Frontanyà de Roca

Dietari
6 de setembre.
Segons les disposicions de canvis de noms publicades al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya l’any 1937, Sant Jaume de Frontanyà s’havia de dir Frontanyà de Roca. Ara ningú no se’n recorda, del nom, ni de com era tenir ganes de complicar-se la vida perdre el temps amb aquestes coses en plena guerra. Però, ves per on, algú va pensar en commemorar els 1.100 anys de la consagració de l’antiga església, que es va escaure exactament el passat 20 de juny, fet que ha motivat que tornéssim uns quants dies a Sant Jaume.
El pergamí original de la consagració és a l’Arxiu Capitular d’Urgell, que dirigeix el meu homònim mossèn Benigne Marquès i diu, en llatí, “Així, doncs, jo, Nantingís, encara que indigne, bisbe, veient tantes coses, per amor a la divina remuneració i pel temor de l’etern suplici, he disposat en el meu cor que en un cert lloc anomenat Frontanyà, que estava sense església, allà en la meva propietat, havia d’edificar un lloc d’oració”. Aquest document de l’any 905 explica que van assistir a l’acte, com a padrins, els fills del comte Guifré el Pelós (Guifré II, comte de Barcelona, i el seu germà Miró, comte de Cerdanya) i “ningú no va comptar la multitud d’abats, sacerdots, clergues i laics” que volien veure inaugurada l’església donada pels habitants del lloc “per a remei de la seva ànima”. El dia de l’aniversari, mil cent anys després, hi havia el bisbe Traserra de Solsona i vint capellans, gent de la ruralia i el president socialista de la Diputació de Barcelona, per ser aquesta institució la que hi va realitzar els primers treballs de restauració a l’època de l’arquitecte Camil Pallàs i perquè, encara que els polítics es proclamin laics, mai no perden l’oportunitat de fer-se la foto al costat d’una mitra. No crec que l’acte sortís per TV3, la nostra.
De Sant Jaume de Frontanyà són unes pintures del Museu Comarcal i Diocesà de Solsona referents a la Llegenda Àuria de Sant Jaume de Galícia, explicació seqüenciada en compartiments sobre les facècies d’un pelegrí. Fan pensar que alguna cosa a veure té el monestir amb “o Camiño de Santiago, ou Ruta Xacobea”. El mateix senyor Monreal, tan entès en art, va fer a peu el camí Frontanyà – Compostel·la un dels últims Xacobeos; l’acreditació de sortida li va signar el llavors bisbe Antoni Deig.
La iconografia més famosa, però, no és aquest retaule sinó el Dimoni dels Oms, del santuari que hi ha poc abans d’arribar a Frontanyà. M’explica mossèn Urbici (fill de Castelladral i ecònom de Sant Jaume des del 1966, encara que des de fa cinc anys també rector d’Olvan) que el capellà d’un temps molt reculat va trobar un dia el conco de ... (aquí va el nom de la casa) donant garrotades a l’estàtua del dimoni; en preguntar-li què feia es va defensar: “Sant Miquel per dalt i jo per baix...”.
El dimoni autèntic, “un soc de teia esgarrifós”, va acabar penjat d’una biga per la guerra i posteriorment cremat. O potser no, perquè segons una altra versió que s’explica, un del comitè de milícies antifeixistes el va apartar de la foguera amb l’argument que “aquest és dels nostres”. Posteriorment se l’hauria venut a un museu de Nova York... La imatge actual va ser pagada per un veí de Borredà ja passada la guerra.
Cap a principis del segle XX, d’aquella primitiva infernal imatge n’havia pres el nom l’ermità que passava la capelleta de la Mare de Déu dels Oms per les cases de la comarca; aquest altre “Dimoni dels Oms” es deia Salvador Padullés i compaginava la capta pia amb el curanderisme. Pel senyor Lluís Cornet, veterinari retirat de Sant Llorenç, sabem que és l’autor de “Le livre du sort”, editat sense data a la Guingueta en un francès macarrònic que el lletraferit vigatà Pere Vinyoles va traduir. Hi ha oracions per guarir les angines, el mal de melsa, el núvol i les taques als ulls, els sofriments del lumbago i els ronyons, el mal de ventre (ja es presenti en forma de patiment constant o hagi vingut de cop), el mal de dents. També intenta solucionar el decaïment i la indolència infantils amb una curiosa novena: el pare o la mare han de dur l’afectada o afectat al riu i fer-l’hi tirar nou pedres cada dia mentre reciten “Aigua del riu, aigua corrent, guariu el meu fill de decaïment”. Bé, encara hi ha altres oracions per temes tan enraonats com treure cèdula blanca al sorteig de les quintes, guardar el ramat o fer fortuna...