CARLES TEJEDOR BONED
President Associació Amics del Bisbe Deig
Carles Tejedor, president de l’Associació d’Amics del Bisbe Deig. Foto: ORIOL DURAN
“Si Novell vol suport ha de donar la cara i demanar perdó”
Deig va ser el primer bisbe a anar a la Universitat de Prada, el 1991, i va demanar una conferència episcopal pròpia
Mossèn Huguet, del cercle de Deig, va dir que si moria no volia que el bisbe Xavier Novell assistís al seu enterrament
L’Associació Amics del bisbe Deig divulga el pensament i l’obra de qui fou bisbe de Solsona des del 1990 al 2001, Antoni Deig Clotet, que va morir el 2003 i va ser un dels capellans més identificats amb el país, la seva llengua i la seva cultura, en la mateixa línia del bisbe Joan Carrera i les Arrels Cristianes de Catalunya. Carles Tejedor, que és impressor i de Mollerussa, va conèixer el bisbe i el seu entorn en muntar una impressora al Bisbat de Solsona, que, entre d’altres coses, volia imprimir els seus propis llibres (“sobretot els de mossèn Jesús Huguet”). Uns anys després de morir el bisbe –cap al 2008-2009– va fundar l’associació, que es va impulsar gràcies al suport de “persones mediàtiques com sor Lucía Caram, el sociòleg Salvador Cardús, el capellà i periodista Francesc Romeu o els periodistes Francesc-Marc Álvaro i Albert Sáez”.
Qui era el bisbe Deig?
Era
una persona a qui anaven a escoltar creients i no creients; era un
bisbe a qui trucaves al Bisbat i t’agafava el telèfon, trucaves a la
porta del Bisbat i t’obria la porta . Un dia jo estava treballant a la
impremta i em va saludar un senyor vestit amb un jersei blau de llana.
No sabia qui era i va resultar que era el bisbe. Va ser el primer bisbe a
fer una conferència a la Universitat d’Estiu de Prada, el 1991, Reestructuració de l’Església als Països Catalans,
en què va demanar una conferència episcopal pròpia, una petició que
després faria seva el Concili Provincial Tarraconense del 1995. Era una
persona molt riallera i no defugia mai cap pregunta. Va ser el bisbe que
va anar a La vida en un xip de Josep Maria Puyal i que quan li
van preguntar per la sida [aleshores encara hi havia qui deia que era un
mal enviat per Déu] ell es va posar seriós i va dir: “No. La sida és
una malaltia molt greu.”.
Com podem conèixer avui el pensament de bisbe Deig i la seva obra?
La nostra associació, que fem conferències i debats, també hem publicat llibres. Molt interessant és Miscel·lània. Homenatge al bisbe Antoni Deig,
en què escriuen amics seus i gent que el va estimar i conèixer, entre
els quals Climent Forner, que va ser el seu company de seminari, la
monja Lucía Caram, que parla sobre El bisbe Deig i la normalitat d’una Església plural,
els mossèns Jordi Orobitg, que va ser el seu secretari, i Jesús Huguet,
el gran intel·lectual de Solsona que formava part del seu entorn. També
hi ha un text de l’actual bisbe Sebastià Taltavull, que era l’assessor
de Deig quan va ser bisbe de Menorca, un altre text de Miquel Barbarà,
que va ser secretari del bisbe Pont i Gol de Tarragona, o un text del
monjo de Montserrat Bernabé Dalmau entre molts d’altres. En el text
d’Huguet, per exemple, podem llegir el que va dir a Prada el 1991.
També heu editat ‘Un camí de camins’, la seva obra poètica completa.
Hi
ha poemes de religió, de natura, d’ecologia... i els imperdibles sobre
Menorca. La recopilació dels poemes va ser idea del capellà Francesc
Romeu, que sabia que al bisbe li feia molta il·lusió tenir editada, com
tenia el seu amic Climent Forner, la seva obra poètica completa.
Com arriba vostè a Solsona i a l’entorn del bisbe Deig?
El
vaig conèixer quan vaig anar a ajudar a muntar una impremta al Bisbat
de Solsona. En aquell lloc –vaig anar diverses vegades a dinar amb les
monges del seminari , que cuinaven com els àngels– hi havia un ambient
com el que hi pot haver a Montserrat, una cosa increïble. Jo fins
aleshores no havia tingut pràcticament relació amb res de l’Església
però què em va passar? Doncs que un dels capellans del Bisbat, Ramon
Alsina Santandreu, que ha mort fa poc, com tots els bons, que s’estan
morint perquè són molt vellets, del Concili Vaticà II, em va iniciar en
la lectura de llibres. Entre els llibres que em va recomanar hi havia
les memòries de Josep Benet.
Li causen una gran impressió?
Em
transformen. A partir d’aquí i amb tot l’entorn de Solsona i el bisbe
Deig començo a entendre un munt de coses i fixa’t que jo, que soc maño,
nascut a l’Aragó, en poc temps vaig acabar independentista convençut.
Gràcies a les lectures dels capellans de Solsona, d’anar a conferències i
tertúlies, començo a entendre el catalanisme, la història d’Unió
Democràtica i Carrasco i Formiguera... i vaig acabar fent-me amic del
monjo de Montserrat que més ha estudiat Carrasco i Formiguera, Hilari
Raguer.
Quan Deig va presentar la seva renúncia perquè havia fet 75 anys...
La
hi van acceptar de seguida! No els interessava. Sempre vam pensar que
el seu successor natural havia de ser mossèn Jordi Orobitg, que era el
seu secretari, però res, a la cúria no li va interessar i van posar en
Trassera. Orobitg era –és– un intel·lectual de primer ordre i biòleg
brillant, però l’Església espanyola no volia un segon Deig, ni per obert
i progressista ni perquè era un patriota català. Orobitg sempre s’ha
volgut mantenir al marge de polèmiques i fa una vida discreta dedicada
als altres, ara a Puig-reig.
I Trasserra?
No
tenia res a veure amb el bisbe Deig. Deig, qualsevol cosa que feia a
Solsona o a la comarca ho petava, en Trasserra va ser una persona
discreta, molt neutre, que no es mullava per res, al contrari que Deig
que es mullava per tot... Jo crec que Deig va muntar la impremta perquè
ningú pogués impedir publicar els llibres de Jesús Huguet, el gran
intel·lectual de la diòcesi, catalanista i progressista que començava a
molestar a la jerarquia conservadora. Huguet, doctor en teologia, era un
escriptor brillant que hauria triomfat a Roma o on hagués volgut però
va decidir bolcar-se al seu poble. Ell deia: “Vull ser capellà de
sotabosc.” Era molt estimat per creients i no creients i va acompanyar
molta gent en la mort.
I el 2010 quan Trasserra es jubila arriba Xavier Novell.
Jo només vull dir una cosa: quan vam presentar el llibre Miscel·lània. Homenatge al bisbe Antoni Deig ,
que va ser la primera vegada que va venir Novell a un dels nostres
actes, jo en persona vaig anar a demanar al bisbe que cuidés els mossens
afins a Deig, els que van estar al seu costat: Huguet, Montraveta,
Alsina Santandreu..., ue eren estimats per tothom. Però no em va fer
cas, al contrari, el distanciament amb els capellans identificats amb el
Concili va ser total.
Què va passar amb mossèn Huguet?
Fixa’t
si les relacions amb Novell estaven deteriorades que un dia mossèn
Huguet va dir que si moria no volia que el bisbe assistís al seu
enterrament. Que una persona tan bondadosa digués això... imagina’t com
estava la cosa.
Però hi va assistir?
Malauradament
mossèn Huguet va morir inesperadament en un accident de trànsit el 2012
i sí, Novell hi va assistir. Damunt del taüt li vam posar una senyera i
el bisbe va ordenar que la treguessin, però no van poder perquè la gent
va començar a cridar. El bisbe tampoc va deixar fer el ball de l’Àliga
dins la catedral i la gent, molt enfadada, vam acabar fent el ball a
fora, a la plaça. Aleshores va ser quan Salvador Cardús, el sociòleg,
que era amic del mossèn, va agafar una estelada i la va col·locar sobre
el taüt. La plaça va esclatar d’emoció; va ser un moment únic,
apoteòsic.
Qui era mossèn Huguet?
Segurament
era una de les persones més brillants de Catalunya, de ment molt oberta
i progressista, en la línia del Concili Vaticà II, i la bondat
personificada. Era un gran escriptor i va ser un dels membres del Fòrum
Ondara. A Xàldigues: crítiques benignes sobre l’Església i el món , que crec que ara l’han reeditat, hi ha recollit part del seu pensament.
Solsona era una diòcesi oberta...
Els qui deien Tarancón al paredón estaven
equivocats perquè el bisbe Tarancón va ser molt obert de mires i
imprescindible durant la Transició. Ha estat estigmatitzat però gent com
Alsina Santandreu o Climent Forner me’n parlen bé i jo et dic:
l’Església catalana és segurament la peça més important perquè el català
s’hagi mantingut en la dictadura. Revistes només en català com Cavall Fort i L’Infantil, que després seria Tretzevents, van néixer a Solsona quan hi havia de bisbe Tarancón. Quan li van explicar va dir: “No entiendo esta obsesión vuestra por el catalán pero si es lo que quereis, adelante.” Què més voldríem que en Novell o el mateix Omella fossin com ell!
I
ara, si el bisbe Deig aixequés el cap i veiés tot el que ha fet Xavier
Novell, abans i després de la seva sonada renúncia, què creu que diria?
Era
un home tan savi, tran brillant i tan fi quan deia les coses (“tan
murri”, diu el capellà Francesc Romeu) que estic segur que la seva
resposta em descol·locaria. Estic segur que diria alguna frase brillant i
alhora piadosa perquè penso que li faria pena.
A vostè li fa pena Novell?
En
el fons sí perquè em consta que té un potencial intel·lectual i que
hagi acabat entrant en totes aquestes contradiccions és inexplicable.
Que un home intel·ligent com ell portés homosexuals a fer teràpia perquè
deixessin de ser-ho no té nom. Hauria d’haver fet sessions per parlar
de la diversitat sexual, en tot cas, perquè tothom pogués trobar el seu
camí, la seva sexualitat, però per convertir-los? Mare meva! Sí que
valoro que no hagi portat una doble vida: però si ara s’ha ajuntat amb
una dona que escriu novel·la eròtica –que, ep, és totalment lícit i
respectable i espero que a ella no se l’estigmatitzi per això– el que
està clar és que el seu discurs ultraconservador s’ha acabat. Què dirà
ara a les persones a qui feia fer teràpia? Amb quina cara? Jo dic una
cosa: si vol el nostre suport, el meu suport en concret, el tindrà, però
cal un penediment, que vol dir que ha de sortir a donar la cara.
Sincerament penso que està mal aconsellat.
Potser està molt sol?
Jo
penso que aquest silenci que manté és perquè l’hi han aconsellat. Si
veritablement vol portar aquesta vida em sembla bé però està claríssim
que s’ha de disculpar perquè està fent tot el contrari del discurs que
havia fet fins ara .
Abans de ser bisbe no era conservador.
Estava
a favor que el celibat no fos obligatori, era partidari que les dones
tinguessin un paper més important a l’Església...Ell deia tot això quan
encara era bisbe Antoni Deig. Després, quan el van fer secretari del
Trassera ja deia tot el contrari. Si no hagués fet aquest canvi
Trasserra no l’hauria promocionat . Si no hagués fet aquest canvi Novell
no hauria estat mai bisbe.
Per la ’desaparició’ del bisbe Xavier Novell, com creu que pot quedar el bisbat?
Hi
ha figures com la de Jordi Orobitg que tothom donaria una salt
d’alegria si el fessin nou bisbe de Solsona. Sembla impossible però
tampoc ningú s’esperava que després de Benet XVI el papa fos Francesc
oi? Per tant jo tinc l’esperança que algun dia gent com l’Orobitg o en
Francesc Romeu siguin nomenats bisbes. L’Església necessita un revulsiu;
aneu a una església: només hi ha gent gran, no hi ha gent jove, no hi
ha entusiasme. Jo penso que la mateixa Església, impedint el celibat
voluntari, per exemple, la participació de les dones, es carregarà
l’Església. Així com a l’Orient el catolicisme està desapareixent per la
força que tenen les altres religions i per les persecucions, aquí
l’Església d’una manera més subtil s’està enfonsant ella mateixa. Fixa’t
que els seminaris estan buits, han de portar capellans de fora, fins i
tot d’altres continents, que està molt bé però no s’identifiquen amb el
poble a qui han de servir....l’Església catalana, la que representava el
bisbe Antoni Deig, ja s’han encarregat de pràcticament fer-la
desaparèixer.
Cita l’1 d’octubre
L’Associació Amics del Bisbe Deig és una entitat cultural catalanista i combativa amb una bona agenda. Aquest any, les cites més immediates són l’1 d’octubre i el 5 de novembre. El primer d’octubre hi ha un diàleg titulat La casa Girona. Un projecte de país, sobre la totpoderosa família Girona i la construcció, entre d’altres i pagant de la seva butxaca, del canal d’Urgell. Parlaran la historiadora Lluïsa Pla, experta en la història de la família Girona, i l’escriptor i periodista Vicenç Villatoro. El 5 de novembre es presentarà el llibre de Ferran Sàez Els morts riallers (Amsterdam), “el retrat més agosarat de la gran impostura de la Transició”. “Amb una barreja quixotesca de realitat i ficció, tragèdia i comèdia, el llibre, llança un torpede al règim del 78 i els seus beneficiaris, i exposa sense embuts aspectes que avui ocupen el centre del debat polític del país”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada