29 de març del 2021

MONTSERRAT NEBRERA: SOBRE EL RESTAURANT "NIU NOU", DE BAGÀ

 Article publicat a l'última pàgina de El Punt Avui d'avui (29/03/2021):

 

 

Montserrat Nebrera González


 

Tribuna

Romà, Carme

“El títol d’aquesta peça parla de dues persones, que regenten un local, cuinen i serveixen els àpats, les begudes, els cafès i el pa. Però que ho fan sobretot amb la voluntat d’aconseguir donar sentit a la paraula ‘restauració’

Eren bons o dolents? Si els pensem com heretges del catolicisme, potser hi haurà qui no els veurà amb bons ulls, però crec que en temps d’un necessari ecumenisme cristià els matisos de la discrepància teològica de fa segles resulten irrellevants. Sigui como sigui, avui els “bons homes”, expressió que es refereix als càtars que durant l’edat mitjana recorregueren la ruta pirenaica que uneix el castell de Montsegur (a la francesa Ariège) i el santuari de Queralt a Berga, experimentarien la frenètica sensació de fer en poques hores el camí que al segle XI els ocupava no menys de vuit jornades d’esforçat viatge. I probablement anant tan de pressa es perdrien, a més, l’ocasió d’aturar-se al Niu Nou de Bagà, i això sí que seria una llàstima.

Potser qui llegeixi això pensarà que estic fent la recomanació d’un restaurant, i, en certa manera, també ho és, perquè alguns dels seus plats són art gastronòmic de primer nivell. Però el títol d’aquesta peça parla de dues persones, el Romà i la Carme, que regenten el local, cuinen i serveixen els àpats, les begudes (ponderada bodega), els cafès (d’una llista més llarga que la dels plats) i el pa (fet per ells, com abans). Però que ho fan sobretot amb la voluntat d’aconseguir donar sentit a la paraula restauració.

Diu el Romà, de Cornellà de Llobregat, vint anys a pagès i més de vint al restaurant on l’hem trobat en un casual pas per la zona, que restaurar vol dir restablir la força del cos i de l’esperit amb la qualitat i quantitat de l’aliment que ens arriba a la boca (i al nas!). Aquesta seriosa finalitat s’acompleix amb un esforç estudiat de selecció del producte i de coneixement de la física i la química que s’impliquen en una barreja harmònica. És la seva manera d’actuar d’acord amb la màxima, avui ja força coneguda i vorejant el límit del fonamentalisme, que “som el que mengem”.

Diu la Carme que descobrir que Bagà formava part del Camí dels Bons Homes els va induir a la recerca de la gastronomia medieval, i a constatar tot el que de saviesa acumula. Els va passar amb la cuina el que jo havia comprovat amb certes joies literàries (La ciutat de les dames, de Christine de Pisan, en podria ser un exemple) o senzillament seient en una església gòtica: l’edat mitjana està més plena de llum, sentit de les proporcions i respecte per l’equilibri natural del que la nostra reverència a la modernitat ens permet admetre. Una dada: la cocció a baixa temperatura, avui tan aclamada en els nostres popes culinaris, formava part de la saviesa popular de l’època, com s’adverteix en els diversos ganxos que aplicaven sobre la llar de foc, a diverses altures segons fos la dimensió del producte que volien anar coent a poc a poc. Romà dixit.

Potser a algú se li acudirà pensar que això que escric és un tema frívol. Gran error. Quan es parla de la pobresa i de l’efecte que té sobre la canalla, tan definitiu per al seu creixement físic i psíquic, i, per tant, per a la seva capacitat d’entomar els reptes d’un futur incert, en realitat estem parlant dels temes que voldrien resoldre el Romà i la Carme des del seu projecte gastronomicocultural: si som el que mengem, i mengem malament, necessitarem moltes més medecines. Qui diu que no seria aquesta la primera i millor vacuna? Qui diu que no caldrien menys calés per a hospitals i farmacologia, si el primer medicament, el menjar, fos de qualitat, fos equilibrat, fos autèntic? I això no vol dir despesa inassolible, hi ha molts plats d’una època pobre com l’edat mitjana que no requereixen gaires diners, mentre que molta porqueria moderna, suposadament barata, és verí directe en vena per al cos i l’ànima.

El que sí que costa tot això és temps. El temps del Romà i la Carme, fent-ne els plats, explicant-ne les raons i harmonies, parlant del que és diví i el que és humà. El temps de la gent que faci com ells i en comptes de veure programes patètics en cadenes de televisió que s’acosten al delicte es dediqui a exercir d’artistes del plat i del got, com fa un temps. De la gent que hagi descobert que la riquesa rau en el consum conscient i ponderat dels pocs dies que formen les nostres vides.

23 de març del 2021

LA CRÍTICA DE MANEL OLLÉ A "EL PRIMER EMPERADOR I LA REINA LLUNA", DE JORDI CUSSÀ

Crítica de Manel Ollé, professor (UPF), poeta i traductor del francès i el xinès al català, a El primer emperador i la Reina Lluna, de Jordi Cussà, publicada avui a La Lectora. Revista digital de crítica literària. 

---------------------------

Més enllà dels soldats de terracota

manelolle_cussa_lalectora

No li fem justícia a la novel·lassa que és El primer Emperador i la Reina Lluna de Jordi Cussà si ens limitem a elogiar-ne el ritme, la fluïdesa i la qualitat de la prosa. O bé la força de convicció i la vivacitat de les escenes i els diàlegs. Tampoc arribarem ni tan sols a començar a donar compte de les virtuts que s’hi congrien si només destaquem que des del primer paràgraf ens embarca en un viatge imaginatiu perfectament travat, que llisca com la seda, sense excursions facultatives innecessàries ni excrecències sobreres. La novel·la és llarga, però no es fa llarga. No para de moure’s a bon pas, i de dur-nos allà on vol sense que ens faci en cap moment la sensació d’estar perdent el temps. Totes aquestes són qualitats infreqüents i molt meritòries en qualsevol novel·la, però que en el cas de Jordi Cussà gairebé les donem ja per descomptades.

Potser algú (si sap de quin peu calça qui escriu això) ja haurà arrufat al nas atribuint l’entusiasme que miro de transmetre al biaix que pot venir del fet que bona part de la novel·la es passegi pels territoris de la Xina antiga, però en realitat aquesta és una circumstància que d’entrada li podria haver jugat més aviat en contra: hi havia el perill que, mirant-la des d’aquest angle, la novel·la es fes inversemblant, que les nombroses invencions que explícitament es barregen amb la versió que es fa de l’imperi dels Qin es tornessin puerils, orientalistes, ucròniques o mancades de sentit i amb errors de detall. Però no és el cas: de seguida es veu que Jordi Cussà hi toca, i sap el que es fa: també amb els materials que li arriben de la Xina. No es queda en l’obvietat, ni en els esquemes, ni els exotismes. De tot allò que ha llegit sobre la Xina antiga i el primer emperador n’ha sabut copsar les línies de força que li fan sentit, i en acabat n’ha fet literatura. La saviesa narrativa de Jordi Cussà també és per aquesta banda com per treure’s el barret.

Sense carregar-ho amb minúcies decoratives ni haver de contractar tot de figurants disfressats de xinesos professionals, Jordi Cussà ens estalvia el diorama de cartó pedra. Ja d’entrada deixa clar que no vol fer una novel·la històrica d’aquelles que intenten alliçonar-te i reflectir una època. Sap treure profit del magnetisme de la figura megalòmana i controvertida del primer emperador xinès i sap convertir-lo en matèria primera d’una incursió essencialment novel·lesca. Que el primer emperador xinès Qin Shi Huangdi té un potencial literari inabastable ja ens ho havien fet saber, entre altres, Jorge Luis Borges (La muralla y los libros), Franz Kafka (La construcció de la muralla xinesa) o Jean Levi (El gran emperador i els autòmates). Cadascú per allà on l’enfila.

El primer Emperador i la Reina Lluna és una fabulació mig històrica mig llegendària que arrenca amb un heroi adolescent carregat d’il·lusions i expectatives de poder, que cerca la immortalitat i que entra en contacte amb l’horitzó utòpic d’uns emperadors savis com Alexandre Magne i Ashoka, l’emperador indi «que va derrotar la guerra». Enmig de la seva aventura hi apareixen batalles, traïcions, violencia de tota mena, estratagemes, purgues polítiques, manipulacions, conxorxes de palau, apòlegs, debats i reflexions sàvies. Tendim injustament a mirar-nos les novel·les d’aventures, que habitualment serven una llavor mítica, un ressò de viatge iniciàtic i d’heroicitat, amb un punt de condescendència. Les considerem mostres d’una subcultura que pot arribar a ser com a molt entretinguda, postrondallística i postadolescent, que tot just pot aspirar a satisfer-nos, a fer-nos passar una bona estona, a atrapar-nos i subjugar-nos. Però, evidentment, com a tots els barris, també per aquesta banda hi ha de tot. I en aquesta novel·la de Jordi Cussà hi ha literatura de la millor.

L’heroi de Jordi Cussà no lluita contra el mal, ni contra cap enemic o cap monstre. Com els grans herois tràgics lluita contra si mateix, i acaba ell mateix convertint-se en el monstre. De fet, assistim a la degradació, a la destrucció de l’heroi. En aquest procés hi veiem també l’ensulsiada d’una utopia moral. Jordi Cussà no tan sols es basa en les peripècies històriques i biogràfiques del primer emperador i els seus temps. Potser el que és més important a la novel·la és com hi posa també els debats filosòfics que van moure aquell període. Pot semblar excessiu o pretenciós, però la novel·la ho integra sense que enfarfegui ni soni a farcit pedant. Entre els protagonistes hi ha dos dels filòsofs i consellers reials més importants d’aquell període: Xunzi i Li Si. Parlar de filosofia a la Xina antiga és parlar de l’art de governar i l’art de governar-se (o de l’art de no governar i l’art de no governar-se) i aquest rerefons ètic i polític hi batega de cap a cap.

L’epopeia de la construcció de l’imperi que havia de segellar per sempre una guerra sagnant i secular entre regnes germans parteix a la novel·la de la utopia meritocràtica confuciana i del pacifisme jainista i budista, però acaba derivant cap a un malson totalitari. A banda de fer-se un gran mausuleu protegit per l’exèrcit dels soldats de terracota, i a banda de fer la gran muralla, el primer emperador va cremar tots els llibres i els lletrats que no li servien per enfortir l’exèrcit i enriquir l’estat…

A través de la Reina Lluna, que comparteix el títol i el protagonisme de la novel·la, Jordi Cussà hi introdueix un contrapunt narrativament molt eficaç. Li permet no tan sols obrir-hi una dimensió amorosa i una reflexió de gènere, sinó també reforçar la dimensió sapiencial de la novel·la. També li permet conectar aquest relat xinès amb els àmbits de Grècia i de l’Índia. A la novel·la es parla d’Homer, Plutarc, Aristòfanes, Buda, Sòcrates… La reina Lluna i el seu clan taiwanès també contribueixen a convertir la novel·la en la crònica d’un fracàs que no és només personal: és el fracàs d’un horitzó polític i moral que albirava la superació de l’ordre aristocràtic i el desvetllament de la consciència. La utopia inicial de la cerca dels immortals (que els savis que obren la novel·la saben que de fet són només al·lucinacions provocades pel consum d’herbes ben governades, de les que ajuden a créixer) acaba degradant-se, convertida  en una addicció tòxica i destructiva.

El filòsof alemany Karl Jaspers va plantejar que entre els segles viii i iii aC, a diferents zones d’Euràsia, es va produir un període excepcional per al pensament i la consciència que va definir com l’Era Axial (Achsenzeit). Van aparèixer en aquell lapse de temps una sèrie de pensadors i mestres religiosos que, en contextos molt diferents i sense influències directes entre ells, hi aportaven un salt qualitatiu. Narraven, racionalitzaven, repensaven i alteraven les atàviques tradicions míticoreligioses. Des d’Homer a Zarathusta, des de Confuci a Sòcrates, des de Buda a Jeremies, des d’Heràclit a Laozi, des d’Aristòtil al mestre jainista Nataputta Mahavira, aquest període marcava un canvi de paradigma equiparable al que es va obrir entre el Renaixement i la Il·lustració. Sense forçar la nota, El primer Emperador i la Reina Lluna de Jordi Cussà arrenca d’aquest paisatge: narra com aquest desvetllament de l’horitzó s’acaba tancant aparentment en fals en el relat de l’Emperador ensuperbit, però es manté viu en el relat de la Reina Lluna.

 

16 de març del 2021

LES TRES NOVEL·LES POLICÍAQUES DE JOSEP M. DE MARTÍN (1)

Col·loquen una placa d’homenatge al pintor Josep Maria de Martín a la façana de la casa on va viure 

L'alcaldessa de Berga, Montse Venturós, descobreix la placa a cal De Martín. 
Foto: Ajuntament de Berga.

El 28 de desembre passat, amb motiu del centenari de Josep M. de Martín, i en concret de la col·locació d'una placa a la casa de la ronda de Queralt on residia i de la qual era propietari, l'Ajuntament de Berga va publicar una nota informativa, reproduïda en diversos mitjans, on s'hi llegeix textualment: "De Martín també va escriure una novel·la policíaca en castellà amb Gabriel Ferrater titulada Cercano está el mal (1952), que va sortir publicada uns anys més tard amb el nom Un cuerpo, o dos".

Sobre aquest particular, i després de consultar la bibliografia que s'escau al cas, hem de dir que Cercano está el mal i Un cuerpo, o dos són dues novel·les diferents, la primera inacabada i la segona publicada per Jaume Vallcorba Plana el 1987, escrites, totes dues, a mitges amb Gabriel Ferrrater. Però fins allà on coneixem, Josep M. de Martín és encara autor, en solitari, d'una altra novel·la policíaca, escrita pocs anys després de la guerra, situada a Berga i on ell, De Martín, el narrador, participa de la història. 

Aquesta novel·la porta per títol El caso del desaparecido. Escrita seguint l'esquema del Quijote, això és, amb capítols encapçalats per una frase que els resumeix, comença el primer, "En el que hay que lamentar una desaparición", situant l'acció a Berga: "Desparrámanse, en un lugar de la falda del Pirineo, un grupo de casas que el nombre de  Berga reciben y a una ciudad dan lugar. Villa en tiempos belicosa es hoy tranquilo burgo". En aquesta ciutat un jove va desaparèixer: "Y salido una mañana de la su casa para a su trabajo se dirigir, no se tuvieron de és más noticia. Se le vio por última vez, según declaración de un ciudadano, en la plaza a San Juan dedicada, caminando vía septentrión. Nada más del desgraciado mozo se supo. Desaparecido había cual fantasma"

Continuarà.


9 de març del 2021

Gósol a "The New York Times"

 

Spain Dispatch

The Pandemic’s Silver Lining? This Village May Have Been Saved by It.

Gósol, a tiny village on the Spanish side of the Pyrenees, had spent years begging outsiders to come repopulate it. Since 2020, many have come to try the quiet life — and they even saved the school from closing.

The village of Gósol is nestled in a valley on Spain’s side of the Pyrenees.
Credit...Samuel Aranda for The New York Times

GÓSOL, Spain — The castle that crowns the hill above the village of Gósol used to be among the grandest along Spain’s border with France, with views of fertile farms and forests rich in timber that stretched up to the cloudy mountaintops.

But the castle is in ruins now, and until last year, Gósol had fallen on hard times, too. The town census had gone down in nearly every count since the 1960s. The school was on the verge of closing for lack of students. The mayor had even taken to television with a plea to his countrymen: Come to Gósol, he asked, or the town would disappear.

It took a pandemic for Spaniards to heed his call.

Among those who packed their bags was Gabriela Calvar, a 37-year-old who once owned a bar in a beach town near Barcelona, but watched it go under during last year’s lockdowns and decamped to the town in the mountains for a new start.

María Otero, a web designer who found she could telecommute, brought her husband and three children to Gósol, the place where her grandparents had been born, but where she had only spent the summers milking cows on visits.

It was the rare silver lining of a troubled time: About 20 or 30 newcomers to a dwindling town of 140 souls, where even the tiny school on the town plaza got a second chance after parents started enrolling their children there.

“If it weren’t for Covid, the school would have closed,” said Josep Tomás Puig, 67, a retired mail carrier in Gósol who spent his life watching the younger generation depart to Spain’s cities. “And if the school closed, the town might as well have closed too.”

Josep Tomás Puig, a retired postman, doing laundry outside his home.

Image.Credit...Samuel Aranda for The New York Times

Gósol was hardly the first village in the country to be on a the brink of disappearing. For decades in Spain, a landscape of walled cities, stone bridges and ancient winding roads has become mostly abandoned as generations of young people left for cities. La España Vacía, or “the Empty Spain,” is the phrase that was coined to describe the blight.

Elderly pensioners wander empty streets with few shops and no schools. In 2005, a British man bought an entire village in the region of Galicia — one of an estimated 3,000 that are abandoned there — for 45,000 euros, less than $55,000. This year, a local political party that’s made advocating the oft-forgotten province of Teruel its sole aim won seats in Spain’s national legislature. It’s name: Teruel Exists.

Yet tiny Gósol had fared better than many others, residents say.

It sits in the wealthy autonomous region of Catalonia, in a majestic valley in the Pyrenees Mountains that brought tourists and part-time residents in the summer months. Among the notable tenants was Pablo Picasso, who arrived in 1906 when the population stood at about 745 residents. The artist painted much of his famed “Rose Period” work in Gósol, riding the wave of what he called an “epiphany of inspiration.”

But the epiphany wasn’t enough to keep him there — he left Gósol before the end of the year, and so did many others in the decades since.


 
 
Before the coronavirus pandemic, this village school in Gósol was on the verge of closing for lack of students.
Image. Credit...Samuel Aranda for The New York Times

By 2015, the situation had gotten critical. The number of permanent residents was 120 and falling. The mayor went on television warning, among other things, that the school was about to close because it was down to five students. He asked for young families from elsewhere to repopulate the town.

Rafael López, a former renewable energy entrepreneur whose business collapsed in Spain’s 2008 financial crisis, was interested. “My mom said she saw this on TV,” said Mr. López. “And I said, ‘Well, what do you say if we take the car and go have a look, see what’s there?’”

Over the next months, hundreds of people came to Gósol to kick the tires. They said they were impressed by the quaint homes and the ruined castle atop the hill. There was the cool mountain breeze and the tinkling of cow bells heard over the hillsides.

In the end though, only Mr. López and two other families actually moved to Gósol in the years before the pandemic.

Mr. López, who said he was attracted to the isolated village in part because he “doesn’t really like people,” said the new life also came with its downsides. The town fiestas can get loud, he said. Last year, a winter storm left the town without electricity — and many with no heat — for two days. The two other families that volunteered to move with him eventually left.

As the coronavirus began to spread last year, Spain entered another economic crisis, this one on a scale even greater than the collapse that had brought Mr. López in 2008.

In Castelldefels, a seaside town southwest of Barcelona, life was starting to look upside-down for Ms. Calvar, the bar owner who came to Gósol in September. Spain’s lockdowns had decimated her pub. And after flights were canceled, her side-hustle as a flight attendant at a low-cost Spanish airline brought no reprieve.


Gabriela Calvar, right, decamped to the town in the mountains for a new start.
Credit...Samuel Aranda for The New York Times

“I’m a single mother with two kids,” said Ms. Calvar. “I had to say, ‘We’re going to ask the big life question now: What are we going to do?’”

The path seemed clear when, passing through Gósol one day, Ms. Calvar learned that the owner of the grocery store on the plaza was at looking to sell the business.

Ms. Calvar’s arrival heralded big news for the village: The 90-year-old owner was at last able to retire; the grocery store, one of only two in town, stayed in business; and Ms. Calvar enrolled her two sons in the school, which now has 16 students.

The schoolhouse sits along the plaza, a place of kid-sized chairs and tables, paper planets hanging from the ceiling and an incubator warming eggs. The two teachers sat inside the school on a recent day on lunch break. While the adult arrivals seemed to be starting fresh in Gósol, they said, the children seemed to be a bit haunted by the life they left behind.

“There’s a girl, there are two or three of them, who have become so closed, it’s hard for them to relate to others,” said Carla Pautas, the head teacher.

“It’s like they’ve become used to months being alone in the lockdown,” replied Anna Boixader, the other teacher.


María Otero, a web designer who found she could telecommute, brought her husband and three children to Gósol.
Credit...Samuel Aranda for The New York Times

Classes ended at 5 p.m. and Ms. Otero, the telecommuting web designer who had moved to Gósol from Barcelona last June, was waiting for two of her children, 6 and 7. She had something of an advantage over the other new arrivals: Her grandparents were from Gósol and she’d spent summers on their farm. Now her children were actually living in her family village.

There was a note of regret in her voice when she thought about the end of the pandemic, and the pressure that she knew would inevitably build to return to Barcelona. She didn’t want Gósol to disappear yet, she said.

Mr. Puig, the former mail carrier, was asking himself similar questions about how long the new arrivals would stay. So many had come and left over the years.

But he was sanguine. In his years delivering the mail, he says he got a sense of the place and had spoken to just about everyone in Gósol; retirement has allowed him to become philosophical about the fate of the village.

“When I was 10 years old, here in the plaza, when people started to sell their houses in the ’60s, everyone was going to Barcelona,” he recalled. “And people said, ‘If you stay here, who knows what you’ll do, before long there will be squirrels and foxes running around here.’”

He gestured to the street. Not a fox in sight.

“Well, that still hasn’t happened,” he said.


Foxes do not yet roam the village streets, but cats do.
Credit...Samuel Aranda for The New York Times

Roser Toll Pifarré contributed reporting from Barcelona.


5 de març del 2021

LA CRÍTICA DE PONÇ PUIGDEVALL ("El País") A L'ULTIM LLIBRE DE JORDI CUSSÀ, "El primer emperador i la reina Lluna" (Ed. Comanegra)

Del diari El País (05.03.202199)
---------------------------------------
 
LLIBRES

Amb l’ímpetu de Scheherazade

Qin Shi Huangdi, emperador pare de la muralla i de l’exèrcit de Xi’an, és l’eix de l’obra de Cussà

L'emperador Qin Shi Huangdi.
L'emperador Qin Shi Huangdi.

Una de les virtuts de Jordi Cussà (Berga, 1961) és que posseeix la llibertat d’una escriptura que s’inventa llibre rere llibre: és un escriptor que no ha esquivat en cap obra la temptació del joc, la metaliteratura, la investigació de la forma, la necessitat d’anar sempre a la recerca del mètode que li permeti atrapar l’atenció del lector més enllà del relat lineal, convertint en necessitat divagacions i digressions.

'EL PRIMER EMPERADOR I LA REINA LLUNA'

Jordi Cussà
Comanegra
584 pàg.
22,90 eu.

De manera paral·lela, a cada una de les seves novel·les hi apareix arreu la convicció que narrar significa encantar el lector, impedir que s’avorreixi a través de qualsevol argúcia, ja sigui gràcies a la creació d’un suspens, a les revelacions truculentes, al fet extraordinari, al detall efectista, a l’habilitat de convertir en versemblant i indispensable el que en un principi no ho és gens: “D’una història n’extreia l’essència, de l’essència en feia un elixir, i amb l’elixir de nou es dedicava a compondre una història”, deia d’Isak Dinesen la novel·lista Eudora Welty. I alguna cosa semblant podria opinar de Cussà amb molta raó el lector que s’encari al seu nou repte, El primer emperador i la reina Lluna, novel·la històrica que ho és i, sobretot, no ho és, com si la realitat real no contaminés la ficció, tal com passava amb els grecs i els romans de La serp, els medievals d’El ciclop o Guillem de Berguedà a El trobador Cuadeferro, personatges del passat que semblaven ser estrictament contemporanis.

El punt de partida que agafa Cussà a El primer emperador i la reina Lluna és la vida del primer emperador de la Xina, Qin Shi Huangdi (259-210 aC), l’artífex de la unificació dels set grans reialmes i de l’alfabet, impulsor de la muralla i de l’exèrcit escultòric de Xi’an, de la fi del feudalisme, i a la vegada responsable directe de “saquejos, espolis, suborns, xantatges, tortures, mutilacions i assassinats. Per no parlar de perjuri, malversació de fons i maltractament dels enemics vençuts”. Se centra en els usos i abusos del poder i les seves derivacions, l’ambició i les obsessions que maduren al seu voltant, els deliris i les mentides, en les conspiracions de palau i en la constància de la traïció, en la soledat i l’afany de sobreviure a la mort, en “l’arrel de l’egolatria i les inclinacions més nocives: por, enveja, cobdícia, odi, ira, perfídia, etcètera”. I descriu prolixament les evolucions (l’esplendor i la catàstrofe d’un combat primitiu hi ressona de dalt a baix) de les campanyes bèl·liques incessants; o la rutinària i burocratitzada vida quotidiana de la cort en el seu transcórrer íntim, com si l’èpica guerrera es vestís de seda i la matèria narrativa (l’amor i el plaer, l’alegria i l’espera d’alguna felicitat) fos elaborada amb una cal·ligrafia suau, o com si Cussà pintés amb els colors més escaients personatges i paisatges d’una aquarel·la que oferís una sensació absoluta de plenitud: no és melodramàtic ni moralista, i només el preocupa fer interessant cada episodi d’aquesta odissea imperial i omplir cada frase (i no només les principals) de bellesa.

I és així com el lector va avançant pàgina rere pàgina, d’aventura en aventura, de sorpresa en sorpresa dins de la sorpresa, amb personatges que no vacil·len davant de l’horrible i que fan tot el que els és possible de fer, com si Cussà, en escriure una novel·la tan extensa com El primer emperador i la reina Lluna creés, en el fons, un món de conte, un món on la fantasia hi ressona i s’hi desplega amb un ímpetu semblant al que exhibia Scheherazade nit rere nit, un món on tothom escolta i s’explica històries i, com el lector, s’evadeix de la realitat mitjançant un monumental miratge de ficcions.

Al final, més enllà de la reconstrucció d’unes circumstàncies històriques i de la invenció d’una trama, el que s’imposa a El primer emperador i la reina Lluna és la necessitat de la continuació, com si fos un conte etern on res no acaba, on els personatges no moren, on els escenaris no es dissolen i on els esdeveniments no s’interrompen: com tots els contes, o com totes les faules de debò, El primer emperador i la reina Lluna continua endavant fins i tot quan s’arriba a l’última pàgina, com si a pesar de la brevetat de la vida no es pogués deixar mai d’escriure, com si Cussà no tractés exactament del temps pensat convencionalment sinó d’un temps que es fes infinit tornant sobre si mateix en forma d’espai.

 

3 de març del 2021

"BROMISTES, TRAMPOSOS I MENTIDERS", de Ramon Mas; Ed. Males Herbes. REALISME MÀGIC: RAMON VINYES, GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ...

 

Article de Carles Geli a El País (28.03.2010).

---------------

Realisme màgic a la catalana

Una antologia reuneix una dotzena d’autors pioners que van practicar el gènere en el primerenc període de 1923 a 1945


Massimo Bontempelli (a dalt), Ramon Vinyes i Gabriel García Márquez.
Massimo Bontempelli (a dalt), Ramon Vinyes i Gabriel García Márquez.

Si Dante Alighieri troba la inscripció “Deixeu tota esperança, els que hi entreu” a la porta de l'infern de la Comèdia, hauran d'abandonar tota lògica i raó els que s'endinsin en Bromistes, tramposos i mentiders (Mals Herbes), una sorprenent antologia de relats en català sustentats en el realisme màgic i compresos en unes no menys xocants dates de 1923 a 1945, 44 anys abans de Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez, tret de sortida oficial del gènere.

Apel·les Mestres (amb un relat de 1928), Pere Calders (1936), Francesc Trabal (1938), Salvador Espriu (1935) i Joan Oliver (1945) són alguns de la dotzena d'autors d'una selecció que té el seu “truc” en dos noms: l'italià Massimo Bontempelli, que va posar una de les primeres pedres literàries del realisme màgic, i Ramon Vinyes, el “savi català” que Gabo citava a la seva novel·la i que va fer de pont del gènere entre Europa i la Colòmbia dels anys 60. Aquesta és la tesi de Ramon Mas, cofundador del segell Mals Herbes i autor del pròleg de Bromistes...

Realisme màgic i lletres catalanes no és una associació tan anòmala perquè algunes “llegendes, cançons i contes populars recollits per Joan Amades i Apel·les Mestres ja mostren un gust per les ocurrències esbojarrades i l'absurd que casa molt bé amb aquesta mena de literatura, hi ha un tarannà popular propici”, assegura Mas a aquest diari. Potser per això no sorprèn que l'antologia s'obri amb un relat de Mestres, El boscater i la mort.

Un segon “parentiu” és el caldo de cultiu cultural d'una Barcelona dels anys 20 molt oberta a l'experimentació, l'avantguarda i la iconoclàstia: Picasso i el cubisme a les galeries Dalmau; el resident Francis Picabia editant la revista dadaista, Joan Salvat-Papasseit publicant la seva Columna vertebral: sageta de foc i J.V. Foix iniciant els seus textos rupturistes a La Revista. Tot molt trencador davant de l'influx d'un Noucentisme que, amb el seu regust clàssic, hauria fet que els escriptors s'autoimposessin conservadors límits davant del fantàstic.

La tesi de Mas, basada en hipòtesis com la dels estudiosos Antoni Munné-Jordà i Víctor Martínez-Gil, és que una generació d'autors catalans va veure en Bontempelli el millor vehicle al qual pujar per escriure les seves inquietuds creatives. L'escriptor italià era ja autor de novel·les com La vida intensa (1920) i La vida trafegosa (1921), en les quals l'inesperat i l'estrany emmarquen l'esbojarrada i vertiginosa dècada. La seva obra no va arribar a Espanya fins a 1926 amb el conte El buen viento, a la Revista de Occidente. En català va ser el 1935 amb La dona dels meus somnis i altres aventures modernes.

Bontempelli va visitar la capital catalana aquell any per promocionar el llibre i impartir la conferència La fi d'un teatre. Allà va enllaçar amb un Vinyes que de jove havia baixat a Barcelona des de Berga, el seu poble natal, per ser autor de teatre d'avantguarda; per a això, res millor que les propostes escèniques desconcertants de l'italià. Si bé va anar anant i venint a Barcelona, Vinyes, des de 1913, es va instal·lar en la colombiana Barranquilla, on va fundar la llibreria Ramon Vinyes and Cia que acabaria freqüentant García Márquez.

Vinyes apareix a Bromistes... amb dos relats, El llac d'Atitlany i L'albí, ambdós de 1945. “La musicalitat i vivor de la seva prosa és única, el seu estil és àgil i dinàmic, però d'una manera complexa i originalíssima”, defineix Mas, que en la mescladissa d'erudició, saviesa popular i vulgaritat veu un nexe amb el Gabo de Cien años de soledad. Un altre són les atmosferes irreals en escenes mundanes i les realitats tangibles en igualtat amb esdeveniments imaginaris, transgredint-se tota llei natural... En realitat, són aspectes del cordó umbilical d'una antologia que completen Lluís Capdevila (1924), Josep Carner (1923), Àngel Ferran (1925), Joan Sacs (1934), Elvira Augusta Lewi (1936) i Carles Sindreu (1931). Aquest, amb Trabal, Calders i Vinyes, són els més afins a la visió de Bontempelli.

Vinyes i el ‘misteri Lewi’

Per a Mas, el corrent del realisme màgic no s'ha arribat a truncar en les lletres catalanes i cita Calders com a guardià d'aquestes essències, si bé “durant els anys 50 i 60, la intel·lectualitat i el món editorial van menysprear tota literatura que trenqués amb l'hegemonia del realisme històric". La Generació dels 70, sota el joc i l'experimentació, haurien avivat narracions en què el fantàstic constitueix la realitat, almenys a Catalunya, des de 1923.

Bromistes... generarà dos fills a Males Herbes. D'una banda, a la tardor recuperaran els relats complets de Ramon Vinyes. L'altre serà més tardà a causa de la seva complexitat. A l'antologia sobresurt el relat de l'única dona, Lewi, L'extraordinari Pau (1936), en el qual un frustrat artista dona vida a una escultura que encarnarà la seva set de mal. Lewi és un enigma. Nascuda a Barcelona (1910), va ser periodista (Mirador, D'Ací i d'Allà...) i només es coneixen dos llibres seus: una novel·la (Un poeta i dues dones, 1935) i els relats d'Els habitants del pis 200 (1936). El 1937 va llegir contes inèdits per la ràdio. I, a partir d'allà, “no se sap si es va exiliar, ni quan ni on va morir; costa trobar els seus llibres fins i tot en llibreries de segona mà, però ens agradaria recuperar-la”, desitja Mas.

27 de febrer del 2021