Si el mar tingués baranes, Maria-Mercè Marçal
Publicat a L'Erol núm. 115 (any 2003)
Anar-hi a través d'aquest enllaç.
3 d’octubre del 2014
9 de setembre del 2014
La Foradada. Vallcebre. Guàrdia Civil. Gendarmerie Nationale
Pujava aquest matí a Saldes i en passar per la Foradada, era pels volts de dos quarts d'onze, he vist aparcats vora la carretera dos jeeps de la Guàrdia Civil, i, una mica més amunt, dos de la Gendarmerie Nationale (Secours en montagne). Dels seus ocupants, ni rastre.
En baixar, cap a dos quarts de dues, m'anava apropant al lloc on abans havia vist els cotxes aparcats i pensava que si un rescat, que si maniobres, que si el contraban, que si, encara que no pugui ser, el Jep dels Estanys o el Nai... M'han avançat una vintena de motos amb matrícula NL, ara una, ara l'altra, segures, solemnes, a tota velocitat. A la foradada, els vehicles de la Guàrdia Civil i la Gendarmerie seguien silenciosament aparcats.
En baixar, cap a dos quarts de dues, m'anava apropant al lloc on abans havia vist els cotxes aparcats i pensava que si un rescat, que si maniobres, que si el contraban, que si, encara que no pugui ser, el Jep dels Estanys o el Nai... M'han avançat una vintena de motos amb matrícula NL, ara una, ara l'altra, segures, solemnes, a tota velocitat. A la foradada, els vehicles de la Guàrdia Civil i la Gendarmerie seguien silenciosament aparcats.
8 de setembre del 2014
Aplec de Gresolet. Perill d'esfondrament del santuari
Malgrat que el programa indicava a les 12, la missa ha començat mitja hora abans, de manera que a aquesta hora, sota la mirada atenta del Gat, ja es cantaven els Goigs.
Degut al perill d'esfondrament del santuari, la missa s'ha celebrat a la placeta de davant la porta del Santuari. Mossèn Ramon no ha fet homilia "perquè amb el soroll de les esquelles, aquí fora no sentiríeu res". Val a dir que abans les vaques no arribaven fins que havia acabat la missa, però últimament van, com la gent, més atrafegades...
El "Charly" ho ha gravat tot.
Degut al perill d'esfondrament del santuari, la missa s'ha celebrat a la placeta de davant la porta del Santuari. Mossèn Ramon no ha fet homilia "perquè amb el soroll de les esquelles, aquí fora no sentiríeu res". Val a dir que abans les vaques no arribaven fins que havia acabat la missa, però últimament van, com la gent, més atrafegades...
El "Charly" ho ha gravat tot.
Josep Maria Casasús. Marçal Ramon. Maçaners. Acordió diatònic. Ball de l'Àliga.
Interessant article de Josep Maria Casasús sobre Marçal Ramon, que fa classes al taller d'acordió diatònic de Maçaners i que per la Trobada d'Acordionistes ens ofereix una majestuosa versió del Ball de l'Àliga per a aquest instrument.
---------------------
Enllaços
Sobre Marçal Ramon
Marçal Ramon a Catalunya Ràdio
Concert de Marçal Ramon a l'església de Maçaners. Televisió del Berguedà
---------------
El Punt Avui
---------------------
Enllaços
Sobre Marçal Ramon
Marçal Ramon a Catalunya Ràdio
Concert de Marçal Ramon a l'església de Maçaners. Televisió del Berguedà
---------------
El Punt Avui
De set en set
So pirinenc
05/09/14
Josep Maria Casasús
El silenci és un tret molt valorat per la gent de ciutat quan arriba
al camp o a la muntanya. El de les terres altes de Lleida és un silenci
que només trenquen els sons bucòlics d'aigües fugisseres, brams de
cérvol o gall fer, esquellots i dalladores. També ho són els sons de
festa a la plaça o del concert en un vell recinte religiós. Aquest estiu
s'han oït un cop més al Pallars i a l'Alt Urgell. El Festival del
Música Antiga dels Pirineus hi ha agermanat pedres vives del romànic amb
música històrica de culte i de cultura. També les festes majors, que
omplen el calendari d'agost, agermanen veïns i forasters amb les
melodies evocadores dels temps que no han fugit encara de la memòria.
Ho hem viscut un cop més a Saurí, un poble de la vall d'Àssua pallaresa, damunt del Pamano. Hi van actuar el Xavi del barceloní Blau Magnòlia i l'orquestra Aires del Montseny, integrada per dotze músics molt joves, arribats de Granollers amb un bon repertori de balls populars centenaris (masurques, xotis, americanes, pasdobles, valsos...) i de més ençà (boleros, foxs...). El seu director, Marçal Ramon, els va aplegar amb el propòsit d'engrescar-los en la recuperació de melodies que alleujaven, si més no un cop a l'any, les hores amargues de pagesos, ramaders i menestrals en unes èpoques d'incertesa com la d'ara. Ell va crear aquesta petita orquestra motivat per la musicòloga Anna Costal, estudiosa d'aquests balls que eren moderns fa un segle.
L'embrió de la iniciativa dels joves d'Aires del Montseny va ser, però, una dansa que ja era antiga a finals del segle XIX: el galop dels balls de gitanes de Sant Celoni i de Granollers. L'èxit d'aquella col·laboració amb els dansaires va esperonar aquell grup d'instrumentistes a viatjar arreu de Catalunya. Sorprenen a tothom per la seva jovialitat i la cura de les interpretacions. Desvetllen simpaties. A Saurí els van convidar a sopar i dormir. Aquest estiu han trencat el so dels silencis pirinencs amb sons recuperats des del Vallès amb la naturalitat de conrear l'imaginari musical teixit, com deia Joan Alcover, de tradicions i d'esperances.
Ho hem viscut un cop més a Saurí, un poble de la vall d'Àssua pallaresa, damunt del Pamano. Hi van actuar el Xavi del barceloní Blau Magnòlia i l'orquestra Aires del Montseny, integrada per dotze músics molt joves, arribats de Granollers amb un bon repertori de balls populars centenaris (masurques, xotis, americanes, pasdobles, valsos...) i de més ençà (boleros, foxs...). El seu director, Marçal Ramon, els va aplegar amb el propòsit d'engrescar-los en la recuperació de melodies que alleujaven, si més no un cop a l'any, les hores amargues de pagesos, ramaders i menestrals en unes èpoques d'incertesa com la d'ara. Ell va crear aquesta petita orquestra motivat per la musicòloga Anna Costal, estudiosa d'aquests balls que eren moderns fa un segle.
L'embrió de la iniciativa dels joves d'Aires del Montseny va ser, però, una dansa que ja era antiga a finals del segle XIX: el galop dels balls de gitanes de Sant Celoni i de Granollers. L'èxit d'aquella col·laboració amb els dansaires va esperonar aquell grup d'instrumentistes a viatjar arreu de Catalunya. Sorprenen a tothom per la seva jovialitat i la cura de les interpretacions. Desvetllen simpaties. A Saurí els van convidar a sopar i dormir. Aquest estiu han trencat el so dels silencis pirinencs amb sons recuperats des del Vallès amb la naturalitat de conrear l'imaginari musical teixit, com deia Joan Alcover, de tradicions i d'esperances.
1 de setembre del 2014
Moripol (Gósol). Pere Calders. El Ricard de cal Negre (pastor de Bagà)
La vaca de Moripol i les patates. La bicicleta del Pere Calders. El pastor de Coll de Pal
L'Erol. Revista cultural del Berguedà. Núm, 117 (any 2013)
Accés a través d'aquest enllaç.
27 d’agost del 2014
Gent de Berga
Diari Ara, 27/08/2014
RACONS: BERGA
La Victòria
GENÍS SINCA
El Dr. Selga, pediatre històric de Manresa, va
recomanar als pares que miressin d’estiuejar en algun lloc de muntanya,
per tal que els nens agaféssim gana. Una amiga de casa, Maria Barat,
berguedana, els va donar la solució: “M’han dit d’una gent de Berga -va
dir-, els Circuns, que lloguen un pis a la casa on viuen”. Així va ser
com cada estiu, al juliol, quedàvem instal·lats en el petit univers del
carrer Pere Costa, un carrer costerut, als afores de Berga, al barri els
Pedregals. Hi arribàvem pels volts de Sant Pere, revetlla que els veïns
celebraven al màxim, pel nom del carrer, imagino, però sobretot pel
Pere de la primera casa: cal Tennis. Pere Casamartina i la seva dona,
Ramoneta, regentaven una de les carnisseries més importants de Berga, al
carrer Major; la revetlla a cal Tennis donava el tret de sortida a uns
estius berguedans irrepetibles, mai hauria imaginat fins a quin punt.
L’ànima de la festa, i de tot el carrer, es deia Victòria; vivia dues
cases més amunt. Estava casada amb Ramon Serra i tenien tres fills:
Jordi, Viki i Judith. La Victòria Boixader, oriünda de la Colònia Rosal,
sempre feia la xocolata desfeta, convocava els veïns, visitava, es
preocupava, “baixava” a comprar a Berga, ens feia de taxista i uns
macarrons fantàstics, els millors que he tastat mai. La Victòria ho feia
tot. Els Serra vivien just a la casa de davant de cal Circuns, de la
nostra. A la mare, la presència alegre i vital de la Victòria l’ajudava,
sobretot quan el pare treballava i es quedava sola a Berga amb les dues
criatures. De dia, havíem travessat el carrer amb la meva germana
desenes de vegades. Jugàvem amb la Judith (Serra Boixader), amagàvem
préssecs (que comprava la Victòria) sota el llit i els compartíem
d’amagat. Ara de gran, la Judith és igual que la seva mare, una marassa,
una persona per la qual la vida són els altres. Els altres dos germans,
el Jordi i la Viki, el mateix. Quan la Viki es va enamorar del Jordi de
ca l’Alberich, llegendària pastisseria berguedana, a cal Serra i a tot
el carrer s’hi van viure grans moments, sobretot quan arribaven coques
del xicot pastisser, tot un personatge. Al carrer hi havia altres cases,
ca l’Alsina, cal Macià...
Però el quarter diguem
que espiritual del barri era cal Circuns, on érem nosaltres, per una
circumstància especial. Les dues filles dels Circuns Oliveras, de la
Maria Rosa i del Joan, patien d’un mal estrany a la sang. La Rosa i la
Mercè tenien una parahemofília, malaltia raríssima, llavors encara més.
Aquestes noies ens adoraven. Se’ns menjaven a petons, a la meva germana i
a mi. Els Circuns eren gent molt generosa. Joan Circuns era paleta,
anava amb un Seat 600 atrotinat, descolorit, ple d’eines; Circuns
s’havia fet famós a Berga per la rapidesa amb què construïa cases. Era
increïblement treballador. La Maria Rosa era igual. No paraven. En certa
manera, en aquell petit univers, tot girava al voltant de la malaltia
de “les nenes”, de les visites mèdiques d’urgència i del plasma que
sempre tenien guardat a la nevera. Tothom se’n feia càrrec. A la casa
del costat també: cal Pepis, de les inseparables Avelina i Montserrat
Casals, adorables. Tenien una botiga històrica al carrer Major, de
gènere de punt, premsa i revistes: Novedades Casals. L’Avelina estava
casada amb Joan Balaguer, un bomber simpatiquíssim, un heroi, que la
meva germana adorava. Jo adorava la filla, Rosanna Balaguer, rossa,
bellíssima, el meu primer amor d’infant. De fet, he trucat a la Rosanna
per recordar. La Mercè va ser la primera a morir, de la seva malaltia.
Després va morir el Joan Balaguer, el nostre heroi rialler; en poc
temps, també van traspassar en Circuns i la Maria Rosa. Tots de càncer.
Era com una epidèmia. Un Nadal, no fa gaires anys, la Victòria va trucar
a casa. “¿Que hi ha la mare?”. No hi era. “Digues que ja li trucaré, i
que us estimo molt”. La Victòria era així: em fa pensar que hi ha dos
tipus de persones, les que ho saben dir i les que no. Quan la mare hi va
parlar, em va dir que la Victòria no es trobava bé, però no fins a
aquest punt. En poques setmanes, van trucar de Berga: “Ha mort la
Victòria”. Càncer. Fulminant. I jo no podia deixar de recordar l’últim
missatge i de repetir-me, nosaltres també, Victòria, no saps com.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)