Martín de Riquer

Guillem de Berguedà

Sobre Martín de Riquer, preceptor del rei d'Espanya i autor de la transcripció de referència de l'obra poètica de Guillem de Berguedà, avui l'Enric Vila ofereix al seu blog, http://www.salvadorsostres.com/, del qual sóc assidu, unes ratlles impagables del dietari de Néstor Luján:

Dietari de Néstor Luján. Biblioteca de Catalunya, Fons Néstor Luján.
21.3.1947

(...) Esto me recuerda que hace dos años hablando yo de música con Martín de Riquer le elogié la música de camera y él me respondió:
- La odio... afemina el animo.
Y decía que le agradaba el coñac tres ceros de la casa Osborne –que es el peor y más bronco- porque no era blando ni perfumado. Lo encontraba duro y guerrero, seguramente patriótico.
Pero si Santamarina es de buena fe [es refereix a Luys de Santamarina, falangista que anava amb la pistola per la redacció de Solidaridad Nacional], Riquer es un energúmeno lleno de mala sangre, oportunista, ramplón y sinvergüenza. Cuando la Guerra Civil quedó en Barcelona y fue profesor de la Escuela de Guerra roja y muchos le recuerdan haberle visto pasear por Barcelona con pistolón al cinto. Llegó el momento de ir al frente y bien pronto buscó el modo de quedarse emboscado. Para ello fue a visitar a Rovira y Virgili y le dijo que procurara que quedase en Barcelona porque estaba escribiendo una “Historia de Cataluña”.
-La Historia de Cataluña se escribe –le respondió Rovira- se escribe ahora en el frente.
Como íntimamente es un cobarde se escondió, logró pasarse a la zona nacional y encontrar a través de Xavier Salas y Masoliver un cargo en Propaganda y se dedicó a organizar discursos por los pueblos ocupados. Al acabar la guerra tuvo la desgracia de perder un brazo al entrar en un pueblo y ello, bien negociado, le ha valido una seria de cargos entre ellos el de auxiliar de Literatura de la Universidad. Antes de la guerra no era ni bachiller. Es un tipo cararedondo, manco de brazo derecho, que lo lleva articulado de madera, pálido de cara, brusco en el hablar y en los movimientos, fatuo, desenfadado, muy amigo de comer y beber, aunque sin refinamiento y muy hábil en tratar y embaucar a los ignorantes, entre los que se encuentra como figura majestuosa, el gordo y sentimental doctor Castro, decano de la Facultad de Filosofía, que tiene una almita de mariposa, lírica y voladora, y una ignorancia maciza, solemne, abovedada, donde revuela insignificantemente esta alma lírica.(...)

I ja que parlem de Martín de Riquer, aquí va una altra perla que va signar el Ramon Barnils ("Operació borbonalla"; El Temps, núm. 413, 18 de maig del 1992)

Així, per acord entre el comte Juan de Barcelona i el dictador general Franco, entre els professors de llur hereu i després legal -i més legal del segon que no pas del primer, lleis en mà- successor l'actual Juan Carlos I, hi trobem situat l'eminent Martí de Riquer: Ex Combatiente del Tercio Nuestra Señora de Montserrat, Cavallero Mutilado i màxima autoritat en literatura medieval catalana, occitana i demana; que després l'alumne se li hagi dedicat preferentment a córrer a motor, a vela i demana no diu res contra Riquer; de pitjors en deu haver tingut -això ho suposem, tot i haver-li sentit el català que ens administra amb puntualitat decennal.

La Portella

La Portella (desembre 2007). Foto BNG

Amb mil anys d'història a l'esquena, l'abadia de la Portella no ha perdut encara del tot l'aire senyorívol. Ara, del conjunt d'edificis, només l'església i el campanar resten dempeus. Els altres només són trossos de parets que s'aguanten fràgilment amb una dignitat que encara transmet l'esplendor d'altres temps.
El lloc ha viscut èpoques pròsperes i decadència, ha allotjat monjos, comtes, barons i abats, i ha sofert pestes, partides de bandolers i l'exclaustració que va suposar la davallada definitiva. Després els carlins hi van portar la Universitat de Cervera, va ser just cent anys abans que aquest país visqués la barbàrie d'una guerra entre germans. Acabada la guerra, més anys de ruïna i espoli.
Aquestes parets han resistit com un arbre de vella soca que no es resigna a morir. Si hi aneu a la tarda, quan el sol va marxant darrere l'absis romànic, veureu com els edificis enfosqueixen prenent un aire fantasmagòric. I com, al cap de poc, la Lluna surt per l'altra banda donant una lluminositat diferent a tot aquest paisatge solitari, feréstec i evocador.

Jordi Romero elaborarà el Pla d'Ordenació Urbanística Municipal d'Avià

Em diuen que l'Ajuntament d'Avià ha escollit l'equip de l'arquitecte Jordi Romero per a elaborar el Pla d'Ordenació Urbanística Municipal (POUM).

M'expliquen -jo no hi entenc res- que Jordi Romero té experiència en l'àmbit municipal, doncs ha tingut càrrecs a Sant Vicenç dels Horts, Santa Coloma de Gramanet i Sant Just Desvern, on devia coincidir amb Anna Hernàndez i Bonancia, esposa actual del President.

Afegeixen que Jordi Romero ha fet projectes d'habitatges, rehabilitacions, escoles públiques (Ceips), jardins, biblioteques, teatres municipals... fins i tot l'edifici de la Guàrdia Urbana del districte de Gràcia de BCN. Però també parcs, zones verdes, centres històrics i un munt d'actuacions que inclou l'estació i l'entorn dels Ferrocarrils Catalans de Terrassa. I encara el Pla d'Ordenació Plurimunicipal de la Cerdanya, estudi d'accessibilitat i mobilitat a Pedralbes (BCN), Regulació de Sòl no Urbanitzable a l'Escala, el Catàleg del Patrimoni Històric d'uns quants barris de BCN per encàrrec del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya i un llarg etcètera que té com a projectes estrella els plans generals de Lleida i Donosti.

-Què et sembla? -em demana l'interlocutor.

Li responc que considero molt plausible que es vulgui posar fi al desori urbanístic d'Avià i que s'encomanin les regnes de la tasca a un equip liderat per un arquitecte tan qualificat.

Comento aquestes coses amb una persona entesa i en sentir-les sembla que reflexioni en veu alta: "El Romero és molt bo, però el desgavell urbanístic d'Avià només es pot ordenar fent miracles". Doncs esperem el miracle.

Dinar d'homenatge a Mn. Climent

Mn Climent Forner i Mn. Jesús Huguet
al dinar de Gaià. Foto: BNG

Ahir (17.11.07) al restaurant de Gaià hi va haver un dinar sorpresa en homenatge a Mn. Climent Forner amb motiu dels seus vuitanta anys. El van convocar els integrants del 'Grup de Viver', que tenen cura de la redacció de la Biblioteca d'Escriptors dels Berguedà, que edita l'Albí, de Jaume Huch.
Entre els presents hi havia Mn. Enric Bartrina, arxiver diocesà de Solsona; J. Tomàs Cabot, periodista científic i novel·lista manresà; Isidor Cònsul, crític literari, estudiós de Verdaguer i editor de Proa; Mn. Joan García, militar jubilat i capellà (no sé si jubilat) i escriptor; Quirze Grifell, autor d'un llibre sobre Anna Murià, col·laborador del programa de Catalunya Ràdio 'El mínim esforç' (de Jordi Vendrell i Ramon Barnils), col·laborador també de Regió7; Mn. Jesús Huguet, col·laborador de 'El Pregó' on publica, amb un llenguatge molt acurat, articles breus sobre fets d'actualitat religiosa o política, també autor de Encara ens hem de confessar? (Montserrat, 1983) i Cap a on va la catequesi (Madrid, 1983) i coautor dels llibres de catequesi Caminem amb Jesús, darrerament ha publicat dues pàgines centrals al Full Diocesà sobre, respectivament, el cardenal Tarancón i Mn. Climent Forner; Martí Just, músic berguedà resident a Navàs que acaba de publicar el llibre de poesia 52 salms; Jordi Lladó, especialista en Ramon Vinyes, autor de Ramon Vinyes: un home de lletres entre Barcelona i el Carib, editat pel Departament de Cultura de la Generalitat; Mn. Jordi Mas Antó, l'amic canonge de Mn. Climent; i així fins a unes cinquanta persones. Entre els convidats que van excusar l'absència hi havia Màrius Sampere (poeta) , David Jou (poeta i científic), Àlex Susanna (editor) , Mn. Josep Perarnau (director de l'Arxiu de textos catalans antics, especialista en Arnau de Vilanova i Ramon Llull), Joan Ferrer (biblista, va ser col·laborador de Joan Coromines) i Lluís Calderer (poeta i crític literari).
Com és de suposar, el dinar va ser emotiu, amb parlaments i poesia. Mn Climent va ser la diana de totes les lloances, destacant-se el fet que la crítica el menysté pel fet d'escriure poesia de temàtica religiosa. Mn. Huguet va fer notar que en un acte així hi hauria hagut, de ser encara viu, el bisbe Deig (i de fet no n'hi havia cap, de bisbe).
L'editor Jaume Huch va dir que ja és a punt de sortit l'obra completa de Mn. Climent en un sol volum, Preneu-m'ho tot, deixeu-me la Paraula (Poesia 1945 -2007). I que s'ha constituït la comissió organitzadora de l'Any Climent Forner 2007 - 08 per tal de celebrar com cal l'efemèride dels vuitanta anys del màxim poeta vivent de la Catalunya interior. Els seus membres són: Carme Barniol, regidora de Cultura de l'Ajuntament de Berga; Josep Oliva, id. de Navàs; Isabel Serra, id. de Viver i Serrateix; i Montserrat Altarriba (Sallent), Josep M. Badia (Navàs), Jaume Huch (Berga), Joaquim Pujolar ( Navàs) i Joan Tuneu (Gironella).
...I entre tanta gent de lletra menuda, mentre Mn. Climent recitava amb declamació digna del més selecte auditori la primera poesia que va escriure, Melangia panoràmica (1947), i després Picapedrer de mots, el sol es ponia lentament pel cantó de Castelladral.

La pega de mossèn Climent Forner

Mn. Climent a l'ermita de Sant Sebastià,
on començà la 'revolta dels Vigatans',
amb la plana de Vic al fons (any 2005). Foto: BNG.

Va fer 80 anys el passat 31 d'octubre i no n'han dit res, em sembla, ni TV3, ni l'Avui, ni ... sort que el Quirze Grifell va tenir l'encert de felicitar-lo al Regió7 el mateix dia. No n'han dit res perquè el fill de la Lola de ca la Guillema té una pega:
"La pega de mossèn Climent, que l'ha portat, per part de la crítica literària anomenada progressista, a un oblit i preterició tan injustos com incomprensibles, és la de ser un poeta creient, més que no pas religiós, que escriu sempre des de la fe" (Jesús Huguet a Full Diocesà; 11.11.07).

16.000 ceps a les Cots de Serrateix

Capvespre al monestir de Serrateix. Foto: BNG

Rebo el Montbordó núm 32 (octubre del 2007), del Patronat d'Amics de Serrateix. Articles interessants sobre els trenta anys del Patronat, inventari de barraques, records, informacions, òbits, cuina... Un anuari amb curiositats, amè i interessant, sobretot molt digne. Copio un fragment d'Isidre Soler (pàg 27), exemple de literatura memoralística, gènere predominant en aquesta publicació per altra banda ben plena de vida :

Les Cots, la propietat que jo conec més perquè hi havia intervingut des de l'any 1931 fins al 1983. Les propietàries eren Lola i Mercedes Masnou, cultivaven aquell pla de vinya de 16.000 ceps a jornal, i feien moltes altres feines de la casa. En tants anys havia fet tota classe de treballs i em cuidava de moltes altres coses de la casa. Elles estaven a Manresa, dues germanes solteres; l'estiu el passaven molt a la finca de les Cots amb la seva criada. Però es van anar fent grans, com passa a tothom, i ja no pujaven tant, i a l'hivern mai, i va arribar el dia en què ja no podien viure a la finca, ja de grans i faltades de salut, però elles sempre pensant en les Cots. Van arribar cada setmana cartes dient: "Isidre, cuida de la casa, del bosc, de les collites, dels masovers, dels parcers, de la verema, del premsar, de les parts de gra, de les tales del bosc, com si fos teu. Les claus de casa ja les tens, allà al clauer hi trobaràs tota la resta de claus (...).

Un monjo de Montserrat a l'escola pública

El germà Gabriel signant al Llibre d'Or del col·legi

El germà Gabriel (Jaume Soler), benedictí de l’abadia de Montserrat, va venir el dia 11 al matí al CEIP Sant Joan de Berga, l'escola on jo treballo. El germà Gabriel, de vint-i-set anys, llicenciat en ciències polítiques, fa quatre anys que és al monestir de Montserrat. És de la família del cafè Cal Negre, els Villegas, per part de mare.

La vinguda a l'escola es deu al fet que ell havia manifestat el seu interès en tornar-la a veure, perquè és on va estudiar fins a vuitè de l’antiga EGB. La visita es va dur a terme aprofitant una estada de pocs dies a Berga.

Què va fer el germà Gabriel en una escola pública? Doncs d'entrada va saludar tot el professorat que es va trobar pel camí, alguns coneguts (més aviat algunes conegudes) per ser de Berga, fins i tot dues senyoretes que li havien fet classe -una d'anglès i l'altra de socials. Després va fer un recorregut per les instal·lacions, manifestant que les trobava més petites que quan era alumne «Aquest pati em semblava immens, i aquestes columnes...»

Acabat el pati va anar a la classe de tercer, que són dues, però les van ajuntar perquè el germà Gabriel no hagués de repetir la sessió. És el curs de l'escola que cada any fa una visita pedagògica (abans se'n deia excursió) a Montserrat. Els va explicar per què es va fer monjo i aspectes de la vida monacal i de l’escolania. Els nens el van escoltar durant prop d'una hora amb molt d'interès, tot i que ells eren de l'escola pública i ell els parlava de coses trasncendents, com com Déu i la fe. Va respondre a les seves preguntes, moltes preguntes. Fins i tot, davant la insistència de la mainada, que a classe de música havien escoltat una peça del Llibre Vermell, va cantar un breu Kyrie gregorià. Van anar passant els minuts i es va haver de donar per acabada la sessió perquè havia de marxar. Abans de fer-ho, va signar al Llibre d’Or del centre, on va escriure una citació d'un monjo antic -el nom és escrit allà, però la cal·ligrafia no és el fort del germà Gabriel. Diu, la frase, que «el Regne del Cel és la pau a l’ànima i el coneixement del món». Va estar-s'ho pensat una mica, al final la va explicar: «En el meu cas, el segon aspecte, el de coneixement del món, va començar en aquesta escola». I va marxar per la porta -el frare de Montserrat va marxar per la porta de l'escola pública- perquè havia d'anar al CES o com es digui l'institut dels barracons on té una germana a primer d'ESO i una professora havia estudiat amb ell. Quan hi va arribar, la seva germana ja l'esperava.

El dijous a la tarda, tornant cap a la feina, vaig tenir una idea genial: traient-ne això de "Regne del Cel", perquè és una escola pública, podríem aprofitar la frase i fer-ne el lema: «Pau a l'ànima i coneixement del món».

Quim Monzó a Frankfurt

Després de llegir el peculiar discurs del Quim Monzó a Frankfurt, he corregut a buscar un exemplar de l'Avui per veure quan va sortir, el diari, per primera vegada: Any XXXII. Aquell primer número amb la vaga explicada per mossèn Subirà i el ninot del Cesc 'Així ara ja només ens falta l'Estaut' (cita de memòria) el vaig rebre a Canàries, on feia el servei militar. També rebia la revista Canigó on, un dia d'aquells, el Quim Monzó va publicar-hi una portada amb una caricatura del Suàrez amb la inscripció 'Reformil'. El cas és que la portada va caure a mans d'un 'mando', de qui he oblidat el nom i la graduació, i en saber que jo n'era el propietari em va aconsellar que abandonés segons quines lectures 'porque todavía, a vuestra edad, no estais preparados'.
Trenta-dos anys després, per edat suposo que ja preparat per a tota classe de lectures, he llegit, deia, el discurs - conte del Monzó. Que m'ha fet venir ganes de mirar pel 33 l'obertura de la Fira. Que ha estat una sort, perquè he pogut escoltar en directe la versió que el saxofonista Llibert Fortuny, fill de Gósol, ha fet del Ball de l'Àliga.

Retrat d'Enric Vila: mossèn Ballarín

El president Maragall i mossèn Ballarín a Gósol (13.7.06)
Foto: BNG

De l'Enric Vila trobo a faltar les entrevistes a l'última pàgina de l'Avui, desaparegudes amb el nou disseny. De fa un temps, però, no em perdo cap dels escrits del seu Dietari a destemps. Hi vaig a través de la webblog del Salvador Sostres, que acull, a més de les d'Enric Vila, col·laboracions de Miquel Colomer, Maria Vila, Raül Alcón, Jordi de la Torre, Àstrid Bierge, Otger Miralles, Marga Colomer i Ferran Caballero. La weblog del Sostres és un espai literari de qualitat, on l'excés i la polèmica s'hi donen la mà en un ambient que no defuig cap de les bestieses més forassenyades mentre no sigui la vulgaritat.

Sempre m'ha sorprès, o no, que molts dels capellans que conec són lectors assidus del Sostres. Coincideixen tots en valorar d'excel·lent la seva prosa i hi ha diversitat d'opinions a l'hora d'interpretar si allò que explica, aquells embolics sentimentals i familiars, aquells viatges i àpats, són realitat o ficció literària. Ho fa molt bé i de vegades 'hi toca' -em va dir l'altre dia un mossèn. Fruit d'aquesta admiració clerical deu ser que en una web de capellans progres, Església Plural, hi havia hagut la secció 'El millor Sostres'.

Tornant a l'Enric Vila, crec que ara està escrivint un llibre sobre els presidents Pujol i Maragall. En el marc d'aquest treball -és una suposició meva- va venir a Berga i es va entrevistar amb mossèn Ballarín. L'escrit que va publicar després d'aquesta trobada és l'afinat retrat que copio al final.

No cal dir que espero córrer a comprar el llibre i anar de dret a les pàgines on l'Enric Vila explicarà la influència que en els dos honorables va tenir el capellà de la Nou mossèn Pere Llumà, de les Escoles Virtèlia.

------------------------------------------------------
Retallo i enganxo l'article del blog Dietari a destemps
d'Enric Vila
http://www.enricvila.cat/?p=270
-------------------

MOSSÈN BALLARÍN

09.09.07

Cita amb Mossèn ballarín, a Berga. Quedem a les quatre. A l’hora aquesta sol ficar-se al llit, es fa portar un cafè i es fuma un puro pertegàs: “Vaig estar sis anys malalt i em vaig acostumar a fer-ho tot al llit”, m’explicava amb aquella rialleta seva de nen entremaliat que tot ho escombra cap a casa. Com que havia quedat amb mi i jo no havia dinat encara, hem baixat al bar de sota. He demanat un plat combinat i ell s’ha pimpat, amb el cafè i el puro, una grapa. També m’ha ajudat amb el vi; no ha permès, de cap manera, que demanés una cocacola. El puro l’ha obert amb una navalla de pam, molt rústica, amb mànec de banya. Mentre me l’ensenyava, els enamorats de la taula del costat han deixat de besar-se i ens miraven encuriosits: una navalla, una boina i un bastó ja fan impressió fins i tot a Berga. Al cambrer li deia, cridant una mica perquè s’està quedant sord: “Ja teniu oli? L’última vegada només tenieu ketxup.” 87 anys i encara prou vitalitat per mantenir el personatge, no està gens malament. Les malalties, en segons quins caràcters, deixen aquestes inesgotables ganes de viure, i aquest record idealitzat del llit.

M’ha dit una frase que l’explica molt bé: “Si no et mous de casa, t’ho porten tot a domicili.” Tot i que hauria d’haver afegit que el principi és més vàlid si ets capellà i, com ell, has enterrat mig Catalunya. Quan li vaig demanar per parlar de Maragall i de Pujol em va dir: “Molt bé, però t’aviso que me’ls estimo a tots dos i no en diré mal.” És de frases amb més pa que formatge però sempre amb un fons de veritat polèmica, vibrant, entranyable. Encara en diu moltes, de manera que la tarda ha estat divertida i profitosa. Hem acabat al seu pis, o al de la senyora que viu amb ell, no sé com ho tenen negociat, enfonsats en uns sillons de cuir gastat, estovats per l’ús, la mar de còmodes. M’ha acomiadat a l’ascensor amb una salutació militar i el seu gos de tura, que es diu com ell i és un manyoc de rinxols gris perla, rondant-li els peus. Aleshores, quan s’ha posat ferms i he vist que el cos se li estirava sense gaires dificultats, m’ha semblat molt més jove. “Sort que vosaltres que seguiu (m’ha dit), jo ja només puc passar el testimoni”. No pateixi, mossèn: no ens els acabaran.

Anna M. Guijarro, de la CUP de Berga

Ahir vaig veure el ple de l'Ajuntament de Berga, en directe, per la televisió. El tema estrella va ser, suposo, l'alçada d'una edificació de les Estaselles, que ha mogut enrenou. Aquest migdia hi he passat davant i fa mal als ulls, és com aquella paraula que esguerra el vers d'una poesia coherent: un nyap, per dir-ho a la manera dels socialistes berguedans. Sembla que propietaris, algun arquitecte i algun polític s'hagin posat d'acord en deixar aquesta enlairada teulada com a llegat de difícil solució. I arribats aquí vull citar-los el poeta JV Foix: "És molt més fàcil corregir o esquinçar un poema o una partitura, o esborrar o repintar una tela, que fer desaparèixer un edifici ineurítimic. Un edifici acusa, pels segles, l'obra mal reeixida. És un pecat de difícil redempció" (Lectura feta al Club dels Estats Units, de Sarrià, el 3 de març del 1933).

Jo no hi entenc, però em sembla que ahir el Juli ho va fer bé. No s'esvera, va al gra i té planta d'alcalde. El Camps: no sé, una mica estrany veure'l tan aferrissat en la defensa de l'ordre antic. Al Boixader me'l mirava i me l'imaginava fent de metge, un bon metge. Del Saña, que ha tingut l'amabilitat d'escriure algun comentari en aquest bloc, no en tinc cap opinió perquè la fatalitat va voler que les seves intervencions em trobessin bevent un got d'aigua de la nevera (aigua de Torrent Senta), o consultant una frase al diari (frase de l'article del Sostres), o... Un altre dia m'hi fixaré més. El Natxo potser va pecar d'agressiu i segur que de poca estabilitat aguantant el micro. Ara bé, si hagués de donar un premi, una matrícula, la donaria a l'Anna Guijarro. Aquesta noia es comporta al ple de la mateixxa manera que l'aigua surt de la prospecció de Torrent Senta. És el futur, la Beth de la política municipal berguedana (les 2 són del 81). Sentir-la és com si de cop la cosa pública tingués ànima.

L'Anna, el 20 de juliol va anotar al seu blog "Era el meu primer ple com a regidora de la CUP i la veritat és que estava força nerviosa". L'escrit, amb aquesta frase d'una sinceritat tan aclaparadora, acabava: "Vàrem ser coherents amb el nostre programa electoral, vàrem fer propostes i vàrem aconseguir fer un pas endavant cap a una gestió més transparent dels diners públics". Tan clar i net, tan nou i esperançador que... 'Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels'!

'Dietari' publicat a "L'Erol" d'estiu

Portada de L'Erol núm 93

Publicat a L'Erol núm 93. Estiu del 2007

DIETARI

2 de febrer del 1939. La Candelera segons mossèn Armengou

2 de febrer. «La Mare de Déu de Candeler, segon dia de febrer, i Sant Blai el tercer; endevinau quin mes é» és una dita popular de Bagà, on hem passat camí de la font de la Dou del Bastareny. Aquests dies la cascada ofereix l’hivernal aspecte de candeler, en l’accepció de «carandell de gel», que recull el diccionari Alcover-Moll però no el normatiu de l’Institut. El cas és que aquí el mot «candeleru» també té aquest sentit i encara avui l’he sentit en contemplar, després del breu caminet que el separa de la pista forestal, el saltant ara immòbil i glaçat del riu poc després de l’aiguaneix.

El 2 de febrer és, a més de la Candelera, el dia de l’any 1939 que les tropes franquistes van entrar a la ciutat de Berga. De la celebració i impressions sobre l’efemèride en tinc copiades algunes de les anotacions que mossèn Josep Armengou va anar escrivint durant anys, amb lletra minúscula i atapeïda, a la Crònica menuda –tres llibres de comptabilitat aprofitats com a dietari. Gràcies a l’amabilitat del seu germà Joan, sastre, ja traspassat, vaig poder consultar aquest manuscrit al pis del carrer Major on vivia, concretament a l’estança que té un balcó que dóna al carrer Menorets. A la mateixa casa hi vivia el mossèn, un pis amb piano, molts llibres i el llit. Als baixos hi havia hagut la sastreria familiar.

Les anotacions que transcriuré corresponen al 2 de febrer dels anys 1949 al 1962.

1949 «Mare de Déu de la Candelera. X Aniversari de l’entrada dels nacionals. Aquesta festa oficial ha estat reduïda a l’encarcarament de les festes oficials. Fa deu anys que entre la bona gent hi havia un altre entusiasme... ben aviat el desengany més pregon ha fet retirar cadascú a casa seva. És a dir, tots no s’han retirat. Excaptius, excombatents, experseguits, aquests sí. Perduren només aferrats a les faldilles de la geganta els del “Pacte de Sant Sebastià”, aquells que ja es repartien els càrrecs des de la reraguarda, juntament amb alguns protegits seus».

1950 «La Candelera, àlies Festa de la “lliberació”, festa oficial que es va esllanguint. Hom deia si aquest any ja no es faria».

1951 «Es va celebrant, com cada any, la festa oficial. Una vella s’ha queixat perquè no hem dit missa de 12, per manca de personal... Enguany no s’ha fet l’acte simbòlic de llegir el comunicat de guerra del 2 de febrer del 1939, que anunciava l’ocupació de la ciutat. Veiam l’any que ve què suprimiran».

1952 «La Candelera. El temps s’ha abonançat. Com cada any s’ha celebrat la festa de l’Alliberament de Berga. El nou alcalde ha demanat amb insistència que a la Missa es toqués la “Marxa Reial” a l’elevació. Mn. Miquel l’ha complagut. El restant ho han fet com cada any».

1953 «Enguany el senyor Vilardaga no ens ha empipat demanant-nos la “Marxa Reial” a l’Elevació».

1954 «Vam celebrar la festa de la Candelera amb les seves complicacions polítiques i un fred extraordinari (...) L’Ajuntament suprimí enguany el “Vino de Honor” i donà un dinar –senzillet, val a dir-ho– als excombatents i excaptius a cal Passasserres. Hom diu que aquesta festa, que per a tots té records tristos, valdria més no fer-la».

1955 «Festa de la “Liberación”. A les entrades de la població ha aparegut l’Escarabat de la Falange. Berga sota el jou».

1956 «La Candelera. Avui, novament, festa de la “Liberación”. Festa que ja put, però no saben com defugir-la».

1958 «No podem negar que, per a molts berguedans honestos representà l’alliberament més gran de la seva vida. Molts recordaran sempre aquesta data com una de les més grans que hauran viscut. Sortir del terror, un terror autèntic aclaparador, que mai la història honesta no podrà dissimular, és una emoció que només podem testimoniar els qui hem conegut el terror –i som legió, dissortadament, els homes d’avui, terror roig i terror blanc. Però la urgència i l’esperança d’alliberament dels qui l’esperaren en el camp republicà, i la legitimitat de la commemoració íntima i personal de cada alliberat, no abona que la data sigui convertida en commemoració política, en profit dels qui van desfermar la guerra (...) Data de l’alliberament... però no alliberament total. On és la llibertat? Si no podem ni parlar en català! Amordaçats nosaltres, e co. e ca., amordaçat un poble, una cultura, un idioma, amordaçades les classes obreres (...) Al cap de dinou anys d’alliberament, ja n’esperem un altre».

1960. «El primer any, després de la guerra civil, que es treballa en el dia de la “liberación”. Fa vint-i-un anys que ens van alliberar dels uns i que esperem qui ens alliberi dels altres».

1961. Mossèn Armengou no era a Berga, però comenta un sermó de contingut “patriòtic”. «Tenien passament –i ja és cedir molt– en els darrers moments després de la guerra (...) Ara no tenen cap, però cap, explicació. Què hi farem!».

1962. «Van celebrar l’aniversari de l’entrada dels “nacionals” (de quina nació?) amb els mateixos actes de cada any. Una festa oficial suadíssima».

Mossèn Josep Armengou (Berga, 1910 – 1976) havia ingressat al seminari de Solsona als 21 anys. La sublevació feixista del juliol del 1936 i la reacció dels “incontrolats” d’aquí el van agafar essent seminarista i fent classes d’estiu a cal Rovira, de Sagàs. La persecució religiosa va comportar, al bisbat de Solsona, l’assassinat de prop de 160 sacerdots i membres d’ordes religiosos. Un 85% dels crims es van cometre entre els mesos de juliol i desembre del 1936, especialment a l’agost. Per la lògica de les coses, o sigui, per salvar la vida, mossèn Armengou va passar la frontera per Osseja al desembre i, a través de França, va entrar a Donosti, on hi havia el bisbe de Solsona, Valentí Comellas. Va acabar els estudis eclesiàstics i ordenar-se sacerdot a Logronyo (1937). Va ser capellà militar fins que el 6 d’abril del 1939 va tornar a Berga i es va reincorporar a la diòcesi (colònia Palà de Torruella). El 1946 fou nomenat mestre de capella de Berga.

El pas de mossèn Armengou per l’exèrcit franquista va ser silenciat en les notes biogràfiques escrites arran de la seva mort al Full de la Parròquia de Berga i altres llocs, com el pròleg de la Justificació de Catalunya (La Magrana; Barcelona, 1979): «Ingressà l’any 1931 al Seminari de Solsona, essent ordenat sacerdot l’any 1937. Fou rector de Palà de Torruella». Però el pedagog i escriptor Joan Triadú va publicar a l’Avui (8.4.1986) «en lloc de servir per espanyolitzar-lo o almenys fer-li fer el paperot, com feren més de quatre, [l’estada a l’exèrcit franquista] el portà de dret, si calia, a ‘Justificar Catalunya’». I el teòleg i historiador mossèn Josep Perarnau, especialista en Arnau de Vilanova i director de l’Arxiu de Textos Catalans Antics, havia escrit anys abans al Tele/eXprés (28.5.1976): «Cantó misa en Logroño y volvió a Cataluña en pos de las tropas de Franco. En aquellos momentos de turbulencia en que tantos se desalentaron, quedó radiante su espíritu, además de los valores religiosos, su conciencia de catalanidad». Mossèn Perarnau havia participat ‘de lluny’ en una edició a París, frustrada per la policia, de la Justificació de Catalunya.

Rogatives per la pluja a Correà

25 de març. Hem anat a Correà perquè fan rogatives per la pluja, que prou falta fa als camps d’aquest país. Des del cor de l’església, aturar-se a resseguir amb la mirada l’altar barroc tot daurat, construït el 1717, transmet un efecte impressionant. Va ser netejat el juliol del 1991 pel Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat, també s’hi va fixar la capa pictòrica dels daurats que el cobreixen. És presidit per una talla de Sant Martí, l’únic element nou, ja que l’escultura original va ser destruïda per la guerra.

L’església era plena. Ha predicat mossèn Jaume Ballarà, que va ser rector de Montmajor durant una vintena d’anys i ara viu retirat a Solsona. Ha estat un sermó molt bonic consistent en l’explicació del retaule.

La processó, presidida per dos penons vermells, el Sant Crist i la imatge de fusta de la Mare de Déu dels Torrents, del segle XIII, procedent del santuari homònim que hi ha molt a prop d’aquí. Actualment es guarda en aquesta església. Hem cantat les Súplicas que pera demanar - pluja's canta á la / MARE DE DEU - DELS TORRENTS / en son propi santuari - del terme de Correá, / Bisbat de – Solsona que són de l’època de l’administrador apostòlic Dr. Riu i Cabanas (1895 – 1900) i fan: «Escolteu la humil instancia / De vostres pobres sirvents: / Deunos pluja ab abundancia, / Verge santa dels Torrents».

Mossèn Ballarà surt a A peu pels camins de cendra, de Josep M. Espinàs (La Campana; Barcelona, 1994): «Veig que seu en una cadira, l’aire comença a ser agradable en aquesta hora de la tarda, i es posa a llegir un llibre gruixut, de Josep Pla».

L’edició dels acords reservats de la Junta de Berga per Manuel Santirso

30 de març. Pere Anguera, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat Rovira i Virgili i president del Cercle de Lectura de Reus, ha presentat Manuel Santirso, doctor en Història per la Universitat de Barcelona, on és professor, com un editor, en el sentit anglès del terme, a la presentació del llibre Els acords reservats de la Junta de Berga 1837 – 1839 (Institut Municipal de Cultura; Berga, 2005) que ha tingut lloc aquest vespre al Saló d’Actes de l’Ajuntament de Berga.

Pere Anguera ha lloat l’obra del doctor Santirso pels vessants històric i literari. Hi ha autors –ha dit– que tenen una bona intuïció històrica però no saben escriure i altres que saben escriure però com a historiadors no van enlloc.

Manuel Santirso ha fet una bona edició (recuperació, edició i hermenèutica) de les actes que a partir de l’entrada dels exèrcits isabelins a Berga el juliol del 1840 van ser guardats, i encara ho són, per la família Puig Campalans, de Borredà, relligats en un llibre. Només hi manca la corresponent a la sessió del 26 d’octubre del 1839, en què fou destituït el Comte d’Espanya a la rectoria d’Avià. Aquest vespre, Santirso ens ha presentat pedagògicament la història com una aventura detectivesca on cada estudi aporta noves dades. Però el descobriment de cap plec de papers, per important que sigui, com és el cas, no ens explicarà per si sol l’entramat necessari per entendre l’anomenada primera guerra carlina o per saber la causa de l’ assassinat el Comte d’Espanya. «S’ha de notificar als amants de les trames detectivesques –escriu Manuel Santirso– que els Acords Reservats de la Junta Carlina de Berga subministren nous indicis sobre el seu assassinat i que, en comptes d’esclarir-lo, en revifen l’enigma».

Esperant les memòries del Ramon Felipó

20 d’abril. L’arxiver diocesà mossèn Enric Bartina tenia a la seva dreta l’autor, Ramon Felipó, del llibre que es presentava, Imatges de la Patum a la II República, i a l’esquerra el president de l’Àmbit de Recerques, mossèn Ramon Viladés. Tots tres han pogut comprovar que no sempre és veritat allò que a les presentacions de llibres només hi van quatre gats, perquè aquest vespre, a la Biblioteca de Berga, hi ha hagut ple i una part de la concurrència ha hagut de romandre dempeus. Mossèn Bartrina ha recordat que el pare de l’autor va lliurar a l’Arxiu Diocesà, quan era jutge de primera instància de Solsona, 4.000 lligalls del fons judicial dels anys 1800 – 1936 amb documentació molt valuosa, entre altres matèries, sobre les guerres carlines, documents que era previst convertir en pasta de paper. L’arxiver ha ressaltat que «mentre la majoria de col·leccionistes de postals i fotos antigues són gelosos, egoistes i se les guarden per a ells, el senyor Felipó és generós i publica aquest llibre» i que «tota la seva obra no és una obra freda, neutra, escrita des de fora, sinó que hi destaca el seu amor apassionat a Berga i a la Patum». Cap al final de l’acte, mossèn Viladés ha explicat que és força impossible de trobar alguna cosa interessant sobre la comarca a les llibreries de vell barcelonines... perquè abans ja hi ha passat el Ramon Felipó.

El Ramon Felipó, abans, no es dedicava a col·leccionar llibres i postals, ni a publicar a corrua feta com ara llibres i articles amarats de vasta documentació. Abans era un agitador polític capaç de mobilitzar un nombre considerable de persones, un home d’acció amb reconegudes connexions amb la classe dirigent i la premsa. Ara s’ha convertit en agitador cultural i té en la temàtica berguedana (un corpus ideat per ell: el Pi de les Tres Branques, Queralt, la Patum –i el Pedraforca aviat) el seu camp d’acció.

Em sembla que al Ramon Felipó el vaig conèixer deu fer uns trenta-cinc anys a la plaça de la Catedral, de Barcelona, un diumenge, durant una ballada de sardanes. Recordo que tot d’una va dir «Me’n vaig a fer un encàrrec» i a només quatre passes d’on érem es posà la mà a la butxaca interior de l’americana i d’allà en va sortir un vol formidable d’octavetes clandestines: la lletra d’Els segadors ciclostilada –finançades, segons es comentava, pel llavors banquer i polític Jordi Pujol–. Tornant cap a nosaltres, com si no hi hagués tingut res a veure, n’agafà una de terra i deixà anar amb parsimònia: «Mireu què he trobat»... L’endemà, com cada dilluns, el Tele/eXprés i la Hoja del Lunes portaven un breu sobre la manifestació catalanista de cada diumenge, informació que, no cal dir, el mateix Felipó havia passat a les respectives redaccions.

Precisament aquest vespre que el Ramon Felipó ens ha ofert una presentació tan republicana i clerical a la Biblioteca, en arribar a casa he descobert que un altre llibre sobre l’època de la Transició parla d’ell i s’afegeix a les ja nombroses referències al Grègor, el seu nom dels anys de clandestinitat. És Los 70 a destajo. Ajoblanco y libertad (RBA Libros; Barcelona, 2007), del poeta Pepe Ribas, director de la revista alternativa Ajoblanco, que va sortir per primera vegada l’octubre del 1974. El fet que relata Ribas és del 1969: «Desde la ventana del despacho del rector [de la Universitat de Barcelona], los jóvenes más radicales habían lanzado el busto de Franco contra los adoquines de la calle; uno de ellos, Felipó, había arrancado la cortina de terciopelo rojo del rectorado y la había colgado de la ventana como símbolo de la ocupación roja. La acción despertó tanto el temor de la burguesía barcelonesa como el de los miembros moderados del FOC, entre los que se encontraban Pasqual Maragall, Narcís Serra, Miquel Roca y nuestro profesor de Derecho Político, Isidre Molas». I unes pàgines més endavant afegeix: «En mi facultad no había más que un militante nacionalista llamado Felipó, que era uno de los redactores del boletín [clandestí Avui] (...) Felipó era un tipo valiente que no se andaba con monsergas. Había estudiado bachillerato con los jesuitas y tenía la capacidad de iniciativa que daba aquel colegio. En quinto curso sabía, y por experiencia propia, cómo manipulaban los partidos clandestinos cuando algo no les convenía».

Després de llegir això, d’una carpeta trec un retall de La Vanguardia (el del dia 4.8.05). Eduardo Martín Pozuelo publicava una sèrie d’articles sobre els resultats de les seves investigacions a la documentació dels arxius nord-americans i aquest dia es referia a l’informe del 5 de febrer del 1969 on el cònsol americà a Barcelona, James M. Cortada, informava el departament d’Estat de l’entrevista que havia tingut amb el governador Tomás Garicano Goñi: «Sobre el célebre asalto al rectorado, Garicano le dijo al cónsul que "no habían identificado a la persona que había arrojado el busto del Caudillo por la ventana, ni quién habido enarbolado la bandera comunista" en la escalera de la oficina del rector. "A pesar de la operación policial que hemos montado, todavía no conocemos el principal motivo ideológico de los problemas estudiantiles de Barcelona", manifestó aquel gobernador».

Me’n vaig a dormir pensant que el Ramon Felipó hauria d’escriure les memòries.

La tractorada de la Unió de Pagesos

La tractorada de Berga, aquest migdia. Foto: BNG

Aquest migdia i primeres hores de la tarda, una desena de tractors han protestat ocupant el carril d'anada de la carretera d'entrada a Berga, just davant les oficines del departament d'Agricultura. Dos mossos d'esquadra indicaven el pas alternatiu, per sobre el parc. I això seria tot si no fos que amb la desaparició de l'agricultura ens hi juguem molt.
Ja queden pocs pagesos. Les constructores els van foragitant dels camps més propers a les poblacions per a construir-hi pisos, generalment vivendes buides destinades a l'especulació.
A mi m'agraden les fotos antigues dels nostres pobles, uns pobles voltats de terres de conreu i pagesos que llauren. M'agraden els camps que encara queden, el seu color canviant que testifica el pas de les estacions. I quan veig un pagès, feina ara tan poc exitosa i en vies de perdre's, em meravella el seu tossut capteniment.
----------------------------

LA NOTÍCIA A VILAWEB:

Unió de Pagesos recupera les tractorades per exigir millores

Es planteja denunciar el departament d'Agricultura per incompliment del pla de modernització de les explotacions

El sindicat agrari Unió de Pagesos ha tornat a donar un toc d'alerta al departament d'Agricultura amb mobilitzacions avui al matí a quatre poblacions. Amb el lema 'Fets i prou paraules', el sindicat reclama al govern que compleixi els compromisos del pla pilot Contracte Global d'Explotació: modernitzar les explotacions agràries, ajudar els joves a incoporar-se al sector i fomentar, amb ajuts, la diversificació de l'activitat agrícola.

Les tractorades d'avui s'han fet a Banyoles, Montblanc, Berga la Seu d'Urgell. A més, el coordinador nacional d'Unió de Pagesos, Joan Caball, ha dit que el sindicat està estudiant de presentar una denúncia contra el departament d'Agricultura (DAR) per incompliment dels compromisos adoptats.

Xirinacs: La traïció dels líders

El cartell de la campanya 'Xirinacs al Nobel' al balcó de l'ajuntament de Sant Jaume de Frontanyà. Foto: BNG
(Per engrandir-lo cal clicar-hi a sobre)

Ha acabat fa poc l'enterrament de Lluís M. Xirinacs a Santa Maria del Mar de Barcelona. Un acte, em comuniquen per mòbil, multitudinari malgrat la pluja i la desmobilització actual. Mentre escric aquestes ratlles continuen els parlaments al Fossar de les Moreres.
Repasso la informació que en dóna la xarxa i el resultat és decebedor: la notícia són els polítics que hi han assistit. Qui ha anat més lluny és el diari digital 'e-notícies', que comença amb l'esperpèntic titular "A Santa Maria del Mar / CiU, ERC i ICV donen l'últim comiat a Xirinacs". Repasso la notícia, deia, i em quedo amb les ganes de saber què ha passat: qui ha oficiat la cerimònia?, qui ha fet l'homilia?, què ha dit?, s'ha fet alguna pregària especial?
Diu l''e-notícies' que Carod ha anat a l'enterrament en representació del govern de la Generalitat. Em sembla que més aviat representava una classe, la dels polítics d'aquest país.
Perdoneu, 'honorable': voleu dir que cal fer tant el paperot? El Xirinacs va trobar una paraula, un adjectiu, per definir la nostra classe política, una paraula tan forta i radical que la faré servir per acabar aquest escrit: TRAÏCIÓ.

Dol a Sant Jaume de Frontanyà

Sant Jaume de Frontanyà. Agost del 2005 (Foto BNG)

En senyal de dol, a Sant Jaume de Frontanyà la senyera de l'Ajuntament oneja a mig pal i un retrat de Lluís M. Xirinacs presideix la seva façana.

Lluís M. Xirinacs

La crònica publicada al 'Tele/eXprés' esmentada al punt 4
(Es pot engrandir i fer-la llegible clicant-hi a sobre)

NOTES D'URGÈNCIA, COM A HOMENATGE

Set aspectes de la biografia de Lluís M. Xirinacs
relacionats amb la comarca del Berguedà

1 Quan el 1963 va començar l’activitat pastoral a nivell de parròquia, ho va fer a la de Balsareny, passant, per tant, a dependre del bisbe de Solsona, llavors Josep Bascuñana. Hi va fer de vicari a mossèn Ramon Roca, actual rector de Verdú: “Era molt llest; d’ell vaig aprendre moltes coses. Devíem ser el primer lloc del bisbat on es va dir la missa de cara al poble. De la confessió tradicional, ell ja no n’estava. En moltes coses anava molt més avançat que no pas nosaltres”. A Balsareny, Xirinacs hi va constituir una comunitat de base integrada només per quatre persones, perquè les autoritats no li’n van permetre una de més àmplia. A rel d’una homilia informativa i valorativa sobre la Caputxinada (març del 1966), el bisbe el va confinar a Sant Jaume de Frontanyà.

2 Sant Jaume era, per a ell en aquell temps, un racó de món, amb només 30 habitants i a dues hores a peu de la carretera més pròxima. Només hi va ser uns mesos. El juliol renunciava a cobrar la paga de l’estat i volia repartir les propietats de l’església. I el bisbe el va expulsar de la diòcesi. Xirinacs va pensar plantar-se davant el palau episcopal de Solsona, però mossèn Ballarín (de qui llegia Francesco a la presó de Carabanchel, segons anotació del 28/8/75) li ho va treure del cap. El va acollir el bisbe Ramon Masnou, de Vic, després del vot favorable dels seus sacerdots diocesans.

3 La Florentina, personatge peculiar de Sant Jaume de Frontanyà (+ 30/7/83), guardiana de l’església, en parlava a La Vanguardia: “Tiene ochenta y siete años y cuenta cosas de cunado mossèn Xirinacs era rector de Sant Jaume. Habla en un tono de indignación y, a la vez, con dulzura de abuela. Y es que a ella ya se lo habían advertido: Tindreu un bon capellà, però no per gaire temps”. A la Florentina, Quirze Grifell li va fer una memorable entrevista (L’Erol, desembre/83), respectant-li la dicció en la transcripció de les seves expressions. Climent Forner li va escriure una necrologia (Full Diocesà, 2/10/83).

4 El 2 de febrer (dia de la Candelera) de 1975, la bandera catalana va tornar a onejar, per primera vegada des de l’època republicana, al balcó de l’Ajuntament de Berga. Era el Día de la Liberación, aniversari de la presa de la ciutat per les tropes franquistes durant la guerra civil. Una crònica de Tele/eXprés (4/2/75) se’n feia ressò i després donava aquesta altra informació: “En otro orden de cosas, durante una actuación musical en el casal parroquial, el grupo Coses dedicó una canción con letra de Martí Pol a mossén Lluís Maria Xirinacs, quien encontrándose en la cárcel de Carabanchel, realizaba una huelga de hambre que terminó ayer, esta vez desde el primero de enero, pidiendo una amnistía general para los presos y exiliados políticos”.

5 Lluís, Josep i Nati signen una entrevista a Xirinacs a la revista quinzenal que feien els alumnes de COU de l’Institut de Berga (El Mussol, núm. 2; 28/2/77). Li fan preguntes sobre la no violència, l’amnistia, la vaga dels PNN, la relació església – estat, la postura de Tarradellas... De tema estrictament berguedà només n’hi ha un, mossèn Armengou: “L’he conegut com a historiador de Catalunya en un curset a Navàs, com a músic a la festa de Santa Cecília, a Casserres, i com a home que ajuda a un amic caigut a Berga. Sempre, per a mi, ha estat admirable”.

6 Xirinacs va venir a Berga el divendres 10 de juny de 1977, al Pavelló d’Esports, a les 10 del vespre; hi va fer un multitudinari míting -amb més públic ell tot sol que no pas el PSUC i el Pacte Democràtic junts- dins la campanya que el portaria a ser elegit senador a les primeres eleccions postfranquistes. “No he volgut fer una guerra -va dir- sinó desfer una guerra. (...). Em van demanar que defensés Catalunya com una unitat, no de la manera com ho fan els partits. No hi ha res que representi tot Catalunya. Se’m va demanar que fes de símbol, de drap de la bandera. Vaig pensar-m’ho deu hores. Ho vaig demanar a l’Agustí de Semir, al Josep Benet... Podia dir que sí o que no. Vaig dir que sí”.

7 El 20 N del 1975 algú li va fer arribar (a Montserrat, on era amb altres “captaires de la pau” demanant l’amnistia) la poesia que acaba: “Jo, pel mal immens fet a la meva pàtria, / encara que el cristianisme m’ho té privat, / faig vots perquè l’oblit repòs li negui / tant a ella (l’ànima de Franco) com a la nissaga que ha deixat”. És anònima i Xirinacs anota: “L’estil recorda el de mossèn Armengou”.

Ha mort M. Antònia Simó, pionera de l'escalada

Portada del butlletí del Club Montañés Barcelonés

Repassant diaris endarrerits, llegeixo l'esquela publicada ahir (4.5.07) a l' Avui: el dia 3 va morir a Barcelona Maria Antònia Simó i Andreu. Tenia 92 anys. La nota diu "Pionera de l'escalada a Catalunya", i l'adjectiu és exacte, perquè ella "va obrir camí en les exploracions de noves terres" en el doble sentit de coronar per primera vegada, l'agost del 1941, juntament amb Raimon Estrems, la via dels Cabirols que porta el seu nom, la Via Maria Antònia - Estrems, i en el de ser una de les primeres dones que va practicar l'escalada al país. L'ascenció als Cabirols va ser explicada per ella mateixa a la circular núm 53 del Club Montañés Barcelonés de la Sociedad de Ciencias Naturales. A aquest escrit correspon el següent fragment:

Por fin, después de superar un "magnífico" desplome en el que utilizamos un pitón nos encontramos situados bastante más arriba del "Planell dels Diables", que logro reconocer por dos agujas que destacan allí cual fieles centinelas que hacen guardia; y que si impresión me causaron a plena luz, al efectuar mi ascensión al "Gat", es inenarrable por quien como yo no posee el precioso don de poder expresarse por mediación de la escritura, la que me causan ahora teniendo por fondo un cielo clarísimo sin luna, solamente iluminado por las estrellas; estoy además ya emocionada por la alegría de ver que por fin nuestros esfuerzos serán colmados y premiados ya que la ascensión toca a su fin. Ahora seguimos adelante por una amplia canal que pierde en su mayor parte la verticalidad y notando el cercano aire de la cima. Superamos como final unos desplomes y nos encontramos en la cresta, a unos veinticinco metros del "pedró" del Cabirols; allí calculamos por la posición de las estrellas que serán aproximadamente las nueve de la noche; sin luz de ninguna clase ponemos la fecha y firmamos en un pedazo de papel a falta de libro registro en aquel pico y después de depositarlo debajo de unas piedras del "pedró" empezamos a discutir como efectuaremos el descenso, pues, como ya dijimos anteriormente, la cuerda la tenemos rota por tres sitios. Entretanto trato de persuadir a Raimundo de que aguardemos al amanecer del nuevo día, pues creo que descender con nuestra cuerda es una verdadera temeridad; él no es partidiario de mi opinión y dice que de ninguna forma quiere pasar frío, el cual ya empieza a notarse. Entonces avanzamos hasta pocos metros de la brecha que conduce al "Gat", desde donde por suerte oímos a nuestros compañeros Pany y Ferrera que regresan por la enforcadura hacia el campamento. Aprovecha Raimundo unos momentos en que el viento cesa y los llama, pues sigue en la misma manía de no quedarse allí, siendo contestado por aquellos que se dirigían ya en nuestra ayuda, de la cual les quedamos sumamente agradecidos. La espera se hace interminable pero finalmente oímos el choque de unos clavos contra la roca, y luego nos cercioramos de que suben por la canal del "Gat" al oír las voces de Pany y Jorge que preguntan donde nos encontramos. Pany nos ata otra cuerda a la nuestra y entonces efectúo el primer trozo de descenso de los Cabirols al Gat. Al ascender nuevamente Pany por el "Gat", tiene la sorpresa de que una de las presas en que pone la mano se le marcha volando; es que ha turbado el tranquilo sueño de uno de los muchos "Ducs" y "Grallas". moradores de estos parajes.

Josep / José Saña, del Partido Popular

El regidor elegit / trànsfuga / dimitit / ocupant i repescat pel partit pel qual originàriament fou designat, publica una carta al setmanari Berguedà actual (premsa gratuïta) núm 35, on explica una nova conversió i tornada a les últimament cada vegada més 'prietas filas' del Partido Popular. Tota la carta és en espanyol, fins i tot el nom: "José". Això que va fer la publicitat electoral sense renunciar "a mis orígenes catalanes" (Josep), però ara es veu que ja no és català -només ho era originàriament- i s'ha passat a l'espanyol "soy consciente que [potser millor "de que", no?] el castellano es una gran riqueza común de todos los españoles y, por este motivo, a partir de ahora me esforzaré al máximo en procurar una mayor presencia del mismo en la sociedad de Cataluña". Per començar abandona el "Josep" i passa a autoanomenar-se "José", traduint-se el nom de pila com la reialesa i els papes, que no és poca pretensió per part de tan novell regidor.
El més xocant és que la carta en qüestió diu que estarà al nostre servei per defensar el programa del Partido Popular de Berga "con la ayuda de Dios todopoderoso". Sobre aquesta proposició del regidor saltimbanqui, dues coses.
Primera. Estar al nostre servei i defensar el programa del Partido Popular és un oxímoron.
Segona. Suposar que "Dios todopoderoso" l'ajudarà en les seves tasques... Tan poc consistents són les idees del regidor José i etern és l'altre personatge, que és, per part seva, una ingènua temeritat.
--------------------------
PD. Escrit de propaganda electoral de les passades eleccions municipals on l'ara José encara signava Josep:

Os doy la bienvenida a la Web del Partido Popular de tu municipio. Desde el Partido Popular volamos [la paraula, com altres d'aquesta carta, denota traducció automàtica no revisada: 'volem', en aquest cas, no és 'volamos', sinó 'queremos'] estar próximos a las personas y por esto mejoramos día a día nuestros sistemas de comunicación con vosotros.
El portal popularsbcn, es una forma de comunicaros de forma directa y rápida con los representantes del Partido Popular de vuestro municipio.
Os agradezco vuestra visita y os invito a que me preguntáis cualquier cosa que queráis.
Los regidores y cargos del Partido Popular estamos para ayudaros, por esto estamos abiertos a cualquier consulta o sugerencia.
Saludos,

Josep Saña Aubets

Partido Popular de Berga

---