No li fem justícia a la novel·lassa que és El primer Emperador i la Reina Lluna
de Jordi Cussà si ens limitem a elogiar-ne el ritme, la fluïdesa i la
qualitat de la prosa. O bé la força de convicció i la vivacitat de les
escenes i els diàlegs. Tampoc arribarem ni tan sols a començar a donar
compte de les virtuts que s’hi congrien si només destaquem que des del
primer paràgraf ens embarca en un viatge imaginatiu perfectament travat,
que llisca com la seda, sense excursions facultatives innecessàries ni
excrecències sobreres. La novel·la és llarga, però no es fa llarga. No
para de moure’s a bon pas, i de dur-nos allà on vol sense que ens faci
en cap moment la sensació d’estar perdent el temps. Totes aquestes són
qualitats infreqüents i molt meritòries en qualsevol novel·la, però que
en el cas de Jordi Cussà gairebé les donem ja per descomptades.
Potser
algú (si sap de quin peu calça qui escriu això) ja haurà arrufat al nas
atribuint l’entusiasme que miro de transmetre al biaix que pot venir
del fet que bona part de la novel·la es passegi pels territoris de la
Xina antiga, però en realitat aquesta és una circumstància que d’entrada
li podria haver jugat més aviat en contra: hi havia el perill que,
mirant-la des d’aquest angle, la novel·la es fes inversemblant, que les
nombroses invencions que explícitament es barregen amb la versió que es
fa de l’imperi dels Qin es tornessin puerils, orientalistes, ucròniques o
mancades de sentit i amb errors de detall. Però no és el cas: de
seguida es veu que Jordi Cussà hi toca, i sap el que es fa: també amb
els materials que li arriben de la Xina. No es queda en l’obvietat, ni
en els esquemes, ni els exotismes. De tot allò que ha llegit sobre la
Xina antiga i el primer emperador n’ha sabut copsar les línies de força
que li fan sentit, i en acabat n’ha fet literatura. La saviesa narrativa
de Jordi Cussà també és per aquesta banda com per treure’s el barret.
Sense
carregar-ho amb minúcies decoratives ni haver de contractar tot de
figurants disfressats de xinesos professionals, Jordi Cussà ens estalvia
el diorama de cartó pedra. Ja d’entrada deixa clar que no vol fer una
novel·la històrica d’aquelles que intenten alliçonar-te i reflectir una
època. Sap treure profit del magnetisme de la figura megalòmana i
controvertida del primer emperador xinès i sap convertir-lo en matèria
primera d’una incursió essencialment novel·lesca. Que el primer
emperador xinès Qin Shi Huangdi té un potencial literari inabastable ja
ens ho havien fet saber, entre altres, Jorge Luis Borges (La muralla y los libros), Franz Kafka (La construcció de la muralla xinesa) o Jean Levi (El gran emperador i els autòmates). Cadascú per allà on l’enfila.
El primer Emperador i la Reina Lluna és
una fabulació mig històrica mig llegendària que arrenca amb un heroi
adolescent carregat d’il·lusions i expectatives de poder, que cerca la
immortalitat i que entra en contacte amb l’horitzó utòpic d’uns
emperadors savis com Alexandre Magne i Ashoka, l’emperador indi «que va
derrotar la guerra». Enmig de la seva aventura hi apareixen batalles,
traïcions, violencia de tota mena, estratagemes, purgues polítiques,
manipulacions, conxorxes de palau, apòlegs, debats i reflexions sàvies.
Tendim injustament a mirar-nos les novel·les d’aventures, que
habitualment serven una llavor mítica, un ressò de viatge iniciàtic i
d’heroicitat, amb un punt de condescendència. Les considerem mostres
d’una subcultura que pot arribar a ser com a molt entretinguda,
postrondallística i postadolescent, que tot just pot aspirar a
satisfer-nos, a fer-nos passar una bona estona, a atrapar-nos i
subjugar-nos. Però, evidentment, com a tots els barris, també per
aquesta banda hi ha de tot. I en aquesta novel·la de Jordi Cussà hi ha
literatura de la millor.
L’heroi
de Jordi Cussà no lluita contra el mal, ni contra cap enemic o cap
monstre. Com els grans herois tràgics lluita contra si mateix, i acaba
ell mateix convertint-se en el monstre. De fet, assistim a la
degradació, a la destrucció de l’heroi. En aquest procés hi veiem també
l’ensulsiada d’una utopia moral. Jordi Cussà no tan sols es basa en les
peripècies històriques i biogràfiques del primer emperador i els seus
temps. Potser el que és més important a la novel·la és com hi posa també
els debats filosòfics que van moure aquell període. Pot semblar
excessiu o pretenciós, però la novel·la ho integra sense que enfarfegui
ni soni a farcit pedant. Entre els protagonistes hi ha dos dels filòsofs
i consellers reials més importants d’aquell període: Xunzi i Li Si.
Parlar de filosofia a la Xina antiga és parlar de l’art de governar i
l’art de governar-se (o de l’art de no governar i l’art de no
governar-se) i aquest rerefons ètic i polític hi batega de cap a cap.
L’epopeia
de la construcció de l’imperi que havia de segellar per sempre una
guerra sagnant i secular entre regnes germans parteix a la novel·la de
la utopia meritocràtica confuciana i del pacifisme jainista i budista,
però acaba derivant cap a un malson totalitari. A banda de fer-se un
gran mausuleu protegit per l’exèrcit dels soldats de terracota, i a
banda de fer la gran muralla, el primer emperador va cremar tots els
llibres i els lletrats que no li servien per enfortir l’exèrcit i
enriquir l’estat…
A
través de la Reina Lluna, que comparteix el títol i el protagonisme de
la novel·la, Jordi Cussà hi introdueix un contrapunt narrativament molt
eficaç. Li permet no tan sols obrir-hi una dimensió amorosa i una
reflexió de gènere, sinó també reforçar la dimensió sapiencial de la
novel·la. També li permet conectar aquest relat xinès amb els àmbits de
Grècia i de l’Índia. A la novel·la es parla d’Homer, Plutarc,
Aristòfanes, Buda, Sòcrates… La reina Lluna i el seu clan taiwanès també
contribueixen a convertir la novel·la en la crònica d’un fracàs que no
és només personal: és el fracàs d’un horitzó polític i moral que
albirava la superació de l’ordre aristocràtic i el desvetllament de la
consciència. La utopia inicial de la cerca dels immortals (que els savis
que obren la novel·la saben que de fet són només al·lucinacions
provocades pel consum d’herbes ben governades, de les que ajuden a
créixer) acaba degradant-se, convertida en una addicció tòxica i destructiva.
El filòsof alemany Karl Jaspers va plantejar que entre els segles viii i iii
aC, a diferents zones d’Euràsia, es va produir un període excepcional
per al pensament i la consciència que va definir com l’Era Axial (Achsenzeit).
Van aparèixer en aquell lapse de temps una sèrie de pensadors i mestres
religiosos que, en contextos molt diferents i sense influències
directes entre ells, hi aportaven un salt qualitatiu. Narraven,
racionalitzaven, repensaven i alteraven les atàviques tradicions
míticoreligioses. Des d’Homer a Zarathusta, des de Confuci a Sòcrates,
des de Buda a Jeremies, des d’Heràclit a Laozi, des d’Aristòtil al
mestre jainista Nataputta Mahavira, aquest període marcava un canvi de
paradigma equiparable al que es va obrir entre el Renaixement i la
Il·lustració. Sense forçar la nota, El primer Emperador i la Reina Lluna de
Jordi Cussà arrenca d’aquest paisatge: narra com aquest desvetllament
de l’horitzó s’acaba tancant aparentment en fals en el relat de
l’Emperador ensuperbit, però es manté viu en el relat de la Reina Lluna.