Aquesta tarda s'ha conegut la notícia de la mort del pintor Joan Ferrer, deixeble de Josep M. de Martín.
27 de febrer del 2021
S'HA MORT EL JOAN FERRER
18 de febrer del 2021
UNA FOTO DE JORDI TURULL I LA SEVA FILLA LAURA AL PEDRAFORCA
Foto: Tuitter @jorditurull; 15 d'agost del 2017.
"Sempre havia volgut pujar al Pedraforca i aquest estiu, finalment, ho vaig fer amb el pare.
"Pujar grimpant pel Verdet va ser divertit, però a mesura que ascendíem el cel s'anava enfosquint i es va desencadenar una d'aquelles tempestes d'estiu totalment imprevistes, amb llamps i trons. Plovia molt i el pare no va poder baixar tan ràpid com jo perquè es va haver de quedar a ajudar uns persones que tenien problemes.
"No fa gaire, el dia del meu aniversari, el pare em va fer un regal senzill i especial: va penjar la foto que ens vam fer al cim del Pedraforca".
Laura Turull a Abans ningú deia t'estimo. Testimoni de filles i fills de presos polítics. Ed. Catedral; Barcelona, 2018. Pàgina 137
9 de febrer del 2021
Records d'estudi: l'escola d'Avià
A la Escuela Unitaria de Niños de Aviá jo hi vaig anar a principis de la dècada dels seixanta del segle passat. En una sola aula hi érem des dels més petits fins als grans, que ja tenien prop de 14 anys. Al pati jugàvem a “lladres i civils”, aprofitant els dos trossos de roca que hi havia a la placeta d’estudi, davant de ca l’Enterramorts i cal “Serraünta”, o la “falange”, casa que havia estat confiscada, en acabar la guerra civil, al filòsof Jaume Serra Húnter, que hi venia a passar els estius a l’època de la República. Serra Húnter va ser rector de la Universitat de Barcelona i president del Parlament de Catalunya; va morir exiliat a Mèxic. Nosaltres, de tot això, no en sabíem res.
L’escola era presidida pel Sancrist i les imatges de Franco i José Antonio, a sobre i a cada banda de la pissarra, respectivament; en un racó hi havia una atrotinada bandera d’Espanya. Al matí cantàvem el Montañas nevadas (La mirada clara, lejos, y la frente levantada...) i l’Isabel y Fernanado (De Isabel y Fernando / el espíritu impera, / moriremos besando / la sagrada bandera...).
Dels mestres, tinc un record especial pel senyor Joan Algué. A més de les cançons esmentades, també ens n’ensenyava de catalanes, com La Balenguera, Lo tio Pep se’n va a muro i En Pere Gallarí. Per Pasqua cantàvem les Caramelles. Passàvem pels carrers vestits amb faixa i barretina, acompanyats pel Gavarró vell que menava un ruc molt guarnit. De Caramelles en recordo unes que aprofitaven la música de la Marxa dels Reis, nadala popular provençal que es va popularitzar arreu en ser orquestrada per Georges Bizet (preludi de la primera suite de L’arlésienne): “Dalt la post / del fresc hi humit rebost / veureu que hi penja / una bona llangonissa...”.
El mestre Algué era un gran mestre. Jo hi vaig aprendre una mica ‒que d’això no se’n sap mai prou‒ a llegir, amb el Nuevo Catón (pepe es un niño sumiso y pepa es sumisa; su papá ama a pepe y a pepa) que feia servir el mètode sil·làbic, a cada pàgina hi havia síl·labes sense significat, paraules i frases, amb tipus de lletres calibri, times i cal·ligràfica, i unes il·lustracions molt gracioses.
Després del Catón venia el Libro amarillo, de l’editorial gironina Dalmau Carles Pla, una enciclopèdia cartesianament estructurada: història sagrada, llengua espanyola, aritmètica, geometria, naturals, geografia, “historia patria” ... fins a la urbanitat, que era al final. D’aquest llibre recordo la primera “lliçó” ‒tres ratlles‒ que ens va fer aprendre de memòria el mestre Algué. “La Urbanidad nos indica las normas que debemos observar en nuestras relaciones con Dios, con nuestros semejantes e incluso la manera de comportarnos con nostros mismos”.
El mestre Algué portava una mena de diari en una llibreta. Quan arribàvem el matí a l’escola el trobàvem escrivint-hi amb ploma, no estilogràfica sinó d’aquelles de portaploma i plomí que s’havia de carregar cada vegada al tinter. Hi escrivia aneu a saber què amb tintes de colors, ara blau, ara verd, ara vermell. Acompanyava l’acte d’escriure amb unes ganyotes suposo que involuntàries que a mi em van cridar l’atenció. Un dia li vaig demanar a la meva mare el perquè d’aquelles ganyotes del mestre i ella m’ho va explicar: “La gent que sap molt de lletra ja les fa aquestes coses”.
1 de febrer del 2021
JORDI CUSSÀ, A "LA VANGUARDIA" D'AVUI
La Vanguardia d'avui, que per cert celebra el cent-quarantè aniversari, publica aquesta entrevista amb Jordi Cussà:
Literatura catalana
L’escriptor Jordi Cussà a Berga.
La fina línia que divideix els dos bàndols d’una guerra és un dels pensaments que recorre el nou llibre de Jordi Cussà Balaguer (Berga, 1961). No és una novel·la amb el rerefons de les drogues, com la celebrada Cavalls salvatges, més aviat se situa en un altre extrem.
El primer emperador i la reina Lluna (Comanegra) és la història del rei que va unir els reialmes de la Xina al segle III a.C. Es podria qualificar de novel·la històrica d’aventures, però el món creat per Cussà i el seu tremp lingüístic la situen en un estament superior.
“Una novel·la feminista”
“Creo personatges femenins com la reina Lluna; si no, tot haurien estat guerres”
Bertolucci ens va explicar la història de l’últim emperador i vostè ens explica la del primer.
No hi havia pensat, i mira que la pel·lícula em va agradar molt. El seu personatge tanca un cicle que s’obre amb Qin Shi Huangdi, un dels protagonistes.
Aquesta novel·la suposa un canvi en la seva trajectòria.
No m’agrada gens repetir. La primera va ser sobre ionquis, Cavalls salvatges, i al cap de deu anys vaig escriure Formentera lady. També he escrit La serp i El ciclop, i aviat arribaran Les muses, una trilogia que se centra en la civilització europea.
El pare del futur emperador li fa dos encàrrecs al llit de mort: conquerir els altres reialmes per esdevenir el primer emperador de la Xina, i la cerca de la immortalitat.
Ells estaven convençuts que la immortalitat es podia fabricar com un xarop, amb alguna arrel. Tenien fe en el mercuri i això és segurament el que el va matar.
D’on surt la idea?
Estava ingressat al Clínic i vaig veure un documental sobre aquest primer emperador, els seus mausoleus (els guerrers de Xi’an), com havia arribat al poder... i em va fascinar.
Ha estat fidel a la història?
Era un personatge molt important i jo hi he fet algunes transgressions. S’hi poden fer les transgressions que vulguis, però n’has de ser plenament conscient, perquè, si no, fas el ridícul.
Són transgressions per guanyar-hi versemblança?
Sí, perquè el lector s’ho cregui, perquè de vegades el que és verídic no és versemblant. Vaig començar a documentar-me i apassionar-me pel personatge, i vaig rumiar aviam com el faria evolucionar. El que m’interessa dels personatges és la seva evolució. Canviem més del que nosaltres ens imaginem.
A la nota introductòria confessa que la majoria dels personatges femenins són ficticis.
Per fer contrapès a la figura de l’emperador necessitava el suport femení, i per això vaig crear aquests personatges, com la reina Lluna. Si no, tot haurien estat guerres. És una novel·la feminista.
El retrata com un monarca bo, que sospesava els efectes de la guerra, que no arrasava els reialmes conquerits.
Hi va tenir molta influència un professor seu, Li Si, que és un personatge històric i va acabar de primer ministre. Li Si va potenciar les obres públiques i les comunicacions, fonamentals per cohesionar un país que era molt extens, potser la meitat de la Xina actual.
Una única civilització
“Sempre he pensat que al planeta només hi ha una civilització, encara que s’hagi escindit en moltes branques”
El rei indi Ashoka diu: “Què significa aquest runam de cadàvers? Són el monument d’una victòria o d’una derrota?”
És un altre personatge històric, que vaig descobrir a Google per casualitat, i que és tan interessant com el primer emperador. Jo atribuïa aquesta frase a Wellington a Waterloo, i resulta que l’havia dit Ashoka dos mil anys abans. Tenia un exèrcit poderós però, arran de la guerra de Kalinga, va quedar commocionat i no en va fer cap més durant els 30 anys que encara va regnar.
Hi surten referències a la cultura grega i Alexandre el Gran.
Soc un enamorat de la cultura grega i romana. Sempre he pensat que al planeta només hi ha una civilització, encara que s’hagi escindit en moltes branques. Ara, amb més comunicació, es fa més palès. El que passa és que n’hi ha que tenen més poder i més calés i n’hi ha que no. Per això m’ha agradat molt descobrir que a la Xina hi havia una cultura, potser no equiparable a la grega, però sí que era molt interessant i molt rica, ni punt de comparació a la que hi havia aleshores a Hispània i a bona part d’Europa. En aquell moment Roma era militarista i la cultura va venir després.
La novel·la ens acosta a aquella civilització.
Hi he volgut parlar de l’essència de la civilització, si se’m permet una frase ampul·losa.
25 de gener del 2021
S'HA MORT EL COBRAD0R DE L'ATSA
S'ha mort l'Antonio Lorente. Tenia 91 anys. Va ser una persona molt coneguda perquè treballava de cobrador de l'ATSA, la desapareguda CGATSA (Companyia General d'Auto Transports Societat Anònima).
Abans, cada cotxe de línia donava feina a dues persones, el conductor i el cobrador. L'un conduïa i l'altra cobrava al client el preu del bitllet corresponent al trajecte. El cobrador duia penjada al coll una bossa de mà de cuiro marró, com la corretja que la hi subjectava. Tenia almenys dos compartiments, un per als bitllets i l'altre per a les monedes. Encara comptàvem amb pessetes. Hi havia un altre personatge, el revisor, que comprovava que tots els passatgers portessin el corresponent bitllet; "saltava", el revisor, d'un cotxe de línia a l'altre, generalment a la recta de cal Rosal. Les variants de l'Eix del Llobregat encara s'havien de construir.
Un dia determinat, com tantes coses que s'endú el pas del temps, els cobradors van desaparèixer dels cotxes de línia i als conductors se'ls va afegir una nova feina, la de cobrar el bitllet dels passatgers; encara la fan, amb l'aguda duna maquineta expenedora.
L'Antonio cobrava els bitllets amb molta vocació, amb la professionalitat de qui s'agafa el treball que el sustenta, per senzill que sembli, com la cosa més transcendent del món.
A l'època de l'Antonio, a l'ATSA manava el personal el Joan Martí, el senyor Martí. Un dia va considerar, el senyor Martí, que els empleats "públics" de la companyia ATSA havien de dur corbata per tal de donar una imatge de seriositat als usuaris. Em sembla recordar que l'Antonio no se la va posar i en comprovar-ho, el senyor Martí li'n va demanar la raó. La resposta del cobrador va ser d'una eloqüència fenomenal: "Porque si usted trabajara, señor Martín, sabría que hoy hace mucha calor". Una altra vegada li va proposar la realització d'una feina nova que s'havia d'afegir a la rutinària de cada dia, "Por qué no prueba, señor Antonio, de aprender a...". La resposta de l'ara finat no es va fer esperar: "Porque en esta casa, señor Martín, como más cosas aprendes, más cosas te hacen hacer.".
Que descansi en pau, l'Antonio, i que el Revisor definitiu li doni un bon seient al cotxe de línia de l'eternitat.
21 de gener del 2021
S'ha mort Jordi Fàbregas
Jordi Fàbregas. Foto: Núvol
Fa poc que s'ha conegut la mort del músic Jordi Fàbregas.
Aquí recordarem que va formar part del grup Coses, junt amb els berguedans (de Viladomiu Nou) Miquel Estrada i Ton Rulló. Amb ells, uns anys abans havia integrat el conjunt La Tecla. Coses van actuar del 1972 al 1979 i van editar tres discos. El 2016 van gravar-ne un altre amb la Cobla Sant Jordi.
La cançó més coneguda del grup Coses va ser Au, jovent!:
«Per donar lo crit d'alerta
la campana està amatent,
i abans d'hora ja es desperta
dins del cor l'enardiment.
Au, jovent!
Via fora, sometent!»
----------------------------------
El Pont d'Arcalís: audició (clicant sobre la imatge) del "Pasdoble del Tosquiets".
----------------------------------
Jordi Fàbregas:
"Hi havia uns quants companys amb qui cantàvem a la zona del Bages i el Berguedà i ens dèiem la Tecla. Quan vam acabar el servei militar, jo em vaig traslladar a Barcelona a treballar en feines ‘normals’, però amb la idea de dedicar-me a la música. Els altres companys, que eren de Viladomiu Nou, també van baixar a viure a Barcelona i vam engegar el grup Coses."
------------
La notícia al diari Regió7:
"La cultura popular ha quedat òrfena d'una de les seves personalitats clau en els darrers cinquanta anys. El músic i activista cultural sallentí, Jordi Fàbregas, nascut el 1951, ha mort avui després d'estar ingressat des de feia un parell de setmanes a causa d'uns problemes cardíacs que patia de feia anys. El món del folk i la recuperació de la música popular catalana no s'entenen sense ell. Com ell mateix explicava a aquest diari quan va ser distingit amb el premi Bages de Cultura, el 2016, el seu objectiu havia estat "saber d'on venim" a través de la música. I així ho va fer. La cerimònia de comiat es farà dissabte, 23 de gener, al tanatori de Les Corts de Barcelona
"Impulsor del festival Tradicionàrius i del CAT Centre Artesà Tradicionàrius el 1993, del qual va ser el director fins a mitjans de l'any passat, el sallentí va participar en la fundació del grup de cançó popular La Roda, a Manresa, el 1967,
on va coincidir amb músics, cantants i poetes del Bages i del Berguedà,
com Miquel Estrada i Ton Rulló, amb qui va crear, el 1973, l'històric
grup Coses, que va tornar a reactivar el 2012 amb nou disc a la Fira
Mediterrània. L'orquestra l'Harmònica Brava (1979) i els grups de folk La Murga (1980) i Primera Nota (1987) van ser altres projectes del sallentí que, el 1990, amb Artur Blasco, Isidre Pelàez i Eduard Casals va crear El Pont d'Arcalís,
grup de referència en la divulgació de la cançó tradicional dels
Pirineus. Amb una llarga llista de treballs com a compositor,
especialment de balls de gegants de diferents colles i una àmplia
producció discogràfica amb diferents grups de música popular i
tradicional, Fàbregas va ser creador i director de la formació Els
Ministrils del Camí Ral, que cada any interpreta les músiques del
Seguici Popular de Barcelona en l'acte del Toc d'Inici que obre les
Festes de la Mercè. Un dels seus últims treballs va ser l'adaptació del tema "Som de Sallent", escrit pel mateix Fàbregas i que va adequar la lletra a la situació que
es vivia l'any passat durant el confinament domiciliari".
17 de gener del 2021
REPORTATGE SOBRE LA DESPOBLACIÓ A CATALUNYA. EL PEDRAFORCA A LA PORTADA DEL DIARI "ARA": GÓSOL I GISCLARENY.
El diari Ara publica avui a portada una fotografia del Pedraforca nevat, amb vaques a primer pla, captada des de l'obaga de Saldes. El reclam fa referència al reportatge de set pàgines que es pot llegir a l'interior, un dossier sobre "la Catalunya buida". Aquest dossier inclou una pàgina sobre l'escola rural de Gósol i una altra sobre un matrimoni jove de l'àrea metropolitana de Barcelona que s'ha establert definitivament a Gisclareny, al Molí de Vilella.
14 de gener del 2021
Gisclareny, Gósol i Josa de Cadí, entre els trenta probles del Pirineu que cal conèixer, segons la Revista "Descobrir Catalunya"
La revista Conèixer Catalunya proposa trenta pobles del Pirineu català que cal conèixer per la seva bellesa i singularitat, D'aquests trenta, dos pertanyen al Berguedà, Gisclareny i Gósol; també i figura Josa de Cadí, que pertany a l'Alt Urgell.
De Gisclareny, la revista diu: "No té botigues, ni escola, ni un nucli urbà, ni bones comunicacions, però la seva senzillesa i l’entorn en què es troba us meravellaran. Gisclareny és el poble més petit de Catalunya, amb només 25 habitants. La seva població està dispersa en diferents veïnats i masies aïllades, en un territori de més de 36 km2, on hi ha cims que van des dels 800 fins als 2.548 m, el que indica la diversitat de climes que s’hi poden trobar. Gisclareny és un lloc per respirar aire pur, reconciliar-se amb la natura i gaudir de la tranquil·litat."
I de Gósol; "És la porta d’entrada al massís del Pedraforca i pot enorgullir-se de situar-se en un meravellós entorn natural. El poble de Gósol no us deixarà indiferents amb les seves vistes encisadores, que us portaran al cos pau i tranquil·litat. Des del castell, que encara conserva una part del recinte emmurallat, fins a les cases i l’església de Santa Maria del Castell de Gósol. Una curiositat que amaga aquest paratge és que va ser refugi de Picasso, cosa que podreu evidenciar al Centre Picasso que hi ha al poble."
10 de gener del 2021
Els historiadors Jordi Oliva, Martí Picas i Noemí Riudor publiqun un dossier a "La República" sobre els morts als camps de refugiats francesos (1939-1940)
"La gènesi d’aquesta recerca es troba en els treballs de revisió de la nòmina de morts per la Guerra Civil (1936-1939) a la comarca del Berguedà, obra de Martí Picas i Roser Valverde, i publicada a la revista comarcal L’Erol amb motiu del vuitantè aniversari de l’acabament d’aquell conflicte civil. Al seu torn, cal situar aquesta revisió del cost humà de la guerra i la postguerra civils al Berguedà en el context d’un projecte molt més ambiciós de revisions comarcals que, sota la direcció del Centre d’Història Contemporània de Catalunya, s’han anat portant a terme d’ençà del 2006, i que, des d’ara, caldrà entomar amb la supervisió i el suport del Memorial Democràtic.
"Per entendre, però, què hi ha al darrere d’aquesta voluntat de recuperar la memòria de les víctimes ens hem de remuntar a una tradició historiogràfica centrada en el cost humà que sorgeix a Catalunya a la darreria dels anys setanta del segle passat de la mà de l’escriptora Montserrat Roig i dels historiadors Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villarroya, de les investigacions d’estudiosos locals i també, i molt especialment, dels treballs de recerca centrats en el cost humà de la Guerra Civil a Catalunya que va impulsar el Centre d’Història Contemporània de Catalunya (CHCC) des de la seva creació, fa més de trenta anys, quan eren ben pocs els que hi paraven atenció i quan des de determinats sectors acadèmics més aviat se’n feia mofa: “Josep Benet compta morts”, deien."
Text complet a:
https://www.lrp.cat/reportatges/article/1905008-mes-enlla-de-l-exili.html
Subscriure's a:
Missatges (Atom)