EL CAS NOVELL, SEGONS EL PRESIDENT DE L'ASSOCIACIÓ "AMICS DEL BISBE DEIG"

 Enllaç a l'entrevista

Barcelona - 12 setembre 2021 

CARLES TEJEDOR BONED

President Associació Amics del Bisbe Deig

 

Carles Tejedor, president de l’Associació d’Amics del Bisbe Deig. Foto: ORIOL DURAN

“Si Novell vol suport ha de donar la cara i demanar perdó”

Deig va ser el primer bisbe a anar a la Universitat de Prada, el 1991, i va demanar una conferència episcopal pròpia

Mossèn Huguet, del cercle de Deig, va dir que si moria no volia que el bisbe Xavier Novell assistís al seu enterrament 

 

Per Mireia Rourera

L’Associació Amics del bisbe Deig divulga el pensament i l’obra de qui fou bisbe de Solsona des del 1990 al 2001, Antoni Deig Clotet, que va morir el 2003 i va ser un dels capellans més identificats amb el país, la seva llengua i la seva cultura, en la mateixa línia del bisbe Joan Carrera i les Arrels Cristianes de Catalunya. Carles Tejedor, que és impressor i de Mollerussa, va conèixer el bisbe i el seu entorn en muntar una impressora al Bisbat de Solsona, que, entre d’altres coses, volia imprimir els seus propis llibres (“sobretot els de mossèn Jesús Huguet”). Uns anys després de morir el bisbe –cap al 2008-2009– va fundar l’associació, que es va impulsar gràcies al suport de “persones mediàtiques com sor Lucía Caram, el sociòleg Salvador Cardús, el capellà i periodista Francesc Romeu o els periodistes Francesc-Marc Álvaro i Albert Sáez”.

Qui era el bisbe Deig?

Era una persona a qui anaven a escoltar creients i no creients; era un bisbe a qui trucaves al Bisbat i t’agafava el telèfon, trucaves a la porta del Bisbat i t’obria la porta . Un dia jo estava treballant a la impremta i em va saludar un senyor vestit amb un jersei blau de llana. No sabia qui era i va resultar que era el bisbe. Va ser el primer bisbe a fer una conferència a la Universitat d’Estiu de Prada, el 1991, Reestructuració de l’Església als Països Catalans, en què va demanar una conferència episcopal pròpia, una petició que després faria seva el Concili Provincial Tarraconense del 1995. Era una persona molt riallera i no defugia mai cap pregunta. Va ser el bisbe que va anar a La vida en un xip de Josep Maria Puyal i que quan li van preguntar per la sida [aleshores encara hi havia qui deia que era un mal enviat per Déu] ell es va posar seriós i va dir: “No. La sida és una malaltia molt greu.”.

 

Com podem conèixer avui el pensament de bisbe Deig i la seva obra?

La nostra associació, que fem conferències i debats, també hem publicat llibres. Molt interessant és Miscel·lània. Homenatge al bisbe Antoni Deig, en què escriuen amics seus i gent que el va estimar i conèixer, entre els quals Climent Forner, que va ser el seu company de seminari, la monja Lucía Caram, que parla sobre El bisbe Deig i la normalitat d’una Església plural, els mossèns Jordi Orobitg, que va ser el seu secretari, i Jesús Huguet, el gran intel·lectual de Solsona que formava part del seu entorn. També hi ha un text de l’actual bisbe Sebastià Taltavull, que era l’assessor de Deig quan va ser bisbe de Menorca, un altre text de Miquel Barbarà, que va ser secretari del bisbe Pont i Gol de Tarragona, o un text del monjo de Montserrat Bernabé Dalmau entre molts d’altres. En el text d’Huguet, per exemple, podem llegir el que va dir a Prada el 1991.

 

També heu editat ‘Un camí de camins’, la seva obra poètica completa.

Hi ha poemes de religió, de natura, d’ecologia... i els imperdibles sobre Menorca. La recopilació dels poemes va ser idea del capellà Francesc Romeu, que sabia que al bisbe li feia molta il·lusió tenir editada, com tenia el seu amic Climent Forner, la seva obra poètica completa.

 

Com arriba vostè a Solsona i a l’entorn del bisbe Deig?

El vaig conèixer quan vaig anar a ajudar a muntar una impremta al Bisbat de Solsona. En aquell lloc –vaig anar diverses vegades a dinar amb les monges del seminari , que cuinaven com els àngels– hi havia un ambient com el que hi pot haver a Montserrat, una cosa increïble. Jo fins aleshores no havia tingut pràcticament relació amb res de l’Església però què em va passar? Doncs que un dels capellans del Bisbat, Ramon Alsina Santandreu, que ha mort fa poc, com tots els bons, que s’estan morint perquè són molt vellets, del Concili Vaticà II, em va iniciar en la lectura de llibres. Entre els llibres que em va recomanar hi havia les memòries de Josep Benet.

 

Li causen una gran impressió?

Em transformen. A partir d’aquí i amb tot l’entorn de Solsona i el bisbe Deig començo a entendre un munt de coses i fixa’t que jo, que soc maño, nascut a l’Aragó, en poc temps vaig acabar independentista convençut. Gràcies a les lectures dels capellans de Solsona, d’anar a conferències i tertúlies, començo a entendre el catalanisme, la història d’Unió Democràtica i Carrasco i Formiguera... i vaig acabar fent-me amic del monjo de Montserrat que més ha estudiat Carrasco i Formiguera, Hilari Raguer.

 

Quan Deig va presentar la seva renúncia perquè havia fet 75 anys...

La hi van acceptar de seguida! No els interessava. Sempre vam pensar que el seu successor natural havia de ser mossèn Jordi Orobitg, que era el seu secretari, però res, a la cúria no li va interessar i van posar en Trassera. Orobitg era –és– un intel·lectual de primer ordre i biòleg brillant, però l’Església espanyola no volia un segon Deig, ni per obert i progressista ni perquè era un patriota català. Orobitg sempre s’ha volgut mantenir al marge de polèmiques i fa una vida discreta dedicada als altres, ara a Puig-reig.

 

I Trasserra?

No tenia res a veure amb el bisbe Deig. Deig, qualsevol cosa que feia a Solsona o a la comarca ho petava, en Trasserra va ser una persona discreta, molt neutre, que no es mullava per res, al contrari que Deig que es mullava per tot... Jo crec que Deig va muntar la impremta perquè ningú pogués impedir publicar els llibres de Jesús Huguet, el gran intel·lectual de la diòcesi, catalanista i progressista que començava a molestar a la jerarquia conservadora. Huguet, doctor en teologia, era un escriptor brillant que hauria triomfat a Roma o on hagués volgut però va decidir bolcar-se al seu poble. Ell deia: “Vull ser capellà de sotabosc.” Era molt estimat per creients i no creients i va acompanyar molta gent en la mort.

 

I el 2010 quan Trasserra es jubila arriba Xavier Novell.

Jo només vull dir una cosa: quan vam presentar el llibre Miscel·lània. Homenatge al bisbe Antoni Deig , que va ser la primera vegada que va venir Novell a un dels nostres actes, jo en persona vaig anar a demanar al bisbe que cuidés els mossens afins a Deig, els que van estar al seu costat: Huguet, Montraveta, Alsina Santandreu..., ue eren estimats per tothom. Però no em va fer cas, al contrari, el distanciament amb els capellans identificats amb el Concili va ser total.

 

Què va passar amb mossèn Huguet?

Fixa’t si les relacions amb Novell estaven deteriorades que un dia mossèn Huguet va dir que si moria no volia que el bisbe assistís al seu enterrament. Que una persona tan bondadosa digués això... imagina’t com estava la cosa.

 

Però hi va assistir?

Malauradament mossèn Huguet va morir inesperadament en un accident de trànsit el 2012 i sí, Novell hi va assistir. Damunt del taüt li vam posar una senyera i el bisbe va ordenar que la treguessin, però no van poder perquè la gent va començar a cridar. El bisbe tampoc va deixar fer el ball de l’Àliga dins la catedral i la gent, molt enfadada, vam acabar fent el ball a fora, a la plaça. Aleshores va ser quan Salvador Cardús, el sociòleg, que era amic del mossèn, va agafar una estelada i la va col·locar sobre el taüt. La plaça va esclatar d’emoció; va ser un moment únic, apoteòsic.

 

Qui era mossèn Huguet?

Segurament era una de les persones més brillants de Catalunya, de ment molt oberta i progressista, en la línia del Concili Vaticà II, i la bondat personificada. Era un gran escriptor i va ser un dels membres del Fòrum Ondara. A Xàldigues: crítiques benignes sobre l’Església i el món , que crec que ara l’han reeditat, hi ha recollit part del seu pensament.

 

Solsona era una diòcesi oberta...

Els qui deien Tarancón al paredón estaven equivocats perquè el bisbe Tarancón va ser molt obert de mires i imprescindible durant la Transició. Ha estat estigmatitzat però gent com Alsina Santandreu o Climent Forner me’n parlen bé i jo et dic: l’Església catalana és segurament la peça més important perquè el català s’hagi mantingut en la dictadura. Revistes només en català com Cavall Fort i L’Infantil, que després seria Tretzevents, van néixer a Solsona quan hi havia de bisbe Tarancón. Quan li van explicar va dir: “No entiendo esta obsesión vuestra por el catalán pero si es lo que quereis, adelante.” Què més voldríem que en Novell o el mateix Omella fossin com ell!

 

I ara, si el bisbe Deig aixequés el cap i veiés tot el que ha fet Xavier Novell, abans i després de la seva sonada renúncia, què creu que diria?

Era un home tan savi, tran brillant i tan fi quan deia les coses (“tan murri”, diu el capellà Francesc Romeu) que estic segur que la seva resposta em descol·locaria. Estic segur que diria alguna frase brillant i alhora piadosa perquè penso que li faria pena.

 

A vostè li fa pena Novell?

En el fons sí perquè em consta que té un potencial intel·lectual i que hagi acabat entrant en totes aquestes contradiccions és inexplicable. Que un home intel·ligent com ell portés homosexuals a fer teràpia perquè deixessin de ser-ho no té nom. Hauria d’haver fet sessions per parlar de la diversitat sexual, en tot cas, perquè tothom pogués trobar el seu camí, la seva sexualitat, però per convertir-los? Mare meva! Sí que valoro que no hagi portat una doble vida: però si ara s’ha ajuntat amb una dona que escriu novel·la eròtica –que, ep, és totalment lícit i respectable i espero que a ella no se l’estigmatitzi per això– el que està clar és que el seu discurs ultraconservador s’ha acabat. Què dirà ara a les persones a qui feia fer teràpia? Amb quina cara? Jo dic una cosa: si vol el nostre suport, el meu suport en concret, el tindrà, però cal un penediment, que vol dir que ha de sortir a donar la cara. Sincerament penso que està mal aconsellat.

 

Potser està molt sol?

Jo penso que aquest silenci que manté és perquè l’hi han aconsellat. Si veritablement vol portar aquesta vida em sembla bé però està claríssim que s’ha de disculpar perquè està fent tot el contrari del discurs que havia fet fins ara .

 

Abans de ser bisbe no era conservador.

Estava a favor que el celibat no fos obligatori, era partidari que les dones tinguessin un paper més important a l’Església...Ell deia tot això quan encara era bisbe Antoni Deig. Després, quan el van fer secretari del Trassera ja deia tot el contrari. Si no hagués fet aquest canvi Trasserra no l’hauria promocionat . Si no hagués fet aquest canvi Novell no hauria estat mai bisbe.

 

Per la ’desaparició’ del bisbe Xavier Novell, com creu que pot quedar el bisbat?

Hi ha figures com la de Jordi Orobitg que tothom donaria una salt d’alegria si el fessin nou bisbe de Solsona. Sembla impossible però tampoc ningú s’esperava que després de Benet XVI el papa fos Francesc oi? Per tant jo tinc l’esperança que algun dia gent com l’Orobitg o en Francesc Romeu siguin nomenats bisbes. L’Església necessita un revulsiu; aneu a una església: només hi ha gent gran, no hi ha gent jove, no hi ha entusiasme. Jo penso que la mateixa Església, impedint el celibat voluntari, per exemple, la participació de les dones, es carregarà l’Església. Així com a l’Orient el catolicisme està desapareixent per la força que tenen les altres religions i per les persecucions, aquí l’Església d’una manera més subtil s’està enfonsant ella mateixa. Fixa’t que els seminaris estan buits, han de portar capellans de fora, fins i tot d’altres continents, que està molt bé però no s’identifiquen amb el poble a qui han de servir....l’Església catalana, la que representava el bisbe Antoni Deig, ja s’han encarregat de pràcticament fer-la desaparèixer.

Cita l’1 d’octubre

L’Associació Amics del Bisbe Deig és una entitat cultural catalanista i combativa amb una bona agenda. Aquest any, les cites més immediates són l’1 d’octubre i el 5 de novembre. El primer d’octubre hi ha un diàleg titulat La casa Girona. Un projecte de país, sobre la totpoderosa família Girona i la construcció, entre d’altres i pagant de la seva butxaca, del canal d’Urgell. Parlaran la historiadora Lluïsa Pla, experta en la història de la família Girona, i l’escriptor i periodista Vicenç Villatoro. El 5 de novembre es presentarà el llibre de Ferran Sàez Els morts riallers (Amsterdam), “el retrat més agosarat de la gran impostura de la Transició”. “Amb una barreja quixotesca de realitat i ficció, tragèdia i comèdia, el llibre, llança un torpede al règim del 78 i els seus beneficiaris, i exposa sense embuts aspectes que avui ocupen el centre del debat polític del país”.