Cartell de la presentació del llibre a Berga.
Stegmann a la plaça dels Països Catalans.
Berga, 01/12/2018. Foto. Quirze Grifell.
Stegmann al Santuari de Queralt. 29/03/2015. Foto. Quirze Grifell.
Stegmann davant de l'Ajuntament de Berga. 01/12/2018. Foto. Quirze Grifell.
Quirze Grifell ha publicat una ressenya del segon volum de les memòries del professor T. Setgmann a la Rivista Italiana di Studio Catalani, núm. 9, any 2019, pàgs. 291-294.
Tilbert Dídac Stegmann, Servir Catalunya des d’Alemanya: una biografia, Lleida, Pagès editors, 2018, 260 pp.
Quirze GRIFELL
El professor Stegmann, de la universitat de Frankfurt, ha publicat el segon volum de les seves memòries, Servir Catalunya des d’Alemanya (Pagès editors, Lleida, 2018), autobiografia d’un catalanista entusiasta. Aquest lliurament comença l’any 1993 i segueix cronològicament el llibre Ambaixador de Catalunya a Alemanya, publicat per la mateixa editorial lleidatana el 2014. Les 260 pàgines de què consta es divideixen en vint capítols i inclou també un índex de noms de persones de sis pàgines, fet que demostra la gran quantitat de relacions humanes, familiars, artístiques i professionals de la vida de l’escriptor.
A l’inici, a manera de pròleg, hi figura el que va signar Max Canher, el primer conseller de Cultura de la Generalitat, recuperada l’any 1980, presentant Catalunya vista per un alemany (1988), un èxit de vendes que va donar a conèixer el personatge i el va convertir en mediàtic. Canher escrivia: «Moltes gràcies Til, l’alemany Til, el ciutadà català Til, per aquest estímul, perquè prenguem consciència de qui som i perquè actuem en conseqüència». Recordem que Til Stegmann, va néixer a Barcelona el 1941 i hi va viure uns deu anys, en plena dictadura de Franco, època en que el català estava prohibit en qualsevol manifestació pública. Va ser anys després que, en retornar a la seva ciutat natal, va descobrir la vitalitat de la cultura catalana i se’n va fer estudiós i defensor entusiasta.
La prosa literària de Stegmann és molt amena, farcida d’anècdotes viscudes, sempre amb una visió cultural d’alta volada europea i amb una bona dosi de sentit de l’humor. Les arts en general, la música i la bellesa hi són sempre presents, associades a un moment o a un record viscut. Hi reivindica la nació catalana sencera, els Països Catalans i una cultura catalana en major d’edat, jugant a la primera divisió mundial i, per això, creu que la millor manera de fer-ho és disposant d’un estat propi, independent i sobirà.
Naturalment, en aquesta biografia hi apareixen totes les realitzacions dutes a terme al llarg dels anys, amb l’objectiu de projectar la cultura catalana a Alemanya i promoure els estudis de catalanística a les universitats de Berlín i Frankfurt.
El 1978 va ser l’organitzador de les Setmanes Catalanes de Berlín i el 1983 les de Karlsruhe, amb l’objectiu de donar a conèixer les diverses manifestacions culturals catalanes: música, literatura, teatre, pintura, presentant a Alemanya els principals creadors catalans.
L’any 1982 va publicar el Decàleg del catalanoparlant, amb consells i actituds positives de respecte i de defensa de la llengua, després d’anys de prohibició i de minorització lingüística. Sembla ser que se’n va fer una tirada de més d’un milió d’exemplars impresos. Anys més tard, va descobrir que se n’havia fet una edició en gallec amb música incorporada.
El 1983 va fundar la Deutsch-Katalanische Gesellschaft (Associació Germano-Catalana) de la qual en va ser president fins al 1995. El 1988 va fundar la «Zeitschrift für Katalanistik / Revista d’Estudis Catalans» i entre el 1988 i el 1995 va impulsar l’Oficina Catalana de Frankfurt, la Katalanisches Kulturbüro. Una de les satisfaccions de l’autor va ser la fundació de la Biblioteca Catalana de la universitat Frankfurt que, a partir de donacions de les editorials presents a la fira del llibre, ha aconseguit un fons de 37.000 llibres en català, sens dubte el conjunt de llibres en català més gran fora dels Països Catalans. Entre els llibres que va publicar Stegmann, hem de destacar Diguem no – Sagen wir nein (1979), una antologia bilingüe de textos de la Nova Cançó; Ein Spiel von Spiegeln (1987), antologia de poesia catalana del segle XX il·lustrada per Antoni Tàpies. El 1988 publicà Catalunya vista per un alemany, citat abans, i Joan Brossa – Werke (1951-1988). De 1991 és el seu Vocabulari català-alemany. L’any dels Jocs Olímpics de Barcelona, el 1992, juntament amb la seva dona Inge, va treure a la llum la guia Katalonien und Katalanische Länder, la guia més completa dels Països Catalans editada en alemany, amb tots els noms geogràfics ja plenament normalitzats. Aquesta guia de 630 pàgines va ser publicada en català per Curial Edicions Catalanes el 1988.
Una obra curiosa en la qual va participar és EuroCom Rom – Els set sedassos (2003), un mètode per aprendre diverses llengües romàniques a l’hora. En El plaer de llegir literatura catalana (2016) hi aplega assaigs sobre Joan Brossa i la seva creativitat, Joan Francesc Mira o Tirant lo Blanc, entre d’altres temes (veg. la ressenya en «Rivista Italiana di Studi Catalani», 7, 2017, pp. 172-177).
Com hem dit al principi, els personatges que es passegen pel llibre són nombrosos i destaquen els del camp creatiu. Així per exemple, Joan Brossa és un dels més citats. El 1997, a la seu del Commerzbank de Frankfurt, en la inauguració d’una exposició dedicada a Brossa, amb presència d’aquest i la seva companya, l’autor dirigeix als banquers aquestes paraules: «Per posar en relleu la importància que els catalans donen a la seva llengua vaig mencionar l’Oda sextina a uns catalans intrèpids, perquè la diguin al cim de l’Everest de Brossa, dipositada al cim com ja he contat al primer volum. El poema i la muntanya formaven així un poema objecte que convertia l’Everest en pedestal immens per un text en llengua catalana – el poema “més alt del món”, era, i és, un poema en català!».
La relació de la família Stegmann amb Pau Casals i el fet que el propi Til Stegmann sigui violoncelista, el porta a escriure: «el violoncel de Pau Casals, el Cant dels ocells tocat per ell al final de cada festival de Prada, i tocat i cantat en la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics de Barcelona l’any 1992 (per Lluís Claret i Victòria dels Àngels), ha creat marca. També la contribució de pau Casals a re-descobrir i re-prestigiar les suites per a violoncel sol de Bach ha marcat el violoncel com a instrument clàssic català per definició».
Quim Monzó és present al llibre amb motiu dels seu antològic discurs irònic a la inauguració de la fira del llibre de Frankfurt. Stegmann, veritable ‘home-pont’ com significa el seu cognom, és partidari de buscar punts de referència a fora dels Països Catalans a l’hora d’organitzar debats i trobades entre creadors. Això, segons ell, «internacionalitza l’horitzó català i de retruc fa reflexionar els estrangers sobre l’existència d’una cultura europea que s’expressa en català».
De la mateixa manera, Stegmann és partidari de barrejar diverses disciplines per aconseguir un resultat sorprenent. I posa com a exemple el happening ideat per Carles Santos a les Sònar nits de Frankfurt, explicat en l’apartat «Saltar amb moto sobre un piano de cua», en el qual Adam Raga, campió mundial de trial indoor de moto fa acrobàcies sobre una mar de contenidors mentre un Santos vestit de negre extreu tota mena de sons violents del seu piano.
Pel que fa als pintors, Joan Miró ocupa un lloc destacat en els referents del llibre. La representació a Frankfurt de Mori el Merma, amb titelles creats per Miró, va causar un fort impacte: «Els espectadors que circulaven pel carrer central de Frankfurt es paraven admirats. Segurament, les combinacions de colors i els trets lineals específics de Joan Miró, juntament amb les formes infantils típiques d’ell, són les marques distintives de l’art català que més coneixen els alemanys».
Un altre dels catalans coneguts arreu del món, l’escultor Jaume Plensa, també està vinculat a la Goethe-Universität de Frankfurt. A pocs metres de la Biblioteca Catalana i del castanyer català plantat el 2002, s’hi va instal·lar l’escultura Cos de Coneixement, d’acer inoxidable, amb vuit metres d’altura i quatre tones de pes. Stegmann relata la trobada amb la mecenes de l’obra el 2010: «L’escultura ens la va pagar i regalar la segona dona més rica d’Alemanya (segons Forbes), la senyora Johanna Quandt, propietària d’empreses com la BMW. Vaig tenir una conversa amb ella posant en relleu que Plensa ve de Barcelona i és català, i vaig dir quina sort teníem que algú ens permetés tenir una tal escultura al campus».
Un any important va ser el que la cultura catalana va ser convidada d’honor de la Fira del Llibre de Frankfurt. Segons el professor, «l’any 2007 va ser un any de glòria per a la projecció exterior catalana. Un bon finançament i una magnífica organització per part de l’Institut Ramon Llull van fer possible una enorme presència de tots els aspectes de la cultura catalana a Alemanya», tot i que abans ja hi havia hagut una «aparició notable a la ‘petita’ fira del llibre de Leipzig».
La sensibilitat musical de l’autor apareix en diversos apartats del llibre. I precisament a la Thomas-kirche de Leipzig, on Bach havia estat Thomaskantor de 1723 a 1750, Til Stegman va experimentar això: «En començar la música, que omplia tota l’església, em vaig conscienciar que aquest era l’espai original per al qual Bach havia escrit les cantates. Estava sentint l’acústica original pensada per Bach! Em va agafar com un calfred d’emoció de la música divina que estàvem sentint i encara més quan vaig descobrir que estava assegut al costat de la gran placa de bronze que cobreix la tomba de Bach. Mai no havia estat tan a prop de Bach i de la seva música! I un escriptor català que m’hi havia portat». Aquest era Eduard Màrquez, enamorat de les cantates de Bach. Aquí ve a tomb recordar que el pare de Til Stegmann havia estat un bon pianista i havia format el Trio de Barcelona.
Al costat dels grans noms de la cultura catalana hi apareixen també grans personalitats de la cultura alemanya com Hermann Hesse, Günter Grass o Walter Benjamin. D’aquest darrer, Stegmann ens confessa haver-lo tret de l’anonimat de la seva tomba del cementiri de Portbou: «Vaig agafar un llapis i vaig escriure amb lletres grans el nom WALTER BENJAMIN en el llistó superior horitzontal. No vull i no puc dir-vos res més».
La tasca i la trajectòria de Til Stegmann han estat reconegudes amb els premis més rellevants com la Creu de Sant Jordi (1985), el Premi Internacional Ramon Llull (2007), el premi Pompeu Fabra, el guardó del Ciemen i el premi Batista i Roca, entre d’altres.
Un secret definitiu que Stegmann ens revela per concloure el capítol dotzè del llibre és poder del somriure: «Qui més qui menys somriu. I qui més qui menys riu. Tant el somriure com el riure influeixen enormement en la nostra vida i en la interacció amb el nostre proïsme. Sempre he tingut la sospita que bastants de les coses que he pogut fer per la visibilitat de la cultura catalana a Alemanya les dec a algun somriure que ha sortit en el moment oportú».
En definitiva, es tracta d’un llibre imprescindible per conèixer les relacions entre els Països Catalans i Alemanya, iniciades ja fa més de 500 anys.
L’any 1982 va publicar el Decàleg del catalanoparlant, amb consells i actituds positives de respecte i de defensa de la llengua, després d’anys de prohibició i de minorització lingüística. Sembla ser que se’n va fer una tirada de més d’un milió d’exemplars impresos. Anys més tard, va descobrir que se n’havia fet una edició en gallec amb música incorporada.
El 1983 va fundar la Deutsch-Katalanische Gesellschaft (Associació Germano-Catalana) de la qual en va ser president fins al 1995. El 1988 va fundar la «Zeitschrift für Katalanistik / Revista d’Estudis Catalans» i entre el 1988 i el 1995 va impulsar l’Oficina Catalana de Frankfurt, la Katalanisches Kulturbüro. Una de les satisfaccions de l’autor va ser la fundació de la Biblioteca Catalana de la universitat Frankfurt que, a partir de donacions de les editorials presents a la fira del llibre, ha aconseguit un fons de 37.000 llibres en català, sens dubte el conjunt de llibres en català més gran fora dels Països Catalans. Entre els llibres que va publicar Stegmann, hem de destacar Diguem no – Sagen wir nein (1979), una antologia bilingüe de textos de la Nova Cançó; Ein Spiel von Spiegeln (1987), antologia de poesia catalana del segle XX il·lustrada per Antoni Tàpies. El 1988 publicà Catalunya vista per un alemany, citat abans, i Joan Brossa – Werke (1951-1988). De 1991 és el seu Vocabulari català-alemany. L’any dels Jocs Olímpics de Barcelona, el 1992, juntament amb la seva dona Inge, va treure a la llum la guia Katalonien und Katalanische Länder, la guia més completa dels Països Catalans editada en alemany, amb tots els noms geogràfics ja plenament normalitzats. Aquesta guia de 630 pàgines va ser publicada en català per Curial Edicions Catalanes el 1988.
Una obra curiosa en la qual va participar és EuroCom Rom – Els set sedassos (2003), un mètode per aprendre diverses llengües romàniques a l’hora. En El plaer de llegir literatura catalana (2016) hi aplega assaigs sobre Joan Brossa i la seva creativitat, Joan Francesc Mira o Tirant lo Blanc, entre d’altres temes (veg. la ressenya en «Rivista Italiana di Studi Catalani», 7, 2017, pp. 172-177).
Com hem dit al principi, els personatges que es passegen pel llibre són nombrosos i destaquen els del camp creatiu. Així per exemple, Joan Brossa és un dels més citats. El 1997, a la seu del Commerzbank de Frankfurt, en la inauguració d’una exposició dedicada a Brossa, amb presència d’aquest i la seva companya, l’autor dirigeix als banquers aquestes paraules: «Per posar en relleu la importància que els catalans donen a la seva llengua vaig mencionar l’Oda sextina a uns catalans intrèpids, perquè la diguin al cim de l’Everest de Brossa, dipositada al cim com ja he contat al primer volum. El poema i la muntanya formaven així un poema objecte que convertia l’Everest en pedestal immens per un text en llengua catalana – el poema “més alt del món”, era, i és, un poema en català!».
La relació de la família Stegmann amb Pau Casals i el fet que el propi Til Stegmann sigui violoncelista, el porta a escriure: «el violoncel de Pau Casals, el Cant dels ocells tocat per ell al final de cada festival de Prada, i tocat i cantat en la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics de Barcelona l’any 1992 (per Lluís Claret i Victòria dels Àngels), ha creat marca. També la contribució de pau Casals a re-descobrir i re-prestigiar les suites per a violoncel sol de Bach ha marcat el violoncel com a instrument clàssic català per definició».
Quim Monzó és present al llibre amb motiu dels seu antològic discurs irònic a la inauguració de la fira del llibre de Frankfurt. Stegmann, veritable ‘home-pont’ com significa el seu cognom, és partidari de buscar punts de referència a fora dels Països Catalans a l’hora d’organitzar debats i trobades entre creadors. Això, segons ell, «internacionalitza l’horitzó català i de retruc fa reflexionar els estrangers sobre l’existència d’una cultura europea que s’expressa en català».
De la mateixa manera, Stegmann és partidari de barrejar diverses disciplines per aconseguir un resultat sorprenent. I posa com a exemple el happening ideat per Carles Santos a les Sònar nits de Frankfurt, explicat en l’apartat «Saltar amb moto sobre un piano de cua», en el qual Adam Raga, campió mundial de trial indoor de moto fa acrobàcies sobre una mar de contenidors mentre un Santos vestit de negre extreu tota mena de sons violents del seu piano.
Pel que fa als pintors, Joan Miró ocupa un lloc destacat en els referents del llibre. La representació a Frankfurt de Mori el Merma, amb titelles creats per Miró, va causar un fort impacte: «Els espectadors que circulaven pel carrer central de Frankfurt es paraven admirats. Segurament, les combinacions de colors i els trets lineals específics de Joan Miró, juntament amb les formes infantils típiques d’ell, són les marques distintives de l’art català que més coneixen els alemanys».
Un altre dels catalans coneguts arreu del món, l’escultor Jaume Plensa, també està vinculat a la Goethe-Universität de Frankfurt. A pocs metres de la Biblioteca Catalana i del castanyer català plantat el 2002, s’hi va instal·lar l’escultura Cos de Coneixement, d’acer inoxidable, amb vuit metres d’altura i quatre tones de pes. Stegmann relata la trobada amb la mecenes de l’obra el 2010: «L’escultura ens la va pagar i regalar la segona dona més rica d’Alemanya (segons Forbes), la senyora Johanna Quandt, propietària d’empreses com la BMW. Vaig tenir una conversa amb ella posant en relleu que Plensa ve de Barcelona i és català, i vaig dir quina sort teníem que algú ens permetés tenir una tal escultura al campus».
Un any important va ser el que la cultura catalana va ser convidada d’honor de la Fira del Llibre de Frankfurt. Segons el professor, «l’any 2007 va ser un any de glòria per a la projecció exterior catalana. Un bon finançament i una magnífica organització per part de l’Institut Ramon Llull van fer possible una enorme presència de tots els aspectes de la cultura catalana a Alemanya», tot i que abans ja hi havia hagut una «aparició notable a la ‘petita’ fira del llibre de Leipzig».
La sensibilitat musical de l’autor apareix en diversos apartats del llibre. I precisament a la Thomas-kirche de Leipzig, on Bach havia estat Thomaskantor de 1723 a 1750, Til Stegman va experimentar això: «En començar la música, que omplia tota l’església, em vaig conscienciar que aquest era l’espai original per al qual Bach havia escrit les cantates. Estava sentint l’acústica original pensada per Bach! Em va agafar com un calfred d’emoció de la música divina que estàvem sentint i encara més quan vaig descobrir que estava assegut al costat de la gran placa de bronze que cobreix la tomba de Bach. Mai no havia estat tan a prop de Bach i de la seva música! I un escriptor català que m’hi havia portat». Aquest era Eduard Màrquez, enamorat de les cantates de Bach. Aquí ve a tomb recordar que el pare de Til Stegmann havia estat un bon pianista i havia format el Trio de Barcelona.
Al costat dels grans noms de la cultura catalana hi apareixen també grans personalitats de la cultura alemanya com Hermann Hesse, Günter Grass o Walter Benjamin. D’aquest darrer, Stegmann ens confessa haver-lo tret de l’anonimat de la seva tomba del cementiri de Portbou: «Vaig agafar un llapis i vaig escriure amb lletres grans el nom WALTER BENJAMIN en el llistó superior horitzontal. No vull i no puc dir-vos res més».
La tasca i la trajectòria de Til Stegmann han estat reconegudes amb els premis més rellevants com la Creu de Sant Jordi (1985), el Premi Internacional Ramon Llull (2007), el premi Pompeu Fabra, el guardó del Ciemen i el premi Batista i Roca, entre d’altres.
Un secret definitiu que Stegmann ens revela per concloure el capítol dotzè del llibre és poder del somriure: «Qui més qui menys somriu. I qui més qui menys riu. Tant el somriure com el riure influeixen enormement en la nostra vida i en la interacció amb el nostre proïsme. Sempre he tingut la sospita que bastants de les coses que he pogut fer per la visibilitat de la cultura catalana a Alemanya les dec a algun somriure que ha sortit en el moment oportú».
En definitiva, es tracta d’un llibre imprescindible per conèixer les relacions entre els Països Catalans i Alemanya, iniciades ja fa més de 500 anys.
