Conte de la nit de Reis

Les restes de cal Coromines de Gisclareny
dissabte passat a mitja tarda. Foto: BNG

Abans els Reis venien amb carro, el millor carro del poble, que era el de cal Coromines. Tenia les rodes, els setze barrots de raigs de cada roda i la fusta coberta per la llanta de ferro, pintats de vermell. Del carro en baixava el rei de manera desimbolta, perquè era pagès avesat a fer el moviment. Abrigat amb apedaçada manta virolada, rostre i mans enfarinades, repartia presents -poca cosa- a la mainada de les masies de la ruralia cada nit de Reis que allà dalt era més freda i estrellada que enlloc.

Aquells nens es van fer grans i van abandonar la pau de la part solella de la Gargallosa, les sortides de sol impressionants, les postes vora l'enforcadura, la verdor dels prats del Roser a la primavera. També van deixar enrere el crit del gall fer, els salts dels isards sobre els roquissars, les esquelles de les vaques i els ramats, les mandroses campanes del Roser i Sant Miquel que cridaven a oració, a gaudi o a dol.

Van deixar l'agricultura i la ramaderia i uns es van ennegrir de lignit a la conca minera, altres envelliren al compàs de la sirena de la fàbrica i l'anar i venir de les llençadores, els que quedaven van emigrar més avall, cap a vora el mar on la gent és més senyora.

Aquells que un dia van ser nens es van fer molt vells o ja es miren aquesta nit des de més enllà de l'Orient d'on venen els Reis. Es van casar, van tenir fills i néts...

A un d'aquests néts li han anat bé les coses i ara amb la crisi està pensant seriosament la possibilitat de permetre's un somni. Fa anys que vol abandonar el brogit. Aquesta nit màgica l'ha vist més clar: demanarà als Reis -es comprarà- una casa al poble on els seus passats havien fet marges de pedra seca per aplanar el terreny rocós i convertir-lo en hort. On havien guardat els ramats, portant-los els mesos de bon temps fins a dalt als Cortils. On havien passat inigualables històries de contrabandistes i maquis que el seu pare les havia sentit a l'avi i ell n'escoltava la primera part cada nit abans d'adormir-se...

M'han dit que la casa escollida podria molt ben ser cal Coromines, perquè el carro hi fa guàrdia davant les parets descobertes de teulada i espera impassible qualsevol destí.

Tres notícies clericals

El físic Jorge Wagensberg

Primera. El 14 de desembre, Lluís Tollar i Puig (Puig-reig, 1975), va ser ordenat sacerdot pel bisbe Traserra a la catedral de Solsona. És llicenciat en Econòmiques per la Universitat Autònoma de Barcelona. El 2003 va ingressar al Seminari Interdiocesà de Barcelona i dos anys més tard va seguir els estudis al Seminario Filosófico Teológico Internazionale 'Giovanni Paolo II' de Roma. Primera destinació: vicari a la parròquia de Súria, on fins ara servia com a diaca.

Segona. El fill de l'advocat berguedà Joan Güell, Joan Güell i Cardona, secretari del consell d'administració d'Iberpotash de Súria, ha estat admès aquest estiu passat pel bisbe Traserra com a candidat a diaca permanent. Güell és, juntament amb la seva esposa, Núria Companyó, delegat de Pastoral Familiar del bisbat. Actualment compagina aquesta tasca amb l'activitat professional a Iberpotash i els estudis de teologia.

El diaconat és una orde del cristianisme antic, desapareguda a l'edat mitjana i recuparada per concili Vaticà II. El primer diaca permanent de l'estat fou ordenat a Barcelona el 1980. El bisbe Traserra ha introduït aquesta pràctica al bisbat de Solsona. El diaca permanent és un grau obert als homes casats que té la missió d'ajudar el bisbe i els preveres en les tasques litúrgiques, de predicació i de caritat fraterna.

Tercera. El físic Jorge Wagensberg, que fa estades i fins ha datat algun llibre a Graugés, té un dubte teològic: "L'eternitat és una gran vanitat. No necessito que em venguin el més enllà. La meva vida quotidiana ja està prou plena. [A més ciència menys religió?] No es pot dir això, Per alguns és veritat, pr altres no, Jo crec que hi ha coses de la mística i la religió que fins i tot són necessàries per a la ciència. Perquè no pots fer ciència sense intuïcions. Una intuïció és com una veritat revelada. El que passa és que, després, l'investigador hi aplica el mètode científic. Però en aquest punt a mi hi ha una hipòtesi fonamental que no sé com resoldre. [Sobre religió?] Sobre teologia. Déu, tal com el definim, no pot ser alhora omnipotent i bo. N'hi ha prou de mirar les portades dels diaris. Aquí hi ha una contradicció que no tinc manera de resoldre". (Entrevista a l'Avui d'avui; 3.1.09).

Està bé que els savis parlin de religió. No és primera vegada que el físic ho fa. En una iniciativa de la revista Foc Nou recollida al llibre Cartes creuades (Mediterrània, 1999) hi va haver un interessanat diàleg a dos entre un creient i un agnòstic on van participar entre altres el bisbe Carrera i el polític Joan Raventós, el físic i poeta David Jou i el físic Jorge Wagensberg, els filòsofs Francesc Torralba i Xavier Ruber de Ventós i el teòleg Josep M Rovira Belloso i el filòsof Eugenio Trías. Llibre interessant, amb pròleg del benedictí Evangelista Vilanova i epíleg del filósof Norbert Bilbeny.

Mor Ermengol Passola, difusor de l'obra de mossèn Armengou

Llegeixo al 3cat.24cat que ha mort Ermengol Passola, mecenes (discos Edigsa i Concentric, llibreria Ona...) i empresari (Mobles Maldà).

http://www.3cat24.cat/noticia/347752/ociicultura/Mor-als-83-anys-lactivista-cultural-Ermengol-Passola

De les moltes activitats de Passola en el camp patriòtic, des d'aquí cal recordar la difusió que va fer de la clandestina Justificació de Catalunya, de mossèn Josep Armengou i Feliu, en les primeres versions (a partir del 1958, edicions primer en còpia mecanogràfica i després en multicopista ciclostil). També va donar a conèixer el conjunt de l'obra del capellà berguedà a través de frases escollides publicades en anuncis a la premsa de Barcelona a través de l'entitat "Amics de Joan Ballester i Canals". (El llibreter Joan Ballester va ser responsable de la publicació clandestina de les Idees i pensaments de mossèn Armengou).

--------------

Aquest 21 de gener farà 99 anys (i l'any que ve en farà 100!) del naixement de mossèn Armengou

Esbós de biografia

Mossèn Armengou va néixer i morir a Berga (1910 – 1976). Una vocació tardana (tenia 21 anys) el va dur a ingressar al Seminari de Solsona. A Berga, ja havia pertangut als moviments catòlics i nacionalistes (federació de Joves Cristians, Congregació Mariana...), col·laborant en publicacions locals. També era músic. Però coneixia més món. Per tal de perfeccionar el seu ofici de sastre, havia viscut dues temporades a Barcelona (anys 1926 i 1931), on va fer amistat amb el també sastre Josep Casals, que el 1933 signaria, amb Ramon Arrufat, el llibre Catalunya, poble dissortat. Aquests dos personatges eren activistes d’Estat Català i pertanyien a la lògia maçònica de l’Ateneu Humanitat.

La sublevació feixista del general Franco va atrapar mossèn Armengou encara seminarista a cal Rovira, de Sagàs, on feia classes d’estiu. Aquí, a la zona republicana, els incontrolats es van fer amos de la situació i l’estament eclesiàstic va ser el que més va rebre. Segons uns càlculs propis, el 85 % de capellans i religiosos assassinats al bisbat (en total quasi foren 160) ho van ser durant els mesos de juliol a desembre de 1936, especialment el d’agost. No cal dir que la vida del “capellà de cal Rovira” va arribar a córrer perill; el seu antecessor en les tasques docents de la casa, mossèn colom, va ser occit a Tarragona.

Mossèn Armengou va passar la frontera el desembre i, per França, va entrar a Donosti, on hi havia el bisbe de Solsona, Valentí Comellas. Va acabar els estudis eclesiàtics al Seminari de Logronyo, on convivia amb estudiants bascos. El 1937 hi va ser ordenat sacerdot pel bisbe de Santander. Aquell dia va escriure al seu dietari : “Jesús meu, per tants màrtirs com us ha donat la nostra Pàtria, per tants sants com us ha portats al cel, per la Mare de Déu de Montserrat, per Sant Jordi, salveu Catalunya!”. El primer càrrec que li donaren fou el de capellà militar en una unitat que refeia ponts. A Durango es veia amb diversos sacerdots bascos; alguns d’ells eren presos, els visitava al convent del Carme. A Gernika escrigué una nota que parla d’Euzkadi i el poble enemic. Les amistats que tenia no van plaure els seus superiors militars i al cap d’uns mesos el destinen al front de Terol. El 6 d’abril de 1939 va tornar a Berga; les tropes de Franco hi havien arribat el 2 de febrer. Aquest pas per l’exèrcit franquista va ser silenciat en les primeres notes biogràfiques que van sortir arran de la seva mort. Sobre aquest aspecte és de justícia citar, per la seva veracitat, allò que van escriure Joan Triadú (“en lloc de servir per espanyolitzar-lo o almenys fer-li fer el paperot, com feren més de quatre, [l’estada a l’exèrcit franquista] el portà de dret, si calia, a ‘Justificar Catalunya’”) i mossèn Josep Perarnau (“cantó misa en Logroño y volvió a Cataluña en pos de las tropas de Franco. En aquellos momentos de turbulencia en que tantos se desalentaron, quedó radiante su espíritu, además de los valores religiosos, su conciencia de catalanidad”).

Un cop acabada la guerra va ser capellà de la colònia Palà de Torruella (1939), organista del Claustre de Solsona (1942), mestre de capella de Berga (1946) i organista de Berga (1954). Era un berguedà tan radical que quan el van destinar a la ciutat de la Patum va dir “Ja m’han fet Papa”. Ulisses havia tornat a Ítaca.

Aquells anys de la postguerra mossèn Armengou era un excombatent que anava a les trobades anyals del 2 de febrer, dia de la “Liberación” local, i fins i tot es queixava de la mala qualitat del vi que servien. Va deixar escrit que per ell i els qui la van patir, el dia del final de la guerra va ser el dia més feliç de la seva vida, que marcava un abans i un després. Però també va escriure, el mateix 1939, “Trobo una pau trista”. Com el passà a molts altres catalans que s’havien passat a l’España nacional, la nova situació tampoc no era allò que esperava.

El 1958 va fer circular la primera versió mecanografia de la seva obra Justificació de Catalunya, que havia anat madurant i escrivint des d’uns anys abans. És una llàstima que encara avui ningú no hagi afrontat l’edició crítica de totes les versions (s’ha editat dos cops l’última) estudiant-ne la seva evolució ideològica.

En l’aspecte estrictament religiós és autor de tres obres. Són el recull d’articles “senzills i a vegades simplistes, sempre plens de bon sentit”, segons el pare Massot) aplegats a Escrits de temps incerts (1965), La llibertat de consciència i encara més coses (1965) i la compilació d’escrits publicat en aquest Full Homilies de mossèn Armengou (1988).

De caire polític tenim, a més de la Justificació, El silenci de Catalunya (1970), que és la resposta a uns articles del filòsof espanyol Julián Marías, i Nacionalisme català. Idees i pensaments de mossèn Armengou (1979), editat posteriorment dues vegades, que sempre ha circulat clandestinament. Són un recull de pensaments de caire nacionalista extrem, que no defuig temes com l’ùs de la violència.

També és autor de tres monografies locals: La Patum de Berga, L’escut de la ciutat de Berga i El Santuari de la Mare de Déu de Queralt. I, encara hi ha la Crònica menuda de la ciutat de Berga, dietari manuscrit que repassa la vida berguedana des del 1948 al 1975. Resta, incomprensiblement, inèdit.

Sobre mossèn Armengou hi ha, a més, ultra una munió d’articles d’interès, les respostes d’una trentena llarga de personalitats (Pujol, Batllori, Cahner, Tarradell, Triadú...) a un qüestionari, aplegades a Mossèn Josep Armengou, avui (1986), i un monogràfic de la revista L’Erol (1987).

Un altre dels aspectes interessant d’Armengou són les dues peticions públiques als bisbes per tal que no apareguessin tan implicats amb el règim de Franco. La primera és anònima (Lletra als Excle·lentíssims i Reverendíssims...), redactada a mitges amb mossèn Ramon Muntanyola, biògraf del cardenal Vidal i Barraquer, i data de 1958. L’altra és del 1960; sota el títol Pro episcopo, va ser publicada, per bé que només la primera part, a la revista Queralt. Al llavors bisbe Tarancón aquest escrit li va causar problemes (“Su último escrito ha desagradado positivamente en las altas esferas eclesiásticas y me llaman la atención...”) i Armengou va deixar de signar durrant una temporada. Els amics li demanaven que ho fes; ell els responia que era fidel a l’Església “i si me’n treien, hi tornaria a entrar vestit de sac, a genollons, amb un ciri a la mà (...) i faria foc de tots els meus escrits”.

El fotògraf Juli Bover, de Bagà

Imatge matinal del Pedraforca captada per Juli Bover

El fotògraf Juli Bover, de Bagà, ha obtingut el 1r premi en la modalitat "Naturaleza" del concurs "Nikonistas 2008" amb una imatge de dos isards. "Nikonistas 2008" és el certamen de la pàgina web dels professionals usuaris de càmeres digitals de la casa Nikon. Hom hi podia presentar tres modalitats de fotografies: "Celebridades", "Deportes" i "Naturaleza".

http://www.nikonistas.com/digital/notices/fotonikon08_lista_de_premiados_2418.php

El fotògraf baganès guardonat és propietari de l'empresa "Juli Bover. Instal·lacions", dedicada a la posada en funcionament i manteniment dels serveis d'aigua, gas, electricitat, calefacció, energia solar i tèrmica, i instal·lacions industrials. A la web d'aquesta indústria hi ha l'apartat "Galeria", recentment actualitzat, amb imatges que són fruit de la "passió personal" pel món de la imatge de l'emprenedor i artista de la capital històrica de l'Alt Berguedà.

http://www.julibover.com/

"Currículum" fotogràfic de Juli Bover:

- És membre actiu de l'AFTDAO (Agrupació Fotogràfica del Taller d'Arts i Oficis de Berga)

- "Premi Ramon D'Urtx". La Pobla de Lillet 1982

- 1r i 5è Premis al "XIV Concurs de Fotografía Parc Natural Cadí-Moixeró 2006", tema: "Racons amagats del parc"

- Premi "Ajuntament de Bagà. Concurs Fia Faia 2006"

- 1r Premi "XV Concurs de Fotografía Parc Natural Cadí-Moixeró 2007", tema: "El món animal al Parc Natural"

- Portada y contraportada (col·lectiu) a la revista "Biorritmes"

- 3r Premi, categoria general, al " XX Concurs de Fotografia Naturalista de Girona 2007"

- Exposició individual de fotografia de natura i audiovisual "Estacions" al Parc Natural Cadí- Moixeró. Primavera del 2008

- Exposició col·lectiva sobre el tema "Aigua" a la Baells. Estiu del 2008

- 4t Premi al "Rally fotogràfico Badia del Vallés 2008"

- Dues menciones d'honor al "Concurs de Fotografia Memorial Joan Ribera 2008"

- Projecció audiovisual "Estacions" al 1er Congrès de Jurats de Fotografia de Catalunya

- Premi del Jurat Popular al "XVI Concurs de Fotografia Parc Natural Cadí-Moixeró 2008"

- Millor col·lecció al "Concurs de Fotografia Imatges de Puigcerdà 2008"

- 1r Premi a la "Festa de la Fotografia de la Federació Catalana de Fotografia 2008"

- Medalla de bronze a la secció d'imatge projectada a la 14ena "Bienal FIAP Natura 2008"

Apunts del Nadal berguedà

Nit de Nadal a Sant Julià de Cerdanyola. Foto: BNG

1. La vigília de Nadal coincideixo amb el senyor Roca, de ca la Parretxa, comprant el diari (Avui) a la llibreria del camí del Roser (Vilalta). S'ha fet una mica gran, però té la mateixa imatge que quan ens atenia darrere el taulell i seva mare era allà al costat... Li dic que una nevada seria bonica, ara per les festes. Em desmenteix amb tanta contundència que li he de donar la raó: "La neu per les festes, mata la gent i les bèsties; al gener, s'hi assenta com un cavaller; i al febrer, marxa com un gos llebrer". No és que recordi la dita, m'ha deixat un bolígraf i l'he anotat al marge de la primera pàgina del diari.

2. Al vespre, Fia-faia a Sant Julià de Cerdanyola. Hi hem arribat amb en Ramon Plana, fill de Can Blanc de Vilacireres, quan ja tothom havia marxat. A la plaça, sota el campanar, encara uns grossos tions escalfen la freda nit. Un senyor que passa ens explica que aquest any hi ha hagut molta gent, però ja són a casa. Que després hi haurà a la missa del gall i que el foc cremarà tota la nit.

3. Missa del Gall a Avià. Cants de la coral i un nombrós grup instrumental. En acabar, torronada a la rectoria.

4. Dia de Nadal. Missa pastorela a Sant Francesc. Unes quatre-centes persones; molta gent. És un acte interessant que incomprensiblement no surt a les agendes. Molts mitjans, aquests dies, parlen de la celebració del solstici d'hivern.

----

A la missa de 2/4 de 12 del matí del 25 de desembre, Nadal, a l’església del convent de Sant Francesc, l’Orfeó Berguedà, amb reforços de membres d’altres corals i l’acompanyament d’instruments de vent, sota la direcció de Narcís Mellado, ha interpretat la “Missa pastorela”, de Busca de Sagastizábal, en memòria del músic berguedà Ricard Cuadra.

Ricard Cuadra havia estudiat al seminari dels franciscans de Balaguer i d’aquella època recordava, fa uns anys, el cant de la “Missa pastorela”. El pare Jordi Grau li va proporcionar la partitura i ell va arranjar-la per a orquestra de corda. Aquesta missa ja s’havia cantat a l’església de Sant Francesc de Berga almenys des de fa una cinquantena d’anys, quan hi havia els estudiants dels cursos de filosofia del seminari franciscà, que hi van ser fins que, l’any 1965, es van traslladar a Barcelona.

El basc Ignacio Busca de Sagastizábal és autor, a més de la “Missa pastorela”, de l’Himne a la Verge de Covadonga, de cançons basques adaptades per a coral com “Bi eusko abesti” i del conegut Himne del XXIII Congrés Eucarístic Internacional (Madrid, 1911). Té un monument a la seva ciutat, Zumàrraga.

Ricard Cuadra va morir l’agost del 1997. Havia dut a terme una important tasca com a dinamitzador musical. A ell es deu la recuperació de les músiques antigues de la Patum.

La presència franciscana a Berga s’ha perllongat durant set segles i mig arribant fins als nostres dies; actualment hi ha tres frares. L’església, d’estil neogòtic, és de la segona meitat del segle passat. Destaca per la seva esveltesa i els vitralls amb motius franciscans i berguedans. El campanar és molt recent.

5. Visita a la pastisseria. M'agrada el cartell dels Pastorets d'aquest any. Dos pastors que baixen i el dimoni se'ls mira pensant-ne alguna. Baixen per les escales d'un carrer berguedà típic, amb les parets mostrant els efectes del temps i la descura dels homes. La Berga real que espera el miracle.

Les drogues del Jordi Royo

Jordi Royo

Jaume Farguell presentarà aquest vespre (dos quarts de vuit), al Casal d'Europa del Berguedà, Els rebels del benestar, de Jordi Royo.

Jordi Royo és psicòleg clínic, reconegut autor d'estudis i treballs, sol o en col·laboració, sobre les drogodependències. Dijous passat (18.12.08) era l'entrevistat de 'La contra' de La Vanguardia, on donava uns consells plens de bon sentit sobre com s'han de tractar els adolescents. En el destacat de presentació en primera persona característic del format de 'La contra', Royo ens explicava que creu en el Déu de la Patum, que baixa a la plaça, i que encara creu en el programa social de les esquerres.

El Jordi Royo és el nen petit de la Fonda Catalunya, del carrer Major. Era l'establiment on, quan n'hi havia (més que ara), menjaven els capellans de la parròquia. Hi regnava l'ambient familiar, tirant casolà, que els pares del Jordi van saber-li donar. Aquell aire tan característic de les fondes de les ciutats mitjanes, mig pageses, mig de la primera revolució industrial.

Quan el Jordi era un adolescent com els que ara són objecte del seu llibre va pertànyer al grup del Pare Jordi, Jordi Grau, franciscà que fa més de trenta anys va revolucionar l'ambient juvenil berguedà amb la pràctica de psicofonies i ara lidera activitats grupals relacionades amb l'energia guaridora de l'univers.

Royo va anar a estudiar a Barcelona i és evident que ha triomfat en el seu àmbit. Treballa per l'administració pública, ha estat capaç de reeixir en l'empresa per ell creada. Sap parlar; és convincent. Una sobretaula al seu costat és un passar màgic, imperceptible, del temps: "Ja són les set?". Per Nadal es converteix en mestre garrofaire. Puja per la Patum, els envejosos diuen que per acompanyar alguna patum fent el ple. Cada any fa publicar a l'Avui una esquela amb frases de perenne recordança el dia de l'aniversari de la mort del seu pare. I allò del "programa social de l'esquerra"? Quan el vegi li pregunto i ja els ho explicaré. Que passin unes bones festes de Nadal.

L'Hospital Comarcal Sant Bernabé de Berga

En primer terme,

l'Hospital Comarcal Sant Bernabé de Berga

Llegeixo a l'últim exemplar del periòdic La Intersindical (estiu 2008), de la Confederació Sindical de Catalunya (CSC), les delclaracions de Carles Romero, auxiliar d'infermeria i delegat de l'esmentat sindicat a l'Hospital Comarcal Sant Bernabé de Berga, a més de membre de l'Ateneu Llibertari del Berguedà i locutor de Ràdio Korneta.

Diu Romero: "És molt possible que degut al nou model territorial reflectit a l'estatut sobre les vegueries es vagin descentralitzant serveis cap a hospitals més grans [que el Sant Bernabé]. Aquest és el cas de la vila de Berga, on, en un futur pròxim, i degut al creixement i remodelació de l'Hospital General de Manresa i del de Puigcerdà, alguns serveis als quals fins ara tenia accés la ciutadania de la comarca hauran de desplaçar-se fora del seu lloc de referència. (...) per exemple, d'aquí [a]uns anys podria ser possible que l'Hospital de Berga estigués centrat en les urgències i les primeres cures i un volum important de la feina [que ara fa] seria assumit per l'hospital intercomarcal de referència".

La restauració de Sant Llorenç prop-Bagà

L'arquitecte i crític taurí Antoni González farà el diumenge 14 de desembre la presentació del monogràfic de L'Erol dedicat al monestir de Sant Llorenç prop-Bagà.

González va fer crítica taurina en diversos mitjans, entre ells La Vanguardia i l'Avui. La seva actuació com a cap del servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona va ser objecte d'algunes polèmiques, com la de la restauració de la Cripta de la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló, d'Antoni Gaudí, que li va suposar la destitució del càrrec.

L'Eloi vol uns pares

L'Eloi vol uns pares és el títol del conte editat per l'editorial Albí que es presentarà el dimecres 10 de desembre, a dos quarts de vuit del vespre, a la Biblioteca Popular Ramon Vinyes i Cluet, de Berga.

Segons les autores, Charo Díez (text) i Susanna Campillo (il·lustracions), " Es tracta de l’explicació, de la forma més senzilla que hem pogut, del procés d’adopció nacional, força diferent i menys descrit que l’adopció internacional" .

Charo Díez, nascuda a Lleó, és de fa anys mestra de l'escola Sant Joan de Berga. També és pedagoga i actualment s'encarrega de la secció d'Ensenyament de CCOO al Bages i el Berguedà.

Susanna Campillo, regidora de Medi Ambient de l'ajuntament d'Avià, és il·lustradora de llibre infantil i juvenil. Ha treballat per les principals editorials: Cercle de Lectors, Edebé, Barcanova, Onda, Cruïlla... Entre els autors pels qui ha fet il·lustracions hi ha Miquel Desclot i Hermínia Mas, aquesta última de Casserres, autora, amb Josep-Francesc Delgado, d'Ulledevellut, narració situada als anys vint al Berguedà.

Borredà: l'alcalde socialista convida a anar a missa

L'alcalde socialista de Borredà, Joan Roma, convida, a través del seu bloc, a assistir a la missa que se celebrarà diumenge a Sant Sadurní de Rotgers.

El senyor Roma és un socialista històric. Crec que últimament està una mica jubilat de la gran política i ara es dedica principalment al seu poble. A mi Borredà m'agrada. És dels nuclis més endreçats de la comarca.

Un apunt: El senyor Roma anava de número 62 a la llista del PSC-PSOE per la circumscripció de Barcelona a les eleccions del 1980 al Parlament. Una mica més endavant, al número 44, hi havia el senyor Josep Montilla Aguilera, actual molt honorable president de la Generalitat. Ho he escrit bé: Josep. Josep Montilla, que ara es torna a dir José.

-----------------------------------------------------------------------------

Annexos:

1. La nota de Joan Roma

2. Detall de la butlleta del PSC-PSOE a les eleccions al Parlament de Catalunya de l'any 1980

1---------------

AQUEST DIUMENGE –MISSA I ESMORZAR A ROTGERS.Un any més , Mn. Felip ha decidit celebrar la diada de Sant Sadurní, a l’església romànica de Rotgers, que com sabeu està dedicada a aquest sant.Per tant el diumenge a les 11 del matí hi haurà la missa dominical i a la sortida l’ajuntament oferirà un esmorzar de pa amb botifarra o cansalada. Una mica tal com es va fer l’any passat.Portarem unes quantes cadires per dintre l’església, pensant en la gent gran i pel poc espai que hi ha. I la resta de gent haurà d’estar a peu dret. A la sortida Mn. Felip vol beneir uns panets que farà fer pel Romaldo,i tot seguit donarem l’esmorzar.Per part de la Diputació de Barcelona, s’oferirà un servei de guia per les persones que vulguin saber la història de la església. Cal saber que tots els monuments restaurats per la Diputació disposen d’un guia per explicar la història del monument. Aquests guies depenen d’una empresa que es diu Dinamització del Patrimoni i s’encuida de tots aquesta monuments a l’hora de preparar les visites.De fet, a l’entrada del camí de Rotgers, venint de Borredà , hi ha un rètol on s’exposa el calendari de visites guiades que es poden fer al llarg de tot l’any.En fi, doncs, tothom qui vulgui anar a Rotgers aquest diumenge ja ho sap. Missa a les 11 del matí , benedicció dels panets, i esmorzar a continuació. Bona festa a tothom.Joan Roma, Alcalde

2------------------
De la web de la Generalitat
http://www.gencat.es:8000/oeleccions/owa/p14.consultar_candi_candi?v_tipus_eleccio=A&v_any_eleccio=1980&v_num_eleccio=1&v_codi_provincia=8&v_codi_partit=6

44 Josep Montilla Aguilera
45 Anna Comas Valls
46 Rosa M. Domenjó i Martí
47 Rafael Arroyo Rodríguez
48 Manuel Ramos Villalón
49 Jesús Esteban Pérez i Marín
50 Josep M. Yrurtia i López
51 Josep Cutillas i Tomás
52 Anastasio Sánchez Moya
53 Fca. África Dolores Lorente Castillo
54 Rafael Roig i Milà
55 Miquel Calle García
56 Josep Vicenç Vela Aznar
57 Francesc Soler i Vendrell
58 Salvador Coromina i Romagosa
59 Margarida Pidelaserra i Antolín
60 Francesc de Borja Aragay i Prades
61 M. Pilar Domínguez i Romanos
62 Joan Roma Cunill

El Pedrafroca des de Gisclareny

La posta de sol d'aquest vespre des del cap de la Gargallosa. Foto: BNG

S'està construint un nou mirador del Pedraforca. És al cap de la Gargallosa, sobre el nucli del Roser, a Gisclareny. Ja hi ha fets trossos d'escala que pugen per la roca i el bastiment de la plataforma des de la que es veuran prodigioses vistes per totes bandes. Però des d'allà dalt els ulls se'n van cap al massís de doble enforcadura.

A sota, les teulades de Gisclareny que poc a poc tornen a cobrir els edificis que la diàspora de la segona meitat del segle passat havia convertit en parets inacabades de pedra. A sota, el campanar; al costat, la rectoria on s'havien hostatjat el poeta satíric fra Jordi de Pinell i el Cabrer.

La finestra per on se suposa que s'escapava el bandoler ara és una porta, on hi havia els matolls hi ha un balcó. Encara hi ha la teulada del forn des d'on amb una gambada s'enfilava a la finestra. Es fa fosc. El Pedraforca ja només és una silueta negra, al cel encara blau s'hi dibuixa en diagonal una gran pinzellada vermellosa. Tot és silenci. Fins que una remor inquietant s'acosta guanyant en intensitat. El pensament encara no ha tingut temps d'imaginar explicacions possibles que l'enigma s'ha desxifrat oto sol. No és el Cabrer i la seva partida. Són els cavalls del Pedrals -el batlle, Joan Tor- que s'han escapat del prat i trepitgen sorollosament el paviment enllosat de la plaça. Fa un aire fresquet.

Un dinar a cal Nen

Darrere la barra de cal Nen, sota el Pedraforca blanc i negre del Deseures (exmaqui, fotògraf), d'esquerra a dreta i del darrera al davant: Xavier Barbé (periodista -Tele/eXprés. Avui, TV3), Ramon Felipó (advocat, bibliòfil, escriptor), Queralt Calderer (procuradora dels tribunals), Lurdes Sensada (ídem) i Magda Alsina (excorreponsal de premsa, excarnissera el carrer Major, sommeliere de la casa).

Sóc testimoni de la qualitat del dinar, de la bondat de l'ambient d'aquesta casa dedicada des del primer dia (1884) al negoci de l'hostaleria. Cal Nen és des de fa més de setanta-tres anys un feu de la família Alsina, un oasi de pau i tranquil·litat tan amagat vora de la riera Demetge que només un nas fi, una sensibilitat acurada, s'hi pot acostar.

El dinar del dissabte? S'hi van tocar temes humans i divins, política, economia, història (dels anys 60 - 70 del segle passat), societat, varietés, televisió... Se'n va parlar fins que el sol del canvi d'hora se'n va anar a fer nones avisant d'aquesta manera a la concurrència que era el moment d'aixecar-se o pensar en el sopar. Cosa impossible, aquesta darrera, tot just acabant d'assaborir tan delicades com escaients menges regades amb el vi da la casa i l'amabilitat del seu personal.

En la mort de Jacques Gilard

Jacques Gilard, estudiós i divulgador de l'obra del berguedà Ramon Vinyes, va morir a Tolosa el dissabte 1 de novembre. En aquesta nota el diari colombià El Tiempo, que enganxo a continuació, diu que Gilard té una investigació inèdita sobre Vinyes. Esperem que la publiquin (a Colòmbia, naturalment).

----------------------------------------------------------------------------------------------
Murió Jacques Gilard,

el hombre que presentó en sociedad la literatura del Caribe Colombiano

Jacques Gilard, critico literario fallecido el sábado a los 80 años.

Tenía 80 años. Falleció en la madrugada del sábado en Toulusse (Francia), víctima de un cáncer de garganta producto de su adicción al cigarrillo.

Jacques Gilard fue el crítico literario francés que dedicó buena parte de su carrera profesional a la investigación sobre de la obra de Gabriel García Márquez y el denominado Grupo Barranquilla.

Ex rector del Centro de Estudios Latinoamericanos de la Universidad de Toulouse y director de la revista Caravella, Gilard llegó a Barranquilla a comienzo de la década del 80.

Su permanencia en Colombia duró dos años, tiempo en el profundizó sobre el autor de Cien años de soledad y sus amigos de La Cueva, entre los que sobresalieron Álvaro Cepeda Samudio, Alfonso Fuenmayor, Ramón Vinyes y Germán Vargas.

El gran aporte de Gilald con relación a García Márquez consistió en haber recopilado la obra periodística que éste publicara en los diarios El Universal, El Heraldo y El Espectador, y que más tarde presentó, en formato de libro, en los volúmenes Textos costeños y Entre Cachacos. También sacó a la luz una recopilación de textos publicados originalmente por García Márquez en Venezuela y Europa.

Durante su estada en la capital del Atlántico, Gilard cosechó entrañables amigos como Teresa, mejor conocida como Tita Cepeda ¿esposa del inolvidable Álvaro Cepeda Samudio¿, y los intelectuales barranquilleros Ariel Castillo Mier y Álvaro Suescún Teledo. Este último resalta el gran impulso que Gilarad les dio a los escritores del Caribe colombiano en Europa:

"Gilard fue determinante para nuestros colegas compatriotas en el Viejo Continente. Por ejemplo, a Julio Olaciregui lo recomendó para que le publicaran por primera vez en Le Monde; Ramón Molinares Sarmiento y José Luis Garcés González son conocidos en Francia gracias a la crítica que Gilard hizo de sus obras".

Ariel Castillo, crítico de literatura, afirma que "Gilard mostró cómo Barranquilla ha sido un faro cultural en Colombia. En un país conservador como el nuestro, Barranquilla ha cumplido desde 1917, con la revista Voces un papel renovador en la literatura, el periodismo, las artes plásticas y la música. Eso nos lo reveló Gilard a través de sus investigaciones".

El escritor y cineasta Heriberto Fiorillo, recuperador de La Cueva, dice sobre Girald:

"Si un catalán, Ramón Vinyes, intuyó y estimuló la grandeza de García Márquez, otro catalán -Jacques Gilard- nos enseñó a desentrañarlo y valorarlo. Pionero entre los grandes analistas de Gabriel García Márquez, toda biografía de Gabo o todo estudio de su obra -y sobre la obra literaria del Grupo de Barranquilla- debe pasar por las revelaciones de Gilard. ¡Ah!, y darle el crédito. Celoso de sus descubrimientos hasta la exageración, llegó a polemizar con el mismo Nobel, con su hermano Eligio García y con Mario Vargas Llosa sobre la precisión de fechas, el origen de un cuento o la impresión de un libro. Enamorado de Macondo, pasó largas temporadas en Barranquilla, la ciudad que él aseguró en el mapa literario del mundo y que le inspiró escribir también sobre la obra periodística de Álvaro Cepeda Samudio, la literatura de Marvel Moreno y una investigación impublicada de Ramón Vinyes, su compatriota".

FAUSTO PEREZ VILLARREAL

Corresponsal de EL TIEMPO

BARRANQUILLA

La nena del Ferran Coma

M'hi ha fet tornar a pensar aquest paràgraf d'un escrit de l'Andreu Barnils, que és llarg,`però el copio sencer:

"Als poetes, els passa com als músics del país: es troben en plena efervescència, vessen qualitat i es mantenen, en canvi, discrets, molt discrets, fent camí sense soroll. L'altra nit, per exemple, vam anar a l'Apolo a veure els músics U_ma en directe. Tot i que em resulten més plaents en estudi, vaig tornar a comprovar que la seva música és poesia. Érem quatre gats, és cert. Però, com la nit dels poetes a la Zona Franca, érem quatre gats feliços. The happy few, que deia aquell".

U_mä són el Pau Vallvé (veu, guitarra, bateria, acordió, melòdica, theremin, percussió, carilló i teclat) i la Maria Coma (veu, piano, carilló,teclat, melòdica, percussió itheremin). Em van dir que havien actuat a la Font del Balç aquest estiu; quan ho vaig saber ja havia fet tard. El 14 d'aquest mes actuen a Manresa (El Sielu; dos quarts de dotze de la nit). Massa tard per qui, a les portes de la senectut, s'ajoca a l'hora des gallines.

U_mä són els protagonistes d'un espot de 32 segons sobre el reciclatge patrocinat per la Generalitat de Catalunya que fa uns mesos va circular molt per la televisió. El pare de la Maria Coma, el Ferran, és del meu poble, Avià. Concretament del Molí de la Coromina, com encertadament ell mateix ens recorda en els escrits que publica a la revista local "Ressó de Ressò". El Ferran va tenir una activa vida política a l'època de la transició; d'això deu fer cap a uns trenta-cinc anys. Té un càrrec de certa importància a "la Caixa" i només el veiem per aquí dalt de tant en tant. El seu pare, el Lluïset del Molí de la Coromina, era d'una família que va venir del cantó de Montmajor. Pagès, músic i actor teatral aficionat, era un home molt religiós. Per tirar endavant una família nombrosa com la que va formar devia haver de fer mans i mànigues. La seva descendència ha donat gent dedicada a la indústria, a la medicina, a l'ensenyament, a la pagesia, a la construcció, al transport. L'estudi de la nissaga dels Coma d'Avià, tres generacions, posem per cas, crec que tindria el seu interès.

Escrits de guerra

Diu que un fill del Ramon Barnils va anar a Poblet per fer cessió de l'arxiu del pare al monestir i remenant va trobar un dietari de guerra que uns anònims escrivien per encàrrec de la Generalitat, amb anotacions del president Companys i de Tarradellas, un dietari misteriosament inèdit fins ara i que aquest fill del gran periodista és a punt de publicar en una petita (fins ara) editorial que regenta. Diu que són uns papers transcendentals per entendre la posició del govern durant el conflicte: l'obra cultural i educativa, la indústria bèl·lica, el salvament de persones, la confiscació de béns. Diu que Tarradellas se'l va endur a França, el seu pare el va salvar de la Gestapo i va tornar al país amb l'arxiu que porta el nom de l'expresident.

Un berguedà al Cor de Teatre

El berguedà Jordi Plans, mestre de professió, actualment destinat al Ceip (aviat Escola) Sant Joan de Berga, és un dels integrants del Cor de Teatre, on fa la veu de baix.

El Cor de Teatre, formació estable integrada per 20 cantants, es va crear l’any 1998 a Banyoles amb l’objectiu d’interpretar un repertori pertanyent a diverses èpoques i estils amb la particularitat d'incorporant-hi l’expressió teatral.

El Cor de Teatre ha actuat en nombroses sales del país i de França. Des de l'any 1998 té cura de la part musical d'Els Pastorets de Banyoles. Els dies 21 i 22 del passat mes de juny va actuar al festival Eclats de Voix (Auch /França), amb l'espectacle El concert i el concert coral a l'abadia de Flaran (Valence-Sur-Baïse / França).

Representació del retaule de Serrateix

Mn Climent Forner al campanar de Serrateix

amb les muntanyes del Berguedà al fons
l'agost passat. Foto: BNG.

Monestir de Serrateix. Festes d'octubre, aquest any en el marc de l'Any Climent Forner Dissabte 4 d'octubre, a 2/4 de 10 del vespre Representació a l'interior del temple del 18è Retaule de Sant Maria i Sant Urbici, amb text de Mn Climent Forner, que escenifica els mil anys d'història del monestir. A la sortida, gran foguera a la plaça, amb torrades i vi bo per a tothom. Interessant efecte del foc nocturn en el marc d'aquest paratge. Diumenge 5 d'octubre, a 2/4 de 12 del matí missa presidida pel P. Bernabé Dalmau, benedictí de l'abadia de Montserrat, germà del polític igualadí socialista -darrerament més aviat escriptor- Antoni Dalmau, que fou president de la Diputació de Barcelona a l'època del president Tarradellas.

Més sobre l'actuació de Toni Castells i la Beth a Vic

Un altre fragment del concert de Vic

Sobre l'actuació de Toni Castells i, entre altres, la Beth de Súria a Vic és interessant aquest bloc del pare del Toni
http://campusplegamans.blogspot.com/

Un nen de Puig-reig ingressa a l'escolania de Montserrat

L'abadia de Montserrat. Foto: BNG

El nen Ramon Vilardell i Bellés, de Puig-reig, de quart de primària, és un dels dotze nou escolans que aquest curs han ingressat a l'Escolania de Montserrat.

Les properes actuacions que la prestigiosa formació musical farà fora del monestir són:

10 d'octubre. Monestir de Sant Miquel de Cuixà (Conflent) amb motiu de l'Any Oliba.
14 d'octubre. Catedral de Nôtre-Dame, de París.
16 d'octubre. Lodi (Milà, Itàlia).
16 de desembre. Actuació a la seu del Parlament Europeu d'Estrasburg responent a una invitació de la Unió Europea.

El berguedà Toni Castells va actuar a Vic

Mercat de Música Viva de Vic 2008
Gravació -de mala qualitat- d'un fragment de l'actuació memorable d'ahir dissabte de Toni Castells (al piano) i, entre altres, la Beth, al Cinema Vigatà.


Toni Castells és el segon, a l'esquerra del lector, al costat de la Beth. Foto BNG.

El Berguedà Toni Castells i la Beth de Súria actuaran dissabte al Mercat de Música Viva de Vic

El berguedà Toni Castells i la Beth de Súria. Foto: Xavier Vila

El berguedà Toni Castells presentarà l'òpera contemporània Momo Live Show al XX Mercat de Música Viva de Vic el proper dissabte 20 de setembre (9 del vespre, Cinema Vigatà). Entre altres, l'acompanyarà la Beth de Súria que, a més de cantar, recitarà una selecció de poemes de Miquel Martí i Pol.

En aquesta òpera, Toni Castells és acompanyat per la Beth de Súria, la irlandesa Roberta Hoet, la soprano neerlandesa Amalia Whiteman, el Tan String Quartet del Royal College of Músic de Londres dirigit pel compositor alemany Moritz Schmittat i la fotògrafa islandesa Maria Kjartansdottir, responsable de la part visual de l'espectacle.

Entre cançó i cançó, la Beth de Súria llegirà una selecció de poemes de Miquel Martí i Pol. Aquesta no és la primera vegada que la Beth s'apropa al poeta de Roda de Ter, ja que havia participat a l''homenatge celebrat al teatre Nacional de Catalunya interpretant una versió de 'No demano gran cosa' composada per Albert Guinovart, que la va acompanyar al piano.

El Toni Castells va néixer el 1976 a l'Hospital Vell de Berga. El seu pare és tècnic agrícola i llavors treballava a Berga; en aquella època va publicar un interessant article sobre el mercat de Montmajor a L'Erol. El Toni va anar al col·legi de les Carmelites i havia portat la guita xica de la Patum infantil.
----------

Transcric una nota publicada a L'Erol l'any 2006, a la secció 'Dietari':

El concert de Roger Mas a Solsona

Fragment dels Goigs de la Mare de Déu del Claustre
en la versió de Roger Mas

Dissabte, 13 de setembre. Solsona.
Segon concert de presentació de 'Mística domèstica' de Roger Mas.

Roger Mas és possiblement la millor veu masculina de l'actual panorama de la cançó. Potent, amb les vocals pures de la ciutat mitrada de la Catalunya Central. Conjunt instrumental liderat pel berguedà Xavier Guitó, responsable dels arranjaments. Resultat: concert memorable.

Peculiar versió dels Goigs a la Mare de Déu del Claustre, actual, digna, emotiva i orientalitzada. Ball de l'Àliga de la Patum i Gegants de Solsona, l'esclat festiu del Corpus esdevingut plasmació musical d'un sentiment localista i universal a la vegada. Jacint Verdaguer, de mètrica exacta i paraula apassionada, llegit / musicat amb encert. Els músics són ombres sobre un fons vermell. Molt bé, Roger!

A fora, fresca una mica tardoral. El Castellvell il·luminat i els carrers tranquils. La plaça de Sant Joan. Les acolorides teulades restaurades de la catedral. El portal. En aquesta nit serena, la lluna clara cau sobre els camps del Solsonès...

11 de setembre

Fragment de Les barres de sang,
de Jacint Verdaguer
-cant X de la Llegenda de Montserrat-
i versió històrica d'Els Segadors
-interpretada per Rafael Subirachs
a les 'Sis Hores de Cançó a Canet' (1975)-.

Carles mira ses ferides,

ses armes mira el Pelós,
tot mirant les seves armes
sospirava de tristor.
-No sospireu, lo bon comte,
mon metge arriba tantost.
-De les nafres no me’n sento,
sols me sento de l’honor,
puix en lo camp de batalla
per mon escut no hi ha flors.
-Si el teu escut n’està sense,
ton pit n’està vermellós.-
Posa els dits en la ferida,
los passa pê l’escut d’or.

Si el comte Jofre plorava,
encara plora més fort,
mes ses llàgrimes de pena
ja són llàgrimes de goig.
-Gran mercès, lo rei de França,
gran mercès, l’emperador.
Si no puc tornar a veure-us,
Catalunya i Aragó,
est testament vos envio
escrit amb sang de mon cor,
gravau-lo en totes mes torres,
brodau-lo en tots mons penons,
i portau les quatre barres
a les quatre parts del món.-

Oh soca de nostres comtes,
Déu no et vol arrencar, no;
de les barres catalanes
tu en seràs lo portador;
grans províncies les esperen
per gravar-les en son front,
los espanyols en ses armes,
los catalans en son cor.

L'aplec de Gresolet

Final del cant dels Goigs de N. S. de Gresolet
i paraules de Mn. Ramon M. Anglerill

Aprofitant l'aplec de Gresolet han estat beneïdes dues imatges de la marededéu, una al cambril i l'altra en una cova propera al santuari. L'original és custodiada a l'església parroquial de Saldes i portada al seu lloc originari només el dia de la festa. Gresolet -l'edifici- està força malmès des de la guerra civil i necessita una restauració a fons, i l'electrificació.

Avui també baixen les vaques de Saldes que durant els mesos d'estiu han pasturat a les Costes i durant uns dies senyoregen els verds prats de la vall omplint l'aire de l'alegre dringar d'esquelles. Comento a un del país que em sembla veure-hi menys bestiar que altres anys i m'explica que han baixat prop de dos-cents caps, però una quantitat semblant s'ha quedat a les Costes: "El ... va a la seva".

Ni un bolet, malgrat el que deia algun diari. "Encara ha de ploure i falten uns quants dies". Un pagès vell recorda que per la guerra -ell tenia set anys- van obligar els homes de Saldes a cremar l'altar barroc de Gresolet. "Si no hi anaven, els mataven". També parla les processons que hi feien de Saldes, Gósol i Gisclareny. "Era un altre temps; totes anaven a parar a Gresolet". Una mica més enllà el tema és l'aigua de Gósol. "Allò que deia el diari de dissabte passat és somiar. Amb l'actual situació econòmica no hi ha cap empresa que estigui disposada a fer la planta embotelladora de Torrentsenta". Un escampall de taules parades i esporàdics focs fan pensar que tota questa gent aviat s'aplicarà a les particulars activitats gastronòmiques i les esquelles ompliran de música el silenci de la vall.

Cinc anys sense el bisbe Deig

Enterrament del bisbe Deig a la catedral de Solsona

Aquest 12 d'agost va fer cinc anys que va morir el bisbe Deig. Qui se n'ha recordat? Davant de tant silenci, copiem del full Arxiprestat al dia. Pla d'Urgell, núm. 162, agost del 2008:
"(...) l'estil i l'obra del bisbe Antoni que va aportar il·lusió en la grisor del nostre viure eclesial i social, que va esdevenir mediàtic sense pretendre-ho i va ser una veu escoltada per molts, i que, malgrat incomodar a altres, no va defallir en les seves fidelitats. Que la llosa de silenci, tàcitament imposada, i el volgut afany d'esborrar i d'estrafer la seva memòria trobin en nosaltres el contrapunt necessari per vindicar l'home, el bisbe, el patriota".

Els gegants de Saldes

Els gegants de Saldes aquest matí

Festa Major a Saldes en honor a Santa Severina que a la localitat es venera des de que, allà cap al 1700, un capellà de Bagà va lliurar-ne a la parròquia de Sant Martí unes relíquies. La imatge històrica va desaparèixer durant els desordres del 1936 - 39 i l'actual fou encarregada a Olot: porta corona, tot i no haver-hi constància que fos reina, i la palma del martiri.

Ha predicat mossèn Ramon M. Anglerill glossant la digna d'imitar senzillesa de la santa patrona que ni surt al calendari. En un moment donat ha fet una breu referència al passat agrícola i miner i als canvis urbanístics: "S'han fet moltes cases i el poble ha crescut, bé o malament" (la citació és de memòria). En sortir de missa, els gegants i els nans han ballat fins a la plaça sota el Pedraforca emboirat .

Esportistes i guerrillers. A propòsit de Rafael Nadal

Foto: Esteban Cobo, EFE. (La Vanguardia 17.8.08)

Calaix de sastre motivat per la imatge que avui publiquen alguns diaris on el tennista manacorí Rafael Nadal somriu pletòric, embolcallat amb la bandera espanyola, després d'aconseguir la medalla d'or als Jocs Olímpics de Pequín.

1. De 20 minutos (7.8.08):

Rafa Nadal se cabrea ante la pregunta en catalán de un periodista a Robredo

En apenas media hora, nos dio tiempo a hacer unas veinte preguntas, quince de las cuales fueron para el virtual número uno mundial, Rafa Nadal. Jugadoras como Nuria Llagostera o María José Sánchez no abrieron la boca, mientras otros como Nicolás Almagro y Vivi Ruano bromeaban intercambiándose los papelitos con sus nombres. David Ferrer estaba un poco más a su bola, mientras Robredo, otro que no paraba de bromear con Nadal y Almagro, sólo cambió el gesto cuando le quisieron preguntar en catalán y él se quedó en ascuas. Nadal zanjó el asunto: "Mejor en español". El de Manacor se pilló un cabreo importante por la cosa.

La rueda comenzó con un pequeño lío. Ante la invasión de periodistas, Nadal no supo ni cómo empezar: "¿Contesto en español o en inglés?", dijo entre risas.

2. De La Vanguardia (17.8.08):

El próximo número uno del mundo, que reconoció sentirse más deportista que tenista en los Juegos de Pekín, vivió unas sensaciones especiales en el podio, cuando sonó el himno español.

"No me había imaginado estar en el podio. Pero es especial. Cuando gané Roland Garros oí el himno español, y alguna otra vez. Pero nada como aquí. En los Juegos Olímpicos es especial", añadió Nadal.


3. De Josep Armengou: Nacionalisme català. Idees i pensaments. Sense peu d'impremta (1977?) i Edicions de l'Albí (2006):

L’estat franquista ha transformat l’esport en una droga per a anestesiar el poble. I Catalunya ha picat l’esquer. Com si totes les aspiracions nacionals de Catalunya es reduïssin a conquerir un títol ʺnacionalʺ espanyol. Hom té el pressentiment que cada vegada que el Barça ha guanyat un partit de Lliga espanyola, Catalunya ha perdut una batalla.

Sentimentalment, és clar, tots voldríem que el Barça fos campió cada any. I hem de reconèixer que a través dels colors d’un club també hem defensat el país, quan no hem pogut defensar‐lo d’altra manera. Però potser ens hi hem entossudit massa. Si pensàvem amb el cap potser començaríem a escatir la conveniència que tots els equips catalans se separessin de la Lliga espanyola. La independència esportiva també forma part de la independència nacional. Això, ara com ara, sona a utopia. De tota manera, ens convindria deixar de tenir el futbol com a primera vivència comunitària i començar a pensar en coses més importants.

Hem confiat la defensa de Catalunya a uns equips de futbolistes, la majoria dels quals ni catalans no són. A Catalunya, en lloc de pagar futbolistes, potser li hauria valgut més pagar guerrillers.

La Festa Major de Gósol

Actuació de Les Violines


Cant dels Goigs a Santa Maria de Gósol

De festes majors n'hi ha moltes, però la de Gósol llueix amb llum pròpia. Sobre la d'aquest any, aquí van unes notes insignificants.

1. L'amenaça de pluja va motivar el canvi d'escenari i una mica d'endarreriment a l'hora de l'inci del concert de Les Violines. Molt públic i entusiasta. A destacar, les peces del Ferrer de Tuixent, a qui les noies consideren el seu mestre.

2. Sembla que entre els bars i fondes s'hi respira un cert ambient de crisi: no hi ha tanta gent com els anys anteriors. Queixes dels ramaders pels preu escanyat dels vedells. "Ara hi perdem; si no se soluciona, haurem de treure'ns les vaques".

3. Molta gent a la Missa Major. Pregàries a càrrec de mossèn Ballarín. I entre pregària i pregària, els comentaris. "La política separa, la festa Major uneix". "Preguem pel nostre rector: que Déu ens el conservi, però no ens l'augmenti". Al final, cant dels Goigs, amb lletra de Mn. Pere Ribot, música de Mn. Ballarà (i dibuixos del gravador Antoni Gelabert).

4. Passen de les sis de la tarda i diguem que la plaça està plena. Sona El gato montés. No és una plaça de toros, és la plaça de Gósol presidida per la font de la Dona dels plans de PIcasso. No surt cap brau sinó els dansaires del popular Ball de les coces. Després entren els nans, i els gegants que volten al so de l'Islas Canarias. Tinc entès que el pasdoble és una música d'origen castrense -marxa militar- també interpretada a les corridas i als balls populars. A l'època de la globalització jo proposo als gosolans que l'entrada dels dansaires es faci al ritme de galop -que és més airós que el pasdoble i d'origen hongarès, per tant, menys belicós- i que els gegants segueixin els compassos d'una banda de grallers -la gralla, nom d'origen occità, probablement és l'evolució de la xirimia curta, instrument documentat a Europa a partir del segle XIII-.