Trobem Josep Quevedo i altres berguedans als agraïments del llibre El tango de Dien Bien Phu (2020), premi Joanot Martorell 2019, de David Castillo.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
El llibre "Parteix d’un miner de Fígols que, quan mor el seu germà, va cap a Barcelona perquè s’ha carregat al capatàs i, a partir d’aquí, són tot d’històries reals i documentades. En bona part, gràcies a Pep Quevedo, que em va obrir moltes portes i em va permetre accedir a documents, seus o d’arxius públics. Un company fonamental." David Castillo.
--------------------------------------------------------------------
Entrevista sobre el llibre (El Punt Avui, 09/0172020)
David Castillo. Novel·lista
“Si a un home li dones un fusell, es creu Gary Cooper”
He intentat que la novel·la, tot i que és un gènere subjectiu,
políticament fos equànime
David Castillo (Barcelona, 1961) és un poeta a qui, cada tants anys,
li ve de gust barallar-se amb una novel·la. Deu ser de lliurar batalles
creatives que la guerra ha acabat sent l’eix central de la seva cinquena
novel·la. I, paradoxalment, és un home que abomina la violència,
l’explícita; potser per això, per fer-hi front, ha volgut narrar
l’horror quotidià de la guerra, el dels homes a peu de trinxera, a El tango de Dien Bien Phu, amb què va guanyar el darrer premi Joanot Martorell de Gandia.
El tango de Dien Bien Phu (a Edicions 62 i a Edhasa, en
traducció al castellà de Gemma Brunat) mostra el periple bèl·lic, de
supervivència, de dos homes –de molts més, de fet, com ara l’avi de
l’autor, que és ben present en el text i en l’esperit de l’obra– entre
el 1939, quan fugen després de la Guerra Civil, fins al 1954, en la
desfeta francesa a Indoxina. La lectura evoca molts referents d’autors
que han narrat la guerra amb visió panoràmica, des de Guerra i pau, de Tolstoi, a Incerta glòria, de Joan Sales, passant per Els nus i els morts, de Norman Mailer. Afegeixin-hi els seus.
Per entendre el present cal conèixer el passat.
Vostè posa el focus en els episodis bèl·lics. Quins elements d’interès
troba en les trames de guerra?
Estem acostumats a fer les lectures maniquees de
la Guerra Civil, de la Segona Guerra Mundial i dels conflictes que toco
fins a arribar a Dien Bien Phu, que és la gran desfeta dels francesos a
Indoxina. El que he intentat és donar una visió del dia a dia dels
soldats, de la tropa, dels pàries, de la gent de la terra davant de les
interpretacions de tots aquests conflictes dels historiadors marxistes o
de dretes.
I què hi trobarà, el lector?
Són històries d’una reconstrucció severa a partir
de les que vaig sentir dels meus avis quan encara era petit. També
d’anys d’anar per arxius militars i d’infinitat d’organitzacions:
d’omplir quatre prestatgeries de llibres exclusivament sobre aquest
tema. He fet un puzle dins d’una novel·la de no-ficció.
Per què novel·la i no un assaig?
Perquè la novel·la dona una llibertat que els
llibres d’història, els reportatges, el periodisme sovint no ofereixen.
Volia tenir aquest espai per poder desenvolupar una història que fos
autònoma, però creant a partir de documents reals.
Ha estat més de deu anys documentant-se i escrivint-la. Què la va posar en marxa?
Tot va començar quan el 2001 vaig presentar No miris enrere,
acompanyat de Manolo Vázquez Montalbán i Joan Marsé. Va venir un
cantautor de Badalona molt amic meu, Ramon Muns, i va interpretar la
cançó Los refugiados del 39. Una cançó que surt en un reportatge
de TV3 de Felip Solé Sabaté sobre les platges d’Argelers. Jo l’havia
sentida feia molt i ma mare, també, perquè els meus avis van ser a les
platges d’Argelers, i em va servir d’excusa per, a partir d’aquest himne
d’Argelers, desglossar la història d’aquesta gent que sempre va per la
vida a empentes i rodolons.
Molt de tango, doncs.
Sí, de Gardel [riu]. Buscar la lletra de l’adaptació d’Esta noche me emborracho és una de les excuses argumentals.
L’obra comença quan Ribot i Menero marxen.
Sí, quan surten per la Guingueta d’Ix. De
Puigcerdà a la Guingueta, amb les columnes llibertàries (l’antiga
columna Durruti i l’Ascaso), fins que alguns dels protagonistes acaben,
després de reenganxar-se, a la batalla de Dien Bien Phu.
El narrador de fons és vostè. Bé, Dani Cajal.
Soc molt supersticiós. Dani Cajal em va donar sort en les primeres novel·les: El cel de l’infern va rebre el premi Crexells el 1999 i No miris enrere, el Sant Jordi, i van tenir molt bona acollida. Però la sort es va acabar i amb les següents novel·les que he fet sense Cajal [El mar de la tranquil·litat, 2010, i Barcelona no existeix,
2014] no m’he menjat ni un torrat, i això que, segurament, sabia
escriure millor. Per aquest motiu vaig decidir confiar de nou en ell. El
protagonista podria ser qualsevol, podria no tenir nom... No ha anat
malament, perquè he guanyat un premi important, el Joanot Martorell.
Amb aquest ‘alter ego’ és com es troba més còmode, no?
De fet, no em trobo còmode fent novel·la. Em
sento còmode fent versos. La novel·la requereix una disciplina, et fa
entrar en una dimensió en què jo em grillo molt. Adopto la veu del
personatge narrador i acaba sent demencial. Un poema, un article, el
pots fer en un moment i, després, millorar-lo. En una novel·la, vas i
vens, la deixes i la tornes a agafar, et bloqueges, en comences una
altra i la fiques al calaix, la recuperes... És el que em va passar amb
aquesta –i també amb la primera, El cel de l’infern–, que vaig trigar anys a enllestir-la.
Molta feina, moltes hores...
Per això espero que tingui repercussió, perquè,
cas que no, estic millor passejant per les muntanyes del barri, fent
poemes, recitals i conferències. No necessito ficar-me en una cosa tan
complicada.
Que s’ha complicat més per la recerca a l’arxiu de Salamanca.
No només allà. També en arxius de Madrid, d’Alcalá de Henares, de l’Estat francès, d’Amsterdam... De tot arreu.
Una part essencial de l’obra són els testimonis orals. La majoria apareixen amb els noms reals. Com els va conèixer?
Alguns ja els coneixia feia anys. Per exemple, el
primer dia que vaig anar a la universitat, vaig coincidir amb un noi,
Joan Escanilla Rull; resulta que, després de la Guerra Civil, el seu
pare va estar amb els meus oncles compartint cel·la de condemnats a mort
a la presó de Torrero, a Saragossa. Als meus oncles els van matar i al
seu pare, no. Així, hi ha molts testimonis amb què he parlat. I tot
d’històries bèsties que he mirat de posar en ordre d’una manera
documentada, que a Catalunya costa, perquè fora els arxius estan bastant
millor.
Qui serien els dos protagonistes principals? Ribot i Menero? En qui es va inspirar?
Són personatges que he conegut, d’alguna manera.
Al que anomeno Ribot li vaig canviar el nom perquè no el recordo i els
meus familiars que el podrien recordar són morts. Li vaig posat Ribot
per la sensació que tenia mentre anava retallant i retallant la
novel·la. No podia ser de dues mil pàgines perquè ningú no l’hauria
publicada!
Tot el que surt és real, doncs.
Parteix d’un miner de Fígols que, quan mor el seu
germà, va cap a Barcelona perquè s’ha carregat al capatàs i, a partir
d’aquí, són tot d’històries reals i documentades. En bona part, gràcies a
Pep Quevedo, que em va obrir moltes portes i em va permetre accedir a
documents, seus o d’arxius públics. Un company fonamental.
Ha de ser complicat sintetitzar tanta informació acumulada i que l’obra funcioni narrativament.
És una merda, perquè, si em presento a un premi
amb una novel·la de dues mil pàgines, no el guanyo. El que faig no
interessa, busquen un altre perfil de novel·lista. Si vas amb una
història com aquesta, algun dels escassos directors literaris que queden
et dirà que està molt bé l’esforç i la història, però a mi de seguida
em van clavar la llufa de no ser comercial, de ser massa intel·lectual. I
he venut milers de llibres! En novel·la, jo no faig parlar els
cabirols, ni parlo amb les plantes, ni descric que obro la nevera per
veure si hi ha pernil dolç [riu]. Per mi, aquesta novel·la és com un
còmic d’Hazañas bélicas amb amor.
Al text, llegim que l’obra no té intenció de
revenja ni de ser alliçonadora. Què ha après o entès mentre ha ‘viscut’
dins la novel·la, però?
Ara diré obvietats. He après que la Guerra Civil
la va guanyar el més bèstia. I que si l’haguessin guanyada uns altres,
segurament també haurien passat coses ben funestes. He estat més
conscient que la Segona Guerra Mundial va ser un desastre que va calmar
Europa després de segles de conflictes greus. L’obra està vista des del
punt de vista del poble i, si agafem els treballadors de l’època,
segurament set de cada deu eren dels sindicats únics de la CNT, però no
és un llibre de propaganda anarquista, ni molt menys, perquè és força
crític. He volgut mostrar també el comportament salvatge d’alguns homes.
Podríem dir que és la condició humana, dominar i destruir?
Si a un home li dones un fusell, una pistola, una
bomba, es creu Gary Cooper i intenta imposar la seva opinió, la seva
visió de la justícia, per sobre de la dels altres. Tot i això, he
intentat que la novel·la, que és un gènere subjectiu, políticament fos
equànime.
------------------------------------------------------------------------------------------
Sinopsi de El tango de Dien Bien Phu:
Des de la sortida de les columnes llibertàries per la frontera el 1939 fins a la desfeta francesa al Vietnam el 1954, El tango de Dien Bien Phu és una novel·la coral que explora en les biografies de personatges anònims tots els accents dels lluitadors que no van tenir por de la derrota.
A través de les investigacions de Dani Cajal, a qui ja coneixíem per les novel·les El cel de l’infern (premi Crexells 1999) i No miris enrere (premi Sant Jordi 2001), el relat reconstrueix, a partir de testimonis directes, llibres de memòries i documents d’arxius militars, tota la peripècia d’una generació que va patir la Guerra Civil, els camps de concentració francesos, la Segona Guerra Mundial i, en molts casos, la continuació en els conflictes de la postguerra.
L’excusa de la recerca de la lletra d’un tango de Gardel, que va ser l’himne d’Argelers, li serveix al narrador per revisitar escenaris i moments gairebé oblidats d’alguns dels episodis més sagnants del segle XX, que van tenir com a protagonistes molts dels nostres ascendents. Sense cap voluntat de revenja, la novel·la desfà les interpretacions heroiques i, sense jutjar, ofereix un retrat dels combatents sense aspiració de glòria.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------(Font Edicions 62).
