Maria-Mercè Marçal. Si el mar tingués baranes. Rosalía de Castro. Roger Mas

Si el mar tingués baranes, Maria-Mercè Marçal

Publicat a L'Erol núm. 115 (any 2003) 
Anar-hi a través d'aquest enllaç.

La Foradada. Vallcebre. Guàrdia Civil. Gendarmerie Nationale

Pujava aquest matí a Saldes i en passar per la Foradada, era pels volts de dos quarts d'onze, he vist aparcats vora la carretera dos jeeps de la Guàrdia Civil, i, una mica més amunt, dos de la Gendarmerie Nationale (Secours en montagne). Dels seus ocupants, ni rastre.
En baixar, cap a dos quarts de dues, m'anava apropant al lloc on abans havia vist els cotxes aparcats i pensava que si un rescat, que si maniobres, que si el contraban, que si, encara que no pugui ser, el Jep dels Estanys o el Nai... M'han avançat una vintena de motos amb matrícula NL, ara una, ara l'altra, segures, solemnes, a tota velocitat. A la foradada, els vehicles de la Guàrdia Civil i la Gendarmerie seguien silenciosament aparcats. 

Aplec de Gresolet. Perill d'esfondrament del santuari

Malgrat que el programa indicava a les 12, la missa ha començat mitja hora abans, de manera que a aquesta hora, sota la mirada atenta del Gat, ja es cantaven els Goigs.
Degut al perill d'esfondrament del santuari, la missa s'ha celebrat a la placeta de davant la porta del Santuari. Mossèn Ramon no ha fet homilia "perquè amb el soroll de les esquelles, aquí fora no sentiríeu res". Val a dir que abans les vaques no arribaven fins que havia acabat la missa, però últimament van, com la gent, més atrafegades...
El "Charly" ho ha gravat tot.

Josep Maria Casasús. Marçal Ramon. Maçaners. Acordió diatònic. Ball de l'Àliga.

Interessant article de Josep Maria Casasús sobre Marçal Ramon, que fa classes al taller d'acordió diatònic de Maçaners i que per la Trobada d'Acordionistes ens ofereix una majestuosa versió del Ball de l'Àliga per a aquest instrument.

---------------------

Enllaços
Sobre  Marçal Ramon   

Marçal Ramon a Catalunya Ràdio

Concert de Marçal Ramon a l'església de Maçaners. Televisió del Berguedà

 --------------- 

El Punt Avui

De set en set

So pirinenc

05/09/14  Josep Maria Casasús

Josep Maria Casasus Guri

El silenci és un tret molt valorat per la gent de ciutat quan arriba al camp o a la muntanya. El de les terres altes de Lleida és un silenci que només trenquen els sons bucòlics d'aigües fugisseres, brams de cérvol o gall fer, esquellots i dalladores. També ho són els sons de festa a la plaça o del concert en un vell recinte religiós. Aquest estiu s'han oït un cop més al Pallars i a l'Alt Urgell. El Festival del Música Antiga dels Pirineus hi ha agermanat pedres vives del romànic amb música històrica de culte i de cultura. També les festes majors, que omplen el calendari d'agost, agermanen veïns i forasters amb les melodies evocadores dels temps que no han fugit encara de la memòria.
Ho hem viscut un cop més a Saurí, un poble de la vall d'Àssua pallaresa, damunt del Pamano. Hi van actuar el Xavi del barceloní Blau Magnòlia i l'orquestra Aires del Montseny, integrada per dotze músics molt joves, arribats de Granollers amb un bon repertori de balls populars centenaris (masurques, xotis, americanes, pasdobles, valsos...) i de més ençà (boleros, foxs...). El seu director, Marçal Ramon, els va aplegar amb el propòsit d'engrescar-los en la recuperació de melodies que alleujaven, si més no un cop a l'any, les hores amargues de pagesos, ramaders i menestrals en unes èpoques d'incertesa com la d'ara. Ell va crear aquesta petita orquestra motivat per la musicòloga Anna Costal, estudiosa d'aquests balls que eren moderns fa un segle.
L'embrió de la iniciativa dels joves d'Aires del Montseny va ser, però, una dansa que ja era antiga a finals del segle XIX: el galop dels balls de gitanes de Sant Celoni i de Granollers. L'èxit d'aquella col·laboració amb els dansaires va esperonar aquell grup d'instrumentistes a viatjar arreu de Catalunya. Sorprenen a tothom per la seva jovialitat i la cura de les interpretacions. Desvetllen simpaties. A Saurí els van convidar a sopar i dormir. Aquest estiu han trencat el so dels silencis pirinencs amb sons recuperats des del Vallès amb la naturalitat de conrear l'imaginari musical teixit, com deia Joan Alcover, de tradicions i d'esperances.

Moripol (Gósol). Pere Calders. El Ricard de cal Negre (pastor de Bagà)

La vaca de Moripol i les patates. La bicicleta del Pere Calders. El pastor de Coll de Pal 

L'Erol. Revista cultural del Berguedà. Núm, 117 (any 2013)

Accés a través d'aquest enllaç.

Gent de Berga

Diari Ara, 27/08/2014

RACONS: BERGA

La Victòria

GENÍS SINCA 

El Dr. Selga, pediatre històric de Manresa, va recomanar als pares que miressin d’estiuejar en algun lloc de muntanya, per tal que els nens agaféssim gana. Una amiga de casa, Maria Barat, berguedana, els va donar la solució: “M’han dit d’una gent de Berga -va dir-, els Circuns, que lloguen un pis a la casa on viuen”. Així va ser com cada estiu, al juliol, quedàvem instal·lats en el petit univers del carrer Pere Costa, un carrer costerut, als afores de Berga, al barri els Pedregals. Hi arribàvem pels volts de Sant Pere, revetlla que els veïns celebraven al màxim, pel nom del carrer, imagino, però sobretot pel Pere de la primera casa: cal Tennis. Pere Casamartina i la seva dona, Ramoneta, regentaven una de les carnisseries més importants de Berga, al carrer Major; la revetlla a cal Tennis donava el tret de sortida a uns estius berguedans irrepetibles, mai hauria imaginat fins a quin punt.

L’ànima de la festa, i de tot el carrer, es deia Victòria; vivia dues cases més amunt. Estava casada amb Ramon Serra i tenien tres fills: Jordi, Viki i Judith. La Victòria Boixader, oriünda de la Colònia Rosal, sempre feia la xocolata desfeta, convocava els veïns, visitava, es preocupava, “baixava” a comprar a Berga, ens feia de taxista i uns macarrons fantàstics, els millors que he tastat mai. La Victòria ho feia tot. Els Serra vivien just a la casa de davant de cal Circuns, de la nostra. A la mare, la presència alegre i vital de la Victòria l’ajudava, sobretot quan el pare treballava i es quedava sola a Berga amb les dues criatures. De dia, havíem travessat el carrer amb la meva germana desenes de vegades. Jugàvem amb la Judith (Serra Boixader), amagàvem préssecs (que comprava la Victòria) sota el llit i els compartíem d’amagat. Ara de gran, la Judith és igual que la seva mare, una marassa, una persona per la qual la vida són els altres. Els altres dos germans, el Jordi i la Viki, el mateix. Quan la Viki es va enamorar del Jordi de ca l’Alberich, llegendària pastisseria berguedana, a cal Serra i a tot el carrer s’hi van viure grans moments, sobretot quan arribaven coques del xicot pastisser, tot un personatge. Al carrer hi havia altres cases, ca l’Alsina, cal Macià...

Però el quarter diguem que espiritual del barri era cal Circuns, on érem nosaltres, per una circumstància especial. Les dues filles dels Circuns Oliveras, de la Maria Rosa i del Joan, patien d’un mal estrany a la sang. La Rosa i la Mercè tenien una parahemofília, malaltia raríssima, llavors encara més. Aquestes noies ens adoraven. Se’ns menjaven a petons, a la meva germana i a mi. Els Circuns eren gent molt generosa. Joan Circuns era paleta, anava amb un Seat 600 atrotinat, descolorit, ple d’eines; Circuns s’havia fet famós a Berga per la rapidesa amb què construïa cases. Era increïblement treballador. La Maria Rosa era igual. No paraven. En certa manera, en aquell petit univers, tot girava al voltant de la malaltia de “les nenes”, de les visites mèdiques d’urgència i del plasma que sempre tenien guardat a la nevera. Tothom se’n feia càrrec. A la casa del costat també: cal Pepis, de les inseparables Avelina i Montserrat Casals, adorables. Tenien una botiga històrica al carrer Major, de gènere de punt, premsa i revistes: Novedades Casals. L’Avelina estava casada amb Joan Balaguer, un bomber simpatiquíssim, un heroi, que la meva germana adorava. Jo adorava la filla, Rosanna Balaguer, rossa, bellíssima, el meu primer amor d’infant. De fet, he trucat a la Rosanna per recordar. La Mercè va ser la primera a morir, de la seva malaltia. Després va morir el Joan Balaguer, el nostre heroi rialler; en poc temps, també van traspassar en Circuns i la Maria Rosa. Tots de càncer. Era com una epidèmia. Un Nadal, no fa gaires anys, la Victòria va trucar a casa. “¿Que hi ha la mare?”. No hi era. “Digues que ja li trucaré, i que us estimo molt”. La Victòria era així: em fa pensar que hi ha dos tipus de persones, les que ho saben dir i les que no. Quan la mare hi va parlar, em va dir que la Victòria no es trobava bé, però no fins a aquest punt. En poques setmanes, van trucar de Berga: “Ha mort la Victòria”. Càncer. Fulminant. I jo no podia deixar de recordar l’últim missatge i de repetir-me, nosaltres també, Victòria, no saps com.

Jaume Vallcorba

El 1996  Jaume Vallcorba va editar als Quaderns Crema la versió "definitiva" de les poesies de Guillem de Berguedà a cura de Martí de Riquer.

Un acordió diatònic "El Cid"
Pere Portabella, Bach i el iogurt
Sense bolets
Primera enfarinada del Pedraforca
Arengades de la Figuereta
----------------------------------------------------
Publicat a L'Erol. Revista cultural del Berguedà  núm. 118 (any 1913), p. 55-57
Accés a través d'aquest enllaç

Basílica de la Sagrada Família de Gaudí: la rectificació d'Òscar Tusquets

L'arquitecte Òscar Tusquets és germà d'Esther Busquets, fundadora i durant quatre dècades directora editorial de Lumen, ara en mans de Mondadori, i escriptora -deu títols- en llengua espanyola. Avui l'Òscar, en un article publicat a El País, reflexiona sobre l'error que va suposar l'oposició a la continuació de l'obra de Gaudí materialitzada en el manifest que ell mateix va promoure als anys seixanta i que va comptar amb l'adhesió de la intel·lectualitat de l'època. "Com és possible que ens quivoquéssim tant?" es pregunta Tusquets.
-------------

Final de l'article d'Òscar Tusquets:

Volvamos al origen. ¿Cómo pudimos equivocarnos tanto? Si hace 50 años se nos hubiese hecho caso, esta maravilla no existiría. Habría permanecido como una ruina o la hubiera terminado un arquitecto de moda en aquellos años ¿Cuánta gente la visitaría? Este templo no ha tenido nunca apoyo económico de las instituciones, vive de los donativos de los que la visitan, más de dos millones al año, más de 25 millones de euros. Se está financiando como una catedral medieval. De esta forma se terminará, no sé si la mejor obra del pasado siglo... pero sí el mejor edificio religioso de los últimos tres.

"Germinans germinabit" ofereix al bisbe Novell "una (sic) largo tiempo de sosiego mediático, silencio y ausencia de presiones"

Germinans Germinabit és una web redactada anònimament i en espanyol per persones molt ben informades i caracteritzades per l'oposició al cardenal de Barcelona, Martínez Sistach, i a l'Església catalana i conciliar en general: el cardenal Jubany, el copríncep Joan-Enric Vives, la revista Foc Nou, el redactor de religió de La Vanguardia Oriol Domingo, etc.

Germinans darrerament ha valorat positivament el pontificat del bisbe Traserra a Solsona així com els primers passos del bisbe Novell de qui, segons una nota publicada ahir, que reproduïm, a partir d'ara deixarà de parlar: "Por nuestra parte deseamos obsequiarlo, a partir de hoy mismo, con una (sic) largo tiempo de sosiego mediático, silencio y ausencia de presiones, elementos todos tan necesarios para el cumplimiento de su ministerio episcopal".

------------- La nota de Germinans Germinabit:

NON OMNIS MORIAR

Por Prudentius de Bárcino

Sin ánimo de dar coba: Muy de acuerdo con Novell (2/01/2011)

Las recientes declaraciones de Mons. Novell al periódico Regió7 no podían ser recibidas, en este inicio de año, con una mayor satisfacción y aprecio por todos y cada uno de los miembros de nuestra gran familia Germinans.

Y aunque el articulista parte de prejuicios que no se corresponden con exactitud a la realidad, como dar por cierto el hecho de ser un grupo conservador de oposición al cardenal Sistach, el obispo Novell muestra en sus respuestas una actitud muy juiciosa y ponderada.

Intuye que muchos de nuestros aplausos a su persona son abucheos al cardenal Sistach, y quiere desmarcarse de ello. Y hace muy bien. No se espera de él otra cosa que una lealtad con sus hermanos en el episcopado, sean estos los que sean y cómo sean. Sin embargo nuestra intención no es manipularlo al servicio de nuestros intereses. Nunca nada más lejos de nuestras intenciones. No somos tan ruines y mezquinos. Por nuestra parte deseamos obsequiarlo, a partir de hoy mismo, con una largo tiempo de sosiego mediático, silencio y ausencia de presiones, elementos todos tan necesarios para el cumplimiento de su ministerio episcopal.

El hecho de nombrarnos de una manera explícita aunque sea para aclarar que no conoce a sus miembros, cosa que es absolutamente cierta, es para nosotros muy importante. Novell es el primer obispo que no utiliza un circunloquio para referirse a nosotros en un medio de comunicación. Nos llama por nuestro nombre y nos reconoce como “grupo eclesial”. Ciertamente se siente molesto por la disidencia que expresamos. Nosotros también, se lo aseguramos. Que Germinans no debería existir somos nosotros los primeros en afirmarlo.

Sin embargo así como declara su malestar pero también confiesa aceptar las críticas “porqué no todo lo hace bien”, esta sugiriendo de manera encriptada a nuestro n.s.b.a. Cardenal que tenga la valentía de hacer lo mismo: confesar la falibilidad de sus decisiones de gobierno y la absoluta necesidad de escuchar a los que piensan de manera diferente.

Y además apuesta por ser capaz de reflexionar sobre las propuestas juiciosas que se le hacen y llevarlas a la oración. Actitud de una humildad insólita en un obispo diocesano.

En una palabra, para combatir las críticas hay que hacer cosas positivas. No replegarse ni reprimir a la disidencia sino anunciarles futuras decisiones sorprendentes. Con más precisión: que ni le pueden encasillar ni den todo por hecho. Sabrá gobernar con decisiones nuevas e inesperadas. Y entre ellas, la llegada de nuevos movimientos o de vocaciones extradiocesanas. Alicientes y estímulos contra la rutina, el conformismo y la falta de entusiasmo. Esas también son parte de nuestras recetas, créanlo. Mejor imposible, Don Xavier. Y sin ánimo de usarlo, manipularlo, darle coba o enjabonarlo.

Monseñor Novell es un gran observador, y no sólo percibe el hecho de que en este tiempo de crisis y precariedad económica haya más gente que entre en las iglesias a poner velas aunque sin quedarse a misa y que es necesario partir de aquí para acompañar a los “alejados” hasta la cumbre de la vida cristiana.

Sabe reconocer que en este tiempo de dificultad hay que integrar más que segregar. Hay que contar con todos más que estigmatizar. Hay que ser capaz de reconocer fallos y apostar por la colaboración y el cambio. Hay que innovar más que utilizar recetas del pasado.

Desde el primer día hábil de este año 2011 recién iniciado, Germinans apuesta por ello. Don Xavier es “novell” pero no nos parece novato. Ojalá muchos lo emulen y se ponga a imitarle. Conservar, sólo lo esencial. Criticar, únicamente lo que se haga mal. Faltaría más.

---

Segons Google analytics, el "Quadern del Pedraforca" ha rebut 19.000 visites en quatre anys

Segons el comptador Google analytics, Quadern del Pedraforca ha rebut 19.170 visites des de l'any 2007 fins avui. Tot i que el blog va ser creat el març del 2005, el comptador només hi està associat des del 7 de gener del 2007.

Les pàgines vistes durant aquest període han estat 31.964 i el temps mitjà de permanència en el lloc un minut i vint segons.

Els temes de les cinc págines més vistes han estat:
1. Picasso a Gósol
2. El regidor Josep Saña
3. Retrat de Josep M. Ballarín per Enric Vila
4. Quatre estampes del Berguedà
5. La mort Maria Antònia Simó, pionera de l'escalada al Pedraforca

El blog ha estat visitat per internautes de 77 països. Per ordre d'importància els cinc primers són:
1. Estat espanyol
2. Estats Units
3. Alemanya
4. França
5. Colòmbia

Els visitants del Quadern del Pedraforca tenen l'ordinador configurat en 51 idiomes diferents. Els cinc principals són:
1. Espanyol
2. Català
3. Espanyol- espanyol
4. Anglès
5. Català - espanyol

Moltes gràcies i Bon Any Nou!

Encara més sobre el conseller Josep Lluís Cleries: els Esquirols i el Pi de les Tres Branques

1. M'han dit que, anant com vaig per Saldes, l'havia de conèixer, el conseller Josep Lluís Cleries. "És alt, alt com el Juli Gendrau. L'has d'haver vist alguna vegada". Doncs no, no crec haver-lo vist mai per Saldes. Però aquella cara segur que l'havia vist i no hi havia manera de recordar on.

... Aquesta tarda he desllorigat l'enigma tot fent neteja de papers: Vaig veure l'actual conseller a Manresa, el diassabte 30 d'octubre, a la sala Kursaal. Era a l'escenari, concretamentel primer a l'esquerra de l'espectador.

Josep Lluís Cleries forma part al grup de músics Sciurus que fa un espectacle musical que recupera les cançons dels Esquirols, "Esquirols del segle XXI".

Val a dir que el concert em va agradar moltíssim, que al final van pujar a l'¡escenari alguns dels Esquirols autèntics i que va ser molt emocionant, com tornar-se jove per unes hores. Només, posats a demanar, hi vaig trobar a faltar la cançó Al banderer de la pau, dedicada a Lluís M. Xirinacs.

------

2. Josep Lluís Cleries i Celdoni Fonoll es van conèixer fa anys a l'Aplec del Pi de les Tres Branques. Fonoll li va dedicar un dels poemes del llibre Arbres dels nostres paisatges, "Pi roig 2".

-------------------

PI ROIG 2

Berguedà, Patum,

Castellar del Riu,

Pi de les Tres Branques,

el Pla de Campllong.

Pi roig europeu,

símbol nacional

d’una terra bella,

de boscos i mar.

que encara batega

malgrat el ponent

que fa segles bufa

contra arbres i gent.

Celdoni Fonoll

El conseller de Saldes

El nou conseller de Benestar i Família, Josep Lluís Cleries, té la segona residència (un apartament) a Saldes.
----------------------------

Sobre Josep Lluís Cleries:

1. El seu blog A prop

2. La seva biografia (copiada de Viquipèdia) on encara no diu que és conseller:

Josep Lluís Cleries i Gonzàlez (Barcelona, 1956) és un polític i enginyer industrial. Diplomat en funció gerencial a l'Administració pública per ESADE i diplomat en desenvolupament directiu a l'Administració per l'IESE, és membre del Col·legi d'Enginyers Industrials de Catalunya. També és director d'activitats infantils i juvenils en el lleure per l'Institut Pere Tarrés. Ha treballat com a enginyer industrial en el sector privat i com a funcionari de l'Administració local (1981-1992).

Ha estat president del Moviment de Centres d'Esplai Cristians (1986-1992), president de la Coordinació Catalana de Colònies, Casals i Centres d'Esplai (1987-1992), cofundador i membre de la Coordinadora Catalana al Servei de l'Infant (1988-1992), membre del Secretariat de Pastoral de Joventut de Catalunya i Balears (1989-1992), coordinador de l'Aplec de l'Esperit dels Bisbats de Catalunya (1990-1991), vicepresident de la Fundació Pere Tarrés (1990-1992) i president de la Comissió Arxidiocesana per a l'Acolliment, les Celebracions i la Informació Religiosa dels Jocs Olímpics i Paralímpics (1991-1992).

És militant de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Ha estat gerent de l'Institut Català del Voluntariat (INCAVOL) (1993-1995), director general d'Acció Cívica de la Generalitat (1996-2003) i secretari de Política Social i Família de CDC. És conseller nacional de CDC i Convergència i Unió (CiU) i ha estat escollit diputat a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2003, 2006 i 2010.

La botifarra de Cal Rovira a "The Wall Street Journal "

The Wall Strett Journal parla de la botifarra de Cal Rovira de Sagàs. Jo la compro al Súper Pedret i és boníssima.

L'Erol s'strena al Faceboock

La revista cultural del Berguedà L'Erol
que publica des de fa 28 anys
una revista per a cada estació
-primavera, estiu, tardor i hivern-
ha estrenat fa poques hores
pàgina pròpia al Faceboock.

-------------------------
Des del Quadern del Pedraforca
saludem el nou mitjà
amb aquest dístic

Cada dia surt el Sol
i cada tres mesos, L'Erol.

Ernest Maragall i la independència

M'han explicar que el nét del poeta i conseller -ara provisional- d'Educació va dinar l'altre dia en un restaurant de la comarca, que un familiar seu molt directe té caravana al càmping i puja sovint... Provincians com som, de vegades, necessitem que ens visiti gent famosa per sentir-nos més importants -Oh, vaig veure el Maragall! -. Cosa que no ha canviat gaire des del 1966 quan "en persona" va pujar el celebèrrim general Franco.

De l'Ernest nét del poeta he trobat un interessant document escrit (agost del 2010) abans de les eleccions . Anterior, per tant, a la deblacle socialista. Té paràgrafs, com el que transcric, plens de bon sentit. És una opinió.


El sobiranisme com a concepte genèric sembla capaç d’expressar la frustració col•lectiva en relació a l’auto-govern questionat i també de dibuixar una fita de plena independència per un futur més o menys llunyà, però no ho sembla tant d’oferir solucions i respostes per un present d’alta complexitat i, encara menys, d’explicar amb quins ritmes i procediments ens acostaríem a la “terra promesa”.

I, al mateix temps, cal registrar el canvi qualitatiu que s’ha produït en aquest camp: la independència de Catalunya ja no queda limitada a l’aspiració utòpica d’una minoria significativa, i a vegades decisiva per configurar majories de govern, sinó que mereix la consideració d’orientació estratègica plausible per el nostre país si no es modifiquen apreciablement algunes pautes de comportament en la relació Catalunya-Espanya.

Hi ha res del Picasso de Gósol?

Segons publica avui Le Monde, han aparegut 271 obres de Picasso desconegudes fins ara. Són quadres, litografies, carnets (quaderns) i dibuixos realitzats entre els anys 1900 i 1932. El seu propietari, que com a electricista havia instal·lat sistemes d'alarma a la casa del pintor i n'ha demanat l'autentificació, afirma haver rebut el lot del propi Picasso. El cas està en mans de la justícia.

Entre aquestes 271 obres, hi ha res de Gósol?

--------------------

Mystérieuse découverte de 271 œuvres de Picasso

LEMONDE.FR avec AFP | 29.11.10 | 09h52 • Mis à jour le 29.11.10 | 10h41

Pas moins de 271 œuvres de Pablo Picasso des années 1900 à 1932, dont personne ne connaissait l'existence, ont été découvertes récemment, conduisant les héritiers du peintre à porter plainte contre X... pour recel, rapporte lundi Libération.

Les tableaux, carnets et dessins, d'une valeur estimée à une soixantaine de millions d'euros, ont été présentés par un couple de septuagénaires de la Côte d'Azur qui souhaitait obtenir des certificats d'authenticité, notamment du fils du peintre Claude Picasso, également administrateur de la succession. Parmi ces œuvres inédites se trouvent en particulier neuf collages cubistes d'une valeur estimée à une quarantaine de millions d'euros, une aquarelle de la période bleue, des gouaches, lithographies et des portraits de sa première épouse, Olga, selon le journal.

Pierre Le Guennec, 71 ans, qui s'est adressé par courrier à Claude Picasso à plusieurs reprises depuis janvier avant de le rencontrer finalement à Paris en septembre, avait travaillé comme électricien pour Pablo Picasso pendant les trois dernières années de la vie du peintre, mort en 1973. Il a précisé avoir installé des systèmes d'alarme dans les différentes résidences de l'artistes, notamment à la villa Californie à Cannes, où de nombreux cartons de dessins étaient entreposés.

"CELA NE TIENT PAS DEBOUT"

Les héritiers et experts mis à contribution ont décidé de porter plainte contre X... pour recel le 23 septembre. Les œuvres ont été saisies le 5 octobre par l'Office central de lutte contre le trafic des biens culturels au domicile du couple à Mouans-Sartoux, dans les Alpes-Maritimes.

L'électricien à la retraite a été placé en garde à vue, selon le journal, qui ne précise pas où il se trouve depuis. Le retraité plaide l'innocence et affirme que ces œuvres lui ont été données par le maître, selon certaines de ses déclarations, par l'épouse de Picasso, selon d'autres. Joint par Libération à New York, Claude Picasso a exclu l'idée que son père ait pu "donner une telle quantité, cela ne s'est jamais vu, cela ne tient pas debout (...). C'était une partie de sa vie". Il a ajouté souhaiter que la justice fasse toute la lumière sur l'affaire et que "personne ne puisse tirer profit d'une mauvaise action, si c'est bien le cas". "Il ne faut pas que ce patrimoine se retrouve dispersé", a-t-il conclu.

Es diu...

1. Es parla d'un berguedà com a conseller de la Generalitat en el proper govern d'Artur Mas. Respon a les inicials L. T., és director de l'Institut de Ciències Fotòniques i fill de la Valldan.

2. A Berga, el 18 de desembre iniciarà les seves emissions un nou canal de TV. Se'n farà càrrec una empresa dedicada a Actividades De Producción Cinematográfica Y De Vídeo que porta el nom (M. M. C.) d'un conegut càmera que durant disset anys va cobrir per a TV3 la informació del Berguedà i la Catalunya Central.

L'editor Jaume Huch

Ocupa tres quarts de pagina de l'Avui d'avui. És a la 39, "Cultura i espectacles". Signat pel poeta i escriptor David Castillo, "Butxaca profunda" explica l'estrena de la col·lecció en petit format "Dins el circ itinerant", d'Edicicons de l'Albí, de Jaume Huch. Els quatre primers títols són de Maupassant -traducció de Lluís Calderer- , Stevenson -traducció de l'editor-, Rusiñol i Ramon Vinyes. Després vindran textos de Ritsos i Maragall.

La família berguedana dels Huch compta amb sacerdot historiador, fotògraf, impressor, llibreter; la casa ha estat associada als llibres de text escolars i als recordatoris de les defuncions. Ara, el filòleg, poeta, novel·lista, traductor i editor Jaume Huch porta les Edicions de l'Albí. És una editorial de comarques amb mirada europea que treu al mercat obres escollides amb finor de sibarita de les lletres. Són edicions d'una pulcritud i disseny que es poden comparar a les sortides de les fàbriques de les millors editorials del país. Una feina tan ben feta bé es mereix que algun dia, després de perdre diners, li toqui la campaneta de la sort. Des d'aquest "Quadern" desitgem l'èxit més gran als petits volums que a les llibreries s'exposen a la capseta "Dins el circ itinerant" .

Climent Forner llegirà l'Homilia a Organyà

Mossèn Climent Forner llegirà l'homilia religiosa Organyà, a dos quarts de nou del vepre del dissabte 4 de setembre a l'església, just mitja hora després que l'escriptora Empar Moliner hagi llegit l'homilia laica a la carpa de la Festa i Fira del Llibre del Pirineu Homilia 2010.

Avui ha mort Carles Hug de Borbó-Parma

L'autor d'aquest bloc amb el pretendent carlí
el 20 de febrer de l'any passat
al restaurant Sala de Berga

La notícia de la seva mort al diari Avui.
Sobre la relació de Carles Hug amb el Berguedà, publicat anteriorment a QUADERN DEL PEDRAFORCA.

Un avianès guanya el primer premi del concurs de conte curt Antoni Gomila.

Podeu llegir la notícia sencera a través d'aquest enllaç.

El silenci de Tàcit i el cafè del filòsof Josep Montserrat i Torrents sota el Pedraforca

L'altre dia, sota el Pedraforca vaig dinar a la taula del costat on menjava solitari el filòsof Josep Montserrat i Torrents que, en acabar, es va aixecar de la taula, em va saludar, va pagar religiosament, va sortir per la porta, es va posar el barret esportiu, va pujar al cotxe i va baixar cap a la betzinera de Saldes a prendre un cafè amb la simpàtica dependenta gosolana que gran amiga de l'esposa del filòsof, Jèssica Jaques Pi, professora d'Estètica i Teoria de les Arts a la UAB, autora de treballs sobre l'estètica del romànic i el gòtic, sobre Kant, sobre el Picasso de Gósol...

Josep Montserrat ha publicat aquest any la novel·la El silencio de Tácito (Ediciones B; Barcelona, abril del 2010). El tema és la pèrdua -real- dels Annals de Tàcit que haurien de parlar de la mort de Jesús de Natzaret. Montserrat creu que probablement un monjo de l'Edat Mitjana va considerar que la notícia aportada per Tàcit no era convenient i va arrencar dels Annals el quadernet que la contenia. Aquesta teoria lla va exposar en dos llibres El desafiío cristiano (1995) i Jesús, el galileo armado (2008). "Cap historiador va recollir el tema, que continua sent ignorat pel gran públic. Per això em vaig decidir a escriure la novel·la".

La malaltia del pretendent carlí, Carles Hug de Borbó-Parma

Missatge de Carles Hug de Borbó-Parma (Barcelona, 2 d' agost del 2010):

Quiero decir a los Carlistas que mi estado de salud no es bueno. Estoy totalmente en las manos de Dios, rodeado de mi familia y de mis fieles. Lo único que os pido es serenidad y que sigáis adelante con nuestro proyecto de libertades, expresión moderna de nuestros antiguos fueros. Confío mucho en vuestras oraciones y en vuestro cariño. Os pido seguir al lado de mis hermanas María Teresa, Cecilia y María de las Nieves, y de mis hijos Carlos Javier, futuro Jefe de la Dinastía, Jaime, Margarita y Carolina.

----------------------
El berguedà Toni Gol, presentador de l'acte de la diada 2009 del Partit Carlí de Catalunya celebrat a Santa Margarida de Bianya sota el lema Per l'entesa entre les persones i els pobles.

-------------------

Enllaços:
Carles Hug va ser l'any passat a Berga

Carles Hug entrevistat per Mònica Terribas al Canal 33
------------------

Judit Carreras i els toros

De Vilaweb:

PSC, a favor de les corregudes bous, amb tres vots per la ILP i tres abstencions

La majoria dels trenta-set diputats del PSC ha votat contra la prohibició de les corregudes de bous. Només Núria Carreras, Antoni Comín i Josep Maria Balcells hi han votat a favor; i Rosa Maria Farré, Joan Ferran i Antoni Castells s'han abstingut.

--------------------------

De Público:

Diputades i diputats dels PSC que han votat contra la supressió:

José Montilla, president de la Generalitat, Joaquim Nadal, consejero de Política Territorial y Obras Públicas Higini Clotas Lídia Santos Manuela de Madre Miquel Iceta Consol Prados Carme Figueras David Pérez Núria Segú Caterina Mieras, ex consejera de Cultura Montserrat Capdevila, Esteve Pujol, Agnès Pardell, Rocío Martínez-Sempere, Dolors López, Teresa Estruch, Josep Casajuana, Alexandre Martínez, Joaquim Josep Paladella, Francesc Xavier Boya (CpC y Síndic de Aran), Antoni Llevot, Pia Bosch, Judit Carreras, Roberto Labandera, Mila Arcarons, Mohammed Chaïb (CpC), Jordi Terrades, Flora Vilalta, Lídia Santos y Higini Clotas.

-------------

De El País 5 de març del 2010

FRANCISCO GONZÁLEZ LEDESMA

El futuro de la lidia

La memoria del llanto

Perdonen si empiezo con una confidencia personal: yo, que soy contrario a los toros, entiendo de toros. Durante años, cuando me recogieron en Zaragoza durante la posguerra, traté casi diariamente con don Celestino Martín, que era el empresario de la plaza. Eso me permitió conocer a los grandes de la época: Jaime Noain, El Estudiante, Rafaelillo, Nicanor Villalta. Me permitió conocer también, a mi pesar, el mundo del toro: las palizas con sacos de arena al animal prisionero para quebrantarlo, los largos ayunos sustituidos poco antes de la fiesta por una comida excesiva para que el toro se sintiera cansado, la técnica de hacerle dar con la capa varias vueltas al ruedo para agotarlo... Si algún lector va a la plaza, le ruego observe el agotamiento del animal y cómo respira. Y eso antes de empezar.

El peligro del toreo, además de inmoral como espectáculo, es efectista

Vi las puyas, las tuve en la mano, las sentí. El que pague por ver cómo a un ser vivo y noble le clavan eso debería pedir perdón a su conciencia y pedir perdón a Dios. ¿Quién es capaz de decir que eso no destroza? ¿Quién es capaz de decir que eso no causa dolor? Pero, claro, el torero, es decir, el artista necesita protegerse. La pica le rompe al toro los músculos del cuello, y a partir de entonces el animal no puede girar la cabeza y sólo logra embestir de frente. Así el famoso sabe por dónde van a pasar los cuernos y arrimarse después como un héroe, manchándose con la sangre del lomo del animal a mayor gloria de su valentía y su arte.

Me di cuenta, en mi ingenuidad de muchacho (los ingenuos ven la verdad), de que el toro era el único inocente que había en la plaza, que sólo buscaba una salida al ruedo del suplicio, tanto que a veces, en su desesperación, se lanzaba al tendido. Lo vi sufrir estocadas y estocadas, porque casi nunca se le mata a la primera, y ha quedado en mi memoria un pobre toro gimiendo en el centro de la plaza, con el estoque a medio clavar, pidiendo una piedad inútil. ¡El animal estaba pidiendo piedad...! Eso ha quedado en la memoria secreta que todos tenemos, mi memoria del llanto.

Y en esa memoria del llanto está el horror de las banderillas negras. A un pobre animal manso le clavaron esas varas con explosivos que le hacían saltar a pedazos la carne. Y la gente pagaba por verlo.

El que acude a la plaza debería hacer uso de ese sentido de la igualdad que todos tenemos y darse cuenta de que va a ver un juego de muerte y tortura con un solo perdedor: el animal. El peligro del toreo, además de inmoral como espectáculo, es efectista, y si no lo fuera, si encima pagáramos para ver morir a un hombre, faltarían manos y leyes para prohibir la fiesta.

Gente docta me dice: te equivocas. Esto es una tradición. Cierto. Pero gente docta me recuerda: teníamos la tradición de quemar vivos a los herejes en la plaza pública, la de ejecutar a garrote ante toda una ciudad, la de la esclavitud, la de la educación a palos. Todas esas tradiciones las hemos ido eliminando a base de leyes, cultura y valores humanos. ¿No habrá una ley para prohibir esa última tortura, por la cual además pagamos?

Perdonen a este viejo periodista que aún sabe mirar a los ojos de un animal y no ha perdido la memoria del llanto.

Francisco González Ledesma es periodista y escritor.