"Dietari" publicat a "L'Erol" núm 91. Hivern (desembre) del 2006
La cosina colombiana
23 d’abril, Sant Jordi. He baixat a Barcelona amb l’Alsina Graells. Arribant a Pedralbes ens creuem amb el Trambaix i, a l’altra banda, davant la porta del Palau, s’endevina el moviment de la tradicional recepció, ara en versió progressista. Em diuen que un dels restaurants encarregats del càtering és el Sala, de Berga. Al Palau Robert, a l’exposició de cartells publicitaris, segons el comissari, també Robert de nom i de cognom Rodergas, «per conèixer, recordar i aprendre», hi ha els dels històrics (Utrillo, Opisso, Casas) i imatges que em transporten als anys de la infantesa: Philips, Tintes Iberia, Norit, Cola-Cao... Aquí mateix, mentre a Pedralbes deu seguir formiguejant la fragilitat del poder, veig dues exposicions més. Una, sobre els fotoperiodistes Pérez de Rozas. Em quedo amb la instantània del sumaríssim contra Joan Comorera, del PSUC, amb Josep Benet d’advocat defensor. Són fills de Cervera tots dos, com el Pep Salat. És de l’any que vaig néixer. L’altra exposició, dedicada al periodista Lluís Carandell, m’ha fet tornar a la memòria una conferència que va fer als anys setanta el seu germà, Josep Maria, col·laborador de les pàgines literàries del Tele/eXprés, a la biblioteca de la Berga del temps en què la Leonil·la Boixader la portava amb esperit escolta. Va parlar, aquell dia, de la literatura com a viatge, els Pastorets com a model, i el desarrelament dels escriptors «d’ara».
Passeig de Gràcia avall ens trobem mossèn Ballarín amb una noia, la «cosina colombiana», dels seus parents transatlàntics que no fa gaire va descobrir i que han motivat uns quants viatges al país i diversos papers de qui tan bé es mou en el camp de la pastoral mediàtica. Aprofito per a fer-los una foto. Estan riallers: ell, el de sempre, i ella... bé, amb la rosa de Sant Jordi, el mòbil, el casc de la moto, la bossa verd pistatxo a l’espatlla i un top discret. El mossèn se’n va amb un «Ja ens veurem allà dalt» de complicitat gosolana. Diu que ve de signar llibres al costat del Nobel José Saramago, que ahir va ser a Navarcles pel Festival de Cinema Solidari, i aquest lloc, Navarcles, em recorda que he de trobar un exemplar de K. L. Reich, de J. Amat-Piniella, de Manresa, com la Gemma Espelt, a qui dec el coneixement del Blue Tropic. La Gemma, de nena, era gimnasta del GYC de rítmica i el 1992 va intervenir a la cerimònia inaugural dels Jocs de Barcelona formant part del grup que va donar la volta a l’estadi amb les cintes dels colors olímpics. També va participar en un torneig a Xile amb l’Ester Pons, d’Avià, que no fa gaire vaig saludar al Born 12 del passeig de la Pau anant a recollir el cedé Remixes 06, de Música Global. En aquesta botiga vaig poder felicitar el Josep Tusón, exregidor d’Iniciativa a Berga, que hi era en aquell moment, per haver parlat fa poc en una entrevista de l’aspecte ecològic de l’abocador de Font Ollera i està molt bé que algú en parli.
El dia de Sant Jordi ha donat per a més, però no tinc ganes de seguir aquestes notes mentre l’i-Pod em porta tres versions tres del Yesterday –Lennon, Ray Charles i la que Manel Guix acompanya al piano– i la blanca flor del vell perer que em separa del Pedraforca ara verdeja sota el cel blau com els ulls de qui no escriuré el nom.
Notes de natura
24 de maig. He rellegit unes notes que vaig apuntar després d’una sortida feta fa uns anys a prop de Coll de Pal, sobre Bagà.
«El marxívol és una planta que encara no floreix. Fa pudor i el nom científic és Helleborus phoetidus. Aquesta última paraula, phoetidus, és de la mateixa família que fètid, que fa pudor, i ja s’entén per què la planta és coneguda amb aquest nom. L’ausona és una herba que agafa una forma rodona; l’arrel sembla una escombra. Serveix per estabilitzar el terreny. Per als que no hi entenem, sembla una mata de fenàs. La pota de cavall ja comença de florir. Primer li surten les flors i després les fulles. Per això diuen que té els fills abans que els pares. És de color groc. La blenera, Verbascum de nom científic, servia, abans, per fer el ble dels llums d’oli. També era usada, seca i trinxada, tirada a les basses, per intoxicar els peixos. Com que no fa mal a l’home però mata els peixos, era un sistema antic de pesca. La seva flor és groga, de vegades blanca. Les fulles, peludes, com de vellut.»
Qui ens feia aquestes explicacions era el botànic Josep M. Busquets, sempre tan franciscà, tot i la seva dèria, que ja tenia quan anàvem als Hermanos, que ara se’n diu La Salle, de dibuixar avions de guerra amb bolígraf. Tot d’una se m’ha fet present la imatge del Busquets, aquell dia, apartant la mirada de la vegetació, alçant la vista cap al cantó d’Encija i indicant-nos: «Allà, en aquell esvoranc, el Lluís hi va descobrir les petjades de dinosaure.»
El Lluís, que en aquella sortida s’encarregava d’explicar-nos els fòssils, polièdric com era, va abandonar per un moment la paleontologia i es va endinsar de ple en la cara filològica tot embrancant-se en la toponímia: «Segons el diccionari etimològic de Joan Coromines, el nom Encija ve de sitja» i va dir-nos el lloc exacte on hi ha les cavitats, que ell tenia perfectament localitzades. Però no va donar gaire importància al seu descobriment de les petjades, hi va passar com de puntetes. Vaig afegir a les anotacions que el va fer el 1985, quan va passar per la paret de calcàries que l’explotació a cel obert de Carbones Pedraforca havia deixat al descobert. També hi vaig apuntar que el Lluís ens va dir, aquell dia, que era una bestiesa tenir les petjades a la intempèrie, que allò que la natura havia guardat durant unes quantes desenes de milions d’anys nosaltres ho deixaríem perdre, a causa de l’erosió, en poc temps.
He explicat tot això perquè a aquest Lluís, el Lluís Viladrich i Pons, de 48 anys, meticulós i polièdric, l’hem acomiadat aquesta tarda, en una emotiva cerimònia dirigida per Mn. Ramon Viladés, al bosc de les alzines de Santa Maria d’Avià. Al final de l’acte, la banda de l’Escola Municipal de Música de Berga ha tocat El cant dels ocells mentre el cotxe fúnebre s’enduia el taüt carretera dels xiprers avall, en aquell paisatge que ell tant va estimar. Com un ocell... Bonic final per a qui tants esforços va esmerçar en vida a interpretar i entendre els misteris i la bellesa de la natura. Que descansi en pau.
El senyor De Semir16 d’agost. Els vincles del senyor Agustí de Semir, que avui ha mort a Barcelona, amb la ciutat de Berga estan relacionats amb la Companyia General d’Auto Transports, SA (ATSA). Quan el 1935 es va constituir aquesta empresa, el sol·licitant de la concessió per a l’explotació de les línies de transport per carretera ja era un De Semir, Gabriel. Aquest lligam empresa-família no va finalitzar ni quan el 1972 el canvi de propietat comportà que Joan Martí passés a ser-ne gerent i director, perquè Agustí de Semir hi seguí com a assessor lletrat.
El senyor Semir tenia pis a la plaça de la Creu i durant molts anys, especialment els darrers del franquisme i primers de la Transició, va ser una persona molt respectada i presa en consideració. Quan era aquí, participava de la vida social berguedana, des de concerts i conferències fins a activitats de la clandestinitat.
La seva biografia permet resseguir bona part de la història dels últims 70 anys d’aquest país. Si a la postguerra milità a la Falange i a la dècada dels cinquanta fou regidor de l’Ajuntament de Barcelona, a les acaballes del franquisme destacà com a impulsor i membre d’organismes unitaris d’oposició al règim. A la dècada dels quaranta, essent professor de dret a la universitat, organitzà un seminari d’estudis marxistes. Advocat defensor d’antifranquistes i persones amb poca capacitat econòmica, va ser un dels 113 detinguts de l’Assemblea de Catalunya a Santa Maria Mitjancera el 1973. Com a responsable dels serveis socials de la Diputació de Barcelona va revolucionar els serveis mentals. Era comunista i cristià. Però curiosament el seu despatx va tenir per última denominació «Agustí Semir. Serveis a empreses, SL». El millor compendi del seu pensament és a Converses amb Agustí de Semir, de Jaume Botey (Quaderns Cristianisme i Justícia; Barcelona, 2005). També és interessant el llibre La presó: quatre morts, vuit mesos i vint dies (Laia; Barcelona, 1978) sobre el cas Huertas, que jurídicament va portar Agustí de Semir. Josep M. Huertas Claveria, actual president del Col·legi de Periodistes de Barcelona, va sortir de la presó el 12 d’abril del 1976. Per la Patum d’aquell any va pujar a Berga convidat pel seu advocat defensor.
La revista Cambio 16 del 10 de juny del 1974 obria portada amb un gran titular: «Bomba política». Era la transcripció resumida de les converses de tretze personalitats distants ideològicament però totes de primera fila, com Lluís Carulla, Joan Reventós, Manuel Jiménez de Parga, Anton Cañellas, Ramon Trias Fargas, Josep Solé Barberà... i Agustí de Semir. Defensaven l’obertura del «espíritu del 12 de febrero» de Carlos Arias Navarro i encara en demanaven més. El senyor De Semir va parlar de llibertats fonamentals, de dret de vaga i de sindicació, i del fet que l’Església catalana i en particular el cardenal Jubany s’havien mostrat favorables al canvi democràtic. Aquest article va fer molta forrolla i Ramon Barnils, l’endemà, va titular la seva columna A media luz, del vespertí Tele/eXpre’, amb el provocatiu «Bomba en el Ritz».
Diu que a l’època que era professor universitari, Agustí de Semir només parlava en espanyol. El primer de maig del 1976 va publicar l’article «Un lluitador de l’Església de Catalunya», a l’Avui, amb motiu de l’homenatge dels PaÍsos Catalans a mossèn Josep Armengou, traspassat el gener d’aquell any, de qui escrivia que «dedicà la seva vida al servei del poble a què pertanyia. La seva veu era una denúncia profètica que trencava l’ordre establert» i «De diumenge en diumenge ens feia sentir, a la Conxa i a mi, amb els ciutadans de Berga, la Paraula encarnada en l’esdeveniment per il·luminar l’acció de cada dia». La seva esposa, Conxa Millán, va publicar dos llibres de poesies, moltes de les quals eren datades a Berga, d’un fort contingut polític i social: Paraules i pedres (Barcelona, 1989) i Paraules a cops de mall (Barcelona, 1992). També feia unes curioses escultures amb pedres, que exposava a la cartellera del bar de l’administració de l’ATSA, al passeig de la Pau. El Ramon Perarnau, cap del taller mecànic de la companyia de transports, era l’autor dels forats amb broca d’alguna d’aquestes pedres.
El cel dels gossos
4 d’octubre. Avui s’ha acabat una història. A casa vam tenir un gos, que jo li vaig posar Carull pel color marró de les macarulles. Me'l va donar el pare del Ramon Ripoll, que deia que era fill d'una gossa molt famosa de Castellar de n'Hug, «la que surt a les fotos». El Carull va morir a Saldes, ara fa 12 anys, en un combat entre gossos. El Mestre, de cal Mestre de Saldes, que era solter i guardava el ramat més enllà de Maçaners, em va ensenyar, perquè triés, els gossets que havia parit una de les seves gosses. (Els gossos del Mestre tenien fama de rabiüts i de passar molta gana.) Jo vaig triar-ne un perquè tenia els ulls blaus i li vaig posar Tabal pel pèl marró, com la pell de l'instrument. Quan me'l va donar el Mestre, era tan petit que el vaig baixar de Saldes dins d'una capsa de sabates. El Genill, de ca la Lola de cal Xisquet, es va enfadar –suposo–, perquè de gossos ell en comprava i en venia i el Mestre se li havia posat pel mig. «No entenc –em deia– com pots tenir aquest gos que no val res.»
Quan el Tabal tenia pocs mesos vam pujar al Pedraforca i la Dorothy recitava Dant. Un altre dia amb la Carme Brun, venint de l'Hospital de Terrassa, el vam passejar per la platja de la Barceloneta i totes les noies el volien acariciar. Es va fer més gran i es va accentuar el seu caràcter: poc amic dels forasters (però això ara no té cap importància) i fidelitat absoluta als de casa.
Deu fer uns tres anys, per Corpus, va emmalaltir i el veterinari el donava per perdut, però el so de l'altre Tabal li devia enviar forces... o no era encara la seva hora. «Per a tu deu ser molt dur –són paraules del veterinari– dir-se Tabal i que s’hagi de morir per la Patum.»
Lladrava per coses que només ell sentia, sempre estava a punt per pujar al cotxe. ¿No trobarà a faltar els seus lladrucs, el Pedraforca? I es va fer més gran, i vell, i va passar malalties severes, però amb els anys ja era un més de la casa, el més noble, el més fidel, el qui més a la seva manera la defensava, el qui sempre estava a punt, el qui de bon matí visitava tots els llits com per assegurar-se que no hi faltava ningú.
Aquests últims dies no menjava i ens havíem de llevar de nit perquè tenia vòmits i s'anava aprimant i la seva mirada cada dia era més trista i semblava absent, que ja res li interessava. L'hem dut, aquesta tarda, amb una manta al cotxe, perquè ja no caminava, i d'allà al veterinari, que m'ha ha dit que les anàlisis del dilluns donaven malament i era millor... Ja a la taula de treball ha semblat voler aixecar-se; li he acariciat el cap per última vegada i ell m'ha dit adéu amb la mirada.
«Bé, no cal que us digui com en va ser, de feliç, la gossa n’Alec abans de morir dolçament, a poc a poquet, com cau la neu. Va preferir fer-ho sota la font [de la plaça de Castellar de n’Hug], al cap d’una fotralada d’anys i quan ja era molt més que revella. Era una matinada en què els núvols amics van voler acomiadar-la de ben a prop, bo i embolcallant-la amb un lleu sudari de boira. / [El moscot] Pim no va voler tardar gaire a imitar-la. Enyorava una cua gran com una casa, i va anar a fer cua a la porta de la casa del cel de les mosques». Joaquim Soler i Ferret: N’Alec de n’Hug. Llibres del Sol i de la Lluna. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992.
Momo a iTunes
19 de novembre. Llançament mundial del cedé Unharmed, de Toni Castells, Momo, a través de la botiga virtual iTunes. El Toni és fill de Berga i als 14 anys va guanyar el III Concurs de Joves Compositors de Sant Joan de Vilatorrada amb Imatges, per a flauta i piano. També va ser el compositor i teclista del grup Korrefok , convertit en Herzia el 1997 i que dos anys després va treure Coses que passen, produït per Jordi Armengol als estudis Musiclan, d’Avinyonet de Puigventós, on Toni Castells va treballar de tècnic d’enregistrament, entrant d’aquesta manera en contacte amb el personal que passava per la casa, noms com Mariah Carey, Manolo García i Lluís Llach.
Des de l’any 2000 Toni Castells és a Londres, on treballa amb José Maria Cano, fundador, amb el seu germà petit, Nacho, i Ana Torroja, del grup Mecano i autor de clàssics d’aquest grup com Hijo de la Luna i Salvador Dalí. I poca broma, perquè Cano va dirigir a València, el juliol passat, el seu Parenostre, interpretat per Montserrat Caballé, davant del papa Ratzinger.
Toni Castells col·labora amb estudiants del Royal College of Art en la creació de música per a curtmetratges i altres projectes, i és professor de tecnologia musical a l’Imperial College London i a la Thames Valley University. Durant l’estada de mig any de la Beth de Súria a Londres, on va rebre classes de guitarra i piano, i podia passejar pels carrers més desapercebuda que aquí, va conèixer el Toni Castells: «Ell em va ajudar a fer la maqueta d’alguns temes del meu disc [My Own Way Home] i jo a canvi li vaig posar veu a algunes de les cançons del seu [Unharmed].» A més de la Beth, en aquest disc de Toni Castells que avui mateix he comprat virtualment (9,99 euros) hi participa la soprano Amelia Whiteman, que amb l’Òpera de Londres ha actuat a Itàlia, França i el Regne Unit.
La web del Toni Castells diu que és fill de Berga. Vaig demanar per ell a gent de la faràndula musical local i ningú no me’n sabé donar cap raó. Fins que vaig fer la pregunta al doctor Lluís Ballús, cirurgià i gran entès en música de la dècada dels setanta. Al cap de pocs dies rebia d’ell un correu electrònic en què m’informava que Toni Castells va néixer el 1976 a Berga, concretament a l’hospital vell, que va anar al col·legi de les Carmelites i que havia portat la guita de la Patum infantil. Però quan tenia sis anys la família es va traslladar a Caldes de Montbui. Ara diu que passa una època de retorn a les arrels. Les berguedanes també, suposo.
Anne Brenon va parlar l'any passat (6.8.06) a l'església de Josa (al seu costat, l'historiador Xavier Escura). Foto: BNG
