Esportistes i guerrillers. A propòsit de Rafael Nadal

Foto: Esteban Cobo, EFE. (La Vanguardia 17.8.08)

Calaix de sastre motivat per la imatge que avui publiquen alguns diaris on el tennista manacorí Rafael Nadal somriu pletòric, embolcallat amb la bandera espanyola, després d'aconseguir la medalla d'or als Jocs Olímpics de Pequín.

1. De 20 minutos (7.8.08):

Rafa Nadal se cabrea ante la pregunta en catalán de un periodista a Robredo

En apenas media hora, nos dio tiempo a hacer unas veinte preguntas, quince de las cuales fueron para el virtual número uno mundial, Rafa Nadal. Jugadoras como Nuria Llagostera o María José Sánchez no abrieron la boca, mientras otros como Nicolás Almagro y Vivi Ruano bromeaban intercambiándose los papelitos con sus nombres. David Ferrer estaba un poco más a su bola, mientras Robredo, otro que no paraba de bromear con Nadal y Almagro, sólo cambió el gesto cuando le quisieron preguntar en catalán y él se quedó en ascuas. Nadal zanjó el asunto: "Mejor en español". El de Manacor se pilló un cabreo importante por la cosa.

La rueda comenzó con un pequeño lío. Ante la invasión de periodistas, Nadal no supo ni cómo empezar: "¿Contesto en español o en inglés?", dijo entre risas.

2. De La Vanguardia (17.8.08):

El próximo número uno del mundo, que reconoció sentirse más deportista que tenista en los Juegos de Pekín, vivió unas sensaciones especiales en el podio, cuando sonó el himno español.

"No me había imaginado estar en el podio. Pero es especial. Cuando gané Roland Garros oí el himno español, y alguna otra vez. Pero nada como aquí. En los Juegos Olímpicos es especial", añadió Nadal.


3. De Josep Armengou: Nacionalisme català. Idees i pensaments. Sense peu d'impremta (1977?) i Edicions de l'Albí (2006):

L’estat franquista ha transformat l’esport en una droga per a anestesiar el poble. I Catalunya ha picat l’esquer. Com si totes les aspiracions nacionals de Catalunya es reduïssin a conquerir un títol ʺnacionalʺ espanyol. Hom té el pressentiment que cada vegada que el Barça ha guanyat un partit de Lliga espanyola, Catalunya ha perdut una batalla.

Sentimentalment, és clar, tots voldríem que el Barça fos campió cada any. I hem de reconèixer que a través dels colors d’un club també hem defensat el país, quan no hem pogut defensar‐lo d’altra manera. Però potser ens hi hem entossudit massa. Si pensàvem amb el cap potser començaríem a escatir la conveniència que tots els equips catalans se separessin de la Lliga espanyola. La independència esportiva també forma part de la independència nacional. Això, ara com ara, sona a utopia. De tota manera, ens convindria deixar de tenir el futbol com a primera vivència comunitària i començar a pensar en coses més importants.

Hem confiat la defensa de Catalunya a uns equips de futbolistes, la majoria dels quals ni catalans no són. A Catalunya, en lloc de pagar futbolistes, potser li hauria valgut més pagar guerrillers.

La Festa Major de Gósol

Actuació de Les Violines


Cant dels Goigs a Santa Maria de Gósol

De festes majors n'hi ha moltes, però la de Gósol llueix amb llum pròpia. Sobre la d'aquest any, aquí van unes notes insignificants.

1. L'amenaça de pluja va motivar el canvi d'escenari i una mica d'endarreriment a l'hora de l'inci del concert de Les Violines. Molt públic i entusiasta. A destacar, les peces del Ferrer de Tuixent, a qui les noies consideren el seu mestre.

2. Sembla que entre els bars i fondes s'hi respira un cert ambient de crisi: no hi ha tanta gent com els anys anteriors. Queixes dels ramaders pels preu escanyat dels vedells. "Ara hi perdem; si no se soluciona, haurem de treure'ns les vaques".

3. Molta gent a la Missa Major. Pregàries a càrrec de mossèn Ballarín. I entre pregària i pregària, els comentaris. "La política separa, la festa Major uneix". "Preguem pel nostre rector: que Déu ens el conservi, però no ens l'augmenti". Al final, cant dels Goigs, amb lletra de Mn. Pere Ribot, música de Mn. Ballarà (i dibuixos del gravador Antoni Gelabert).

4. Passen de les sis de la tarda i diguem que la plaça està plena. Sona El gato montés. No és una plaça de toros, és la plaça de Gósol presidida per la font de la Dona dels plans de PIcasso. No surt cap brau sinó els dansaires del popular Ball de les coces. Després entren els nans, i els gegants que volten al so de l'Islas Canarias. Tinc entès que el pasdoble és una música d'origen castrense -marxa militar- també interpretada a les corridas i als balls populars. A l'època de la globalització jo proposo als gosolans que l'entrada dels dansaires es faci al ritme de galop -que és més airós que el pasdoble i d'origen hongarès, per tant, menys belicós- i que els gegants segueixin els compassos d'una banda de grallers -la gralla, nom d'origen occità, probablement és l'evolució de la xirimia curta, instrument documentat a Europa a partir del segle XIII-.

Els estels del Vladimir de Semir a Sant Jaume de Frontanyà

V. de Semir a la biblioteca de Sant Jaume de Frontanyà. Foto: BNG

Vladimir de Semir va parlar ahir, i seguirà fent-ho avui al vespre, dels estels. La primera part, sobre l'interessant programa informàtic Stellarium, va ser a la biblioteca de Sant Jaume de Frontanyà. El curs va seguir -massa tard per als no residents- a les onze de la nit amb una observació des del turonet de darrere l'absis del monestir. Mirar el cel nocturn amb les llums del poble apagades devia fer el seu efecte.

El Berguedà a l'Expo 2008 de Saragossa

El lema és "Agua y Desarrollo Sostenible". Hi fa molta calor. Per veure-ho tot s'hi deuen haver de passar uns quants dies. Els estands dels països i empreses de vegades són més aviat una excusa publicitària ("Malasia, paraíso de Asia") però també n'hi ha que expliquen bé la seva relació amb l'aigua (Països Baixos). Arquitectura contemporània i disseny. Una gran bandera espanyola. Exotisme (vestits, balls...) de països llunyans. Móns diferents: hi ha qui ofereix artesania africana i qui ensenya un (ecològic) cotxe elèctric.

El Berguedà és als "Pabellones Comunidades Autónomas. Empresas e Instituciones", així com sona, sense preposicions ni articles, tret de la e conjunció copulativa substituta de y per evitar el hiat davant Instituciones. Hi ha la conca del Llobregat, les fonts del Llobregat i el Bastareny (no seria la Dou del Bastareny?), el pantà de la Baells, etc... I als crèdits, els fotògrafs de cal Luigi de Berga.

Torna l'aigua de Torrentsenta

L'aigua de Torrentsenta. Foto: BNG

Productes comercialitzats per l'empresa Cobega

Fa anys que es parla de la planta embotelladora de l'aigua de Torrentsenta, a Gósol. L'empresa que hi està interessada és Cobega, que aquí actuaria a través de la seva filial Roalba. El producte final es comercialitzaria amb el nom 'Aigua de Cadí'. Cobega, creada a principis de la dècada dels cinquanta del segle passat, i amb seu social a Barcelona, és la concessionària de la Coca-cola per a Catalunya, Andorra, Aragó, les Illes Balears i Canàries.

M'expliquen en una conversa a Gósol que el tema està com segueix: l'expedient encallat en algun despatx, interès per desencallar-lo i gestions recents davant la Generalitat. Qui ha fet les gestions? Em diuen que dos polítics importants, de llarga trajectòria municipal socialista...

He abandonat la conversa perquè havia d'omplir unes quantes garrafes a Torrentsenta i m'han vingut unes ganes imperioses de beure un glop d'aquella aigua tan fresca.

Aquests dies, el paisatge de Torrentsenta de lluny es veu pintat per les coloraines de les tendes. De prop, la novetat és el formigueig de les colònies infantils, aquí un grupet, allà uns altres banyant-se, més avall de la carretera tres que pugen amb un pam de llengua. Aquests dies, el paisatge de Torrentsenta, tan immòbil durant tot l'any, s'ha despertat de la letargia.

Segant el blat moll a Avià

A les 8 de matí han començat les Festes del Segar i el Batre amb la missa dels segadors oficiada per mossèn Ramon Viladés a l'església romànica de Santa Maria d'Avià. Després, a l'era, hi ha començat a haver moviment. Les parades s'anaven organitzant mentre els segadors feien el primer mos; entre ells, uns dels participants en el programa "La masia", de TV3. I com cada any, el Pep Graus ha encetat la locució, els cavalls iniciaven el moviment giratori sobre les garbes desfetes formant un cercle fins que, al cap de poc, els animals han deixat lloc als segadors per a la imatge de rigor -hi havia més fotògrafs que pagesos- sota l'organització del Graus: els homes (i alguna dona) de la càmera al cantó de Santa Maria i els homes del volant (i la regidora de cultura, M. de Agua Cortés) a l'altra banda.

Han anat arribant més gent. Mirant les parades hi havia l'enginyer agrícola Fèlix Pi, a qui es deu la primera idea i organització de la festa, ara ja fa vint anys. Sense que sortís el sol ni plogués, ha vingut el carro i jo me n'he anat a comprar el diari. A l'era de Santa Maria han quedat les puntaires, els de les parades, els segadors, els que batien a l'era amb els animals, els fotògrafs, els badocs i el Pep Graus interpretant cadascú la part pertinent del ritual que recupera, de forma festiva, una de les feines més característiques de quan la gent d'aquest país vivia de l'agricultura.

Avui que els dediquem la festa seria elegant pensar que encara en queden de pagesos. Gràcies a ells tenim els camps com un jardí, llaurats quan toca, verds a la primavera i rossos a l'estiu.

La sega

La batuda amb animals