"Corazón tan blanco"

Dijous, 15 de desembre.
“No he querido saber, pero he sabido que una de las niñas, cuando ya no era niña y no hacía mucho que había regresado de su viaje de bodas, entró en el cuarto de baño, se puso frente al espejo, se abrió la blusa, se quitó el sostén y se buscó el corazón con la punta de la pistola”. Així comença Corazón tan blanco, de Javier Marías (1999), que avui he tingut novament a les mans amb una sensació estranya perquè aquest matí, al seu domicili de Madrid, acompanyat pels familiars més propers, ha mort el filòsof i escriptor Don Julián Marías, pare del novel·lista.
Don Julián Marías havia expressat el convenciment de que la seva esposa (carinyosament, Lolita) li obriria les portes del cel tal com havia aconseguit fer amb les de les esglésies que visitaven en els seus viatges per la península Ibèrica: “A veces eran iglesias medio abandonadas, cerradas, y siempre me admiraba el olfato que tenía mi mujer para averiguar dónde encontrar al cura o al sacristán que tuviera la llave; y al encanto persuasivo con que los convencía para que nos abrieran. Pues la misma maña se dará para que me abran las puertas del cielo” (Más allá de la muerte, 1994).
Un d’aquests viatges el va fer per terres catalanes, invitat per José María Hernández, director de “El Noticiero Universal”. Va durar un parell de mesos (setembre –octubre del 1965), donant lloc a una sèrie d’articles, quinze en total, que publicà el “Ciero” i al cap de pocs mesos foren recollits en un llibre: Consideración de Cataluña (Aymà, 1966). L’any següent, Maurici Serrahima el contestava amb la seva obra Realidad de Catalunya, publicada posteriorment també en català (Aymà, 1969).
Marías, a la segona edifició del seu llibre (1974) esmenta l’obra de Serrahima “tan noble y cordial, tan amistoso y dialogante” i certs grups intel·lectuals que “prefieren perpetuar la irrealidad”. Un d’aquests que volien “perpetuar la irrealitat” era el berguedà mossèn Josep Armengou, que el 1970 va publicar a Perpinyà, com a resposta a les teories del filòsof espanyol, el fulletó anònim El silenci de Catalunya, reproduït el 1978, a excepcó dels dos últims capítols, en disset lliuraments, al full “Parròquia de Berga”. En aquests textos, escrits el 1968, Armengou s’identificava com “un català que resta anònim”.
A l’últim capítol, mossèn Armengou exposava la seva idea d’Espanya: “aquesta idea sempre en gestació, sempre en projecte, [que] restarà en la història com una possibilitat, com una simfonia definitivament inacabada”. El desembre del 2005, exactament trenta-set anys després de ser escrita la frase, uns parlamentaris catalans majoritàriament autoanomenats catalanistes i d’esquerres, negocien a Madrid quina part, dels diners que paguem, ens serà retornada. El 21 de gener farà trenta anys que va morir mossèn Armengou.