21 de desembre del 2021
HA MORT M. DOLORS SANTANDREU
M. Dolors Santandreu amb els historiadors Josep Noguera i Pere Anguera a la sala d'actes de l'Ajuntament de Berga, el 30 de març del 2007, amb motiu de la presentació del llibre dels acords reservats de la Junta de Berga,de Manuel Santirso. Foto: BNG
La M. Dolors es començar a interessar de ben jove en el món de la història a través de l'amic el seu pare, el medievalista Dr. Manuel Riu i Riu (@ el Manel dels ossos), amb qui va participar, entre altres actuacions, en les excavacions del monestir de Sant Sebastià de Sull, a Saldes.
Professionalment, es va dedicar a la docència com a professora d'Història a l'Institut Guillem de Berguedà. És autora de nombrosos treballs sobre aspectes de la història berguedana en publicacions diverses (revista L'Erol, butlletí dels Amics de l'Art Romànic, programes com el de la Festa dels Elois o del Centenari de la Coronació de la Mare de Déu de Queralt, etc.). El 2010 va publicar, amb la també historiadora Rosa Serra, el llibre Berga, una història per conèixer, que resumeix 12.000 anys d'història de la ciutat.
2 de desembre del 2021
MONTCLAR DE BERGUEDÀ: EL PRIMER RECITAL DE JOAN MANUEL SERRAT
Ara que ha anunciat que es retirarà dels escenaris, és un bon moment per recordar que el primer recital amb públic de Joan Manuel Serrat el va fer a Montclar de Berguedà, el 19 de setembre del 1965. Amb ell van actuar, aquell dia, Delfí Abella, Xavier Elies, Guillermina Motta, Joan Ramon Bonet i Enric Barbat.
La "crònica" que el mànager dels Setze Jutges, Carles Pedrerol, va escriure de l'acte és aquesta:
"Observacions: viatge accidentat. Errada de camí. Arribada a un quart de dotze. Públic impacient i cantants irritats. Una sola tirada de tres cançons. Èxit franc. Públic de colònia estival i molts pagesos".
D'aquest mateix any és la seva actuació al programa "Ràdio-scope", que presentava Salvador Escamilla a Ràdio Barcelona, i el primer disc vinil, que és com eren els d'aquella època, a la casa Edigsa, amb quatre cançons: Ella em deixa, El mocador, La mort de l'avi i Una guitarra, .
30 de novembre del 2021
VILAWEB ENTREVISTA L'AVIANÈS EDUARD BARCONS, DE CAIXA D'ENGINYERS
La cofundadora de VilaWeb, Assumpció Maresma, entrevista avui l'avianès Eduard Barcons.
--------------------------------------------
Eduard Barcons: “Les finances sostenibles es quedaran per sempre”
Entrevista al director de Banca Institucional de Catalunya i les Illes de Caixa d'Enginyers
Per: Assumpció Maresma
Eduard Barcons és el director de Banca Institucional de Catalunya i les Illes de Caixa d’Enginyers. Vinculat al Berguedà al llarg de la seva trajectòria professional, li agrada de poder fer compatible el seu càrrec amb el fet de viure a Berga. Si pot, abans de començar la jornada laboral s’escapa a caminar o a fer esquí de muntanya. El seu llenguatge és una mica engavanyat, amb paraules massa tècniques, massa fredes o massa de màrqueting, però que transforma quan les acompanya d’unes altres que les travessen amb sentit regenerador. Sobretot la paraula “conseqüent”, que sembla ser el seu nord. En un moment tan crític com aquest, es mostra optimista. Creu que la banca cooperativa té futur i posa Europa d’exemple.
—Caixa d’Enginyers continua creixent, és a punt de tenir 210.000 socis. Quina és la clau d’aquest èxit?
—La Caixa d’Enginyers no és nova, l’any que ve fem cinquanta-cinc anys. I durant tots aquests anys hem anat fent les coses bé.
—Fer les coses bé no sempre és prou.
—En el cas de la Caixa d’Enginyers, fer les coses bé vol dir que som una
banca cooperativa, cosa que, entre més coses, implica una governança
absolutament diferent. Vol dir transparència, perquè el client és alhora
soci i, per tant, propietari del capital. Això trenca les dinàmiques
entre clients i accionistes. Si hi afegim molt bona gestió, fa que
siguem un model i referent de solvència en qüestions de fiabilitat i de
qualitat de servei. Som una entitat resilient, i ser cooperativa fa que
ho siguem més. S’ha d’anar creixent de manera ordenada i orgànica. Tenir
uns valors de gestió molt propis i uns de relació amb els socis ens fa
diferents i ens fa tenir un recorregut de futur segur.
—Tal com va el món de les finances, creieu realment que la banca cooperativa és un model de futur?
—Sí. Tot i que és veritat que a Espanya representem el 10%, si ho mirem
en un context comparat, veiem que a la resta d’Europa la banca
cooperativa té un pes important. A França representa el 60% del mercat
financer, a Alemanya és el segon grup després del “big bang”. I hi ha
més dades i exemples. Qui no coneix el Rabobank d’Holanda?
—El moviment cooperativista a Catalunya té un passat importat, però és en un bon moment, ara?
—No ho puc valorar. Som una part de l’economia social i la covid ha
posat de manifest, una vegada més, que aquests valors són en alça, i
també altament positius a l’hora de poder resistir de manera resilient.
El model cooperatiu és totalment complementari a més models
d’organització que hi ha a la nostra societat. Les dades europees
assenyalen que tenim un recorregut.
—Com es tradueix aquesta economia social i sostenible al dia a dia?
—No som un banc tradicional, som una caixa conformada per socis. Això es
tradueix en el fet que posem el soci al centre i donem serveis de valor
afegit. No parlem mai de les relacions a curt termini, sinó a llarg
termini en què la confiança i la professionalitat dels companys i
companyes són bàsiques. Jo, per exemple, sóc responsable del segment de
banca institucional i això vol dir treballar transversalment i buscar
acords amb més actors en l’àmbit socioeconòmic i treballar per intentar
de crear sinergies. Treballem transversalment buscant acords, i també
territorialment.
—Això de la sostenibilitat i les renovables, a vegades sembla un
missatge buit, de tant que el fa servir el màrqueting. Com el feu
creïble?
—Caixa d’Enginyers va crear l’any 2006 el primer Fons d’Inversió
Socialment Responsable. El 2019 se’n va crear un altre d’específic per
complir els Objectius de Desenvolupament Sostenible. Estem absolutament
adherits a tot allò que fa referència al compliment de l’Agenda 2030.
Més enllà de ser una entitat financera i que ens deguem al resultat i a
la viabilitat econòmica, tenim cura de l’impacte ambiental i social de
les nostres activitats. No som una entitat que simplement té una
interacció de fluxos econòmics, sinó que volem ser un actor per mirar de
construir un desenvolupament sostenible més bo, intel·ligent i
cohesionat amb el territori. Actuem d’acord amb això. Com s’aconsegueix
que sigui realitat? Doncs, entre més coses, fent finances sostenibles.
En el fons, és una estratègia que va més enllà dels productes i serveis
financers. Més enllà de la viabilitat o de l’impacte econòmic, es té en
consideració l’impacte a escala social i ambiental, i també la
governança. I això es fa, per exemple, amb una gestió com la nostra, que
fa 25 anys que tenim 75 productes SGE. Les finances sostenibles es
quedaran per sempre. És un nou paradigma i a la casa ens el creiem.
—Finances sostenibles que vol dir a l’hora de la veritat?
—Són quinze anys de finances sostenibles, es diu aviat. El concepte de
finances sostenibles va començar aquí. Això vol dir tenir fons
d’inversió articulats amb aquests criteris, mantenir una oferta de
crèdit i que la nostra xarxa comercial es formi per tenir criteris SGE.
La societat cada vegada està més sensibilitzada sobre qüestions de
sostenibilitat i canvi climàtic. Els bancs ara han pujat al carro
d’aquest afer, però nosaltres fa vint anys que hi som. No som
oportunistes. Fa vint anys que ens ho creiem i que és al nostre ADN. No
és una eina de màrqueting per a vendre més. A la nostra cartera és
impossible que hi hagi afers de joc, d’armes, de tabac, i això vol dir
que som conseqüents.
—Sou una banca ètica?
—Ens definim com a banca responsable, però intentem de ser tan ètics com
sigui possible. Ens agrada ser curosos, també amb les paraules.
—Heu parlat de governança unes quantes vegades, per què la considereu tan decisiva?
—Sóc al banc d’ençà del 15 de febrer, però, per mi, assistir a una de
les nostres assemblees és força paradigmàtic. No són d’accionistes, sinó
de socis, que és molt diferent. Això és important per a entendre com
funciona una entitat cooperativa, en què una persona pot alçar la mà i
interpel·lar respecte de les decisions que es prenen, pot votar i hi ha
una transparència absoluta. Quan hi ha qualsevol queixa, no és d’un
client, sinó d’un soci. És clau i defineix la nostra governança.
—És un model de futur?
—Aquest entramat de comunitat ens fa molt més forts. No sóc economista
com per dir què passarà o si passarem del 10% en el pes del sector. Però
sí que tinc clar que creixerà perquè la gent cada vegada més vol poder
participar, poder tenir informació i poder interpel·lar.
—El creixement que fa Caixa d’Enginyers el 2017 és influït
pel fet que la societat catalana interpreta que és un projecte català,
sobretot perquè no canvia de seu. Però el vostre president sempre nega
cap caràcter polític a l’entitat. En algun moment d’aquesta conversa,
heu fet esment a Espanya i Catalunya. Què passa amb aquesta qüestió?
—El 78% dels socis, si no vaig errat, són de Catalunya, i el 22%,
d’Espanya. El meu segment és de Catalunya i Balears i per això parlo a
vegades de Catalunya i Espanya. En allò que fa referència al meu
segment, tenim la filosofia de ser a tot arreu. A les Balears, que és un
lloc molt interessant, tenim una oficina d’ençà de fa set anys.
—El nostre marc com a mitjà de comunicació no és l’estat espanyol, són els Països Catalans. Teniu oficines al País Valencià?
—N’hi tenim tres. A València n’hi ha una, i una altra dins la
universitat, molt pensada per al jovent. També en tenim una a Alacant.
4 de novembre del 2021
27 d’octubre del 2021
Nota de lectura: A PROPÒSIT DE "LES ONES", DE VIRGINIA WOOLF
A PROPÒSIT DE "LES ONES", DE VIRGINIA WOOLF
L’exposició que segueix pretén reflexionar sobre la subjectivitat i la identitat a propòsit la de la novel·la Les ones, de Virginia Woolf.
A nivell formal, Les ones s’estructura en deu capítols, cadascun d’ells encapçalat per un text extradiegètic, temps passat i cursiva; segueix un fil conductor, l’evolució del sol en un paisatge marítim al llarg d’un dia, element metafòric del sentit cíclic de la vida, de la infantesa a la mort. Així, comença quan el sol encara no s’ha alçat, segueix quan va ascendint, al cinquè capítol arriba al punt més alt –el migdia, que coincideix amb la meitat del llibre–, després va baixant fins enfonsar-se. L’últim capítol és una sola frase; ja no hi ha sol i les ones es trenquen a la platja. De fet es podria discutir si aquesta sola frase és un capítol, jo ho considero així perquè és el final, quan Bernard ja cavalca contra la mort, com va fer Percival, com les ones moren a la platja? metàfora de la mort humana, fi de la novel·la. Però el sol l’endemà sortirà novament, uns altres infants tornaran a l’escola, es faran grans... és el cicle de la vida. Als diferents capítols hi llegim els diàlegs interiors -nivell metadiegètic: narració dins de la narració- dels sis personatges. Són: Bernard, Susan, Rhoda, Neville, Jinny i Louis. El setè, Percival, no parla: el seguim a través de les referències dels altres i aporta a la narració el sentit de la pèrdua de manera accentuada –mor als vint-i-cinc anys.
Els records de les vivències dels narradors amb ell, igual com altres imatges d’infantesa –analepsi o retrospecció–, per exemple els jardiners que escombren i la dona que escriu, tantes vegades esmentats (Woolf: 14, 232 i 258), els provoquen sentiment de melancolia, el vincle que substitueix un vincle ja impossible. Al final, quan Bernard té la mort a tocar, diu que «el camí de la melancolia conduïa, plana, a més hivern i més pal·lidesa, a la igual i mancada d’interès visió del mateix paisatge» (Woolf: 273).
Tret del ja esmentat text en cursiva, l’autora fa servir un únic recurs al llarg del llibre: obrir cometes + transcripció directa de les primeres paraules del relat + tancar cometes + «va dir» + nom del personatge + cometes + seguiment de la transcripció directa + tancar cometes. Aquesta reiteració estilística sembla voler “unificar” els sis protagonistes en un de sol. A cada capítol li correspon una etapa de la vida dels personatges. En els dos primers, l’acció 1 / 2 transcorre, respectivament, a l’escola infantil i a la superior. Després se separaran: universitat, feina, amors –«Estimo, odio», va cridar Susan (Woolf: 239): l’odioenamorament de Lacan–, matrimoni, fills; .... Un sopar els reuneix quan encara no han complert els vint-i-cinc anys. La plenitud (Wollf: 159 i 164) correspon al cinquè capítol. A la vellesa, quan ja res no els queda per viure (Woolf: 215) es troben en un altre àpat on repassen què han fet a la vida, «matrimoni, mort, viatges, amistat, ciutat, camp, fills i tot el demés [...] Una vida. Aquí va. Ha passat. Se n’ha anat» (Wollf: 219).
Al final del llibre sabem que el personatge més important és Bernard; el seu soliloqui ocupa tot el penúltim capítol. Per ell, la vida és com un globus ple de figures (Woolf: 229); «no sóc una sola persona; sóc moltes persones; ni tan sols sé qui sóc ?Jinny, Susan, Neville, Rodha o Louis?, ni sé distingir la meva vida de les seves» (Woolf: 264-265); «aquesta vida no és una sola vida, tampoc sé si sóc home o dona, si sóc Jinny [...]» (Woolf: 269); «seré tal volta tots ells a la vegada? Sóc un i distint? No ho sé» (Woolf: 276). Com diu Butller (p. 21-22) el subjecte no és intercanviable de manera estricta amb l’individu, sinó una categoria lingüística, una estructura en formació que només en el llenguatge adquireix intel·ligibilitat. És en aquest sentit que els sis personatges de Les ones constitueixen un subjecte col·lectiu, un estol de multiplicitats.
BIBLIOGRAFIA
Butller, Judith (2010). Mecanismos psíquicos del poder (p. 11-41). Cátedra: Madrid.
Miller, Jacques-Alain (2002). De la naturaleza de los semblantes. Los cursos de Jacques-Alain Miller (p. 151-171). Paidos: Barcelona.
Woolf, Virginia (1982). Las olas. (Trad. Andrés Bosch). Bruguera: Barcelona.
Žižek, Slavoj, Comp. (1994). Todo lo que usted siempre quiso saber sobre Lacan y nunca se atrevió a preguntarle a Hitchcock (p. 113-117). Manantial: Buenos Aires (Argentina).
30 de setembre del 2021
UN HELICÒPTER COL·LABORA EN ELS TREBALLS D'ARRANJAMENT DEL CAMÍ DE QUERALT
Aquest matí, els visitants del Santuari de Queralt que no ho sabien s'han trobat que, com des de fa molt temps, tret del dia de la Gala, el funicular, segons es llegeix al cartell, està "Tancat fins a nou avís". Avui, però, han pogut observar un fet que no passa cada dia: un helicòpter transportant material des de la plaça inferior de l'aparcament fins a les obres que s'estant realitzant al camí de Fumanya al Santuari (solell), concretament al tram que hi ha entre les capelletes de la Mare de Déu dels Dolors i la de Sant Jaume.
Fotos i vídeos: BNG
28 de setembre del 2021
EL DIUMENGE 19 DE SETEMBRE, L'EXBISBE NOVELL VA ASSISTIR AMB SÍLVIA CABALLOL A LA MISSA CONVENTUAL DE MONTSERRAT
Josep Playà Maset
Segons Josep Playà Maset ("La comunicació a l'Església" La Vanguàrdia; 26.09.2021, pàg. 43), l'exbisbe Novell va assistir a la missa conventual de Montserrat el diumenge dia 19, amb tota naturalitat, acompanyat de Sílvia Caballol. El periodista es pregunta si, en tractar-se d'un espai públic i concorregut, aquest fet pot entendre's com un reconeixement personal de la seva nova situació: "Xavier Novell en un acte públic és un primer pas per donar una explicació?", es pregunta Playà.
La tesi de l'article de Playà és que actualment l'Església Catòlica es mostra recelosa a l'hora de donar la cara, fet que s'adiu poc amb el món de les noves tecnologies i les xarxes socials. Com a exemples posa l'absència de contacte directe amb la premsa després de les reunions de la Conferència Episcopal Tarraconense, la manca d'un balanç del seu mandat per part de l`exabat de Montserrat, o d'una explicació per part dels bisbes catalans sobre el 'cas Novell'. .
23 de setembre del 2021
SEGONS LA REVISTA "DESCOBRIR CATALUNYA", AL BERGUEDÀ TENIM TRES DELS VUIT MILLORS MIRADORS DEL PIRINEU: EL MIRADOR DELS ORIS, EL MIRADOR DE GRESOLET I EL MIRADOR DE LA GARGALLOSA.
8 miradors del Pirineu
Un recull de llocs privilegiats on gaudir dels paisatges d’alta muntanya a vista d’ocell
Qualsevol excusa és bona per plantar-se al Pirineu. Us en proposem una de molt bona: visitar els seus miradors. Del Ripollès a l’Alta Ribagorça, passant per Andorra, el Pallars Jussà o el Sobirà, hem fet una selecció d’alguns dels més espectaculars. En alguns casos, hi podreu arribar fent una petita passejada; en d’altres, caldrà calçar-se les botes de ‘trekking’ i fer una caminada més llarga. L’esforç té premi: les millors vistes.
Mirador astronòmic de Vilaller a, l'Alta Ribagorça
Mirador solar de Tristaina, a Andorra
Mirador dels Orris, al Berguedà
Mirador del [sic] Gresolet, al Berguedà
Mirador del Roc del Quer, a Andorra
Mirador de la Gargallosa, al Berguedà
Mirador del coll de Fogueruix, al Pallars Sobirà
Mirador de la Creu d’en Riba, al Ripollès
13 de setembre del 2021
EL CAS NOVELL, SEGONS EL PRESIDENT DE L'ASSOCIACIÓ "AMICS DEL BISBE DEIG"
CARLES TEJEDOR BONED
President Associació Amics del Bisbe Deig
Carles Tejedor, president de l’Associació d’Amics del Bisbe Deig. Foto: ORIOL DURAN
“Si Novell vol suport ha de donar la cara i demanar perdó”
Deig va ser el primer bisbe a anar a la Universitat de Prada, el 1991, i va demanar una conferència episcopal pròpia
Mossèn Huguet, del cercle de Deig, va dir que si moria no volia que el bisbe Xavier Novell assistís al seu enterrament
L’Associació Amics del bisbe Deig divulga el pensament i l’obra de qui fou bisbe de Solsona des del 1990 al 2001, Antoni Deig Clotet, que va morir el 2003 i va ser un dels capellans més identificats amb el país, la seva llengua i la seva cultura, en la mateixa línia del bisbe Joan Carrera i les Arrels Cristianes de Catalunya. Carles Tejedor, que és impressor i de Mollerussa, va conèixer el bisbe i el seu entorn en muntar una impressora al Bisbat de Solsona, que, entre d’altres coses, volia imprimir els seus propis llibres (“sobretot els de mossèn Jesús Huguet”). Uns anys després de morir el bisbe –cap al 2008-2009– va fundar l’associació, que es va impulsar gràcies al suport de “persones mediàtiques com sor Lucía Caram, el sociòleg Salvador Cardús, el capellà i periodista Francesc Romeu o els periodistes Francesc-Marc Álvaro i Albert Sáez”.
Cita l’1 d’octubre
L’Associació Amics del Bisbe Deig és una entitat cultural catalanista i combativa amb una bona agenda. Aquest any, les cites més immediates són l’1 d’octubre i el 5 de novembre. El primer d’octubre hi ha un diàleg titulat La casa Girona. Un projecte de país, sobre la totpoderosa família Girona i la construcció, entre d’altres i pagant de la seva butxaca, del canal d’Urgell. Parlaran la historiadora Lluïsa Pla, experta en la història de la família Girona, i l’escriptor i periodista Vicenç Villatoro. El 5 de novembre es presentarà el llibre de Ferran Sàez Els morts riallers (Amsterdam), “el retrat més agosarat de la gran impostura de la Transició”. “Amb una barreja quixotesca de realitat i ficció, tragèdia i comèdia, el llibre, llança un torpede al règim del 78 i els seus beneficiaris, i exposa sense embuts aspectes que avui ocupen el centre del debat polític del país”.
JORDI CUSSÀ, PREMI DE LA CRÍTICA "SERRA D'OR" 2021 DE NOVEL·LA
Cussà, Vicens i Martí Monterde, entre els Premis Crítica Serra d’Or
La revista «Serra d’Or» del mes de setembre avança els noms dels premiats de la 55a edició dels Premis Crítica. Els guardons que seran lliurats –juntament amb els de l’any passat- en el marc de la Setmana del Llibre en Català el proper divendres 17, a les 19h.
L’obra El primer emperador i la reina Lluna (Comanegra), de Jordi Cussà –que va morir el proppassat 11 de juliol-, ha estat guardonada amb el Premi Crítica «Serra d’Or» 2021 de Novel·la; Pare, què fem amb la mare nostra (Labreu edicions), d’Antònia Vicens, ha rebut el Premi Crítica «Serra d’Or» 2021 de Poesia; Antoni Martí Monterde, amb Stefan Zweig i els suïcidis d’Europa (Lleonard Muntaner editor), el Premi Crítica «Serra d’Or» 2021 d’Assaig; i Antoni Clapés, el Premi Crítica «Serra d’Or» 2021 de Traducció per Tal qual de Paul Valéry (Adesiara). Aquests han estat els premiats en l’apartat de Literatura i Assaig, el jurat del qual ha volgut fer una menció especial al dietari L’eternitat enamorada (Tres i Quatre), de Josep Igual, que va morir el 25 de març passat.
Pel que fa a l’apartat de Recerca, Ramon Ordeig i Mata ha guanyat el Premi Crítica «Serra d’Or» 2021 de Recerca (Humanitats) per l’obra Els comtats d’Urgell, Cerdanya i Berga, volum VIII de la col·lecció Catalunya Carolíngia (IEC). Natura, ús o abús? Llibre blanc de la gestió de la natura als països catalans (IEC), coordinat per Ramon Folch, Josep Peñuelas i David Serrat, han obtingut el Premi Crítica «Serra d’Or» 2021 de Recerca (Ciències). I Manual of catalan lingüístics (De Gruyter), editat per Joan A. Argenter i Jens Lüdtke, han rebut el Premi Crítica «Serra d’Or» 2021 de Catalanística.
Dins l’apartat d’Arts Escèniques, l’obra Poder i santedat, de Manuel Molins, amb direcció escenografia i il·luminació de Paco Azorín i producció de l’Institut Valencià de Cultura, s’ha endut el Premi Crítica «Serra d’Or» 2021 d’Arts Escèniques al muntatge teatral “per l’ambició estètica i ideològica en el tractament de la corrupció política, econòmica i moral del Vaticà, com a metàfora dels abusos i les perversions en els sistemes de poder”; Rèquiem nocturn, de Pere Faura, obté el Premi Crítica «Serra d’Or» 2021 d’Arts Escèniques a l’espectacle de dansa “per abordar conflictes humans intemporals amb metàfores del món professional de la dansa i a través d’una enginyosa dramatúrgia audiovisual i textual”; mentre que el Premi Crítica «Serra d’Or» 2021 d’Arts Escèniques a l’aportació més interessant ha anat a parar al Projecte “NILAK” de carpa circense itinerant “per la voluntat descentralitzadora de fer arribar les múltiples manifestacions de les arts i les escenes contemporànies a comarques amb dèficit d’infraestructures culturals”. El jurat també ha fet una menció especial per a Tricicle (Joan Gràcia, Paco Mir i Carles Sans) “per la dilatada trajectòria de 40 anys als escenaris, pel reconeixement internacional com a companyia de teatre de gest de gran ressò popular i per la seva contribució a fer un món més amable amb el somriure”.
Finalment, en l’apartat de Literatura Infantil i Juvenil, el Premi Crítica «Serra d’Or» 2021 de Literatura Infantil és per a l’obra Capgirat (Bindi Books), amb text d’Alba Dalmau i il·lustració de Cinta Vidal; el Premi Crítica «Serra d’Or» 2021 de Literatura Juvenil (Creació) és per a Paraules, flors i pólvora (Animallibres), de Cinta Arasa; mentre que el Premi Crítica «Serra d’Or» 2021 de Literatura Juvenil (Coneixements) és per a Migrants (Bang), d’Eduard Altarriba.
El jurat dels Premis Crítica Serra d’Or 2021, en l’apartat de Literatura i Assaig, ha estat format per Francesco Ardolino, Borja Bagunyà, Marta Nadal, Marina Porras i Xulio Ricardo Trigo. En l’apartat de Recerca l’han compost: Montserrat Bacardí, Jordi Casassas, Joandomènec Ros, Margalida Tomàs i Francesc Vilanova. Agnès Blot, Francesc Foguet, Santi Fondevila, Jordi Jané i Bàrbara Raubert han constituït el jurat d’Arts Escèniques. Mentre que el de Literatura infantil i juvenil l’han format Mònica Baró, Pep Brocal, Joan Bustos, Teresa Mañà i Núria Ventura.
Cal recordar que les obres premiades corresponen a les més destacades d’entre les publicades l’any 2020, i sense que s’hagin presentat a concurs. Els Premis Crítica «Serra d’Or» no tenen dotació econòmica i consisteixen essencialment en la proclamació del veredicte i en el lliurament d’una serreta d’or de solapa, dissenya per Capdevila Joiers, que representa la distinció que atorga la revista.
L’acte de lliurament dels 55ens Premis Crítica «Serra d’Or» tindrà lloc a l’Escenari 2 de la Setmana del Llibre en Català el proper divendres 17 de setembre, a les 19h, i comptarà amb la presència de tots els guardonats. També hi assistiran els guanyadors dels Premis Crítica «Serra d’Or» de 2020, que a causa de les restriccions per la pandèmia l’acte de lliurament de l’any passat es va haver d’ajornar i, per tant, no van rebre les serretes d’or -i ho faran durant el mateix acte del dia 17-.
6 de setembre del 2021
SOR LUCÍA CARAM, SOBRE EL ¨CAS NOVELL¨
Sor Lucía Caram. Foto: Religión digital
Enllaç a l'article de Sor Lucía Caram a Religión digital (06/09/2021)
2 de setembre del 2021
30 d’agost del 2021
RELIGIÓN DIGITAL: MÉS SOBRE LA RENÚNCIA DEL BISBE NOVELL
És una dona la veritable causa de la marxa del bisbe de Solsona? Xavier Novell: "M'he enamorat i vull fer les coses bé"
Jesús Bastante
Religión digital 30.08.2021
(Traducció Q. del P.)
L'arribada de Francesc i una sèrie de decisions polèmiques li van guanyar l'oposició dels sectors progressistes de l'Església –per la seva defensa de les teràpies de conversió d'homosexuals, per considerar l'avortament o l'eutanàsia com a "genocidis" o per oposar-se al matrimoni igualitari– i també d'alguns sectors conservadors, pel seu suport a la causa independentista catalana
Una de les tesis que més proliferen en aquests dies és la d'un informe, arribat a les més altes instàncies del Vaticà, en el qual s'acusa diversos bisbes espanyols, entre ells, Novell, de participar activament en grups que defensen les teràpies de conversió gai, aglutinades entorn de l'associació Veritat i Llibertat, que opera a Granada amb el consentiment (asseguren algunes fonts) del seu arquebisbe, Javier Martínez
El mes de juny passat, el ja bisbe emèrit de Solsona va acudir a una parròquia a Torrent (València) a una trobada en el qual es promocionaven les "teràpies" per a "curar" l'homosexualitat. Segons un dels presents en aquestes reunions, "amb l'ajuda de diversos sacerdots valencians, del Camí Neocatecumenal i de l'Opus Dei"
Dilluns passat, la notícia queia com una bomba en el Bisbat de Solsona. El seu titular, Xavier Novell, una de les estrelles mediàtiques de l'episcopat català, deixava el seu lloc després d'haver demanat "lliurement" la seva renúncia després d'un procés de discerniment i "per raons estrictament personals". Pocs sabien de la petició que havia fet al Papa i molts es van sorprendre per la celeritat amb la qual el pontífex va acceptar la seva dimissió.
Novell, (Montfalcó d'Ossó, Lleida, 1969) es va convertir en 2010 en el bisbe més jove d'Espanya, i era un dels prelats amb major futur, sobre el paper, del nostre país. Però l'arribada de Francesc i una sèrie de decisions polèmiques li van guanyar l'oposició dels sectors progressistes de l'Església –per la seva defensa de les teràpies de conversió d'homosexuals, per considerar l'avortament o l'eutanàsia com a "genocidis" o per oposar-se al matrimoni igualitari– i també d'alguns sectors conservadors, pel seu suport a la causa independentista catalana.
Després del seu cessament, les poques reaccions favorables a Novell van venir de dues dels presos condemnats pel 1-O, Josep Rull i Jordi Turull, els qui van agrair al ja ex bisbe de Solsona les seves visites a Lledoners i el seu acompanyament espiritual. De fet, Novell –l'únic prelat català que es va fotografiar votant durant el referèndum d'independència i que havia demanat el vot per a algun partit democratacristià que defensés la causa catalana i que no fos ERC ni el PSC– tenia prohibit pel Nunci expressar-se en públic o en privat sobre la situació catalana. Alguna cosa que, apunten en el seu entorn, va acabar de trencar psicològicament al prelat.
"Un home psicològicament inestable"
Però, per què marxa Novell? "Simplement, s'ha cansat de ser bisbe, de no poder ser lliure", afirma una de les seves col·laboradores. "És un home difícil, psicològicament inestable", sosté un dels capellans de Solsona. Les respostes a l'acceptació de la seva renúncia per part del Papa són molt poques, en part a causa de l'absència total d'explicacions per part de la jerarquia, que ha deixat el terreny adobat a les diferents teories, des de la qüestió econòmica a embolics de faldilles.
Alguns, fins i tot, han acusat el cardenal Omella d'haver ordit el seu cessament per les seves diferències en matèria nacionalista. Fonts oficials asseguren que aquesta tesi és "radicalment falsa", i l'arquebisbe de Barcelona i president de la Conferència Episcopal –un dels pocs que coneixia la decisió de Novell– ha posat a la seva disposició tota l'ajuda psicològica, material i personal que el prelat necessiti fins que decideixi què farà en el futur.
Aquesta és l'altra incògnita: Continuarà sent bisbe? Se n'anirà a missions? Se secularitzarà? Algunes fonts han subratllat, fins i tot, que l'autèntica raó de la marxa de Novell és, senzillament, l'amor. "M'he enamorat d'una dona, per primera vegada en la meva vida, i vull fer les coses bé", conten que ha dit als seus íntims, i que Roma li ha aconsellat com procedir.
Cursos per a "deixar de ser gai"
Mentre s'aclareixen les veritable raons, una de les tesis que més proliferen en aquests dies és la d'un informe, arribat a les més altes instàncies del Vaticà, en el qual s'acusa diversos bisbes espanyols, entre ells, Novell, de participar activament en grups que defensen les teràpies de conversió gai, aglutinades entorn de l'associació Veritat i Llibertat, que opera a Granada amb el consentiment (asseguren algunes fonts) del seu arquebisbe, Javier Martínez.
"Sóc una de les víctimes d'aquestes teràpies", afirma Pau (nom fictici), un jove català que acusa a Novell i a altres bisbes –Munilla, Arturo Ros (auxiliar de València) o al mateix cardenal Cañizares– de defensar obertament les "reunions" en les quals s'incita a joves a "descobrir la seva veritable sexualitat". "T'asseguren que és possible 'deixar de ser gai’, una bogeria", apunta aquest noi, qui assegura que en el seminari de Solsona hi ha dos aspirants a sacerdot "que van fer la teràpia, acompanyats per *Novell".
Aquesta polèmica, que va saltar a la llum pública després que eldiario.es destapés les pràctiques de "reconversió sexual" dutes a terme a Alcalá de Henares amb el beneplàcit del seu bisbe, Juan Antonio Reig, va ser debatuda per la Conferència Episcopal al novembre de 2019. En aquest moment, una majoria de bisbes es van mostrar en contra d'aquestes falses teràpies, però l'entrada d'un grup de joves LGTBI en la catedral d'Alcalá de Henares (el que va ser denominat com 'escrache' pel portaveu de la CEE, Luis *rgüello), va fer que el sector ultraconservador de l'Episcopat obligués a prendre partit en defensa del bisbe davant els "atacs" rebuts. Novell va ser un dels més bel·ligerants d'aquest grup.
De fet, el mes de juny passat, el ja bisbe emèrit de Solsona va acudir a una parròquia a Torrent (València) a una trobada en el qual es promocionaven les "teràpies" per a "curar" l'homosexualitat. Segons un dels presents en aquestes reunions, "amb l'ajuda de diversos sacerdots valencians, del Camí Neocatecumenal i de l'Opus Dei". Aquesta persona, que prefereix no revelar la seva identitat, assegura que "Novell ha acollit a la seva casa del bisbat a xavals que estan en aquest procés, i no sols això: fa un any i mig es va traslladar a Madrid per a celebrar les noces amb una noia d'un dels joves que s'havia sotmès a aquests 'tractaments', sense el suport ni el consentiment del rector del lloc ni dels pares de la núvia".
27 d’agost del 2021
EL BISBE NOVELL "S'HA CREMAT TOTALMENT", SEGONS "RELIGIÓN DIGITAL"
El bisbe Xavier Novell
José Lorenzo.
27.08.2021
(Traducció Q. del P.)
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
“S'ha cremat totalment”: les veritables causes de la seva renúncia al Bisbat de Solsona
El bisbe Xavier Novell i la ‘síndrome de Biles’
“El problema de Novell no té res a veure amb Omella ni amb els pronunciaments polítics del jove pastor favorables al procés: ‘això és pura fantasia”, diuen les fonts consultades
“Es tracta d'un problema humà, amb una crisi personal de gran importància, i ara es troba discernint sobre el seu futur. Ningú sap què farà”
“A Solsona els hauria agradat que Novell els hagués dirigit unes paraules a manera de comiat, encara que només fos un ‘reseu per mi’”
Va ser l'estrella dels Jocs Olímpics de Río 2016 i estava cridada a continuar regnant en els recentment clausurats de Tòquio. Però es va trencar psicològicament i va tenir el coratge d'apartar-se a un costat en plena competició i reconèixer que ja no podia amb l'autoexigència. “Ja no confio tant en mi mateixa”, va confessar la gimnasta estatunidenca Simone Biles. “Haig de concentrar-me en la meva salut mental”. I va abandonar. Només va participar en barra, on sabia que no era la millor.
Al ja bisbe emèrit de Solsona, Xavier Novell, de tan sols 52 anys, el més jove en el seu moment, amb una sòlida formació civil i eclesiàstica a l'esquena, al qual se li pronosticava un futur prometedor en les seves responsabilitats pastorals, tant en la Tarragonina com dins de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), amb ganxo mediàtic, li ha passat alguna cosa semblança a la millor gimnasta de la història dels Estats Units.
El paper del cardenal *Omella
I en aquesta renúncia feta pública el 23 d'agost, les acusacions que situaven darrere de la mateixa al cardenal arquebisbe de Barcelona, Juan José Omella, són “pura fantasia”. Al contrari, el també president de la CEE li hauria estat ajudant en la mesura del possible en aquest tràngol pastoral i humà del qual pocs, molt pocs, estaven assabentats. Ni tan sols qui ara fa les funcions d'administrador apostòlic, el bisbe de Vic, Romà Casanova, que es va assabentar tres dies abans de donar-se a conèixer la notícia d'una renúncia presentada “lliurement”.
Encara que mereix anàlisi a part, resulta curiós el creixent afany per esquitxar al cardenal *Omella amb totes les informacions relatives a l'Església que d'alguna manera causen escàndol, des del seu suport a l'indults i als separatistes catalans (fals: no ho poden ni veure), passant per la sortida dels benedictins del la Valle de los Caidos (ell no ha anat a veure'ls i ja se sap que és amic de l'exministre socialista Salvador Illa), la galopant secularització de la seva diòcesi (com si els temples desbordessin en temps de *Sistach o Carles) o el plegar-se acríticament a les mesures que per la pandèmia van obligar al tancament i restriccions d'aforament en els temples de tota Espanya (com si haguessin estat oberts al Vaticà).
“Una crisi personal de gran importància”
El problema de Novell no té res a veure amb Omella ni amb els pronunciaments polítics del jove favorables al procés independentista a Catalunya, pels quals va ser advertit formalment des de Roma i més informalment des de la Tarragonina, havent captat Novell a la perfecció que servir també és obeir, alguna cosa que sembla que han oblidat els qui fins fa no tant imposaven el silenci des d'Oviedo a Sevilla.
Es tracta d'un problema humà, amb una crisi personal de gran importància. “Novell s'ha cremat completament”, reconeixen les fonts consultades. La Diòcesi de Solsona és molt complexa, malgrat la seva petita grandària. Ja ho va viure en les seves pròpies carns Tarancón, quan va ser el seu pastor. I Novell no va saber agafar-li el pas. Tot el contrari. Es va posar en contra de la meitat del seu clergat, li van rebutjar les corporacions civils, li van denunciar els col·lectius socials pels seus pronunciaments sobre l'homosexualitat…
Un ànim “molt canviant”
Novell, en la seva dècada com a bisbe, es va autocrear nombrosos conflictes. Ell mateix es va anar acovardint l'espai i en la Tarragonina, on coneixien molt bé “el seu ànim molt canviant”, sabien que anava per lliure i que era mudable. I hi havia una sensació que fins i tot li agradava allò d'anar contracorrent. Ja va succeir quan va tornar d'estudiar en la Gregoriana: va ser amb plantejaments eclesials avançats per a l'època i va tornar convertit a l'ortodòxia més rància.
A vegades semblava voler brillar i acaparar l'atenció i altres desapareixia, es tancava en si mateix, inescrutable fins i tot per als més pròxims. I cada vegada s'ha anat tancant més en si mateix. Tant que el seu cercle més estret de confiança en la seva diòcesi no tenia la vespra de l'anunci de la seva renúncia ni idea que anava a prendre tal decisió. Alguns lamenten que hagi donat aquest cop de porta, per més que respectin la decisió, però creuen que si no un explicació, almenys algunes paraules, una mínima comunicació, sí que es mereixien els seus diocesans. “Pels menys, un ‘reseu per mi”, apunten les fonts. Però no va ser el cas.
No se li ha donat l'esquena
Res se sap de la decisió final que prendrà. Si s'anirà a un monestir, a una parròquia, si tornarà però com a auxiliar, si farà el salt a les missions... Està discernint el seu futur, rebent ajuda i acompanyament espiritual en aquest moment tan difícil per a ell. Es respecta la seva decisió. Però no se li dóna l'esquena, com alguns pretenen lliscar.
"Després de l'actuació que vaig fer, simplement no volia seguir", va dir la gimnasta *Biles després de rebre en una prova la pitjor puntuació de la seva marca personal. I ja no es va voler presentar a les proves individuals en els Jocs de Tòquio. Ara*Novell està reflexionant sobre el seu futur. L'Església no li ha deixat de costat ni li ha demanat apartar-se. Ha estat ell qui s'ha fet fallida, una fragilitat que li fa més humà i per a la qual, encara que alguns no ho entenguin així, cal ser fort. És bo per a ell i per a la diòcesi. Tant de bo altres pastors fossin capaços de reconèixer aquesta mateixa vulnerabilitat. La seva salut ho agrairia. I la de les seves diòcesis, també. No obstant això, aquí estan, retorçant el veritable significat de baixar-se de la creu.
25 d’agost del 2021
LA RENÚNCIA DEL BISBE NOVELL SEGONS ANTONI BASSAS
El bisbe Novell saluda el president Puigdemont a l'església parroquial de Berga el dia de l'enterrament de mossèn Ballarín. Al costat del President, l'alcaldessa, Montse Venturós, i el conseller Toni Comín. Foto: Salvador Redó, Regió7
Antoni Bassas
Diari ARA 24/08/2021
https://www.ara.cat/opinio/bisbe-novell-madrid-roma-antoni-bassas_129_4094770.html
El bisbe Novell, Madrid i Roma
El fins ara bisbe de Solsona, Xavier Novell, ha plegat adduint raons personals i s’ha fet fonedís. Per tant, deixa en una considerable penombra la veritable causa o suma de causes de la seva renúncia. Que quedi constància, però, que la carta presentant la dimissió al Papa no és l’única que ha viatjat de Solsona a Roma en els darrers temps. Novell visitava els presos polítics i defensava els indults, i al final els indults van acabar sent acceptats per la Conferència Episcopal Espanyola fa un parell de mesos —amb la boca petita, això sí: “Estem pel diàleg, cal un clima d’amistat civil”—, i Aznar va demanar que ens ho apuntéssim, se’n recorden? Doncs encara que estiguem parlant de l’Església catòlica, l’episodi no va ser un miracle. A l'episcopat de l’encara jove Novell hi ha hagut episodis estridents, però la seva posició en relació amb el Procés és del que més li ha complicat la vida amb la jerarquia.
22 d’agost del 2021
TOTES LES CARES DEL PEDRAFORCA
21 d’agost del 2021
CA L'AMADOR, DE JOSA DE CADÍ
Ca l'Amador: la muntanya al plat
Fa tretze anys vaig coincidir per casualitat a la llavors acabada d'inaugurar Taverna del Clínic amb un conegut col·lectiu de gastrònoms que publicaven les seves crítiques en un dels principals diaris de l'època. Mig de broma —o bé mig de debò— els vaig dir: "No en teniu ni puta idea, heu d'anar a Ca l 'Amador". Al cap de pocs dies van publicar una crítica de Ca l'Amador que començava: "Fuentes dignas de todo crédito informaron a este colectivo de la interesante cocina que se elabora en Ca l'Amador". Dit i fet. Bé.
Creativitat culinària a la vall de la Vansa
A la cara sud del Cadí, a la vall de la Vansa i dins del parc natural del Cadí-Moixeró, es troba l'acollidora població amb passat càtar de Josa de Cadí, on Diego Alías, juntament amb el seu pare, va obrir Ca l'Amador en una casa pairal dels avis ara fa vint-i-un anys. El Diego va tenir clar des dels sis anys que volia ser cuiner; va estudiar hoteleria a l'Escola Joviat de Manresa —on va tenir companys de la talla de l'Alex Montiel o l'Oriol Castro, amb els quals encara manté relacions—, i més tard va estar perfeccionant-se als restaurants el Bulli, la Broche i Martín Berasategui, entre d'altres. La seva cuina és sobretot creativa, però també personal, atrevida, respectuosa i curiosa. En resum, va del tradicional al més innovador.
Ca l'Amador té segell propi i una personalitat molt marcada que al llarg dels anys, i amb l'ajuda del seu equip, ha anat evolucionant fins a l'excel·lència. De fet, el Diego va ser nomenat Cuiner de l'any 2015 pel fòrum gastronòmic. Aquest jove xef, de caràcter afable i tranquil (lluny queden les pressions dels inicis ), admirador de Paul Bocuse (i de la seva sopa de trufa), culer acèrrim i amant de la música ("el primer que entra a la meva cuina és la música"), ens comenta que el més dur dels vint-i-un anys del restaurant, covid-19 a banda, són els canvis d'equip, que sempre et fan començar de nou i sempre fan que perdis una mica de tu mateix, encara que després et recuperis. Personalment, li dic, recordo especialment i amb enyorança el carpaccio de peus de porc amb formatge d'Ossera, però també molts altres plats que ens van fer somiar, perquè la cuina del Diego és això: et fa somiar, et retorna a la infantesa i t'impregna de sabors i olors que tenies oblidats.
Un menú que voldries repetir
En arribar, el Jordi —el mâitre— ens ofereix una cervesa a pressió dels amics de l'artesana Refu Birreria de la Val d'Aran, elaborada especialment per a Ca l'Amador. Ens explica que l'afinació va ser molt laboriosa, treballada frec a frec amb el mestre cerveser, però que finalment van aconseguir el que perseguien, tant pel que fa al gust com a l'aroma. És a dir, una birra amb vida pròpia, atractiva, suau però alhora amb molt cos i amb aires de muntanya. Ja entaulats, el Diego ens dóna la benvinguda amb un pop de muntanya, que en realitat és orella fresca de porc bullida i saltada, servida en fred amb un rajolí d'oli verge, unes espurnes de pebre vermell i sal maldon amb un resultat absolutament increïble. L'ofici de pulpeiro data del segle XVII, mentre que el d'orelleiro tot just neix ara, a Ca l'Amador, epicentre gastronòmic actual de l'Alt Urgell.
Per recomanació del Jordi, obrim un vi negre jove: Karl Haidle, raïm lemberger de la regió de Wüttemberg, amb graduació mitjana. Té gust de terra de bosc, lleugerament afruitat, en boca té gust de cireres intenses o mores. És suau i picant, potent i elegant. Per menjar demanem ravioli d'ànec a la taronja; la pasta està farcida d'ànec i verdures, tot guisat molt lentament, amb les cuixes salpebrades durant dotze hores i confitades amb el seu greix al llarg de quatre hores a baixa temperatura. S'emplata amb uns talls de pernil d'ànec al costat (una picada d'ullet al tàndem cuinat/cru) i, per sobre, salsa de taronja, soja i cibulet. El resultat és un festival de sabors on predomina el gust de muntanya. El Massimo Bottura, en referència als tortel·linis que ofereix al seu restaurant de Mòdena, Osteria Francescana, ens recorda que "En la tradició hi ha un respecte pels ingredients", exactament com fa el xef de Ca L'Amador.
De segon tastem els clàssics canelons amb beixamel de ceps, oli d'alls i sal d'herbes, el plat més antic de la carta. Gratinats i cruixents, servits amb cullera i en terrina de fang, són els canelons de la mama que hem preservat per sempre. El farcit conté galta de porc amb verduretes i el formatge gratinat és de la Cooperativa del Cadí. Per a sort nostra, en aquest cas Josep Pla no la va encertar quan l'any 1972 va dir que "hi ha una certa cuina familiar que, per cert, s'està en aquests dies acabant d'una manera inevitable". Per sort.
Seguim amb un arròs de verdures i ceps amb espatlletes de conill. En Diego utilitza arròs bomba, que cuina amb carbassó, ceps i caldo d'au. Les espatlles són confitades a banda i afegides al final. Tenint en compte el resultat, podem afirmar que estem davant de la perfecció dels arrossos de muntanya, per tant venen a tomb les encertades opinions del seus companys, com A. Montiel: "La nostra creativitat no són grans fórmules, sinó grans productes. És el més important, menjar un bon producte està per sobre de tot" i O. Castro, quan diu que "La nostra bandera és la tècnica i el concepte, sense oblidar-nos de les tradicions i les arrels. Una cuina que no té arrels no pot fer cuina moderna.
Acabem amb les postres, és a dir, la bola de Drac. Un cop més, el Diego travessa les línies vermelles de la valentia amb aquesta esferificació de saüc amb sake de Tuixén i, com si fóssim Son Goku reunint les boles de drac, demanem un desig: tornar a Ca l'Amador per seguir gaudint de les seves propostes culinàries. Abans de marxar, ens acomiadem amb un finíssim sorbet de llimona amb ratafia. En Diego ens acompanya a la porta i li faig la darrera pregunta: Vaig veure gent plorant a la final de París o Roma, l'altre dia vaig plorar a la Boheme de l'Alex Ollé... t'has trobat algú plorant de felicitat al restaurant? Riu, mentre em confessa que més d'una vegada, cosa que em fa pensar que anem per bon camí.