EL XALET DEL CATLLARÀS

 

Arquitectura

El Xalet Catllaràs

Aquesta genialitat gaudiniana és un veritable experiment despreocupat per l’opinió dels opinadors

Xavier Monteys

Quadern de Catalunya

El País

26 de juny del 2021

https://cat.elpais.com/cat/2021/06/25/actualidad/1624645505_616901.html

 

Xalet de Catllaràs, obra poc coneguda d'Antoni Gaudí, a La Pobla de Lillet.

Com una cosa ressuscitada, ha tornat a escena el Xalet de la Serra de Catllaràs, a la Pobla de Lillet, obra poc coneguda de Gaudí. Deixant al marge les discussions sobre l’autoria, que interfereixen en la seva valoració, aquesta petita casa col·lectiva construïda als primers anys del segle passat per als treballadors de la fàbrica de ciment Asland d’Eusebi Güell fa pensar molt quan es mira amb ulls d’avui. I no tant fixant-se en aspectes que en aquest tipus d’obra posen l’accent en el context que la va fer possible o en les connexions que el xalet té amb altres obres de Gaudí, com simplement preguntar-se: què hi veiem avui en mirar-lo?

En haver estat reconstruït, resulta inevitable veure-hi els senyals que l’actual regulació edificadora deixa en construccions com aquesta, que evidencia la manca d’una concepció més oberta i amb més caràcter en actuar en edificis com aquest. La normativa es basa en una manera d’entendre el que significa posar al dia un edifici d’altre temps. Però, què significa posar al dia? Podem veure-ho en un fet tan simple com la manera com s’imposen les anomenades instal·lacions en un edifici bastit quan no hi havia electricitat, i de fet encara no n’hi arriba. En veure la signatura del nostre temps en un episodi com aquest, és quan podem adonar-nos de com actuem des de la nostra cultura actual sobre un edifici que prové d’una manera de concebre l’arquitectura tan diferent.

Al marge de les consideracions sobre el fet de posar-lo al dia constructivament o sobre quina hauria de ser la seva utilitat, avui emergeix per sobre de tot la seva forma, una forma de la qual, si no fos per les finestres, ens costaria dir que s’hi pot viure. Què pensar i com respondre a aquesta copsadora reunió de solucions fora del que és habitual que trobem en el xalet? Algú podria dir que aquestes formes a mig camí entre un tros del casc d’un vaixell arrencat del mar per un temporal i una delirant fantasia julivernesca, en les quals potser es va inspirar l’antic refugi d’Ulldeter, projectat poc després d’aquest per Jeroni Martorell, són formes que poden sorgir quasi naturalment, com els bolets, en paratges solitaris i apartats, i que per tant estan protegides de les mirades sarcàstiques del gran públic. Potser són la solitud i les condicions extremes que les envolten les que preserven la seva originalitat.

L’estranya construcció té un aspecte difícil d’oblidar: és una volta feta amb tres plecs de maó amb la característica forma de l’arc catenari similar a la que es pot trobar a les golfes de la casa Batlló o a la Pedrera, però sense nervadures a l’interior. És com si s’hagués construït tan sols un tros de les golfes directament sobre el terreny. Té una planta baixa i dues més que delaten les finestres amansardades fruit del mur que recula. Diem mur, però es podria dir coberta, ja que no hi ha una separació clara entre façana i coberta, i si no fos pel carener revestit amb ondulacions de trencadís, no existiria discontinuïtat entre les seves dues cares. L’escala, reconstruïda, és exterior, i és un altra de les seves singularitats, ja que revela que es tracta d’una casa d’habitacions independents malgrat que compartien peces bàsiques, una casa col·lectiva que en lloc d’accedir-hi per una passera, s’hi accedeix per aquest alambinat sistema d’escales.

És un artefacte amb l’aspecte d’un castell de joguina: el primer tram és doble i abraça el darrer i únic tram, aconseguint una mena d’escala imperial a la inversa, més a prop de ser un divertiment d’un jardí extravagant que una casa obrera econòmica... Seria més apropiat dir-li experiment que altra cosa. Un experiment despreocupat per l’opinió dels opinadors. Així, què veiem avui en aquest edifici? Recórrer a la genialitat gaudiniana per contestar no serveix i no respon a la inquietud dels que s’interroguen sincerament com a constructors davant d’aquest estrany edifici.

LA DERROTA DE L'INDEPENDENTISME BASC (ARMAT) I DE L'INDEPENDENTISME CATALÀ (PACÍFIC)

"Acabem la conversa [amb una amiga basca, 15 anys de presó, de qui l'autor no esmenta el nom] on comença aquest article: la derrota de l’independentisme basc que era armat, i la derrota de l’independentisme català, que és pacífic. Segons el seu parer, el declivi català comença en fer-se enrere la declaració d’independència, punt de màxima acumulació de forces i per tant la situació més òptima per forçar l’Estat a negociar. Parla d’ingenuïtat catalana en pensar que l’Estat no respondria amb virulència, o fins i tot amb l’exèrcit, supòsit que podria haver estat un dels motius de la marxa enrere. Però, argumenta, la lluita no violenta no ha d’excloure la violència que eventualment pugui esmerçar l’adversari que en té el monopoli legal, i aquí, doncs, la capacitat de sacrifici del pacifisme que aguanta sense tornar-s’hi –paradigma Gandhi– no s’hauria considerat prou. Ara, la derrota es consolida amb l’independentisme català dividit, si no obertament enfrontat, la mobilització retornada al seu mode avió de la mani de la Diada i la repressió que ja s’ha cobrat tants anys de presó i exili i que espera ara literalment cobrar-se hisendes, patrimonis i 'modus vivendi'."

Antoni Batista

"Paisatge basc després de la batalla"

Diara Ara, 18/'8/2021  

https://www.ara.cat/opinio/paisatge-basc-despres-batalla-antoni-batista_129_4081950.html

Com acaben totes les revolucions, segons Tomàs Alcoverro

Aquesta tarda, lectura ràpida de Tot està per dir, llibre-entrevista amb preguntes de Plàcid Garcia-Planas i respostes de Tomàs Alcoverro (editorial Pòrtic, gener del 2001).

Interessant afirmació del veterà corresponsal "de guerra" de La Vanguàrdia Tomàs Alcoverro (pàg. 142):

Però hi ha una veritat incontestable, molt clara, i és que, per bé que cada revolució és diferent, totes comparteixen una cosa en comú: el desencís final. 

Perquè les idees, al final, no serveixen per a res. El món no són les ideologies, són les emocions. Per això la majoria de les revolucions acaben no funcionant del tot, perquè les promou l'idealisme. I l'idealisme esdevé el seu propi botxí.

 

Les tres novel·les policíaques de Josep M. de Martín (i 3)

 

La segona novel·la que Gabriel Ferrater i Josep M. de Martín van escriure a mitges és inacabada. El poeta de Berga va escriure’n el guió en cinc folis mecanografiats. Els personatges són els mateixos que els d’Un cuerpo o dos; l’acció transcorre en un poble imaginari, Riubrogent, situat a la falda dels Pirineus. Només en van escriure la meitat, una cinquantena de folis mecanografiats, i ho van deixar davant la impossibilitat de publicar la novel·la anterior, Un cuerpo o dos.  

Fragment d’aquesta novel·la inconclusa:

La verja estaba abierta y los dos amigos entraron en el jardín. Ferrán pulsó el timbre junto a la puerta. Abrió una camarera.

-Los señores están ahí fuera. En la parte de atràs.

Y les condujo a la parte trasera del jardín. Allí, resguardados del sol por unos sauces, había mesitas verdes rodeadas de sillones de mimbre. Sobre las mesas se veían unas tazas, copas y botellas de licor.

A una de las mesas estaban sentados Soler, de veinticinco alfileres y lleno de brillantina, y Prax con su perro dándole escolta.

El resto de la reunión estaba en un rincón, mirando, con gran expectación al parecer, algo que debía haaber bajo unos recortados bojes.

La criada, poco ducha en su oficio, abandonó a los visitantes y volvió al interior de la casa.

Ferrán y su amigo se encaminaron a la mesa de Prax y Soler. Les saludaron y Tormo acarició al perro, que gruñó, desconfiado.

-Ruhig, Rat –ordenó el alemán-. Están contemplando una lucha de insectos. –Señalaba al grupo-. A mí me gusta el espectáculo.

-Es repugnante –corrobró Soler con una mueca de desagradado.

De Josep M. de Martín encara hi ha d’haver en algun lloc, si no s’han perdut, la vintena llarga de guions de narracions policíaques que va escriure per Ràdio Berga els anys 1953 i 1954.

El 10 de juliol l'ANC il·luminarà el Pedraforca

 

Presentació de la Via Pirinenca

Acció conjunta per la llibertat dels pobles català i basc.

El pròxim 10 de juliol, es presentarà la primera mobilització organitzada conjuntament per entitats socials catalanes i basques, a favor de la llibertat i el dret d’autodeterminació.

A la presentació, es donaran a conèixer els objectius polítics, les claus i les característiques principals d’aquesta gran mobilització prevista per a l’estiu del 2022.  Serà sense dubte una iniciativa espectacular, participativa i de gran simbolisme.

La presentació serà en si una petita mostra de la mobilització conjunta prevista per a l’estiu del 2022. Aquesta presentació serà doble i simultània: es farà al mateix temps en dos punts diferents, un situat en terra catalana i l’altre en terra basca.

En terres catalanes, la presentació constarà de dos actes:

-Per una banda, al vespre del 10 de juliol, s’il·luminarà l’emblemàtica muntanya del Pedraforca.

-D’altra banda, es durà a terme un acte polític per presentar la mobilització del 2022, en un mirador amb vistes al Pedraforca, situat a Els plans de Molers.

En terres basques, la presentació també constarà de dos actes:

• Al vespre del 10 de juliol, s’il·luminarà la Peña de Aia / Aiakp Harria de forma que les llums enceses puguin veure’s des de molts llocs.
• Simultàniament, es desenvoluparà un acte polític per presentar la mobilització del 2022, en un mirador amb vista a la Peña de Aia / Aiako Harria situat a prop de la ikastola Orereta.

Els actes polítics als miradors seran oberts al públic.

La participació en l’acció d’il·luminar el Pedraforca serà restringida. En el cas de la Peña de Aia / Aiako Harria serà a través d’inscripció prèvia (www.gureesku.eus/denda).

Es reserva la possibilitat que hi pugui haver modificacions en les convocatòries en funció de les condicions meteorològiques. 

Els horaris concrets de les presentacions i els detalls tècnics per als mitjans de comunicació es faran saber més endavant

Organitza: Assemblea Nacional Catalana, Gure Esku, Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC).

Amb el suport de: Òmnium Cultural i Artistes de la República.

SANT MARC: XOCOLATINA A QUERALT

 

 

Ivan Sànchez al reconeixement a  mossèn Barniol. 

Entre el regidor i l'homenatjat, el bisbe Novell. 

Foto: BNG

 

Vot de poble a Queralt, Sant Marc. Dia plujós. L'ascensor a mig gas, només per casos de   necessitat. Al bar, la cafetera espatllada.

Abans de l'inici de la processó des de les Tres Creus,  arriben de Solsona el bisbe Novell, conduint el cotxe, i mossèn Ramon Barniol, de cal Barranc, d'Avià. Quasi vint-i--set  anys capellà custodi del Santuari de Queralt. Substitut de mossèn Ballarín. 

Puja la processó. Ofici al Santuari. A l'homilia, paraules d'agraïment del bisbe a mossèn Barniol. I una advertència: potser no té sentit un capellà resident a Queralt, amb l'escassetat que n'hi ha. Cant del Virolai de  mossèn Pere Tuyet: "Mare de Déu que regneu en l'altura / sobre un altar de muntanyes i pins / feu arribar algun alè de llum pura / a l'ombra amarga dels nostres camins". 

Parlaments d'homenatge i obsequis a mossèn Ramon. Primer, de l'alcalde accidental de Berga, Ivan Sànchez (CUP): "Queralt, a més d'un lloc religiós, és un lloc tel·lúric".

La pandèmia ha convertit la xocolata i coca en una xocolatina petita dins un sobre de plàstic amb  aquesta inscripció a la targeta: "Vot de poble al Santuari de Queralt. Festivitat de Sant Marc. 2021. Ajuntament de Berga". 

A la plaça del santuari plovia una mica.

 

LES TRES NOVEL·LES POLICÍAQUES DE JOSEP M. DE MARTÍN (2)

Sherlock Holmes, caricatura de Josep M. de Martín. 

Font: https://ropto.blogspot.com/2008/07/de-martin.html

 

En el segon capítol, el pare del desaparegut fa venir de Londres el detectiu més famós del món, Sherlock Holmes "El cual Holmes llegó y dedicose acto seguido a examinar los alrededores de la ciudad [de Berga] consumiendo en tales excursiones grandes cantidades de longaniza, cosa que el pueblo produce bien y en abundancia para regalo de propios  y extranjeros."

Ja a Berga, el detectiu, Sherloch Holmes, es troba, en el capítol següent, amb l'autor de la novel·la, Josep M. de Martín: "Había malas costumbres el detective y era una de ellas tomar café todos los días y frecuentar malas compañías, otra. La primera llevóle a un antro do se despachaba bebida negra; la otra le condujo a  tratar al Autor de la presente historia. Y por poder practicar las dos a un tiemp, reuníanse Autor e investigador todas las tardes, luego que llenado sus estómagos habían."

Deixem aquí aquesta obra, que no es tractava en aquestes ratlles d'explicar-la sinó de deixar constància de la seva existència.

(continuarà) 

----------

 Enllaç al primer escrit de la sèrie: 

 Les tres novel·les policíaques de Josep M. de Martín (1)

HA MORT EMÍLIA SERRA, MAJORDONA I CIUDADORA DE MOSSÈN BALLARÍN

Emília Serra a Gósol durant la celebració del centenari de mossèn Ballarín (09-02-2020). Fragment d'una foto  de Pilar Márquez.

 

Avui s'ha conegut la notícia de la mort d'Emília Serra, que fou majordona , col·laboradora i cuidadora de mossèn Josep M. Ballarín durant els últims anys de la seva estada al Santuari de Queralt com a capellà custodi i després com a vicari de mossèn Ramon M. Anglerill, a Saldes i Gósol, en qui es va inspirar, Ballarín, en escriure la novel·la Mossèn Tronxo. 

Emília Serra era vídua de l'advocat berguedà Josep M. Puig i Pou, mort d'accident de cotxe a Tuixén el juliol del 1971. L'advocat Puig havia estat director de la revista Queralt i militava en el catalanisme de l'època. Va participar en moltes iniciatives, una d'elles la frustrada d'editar un diari en català que, entre altres, promovia l'activista Josep Espar Ticó, i en el qual l'Emília havia de participar.  

L'Emília va ser mestra d'educació especial a l'Escola Santa Eulàlia de Berga i de l?Institut Guillem de Berguedà, on es va jubilar als 60 anys. Tenia un pis llogat a Gósol, on feien llargues estades amb mossèn Ballarín. Descansi en pau.

 

MONTSERRAT NEBRERA: SOBRE EL RESTAURANT "NIU NOU", DE BAGÀ

 Article publicat a l'última pàgina de El Punt Avui d'avui (29/03/2021):

 

 

Montserrat Nebrera

 

Tribuna

Romà, Carme

“El títol d’aquesta peça parla de dues persones, que regenten un local, cuinen i serveixen els àpats, les begudes, els cafès i el pa. Però que ho fan sobretot amb la voluntat d’aconseguir donar sentit a la paraula ‘restauració’

Montserrat Nebrera - Professora de Dret Constitucional (UIC)

Eren bons o dolents? Si els pensem com heretges del catolicisme, potser hi haurà qui no els veurà amb bons ulls, però crec que en temps d’un necessari ecumenisme cristià els matisos de la discrepància teològica de fa segles resulten irrellevants. Sigui como sigui, avui els “bons homes”, expressió que es refereix als càtars que durant l’edat mitjana recorregueren la ruta pirenaica que uneix el castell de Montsegur (a la francesa Ariège) i el santuari de Queralt a Berga, experimentarien la frenètica sensació de fer en poques hores el camí que al segle XI els ocupava no menys de vuit jornades d’esforçat viatge. I probablement anant tan de pressa es perdrien, a més, l’ocasió d’aturar-se al Niu Nou de Bagà, i això sí que seria una llàstima.

Potser qui llegeixi això pensarà que estic fent la recomanació d’un restaurant, i, en certa manera, també ho és, perquè alguns dels seus plats són art gastronòmic de primer nivell. Però el títol d’aquesta peça parla de dues persones, el Romà i la Carme, que regenten el local, cuinen i serveixen els àpats, les begudes (ponderada bodega), els cafès (d’una llista més llarga que la dels plats) i el pa (fet per ells, com abans). Però que ho fan sobretot amb la voluntat d’aconseguir donar sentit a la paraula restauració.

Diu el Romà, de Cornellà de Llobregat, vint anys a pagès i més de vint al restaurant on l’hem trobat en un casual pas per la zona, que restaurar vol dir restablir la força del cos i de l’esperit amb la qualitat i quantitat de l’aliment que ens arriba a la boca (i al nas!). Aquesta seriosa finalitat s’acompleix amb un esforç estudiat de selecció del producte i de coneixement de la física i la química que s’impliquen en una barreja harmònica. És la seva manera d’actuar d’acord amb la màxima, avui ja força coneguda i vorejant el límit del fonamentalisme, que “som el que mengem”.

Diu la Carme que descobrir que Bagà formava part del Camí dels Bons Homes els va induir a la recerca de la gastronomia medieval, i a constatar tot el que de saviesa acumula. Els va passar amb la cuina el que jo havia comprovat amb certes joies literàries (La ciutat de les dames, de Christine de Pisan, en podria ser un exemple) o senzillament seient en una església gòtica: l’edat mitjana està més plena de llum, sentit de les proporcions i respecte per l’equilibri natural del que la nostra reverència a la modernitat ens permet admetre. Una dada: la cocció a baixa temperatura, avui tan aclamada en els nostres popes culinaris, formava part de la saviesa popular de l’època, com s’adverteix en els diversos ganxos que aplicaven sobre la llar de foc, a diverses altures segons fos la dimensió del producte que volien anar coent a poc a poc. Romà dixit.

Potser a algú se li acudirà pensar que això que escric és un tema frívol. Gran error. Quan es parla de la pobresa i de l’efecte que té sobre la canalla, tan definitiu per al seu creixement físic i psíquic, i, per tant, per a la seva capacitat d’entomar els reptes d’un futur incert, en realitat estem parlant dels temes que voldrien resoldre el Romà i la Carme des del seu projecte gastronomicocultural: si som el que mengem, i mengem malament, necessitarem moltes més medecines. Qui diu que no seria aquesta la primera i millor vacuna? Qui diu que no caldrien menys calés per a hospitals i farmacologia, si el primer medicament, el menjar, fos de qualitat, fos equilibrat, fos autèntic? I això no vol dir despesa inassolible, hi ha molts plats d’una època pobre com l’edat mitjana que no requereixen gaires diners, mentre que molta porqueria moderna, suposadament barata, és verí directe en vena per al cos i l’ànima.

El que sí que costa tot això és temps. El temps del Romà i la Carme, fent-ne els plats, explicant-ne les raons i harmonies, parlant del que és diví i el que és humà. El temps de la gent que faci com ells i en comptes de veure programes patètics en cadenes de televisió que s’acosten al delicte es dediqui a exercir d’artistes del plat i del got, com fa un temps. De la gent que hagi descobert que la riquesa rau en el consum conscient i ponderat dels pocs dies que formen les nostres vides.