El Pedraforca de Sabater Pi

El naturalista Sabater Pi agafa un
dibuix seu del Pedraforca. Foto: BNG

18 d’agost del 2007. Visita al Parc Científic de Barcelona per tal de veure els dibuixos del Pedraforca de la Col·lecció Sabater Pi, formada pel fons del catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona Jordi Sabater Pi (Barcelona, 1922), científic i dibuixant que li dóna nom amb qui avui hem quedat.

«Vos sou mestre? Espanya és un país estrany. A Anglaterra i als Estats Units els nens van al zoo i dibuixen els animals. Aquí hi van a veure’ls, fer fotos i a dinar, no? Dibuixar és la manera de conèixer els animals, no fent fotos, dibuixant-los encara que ho facin malament», em diu aquest savi senzill i afable que entre els dibuixos de paisatges de Catalunya té unes quantes visions del Pedraforca i un corniol de Castellar de n’Hug a l’apartat de flora. «El Pedraforca és una muntanya maca, ben delimitada –agafa un dibuix i ressegueix la silueta amb el dit–. A més, té forma de forquilla. La vaig voler dibuixar a l’estiu i a l’hivern. Pujava amb un altre dibuixant; esmorzàvem, dibuixàvem i tornàvem a baixar a Barcelona. Vaig començar a dibuixar als quatre anys sense mestre: sóc autodidacte. No m’interessa la creació sinó copiar del natural, no de fotos, que és el que fan el 90 per cent dels pintors». Als Estats Units és considerat un dels millors dibuixants d’animals. Fa servir el llapis i l’aquarel·la.

Evidentment li he de preguntar pel Floquet de Neu, però em contesta que «És una anècdota; no en parlo mai jo, d’això. Era blanc...». De la seva vida m’explica que va ser 30 anys a l’Àfrica, va començar a estudiar als 40 anys i als 55 era professor de la universitat. «A la Universitat de Zuric comencen les classes explicant la meva teoria sobre la disposició de les vivendes dels homes primitius, que està a les bases de l’arquitectura. Sap que els egipcis ja multiplicaven?».

Sabater Pi considera que no tractem bé els animals «Els pagesos són terribles, no tenen cap amor als animals. Veuen una serp i la maten per ignorància, per falta de cultura. El que es fa amb els gossos a l’estiu, que s’abandonen, no té perdó. La civilització fa que s’estimin més els animals; l’home primitiu no els estimava, els matava per menjar-se’ls. Som més salvatges nosaltres que els animals. Els tractem amb crueltat. Els toros? Això és cosa d’Espanya». Sobre el zoo creu que «és lògic que els animals estiguin allà on han d’estar» i en referència a les granges es manifesta vegetarià i afegeix: «Quan veig els pollastres o els porcs en una granja penso que jo no ho podria tenir».

El naturalista diu que li interessa tot. «La religió és una cosa que la humanitat necessita; des del neolític apareixen religions a tot arreu del món. Confuci, Lao Tse, Buda, Crist... Buda era un home tremendo que va dir ‘No provoquis dolor a cap ésser vivent’, en el sentit que tingui sistema nerviós, que sofreixi; ho va dir 500 anys abans de Crist».

El final no és gaire afalagador: « D’espècies se’n perden moltes, cada dia alguna; els goril·les, per exemple, dintre de 30 anys només quedaran els del parc zoològic. La raça humana desapareixerà i si no fos així evolucionaria cap a una altra espècie».

Publicat a la secció Dietari de L'Erol ( primavera del 2008).

Ikea

Flor captada aquest matí als estanys de la Pera. Foto: BNG

Ikea: Benvingut -però no benvinguda- a la República Independent de Casa teva. Idees i solucions per a moblar la llar i l'oficina. Gent, més gent, escales, passadissos, sofàs... A la mateixa hora José Amor, guarda del refugi dels estanys de la Pera, construït el 1957, deu estar servint uns cafès amb llet a dos matiners muntanyencs que volen arribar al port de Perafita (2570 m), a la ratlla del principat d'Andorra. Quan passin la porta, tindran davant les dues taules i els respectius bancs, tot de granit del país, i un núvol blanc separarà les muntanyes properes de les de la serralada del Cadí que en aquesta hora tallarà la ratlla de l'horitzó allà lluny, tocant el blau del cel. Els productes d'Ikea tenen una presentació austera, actual, benèfica i funcional. Responen a la idea "quan s'espatlli n'hi posem un altre" però solen fer la seva feina honestament. Aquest matí he vist una flor blava que semblava disseny Ikea: un focus d'escriptori d'aquells que van tan bé per llegir l'últim llibre de l'Enric Vila. Per exemple.

La Lluna...

Per veure-la millor podeu clicar-hi a sobre.

... havia anat a fer un volt, aquella tarda, i jo vaig tenir la sort de fotografiar-la quan, distreta, passava just pel mig de l'enforcadura.

Jaume Farguell i l'omissió del cristianisme al preàmbul de la Constitució Europea

Interessant -com tots els seus escrits- l'apunt que el polític, advocat i filòsof berguedà Jaume Farguell publica a l'últim butlletí dels Amics del Romànic del Berguedà (núm 73; sense data). En copiem un fragment:
"La influència del Cristianisme i del seu art en el moment de naixement de les nacions europees és fonamental. Tant com ho foren les aportacions de la racionalitat de Grècia, Roma o, després, de la Il·lustració. (...) L'empremta del Cristianisme es perpetua avui. Fins i tot l'agnosticisme i l'ateisme, que progressivament envaeixen aquest espai geogràfic, tenen com a punt de partida argumental els antecedents del missatge judeocristià. A banda de les intencionades declaracions de Vàclav Klaus [el txec, president de torn europeu, va negar la identitat europea] el que em semblà més seriosament incomprensible fou que la comissió redactora del preàmbul del projecte de Constitució Europea, a l'hora de definir els orígens del nostre passat comú, apel·lés sols a les arrels grecoromanes i a les de la Il·lustració i silenciés el decisiu influx del Cristianisme".

XLV Nits Musicals de Guardiola de Berguedà

Per a llegir-los millor podeu clicar-hi a sobre

Bolet de soca de pollancre

Hi ha qui diu que els bolets de soca tots són bons però jo només en conec d'una mena. El divendres passat en vaig collir peu del Pedraforca. L'endemà, dia 11, va complir setanta-cinc anys el bisbe de Solsona, l'edat que marca el cànon 401 § 1 del Codi Dret Canònic per presentar la renúncia al Sant Pare: "El Bisbe diocesà que hagi complert els setanta-cinc any és pregat de presentar la renúncia al Summe Pontífex, el qual, després de sospesar totes les circumstàncies, proveirà". Es diu per Solsona que monsenyor Traserra pot haver presentat la renúncia ara o ja fer temps que està presentada. "Hagués estat molt bon bisbe de Terrassa, o fins i tot de Barcelona. És una home de gran cultura -la literatura, la música... però Solsona no és ben bé un bisbat a la seva mida; això que hi ha fet coses molt bones, com enviar seminaristes a estudiar a l'estranger: el fruit es veurà d'aquí a uns anys". Demano al jesuïta que m'ho explica, coneixedor d'anys de Trasserra, què pot passar a partir d'ara. Se li escapa una ampla riallada... "Hauríeu de demanar al vostre bisbe que durés dos anys més, els que li falten a monsenyor Rouco per a jubilar-se, perquè qui té la veu cantant en el nomenament de bisbes és Rouco, escoltat, en el cas dels catalans, el cardenal Carles". Home savi, el jesuïta, que se'n va a dormir cada dia a la mateixa hora, dos quarts d'onze, es lleva abans de les set i després de la sobretaula mai no es perd la migdiada. Ara rellegeix Sèneca però sospito que mai deu haver provat una truita amb pollancró, de la família dels Armillaria mellea.

Baltasar Porcel i la negror dels gats de Bagà

La mineria havia tingut una presència molt important al Berguedà. En un dels articles de viatges pel país, Baltasar Porcel parlava, a El Correo Catalán, del fum de les xemeneies i la negror dels gats de Bagà provocada pel fet de dormir sobre el carbó emmagatzemat als baixos de les cases. El recull d'aquests articles és el llibre Camins i ombres, que comença a les Fonts del Llobregat i va baixant cap a la Pobla de Lillet, Bagà, Berga, les colònies tèxtils... Té il·lustracions d'Arranz Bravo i Bartolozi.

A Avià, Porcel anà als baixos de la rectoria on fou destituït i empresonat el Comte d'Espannya. A Queralt va visitar mossèn Ballarín, de qui va escriure aquesta curiosa descripció "Creu en Déu i en l'anarquia, en l'Església Catòlica i la llibertat de l'amor".

Baltasar Porcel es va establir a Barcelona a principis de la dècada dels seixanta; crec que de primer va anar a viure a casa de Joan Triadú, que el va fer entrar als Mobles Maldà, d'Ermengol Passola. En aquella època va participar en la distribució clandestina del mecanoscrit ciclostilat de la Justificació de Catalunya, de mossèn Armengou. Escrivia en català a l'únic lloc on llavors es podia fer, a Serra d'Or. També escrivia a Destino i, fins fa una setmana, la La Vanguardia. Participava, amb la barba característica i les vocals salades d'Andratx, a les tertúlies radiofòniques i programes de televisió. Era mallorquí com el bisbe Moncades, amb qui sempre es va relacionar. Un dia em va explicar, el bisbe, que havia batejat un fill de Porcel. Ara ja es passegen, amb calma balear, un al cel dels bisbes i l'altre al cel dels escriptors.

El ram de flors de la Geganta Nova

On van a parar,

quan s'acaba la Patum,

els rams de flors

que a la Plaça

llueixen les Gegantes?

L'altre dia

vaig localitzar

el de la Geganta Nova.

Santuari de Queralt. (Foto BNG)

Isona Passola rodarà a Capolat i Cal Vidal

19.6.09 Isona Passola davant del santuari de Queralt,
entre mossèn Barniol i Ramon Felipó (Foto: BNG)

Divendres passat, dia 19, al Cinema Catalunya de Berga es va projectar la pel·lícula Catalunya-España. Abans de la projecció, Ramon Felipó va introduir Isona Passola, productora de Massa d'Or Produccions. Va recordar accions conjuntes durant l'època del franquisme "quan anàvem de còctels, però no de beguda, sinó Molotof". Va remarcar que el pare de la Isona, Ermengol Passola, traspassat fa poc, fou el responsable de l'edició i distribució clandestina, a partir de l'any 1958, de l'edició ciclostilada del llibre Justificació de Catalunya, del berguedà mossèn Josep Armengou. Després de visionar la pel·lícula, els assistents van mantenir un col·loqui amb Isona Passola. Catalunya - Espanya és un documental fet a base d'entrevistes, a la manera de La pelota basca, que incideix en la relació entre Catalunya i l'Estat Espanyol bàsicament des de l'apartat econòmic i on destaquen les visions (Xavier Rubert de Ventós, Ramon Tremosa...) partidàries de la solució independentista.

Isona Passola va aprofitar per conèixer una mica el Berguedà, en concret va visitar el santuari de Queralt, acompanyada pel capellà custodi, mossèn Ramon Barniol, i després el Pi de les Tres Branques.

En el transcurs d'aquesta estada, Isona Passola va manifestar que properament rodarà a la nostra comarca. Es tracta de la pel·lícula basada en la novel·la Pa negre, d'Emili Teixidor, que, entre altres escenaris, tindrà exteriors del poble de Capolat i interiors de la colònial Vidal. El director serà Agustí Villaronga, que ja va dirigir l'adaptació cinematogràfica d'El mar, de Blai Bonet, i comptarà, entre altres, amb els actors Sergi López, Laia Marull, Edu Fernández, Roger Casamajor i Montse Arànega. El rodatge es farà dels dies 19 d'agost al 4 de setembre.

La productora d'Isona Passola, Massa d'Or Produccions, està especialitzada en llargmetratges de qualitat per a sales i televisió. Les properes pel·lícules que rodarà són els llargmetratges Pa negre i Ovelles negres i dues sèries de ficció per a la televisió, La parrilla del Ritz i La flor del desert.

Jordi Cussà, segons Mattheu Tree

Hi havia tanta gent com altres vegades, a la Fira? El que queda clar és que Berga no està preparada per a les aglomeracions. És una ciutat mal construïda, el regne de l'especulació desmesurada. Aquest matí he vist innombrables voreres plenes de cotxes, cotxes que els qui n'hem d'agafar un per anar a la capital comarcal quan hi som no sabem què fer-ne. Aquell cos tan eficaç de les multes d'aparcament suposo que avui no funcionava. Una immoralitat.

"... Ara bé, si ens haguéssim de concentrar en un sol cas flagrant, seria el d'en Jordi Cussà, que malgrat una llarga trajectòria continua essent força desconegut, castigat, potser, pels barcelonins perquè no es mou gaire de la seva Berga natal, on l'editorial l'Albí acaba de treure Contes d'anada i tornada, una mostra magistral de les habilitats estilístiques d'aquest autor de culte que fa que la pròpia llengua flueixi amb una força corprenedora capaç d'engrescar el lector més pàmfil. A diferència de segons quins narradors més cèlebres que fan la impressió que escriuen de puntetes, primparats, com si ja fossin els últims homes que parlessin català". Mattheu Tree, "Dels marges estant", Avui, 1 de maig del 2009, pàgina 23.

Fa l'efecte que tota la comarca s'ha entaforat als voltants del Vall berguedà. Aquí uns pagesos vermells de cara riuen davant d'un tractor John Deere d'un verd líquid, lluent, i negres rodes potents, dinosàuriques. Més enllà unes noies primaverals, enriolades, camines amb pressa. Jo ja no estic per tan tràfec i he anat a casa a llegir el diari. Però abans he trobat el Zapatero -el de debó, que de tota la vida ha arreglat, i qui sap si encara ho fa, sabates a Avià-. M'ha dit que "Ahora nus vamo a reuní uno cuanto ministro pa vé si arreglamo la situación, qu'eto etá mu mal". El Zapatero ha estat tota la vida un home treballador, quan el veig per carrer em sembla que li falta alguna cosa, que sense el davantal de cuiro i el martell no és sencer. La seva recepta davant l'estat actual de coses me l'ha explicat fumant-se un puro al Vall. La gent d'ara gasta massa i s'haurà d'acostumar a viure d'una altra manera. "Yo a las fondas nunca había ido, bastante tenía com poder mantener a mis hijas. Ahora alguna de ellas me ha llevado y ¿qué te dan?. Una patata 'bullida' un poco de carne... y te cobran cuatro mil pesetas". Quan acabava de dir això han aparegut la seva dona i una filla i tots tres han baixat Vall avall vora la filera de cotxes d'exposició dels concessionaris berguedans.

Sobre la corrupció

Lllegeixo això a "El éxito del modelo Berlusconi" de Gregorio Morán (La Vanguardia de dissabte passat (11.4.09), secció 'Sabatinas intempestivas):

Una revisión de los patrimonios de todos los alcaldes españoles, y sus familiares, que en los últimos diez años convirtieron suelo rústico en urbanizable, llenaría las cárceles. Sería una crisis de Estado, porque la mayoría de los ciudadanos están felices, convencidos de que algo les ha tocado en la rebatiña del fraude, de la estafa y del globo inmobiliario. Si no partimos de esto, jamás entenderemos cómo ha sido posible el estruendoso silencio que ha rodeado el informe Auken sobre la economía española en la última década solicitado por el Parlamento Europeo y que presentó recientemente la danesa Margrete Auken. Fue aprobado en Estrasburgo por 349 eurodiputados, con el voto negativo del PP y la abstención del PSOE. En él está escrito que nuestro crecimiento económico era “insostenible”, que alimentamos una “corrupción endémica” compartida por todas las administraciones, “la central, las autonómicas y las locales”, amparadas en una judicatura incompetente y venal.

Per Pasqua, les monges de clausura de Berga a TV3

Diumenge vinent, dia de Pasqua, el programa 'Signes dels temps' de TV3, que s'emet a les 9 del matí, oferirà un reportatge sobre el taller d'elaboració de mones de Pasqua i altres productes de xocolata de les religioses Adoratrius Perpètues del Santíssim Sagrament de Berga.

'Signes del temps' és és un magazín d'actualitat sobre el món de l'Església catòlica i la solidaritat que dirigeix Francesc Rosaura.

Les adoratrius són un convent de clausura i és un fet força excepcional que surtin als mitjans. L'octubre del 2005 van ser objecte d'un reportatge a la revista 'Solc', del bisbat de Solsona, que dirigeix Francesc Cano, periodista de Catalunya Informació.

El tractament del fet religiós per part de la ràdio i televisió autonòmiques sembla que actulament depèn de l'equilibri entre el sector laic - budista (Cullell - Sarsanedas) i el més proper a la confessió majoritària (Sáez - Terribas).

Amb Carles Hug de Borbó-Parma, pretendent carlí al tron d'Espanya

Toni Gol, Carles Hug de Borbó-Parma, Daniel Montañà i Albert

Vancell al Restaurant Sala de Berga. Foto: BNG

El divendres passat, dia 20, a la sala petita del Pavelló de Suècia, hi va haver una conferència commemorativa dels 175 anys del carlisme. Van parlar Daniel Montañà (La sanitat i l'ensenyament carlista, l'hospital de sang de Berga i la universitat de Sant Pere de la Portella); Toni Gol (Pagesia i carlisme); i Jaume Campàs (Furs i confederació). Va moderar l'acte, organitzat pels Amics de la Història del Carlisme, Albert Vancell.

La sorpresa fou que entre el públic hi havia el pretendent carlí al tron d'Espanya, Carles Hug I, sa altesa reial don Carles Hug de Borbó-Parma, cap de la casa ducal de Parma, que al final va adreçar unes paraules i mantenir un col·loqui amb els assistents.

Carles Hug va néixer a París (1930). Establert a l'estat espanyol en ple franquisme, en fou expulsat per les seves activitats polítiques el 1968. Va poder retornar amb l'adveniment de la democràcia. El 1976 va ser present clandestinament a l'aplec de Montejurra, on sota el lema 'Una cita para el pueblo' va encalçalar una ruta diferent a la del seu germà Sixte, representant de l'extrema dreta, a la que va convidar una vintena d'organitzacions polítiques de l'esquerra: PCE, PSUC, PTE, ORT i PSOE entre altres. La jornada es va acabar amb incidents i dos morts víctimes de l'atemptat dels partidaris de Sixte contra els de Carles Hug. Són els 'Fets de Montejurra'.

Carles Hug és llicenciat en econòmiques per la universitat d'Oxford i va ser professor de la de Harvard. Ha publicat Qué es el carlismo, de la Biblioteca de Divulgació Política de la Gaya Ciencia (1976), La via carlista al socialismo autogestionario (1977) i Algunas reflexiones sobre el socialismo del siglo XXI (2004).

La sorpresa de l'acte de Berga, dèiem, va ser que hi havia el pretendent carlí i que va parlar. Però encara més ho va ser que teníem davant un artistòcrata il·lustrat, un professor d'universitat americana que al Pavelló de Suècia i posteriorment al Restaurant Sala -després de beneir la taula- ens parlava llargament de l'aportació de Mao, de la necessitat d'un canvi d'estructures a nivell mundial, de la crisi, de la conveniència que els partits polítics no siguin l'única plataforma a través de la que es pot arribar al govern. Cap referència al passat del partit que encapçala, el partit més vell d'Europa, i molt interès en l'aportació que el carlisme pot fer en el futur. Impossible canviar les coses? Sa altesa va explicar que amb els coneixements del segle XII hauria estat possible construir una bicicleta de fusta i ningú no ho va fer fins segles més tard. Tot això en un sopar / classe magistral / col·loqui presidit per l'oli de Josep M de Martín.

El doctor Gendrau

Aquest matí han enterrat a Berga el doctor Antoni Gendrau. De molt petit havia quedat orfe de pare. De nen va ingressar al seminari de Solsona on va coincidir amb Antoni Deig. Eren anys de partits de futbol amb sotana, d'excursions, de poca abundància. Quan va decidir abandonar els estudis eclesiàstics i fer la carrera de medecina va regalar la sotana al futur bisbe. "Per l'alçada m'anava bé", em va explicar un dia. A Barcelona es va relacionar amb la gent de les escoles Virtèlia, de mossèn Pere Llumà, de la Nou (Jordi Pujol, Pasqual Maragall, Federico Mayor Zaragoza, Miquel Roca...). I amb l'Espar Ticó, que el cita a les seves memòries. Devia ser més o menys del curs del Valentí Fuster. Ja metge, es va establir a Berga. Va freqüentar la penya de cal "Jaume Espardenyer", amb el José M de Martín i tota la colla. Va convertir de casa seva en una pinacoteca d'autors locals, del Manel Grau al De Soto passant pel mateix Josep M de Martín.

Era molt berguedà i patumaire. Tant com per guardar uns quants fuets del mític Safont, fets manualment i embolicats amb papaer de partitures musicals. Diu que, des d'aquells, els fuets no peten mai bé del tot. Gràcies a la seva iniciativa es van editar, a cura de mossèn Climent Forner, la poesia i els dietaris de mossèn PereTuyet, que va morir assassinat el 1937 a Santander. Era una promesa de la cultura berguedana valorada pel mateix president del Comitè de Milicies Antifranquistes, l'anarquista "Ramonet Xic.

El doctor Gendrau va ser el cardiòleg del mau pare. De vegades me'l trobava pel carrer i em feia un breu comentari sobre el seu estat. A ell, al meu pare, li comentava algun escrit que havia llegit "del vostre xicot".

Darrerament passejava per Berga la seva imatge cada vegada més semblant a un altre Antoni, el visionari Antoni Gaudí. Era força de missa, tot i que amb idees avançades. Regidor municipal a la primera legislatura de la democràcia, va tenir un (altre) fill en aquella època. Fill que va protagonitzar una imatge impagable. A l'església de Sant Pere, en un dels concerts de Setmana Santa, el nen seia a la falda del seu pare i es va girar cap enrere, on just hi havia l'Agustí de Semir, que li va fer una tendra carícia a la cara davant la mirada complaguda de donya Conxa Millán. El senyor de Semir ho era tot menys tendre, però aquell dia va coprotagonitzar un gest corprenedor. El doctor Gendrau ni sen devia adonar. A mi me'l va fer notar el Pep Malé i encara el guardo a la memòria. Tot i que no conec aquest nen sé que naturalment s'han fet gran. Que va fer periodisme i ara és a la delegació de l'Avui a Madrid.

Al doctor Gendrau li va caure malament quan va nomenar el bisbe Moncadas per la seu de Solsona. Creia que li tocava al seu amic Deig. Però un dia es van trobar, Gendrau i Moncadas, en uns exercicis al santuari de Miracle. La senyora del doctor va demanar a Moncadas on havia passat el Nadal. L'eclesiàstic menorquí li va contestar que "El bisbe el passa sol". Aquesta confessió de solitut els va tocar molt endins i s'hi van fer amics, molt amics. Casa seva es va obrir de bat a bat al prelat que al fons vivia sol. Es va obrir com a molta gent, entre ells el Salvador Sostres, amic d'un dels fills. El Sostres, tan provocador i descarat com pulcre a l'hora d'escriure -bé s'ha de notar que és deixeble del Joan Triadú, ("Triadú, Triadú, cuando muera que harás tú")- va lloar la família Gendrau i el paper de la mare.

El dia que el bisbe Deig va fer l'entrada solemne a la catedral de Solsona el doctor Gendrau era a primera fila, al cantó de la capella del Claustre. Al final de la cerimònia, quan l'Antoni que veia acomplert el seu desig de jubilar-se a casa seva es va trobar amb l'antic condeixeble de Seminari, en aquesll gest tan estimat pels solsonins d'anar a visitar la Mare de Déu que té les trenes més boniques del món, es van fer una abraçada impagable. Pels dos Tons devia ser un dels moments més feliços de la seva vida.

Era amic de mossèn Ballarín, no cal dir. La primera comunió d'un dels fills la va oficiar el bisbe Deig i el nen, en una espontània i sincera expansió, els va confessar que aquell bisbe li havia semblat "tan divertit com el Ballarín". Un dia la muntanya de Queralt es va incendiar, les flames arribaven a les parets del Santuari i el custodi no hi era. El doctor Gendrau es va emportar la imatge cap a casa seva per salvar-la de la malvestat. Salvar la Mare de Déu. És el gest intuïtiu dels berguedans, com el dels republicans que la van amagar per la guerra del 1936 - 39.

En fi, el doctor Gendrau se'ns n'ha anat amb la barba esblanqueïda cap a més amunt de Castellar de n'Hug, segur que acompanyat d'un bon gos d'atura. I nosaltres ens hem quedat una mica més sols perquè, com deia el Manuel Ibáñez Escofet, en anar-nos fent grans, cada vegada "la memòria és un gran cementiri".

Dencaseu en pau, doctor.

Els 89 anys de mossèn Ballarín

Mossèn Ballarín no hi era. Foto: BNG

Diumenge, 8. Crònica matinal. Mossèn Ramon M. ha arribat tard a la missa de tres quarts de 12 a Gósol perquè ha tingut d'oficiar un enterrament a Saldes. El del Manuel, exalcade, de la fonda Cal Manuel, de 89 anys. Els mateixos que compleix avui mossèn Ballarín, que no ha pujat. Missa a la rectoria, a l'escalfor de l'estufa. Molt poca gent: un matrimoni de ciutat amb els dos fills, i nosaltres. Comprem patates de llavor -també de les negres, tan cares de trobar- i una coca de Perafita a cal Paraire. La tranquil·litat de Gósol a l'hivern. Fa l'aire fred. A la plaça solitària venen ganes de cridar una proclama de l'estil "Visca els pagesos; que se'n vagin les imobiliàries!". Però no diem res. Per anar a dinar voregem Encija. La carretera travessa els camps nevats.

Amics del Bisbe Deig

L'enterrament del bisbe Deig a la catedral de Solsona

Vaig llegir l'altre dia a El babau, la revista de Navès, que la Biblioteca Bisbe Deig, actualment radicada a la parròquia que regenta, suposo que en qualitat d'adscrit, el berguedà mossèn Ramon Alsina, s'instal·laria en un local municipal perquè el bisbat, pel que vaig entendre, té altres prioritats més interessants que la salvaguarda del llegat bibliogràfic d'un dels seus més recents prelats.

Diu que de posar ordre a la diòcesi rural de Solsona ja se n'encarrega de fa anys un culte urbanita que quan era auxiliar de Barcelona es va enemistar amb el seu cardenal. Però esborrar del tot l'obra i el pensament d'un tossut i murri com el bisbe Deig no és tan fàcil, no es pot fer a cops de decret. És com una mala herba que rebrota després de cada llaurada i cada fumigada.

La setmana passada mateix, a Molerussa, es va constituir l'associació Amics del Bisbe Deig amb la intenció de salvaguardar la memòria de l'eclesiàstic, recollir el seu esperit i fomentar el coneixement de la seva obra.

I poca broma, perquè els socis fundadors són: Carles Tejedor, impressor (president); Albert Sáez, president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; Salvador Cardús, escriptor i catedràtic de sociologi de la UAB; Francesc Romeu, capellà i periodista; Lucia Caram, monja mediàtica del convent de Santa Clara de Manresa; Ramon Alsina, rector -adscrit- de Navès; Climent Forner, poeta i rector -adscrit- de Viver i Serrateix; Jesús Huguet, capellà -adscrit- de Solsona; Jordi Orobitg, rector de Mollerussa, exsecretari personal del bisbe Deig; Josep Miquel Bausset, monjo de Montserrat; Miquel Barberà, vicari general de l'arxediòcesi de Tarragona, sociòleg; Joan Reñé, president del Consell Comarcal del Pla d'Urgell, Josep Pont, membre del Consell Audiovisual de Catalunya; Maribel Pedrol, directora del'Espai Cultural dels Canals d'Urgell; i Maricel Pujol, tècnica de cultura del Consell Comarcal del pla d'Urgell.

2 de febrero, la Liberación de Berga

La Vanguardia Española del dia. Per a engrandir-la, cliqueu a sobre.

va ser cap a la tarda, jo t'ho explico així però tu ho escrius de la teva manera. Ja feia dies que se sentia un soroll luny, un soroll que s'anava acostant, com quan ve una tronada. Era el front que anava venint. Aquí a Avià va venir pel cantó de Casserres. Feia dies que hi havia molt moviment: homes que s'escapaven, s'emportaven coses, en deixaven pel camí. Va ser cap a la tarda, deia, i el lloc on hi va haver més toritejos va ser dalt a la serra de Noet, on encara hi deu haver les trinxeres. No me'n recordo gaire, perquè només tenia deu anys, però tu escriu-ho de la teva manera. Era a la tarda i es van sentir les sirenes. Corríem a amagar-nos quan trobem el veí del costat que ens avisa que no tinguem por, que "són dels nostres". El meu pare li va dir: "Veuràs prou, si són dels nostres".

amb els soldats dels nacionals hi anaven molts moros. Prendre coses? Com els altres, tots et prenien el que trobaven, patates, una gallina. Aviat van tornar a fer missa. Hi anava molta gent, molta, no com ara. Primer a la rectoria. Es va acabar la guerra però va començar la misèria. Tot estava racionat. De pa, que de primer el feien de blat de moro, te'n tocava tant. D'oli una atra mica. Allò era misèria, Déu vulgui que no torni.

alguns homes van anar a la frontera a buscar animals que els rojos havien deixat per aquelles muntanyes. El besavi del Marc aquest de les motos, l'avi del de cal Pagès que va ser alcalde, també el teu avi, van anar a peu cap a la frontera a buscar un animal. Van tornar que semblava que havien tret de la rifa.

el racionament, sí. Tot estava racionat. El Martí de cal Serra, Déu li perdó que ja és mort, era un nen una mica entremeliat. La seva mare el cridava "Martí, quan en posaràs de seny?" i ell sempre contestava "Quan en donin de ració, encara si me'n toca!". Com passa el temps! Sí, sí, el dimarts que ve, dia de la Candelera, ja farà els setanta anys de l'acabament de la guerra.

Crònica matinal

Al seu germà el matar vora la Balma, anant a la barraca que s'havien construït per amagar-se, fa prop de setanta anys, i no anar a la guerra. Era, com ell, desertor. Va tenir la sort de sobreviure la revolució i poder treballar de pagès, com sempre, anys i anys de sol a sol tots els dies de l'any. Agricultor i ramader. Molt més cap enquí els amos van necessitar la casa i es va traslladar a Berga amb la família. És rialler. Li falta poc per complir els noranta. Aquest matí, a la missa de quarts de dotze a Sant Francesc, el Joan, que així es diu l'home de qui parelm, ha patit una lipotímia. Els serveis d'urgència -l'ambulància- han estat prop de mitja hora en arribar. Se l'han endut a l'hospital i ara ja és a casa. Gràcies a Déu, però el cronista vol destacar dues coses. Primera: La professionalitat, el bon fer del pare Jordi, franciscà, que ha aturat la missa demanant si hi havia cap metge o infermera entre els presents, ha tranquilitzar el personal informant que els serveis d'urgència ja estaven avisats, ha convidat a pregar per la persona afectada i al final ha agraït els treballs esmerçats per tots els qui han col·laborat en la resolució de la situació. Segona: No és molta estona, mitja hora, a l'època dels mòbils, un diumenge al matí, en plena ciutat de Berga? El Joan segur que ho troba bé, és bon bome i a la vida n'ha passat de molt pitjors. I les comoditats actuals res tenen a veure amb quan s'estaven en aquella casa amb sostres de fusta, sense aigua ni llum... Ara rai!

LLibres infantils

Durant un temps comprava tot el es publicava al Berguedà -tot el que tenia coneixement que es publicava. Ara fer-ho seria una empresa molt costosa, difícil de mantenir per una butxaca corrent.

Té algun interès intentar tenir-ho tot? Hi ha l'aspecte de col·lecció temàtica, de recopilació, d'estar al cas sobre el tema. Té interès tot allò que es publica, té una qualitat mínima?

Aquesta tarda hi pensava quan llegint l'Avui, pàgina 15 de suplement "Cultura" he ensopegat amb aquesta frase d'Emili Teixidor: "Llibres infantils més que contes perquè la part literària no compta tant com les il·lustracions i el muntatge del llibre convertit en una joguina més". I una mica abans, a la pàgina 12, la crítica de Petons de diumenge, de Sílvia Soler, col·laboradora un dia a la setmana (els dissabtes, avui mateix) de l'última pàgina del diari. Crítica que signa Xavier Pla: "(...) és una novel·la ben escrita, però sense voluntat d'estil, construïda en forma d'investigació biogràfica en què l'autora no sempre aconsegueix evitar caigudes en la sensibleria" i uns paràgrafs més endavant "(...) hi sobren o no queden ben articulades les al·lusions a l'actualitat".

Algú s'atreveix a passar pel sedàs d'una crítica literària seriosa els llibres que es publiquen al Berguedà?

Conte de la nit de Reis

Les restes de cal Coromines de Gisclareny
dissabte passat a mitja tarda. Foto: BNG

Abans els Reis venien amb carro, el millor carro del poble, que era el de cal Coromines. Tenia les rodes, els setze barrots de raigs de cada roda i la fusta coberta per la llanta de ferro, pintats de vermell. Del carro en baixava el rei de manera desimbolta, perquè era pagès avesat a fer el moviment. Abrigat amb apedaçada manta virolada, rostre i mans enfarinades, repartia presents -poca cosa- a la mainada de les masies de la ruralia cada nit de Reis que allà dalt era més freda i estrellada que enlloc.

Aquells nens es van fer grans i van abandonar la pau de la part solella de la Gargallosa, les sortides de sol impressionants, les postes vora l'enforcadura, la verdor dels prats del Roser a la primavera. També van deixar enrere el crit del gall fer, els salts dels isards sobre els roquissars, les esquelles de les vaques i els ramats, les mandroses campanes del Roser i Sant Miquel que cridaven a oració, a gaudi o a dol.

Van deixar l'agricultura i la ramaderia i uns es van ennegrir de lignit a la conca minera, altres envelliren al compàs de la sirena de la fàbrica i l'anar i venir de les llençadores, els que quedaven van emigrar més avall, cap a vora el mar on la gent és més senyora.

Aquells que un dia van ser nens es van fer molt vells o ja es miren aquesta nit des de més enllà de l'Orient d'on venen els Reis. Es van casar, van tenir fills i néts...

A un d'aquests néts li han anat bé les coses i ara amb la crisi està pensant seriosament la possibilitat de permetre's un somni. Fa anys que vol abandonar el brogit. Aquesta nit màgica l'ha vist més clar: demanarà als Reis -es comprarà- una casa al poble on els seus passats havien fet marges de pedra seca per aplanar el terreny rocós i convertir-lo en hort. On havien guardat els ramats, portant-los els mesos de bon temps fins a dalt als Cortils. On havien passat inigualables històries de contrabandistes i maquis que el seu pare les havia sentit a l'avi i ell n'escoltava la primera part cada nit abans d'adormir-se...

M'han dit que la casa escollida podria molt ben ser cal Coromines, perquè el carro hi fa guàrdia davant les parets descobertes de teulada i espera impassible qualsevol destí.

Tres notícies clericals

El físic Jorge Wagensberg

Primera. El 14 de desembre, Lluís Tollar i Puig (Puig-reig, 1975), va ser ordenat sacerdot pel bisbe Traserra a la catedral de Solsona. És llicenciat en Econòmiques per la Universitat Autònoma de Barcelona. El 2003 va ingressar al Seminari Interdiocesà de Barcelona i dos anys més tard va seguir els estudis al Seminario Filosófico Teológico Internazionale 'Giovanni Paolo II' de Roma. Primera destinació: vicari a la parròquia de Súria, on fins ara servia com a diaca.

Segona. El fill de l'advocat berguedà Joan Güell, Joan Güell i Cardona, secretari del consell d'administració d'Iberpotash de Súria, ha estat admès aquest estiu passat pel bisbe Traserra com a candidat a diaca permanent. Güell és, juntament amb la seva esposa, Núria Companyó, delegat de Pastoral Familiar del bisbat. Actualment compagina aquesta tasca amb l'activitat professional a Iberpotash i els estudis de teologia.

El diaconat és una orde del cristianisme antic, desapareguda a l'edat mitjana i recuparada per concili Vaticà II. El primer diaca permanent de l'estat fou ordenat a Barcelona el 1980. El bisbe Traserra ha introduït aquesta pràctica al bisbat de Solsona. El diaca permanent és un grau obert als homes casats que té la missió d'ajudar el bisbe i els preveres en les tasques litúrgiques, de predicació i de caritat fraterna.

Tercera. El físic Jorge Wagensberg, que fa estades i fins ha datat algun llibre a Graugés, té un dubte teològic: "L'eternitat és una gran vanitat. No necessito que em venguin el més enllà. La meva vida quotidiana ja està prou plena. [A més ciència menys religió?] No es pot dir això, Per alguns és veritat, pr altres no, Jo crec que hi ha coses de la mística i la religió que fins i tot són necessàries per a la ciència. Perquè no pots fer ciència sense intuïcions. Una intuïció és com una veritat revelada. El que passa és que, després, l'investigador hi aplica el mètode científic. Però en aquest punt a mi hi ha una hipòtesi fonamental que no sé com resoldre. [Sobre religió?] Sobre teologia. Déu, tal com el definim, no pot ser alhora omnipotent i bo. N'hi ha prou de mirar les portades dels diaris. Aquí hi ha una contradicció que no tinc manera de resoldre". (Entrevista a l'Avui d'avui; 3.1.09).

Està bé que els savis parlin de religió. No és primera vegada que el físic ho fa. En una iniciativa de la revista Foc Nou recollida al llibre Cartes creuades (Mediterrània, 1999) hi va haver un interessanat diàleg a dos entre un creient i un agnòstic on van participar entre altres el bisbe Carrera i el polític Joan Raventós, el físic i poeta David Jou i el físic Jorge Wagensberg, els filòsofs Francesc Torralba i Xavier Ruber de Ventós i el teòleg Josep M Rovira Belloso i el filòsof Eugenio Trías. Llibre interessant, amb pròleg del benedictí Evangelista Vilanova i epíleg del filósof Norbert Bilbeny.

Mor Ermengol Passola, difusor de l'obra de mossèn Armengou

Llegeixo al 3cat.24cat que ha mort Ermengol Passola, mecenes (discos Edigsa i Concentric, llibreria Ona...) i empresari (Mobles Maldà).

http://www.3cat24.cat/noticia/347752/ociicultura/Mor-als-83-anys-lactivista-cultural-Ermengol-Passola

De les moltes activitats de Passola en el camp patriòtic, des d'aquí cal recordar la difusió que va fer de la clandestina Justificació de Catalunya, de mossèn Josep Armengou i Feliu, en les primeres versions (a partir del 1958, edicions primer en còpia mecanogràfica i després en multicopista ciclostil). També va donar a conèixer el conjunt de l'obra del capellà berguedà a través de frases escollides publicades en anuncis a la premsa de Barcelona a través de l'entitat "Amics de Joan Ballester i Canals". (El llibreter Joan Ballester va ser responsable de la publicació clandestina de les Idees i pensaments de mossèn Armengou).

--------------

Aquest 21 de gener farà 99 anys (i l'any que ve en farà 100!) del naixement de mossèn Armengou

Esbós de biografia

Mossèn Armengou va néixer i morir a Berga (1910 – 1976). Una vocació tardana (tenia 21 anys) el va dur a ingressar al Seminari de Solsona. A Berga, ja havia pertangut als moviments catòlics i nacionalistes (federació de Joves Cristians, Congregació Mariana...), col·laborant en publicacions locals. També era músic. Però coneixia més món. Per tal de perfeccionar el seu ofici de sastre, havia viscut dues temporades a Barcelona (anys 1926 i 1931), on va fer amistat amb el també sastre Josep Casals, que el 1933 signaria, amb Ramon Arrufat, el llibre Catalunya, poble dissortat. Aquests dos personatges eren activistes d’Estat Català i pertanyien a la lògia maçònica de l’Ateneu Humanitat.

La sublevació feixista del general Franco va atrapar mossèn Armengou encara seminarista a cal Rovira, de Sagàs, on feia classes d’estiu. Aquí, a la zona republicana, els incontrolats es van fer amos de la situació i l’estament eclesiàstic va ser el que més va rebre. Segons uns càlculs propis, el 85 % de capellans i religiosos assassinats al bisbat (en total quasi foren 160) ho van ser durant els mesos de juliol a desembre de 1936, especialment el d’agost. No cal dir que la vida del “capellà de cal Rovira” va arribar a córrer perill; el seu antecessor en les tasques docents de la casa, mossèn colom, va ser occit a Tarragona.

Mossèn Armengou va passar la frontera el desembre i, per França, va entrar a Donosti, on hi havia el bisbe de Solsona, Valentí Comellas. Va acabar els estudis eclesiàtics al Seminari de Logronyo, on convivia amb estudiants bascos. El 1937 hi va ser ordenat sacerdot pel bisbe de Santander. Aquell dia va escriure al seu dietari : “Jesús meu, per tants màrtirs com us ha donat la nostra Pàtria, per tants sants com us ha portats al cel, per la Mare de Déu de Montserrat, per Sant Jordi, salveu Catalunya!”. El primer càrrec que li donaren fou el de capellà militar en una unitat que refeia ponts. A Durango es veia amb diversos sacerdots bascos; alguns d’ells eren presos, els visitava al convent del Carme. A Gernika escrigué una nota que parla d’Euzkadi i el poble enemic. Les amistats que tenia no van plaure els seus superiors militars i al cap d’uns mesos el destinen al front de Terol. El 6 d’abril de 1939 va tornar a Berga; les tropes de Franco hi havien arribat el 2 de febrer. Aquest pas per l’exèrcit franquista va ser silenciat en les primeres notes biogràfiques que van sortir arran de la seva mort. Sobre aquest aspecte és de justícia citar, per la seva veracitat, allò que van escriure Joan Triadú (“en lloc de servir per espanyolitzar-lo o almenys fer-li fer el paperot, com feren més de quatre, [l’estada a l’exèrcit franquista] el portà de dret, si calia, a ‘Justificar Catalunya’”) i mossèn Josep Perarnau (“cantó misa en Logroño y volvió a Cataluña en pos de las tropas de Franco. En aquellos momentos de turbulencia en que tantos se desalentaron, quedó radiante su espíritu, además de los valores religiosos, su conciencia de catalanidad”).

Un cop acabada la guerra va ser capellà de la colònia Palà de Torruella (1939), organista del Claustre de Solsona (1942), mestre de capella de Berga (1946) i organista de Berga (1954). Era un berguedà tan radical que quan el van destinar a la ciutat de la Patum va dir “Ja m’han fet Papa”. Ulisses havia tornat a Ítaca.

Aquells anys de la postguerra mossèn Armengou era un excombatent que anava a les trobades anyals del 2 de febrer, dia de la “Liberación” local, i fins i tot es queixava de la mala qualitat del vi que servien. Va deixar escrit que per ell i els qui la van patir, el dia del final de la guerra va ser el dia més feliç de la seva vida, que marcava un abans i un després. Però també va escriure, el mateix 1939, “Trobo una pau trista”. Com el passà a molts altres catalans que s’havien passat a l’España nacional, la nova situació tampoc no era allò que esperava.

El 1958 va fer circular la primera versió mecanografia de la seva obra Justificació de Catalunya, que havia anat madurant i escrivint des d’uns anys abans. És una llàstima que encara avui ningú no hagi afrontat l’edició crítica de totes les versions (s’ha editat dos cops l’última) estudiant-ne la seva evolució ideològica.

En l’aspecte estrictament religiós és autor de tres obres. Són el recull d’articles “senzills i a vegades simplistes, sempre plens de bon sentit”, segons el pare Massot) aplegats a Escrits de temps incerts (1965), La llibertat de consciència i encara més coses (1965) i la compilació d’escrits publicat en aquest Full Homilies de mossèn Armengou (1988).

De caire polític tenim, a més de la Justificació, El silenci de Catalunya (1970), que és la resposta a uns articles del filòsof espanyol Julián Marías, i Nacionalisme català. Idees i pensaments de mossèn Armengou (1979), editat posteriorment dues vegades, que sempre ha circulat clandestinament. Són un recull de pensaments de caire nacionalista extrem, que no defuig temes com l’ùs de la violència.

També és autor de tres monografies locals: La Patum de Berga, L’escut de la ciutat de Berga i El Santuari de la Mare de Déu de Queralt. I, encara hi ha la Crònica menuda de la ciutat de Berga, dietari manuscrit que repassa la vida berguedana des del 1948 al 1975. Resta, incomprensiblement, inèdit.

Sobre mossèn Armengou hi ha, a més, ultra una munió d’articles d’interès, les respostes d’una trentena llarga de personalitats (Pujol, Batllori, Cahner, Tarradell, Triadú...) a un qüestionari, aplegades a Mossèn Josep Armengou, avui (1986), i un monogràfic de la revista L’Erol (1987).

Un altre dels aspectes interessant d’Armengou són les dues peticions públiques als bisbes per tal que no apareguessin tan implicats amb el règim de Franco. La primera és anònima (Lletra als Excle·lentíssims i Reverendíssims...), redactada a mitges amb mossèn Ramon Muntanyola, biògraf del cardenal Vidal i Barraquer, i data de 1958. L’altra és del 1960; sota el títol Pro episcopo, va ser publicada, per bé que només la primera part, a la revista Queralt. Al llavors bisbe Tarancón aquest escrit li va causar problemes (“Su último escrito ha desagradado positivamente en las altas esferas eclesiásticas y me llaman la atención...”) i Armengou va deixar de signar durrant una temporada. Els amics li demanaven que ho fes; ell els responia que era fidel a l’Església “i si me’n treien, hi tornaria a entrar vestit de sac, a genollons, amb un ciri a la mà (...) i faria foc de tots els meus escrits”.

El fotògraf Juli Bover, de Bagà

Imatge matinal del Pedraforca captada per Juli Bover

El fotògraf Juli Bover, de Bagà, ha obtingut el 1r premi en la modalitat "Naturaleza" del concurs "Nikonistas 2008" amb una imatge de dos isards. "Nikonistas 2008" és el certamen de la pàgina web dels professionals usuaris de càmeres digitals de la casa Nikon. Hom hi podia presentar tres modalitats de fotografies: "Celebridades", "Deportes" i "Naturaleza".

http://www.nikonistas.com/digital/notices/fotonikon08_lista_de_premiados_2418.php

El fotògraf baganès guardonat és propietari de l'empresa "Juli Bover. Instal·lacions", dedicada a la posada en funcionament i manteniment dels serveis d'aigua, gas, electricitat, calefacció, energia solar i tèrmica, i instal·lacions industrials. A la web d'aquesta indústria hi ha l'apartat "Galeria", recentment actualitzat, amb imatges que són fruit de la "passió personal" pel món de la imatge de l'emprenedor i artista de la capital històrica de l'Alt Berguedà.

http://www.julibover.com/

"Currículum" fotogràfic de Juli Bover:

- És membre actiu de l'AFTDAO (Agrupació Fotogràfica del Taller d'Arts i Oficis de Berga)

- "Premi Ramon D'Urtx". La Pobla de Lillet 1982

- 1r i 5è Premis al "XIV Concurs de Fotografía Parc Natural Cadí-Moixeró 2006", tema: "Racons amagats del parc"

- Premi "Ajuntament de Bagà. Concurs Fia Faia 2006"

- 1r Premi "XV Concurs de Fotografía Parc Natural Cadí-Moixeró 2007", tema: "El món animal al Parc Natural"

- Portada y contraportada (col·lectiu) a la revista "Biorritmes"

- 3r Premi, categoria general, al " XX Concurs de Fotografia Naturalista de Girona 2007"

- Exposició individual de fotografia de natura i audiovisual "Estacions" al Parc Natural Cadí- Moixeró. Primavera del 2008

- Exposició col·lectiva sobre el tema "Aigua" a la Baells. Estiu del 2008

- 4t Premi al "Rally fotogràfico Badia del Vallés 2008"

- Dues menciones d'honor al "Concurs de Fotografia Memorial Joan Ribera 2008"

- Projecció audiovisual "Estacions" al 1er Congrès de Jurats de Fotografia de Catalunya

- Premi del Jurat Popular al "XVI Concurs de Fotografia Parc Natural Cadí-Moixeró 2008"

- Millor col·lecció al "Concurs de Fotografia Imatges de Puigcerdà 2008"

- 1r Premi a la "Festa de la Fotografia de la Federació Catalana de Fotografia 2008"

- Medalla de bronze a la secció d'imatge projectada a la 14ena "Bienal FIAP Natura 2008"

Apunts del Nadal berguedà

Nit de Nadal a Sant Julià de Cerdanyola. Foto: BNG

1. La vigília de Nadal coincideixo amb el senyor Roca, de ca la Parretxa, comprant el diari (Avui) a la llibreria del camí del Roser (Vilalta). S'ha fet una mica gran, però té la mateixa imatge que quan ens atenia darrere el taulell i seva mare era allà al costat... Li dic que una nevada seria bonica, ara per les festes. Em desmenteix amb tanta contundència que li he de donar la raó: "La neu per les festes, mata la gent i les bèsties; al gener, s'hi assenta com un cavaller; i al febrer, marxa com un gos llebrer". No és que recordi la dita, m'ha deixat un bolígraf i l'he anotat al marge de la primera pàgina del diari.

2. Al vespre, Fia-faia a Sant Julià de Cerdanyola. Hi hem arribat amb en Ramon Plana, fill de Can Blanc de Vilacireres, quan ja tothom havia marxat. A la plaça, sota el campanar, encara uns grossos tions escalfen la freda nit. Un senyor que passa ens explica que aquest any hi ha hagut molta gent, però ja són a casa. Que després hi haurà a la missa del gall i que el foc cremarà tota la nit.

3. Missa del Gall a Avià. Cants de la coral i un nombrós grup instrumental. En acabar, torronada a la rectoria.

4. Dia de Nadal. Missa pastorela a Sant Francesc. Unes quatre-centes persones; molta gent. És un acte interessant que incomprensiblement no surt a les agendes. Molts mitjans, aquests dies, parlen de la celebració del solstici d'hivern.

----

A la missa de 2/4 de 12 del matí del 25 de desembre, Nadal, a l’església del convent de Sant Francesc, l’Orfeó Berguedà, amb reforços de membres d’altres corals i l’acompanyament d’instruments de vent, sota la direcció de Narcís Mellado, ha interpretat la “Missa pastorela”, de Busca de Sagastizábal, en memòria del músic berguedà Ricard Cuadra.

Ricard Cuadra havia estudiat al seminari dels franciscans de Balaguer i d’aquella època recordava, fa uns anys, el cant de la “Missa pastorela”. El pare Jordi Grau li va proporcionar la partitura i ell va arranjar-la per a orquestra de corda. Aquesta missa ja s’havia cantat a l’església de Sant Francesc de Berga almenys des de fa una cinquantena d’anys, quan hi havia els estudiants dels cursos de filosofia del seminari franciscà, que hi van ser fins que, l’any 1965, es van traslladar a Barcelona.

El basc Ignacio Busca de Sagastizábal és autor, a més de la “Missa pastorela”, de l’Himne a la Verge de Covadonga, de cançons basques adaptades per a coral com “Bi eusko abesti” i del conegut Himne del XXIII Congrés Eucarístic Internacional (Madrid, 1911). Té un monument a la seva ciutat, Zumàrraga.

Ricard Cuadra va morir l’agost del 1997. Havia dut a terme una important tasca com a dinamitzador musical. A ell es deu la recuperació de les músiques antigues de la Patum.

La presència franciscana a Berga s’ha perllongat durant set segles i mig arribant fins als nostres dies; actualment hi ha tres frares. L’església, d’estil neogòtic, és de la segona meitat del segle passat. Destaca per la seva esveltesa i els vitralls amb motius franciscans i berguedans. El campanar és molt recent.

5. Visita a la pastisseria. M'agrada el cartell dels Pastorets d'aquest any. Dos pastors que baixen i el dimoni se'ls mira pensant-ne alguna. Baixen per les escales d'un carrer berguedà típic, amb les parets mostrant els efectes del temps i la descura dels homes. La Berga real que espera el miracle.

Les drogues del Jordi Royo

Jordi Royo

Jaume Farguell presentarà aquest vespre (dos quarts de vuit), al Casal d'Europa del Berguedà, Els rebels del benestar, de Jordi Royo.

Jordi Royo és psicòleg clínic, reconegut autor d'estudis i treballs, sol o en col·laboració, sobre les drogodependències. Dijous passat (18.12.08) era l'entrevistat de 'La contra' de La Vanguardia, on donava uns consells plens de bon sentit sobre com s'han de tractar els adolescents. En el destacat de presentació en primera persona característic del format de 'La contra', Royo ens explicava que creu en el Déu de la Patum, que baixa a la plaça, i que encara creu en el programa social de les esquerres.

El Jordi Royo és el nen petit de la Fonda Catalunya, del carrer Major. Era l'establiment on, quan n'hi havia (més que ara), menjaven els capellans de la parròquia. Hi regnava l'ambient familiar, tirant casolà, que els pares del Jordi van saber-li donar. Aquell aire tan característic de les fondes de les ciutats mitjanes, mig pageses, mig de la primera revolució industrial.

Quan el Jordi era un adolescent com els que ara són objecte del seu llibre va pertànyer al grup del Pare Jordi, Jordi Grau, franciscà que fa més de trenta anys va revolucionar l'ambient juvenil berguedà amb la pràctica de psicofonies i ara lidera activitats grupals relacionades amb l'energia guaridora de l'univers.

Royo va anar a estudiar a Barcelona i és evident que ha triomfat en el seu àmbit. Treballa per l'administració pública, ha estat capaç de reeixir en l'empresa per ell creada. Sap parlar; és convincent. Una sobretaula al seu costat és un passar màgic, imperceptible, del temps: "Ja són les set?". Per Nadal es converteix en mestre garrofaire. Puja per la Patum, els envejosos diuen que per acompanyar alguna patum fent el ple. Cada any fa publicar a l'Avui una esquela amb frases de perenne recordança el dia de l'aniversari de la mort del seu pare. I allò del "programa social de l'esquerra"? Quan el vegi li pregunto i ja els ho explicaré. Que passin unes bones festes de Nadal.