Aquest capvespre tardoral, amb un bri de clariana envoltat d’un cel ben rúfol, a la línia elèctrica que ressegueix paral·lela la carretera a prop de Montmajor s’hi ha parat un estol d’orenetes. El més petit indici de moviment, de soroll, les esvalota i s’apressen a anar una mica més enllà com empeses per la por i la desconfiança. Només després d’aconseguir un bon amagatall, el fotògraf podrà captar-les enfilades en formació dalt del cable. Les orenetes són una au migratòria. Abans del rigor de les fredorades hivernals ja hauran marxat. El seu plomatge selecte, blanca la panxa i negra la resta del cos, desapareixerà un dia d’aquests dels nostres paisatges. Diuen els llibres que les orenetes volen cada hivern cap a les calideses del clima africà. Tornaran amb el bon temps.
Com les orenetes, moltes persones han d’abandonar els seus països fugint de la misèria i la guerra. Venen cap aquí. La seva odissea és de vegades tan arriscada que més d’un hi deixa la vida. I per a nosaltres, aquests morts de les pasteres només són una xifra freda, una fotografia descaradament sensacionalista on una manta sinistra cobreix el cos d’un ésser humà que tenia il·lusions. Que era capaç de sofrir i estimar com nosaltres.
28 d’octubre del 2005
13 de setembre del 2005
Frontanyà de Roca
Dietari
6 de setembre.
Segons les disposicions de canvis de noms publicades al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya l’any 1937, Sant Jaume de Frontanyà s’havia de dir Frontanyà de Roca. Ara ningú no se’n recorda, del nom, ni de com era tenir ganes de complicar-se la vida perdre el temps amb aquestes coses en plena guerra. Però, ves per on, algú va pensar en commemorar els 1.100 anys de la consagració de l’antiga església, que es va escaure exactament el passat 20 de juny, fet que ha motivat que tornéssim uns quants dies a Sant Jaume.
El pergamí original de la consagració és a l’Arxiu Capitular d’Urgell, que dirigeix el meu homònim mossèn Benigne Marquès i diu, en llatí, “Així, doncs, jo, Nantingís, encara que indigne, bisbe, veient tantes coses, per amor a la divina remuneració i pel temor de l’etern suplici, he disposat en el meu cor que en un cert lloc anomenat Frontanyà, que estava sense església, allà en la meva propietat, havia d’edificar un lloc d’oració”. Aquest document de l’any 905 explica que van assistir a l’acte, com a padrins, els fills del comte Guifré el Pelós (Guifré II, comte de Barcelona, i el seu germà Miró, comte de Cerdanya) i “ningú no va comptar la multitud d’abats, sacerdots, clergues i laics” que volien veure inaugurada l’església donada pels habitants del lloc “per a remei de la seva ànima”. El dia de l’aniversari, mil cent anys després, hi havia el bisbe Traserra de Solsona i vint capellans, gent de la ruralia i el president socialista de la Diputació de Barcelona, per ser aquesta institució la que hi va realitzar els primers treballs de restauració a l’època de l’arquitecte Camil Pallàs i perquè, encara que els polítics es proclamin laics, mai no perden l’oportunitat de fer-se la foto al costat d’una mitra. No crec que l’acte sortís per TV3, la nostra.
De Sant Jaume de Frontanyà són unes pintures del Museu Comarcal i Diocesà de Solsona referents a la Llegenda Àuria de Sant Jaume de Galícia, explicació seqüenciada en compartiments sobre les facècies d’un pelegrí. Fan pensar que alguna cosa a veure té el monestir amb “o Camiño de Santiago, ou Ruta Xacobea”. El mateix senyor Monreal, tan entès en art, va fer a peu el camí Frontanyà – Compostel·la un dels últims Xacobeos; l’acreditació de sortida li va signar el llavors bisbe Antoni Deig.
La iconografia més famosa, però, no és aquest retaule sinó el Dimoni dels Oms, del santuari que hi ha poc abans d’arribar a Frontanyà. M’explica mossèn Urbici (fill de Castelladral i ecònom de Sant Jaume des del 1966, encara que des de fa cinc anys també rector d’Olvan) que el capellà d’un temps molt reculat va trobar un dia el conco de ... (aquí va el nom de la casa) donant garrotades a l’estàtua del dimoni; en preguntar-li què feia es va defensar: “Sant Miquel per dalt i jo per baix...”.
El dimoni autèntic, “un soc de teia esgarrifós”, va acabar penjat d’una biga per la guerra i posteriorment cremat. O potser no, perquè segons una altra versió que s’explica, un del comitè de milícies antifeixistes el va apartar de la foguera amb l’argument que “aquest és dels nostres”. Posteriorment se l’hauria venut a un museu de Nova York... La imatge actual va ser pagada per un veí de Borredà ja passada la guerra.
Cap a principis del segle XX, d’aquella primitiva infernal imatge n’havia pres el nom l’ermità que passava la capelleta de la Mare de Déu dels Oms per les cases de la comarca; aquest altre “Dimoni dels Oms” es deia Salvador Padullés i compaginava la capta pia amb el curanderisme. Pel senyor Lluís Cornet, veterinari retirat de Sant Llorenç, sabem que és l’autor de “Le livre du sort”, editat sense data a la Guingueta en un francès macarrònic que el lletraferit vigatà Pere Vinyoles va traduir. Hi ha oracions per guarir les angines, el mal de melsa, el núvol i les taques als ulls, els sofriments del lumbago i els ronyons, el mal de ventre (ja es presenti en forma de patiment constant o hagi vingut de cop), el mal de dents. També intenta solucionar el decaïment i la indolència infantils amb una curiosa novena: el pare o la mare han de dur l’afectada o afectat al riu i fer-l’hi tirar nou pedres cada dia mentre reciten “Aigua del riu, aigua corrent, guariu el meu fill de decaïment”. Bé, encara hi ha altres oracions per temes tan enraonats com treure cèdula blanca al sorteig de les quintes, guardar el ramat o fer fortuna...
6 de setembre.
Segons les disposicions de canvis de noms publicades al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya l’any 1937, Sant Jaume de Frontanyà s’havia de dir Frontanyà de Roca. Ara ningú no se’n recorda, del nom, ni de com era tenir ganes de complicar-se la vida perdre el temps amb aquestes coses en plena guerra. Però, ves per on, algú va pensar en commemorar els 1.100 anys de la consagració de l’antiga església, que es va escaure exactament el passat 20 de juny, fet que ha motivat que tornéssim uns quants dies a Sant Jaume.
El pergamí original de la consagració és a l’Arxiu Capitular d’Urgell, que dirigeix el meu homònim mossèn Benigne Marquès i diu, en llatí, “Així, doncs, jo, Nantingís, encara que indigne, bisbe, veient tantes coses, per amor a la divina remuneració i pel temor de l’etern suplici, he disposat en el meu cor que en un cert lloc anomenat Frontanyà, que estava sense església, allà en la meva propietat, havia d’edificar un lloc d’oració”. Aquest document de l’any 905 explica que van assistir a l’acte, com a padrins, els fills del comte Guifré el Pelós (Guifré II, comte de Barcelona, i el seu germà Miró, comte de Cerdanya) i “ningú no va comptar la multitud d’abats, sacerdots, clergues i laics” que volien veure inaugurada l’església donada pels habitants del lloc “per a remei de la seva ànima”. El dia de l’aniversari, mil cent anys després, hi havia el bisbe Traserra de Solsona i vint capellans, gent de la ruralia i el president socialista de la Diputació de Barcelona, per ser aquesta institució la que hi va realitzar els primers treballs de restauració a l’època de l’arquitecte Camil Pallàs i perquè, encara que els polítics es proclamin laics, mai no perden l’oportunitat de fer-se la foto al costat d’una mitra. No crec que l’acte sortís per TV3, la nostra.
De Sant Jaume de Frontanyà són unes pintures del Museu Comarcal i Diocesà de Solsona referents a la Llegenda Àuria de Sant Jaume de Galícia, explicació seqüenciada en compartiments sobre les facècies d’un pelegrí. Fan pensar que alguna cosa a veure té el monestir amb “o Camiño de Santiago, ou Ruta Xacobea”. El mateix senyor Monreal, tan entès en art, va fer a peu el camí Frontanyà – Compostel·la un dels últims Xacobeos; l’acreditació de sortida li va signar el llavors bisbe Antoni Deig.
La iconografia més famosa, però, no és aquest retaule sinó el Dimoni dels Oms, del santuari que hi ha poc abans d’arribar a Frontanyà. M’explica mossèn Urbici (fill de Castelladral i ecònom de Sant Jaume des del 1966, encara que des de fa cinc anys també rector d’Olvan) que el capellà d’un temps molt reculat va trobar un dia el conco de ... (aquí va el nom de la casa) donant garrotades a l’estàtua del dimoni; en preguntar-li què feia es va defensar: “Sant Miquel per dalt i jo per baix...”.
El dimoni autèntic, “un soc de teia esgarrifós”, va acabar penjat d’una biga per la guerra i posteriorment cremat. O potser no, perquè segons una altra versió que s’explica, un del comitè de milícies antifeixistes el va apartar de la foguera amb l’argument que “aquest és dels nostres”. Posteriorment se l’hauria venut a un museu de Nova York... La imatge actual va ser pagada per un veí de Borredà ja passada la guerra.
Cap a principis del segle XX, d’aquella primitiva infernal imatge n’havia pres el nom l’ermità que passava la capelleta de la Mare de Déu dels Oms per les cases de la comarca; aquest altre “Dimoni dels Oms” es deia Salvador Padullés i compaginava la capta pia amb el curanderisme. Pel senyor Lluís Cornet, veterinari retirat de Sant Llorenç, sabem que és l’autor de “Le livre du sort”, editat sense data a la Guingueta en un francès macarrònic que el lletraferit vigatà Pere Vinyoles va traduir. Hi ha oracions per guarir les angines, el mal de melsa, el núvol i les taques als ulls, els sofriments del lumbago i els ronyons, el mal de ventre (ja es presenti en forma de patiment constant o hagi vingut de cop), el mal de dents. També intenta solucionar el decaïment i la indolència infantils amb una curiosa novena: el pare o la mare han de dur l’afectada o afectat al riu i fer-l’hi tirar nou pedres cada dia mentre reciten “Aigua del riu, aigua corrent, guariu el meu fill de decaïment”. Bé, encara hi ha altres oracions per temes tan enraonats com treure cèdula blanca al sorteig de les quintes, guardar el ramat o fer fortuna...
30 d’agost del 2005
Entrevista a Josep Massot i Muntaner
El monjo Josep Massot i Muntaner (Ciutat de Mallorca, 1941) és director de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat i de les revistes Serra d’Or, Randa, i Llengua i Literatura. Filòleg, antic professor de la Universitat de Barcelona, va ser secretari durant vint anys de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, de la qual és responsable de publicacions. Ha inventariat el fons de l’Obra del Cançoner Popular, és doctor Honoris causa per la Universitat de les Illes Balears i membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia de Bones Lletres. És autor de centenars d’articles i llibres; els seus temes d’estudi són la història religiosa contemporània i aspectes diversos de la guerra civil i el franquisme a Catalunya i les Illes, passant per la poesia, el teatre...
Sobre el pare Massot llegeixo, en un parlament del Dr. Joan Mas i Vives, que ha estat durant quatre dècades un exemple a seguir “pels seus innombrables estudis, plens d’erudició, de saviesa i d’objectivitat científica; per la seva immensa tasca d’editor, sempre disposat a col·laborar en la difusió dels llibres de comercialitat més dubtosa, però també més necessaris; per la seva disposició a ajudar els altres investigadors amb una generositat que no té precedents”. I l’afinada descripció escrita per Josep Maria Muñoz a la imaginària narració de la tancada al monestir, arran del procés de Burgos del 1970, precisament després de presentar Gabriel Ferrater “content de veure que ens acull [el pare Massot] amb tota la mesurada hospitalitat de l’orde, que aprova la nostra tancada solidària”. Muñoz, en veure el monjo més de prop, observa “la pal·lidesa d’una pell que només s’adquireix en llargues hores de biblioteca i llum artificial, i m’impressiona la fesomia frèvola i atenta, sostinguda per una curiositat d’historiador; penso que algun descobriment o alguna investigació en curs el compensa de la dura vida monacal”.
Al Museu d’Història de Catalunya van fer una exposició sobre els cinc-cents anys del primer llibre imprès a Montserrat, l’editorial en exercici més antiga d’Europa. Efectivament l’activitat editorial de Montserrat comença al s XV, encara que no es pot donar una data inicial amb exactitud. Sabem que el 1488 ja hi havia estampes de la Mare de Déu i al cap de poc temps butlles de la Confraria. A partir de 1497 surten els primers llibres promoguts per Montserrat i d’aleshores ençà l’activitat editorial no s’ha aturat.
Per què Montserrat necessitava editar?
En temps de l’abat Cisneros els monjos necessitaven llibres litúrgics i religiosos de diversa mena, i n’escrivien i en traduïen. Hi havia la confluència de fidels i monjos, i la necessitat de divulgar, exactament com ara. Editar era una exigència, perquè al santuari hi pujaven molta gent, estrangers, etc. i calien llibres, butlles per a la Confraria... Era més barat imprimir-les que no pas fer-les a mà. També hi ha el llibre de l’abat Pedro de Burgos Libro de la historia y milagros hechos a invocación de Nuestra Señora de Montserrat, que és del 1537.
En quin idioma són els primers impresos?
Els primers llibres van ser en llatí i en castellà i algun en català. A partir del final del segle XV la comunitat depenia de la congregació de Valladolid i molts de monjos eren castellans. La catalanització és de finals del XIX, amb l’abat Muntadas, que va refer Montserrat després de la desamortització, i sobretot amb l’abat Marcet, que abans de la guerra va crear el que en ara diríem una editorial moderna.
Quina ha estat la temàtica dels llibres en les diferents etapes de l’editorial?
Amb l’abat Marcet era una editorial religiosa, la matèria era la de tota la vida: obres per als pelegrins, estampes, fullets, propaganda; traduccions de llibres francesos, anglesos i llatins al català. Com al segle XV i també des del XVI, la història de Montserrat i les obres dels monjos.
Després de la guerra, no deixaven publicar en català, i de moment l’abat l’abat Aureli M. Escarré no van poder seguir la Bíbliae la Confraria, fet pel que , els Mestres de l’Escolania, ni la resta d’iniciatives que hi havia en marxa fins al juliol de 1936. A partir de les festes de l’Entronització (1947) es va anar recuperant terreny i durant la dècada del 1950 van aparèixer col·leccions noves i dotzenes de llibres. Als anys seixanta, per motius econòmics es va paralitzar la publicació, però seguiren les revistes Serra d’Or, Studia Monastica i Qüestions de vida cristiana. Als anys 60 – 70 van sortir moltes coses a Casal i Vall d’Andorra, com la Bíblia petita. Al final dels anys 70, des de l’oficina de Serra d’Or a Barcelona es va acollir la revista L’Infantil de Solsona –més endavant Tretzevents– i van iniciar la publicació de llibres per a criatures i la col·lecció nova de llibres religiosos “Saurí”.
Aquí agafeu la direcció de les Publicacions.
Me’n faig càrrec el 1971. Poc a poquet reprenem la tradició de llibres religiosos, història monàstica i llibres infantils, que llavors no es venien, però es feien per una funció de suplència. També es varen iniciar altres col·leccions culturals que no s’havien fet mai: història de Catalunya, llengua, literatura, excursionisme. També llibres de música, que ja s’havien fet de tota la vida. Editem el mètode Ireneu Segarra, que cap altra editorial havia volgut acceptar. També potenciem col·laboracions amb institucions diverses: l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, la Universitat de les Illes Balears, la de València, la de Castelló i la d’Alacant, i també llibres en col·laboració amb ajuntaments, consells comarcals, etc.
Quina és la producció actual de l’editorial?
Fem de 120 a 130 llibres i 7 revistes l’any. De revistes n’hi ha des de mensuals fins a altres que surten semestralment.
La figura del monjo erudit persisteix a les noves generacions?
En temps de Sant Benet molts monjos no devien saber llegir. Això de l’erudició sorgeix sobretot a partir del segle XVII, amb la congregació francesa de Sant Maür. Al XIX i XX, als monestirs de França, Alemanya i de molts altres indrets, es dóna un impuls especial a l’estudi i a la recerca. Això mateix es va reflectir també a Montserrat. Actualment cada any hi ha monjos que fan estudis a l’estranger. Ara hi ha un doctorat en música que li publiquen la tesi a Roma. Els joves agafen el relleu. El diàleg fe – cultura és una de les prioritats ara, tant a través de l’editorial com a través del museu i d’altres iniciatives.
Els inicis de la Nova Cançó també són a Montserrat.
La Nova Cançó va néixer d’un article de Lluís Serrahima inspirat per Josep Benet, “Ens calen cançons d’ara”, publicat a Germinàbit. Després, naturalment, Serra d’Or va continuar sent, en certa manera, una plataforma del moviment.
El Serra d’Or és la revista cultural catalana de referència. Com va néixer?
L’actual revista va començar el desembre de 1959, com a fusió de dues publicacions patrocinades per Montserrat i que havien sortit per separat: Germinàbit, dels antics escolans, i Serra d’Or, que era la treballadors del monestir. A finals del 1959, per motius econòmics, les dues revistes es van fusionar, integrant-se a Serra d’Or l’equip de Germinàbit (Enric Bastardes i Max Cahner, que hi havien entrat a través de Josep Benet); per això deia 2a època.
Com va afectar a Serra d’Or l’adveniment de la democràcia?
En un principi, a Serra d’Or es van unir persones que en una situació normal haurien fet revistes separades i potser oposades. Era una plataforma unitària que encara es manté, pluralista i oberta a totes les tendències amb la condició que hi hagi respecte pels altres. Abans era única, ara es poden fer les que es vulguin. A partir de la mort de Franco s’hi han exclòs, en general, els temes polítics, perquè o hauria d’haver estat la revista d’un partit o calia un equilibri molt complicat. S’ha mantingut l’aspecte cultural, sense prendre posició per cap grup. Hi ha col·laboradors de tota mena de tendències.
A la revista van començar escriptores i escriptors com...
Serra d’Or va ser i és una escola. Montserrat Roig i Baltasar Porcel havien d’escriure aquí si ho volien fer en català. Fruit de la “Crida als escriptors joves” (que encara es fa anualment i han de ser de menys de trenta anys) van sortir noms com la Montserrat Roig, que la vam fitxar per fer entrevistes, Oriol Pi de Cabanyes, Carme Riera... Tots aquests i molts altres noms importants de la literatura catalana van publicar els primers articles aquí. Per exemple el Terenci Moix, que el va portar el Joaquim Molas i feia una secció sobre gent jove.
Serra d’Or és una revista religiosa amb col·laboradors que creuen, que no creuen...
No. Serra d’Or és d’informació general amb una secció de tema religiós. Al consell de redacció no hi ha cap persona relacionada amb l’Església, tret del director. De publicacions religioses tenim, per exemple, Qüestions de vida cristiana i Documents d’Església.
El futur de les publicacions, llibres, revistes...
El futur està en mans de Déu. D’aquí a uns quants anys m’hauré de jubilar, però confio que d’una manera o d’una altra l’editorial tirarà endavant. No hi ha ningú imprescindible. Ara anem fent amb dificultat. Els llibres valen més diners i la gent llegeix més poc, de manera que els ingressos baixen i les despeses pugen i cada vegada és més difícil. No cal dir que necessitem el suport de tots els qui s’interessen pels llibres religiosos i per la cultura del país.
Sobre el pare Massot llegeixo, en un parlament del Dr. Joan Mas i Vives, que ha estat durant quatre dècades un exemple a seguir “pels seus innombrables estudis, plens d’erudició, de saviesa i d’objectivitat científica; per la seva immensa tasca d’editor, sempre disposat a col·laborar en la difusió dels llibres de comercialitat més dubtosa, però també més necessaris; per la seva disposició a ajudar els altres investigadors amb una generositat que no té precedents”. I l’afinada descripció escrita per Josep Maria Muñoz a la imaginària narració de la tancada al monestir, arran del procés de Burgos del 1970, precisament després de presentar Gabriel Ferrater “content de veure que ens acull [el pare Massot] amb tota la mesurada hospitalitat de l’orde, que aprova la nostra tancada solidària”. Muñoz, en veure el monjo més de prop, observa “la pal·lidesa d’una pell que només s’adquireix en llargues hores de biblioteca i llum artificial, i m’impressiona la fesomia frèvola i atenta, sostinguda per una curiositat d’historiador; penso que algun descobriment o alguna investigació en curs el compensa de la dura vida monacal”.
Al Museu d’Història de Catalunya van fer una exposició sobre els cinc-cents anys del primer llibre imprès a Montserrat, l’editorial en exercici més antiga d’Europa. Efectivament l’activitat editorial de Montserrat comença al s XV, encara que no es pot donar una data inicial amb exactitud. Sabem que el 1488 ja hi havia estampes de la Mare de Déu i al cap de poc temps butlles de la Confraria. A partir de 1497 surten els primers llibres promoguts per Montserrat i d’aleshores ençà l’activitat editorial no s’ha aturat.
Per què Montserrat necessitava editar?
En temps de l’abat Cisneros els monjos necessitaven llibres litúrgics i religiosos de diversa mena, i n’escrivien i en traduïen. Hi havia la confluència de fidels i monjos, i la necessitat de divulgar, exactament com ara. Editar era una exigència, perquè al santuari hi pujaven molta gent, estrangers, etc. i calien llibres, butlles per a la Confraria... Era més barat imprimir-les que no pas fer-les a mà. També hi ha el llibre de l’abat Pedro de Burgos Libro de la historia y milagros hechos a invocación de Nuestra Señora de Montserrat, que és del 1537.
En quin idioma són els primers impresos?
Els primers llibres van ser en llatí i en castellà i algun en català. A partir del final del segle XV la comunitat depenia de la congregació de Valladolid i molts de monjos eren castellans. La catalanització és de finals del XIX, amb l’abat Muntadas, que va refer Montserrat després de la desamortització, i sobretot amb l’abat Marcet, que abans de la guerra va crear el que en ara diríem una editorial moderna.
Quina ha estat la temàtica dels llibres en les diferents etapes de l’editorial?
Amb l’abat Marcet era una editorial religiosa, la matèria era la de tota la vida: obres per als pelegrins, estampes, fullets, propaganda; traduccions de llibres francesos, anglesos i llatins al català. Com al segle XV i també des del XVI, la història de Montserrat i les obres dels monjos.
Després de la guerra, no deixaven publicar en català, i de moment l’abat l’abat Aureli M. Escarré no van poder seguir la Bíbliae la Confraria, fet pel que , els Mestres de l’Escolania, ni la resta d’iniciatives que hi havia en marxa fins al juliol de 1936. A partir de les festes de l’Entronització (1947) es va anar recuperant terreny i durant la dècada del 1950 van aparèixer col·leccions noves i dotzenes de llibres. Als anys seixanta, per motius econòmics es va paralitzar la publicació, però seguiren les revistes Serra d’Or, Studia Monastica i Qüestions de vida cristiana. Als anys 60 – 70 van sortir moltes coses a Casal i Vall d’Andorra, com la Bíblia petita. Al final dels anys 70, des de l’oficina de Serra d’Or a Barcelona es va acollir la revista L’Infantil de Solsona –més endavant Tretzevents– i van iniciar la publicació de llibres per a criatures i la col·lecció nova de llibres religiosos “Saurí”.
Aquí agafeu la direcció de les Publicacions.
Me’n faig càrrec el 1971. Poc a poquet reprenem la tradició de llibres religiosos, història monàstica i llibres infantils, que llavors no es venien, però es feien per una funció de suplència. També es varen iniciar altres col·leccions culturals que no s’havien fet mai: història de Catalunya, llengua, literatura, excursionisme. També llibres de música, que ja s’havien fet de tota la vida. Editem el mètode Ireneu Segarra, que cap altra editorial havia volgut acceptar. També potenciem col·laboracions amb institucions diverses: l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, la Universitat de les Illes Balears, la de València, la de Castelló i la d’Alacant, i també llibres en col·laboració amb ajuntaments, consells comarcals, etc.
Quina és la producció actual de l’editorial?
Fem de 120 a 130 llibres i 7 revistes l’any. De revistes n’hi ha des de mensuals fins a altres que surten semestralment.
La figura del monjo erudit persisteix a les noves generacions?
En temps de Sant Benet molts monjos no devien saber llegir. Això de l’erudició sorgeix sobretot a partir del segle XVII, amb la congregació francesa de Sant Maür. Al XIX i XX, als monestirs de França, Alemanya i de molts altres indrets, es dóna un impuls especial a l’estudi i a la recerca. Això mateix es va reflectir també a Montserrat. Actualment cada any hi ha monjos que fan estudis a l’estranger. Ara hi ha un doctorat en música que li publiquen la tesi a Roma. Els joves agafen el relleu. El diàleg fe – cultura és una de les prioritats ara, tant a través de l’editorial com a través del museu i d’altres iniciatives.
Els inicis de la Nova Cançó també són a Montserrat.
La Nova Cançó va néixer d’un article de Lluís Serrahima inspirat per Josep Benet, “Ens calen cançons d’ara”, publicat a Germinàbit. Després, naturalment, Serra d’Or va continuar sent, en certa manera, una plataforma del moviment.
El Serra d’Or és la revista cultural catalana de referència. Com va néixer?
L’actual revista va començar el desembre de 1959, com a fusió de dues publicacions patrocinades per Montserrat i que havien sortit per separat: Germinàbit, dels antics escolans, i Serra d’Or, que era la treballadors del monestir. A finals del 1959, per motius econòmics, les dues revistes es van fusionar, integrant-se a Serra d’Or l’equip de Germinàbit (Enric Bastardes i Max Cahner, que hi havien entrat a través de Josep Benet); per això deia 2a època.
Com va afectar a Serra d’Or l’adveniment de la democràcia?
En un principi, a Serra d’Or es van unir persones que en una situació normal haurien fet revistes separades i potser oposades. Era una plataforma unitària que encara es manté, pluralista i oberta a totes les tendències amb la condició que hi hagi respecte pels altres. Abans era única, ara es poden fer les que es vulguin. A partir de la mort de Franco s’hi han exclòs, en general, els temes polítics, perquè o hauria d’haver estat la revista d’un partit o calia un equilibri molt complicat. S’ha mantingut l’aspecte cultural, sense prendre posició per cap grup. Hi ha col·laboradors de tota mena de tendències.
A la revista van començar escriptores i escriptors com...
Serra d’Or va ser i és una escola. Montserrat Roig i Baltasar Porcel havien d’escriure aquí si ho volien fer en català. Fruit de la “Crida als escriptors joves” (que encara es fa anualment i han de ser de menys de trenta anys) van sortir noms com la Montserrat Roig, que la vam fitxar per fer entrevistes, Oriol Pi de Cabanyes, Carme Riera... Tots aquests i molts altres noms importants de la literatura catalana van publicar els primers articles aquí. Per exemple el Terenci Moix, que el va portar el Joaquim Molas i feia una secció sobre gent jove.
Serra d’Or és una revista religiosa amb col·laboradors que creuen, que no creuen...
No. Serra d’Or és d’informació general amb una secció de tema religiós. Al consell de redacció no hi ha cap persona relacionada amb l’Església, tret del director. De publicacions religioses tenim, per exemple, Qüestions de vida cristiana i Documents d’Església.
El futur de les publicacions, llibres, revistes...
El futur està en mans de Déu. D’aquí a uns quants anys m’hauré de jubilar, però confio que d’una manera o d’una altra l’editorial tirarà endavant. No hi ha ningú imprescindible. Ara anem fent amb dificultat. Els llibres valen més diners i la gent llegeix més poc, de manera que els ingressos baixen i les despeses pugen i cada vegada és més difícil. No cal dir que necessitem el suport de tots els qui s’interessen pels llibres religiosos i per la cultura del país.
20 de maig del 2005
Titot, què els dones?
Dissabte, 7 de maig. Arribant a Berga per la Valldan hi ha riuades de joves. Patum? No, però sí. És el dia de l’últim Tirabol del Titot amb els Brams.
Aquest xicot sempre ens ha sorprès: És veritat o llegenda que havia estat autor de pintades nocturnes que ell mateix l’endemà per encàrrec de l’ajuntament bergistà netejava? Havia militat al GEN (Grup d’Estudis Nacionalistes) del fa poc traspassat Raimon Galí i algun fill de l’honorable avi Pujol i Solei? Va escriure les lletres de les primeres cançons al bar de Gósol? Era ell aquell Titot que repartia butà? És veritat que té un cedé amb textos de Guillem de Berguedà transcrits pel Jordi Cussà? Va muntar un grup amb membres de formacions diverses? Pot ser que sigui seu aquell llibre que explica la història de Catalunya al revés? Ha cantat rumbes amb tenora? Té una versió d’ “El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puertu Ricu”? –Barnils, torna! (...)
L’altre dia, a l’hora del cafè de qui això escriu, va ser descobert en la vessant d’escriptor en aquella revista lluentíssima plena de paisatges de tan bon veure
–paisatges geogràfics catalans, no de l’altra mena.
M’expliquen que no para: Entrevista a una ràdio de Barcelona, vídeoclip per la tele (quina pena sobre patins, nen!), breu al diari, concert a les terres de Lleida...
Recordo –va dir un de la colla– que un dia vaig conèixer unes noies del país valencià i imagina “D’on sou? / I vosaltres...”; va la més decidida i engega pel dret: “Berga? No és de Berga el Titot dels Brams?”.
Ara que li anava bé decideix que adéu Brams, ens trobem a l’estadi per la cerimònia fúnebre. Sempre més, amunt el puny del micro. Doncs ja som aquí. Des del marge, espectacle impressionant i a preu molt enraonat. Visca el Pedraforca, visca la Patum. Impresentables i berguedans, Brams!
“Que calen foc al fenàs!” Contesta algú: “No. Cremen una bandera”. Tranqui tio, es veu que això ja forma part de la cosa, però amb la secada semblava que podia passar que... Res.
Brinca el jovent al so del concert acompanyat de bengales, la grua de la càmera actua de guita. Hi haurà devedé. Tanta gent que una cosa així s’ha d’enviar per mòbil a... però no és possible: ha fugit la cobertura perquè la telefonia s’ha rendit als peus del Titot. El públic respon al seu entusiasme i sap de memòria totes les lletres. És una concurrència amb tendència a alçar els braços i saltar, però fins s’atreveix amb la primera estrofa del “Virolai”.
S’obre la cortina negra i apareix darrere tota una formació orquestral dirigida pel Sergi Cuenca; si no fos per la vessant patètica de la comparació podríem dir que teníem davant el “Titot simfónico”. Però no. La música del Tirabol; l’Últim Tirabol, na, na...
Amb aquest do que té per conduir les masses, el Titot seria un bon polític
–comenta algú al meu costat. Hi ha qui afegeix: “Que l’ajuntament anés pitjor, impossible”. “Divertit més que ara, segur” diu l’altre. Però no perdem el temps i seguim com tothom aquella que fa “Sant Hilari, Sant Hilari...”. Com els altres 8.000, estem a les ordres del Titot. Es fa una mica de silenci. Temps per mirar el cel, les estrelles...
Titot, què els dones?
Aquest xicot sempre ens ha sorprès: És veritat o llegenda que havia estat autor de pintades nocturnes que ell mateix l’endemà per encàrrec de l’ajuntament bergistà netejava? Havia militat al GEN (Grup d’Estudis Nacionalistes) del fa poc traspassat Raimon Galí i algun fill de l’honorable avi Pujol i Solei? Va escriure les lletres de les primeres cançons al bar de Gósol? Era ell aquell Titot que repartia butà? És veritat que té un cedé amb textos de Guillem de Berguedà transcrits pel Jordi Cussà? Va muntar un grup amb membres de formacions diverses? Pot ser que sigui seu aquell llibre que explica la història de Catalunya al revés? Ha cantat rumbes amb tenora? Té una versió d’ “El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puertu Ricu”? –Barnils, torna! (...)
L’altre dia, a l’hora del cafè de qui això escriu, va ser descobert en la vessant d’escriptor en aquella revista lluentíssima plena de paisatges de tan bon veure
–paisatges geogràfics catalans, no de l’altra mena.
M’expliquen que no para: Entrevista a una ràdio de Barcelona, vídeoclip per la tele (quina pena sobre patins, nen!), breu al diari, concert a les terres de Lleida...
Recordo –va dir un de la colla– que un dia vaig conèixer unes noies del país valencià i imagina “D’on sou? / I vosaltres...”; va la més decidida i engega pel dret: “Berga? No és de Berga el Titot dels Brams?”.
Ara que li anava bé decideix que adéu Brams, ens trobem a l’estadi per la cerimònia fúnebre. Sempre més, amunt el puny del micro. Doncs ja som aquí. Des del marge, espectacle impressionant i a preu molt enraonat. Visca el Pedraforca, visca la Patum. Impresentables i berguedans, Brams!
“Que calen foc al fenàs!” Contesta algú: “No. Cremen una bandera”. Tranqui tio, es veu que això ja forma part de la cosa, però amb la secada semblava que podia passar que... Res.
Brinca el jovent al so del concert acompanyat de bengales, la grua de la càmera actua de guita. Hi haurà devedé. Tanta gent que una cosa així s’ha d’enviar per mòbil a... però no és possible: ha fugit la cobertura perquè la telefonia s’ha rendit als peus del Titot. El públic respon al seu entusiasme i sap de memòria totes les lletres. És una concurrència amb tendència a alçar els braços i saltar, però fins s’atreveix amb la primera estrofa del “Virolai”.
S’obre la cortina negra i apareix darrere tota una formació orquestral dirigida pel Sergi Cuenca; si no fos per la vessant patètica de la comparació podríem dir que teníem davant el “Titot simfónico”. Però no. La música del Tirabol; l’Últim Tirabol, na, na...
Amb aquest do que té per conduir les masses, el Titot seria un bon polític
–comenta algú al meu costat. Hi ha qui afegeix: “Que l’ajuntament anés pitjor, impossible”. “Divertit més que ara, segur” diu l’altre. Però no perdem el temps i seguim com tothom aquella que fa “Sant Hilari, Sant Hilari...”. Com els altres 8.000, estem a les ordres del Titot. Es fa una mica de silenci. Temps per mirar el cel, les estrelles...
Titot, què els dones?
20 de març del 2005
Nota retrospectiva sobre J. M. de Martín
Enterrament; apunt al natural.
Avui hem enterrat Josep M. de Martín. El recordatori, dissenyat per Salvador Vinyes, tan simple, tan escaient. El text és en espanyol, però aquest fet aquí és secundari i té explicació; no cal ni perdre-hi el temps. Hi havia l'ajuntament amb molt de protocol i l'església força buida. En entrar el fèretre, Narcís Mellado ha interpretat les notes del Ball de l'Àliga amb la trompeta; en sortir, L'Emigrant –que ja m’explicareu la gràcia, L’Emigrant precisament, per cloure el sepeli de l’autor d’aquells escrits i versos signats per Custodio Lopas o Bernat Meix, tan cultes com ironitzants sobre la pròpia vida llur...
Baixant les escales, comentaris del C., el M., el P. i el N. entorn la veracitat de les paraules de Mn. Joan Casals referents a la intervenció del finat en la realització de l’escultura senzilla i actual de Santa Eulàlia, que tota sola trenca l’encarcarament estètic d’aquell marbre barroc del 1960. Que existí, segons nota de Mn. Armengou: “Llàstima que el temple i l’altar no siguin de l’estil de la imatge”.
Davant la barana, el F. ha comentat que el senyor De Martín li comprava menjar pels coloms a la botiga i cada tarda, havent dinat, els el posava al balcó. Llavors la M. D. S. hi ha afegit que els últims dies els coloms estan desorientats i van cap a casa seva... L’Anna Costa, ara amb el cabell ordenadament esborrifat, feia entrevistes per a l’edició de l’endemà d’aquest diari. La dona del G. explicava que va injectar la vacuna antigripal al difunt a principis d’hivern, l’últim i bonic record que en té. Ha aparegut el G. D. R., que se n’anava, i la S. l'ha escomès, amical però encuriosida, per demanar-li què passaria amb el gos. Ha tornat tranquil·la: diu que ja se'n cuiden. “De sotamà, / fins la rebava, / la mala bava / en va / ma fel atipa. / Tinc una pipa / i un ca”. Descansi en pau, senyor De Martín!
Benigne Rafart
Avui hem enterrat Josep M. de Martín. El recordatori, dissenyat per Salvador Vinyes, tan simple, tan escaient. El text és en espanyol, però aquest fet aquí és secundari i té explicació; no cal ni perdre-hi el temps. Hi havia l'ajuntament amb molt de protocol i l'església força buida. En entrar el fèretre, Narcís Mellado ha interpretat les notes del Ball de l'Àliga amb la trompeta; en sortir, L'Emigrant –que ja m’explicareu la gràcia, L’Emigrant precisament, per cloure el sepeli de l’autor d’aquells escrits i versos signats per Custodio Lopas o Bernat Meix, tan cultes com ironitzants sobre la pròpia vida llur...
Baixant les escales, comentaris del C., el M., el P. i el N. entorn la veracitat de les paraules de Mn. Joan Casals referents a la intervenció del finat en la realització de l’escultura senzilla i actual de Santa Eulàlia, que tota sola trenca l’encarcarament estètic d’aquell marbre barroc del 1960. Que existí, segons nota de Mn. Armengou: “Llàstima que el temple i l’altar no siguin de l’estil de la imatge”.
Davant la barana, el F. ha comentat que el senyor De Martín li comprava menjar pels coloms a la botiga i cada tarda, havent dinat, els el posava al balcó. Llavors la M. D. S. hi ha afegit que els últims dies els coloms estan desorientats i van cap a casa seva... L’Anna Costa, ara amb el cabell ordenadament esborrifat, feia entrevistes per a l’edició de l’endemà d’aquest diari. La dona del G. explicava que va injectar la vacuna antigripal al difunt a principis d’hivern, l’últim i bonic record que en té. Ha aparegut el G. D. R., que se n’anava, i la S. l'ha escomès, amical però encuriosida, per demanar-li què passaria amb el gos. Ha tornat tranquil·la: diu que ja se'n cuiden. “De sotamà, / fins la rebava, / la mala bava / en va / ma fel atipa. / Tinc una pipa / i un ca”. Descansi en pau, senyor De Martín!
Benigne Rafart
5 de març del 2005
Quatre estampes del Berguedà
Quatre estampes del Berguedà
Berga i el Berguedà des del mirador de Queralt
El Camí dels Bons Homes surt del santuari de Queralt, just de davant de la plaça. L’església és un edifici renovat el segle XVIII. Hom situa en aquest lloc un dels castells del tumultuós trobador Guillem de Berguedà. La portalada de ferro i vidre i el campanar que imita una torre de defensa són de l’arquitecte Coderch de Sentmenat. El temple, segons Jacint Verdaguer “perla dels santuaris de Catalunya”, és el principal lloc de devoció comarcal. Durant molts anys va tenir-ne cura l’escriptor mossèn Josep M. Ballarín. A la imatge, del segle XIV, el 1916 li van afegir una oreneta a la mà. “L’himne de la Coronació” de Queralt té música d’Antoni Ribera, destacat wagnerià que va arribar a dirigir als festivals de Bayreuth. Annex al santuari hi ha un complet servei d’hostal. La panoràmica que es veu des de tot el camí que volteja la muntanya és d’una grandiositat impressionant. Sota de Queralt hi ha la ciutat de Berga.
Berga és la capital del Berguedà. Aquesta comarca ha sofert, les darreres dècades, una important transformació. Tenia una economia basada en les indústries tèxtil i minera. En les dues va arribar a ser una plaça important, un lloc de referència. Però l’una i l’altra han quedat a la més mínima expressió. Ara l’economia es basa en el sector serveis. S’ha fet una aposta forta pel turisme on la bellesa del paisatge va de bracet amb les manifestacions culturals i artístiques autòctones, la gastronomia elaborada amb productes del lloc i un important servei d’ofertes lúdiques, esportives i d’allotjament. El Berguedà cada vegada és més apreciat com a segona residència pels habitants de l’atribolada àrea metropolitana de Barcelona. Aquí hi ha pau, tranquil·litat i paisatge. També funcionen molt bé la xarxa de turisme rural, els equipaments hotelers i els càmpings. El Museu de les Mines de Cercs exemplifica la transformació econòmica de la comarca. El que havien estat mines de carbó ara és un museu visitat per molts milers de persones al llarg de l’any. El Camí dels Bons Homes, inspirat en la ruta de la diàspora dels seguidors del moviment càtar, s’afegeix a aquesta proposta per un turisme exigent que valora el paisatge, la història i tot allò que de més peculiar i irrepetible té cada lloc.
Quan Picasso pintava a Gósol
L’actual poble de Gósol es va formar cap a finals del segle XIX en establir-s’hi la població que va baixar de l’antic nucli del castell, sobre el tossal. Ara, d’aquest castell que fou dels Pinós en resten parets, les més ben conservades i en la part existent consolidades són les de l’església amb el seu campanar, a la part superior del qual es pot accedir a través d’una escala metàl·lica. Del poble al castell s’hi va en pocs minuts.
El Gósol actual sembla construït al voltant de la placa presidida per la font i, a sobre, l’escultura de la portadora de pans. En una de les cases d’aquesta plaça, l’antiga fonda de cal Tempanada, durant uns mesos del 1906 hi va viure el pintor Pablo Picasso, que aquí va catalanitzar el nom, en alguna correspondència, signant “Pau de Gósol”. La nombrosa obra aquí realitzada, escampada per tots els continents de món, es pot contemplar, reproduïda, a la sala Picasso del museu. El Gósol de l’època de Picasso era un cau de contrabandistes. Ell observava les cases, les muntanyes i la fesomia de la gent, en prenia notes en els seus quaderns, ho reproduïa en quadres, i anava descobrint els nous i més fonamentals camins de l’art contemporani mundial.
Ara Gósol és una població freda i solitària a l’hivern que amb el bon temps recobra un tràfec humà considerable.
Bruixes i postes de sol al Pedraforca
Contemplant una posta de sol al Pedraforca des de sobre Folgueroles, mossèn Cinto de nen es va imaginar el Vesubi flamejant i va veure clar que seria poeta. Abans, ja havia fet volar la imaginació mentre escoltava, espellofant blat de moro, contalles de bruixes, algunes d’elles documentades, que voltaven, segons antics papers, “per los encontorns del Pedraforca”. Ja a la maduresa, va immortalitzar la muntanya en un dels cants del poema èpic Canigó.
El Pedraforca és la muntanya mítica dels escaladors des de l’ascensió, el 1922, de Lluís Estasén per la paret nord. Ara, el refugi de la Jaça dels Prats porta el nom de l’intrèpid iniciador i molts són els qui, pràcticament tots els dies de l’any, el pugen per alguna de les nombroses vies d’escalada. El Pedraforca també és la muntanya dels artistes. Fotògrafs i pintors hi quedem embadalits i no paren fins a plasmar a les seves creacions la bellesa dels pollegons i la tartera. Fins tot surt, la silueta del Pedraforca, en algun quadre de Picasso.
L’aire medieval de Bagà
El 1233, el baró de Pinós va escollir aquest lloc per a capital del seu senyoriu. L’aire medieval encara s’hi respira. La plaça Porxada, on s’hi celebra la Festa de l’Arròs i s’hi representa la llegenda del Rescat de les Cent Donzelles, és presidida per una estàtua de Galceran de Pinós, obra de l’escultor local Josep Companyó. Uns carrerons estrets pugen per l’antiga presó cap a Palau, edifici restaurat que acull el Centre d’Estudis i Interpretació del Catarisme.
A Bagà hi ha la seu principal del Parc Natural del Cadí – Moixeró, el que té més hectàrees de tot el país. Mereix una visita per les exposicions periòdiques i la informació sobre la flora i la fauna del territori.
Per Nadal, a Bagà s’hi celebra la Fia-Faia, amb torxes enceses. És una festa d’origen incert que també es fa a Sant Julià de Cerdanyola.
De la gastronomia baganesa en destaquen les truites de riu. De la piscifactoria de Bagà en surten milers d’exemplars per a la repoblació dels rius catalans. Es veu que les aigües no contaminades del Bastareny són idònees.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)