Bastoners / plens a la revetlla de Sant Joan (Artés, 24.6.10). Foto: BNG
El vespre en què el van trair, perdó, el vespre que es va fer pública la sentència contra l'Estatut, el president José (abans Josep) ens va convidar a la manifestació que organitzés la societat civil per mostrar el rebuig. Però ara es veu que el lema no li agrada i ell i destacats membres del partit van tirant cosses.
Aquest fet, la defensa de la postura del president per part del socialisme català se'ns presenta monolítica. Tots a una sola veu. Fermesa, debilitat o por?
Seria interessant que algú (posem-hi per exemple el Joan Roma o la Judit Carreras, que són d'aquí) fes servir el cap per pensar, expressés públicament què pensa i ens mostrés un socialisme desacomplexat i plural, amb veus de tonalitats diferents. Com fan mossèn Josep M. Ballarín i mossèn Jesús Huguet quan parlen de l'Església, per entendre'ns.
Perquè també existeix la possibilitat que el president vagi errat i tingui raó l'Òmnium. O no?
La llengua pròpia de Catalunya és el català. Com a tal, el català és la llengua d'ús normal i preferent de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics de Catalunya, i és també la llengua normalment emprada com a vehicular i d'aprenentatge en l'ensenyament.
Què diu la sentència sobre l’ídem:
“Son inconstitucionales y, por lo tanto, nulos: la expresión “y preferente” del apartado 1 del art. 6”
Un any més es va celebrar la Patum del barri de la Creu d'Avià, assajada per unes comptetents i acurades monitores i protagonitzada per la mainada del barri i -crec- alguns de fora. Amb música d'enregistrament a càrrec del Lluís Pijoan, el dissabte, a partir de les 8 del vespre, els Gegants i els Nans, els Turcs i Cavallets i les Maces, l'Àliga i les Guites van saltar a la plaça dura del barri davant l'admiració entendrida de parents i públic en general. Quan, ja ben fosc, jo me n'anava a casa a dormir, passant per davant de cal Pujols vaig veure com, en la negra nit, sota la Lluna plena vestien els Plens .
Aquesta tarda hi ha hagut l'aplec d'acordionistes de Sant Joan de Montdarn. El Pepe, quevivia de jove a prop de l'església d'Avià i acompanyava les caramelles, el Gustau, que regentava el Frankfurt Sant Guim, el Ros d'Obiols i uns quants més. Una agradable tarda a l'esplanada, davant l'església, voltats de camps que han deixat el verd i ja rossegen una mica. Josep M. Berenguer,el Charli, anava filmant músics i gent i les ovelles tancades i les cabres que s'enfilaven curioses sobre la paret. Cap al final han actual els Surti com surti, que són Trini Travé (Torres d'Alàs, 1958), Josep Garcia (Tuixén, 1928) i Francesc Sanvicens, el Ferrer, (el Quer Foradat, 1931). El més popular és el cantant, Josep Garcia, el Jaumet, alt com un sant Pau, que de jove havia treballat a les mines de Saldes i després va fer de pagès. Jo l'havia vist actuar a l'aplec d'acordeonistes de Maçaners i l'estiu passat un grup de joves, entre ells el fill de l'Artur Blasco, van cantar El llodrigó en honor seu a la plaça de Gósol. Corrandes, El gitano, La Pepeta, El llodrigó i totes les altres peces fan el seu efecte cantades amb la veu potent del Jaumet que, dalt l'escenari, amb el micròfon a la mà, sembla la reencarnació del president Tarradellas i explica històries com aquesta "La desgràcia d'un pobre home / té una fila per casar / enamorada d'un gitano / que no la pot desoblidar" i aquesta altra "Tinc por, tinc por, tinc por. / Tinc por deia la noia. / Tinc, por, tinc por, tinc por / que no em surti el llodrigó". Unes històries que, com els discursos del Tarradellas, el Jaumet acaba amb un "Visca Catalunya!". Doncs "Visca!".
Espectacular simbiosi entre bastoners i plens
al correfoc de l'any passat (24.6.09) passant
pels carrers del nucli antic d'Artés.
Foto: BNG
Artès. A partir de les 15.40 h, arribada de la Flama del Canigó a la Plaça Vella, plaça de Cal Màrius i diversos carrers del poble. Seguidament correfoc a la plaça de Cal Màrius. A partir de les 15.40 , arribada de la flama del Canigó. A la nit, correfoc pel nucli antic de la població amb inici a la Plaça de Cal Màrius seguit de la “cremada del campanar” i un espectacle de foc a la plaça Vella. A continuació, ball de revetlla.
Regió7
Per Sant Joan hem estat a les festes d’Artés, relacionades amb la rebuda de la Flama del Canigó inspirada amb el poema homònim de mossèn Cinto que havia vist baixar del Pirineu nois «ab falles de pega ò teyes enceses». La cercavila d’Artés, que aquest any celebrava el trentè aniversari, és un interessant correfoc, una interessant simbiosi de dracs i diables, de ball de bastons i Patum. De Patum perquè surt una guita com les de Berga i perquè els bastoners fan un ball de bastons vestits de plens, amb els fuets corresponents, donant lloc a un espectacle potent, lluminós i apoteòsic.
Va ser el dimecres dia 17. Ho he sabut per una esquela publicada a l'Avui: Ens deixà el dia 17 de juny del 1970 per anar a descansar a un paradís de cançons. La seva família us ho recorda. "Oh Coll de Bauma vindré a / dormir sota la calma del teu jardí".
El pare de Sandro Rosell, president electe del Barça, era d'Àger com Joan Castells, 'el Gravat', que durant les Guerres Carlines va atacar Berga. El 1848 va guanyar una batalla al Pont de Rabentí. Àger no és de Girona com diu el llibre sinó de la comarca de la Noguera. Val la pena visitar-hi la col·legiata, en procés de restauració, i, si es vol fer despesa en una empresa de l'empresari barcelonista, menjar uns cargols a la llauna al càmping 'La Vall d'Àger'. Que no tremoli la Penya Blau Grana de Berga: quan els visiti Rosell segur que ho farà de manera més pacífica que no ho va fer 'el Gravat' i sempre el poden convidar a buscar bolets -diu que en sap molt, fins i tot de cuinar-los- als Rasos de Peguera.
Tranquil·litat després de la ressaca de la Patum. M'han dit que divendres actuarà la Beth de Súria a Berga, a la discoteca nova. Segueix plovent sobre els camps amarats. Rere els vidres regalimosos, la música de l'aigua fa companyia mentre se'n va a dormir tarda. Segueix plovent i el pagès recorda: "Juny plujós, graner polsós".
Diu que la riera de Coforb baixava tan plena, aquesta tarda, que s'ha emportat trossos de camps i ha entrat a dins de cases. No recorden, la gent que m'ho han explicat, haver vist una rierada semblant.
Joan de Sagarra davant el bust de mossèn Comellas. Foto: BNG
Aquesta tarda han arribat de Barcelona l'escriptor Joan de Sagarra i la seva esposa, María Jesús Ibarz. Han dinat a la Barana. S'estaran aquests dies de Patum a Berga. No cal dir que s'espera llegir les seves impressions a l'article del diumenge a La Vanguardia i que la visita ha estat organitzada per Ramon Felipó. Serà la segona vegada que Joan de Sagarra fa un article berguedà. L'altre el va escriure fa una trentena d'anys al Tele/eXprés. Es veu que era a la bibioteca de l'Ateneu Barcelonès llegint llibres d'aventures i en Montoliu li va recomenar el que sobre Guillem de Berguedà havia publicat Martí de Riquer a les edicions de l'abadia de Poblet. En va quedar entusiasmat. Avui, a la Barana, Sagarra seia al costat de la diputada socialista Judit Carreras -de qui és diu, però a veure qui s'atreveix a demanar-li que ho confirmi, que pot ser la propera cap de llista socialista per Berga a les properes municipals. En aquella taula també hi havia Ramon Felipó, els de la Maixerina, Joan Santacreu, Salvador Vinyes, Enric Badia, Sílvia Culell, Kap, Ramon Minoves... S'ha parlat de periodisme, de política, de toros, de l'exili, de París i de moltes altres coses. Bona Patum!
Xabier Barbé amb la Magda Alsina a Cal Nen. Foto: BNG
L'històric periodista Xavier Barbé (Mundo Diario, Tele/eXprés, Generalitat, Avui, TV3...) va ser l'altre dimecres a Berga amb motiu de la roda de premsa que es va fer a l'Ajuntament de Berga per explicar als mitjans la retransmissió de la Patum per TV3. Un cop enviada la crònica i saludat l'alcalde Juli Gendrau, Barbé va anar a dinar a l'hotel restaurant cal Nen. Un dinar, com sempre, excel·lent, regat, aquesta vegada, per un potent Soler Gibert elaborat amb el raïm de les vinyes artesenques. I cap a l'hora del cafè la Magda el va posar al dia de tot el que fa al cas d'allò que en el llenguatge periodístic se'n diu 'notes de societat', però en clau berguedana, vessant dret de la riera Demetge. I ell, periodista d'ofici, se l'escoltava sabent que tots els coneixements i avenços de la humanitat són fruit de la tenacitat i la xafarderia. Cap final de la sobretaula, la Magda el va informar sobre el mocador de lluïment 'Esclat de Llum', de tacte i brodat tan fi que diuen molt a favor del dissenyador berguedà Jordi Rafart. Personatge que, dit sigui de passada, no és ni de lluny parent del redactor d'aquest blog. Es veu que fa unes peces que amaguen amb delicadea els estralls que sobre alguns cossos fan el pas del temps, el sedentarisme i els tiberis. Quan la tarda s'anava esllanguint i entrava el vespre, el Barbé va agafar el cotxe i se'n va tornar a Barcelona, la Magda, darrere la barra, sota l'ample Pedraforca en blanc i negre del Deseuras, va servir unes cerveses i servirdor se'n va anar a aprofitar la frescor de l'última claror del dia per cavar un parell de rengs de patates per pair el dinar. I demà serà un altre dia.
El sector immobiliari és competitiu, contribueix a la nostra economia i benestar i és un dels millors del món. O almenys això creia, fa tres anys, la ministra espanyola de la Vivenda, Carme Chacón.
Fa poc, després de la lectura de la versió digital d'un diari i uns apunts anteriors, he escrit aquesta nota insiginificant.
A) Llegeixo a La Razón que dijous, dia 6, la Universitat Internacional de Catalunya (UIC) va investir doctors honoris causa Valentí Fuster i Joaquín Navarro Valls. El cardiòleg i l’exportaveu de del Vaticà van comptar –diu el diari- amb un públic distingit: l’expresident Jordi Pujol, l’oftalmòleg Joaquim Barraquer i el bisbe de Solsona, Jaume Traserra. A la web de l’UIC s’informa que l’ideari del centre es base en l’humanisme cristià i que l’atenció pastoral és cobert per una capellania encomanada a l’Opus Dei. Entre el professorat del departament de Ciències de la Comunicació hi trobo Francesc Cano, director de la revista Solc, del bisbat de Solsona.
B) El passat 11 d’abril, la missa d’inici de l’any jubilar amb motiu del Sant Dubte d’Ivorra va ser presidit per Lluís Francesc Ladària, arquebisbe secretari de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, acompanyat del bisbe Traserra de Solsona. Ladària és amic i col·laborador de l’actual papa, Benet XVI, que el va ascendir a l’episcopat. La calorosa tarda que el mallorquí, jesuïta, teòleg, vicerector de la universitat Gregoriana, intel·ligent i auster va ser consagrat a Roma pel secretari d’estat del Vaticà, cardenal Tarsicio Bertone, a la basílica de Sant Joan de Laterà, aquella tarda, Traserra era un dels concelebrants.
Va passar per la comarca el director general de Turisme de la Generalitat. Segons declaracions recollides per la premsa, l’home va dir que el potencial turístic de la comarca encara ha de créixer –ha de passar del 9 per cent del PIB actual al 12 o el 14– i que la Patum ha d’esdevenir un ‘producte’ que s’exploti tot l’any. En això pensava jo, en el turisme, dinant diumenge passat en un establiment als peus del Pedraforca. Local atapeït d’una fauna cridanera pendent de la cursa de motos que donaven pel l’ampla pantalla del televisor del bar. Tot d’una els brams d’ase –majoritàriament en espanyol, que es la llengua del país– callen. Què ha passat? Res. Pels altaveus es van sentir les notes de la marxa reial, la pantalla mostrava un primer pla dels pilots –molt identificats, pel que es veia, amb la melodia. Notes que em van portar a la memòria l’alcalde Noguera, antic gerent de les mines de Saldes, que també creia molt en el turisme: «El Bergadá será un remanso de paz y tranquilidad abierto de par en par a la ajetreada área metropolitana barcelonesa». La frase té més de trenta anys. I el personal anar mantenint el volum del guirigall, menjant una mica, bevent, fullejant indefectiblement El Periódico, seguint atentament l’esport més sorollós del planeta. Visca el turisme! Al primer contacte amb l’aire del carrer vaig celebrar la sortida d’aquell cafarnaüm passant a saludar els cirerers que han crescut vora les runes d’una casa voltada de planells verds. Tan a prop de la carretera i tan lluny de la pressa i la cridòria. Un oasi de pau blanca amb lleus punts rosacis. Només trenca el silenci el pas d'un estol d'ocellets que es preparen per anar a jóc. Fresqueja, però ja no hi ha qui aturi la primavera.
Climent Forner a l'ermita de Sant Sebastià amb la plana de Vic al fons (2005). Foto: BNG
Copiem de Foc Nou núm 430 (abril del 2010), pàgina 24:
Per a mi [Climent Forner és] el millor poeta vivent en llengua catalana (no sols religiós, per descomptat). Ho he dit i repetit en diverses ocasions, sense por que l'amistat em traeixi: "Climent Forner és un poeta fonamental i absolutament imprescindible en la literatura catalana de la segona meitat del segle XX i d'aquest començament del segle XXI. Crec que ningú com ell no ha estat capaç d'expressar en versos catalans una gamma tan àmplia d'experiències humanes formulades com a diàleg entre l'home, la comunitat del seu poble i el Misteri que dóna sentit a l'existència; és com un clàssic contemporani.
A l'últim Foc Nou Joan Ferrer (UdG) publica una interessant entrevista amb mossèn Climent Forner. Com que al segon ja el coneixem, presentem el primer transcrivint la seva biografia tal com consta la Universitat de Girona:
Joan Ferrer. Professor titular d'Estudis Hebreus i Arameus de la UdG (2003). Anteriorment havia estat durant vint anys catedràtic de llengua i literatura catanes d’institut. Ha estat col·laborador de l’eximi lingüista Joan Coromines. Va col·laborar amb Coromines en la redacció de l’Onomasticon Cataloniae (6 volums). Va redactar el volum 10 del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Coromines, que conté l’índex català complet de l’obra. Va traduir diversos llibres de l’hebreu i del grec hel·lenístic per a la Bíblia catalana: traducció interconfessional.
Ha publicat sol o en col·laboració amb altres estudiosos diversos volums d'estudis sobre diferents llengües semítiques (redactats en català, castellà, anglès i francès): hebreu, arameu i siríac. També ha escrit una història i gramàtica de l’ídix (yiddish). Ha redactat el Diccionari Girona: Diccionari hebreu-català. Vocabulari català-hebreu (en aquest moment ja escrit i en procés de revisió i edició).
Les línies de recerca són: història de la llengua catalana, dins del grup d’investigació dirigit pel catedràtic Josep M. Nadal; exegesi bíblica i història de les llengües hebrea i aramea.
[Samaranch] introdujo el idioma catalán en los plenos -después de tomar unascuantaslecciones de gramática y fonética- por la vía del hechoconsumado y prudentísimamentecalculado: hizo que un diputado de Berga, el alcalde Noguera, representante de la Cataluña interior, payesa y tradicional, leformulase un ruego en vernáculo al que, con apariencia de total normalidad, el presidenterespondiótranquilamente en catalán. Para evitar sorpresas, otrodiputadocumplió el encargo de formular el siguinete y últimoruego del día en castellano. La prensa no llegó a desvelar la estratagema. Lo que trascendiófue que el presidente, en un gesto de auténmticanaturalidad, habíademostradosutolerancia y suaceptación, sin el menor trauma ni engorro, de la realidad lingüística del país. A partir de entonces, el catalánfueimponiéndose en la casa. Boix & Espada El deporte del poder Editorial Temas de Hoy. Madrid, 1991 Pàgines 137 - 138
A mí me fichó Samaranch para el protocolo de la Diputación. Recuerdo haber visto desde el balcón de la Diputación a Maragall y los suyos en la plaza Sant Jaume chillando: "Samaranch, fot el camp!"
Francesc Galmés, excap de protocol de la Diputació i l'ajuntament de Barcelona. Entrevista de Lluís Amiguet a La Vanguardia (19.9.09)
ANUNCI sobre la sol·licitud d'aprofitament i d'un perímetre de protecció per a l'aigua mineral natural anomenada "Font del Pujol", al terme municipal de la Coma i la Pedra (Solsonès). (Pàg. 23813)
ANUNCI
sobre la sol·licitud d'aprofitament i d'un perímetre de protecció per a l'aigua mineral natural anomenada "Font del Pujol", al terme municipal de la Coma i la Pedra (Solsonès).
A instància de la societat Nestlé Waters España, SA, amb CIF A-58707449, s'està tramitant l'expedient de sol·licitud de l'aprofitament i d'un perímetre de protecció per a l'aigua mineral natural de la captació “Font del Pujol”, al terme municipal de la Coma i la Pedra (Solsonès).
El perímetre de protecció, que comprèn terrenys del termes municipals de la Coma i la Pedra, Gósol i Josa i Tuixén, queda definit pels següents vèrtexs, expressats en coordenades UTM (del sector 31T) :
Vértex
X
Y
1
384.101
4.673.206
2
385.688
4.673.312
3
385.761
4.673.504
4
386.719
4.672.219
5
385.764
4.671.225
6
385.793
4.670.680
7
384.158
4.670.653
8
384.305
4.671.895
El que es fa públic de conformitat amb l'article 41.2 del Reial decret 2857/1978, de 25 d'agost, pel qual s'aprova el Reglament general per al règim de la mineria i amb l'article 86 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú (BOE núm. 285, de 27.11.1992), modificada parcialment per la Llei 4/1999, de 13 de gener.
Aquelles persones que tinguin interès a examinar-lo ho podran fer a les oficines de la Direcció General d'Energia i Mines, situades al carrer Pamplona, 113 de Barcelona, dins del termini de vint dies hàbils, comptadors a partir de l'endemà del dia de la publicació d'aquest anunci, i podran adduir-hi allò que tinguin per convenient.
Ha mort Núria Floch. Va ser la primera militant del Bloc Obrer i Camperol i va conèixer el Joan Sales d'Incerta glòria al Partit Comunista. Fa anys que militava a Unió Democràtiac de Catalunya. Amb Sales va treballar intensament en el món editorial (Aymà, Club Editor i El Club dels Novel·listes): La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda; Bearn o la sala de les nines, de Llorenç Villalonga; i Mossèn Tronxo, de Josep M. Ballarín...
Amb motiu del mil·lenari del Sant Dubte d'Ivorra (1010) el bisbe Jaume Traserra ha aconseguit del sant pare Benet XVI la promulgació d'un any jublilar (11 d'abril 2010 - 1 de maig del 2011) i la facultat d'impartir la benedicció en nom seu en el transcurs de la celebració principal. Dins dels actes programats hi ha l'estrena d'una cantata amb lletra de mossèn Climent Forner i música de monseyor Valentí Miserachs, president de l'Institut Pontifici de Música Sacra del Vaticà. També hi ha programada una exposició de fotografies de gran format on personatges actuals recrearan el miracle. De rector del dubte, Bernat Oliver, en farà l'actor Pep Cruz, popular per la seva intervenció a la sèrie Ventdelplà de TV3. La relació amb Ivorra li ve del fet de ser-ne filla la seva esposa.
Año jubilar por una duda de fe que hizo derramar sangre de un cáliz Milenario del milagro eucarístico de Ivorra
SOLSONA, domingo 21 de febrero de 2010 (ZENIT.org).- La Santa Sede ha concedido al obispado de Solsona la celebración de un año jubilar, del 11 de abril de 2010 al 1 de mayo de 2011, con motivo del milenario del milagro eucarístico de la Santa Duda de Ivorra.
El milagro de la Santa Duda de Ivorra ocurrió, según la tradición, en el año 1010 en la entonces iglesia parroquial del pueblo de Ivorra, perteneciente a la diócesis de Solsona, en la provincia española de Lérida.
Según una bula pontificia firmada por el papa Sergio IV, conservada en el archivo diocesano de Solsona, el vino consagrado se convirtió en sangre, que se derramó del cáliz, manchó los corporales y cayó hasta el suelo.
El sacerdote que estaba celebrando la Misa, el párroco Bernat Oliver, había dudado de la presencia eucarística de Jerucristo en las especies del pan y el vino, lo cual provocó el milagro.
El extraordinario acontecimiento se sitúa en plena reconquista y en un marco histórico marcado por la herejía de Berengario, que negaba la presencia real de Cristo en la Eucaristía.
El obispo de Urgel san Ermengol, que se encontraba en la cercana localidad de Guissona, reconoció el hecho como milagroso y llevó a Roma el cáliz y una muestra de los corporales manchados de sangre.
El papa Sergio IV escuchó el relato del obispo, envió un comisionado a Ivorra y certificó el milagro.
Además, regaló al pueblo una serie de reliquias de santos que todavía se conservan en el relicario de la reciente restaurada iglesia de Sant Cugat, de Ivorra.
El pueblecito se convirtió en lugar de peregrinación. Allí se construyó el actual santuario e incluso una hospedería.
Según informó el obispado de Solsona, Benedicto XVI ha facultado también al obispo de Solsona, monseñor Jaume Traserra, para impartir la bendición papal durante la celebración principal del milenario.
La parroquia de Ivorra ha preparado el milenario durante más de diez años, con diversas iniciativas, entre ellas la restauración de un antiguo retablo, la publicación de un portal en internet y distintas celebraciones litúrgicas.
En la carta pastoral "Sempre amb nosaltres" ("Siempre con nosotros"), el obispo Traserra afirma: "Ojalá también nosotros, como una generación más en esta peregrinación de siglos, escucháramos el mensaje permanente que la Santa Duda proclama y confesáramos con nuevo ardor que Jesús resucitado está con nosotros".
Segons el portal Idealista, el pis d'obra nova que més ha baixat de preu de tot l'estat és de Berga. Pertany a la promoció Serra d'Or del carrer Pere III, immoble de 73 habitatges.
Retallo i enganxo la taula (respectant l'ortografia original):
Pujaven carrer amunt una corrua d'alegres cardenals darrere l'auto blanc. Sotanes negres, faixes vermelles, alguna monja... O potser no eren cardenals com ha dit F. sinó bisbes els partíceps de l'animada comitiva que qui subscriu com tants altres contemplàvem des d'un balcó. Feia fred, aquesta tarda i dos dels eclesiàstics s'han separat del grup buscant l'anonimat rere els cotxes de l'aparcament del final, baixant a la dreta, del carrer Comte Oliba. S'han arromangat l'hàbit i F. m'ha comentat que veus, els cardenals també ho fan. Dues hores més tard he vist com dos dels cardenals fumaven riallers al Passeig de la Pau i amb boniques mossetes compartien cervesa enllaunada. Suposo que quan escric aquestes ratlles -passen set minuts de mitjanit- ses dignitats deuen encara desafiar el fred nocturn en qualque cantonada, abeurar-se al bar, ballar fins a esmelicar-se, o dormir plàcidament la mona -o no- al catre propi satisfets d'haver, joves com són, ascendit tan amunt de rang. Que tot i ser qui-sap-lo no arriba per participar al proper cònclave. Que ni deuen saber què és perquè diu que ara la religió ja no s'ensenya a l'escola i s'ha de reduir, fora dels dies de Carnestoltes, a l'àmbit estrictament privat.
De 'La Vanguardia' 9 /2 / 2010 (on, per cert, Monzó té -se suposa- un lapsus genial a l'últim paràgraf: presidente Pujol / president Montilla) ------------------------------------------------
Lo que va de Nashville a Berga
Sarah Palin llevaba los puntos básicos de lo que quería decir anotados en la palma de la mano
Quim Monzó
Esta semana uno de los blancos de las chirigotas de la prensa es Sarah Palin. La ex gobernadora de Alaska fue este sábado estrella de la tea party que se celebró en Nashville. Más que para tomar té, estas tea parties sirven para que los grupos conservadores rebanen el aura de Obama y calienten motores hasta el día en que el declive del Mesías empiece a ser evidente. Sarah Palin estuvo en la del sábado y quedó claro que ni ella misma recordaba ya el papel que le tocó vivir como candidata a la vicepresidencia del país, junto a John McCain. Un papel entre el populismo y las meteduras de pata, que la ha llevado a ser modelo de uno de los grandes hits porno de estos últimos años: Who's nailin' Paylin?, con el apellido ligeramente alterado, por si las demandas. No traduzco el título de la peli para evitar problemas y porque ahora hasta el más iletrado sabe ya cómo funcionan los traductores automáticos de internet.
El sábado, Palin habló de las elecciones del 2012, alabó a Reagan y puso a Obama en el centro de sus críticas, entre otras cosas por estar demasiado pendiente del teleprompter. Que Obama está pendiente del teleprompter quedó claro ya durante la campaña electoral, cuando en YouTube lo vimos en un mitin en el que lo perdió de vista y anduvo sin saber qué decir. Pero a la mayoría de los políticos les pasa lo mismo. Es apasionante ver cómo, Navidad tras Navidad, cuando da su discurso, Juan Carlos I se detiene al final de cada línea –aunque la frase quede a medias– para tomar aire, mover ligeramente los ojos hasta el inicio de la línea siguiente y continuar la frase como si tal cosa. Los presentadores de televisión viven también pendientes del teleprompter y es sabido que uno de los factores de la revolución que supuso La nit al dia fue que Mònica Terribas se negó a usarlo, para que no fuese la máquina quien dominase su explicación de las cosas, sino ella misma. Por motivos diferentes –para marcar distancia con Obama– Sarah Palin tampoco usó teleprompter el sábado, pero para ayudarse llevaba los puntos básicos de lo que quería decir anotados en la palma de la mano.
Muchos medios la critican. Dicen que eso era una chuleta, que vaya vergüenza... Vergüenza, ¿por qué? Si el discurso no está escrito, todo el mundo lleva notas para no olvidar los puntos básicos. El presidente Pujol sacaba un papelito con cuatro detalles y a partir de ahí se enrollaba una hora. Los medios que estos días se ensañan con Palin olvidan, por ejemplo, que el president Montilla lleva siempre una chuleta a punto, por si acaso. También está en YouTube el espléndido vídeo en el que se le ve, sentado en una mesa solemne del Ayuntamiento de Berga, con un papelito escondido bajo la mano izquierda. Un papelito del que, poco a poco y con buena letra, copia en el libro de honor la dedicatoria para, así, no hacer ninguna falta de ortografía, que quedaría fatal.
Tres nous monjos signen el seu compromís definitiu amb la comunitat benedictina de Montserrat
Actualment, la comunitat compta amb 76 monjos, una seixantena dels quals resideix a Montserrat i 6 estan en procés de formació
Montserrat, 28 de gener de 2010. Diumenge, 31 de gener, durant la missa conventual de Montserrat, que s’iniciarà a les 11h a la Basílica de Santa Maria, els monjos Efrem de Montellà, Gabriel Soler i Andreu M. Martínez signaran el seu compromís definitiu amb la comunitat benedictina de Montserrat i seran consagrats com a monjos per a la seva professió solemne. A la cerimònia, que serà presidida pel P. Abat de Montserrat, Josep M. Soler, hi assistiran els monjos de la comunitat, que actualment està formada per 76 membres –sis d’ells en procés de formació-, a més dels familiars i amics dels tres professos solemnes.
Durant la celebració, Efrem de Montellà, Gabriel Soler i Andreu M. Martínez llegiran, davant del P. Abat i la resta de monjos de la comunitat i els fidels assistents, la cèdula de professió, que és un text escrit a mà per cadascun dels tres, i que diu el següent: “Prometo davant Déu i els sants dels quals conservem aquí les relíquies, i en presència del P. Abat d’aquest monestir i dels seus monjos, lligar-me a aquesta comunitat, viure com a monjo i ser obedient segons la Regla de Sant Benet”. En acabar, signaran l’esmentada cèdula sobre l’altar de la Basílica de Santa Maria i, posteriorment, cantaran el següent verset del salm 118: “Rebeu-me, Senyor, segons la Vostra Paraula, i viuré, que no em vegi confós en la meva esperança”, que repetiran tres vegades. D’aquesta manera, expressaran la voluntat de donar-se plenament amb la confiança de l’ajut de Déu. Acabat aquest punt, i després que el P. Abat els faci lliurament dels signes de la seva condició de monjos –la cogulla i el llibre de pregària-, rebran l’abraçada de tots els monjos professos solemnes, com a símbol d’unió i d’acolliment a la comunitat.
Els tres nous membres de la comunitat de Montserrat
Efrem (Salvador) de Montellà i Llauradó va néixer a Barcelona el 27 de març de 1970. És diplomat en piano, professor de Solfeig, de Teoria de la Música, Transposició i Acompanyament, i també de piano. Ha estat professor de Música -Solfeig, Teoria de la Música, Piano, Harmonia, Acústica i Cant Coral- a l’Escola Municipal de Música Issi Fabra, de Puigcerdà, i de Música d’ESO a l’Institut Pere Borrell, també de Puigcerdà, on va exercir el càrrec de cap d’estudis del centre durant tres cursos. La seva activitat de voluntariat s’ha desenvolupat en associacions, en el terreny de la música, com a organista a les parròquies de Nostra Senyora dels Àngels de Llívia i Sant Domènec de Puigcerdà, i ha estat membre del Consell Diocesà de Pastoral del Bisbat d’Urgell. Actualment està acabant els estudis de Batxillerat en Teologia a Montserrat.
Gabriel (Jaume) Soler i Villegas. Nascut a Berga el 25 d’agost de 1980, és llicenciat en Ciències Polítiques per la Universitat Autònoma de Barcelona. Entre les tasques que té encomanades al monestir destaquen: la conservació de teixits de la Sagristia de la basílica, la col·laboració en les Jornades de Cultura Humanista –que s’organitzen conjuntament amb la Universitat de Barcelona-, les traduccions per a la revista montserratina Studia Monàstica i el seu treball en la Secció d’Arqueologia Bíblica del Museu de Montserrat i en la Pastoral del Santuari. Actualment, està realitzant els estudis de Filosofia i Teologia a Montserrat.
Andreu M. Martínez i Motos va néixer el 19 de setembre de 1953 a Cazorla (Jaén), tot i que va viure a La Sénia (Montsià). Ha treballat en el món de la pedagogia musical com a professor de música, director de corals i, especialment, a l’Escola de Música Joventuts Unides de La Sénia. El seu contacte amb Montserrat el va iniciar arran de la participació a les Trobades d’Animadors de Cant per a la Litúrgia, dirigides pel P. Gregori Estrada, del qual es va convertir en un ferm col·laborador. També va tenir contactes amb l’Escola de Pedagogia Musical (EPM), mètode P. Ireneu Segarra. Actualment organitza les Trobades d’Animadors de Cant de Montserrat i treballa a l’Hostatgeria del Monestir.
Bastoners / plens a la revetlla de Sant Joan
