El pare Massot a la Biblioteca de Montserrat. (13.08.2005) Foto: BNG
24/04/2022
El filòleg i historiador mallorquí Josep Massot i Muntaner, monjo de Montserrat, editor de la revista Serra d’Or
i director de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, ha mort
aquesta matinada als 80 anys. Premi d’Honor de les Lletres Catalanes del
2012, el pare Massot és reconegut unànimement com un investigador
excepcional i un referent per a la cultura catalana, que hi ha trobat
sempre un defensor tenaç, disponible i generós. Les xarxes s’han omplert
aquest matí de missatges de dol per una pèrdua que molts consideren
irreparable. Era un “erudit polifacètic com potser ja no se’n fan”, ha
comentat l’escriptor Pere Antoni Pons, i Carles Duarte afegeix que
“deixa un gran buit al nostre país”, per la seva “cultura vastíssima”.
El president d’Òmnium, Xavier Antich, ha tuitat: “Mai no oblidaré la
teva memòria prodigiosa, la generositat i el compromís, la ironia i la
bondat. Has estat savi i model, en rigor i capacitat de treball
(il·limitada), en passió pel saber i el coneixement i per
compartir-los.”
----------------
Obres del pare Massot relacionades amb el Berguedà:
Resposta al qüestionari Mossèn Armengou, avui, Centre d'Estudis Berguedans, 1986.
Pròleg de Mossèn Francesc Rodergas: Dietari de guerra (1936-1939. Ateneu d'Avià, 1990.
Text del programa de la Patum de l'any 2014, "La Patum i l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya"..
----------
Entrevista
Entrevista al pare Massot publicada a Quadern del Pedraforca el 30 d'agost del 2005, reproduïda al Full Diocesà Vic-Solsona i a Saviesa i compromís. Nou entrevistes a Josep Massot i Muntaner. Treballs de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, 10; Institut d'Estudis Catalans, 2015.
Entrevista a Josep Massot i Muntaner
El monjo Josep Massot i Muntaner (Ciutat de Mallorca, 1941) és
director de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat i de les revistes
Serra d’Or, Randa, i Llengua i Literatura. Filòleg, antic professor de
la Universitat de Barcelona, va ser secretari durant vint anys de
l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, de la qual
és responsable de publicacions. Ha inventariat el fons de l’Obra del
Cançoner Popular, és doctor Honoris causa per la Universitat de les
Illes Balears i membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia
de Bones Lletres. És autor de centenars d’articles i llibres; els seus
temes d’estudi són la història religiosa contemporània i aspectes
diversos de la guerra civil i el franquisme a Catalunya i les Illes,
passant per la poesia, el teatre...
Sobre el pare Massot
llegeixo, en un parlament del Dr. Joan Mas i Vives, que ha estat durant
quatre dècades un exemple a seguir “pels seus innombrables estudis,
plens d’erudició, de saviesa i d’objectivitat científica; per la seva
immensa tasca d’editor, sempre disposat a col·laborar en la difusió dels
llibres de comercialitat més dubtosa, però també més necessaris; per la
seva disposició a ajudar els altres investigadors amb una generositat
que no té precedents”. I l’afinada descripció escrita per Josep Maria
Muñoz a la imaginària narració de la tancada al monestir, arran del
procés de Burgos del 1970, precisament després de presentar Gabriel
Ferrater “content de veure que ens acull [el pare Massot] amb tota la
mesurada hospitalitat de l’orde, que aprova la nostra tancada
solidària”. Muñoz, en veure el monjo més de prop, observa “la pal·lidesa
d’una pell que només s’adquireix en llargues hores de biblioteca i llum
artificial, i m’impressiona la fesomia frèvola i atenta, sostinguda per
una curiositat d’historiador; penso que algun descobriment o alguna
investigació en curs el compensa de la dura vida monacal”.
Al
Museu d’Història de Catalunya van fer una exposició sobre els
cinc-cents anys del primer llibre imprès a Montserrat, l’editorial en
exercici més antiga d’Europa. Efectivament l’activitat
editorial de Montserrat comença al s XV, encara que no es pot donar una
data inicial amb exactitud. Sabem que el 1488 ja hi havia estampes de la
Mare de Déu i al cap de poc temps butlles de la Confraria. A partir de
1497 surten els primers llibres promoguts per Montserrat i d’aleshores
ençà l’activitat editorial no s’ha aturat.
Per què Montserrat necessitava editar?
En
temps de l’abat Cisneros els monjos necessitaven llibres litúrgics i
religiosos de diversa mena, i n’escrivien i en traduïen. Hi havia la
confluència de fidels i monjos, i la necessitat de divulgar, exactament
com ara. Editar era una exigència, perquè al santuari hi pujaven molta
gent, estrangers, etc. i calien llibres, butlles per a la Confraria...
Era més barat imprimir-les que no pas fer-les a mà. També hi ha el
llibre de l’abat Pedro de Burgos Libro de la historia y milagros hechos a
invocación de Nuestra Señora de Montserrat, que és del 1537.
En quin idioma són els primers impresos?
Els
primers llibres van ser en llatí i en castellà i algun en català. A
partir del final del segle XV la comunitat depenia de la congregació de
Valladolid i molts de monjos eren castellans. La catalanització és de
finals del XIX, amb l’abat Muntadas, que va refer Montserrat després de
la desamortització, i sobretot amb l’abat Marcet, que abans de la guerra
va crear el que en ara diríem una editorial moderna.
Quina ha estat la temàtica dels llibres en les diferents etapes de l’editorial?
Amb
l’abat Marcet era una editorial religiosa, la matèria era la de tota la
vida: obres per als pelegrins, estampes, fullets, propaganda;
traduccions de llibres francesos, anglesos i llatins al català. Com al
segle XV i també des del XVI, la història de Montserrat i les obres dels
monjos.
Després de la guerra, no deixaven publicar en català, i de
moment l’abat l’abat Aureli M. Escarré no van poder seguir la Bíbliae la
Confraria, fet pel que , els Mestres de l’Escolania, ni la resta
d’iniciatives que hi havia en marxa fins al juliol de 1936. A partir de
les festes de l’Entronització (1947) es va anar recuperant terreny i
durant la dècada del 1950 van aparèixer col·leccions noves i dotzenes de
llibres. Als anys seixanta, per motius econòmics es va paralitzar la
publicació, però seguiren les revistes Serra d’Or, Studia Monastica i
Qüestions de vida cristiana. Als anys 60 – 70 van sortir moltes coses a
Casal i Vall d’Andorra, com la Bíblia petita. Al final dels anys 70, des
de l’oficina de Serra d’Or a Barcelona es va acollir la revista
L’Infantil de Solsona –més endavant Tretzevents– i van iniciar la
publicació de llibres per a criatures i la col·lecció nova de llibres
religiosos “Saurí”.
Aquí agafeu la direcció de les Publicacions.
Me’n
faig càrrec el 1971. Poc a poquet reprenem la tradició de llibres
religiosos, història monàstica i llibres infantils, que llavors no es
venien, però es feien per una funció de suplència. També es varen
iniciar altres col·leccions culturals que no s’havien fet mai: història
de Catalunya, llengua, literatura, excursionisme. També llibres de
música, que ja s’havien fet de tota la vida. Editem el mètode Ireneu
Segarra, que cap altra editorial havia volgut acceptar. També potenciem
col·laboracions amb institucions diverses: l’Associació Internacional de
Llengua i Literatura Catalanes, la Universitat de les Illes Balears, la
de València, la de Castelló i la d’Alacant, i també llibres en
col·laboració amb ajuntaments, consells comarcals, etc.
Quina és la producció actual de l’editorial?
Fem de 120 a 130 llibres i 7 revistes l’any. De revistes n’hi ha des de mensuals fins a altres que surten semestralment.
La figura del monjo erudit persisteix a les noves generacions?
En
temps de Sant Benet molts monjos no devien saber llegir. Això de
l’erudició sorgeix sobretot a partir del segle XVII, amb la congregació
francesa de Sant Maür. Al XIX i XX, als monestirs de França, Alemanya i
de molts altres indrets, es dóna un impuls especial a l’estudi i a la
recerca. Això mateix es va reflectir també a Montserrat. Actualment cada
any hi ha monjos que fan estudis a l’estranger. Ara hi ha un doctorat
en música que li publiquen la tesi a Roma. Els joves agafen el relleu.
El diàleg fe – cultura és una de les prioritats ara, tant a través de
l’editorial com a través del museu i d’altres iniciatives.
Els inicis de la Nova Cançó també són a Montserrat.
La
Nova Cançó va néixer d’un article de Lluís Serrahima inspirat per Josep
Benet, “Ens calen cançons d’ara”, publicat a Germinàbit. Després,
naturalment, Serra d’Or va continuar sent, en certa manera, una
plataforma del moviment.
El Serra d’Or és la revista cultural catalana de referència. Com va néixer?
L’actual
revista va començar el desembre de 1959, com a fusió de dues
publicacions patrocinades per Montserrat i que havien sortit per
separat: Germinàbit, dels antics escolans, i Serra d’Or, que era la
treballadors del monestir. A finals del 1959, per motius econòmics, les
dues revistes es van fusionar, integrant-se a Serra d’Or l’equip de
Germinàbit (Enric Bastardes i Max Cahner, que hi havien entrat a través
de Josep Benet); per això deia 2a època.
Com va afectar a Serra d’Or l’adveniment de la democràcia?
En
un principi, a Serra d’Or es van unir persones que en una situació
normal haurien fet revistes separades i potser oposades. Era una
plataforma unitària que encara es manté, pluralista i oberta a totes les
tendències amb la condició que hi hagi respecte pels altres. Abans era
única, ara es poden fer les que es vulguin. A partir de la mort de
Franco s’hi han exclòs, en general, els temes polítics, perquè o hauria
d’haver estat la revista d’un partit o calia un equilibri molt
complicat. S’ha mantingut l’aspecte cultural, sense prendre posició per
cap grup. Hi ha col·laboradors de tota mena de tendències.
A la revista van començar escriptores i escriptors com...
Serra
d’Or va ser i és una escola. Montserrat Roig i Baltasar Porcel havien
d’escriure aquí si ho volien fer en català. Fruit de la “Crida als
escriptors joves” (que encara es fa anualment i han de ser de menys de
trenta anys) van sortir noms com la Montserrat Roig, que la vam fitxar
per fer entrevistes, Oriol Pi de Cabanyes, Carme Riera... Tots aquests i
molts altres noms importants de la literatura catalana van publicar els
primers articles aquí. Per exemple el Terenci Moix, que el va portar el
Joaquim Molas i feia una secció sobre gent jove.
Serra d’Or és una revista religiosa amb col·laboradors que creuen, que no creuen...
No.
Serra d’Or és d’informació general amb una secció de tema religiós. Al
consell de redacció no hi ha cap persona relacionada amb l’Església,
tret del director. De publicacions religioses tenim, per exemple,
Qüestions de vida cristiana i Documents d’Església.
El futur de les publicacions, llibres, revistes...
El
futur està en mans de Déu. D’aquí a uns quants anys m’hauré de jubilar,
però confio que d’una manera o d’una altra l’editorial tirarà endavant.
No hi ha ningú imprescindible. Ara anem fent amb dificultat. Els
llibres valen més diners i la gent llegeix més poc, de manera que els
ingressos baixen i les despeses pugen i cada vegada és més difícil. No
cal dir que necessitem el suport de tots els qui s’interessen pels
llibres religiosos i per la cultura del país.
