Devem a Joaquim Auladell el coneixement de l'autor del l'Apèndix que va aparèixer a les últimes edicions clandestines i anònimes de la Justificació de Catalunya, de mossèn Josep Armengou: l'assagista valencià Joan Fuster.
Ara bé, aquest Apèndix no figura a les edicions legals de la Justificació, i l'explicació és que Fuster no va autoritzar la seva inclusió. A la carta que ho comunica a l'editorial La Magrana (any 1979) és ben taxatiu: "No vull que el meu apèndix a la Justificació del mossèn de Berga aparegui en el mateix volum". Explica que al seu moment el va escriure perquè li ho va demanar Joan Ballester "i perquè potser podia anar obrint camí a la idea de PPCC".
De la Justificació, Fuster en recorda la primera lectura "ja aleshores, em va semblar poc convincent i escassament afí a la meva manera de veure el problema nacional". Encara que el considera "un document curiós, allò que ara en dieu testimonial", no s'està d'aprofitar l'avinentesa per deixar constància del seu anticlericalisme: "I, a sobre, i per principi, estic en contra de qualsevol opinió de qualsevol capellà. Els capellans sempre van a la seva, i Catalunya serà cristiana o no serà i etc. ¿Entesos?".
'Les muses' no és rodona com les anteriors, però és una ambiciosa cloenda de la trilogia.John Singer Sargent
Les Muses
Les muses
Jordi Cussà
Comanegra, 2022
360 pàgines. 19,50 euros
El primer que sobtava de La serp (2001), segona novel·la de Jordi
Cussà (Berga, 1961- 2021), amb la qual encetava una trilogia continuada
amb El Ciclop (2017) i conclosa ara amb la pòstuma Les muses, era que,
malgrat presentar-se com una novel·la històrica, l’autor prescindia de
l’ornamentació “d’època”, deixava de banda la recreació postissa a la
recerca de la versemblança “històrica”, i s’enfrontava a la geografia
humana com si els grecs i els romans de la nissaga d’Empúries que
protagonitzaven la novel·la, del segle VI aC al II de la nostra era,
fossin contemporanis del lector: la vida quotidiana de les diverses
generacions que poblen La serp apareixia sense que es remarqués
l’aspecte distant que proporciona la perspectiva històrica, i l’efecte
no era buscar tant el triomf del passat com la persistència d’un present
universal. El segon que sorprenia era la manera d’organitzar la matèria
narrativa, i, en comptes del narrador omniscient que desgrana la
informació obtinguda a través dels historiadors, Cussà es precipitava
cap a l’espai de la ficció més pura, cap al centre de les il·lusions,
les esperances i els drames d’una gent anònima que no sol ocupar ni una
sola nota a peu de pàgina en els compendis històrics. Ells eren els que
parlaven, els que redactaven cartes privades i cartes de negocis, alguna
narració o alguna obra teatral on es conjuraven maldecaps particulars,
els que anaven engrandint l’arxiu familiar, conscients de pertànyer a un
llinatge, lleials a una determinada forma de lleialtat, i tot plegat es
resolia amb un ús magistral de la metaficció: els personatges, al llarg
dels segles, recordaven, ampliaven o modificaven a consciència la
memòria dels avantpassats, uns episodis que el lector havia tingut el
privilegi de seguir en directe.
Com
si partís d’una posició gens allunyada del Martí de Riquer de Quinze
generacions d’una família catalana, i també s’hagués proposat, des de la
ficció i amb l’ajuda de la fantasia, recuperar la idea d’una identitat
nacional i els lligams entre l’art d’un país i el paisatge, per a Cussà
la Història són fets, anècdotes i individualitats, i les coses passen, i
algunes vegades en queda constància als arxius –“Serem aquell mosaic de
cent mil peces del qual algú en troba tres o quatre mil”–, com sembla
afirmar tant a La serp com a El Ciclop –on es narren els avatars de la
dinastia des del segle IV fins a mitjan segle XIII–, i ara a Les muses.
“En realitat hauria de parlar d’una serp familiar que es descabdella al
llarg de divuit segles”, diu Ponç Fernandó, cosí germà de Guillem Ponç,
àlies el Ciclop, l’any 1265 a Mallorca, hereu d’“un fotimer de documents
escrits en diversos idiomes i en distintes èpoques” i, sobretot,
custodi de la poció màgica o demoníaca que ocupa el lloc estel·lar de la
novel·la, un beuratge que permet l’accés a “l’ànima irracional”, a la
recerca de l’absolut, i que estimula l’infinit de la creació pura,
“aquell deliri ultrasensorial, aquell viatge astral”, l’aleph de Borges:
a Les muses Jordi Cussà introdueix un lleu canvi de sentit en les
peripècies familiars, com si en comptes de ser un conjunt de vivències
de gent normal i corrent es preferís traçar les peripècies d’una saga de
creadors il·luminats –escriptors com Ramon Llull, Dante o Shakespeare,
pintors com Leonardo o El Bosco, científics com Galileu, músics com
Robert Fripp o Patti Smith o Mike Oldfield–, les baules d’una cadena que
es tanca amb Virgili Pardal, alter ego de Jordi Cussà i entusiasta
partidari del consum del beuratge màgic que convoca la inspiració i la
companyia de les muses: “Els escriptors de debò”, diu, “som mèdiums.
Mèdiums que tot el sant dia gaudim del privilegi d’intuir veus, del
passat o del futur, que ens estimulen a narrar experiències... o
visions. De qualsevol temps i espai”. Les muses, una novel·la densa i
plena de giragonses arravatades, reclama una lectura lenta, saber
aturar-se de cop i volta en un episodi –el que protagonitza la filla de
Shakespeare, o el que es dedica a l’ajudant de Leonardo da Vinci, per
exemple–, i assaborir-ne la reconstrucció vívida, la fluïdesa dels
segles per sobre de les precarietats de la vida ordinària.
Les
muses potser no és tan rodona com La serp o El Ciclop, i no seria
estrany que el lector hi trobés a faltar la descripció d’aquell procés
constant d’absorció d’altres llinatges i patrimonis que enriquia els
llibres anteriors, però també es pot dir que és una ambiciosa cloenda de
la trilogia, com si a cada pàgina hi dugués estampada l’arrogància i la
ferocitat del poder creatiu de Cussà –no costa veure entre les lletres
la seva cara, gairebé coberta per la cabellera i il·luminada amb un
somriure de goig immens–, un mèdium capaç d’aconseguir que el lector
s’exalti talment com si tingués la sort d’accedir a un torrent de
bellesa només entrevist o imaginat fins aleshores en un somni.
"Eran muy distintos -Martín [Josep M. de Martín] más sosegado, más asilvestrado Gabriel [Gabriel Ferrater]-, pero se quisieron bien y compartieron muy buenos ratos, En una ocasión, Martín incluso lo invitó a su casa de Berga a pasar un par de semanas y pensó que tardaría mucho en volver a hacerlo. Entre otras cosas, recuerda que un mediodía trajeron a la mesa unos pastelitos y ante el asombro de sus anfitriones, los padres del pintor, Gabriel empezó a engullirlos diciendo que estaban buenísimos, sin dejar ni una migaja."
