1 de març del 2019

Ha mort el biògraf del filòsof berguedà Antoni Comellas i Cluet




 
Avui ha mort mossèn Lluís Rourera Farré

Mn. Lluís Rourera Farré
Prevere de l’Arquebisbat de Barcelona, resident a La Seu d’Urgell, ha mort en la pau de Crist, a l’edat de 97 anys, el dia 1 de març de 2019. El Sr. Cardenal Arquebisbe, el Sr. Cardenal Arquebisbe emèrit, els Srs. Bisbes auxiliars, els preveres i els diaques ho fan saber als fidels de l’Església perquè l’encomanin a la misericòrdia del Senyor. Les exèquies tindran lloc demà, dissabte 2 de març de 2019, a les 16.30 h., a la S.E. Catedral Basílica de Santa Maria de La Seu d’Urgell (Plaça del Deganat, 16, de La Seu d’Urgell).
 -------------------------------------
Va néixer a Areny el 1922. 

 ---------------------------------------------------------------------
És el biògraf d'Antoni Comellas i Cluet

Antoni Comellas i Cluet.jpg 


Antoni Comellas i Cluet





Antoni Comellas i Cluet © Fototeca.cat
Filòsof.
Berga, Berguedà, 1832 — Berga, Berguedà, 1884
Cursà estudis eclesiàstics als seminaris de Solsona i de Vic. Sacerdot (1856), fou nomenat professor de llatí (1859) i de teologia (1862) al seminari de Solsona. La seva explicació (1866) de les processions divines en el misteri de la Trinitat fou objecte d’inquietud en els medis eclesiàstics, i no fou aprovada per la congregació de l’índex, a la qual recorregué. Assolí una extraordinària erudició i publicà Demostración de la armonía entre la religión y la ciencia (1880) i Introducción a la filosofía (1883). Cal esmentar, d’altra banda, la traducció del Prefacio y notas apologéticas al opúsculo de Baumstark (1869) i els treballs inèdits Apuntes de Apologética, El matrimonio civil, La tolerancia i Las misiones. L’Acadèmia Filosoficocientífica de Barcelona el nomenà membre
 [Font. Gran Enciclopèdia Catalana]
 ------------------------------------------------
De 1970 a 1973 va ser director de l'IES Joan Burdieu de la Seu d'Urgell.

Resultat d'imatges de lluis rourera farre 
--------------------------------------------- 
El 1980 va publicar la biografia d'Antoni Comellas i Cluet


------------------------------------------------------------

De la seva bibliografia en destaca   Joaquin Maurín y su tiempo (1992)
Resultat d'imatges de lluis rourera farre 

20 de gener del 2019

A finals d'any, el Museu Reina Sofía de Madrid farà una exposició sobre el Picasso de Gósol

El Picasso de Gósol. El Reina Sofia s’endinsarà en un moment crucial del malagueny

Mereix una entrada a part l’exposició que el Reina Sofia dedicarà a les obres que l’artista malagueny va realitzar a Gósol el 1906, ja que es tracta d’un període transcendental en la seva trajectòria. Tot i que només hi va passar 80 dies, va obrir nous camins en el seu art assumint el llegat de l’art iber, i poc després de tornar a París va crear la mítica Les senyoretes d’Avinyó.
Ribas Tur, Antoni (01/01/2019). Miró al MoMA, Picasso a Madrid i Bill Viola a la Pedrera. Barcelona: Diari Ara
Nota: L'exposició que esmenta el diari Ara, "Picasso Gósol",  es farà al Museu Reina Sofía de Madrid a finals d'any.

Sobre Picasso a Gósol

16 d’octubre del 2017

25 de setembre del 2017

Escarola


Vaig plantar uns gira-sols mig en broma i han crescut la mar de bé, però l'escarola -tant que prometia!- se l'ha menjada un isard que va saltar la tanca i ja no en queda. Al matí n'he comprat dos sobres de la casa Batlle, de les classes cabell d'àngel i perruca del Prat; volia sembrar.los, però abans de passar el motocultor s'ha posat a ploure i veig que haurem d'esperar un altre dia. Sortiran bolets? Ahir, n'hi la cara d'un, ni de bo ni de dolent. A l'altre cantó de la finestra continua caient una pluja maca. Diu el diari digital diu que el Major dels mossos, senyor Trapero, ha deixat plantat el tinent coronel Diego Pérez de los Cobos.

17 de setembre del 2017

Comiat de mossèn Viladés, a Avià




Paraules de Mn. Viladés


Després de la missa hi ha hagut els parlaments, el lliurament d'obsequis i un petit concert a càrrec de la Coral d'Avià. L'acte ha acabat amb el cant d'Els Segadors


Parlament llegit durant l'acte de comiat a mossèn Viladés


Mossèn Ramon Viladés i Llorens va néixer a Sant Mateu de Bages, parròquia de Coaner, el 1940, en una família pagesa.  Va estudiar al Seminari de Solsona i es va ordenar sacerdot el 1965. 
Ha estat vicari d’Avià (1965), la Pobla de Lillet ( 1967), un any estudiant pastoral a Bèlgica ( 1971), membre de l’equip parroquial de Berga (1972), capellà de cal Pons (1979),  rector de Bagà (1992) i novament d’Avià (1998) parròquia a la que se n’hi ha anat afegint altres: Capolat, el Cint, Corrreà, l’Espunyola, Montmajor, el Pujol de Planés i Cal Rosal. 
El 1992, mossèn Viladés es va llicenciar en Història per la Universitat de Barcelona. Sol o amb col·laboració ha escrit llibres sobre la Colònia Pons i  la coral Polifònica de Puig-reig , les muralles de Bagà al segle XIV, el santuari de Paller i la parròquia d’Avià, així com articles a la Catalunya Romànica i la Geografia Comarcal de Catalunya, i a publicacions diverses. Va ser un dels impulsors i fins no fa gaire president de l’Àmbit de Recerques del Berguedà, entitat que des  del 1982 edita la revista cultural L’Erol.  Durant 22 anys, de 1976 a 1998, mossèn Viladés va fer classes a l’escola tècnico-professional Sant Francesc, de Berga. Encara ha tingut temps per a dedicar-se a altres coses, per exemple la fotografia.
El 1965 mossèn Viladés va venir de vicari d’Avià. Durant tres mesos també va de fer de mestre dels nens, perquè el que havien nomenat no va voler venir. Els qui tenen edat per recordar-ho saben com es va implicar en la vida del poble, per exemple fent classes de català, activitat que, encara que ara sembli que no pot ser, era considerada tant perillosa pels alcaldes dels pobles. L’arribada de mossèn Viladés va suposar per al poble d’Avià una alenada d’aire nou tant en l’aspecte religiós com en el social. Com que era jove, vint-i-cinc anys, es va aproximar especialment al jovent de l’època amb una visió de la religió molt d’acord amb un dels objectius que s’havia proposat el Concili Vaticà II que aquell mateix any 1965 va acabar, concretament el que diu  “Adaptar la disciplina eclesiàstica a les necessitats i mètodes del nostre temps”, que a nivell popular es resumia amb el terme  italià “aggiornamento”, o posada al dia, que tant li agradava pronunciar al Papa sant Joan XXIII.  
Aquell capellà  jove que només  es va estar dos anys de vicari  al nostre poble, mossèn Viladés,  va tornar-hi com a rector trenta anys després, quan ja tenia prop de seixanta anys, que és més o menys l’edat en què moltes persones ja comencen de pensar en la jubilació. 
En el transcurs d’aquest anys, moltes coses han canviat al poble i a la societat en general. Avià ha crescut, ja no ens coneixem tots com abans. La nostra societat és més moderna i les noves tecnologies han canviat la nostra manera de viure i de pensar. En el terreny religiós, si abans l’església era present a tot arreu i la pràctica religiosa un fet comú per a la majoria de persones, a les últimes dècades s’ha produït, com diu el monjo de Montserrat i antropòleg Lluís Duch, “un gir copernicà en el si de les nostres cultures: el Déu «oficial» s'ha convertit en un Déu estrany, aliè, distant i, per molts, fins i tot inexistent”.
La celebració d’avui és l’última que presideix mossèn Viladés com a rector d’Avià, el nostre poble.  En aquesta segona etapa, mossèn Viladés s’haurà estat prop de vint anys entre nosaltres. Com a prevere, ha presidit les celebracions litúrgiques, ha predicat la Paraula, ha tingut cura de la catequesi junt amb les persones col·laboradores, ha presidit el grup de Càritas i el Consell Parroquial.  En el terreny més material, només esmentarem tres coses: ha escrit la història de la parròquia de Sant Martí d’Avià, va fer restaurar la creu processional renaixentista que es va salvar de la destrucció el 1936 i va fet pintar l’església amb tant d’encert  que només d’entrar en aquest edifici bicentenari un ja queda imbuït per un ambient que està molt d’acord amb la sensibilitat artística dels nostres dies. 
Li hem d’agrair que les celebracions litúrgiques que ens  ha presidit s’han caracteritzat sempre per l’agilitat i la dignitat, que en els seus sermons ha fet servir la paraula adient, la frase exacta, i el  comentari basat en  el bon sentit. 
Se’n va d’aquesta parròquia un home bo i cultivat, que a dalt a la rectoria té les parets com qui diu folrades de llibres. El mossèn que ara se’n va se’ns havia tornat tan familiar que la seva figura s’havia fet indestriable d’aquestes parets: ens costarà d’acostumar-nos a sentir aquí una altra veu. 
Mossèn Viladés, moltes gràcies per tot (aquestes gràcies les fem extensives també a les vostres germanes, especialment la Roser). Que aquesta nova etapa que aviat iniciareu a Solsona us sigui profitosa i agradable. A Avià hi deixeu un molt bon record i, per part nostra, tota l’estimació.

15 de setembre del 2017

Neu al Pedraforca


Avui deu haver estat el primer dia que hem vist el Pedraforca enfarinat. Ha plogut tota la tarda; després, cap al vespre, ha tornat a sortir el sol. En algun lloc, m'han dit, s'han trobat uns quants rovellons petits, petits, i pinetells. Però tothom, matí i tarda, només feia que mirar el whatsapp i parlar de la guàrdia civil. Un ambient com els dels anys seixanta-setanta que retrata magistralment el Paco Candel a El dolor del mundo.


14 de setembre del 2017

L'espot "Hola, República"

L'espot "Hola, República", de l'ANC, s'ha gravat a Berga; plaça de Sant Pere (hi surt una dècima d'instant la regidora de la CUP Mònica García), plaça de Sant Joan (es veu, a la façana de l'església, la desproporcionada placa commemorativa de mossèn Armengou col·locada el 1994), etc. No havíem quedat que els de la CUP no eren de missa?

Per veure l'espot, cliqueu aquí.

9 de setembre del 2017

11 de Setembre




AQUEST PAÍS

Com el desmai
Sembla que cau
Però no cau mai.

Com aquest roc fenomenal
sempre mira amunt, més alt.

Una mica de rauxa,
Una mica de seny
I procurar llenya seca
Que ja ve l’hivern.

11 de Setembre del 2017

8 de setembre del 2017

Aplec de Gresolet

Les vaques de Saldes avui han baixat de les Costes i ja pasturen als prats de Gresolet, sota la cara Nord del Pedraforca.

22 de juliol del 2017

Crònica del 75è aniversari de la Coronació de la Mare de Déu de Queralt (any 1991)


Publicat a  L'Erol. Revista cultural del Berguedà. Any 2016. Núm. 129/130. Monogràfic "Queralt. Un paisatge patrimonial". (p. 171-173).


Referència a: Josep M. Ballarín, Antoni Deig, Jaume Farguell, Dorothy Noyes, Jordi Pujol.

Enllaç al text


14 de juliol del 2017

Nota sobre Joaquim Forn, nou conseller d'Interior

                                     Joaquim Forn i Xavier Trias (Foto: La Vanguardia)

Els dies 11 i 12 d'octubre del 1993 es van celebrar a Solsona les jornades "Església i País", organitzades pel bisbat i Òmnium Cultural. Hi van assistir 220 persones procedents de les vuit diòcesis catalanes.  El bisbe Antoni Deig va presidir l'encontre i mossèn Climent Forner en va ser director. Entre els ponents hi havia els mossens Josep M. Ballarín i Modest Prats, els bisbes Joan Carrera i Jaume Camprodon, el teòleg benedictí Evangelista Vilanova  i el periodista Josep Cuní. Tres dels moderadors de les jornades van ser Joqauim Triadú, Germà Gordó i Joaquim Forn.
El segon dia es va celebrar una missa a la catedral, presidida pel bisbe Deig i concelebrada pels abats de Montserrat Sebastià Bardolet i l'emèrit Cassià M. Just, i una vintena de capellans. Una de les pregàries es va adreçar "pels germans que han donat la vida per l'Església  i/o per Catalunya". 
Va cloure les jornades un parlament del bisbe Deig que va ser seguir pel cant espontani del Virolai: "Amb vostre nom comença nostra història"...
Les ponències de les jornades van ser compilades al llibre de 221 pàgines publicat el 1995 per Edicions Proa Jornades Esgésia i País - Solsona 1993

3 de juliol del 2017


Dissabte, 1 de juliol del 2017
UEL·LÉ AL PEDRAFORCA
Foc de camp a l'era de cal Capdevila de l'Espà (Saldes).
Jaume Arnella, Jordi Pujol (el segon de "Pau i Jordi", o sigui, Pau Riba i Jordi Pujol; o l'home de titelles Marduix), i dos més de qui no recordo el nom.
Interpreten "Els macarrons", segons el cançoner, popular italiana adaptada per mossèn Baldelló, i "A Gironella".

25 de juny del 2017

L'adéu a mossèn Ballarín  
L'Erol. 
Revista cultural 
del Berguedà
Núm. 128


Nota corresponent al dia 19/03/2016 
Per llegir-lo, cliqueu a sobre de la imatge o aquí.

4 de gener del 2016

Mas, CUP, ERC, ANC, DiL, OC...

Llegit a la pàgina 87 de Lo trovador català, de D. Antoni Bori, mestre de Barcelona, editat en aquesta ciutat el 1901: va ser un molt popular llibre (en vers) de lectura escolar.

L'INDECISIÓ

Entre l'ordi i la cibada,
per no saber què escullir,
una mula's va morir
de fam en una porxada.
Axis, alguna vegada,
si'l negoci o l'interés,
en un cas tan compromés
a vingut á conduirnos,
per no volguer decidirnos,
nos hem quedat sense res.

23 de desembre del 2015

El Titot creu que la investidura de Mas és un "error necessari": la CUP l'hauria de possibilitar




Article d'avui a l'Ara

Enfrontar-se a les contradiccions

El cantant de Brams i militant de la CUP de Berga accepta la investidura de Mas amb l'argument que "l'escenari que vindria, al març, seria pitjor"


Recordo debats i documents llarguíssims en què hi havia qui deia que el que havíem de fer era fer caure el capitalisme en contradicció. Recordo que ho sentia o ho llegia escèptic. El capitalisme no pot entrar en contradicció perquè només té una idea: forrar-se a costa del que sigui o de qui sigui. Al capitalisme no l’atura ni l’esclavatge de milions de persones ni la destrucció del planeta. Per tenir contradiccions, abans has de tenir escrúpols. I altres idees. Jo, recordo, qüestionava el debat però -ca!- s’havia de fer entrar el capitalisme en contradicció tant sí com no. Em vaig cansar d’anar mirant debades el terra on havíem plantat el germen d’aquella contradicció i devia ser aleshores quan vaig decidir que seria bo anar veient un retorn, per minso que fos, de les accions revolucionàries que fèiem, potser per tenir proves de no estar fent el pastanaga. Em va semblar que seria un pragmatisme assumible, que no seria incompatible amb la utopia.
Afortunadament ens assetgen les contradiccions. Afortunadament, perquè només on hi ha idees clares hi ha contradiccions. Afortunadament, perquè només és quan la teoria no té cap transcendència en la realitat que les contradiccions són abatudes per les idees inqüestionables. Ens assetgen les contradiccions, i combaten entre elles en el camp de la nostra consciència. Afortunadament.
I és ara, quan la nostra decisió influeix en l’avenir polític i social del país, que som àrbitre del combat de contradiccions i hem de triar en quina ens mantenim ferms i quines ens mengem amb patates.
I sabíem que aquest moment arribaria, el de la responsabilitat. Ho sabem de fa temps en la gestió dels municipis: ¿externalitzem el servei, el municipalitzem assumint les males condicions laborals i/o els acomiadaments o, en la inacció, deixem que es perdi? No hi ha fórmules màgiques que resolguin totes les contradiccions. Sempre, o gairebé sempre, te n’acabes havent de menjar alguna amb patates. Això fa mal però és bon senyal: és conseqüència d’una ambició polièdrica, global. Queda la indigestió de segons què t’has hagut d’empassar, esclar. I és dur, però això pertany al sacrifici inherent al compromís. Segur que imaginàvem altres tipus d’heroïcitats, més èpiques, però són aquestes: indigestions per contradiccions empassades.
La qüestió no són les contradiccions, ja que són presents sempre que la teoria posa els peus a terra i comença a avançar. Són les pedres del camí, aquells entrebancs que per molt definit que sigui un plànol no hi estan marcats. Sabrem que són entrebancs només quan ens hi entrebanquem. I a l’inrevés, si no hi ha pedres, senyal que allò no és un camí.
Contradiccions individuals, com a militant però també com a persona: la militància -sigui on sigui- sempre és, en alguna mesura, una manera d’explicar qui som. Contradiccions grupals, les col·lectives, les referides a l’eina comuna amb què es vehicula la militància: la colla, l’equip, el partit. Contradiccions finals, les que fan referència a la finalitat, a l’objectiu final. Aquestes són, segons el meu parer, les que cal salvar, encara que el preu sigui empassar-nos les altres malgrat mil hores d’indigestió. Si salvéssim, per damunt de les altres, les del grup, pecaríem de sectaris; si salvéssim les individuals, d’egoistes.
Crec que és un error investir Artur Mas president de la Generalitat de Catalunya. Ho crec sincerament, lluny de prejudicis envers la persona. Ho crec damunt de cent arguments que han anat sortint i d’algun més que no ha sortit. Ho crec, sobretot, perquè no em sembla la persona adequada per eixamplar la base social de l’independentisme. Els bons propòsits poden ser admirables però la càrrega d’anys de segons quines pràctiques crec que són un fre per a moltes persones que podrien veure en la independència un renaixement social i troben al davant algú que pot recordar allò de sempre. De poc em valen els mèrits que se li atorguen -que no comparteixo- de ser la peça clau, gràcies a la qual el procés avança. Ni que fos així, el càrrec de president crec que ha de ser per a algú que generi noves complicitats, no un premi al més ben parit. Crec sincerament que investir Mas president és un error.
I tanmateix estic disposat a menjar-m’ho amb patates. O sense. Perquè l’alternativa ens resoldria les contradiccions de grup, potser sí, però l’escenari que vindria, al març, seria pitjor, molt pitjor. Pitjor perquè en el millor dels casos -i la menor de les probabilitats- repetiríem les taules. Pitjor perquè no tenim cap garantia de repetir un Parlament que pugui executar la ruptura. Sé perfectament que hi ha qui entén ruptura estrictament com un simple canvi de bandera: canviar-ho tot per no canviar res. Ho sé. I també estic disposat a menjar-m’ho amb patates a canvi de poder detonar una ruptura institucional que obri la caixa dels trons en un estat espanyol -ara, avui- més inestable que mai i que la reacció d’efectes en cadena permeti l’inici de l’esmena a la totalitat del model econòmic i social per als nous Països Catalans. No veig -per molt que miri-, al març, un detonador similar.
CDC deu saber per què fa el que fa -tampoc veig un retorn a les restes de l’autonomisme, a repartir-se els vots amb Duran-: refundació, garanties amb qui tenen establerts compromisos... Ells deuen saber per què s’hi han encabronat. El que sé és que si CDC està disposada a sacrificar la possibilitat de ruptura per una persona; si està disposada a rebentar el procés independentista pel qui, no els hem de fer el joc. Si CDC és prou irresponsable per fotre-ho tot en orris -o Mas o res-, nosaltres no ho hem de ser. Que el seny canviï de bàndol. Volen Mas? Que comenci el compte enrere de la moció de confiança. I el de la ruptura.

L’autor és cantant de Brams i de Mesclat, militant de la CUP de Berga i tinent d’alcalde del seu Ajuntament des del 2011