9 de febrer del 2021

Records d'estudi: l'escola d'Avià

 


A la Escuela Unitaria de Niños de Aviá jo hi vaig anar a principis de la dècada dels seixanta del segle passat. En una sola aula hi érem des dels més petits fins als grans, que ja tenien prop de 14 anys. Al pati jugàvem a “lladres i civils”, aprofitant els dos trossos de roca que hi havia a la placeta d’estudi, davant de ca l’Enterramorts i cal “Serraünta”, o la “falange”, casa que havia estat confiscada, en acabar la guerra civil, al filòsof Jaume Serra Húnter, que hi venia a passar els estius a l’època de la República. Serra Húnter va ser rector de la Universitat de Barcelona i president del Parlament de Catalunya; va morir exiliat a Mèxic. Nosaltres, de tot això, no en sabíem res.

L’escola era presidida pel Sancrist i les imatges de Franco i José Antonio, a sobre i a cada banda de la pissarra, respectivament; en un racó hi havia una atrotinada bandera d’Espanya. Al matí cantàvem el Montañas nevadas (La mirada clara, lejos, y la frente levantada...) i l’Isabel y Fernanado (De Isabel y Fernando / el espíritu impera, / moriremos besando / la sagrada bandera...).

Dels mestres, tinc un record especial pel senyor Joan Algué. A més de les cançons esmentades, també ens n’ensenyava de catalanes, com La Balenguera, Lo tio Pep se’n va a muro i En Pere Gallarí. Per Pasqua cantàvem les Caramelles. Passàvem pels carrers vestits amb faixa i barretina, acompanyats pel Gavarró vell que menava un ruc molt guarnit. De Caramelles en recordo unes que aprofitaven la música de la Marxa dels Reis, nadala popular provençal que es va popularitzar arreu en ser orquestrada per Georges Bizet (preludi de la primera suite de L’arlésienne): “Dalt la post / del fresc hi humit rebost / veureu que hi penja / una bona llangonissa...”.

El mestre Algué era un gran mestre. Jo hi vaig aprendre una mica que d’això no se’n sap mai prou‒ a llegir, amb el Nuevo Catón (pepe es un niño sumiso y pepa es sumisa; su papá ama a pepe y a pepa) que feia servir el mètode sil·làbic, a cada pàgina hi havia síl·labes sense significat, paraules i frases, amb tipus de lletres calibri, times i cal·ligràfica, i unes il·lustracions molt gracioses.

Després del Catón venia el Libro amarillo, de l’editorial gironina Dalmau Carles Pla, una enciclopèdia cartesianament estructurada: història sagrada, llengua espanyola, aritmètica, geometria, naturals, geografia, “historia patria” ... fins a la urbanitat, que era al final. D’aquest llibre recordo la primera “lliçó” tres ratlles que ens va fer aprendre de memòria el mestre Algué. “La Urbanidad nos indica las normas que debemos observar en nuestras relaciones con Dios, con nuestros semejantes e incluso la manera de comportarnos con nostros mismos”.

El mestre Algué portava una mena de diari en una llibreta. Quan arribàvem el matí a l’escola el trobàvem escrivint-hi amb ploma, no estilogràfica sinó d’aquelles de portaploma i plomí que s’havia de carregar cada vegada al tinter. Hi escrivia aneu a saber què amb tintes de colors, ara blau, ara verd, ara vermell. Acompanyava l’acte d’escriure amb unes ganyotes suposo que involuntàries que a mi em van cridar l’atenció. Un dia li vaig demanar a la meva mare el perquè d’aquelles ganyotes del mestre i ella m’ho va explicar: “La gent que sap molt de lletra ja les fa aquestes coses”.