de Barcelona. Aquí hi ha pau, tranquil·litat i paisatge. També funcionen molt bé la xarxa de turisme rural, els equipaments hotelers i els càmpings. El Museu de les Mines de Cercs exemplifica la transformació econòmica de la comarca. El que havien estat mines de carbó ara és un museu visitat per molts milers de persones al llarg de l’any. El Camí dels Bons Homes, inspirat en la ruta de la diàspora dels seguidors del moviment càtar, s’afegeix a aquesta proposta per un turisme exigent que valora el paisatge, la història i tot allò que de més peculiar i irrepetible té cada lloc.
Quan Picasso pintava a Gósol
L’actual poble de Gósol es va formar cap a finals del segle XIX en establir-s’hi la població que va baixar de l’antic nucli del castell, sobre el tossal. Ara, d’aquest castell que fou dels Pinós en resten parets, les més ben conservades i en la part existent consolidades són les de l’església amb el seu campanar, a la part superior del qual es pot accedir a través d’una escala metàl·lica. Del poble al castell s’hi va en pocs minuts.
El Gósol actual sembla construït al voltant de la placa presidida per la font i, a sobre, l’escultura de la portadora de pans. En una de les cases d’aquesta plaça, l’antiga fonda de cal Tempanada, durant uns mesos del 1906 hi va viure el pintor Pablo Picasso, que aquí va catalanitzar el nom, en alguna correspondència, signant “Pau de Gósol”. La nombrosa obra aquí realitzada, escampada per tots els continents de món, es pot contemplar, reproduïda, a la sala Picasso del museu. El Gósol de l’època de Picasso era un cau de contrabandistes. Ell observava les cases, les muntanyes i la fesomia de la gent, en prenia notes en els seus quaderns, ho reproduïa en quadres, i anava descobrint els nous i més fonamentals camins de l’art contemporani mundial.
Ara Gósol és una població freda i solitària a l’hivern que amb el bon temps recobra un tràfec humà considerable.
Bruixes i postes de sol al Pedraforca
Contemplant una posta de sol al Pedraforca des de sobre Folgueroles, mossèn Cinto de nen es va imaginar el Vesubi flamejant i va veure clar que seria poeta. Abans, ja havia fet volar la imaginació mentre escoltava, espellofant blat de moro, contalles de bruixes, algunes d’elles documentades, que voltaven, segons antics papers, “per los encontorns del Pedraforca”. Ja a la maduresa, va immortalitzar la muntanya en un dels cants del poema èpic Canigó.
El Pedraforca és la muntanya mítica dels escaladors des de l’ascensió, el 1922, de Lluís Estasén per la paret nord. Ara, el refugi de la Jaça dels Prats porta el nom de l’intrèpid iniciador i molts són els qui, pràcticament tots els dies de l’any, el pugen per alguna de les nombroses vies d’escalada. El Pedraforca també és la muntanya dels artistes. Fotògrafs i pintors hi quedem embadalits i no paren fins a plasmar a les seves creacions la bellesa dels pollegons i la tartera. Fins tot surt, la silueta del Pedraforca, en algun quadre de Picasso.
L’aire medieval de Bagà
El 1233, el baró de Pinós va escollir aquest lloc per a capital del seu senyoriu. L’aire medieval encara s’hi respira. La plaça Porxada, on s’hi celebra la Festa de l’Arròs i s’hi representa la llegenda del Rescat de les Cent Donzelles, és presidida per una estàtua de Galceran de Pinós, obra de l’escultor local Josep Companyó. Uns carrerons estrets pugen per l’antiga presó cap a Palau, edifici restaurat que acull el Centre d’Estudis i Interpretació del Catarisme.
A Bagà hi ha la seu principal del Parc Natural del Cadí – Moixeró, el que té més hectàrees de tot el país. Mereix una visita per les exposicions periòdiques i la informació sobre la flora i la fauna del territori.
Per Nadal, a Bagà s’hi celebra la Fia-Faia, amb torxes enceses. És una festa d’origen incert que també es fa a Sant Julià de Cerdanyola.
De la gastronomia baganesa en destaquen les truites de riu. De la piscifactoria de Bagà en surten milers d’exemplars per a la repoblació dels rius catalans. Es veu que les aigües no contaminades del Bastareny són idònees.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)