L'Erol s'strena al Faceboock

La revista cultural del Berguedà L'Erol
que publica des de fa 28 anys
una revista per a cada estació
-primavera, estiu, tardor i hivern-
ha estrenat fa poques hores
pàgina pròpia al Faceboock.

-------------------------
Des del Quadern del Pedraforca
saludem el nou mitjà
amb aquest dístic

Cada dia surt el Sol
i cada tres mesos, L'Erol.

Ernest Maragall i la independència

M'han explicar que el nét del poeta i conseller -ara provisional- d'Educació va dinar l'altre dia en un restaurant de la comarca, que un familiar seu molt directe té caravana al càmping i puja sovint... Provincians com som, de vegades, necessitem que ens visiti gent famosa per sentir-nos més importants -Oh, vaig veure el Maragall! -. Cosa que no ha canviat gaire des del 1966 quan "en persona" va pujar el celebèrrim general Franco.

De l'Ernest nét del poeta he trobat un interessant document escrit (agost del 2010) abans de les eleccions . Anterior, per tant, a la deblacle socialista. Té paràgrafs, com el que transcric, plens de bon sentit. És una opinió.


El sobiranisme com a concepte genèric sembla capaç d’expressar la frustració col•lectiva en relació a l’auto-govern questionat i també de dibuixar una fita de plena independència per un futur més o menys llunyà, però no ho sembla tant d’oferir solucions i respostes per un present d’alta complexitat i, encara menys, d’explicar amb quins ritmes i procediments ens acostaríem a la “terra promesa”.

I, al mateix temps, cal registrar el canvi qualitatiu que s’ha produït en aquest camp: la independència de Catalunya ja no queda limitada a l’aspiració utòpica d’una minoria significativa, i a vegades decisiva per configurar majories de govern, sinó que mereix la consideració d’orientació estratègica plausible per el nostre país si no es modifiquen apreciablement algunes pautes de comportament en la relació Catalunya-Espanya.

Hi ha res del Picasso de Gósol?

Segons publica avui Le Monde, han aparegut 271 obres de Picasso desconegudes fins ara. Són quadres, litografies, carnets (quaderns) i dibuixos realitzats entre els anys 1900 i 1932. El seu propietari, que com a electricista havia instal·lat sistemes d'alarma a la casa del pintor i n'ha demanat l'autentificació, afirma haver rebut el lot del propi Picasso. El cas està en mans de la justícia.

Entre aquestes 271 obres, hi ha res de Gósol?

--------------------

Mystérieuse découverte de 271 œuvres de Picasso

LEMONDE.FR avec AFP | 29.11.10 | 09h52 • Mis à jour le 29.11.10 | 10h41

Pas moins de 271 œuvres de Pablo Picasso des années 1900 à 1932, dont personne ne connaissait l'existence, ont été découvertes récemment, conduisant les héritiers du peintre à porter plainte contre X... pour recel, rapporte lundi Libération.

Les tableaux, carnets et dessins, d'une valeur estimée à une soixantaine de millions d'euros, ont été présentés par un couple de septuagénaires de la Côte d'Azur qui souhaitait obtenir des certificats d'authenticité, notamment du fils du peintre Claude Picasso, également administrateur de la succession. Parmi ces œuvres inédites se trouvent en particulier neuf collages cubistes d'une valeur estimée à une quarantaine de millions d'euros, une aquarelle de la période bleue, des gouaches, lithographies et des portraits de sa première épouse, Olga, selon le journal.

Pierre Le Guennec, 71 ans, qui s'est adressé par courrier à Claude Picasso à plusieurs reprises depuis janvier avant de le rencontrer finalement à Paris en septembre, avait travaillé comme électricien pour Pablo Picasso pendant les trois dernières années de la vie du peintre, mort en 1973. Il a précisé avoir installé des systèmes d'alarme dans les différentes résidences de l'artistes, notamment à la villa Californie à Cannes, où de nombreux cartons de dessins étaient entreposés.

"CELA NE TIENT PAS DEBOUT"

Les héritiers et experts mis à contribution ont décidé de porter plainte contre X... pour recel le 23 septembre. Les œuvres ont été saisies le 5 octobre par l'Office central de lutte contre le trafic des biens culturels au domicile du couple à Mouans-Sartoux, dans les Alpes-Maritimes.

L'électricien à la retraite a été placé en garde à vue, selon le journal, qui ne précise pas où il se trouve depuis. Le retraité plaide l'innocence et affirme que ces œuvres lui ont été données par le maître, selon certaines de ses déclarations, par l'épouse de Picasso, selon d'autres. Joint par Libération à New York, Claude Picasso a exclu l'idée que son père ait pu "donner une telle quantité, cela ne s'est jamais vu, cela ne tient pas debout (...). C'était une partie de sa vie". Il a ajouté souhaiter que la justice fasse toute la lumière sur l'affaire et que "personne ne puisse tirer profit d'une mauvaise action, si c'est bien le cas". "Il ne faut pas que ce patrimoine se retrouve dispersé", a-t-il conclu.

Es diu...

1. Es parla d'un berguedà com a conseller de la Generalitat en el proper govern d'Artur Mas. Respon a les inicials L. T., és director de l'Institut de Ciències Fotòniques i fill de la Valldan.

2. A Berga, el 18 de desembre iniciarà les seves emissions un nou canal de TV. Se'n farà càrrec una empresa dedicada a Actividades De Producción Cinematográfica Y De Vídeo que porta el nom (M. M. C.) d'un conegut càmera que durant disset anys va cobrir per a TV3 la informació del Berguedà i la Catalunya Central.

L'editor Jaume Huch

Ocupa tres quarts de pagina de l'Avui d'avui. És a la 39, "Cultura i espectacles". Signat pel poeta i escriptor David Castillo, "Butxaca profunda" explica l'estrena de la col·lecció en petit format "Dins el circ itinerant", d'Edicicons de l'Albí, de Jaume Huch. Els quatre primers títols són de Maupassant -traducció de Lluís Calderer- , Stevenson -traducció de l'editor-, Rusiñol i Ramon Vinyes. Després vindran textos de Ritsos i Maragall.

La família berguedana dels Huch compta amb sacerdot historiador, fotògraf, impressor, llibreter; la casa ha estat associada als llibres de text escolars i als recordatoris de les defuncions. Ara, el filòleg, poeta, novel·lista, traductor i editor Jaume Huch porta les Edicions de l'Albí. És una editorial de comarques amb mirada europea que treu al mercat obres escollides amb finor de sibarita de les lletres. Són edicions d'una pulcritud i disseny que es poden comparar a les sortides de les fàbriques de les millors editorials del país. Una feina tan ben feta bé es mereix que algun dia, després de perdre diners, li toqui la campaneta de la sort. Des d'aquest "Quadern" desitgem l'èxit més gran als petits volums que a les llibreries s'exposen a la capseta "Dins el circ itinerant" .

Climent Forner llegirà l'Homilia a Organyà

Mossèn Climent Forner llegirà l'homilia religiosa Organyà, a dos quarts de nou del vepre del dissabte 4 de setembre a l'església, just mitja hora després que l'escriptora Empar Moliner hagi llegit l'homilia laica a la carpa de la Festa i Fira del Llibre del Pirineu Homilia 2010.

Avui ha mort Carles Hug de Borbó-Parma

L'autor d'aquest bloc amb el pretendent carlí
el 20 de febrer de l'any passat
al restaurant Sala de Berga

La notícia de la seva mort al diari Avui.
Sobre la relació de Carles Hug amb el Berguedà, publicat anteriorment a QUADERN DEL PEDRAFORCA.

Un avianès guanya el primer premi del concurs de conte curt Antoni Gomila.

Podeu llegir la notícia sencera a través d'aquest enllaç.

El silenci de Tàcit i el cafè del filòsof Josep Montserrat i Torrents sota el Pedraforca

L'altre dia, sota el Pedraforca vaig dinar a la taula del costat on menjava solitari el filòsof Josep Montserrat i Torrents que, en acabar, es va aixecar de la taula, em va saludar, va pagar religiosament, va sortir per la porta, es va posar el barret esportiu, va pujar al cotxe i va baixar cap a la betzinera de Saldes a prendre un cafè amb la simpàtica dependenta gosolana que gran amiga de l'esposa del filòsof, Jèssica Jaques Pi, professora d'Estètica i Teoria de les Arts a la UAB, autora de treballs sobre l'estètica del romànic i el gòtic, sobre Kant, sobre el Picasso de Gósol...

Josep Montserrat ha publicat aquest any la novel·la El silencio de Tácito (Ediciones B; Barcelona, abril del 2010). El tema és la pèrdua -real- dels Annals de Tàcit que haurien de parlar de la mort de Jesús de Natzaret. Montserrat creu que probablement un monjo de l'Edat Mitjana va considerar que la notícia aportada per Tàcit no era convenient i va arrencar dels Annals el quadernet que la contenia. Aquesta teoria lla va exposar en dos llibres El desafiío cristiano (1995) i Jesús, el galileo armado (2008). "Cap historiador va recollir el tema, que continua sent ignorat pel gran públic. Per això em vaig decidir a escriure la novel·la".

La malaltia del pretendent carlí, Carles Hug de Borbó-Parma

Missatge de Carles Hug de Borbó-Parma (Barcelona, 2 d' agost del 2010):

Quiero decir a los Carlistas que mi estado de salud no es bueno. Estoy totalmente en las manos de Dios, rodeado de mi familia y de mis fieles. Lo único que os pido es serenidad y que sigáis adelante con nuestro proyecto de libertades, expresión moderna de nuestros antiguos fueros. Confío mucho en vuestras oraciones y en vuestro cariño. Os pido seguir al lado de mis hermanas María Teresa, Cecilia y María de las Nieves, y de mis hijos Carlos Javier, futuro Jefe de la Dinastía, Jaime, Margarita y Carolina.

----------------------
El berguedà Toni Gol, presentador de l'acte de la diada 2009 del Partit Carlí de Catalunya celebrat a Santa Margarida de Bianya sota el lema Per l'entesa entre les persones i els pobles.

-------------------

Enllaços:
Carles Hug va ser l'any passat a Berga

Carles Hug entrevistat per Mònica Terribas al Canal 33
------------------

Judit Carreras i els toros

De Vilaweb:

PSC, a favor de les corregudes bous, amb tres vots per la ILP i tres abstencions

La majoria dels trenta-set diputats del PSC ha votat contra la prohibició de les corregudes de bous. Només Núria Carreras, Antoni Comín i Josep Maria Balcells hi han votat a favor; i Rosa Maria Farré, Joan Ferran i Antoni Castells s'han abstingut.

--------------------------

De Público:

Diputades i diputats dels PSC que han votat contra la supressió:

José Montilla, president de la Generalitat, Joaquim Nadal, consejero de Política Territorial y Obras Públicas Higini Clotas Lídia Santos Manuela de Madre Miquel Iceta Consol Prados Carme Figueras David Pérez Núria Segú Caterina Mieras, ex consejera de Cultura Montserrat Capdevila, Esteve Pujol, Agnès Pardell, Rocío Martínez-Sempere, Dolors López, Teresa Estruch, Josep Casajuana, Alexandre Martínez, Joaquim Josep Paladella, Francesc Xavier Boya (CpC y Síndic de Aran), Antoni Llevot, Pia Bosch, Judit Carreras, Roberto Labandera, Mila Arcarons, Mohammed Chaïb (CpC), Jordi Terrades, Flora Vilalta, Lídia Santos y Higini Clotas.

-------------

De El País 5 de març del 2010

FRANCISCO GONZÁLEZ LEDESMA

El futuro de la lidia

La memoria del llanto

Perdonen si empiezo con una confidencia personal: yo, que soy contrario a los toros, entiendo de toros. Durante años, cuando me recogieron en Zaragoza durante la posguerra, traté casi diariamente con don Celestino Martín, que era el empresario de la plaza. Eso me permitió conocer a los grandes de la época: Jaime Noain, El Estudiante, Rafaelillo, Nicanor Villalta. Me permitió conocer también, a mi pesar, el mundo del toro: las palizas con sacos de arena al animal prisionero para quebrantarlo, los largos ayunos sustituidos poco antes de la fiesta por una comida excesiva para que el toro se sintiera cansado, la técnica de hacerle dar con la capa varias vueltas al ruedo para agotarlo... Si algún lector va a la plaza, le ruego observe el agotamiento del animal y cómo respira. Y eso antes de empezar.

El peligro del toreo, además de inmoral como espectáculo, es efectista

Vi las puyas, las tuve en la mano, las sentí. El que pague por ver cómo a un ser vivo y noble le clavan eso debería pedir perdón a su conciencia y pedir perdón a Dios. ¿Quién es capaz de decir que eso no destroza? ¿Quién es capaz de decir que eso no causa dolor? Pero, claro, el torero, es decir, el artista necesita protegerse. La pica le rompe al toro los músculos del cuello, y a partir de entonces el animal no puede girar la cabeza y sólo logra embestir de frente. Así el famoso sabe por dónde van a pasar los cuernos y arrimarse después como un héroe, manchándose con la sangre del lomo del animal a mayor gloria de su valentía y su arte.

Me di cuenta, en mi ingenuidad de muchacho (los ingenuos ven la verdad), de que el toro era el único inocente que había en la plaza, que sólo buscaba una salida al ruedo del suplicio, tanto que a veces, en su desesperación, se lanzaba al tendido. Lo vi sufrir estocadas y estocadas, porque casi nunca se le mata a la primera, y ha quedado en mi memoria un pobre toro gimiendo en el centro de la plaza, con el estoque a medio clavar, pidiendo una piedad inútil. ¡El animal estaba pidiendo piedad...! Eso ha quedado en la memoria secreta que todos tenemos, mi memoria del llanto.

Y en esa memoria del llanto está el horror de las banderillas negras. A un pobre animal manso le clavaron esas varas con explosivos que le hacían saltar a pedazos la carne. Y la gente pagaba por verlo.

El que acude a la plaza debería hacer uso de ese sentido de la igualdad que todos tenemos y darse cuenta de que va a ver un juego de muerte y tortura con un solo perdedor: el animal. El peligro del toreo, además de inmoral como espectáculo, es efectista, y si no lo fuera, si encima pagáramos para ver morir a un hombre, faltarían manos y leyes para prohibir la fiesta.

Gente docta me dice: te equivocas. Esto es una tradición. Cierto. Pero gente docta me recuerda: teníamos la tradición de quemar vivos a los herejes en la plaza pública, la de ejecutar a garrote ante toda una ciudad, la de la esclavitud, la de la educación a palos. Todas esas tradiciones las hemos ido eliminando a base de leyes, cultura y valores humanos. ¿No habrá una ley para prohibir esa última tortura, por la cual además pagamos?

Perdonen a este viejo periodista que aún sabe mirar a los ojos de un animal y no ha perdido la memoria del llanto.

Francisco González Ledesma es periodista y escritor.

Més Patum: la manifestació contra la sentència

Bastoners / plens a la revetlla de Sant Joan
(Artés, 24.6.10). Foto: BNG

El vespre en què el van trair, perdó, el vespre que es va fer pública la sentència contra l'Estatut, el president José (abans Josep) ens va convidar a la manifestació que organitzés la societat civil per mostrar el rebuig. Però ara es veu que el lema no li agrada i ell i destacats membres del partit van tirant cosses.

Aquest fet, la defensa de la postura del president per part del socialisme català se'ns presenta monolítica. Tots a una sola veu. Fermesa, debilitat o por?

Seria interessant que algú (posem-hi per exemple el Joan Roma o la Judit Carreras, que són d'aquí) fes servir el cap per pensar, expressés públicament què pensa i ens mostrés un socialisme desacomplexat i plural, amb veus de tonalitats diferents. Com fan mossèn Josep M. Ballarín i mossèn Jesús Huguet quan parlen de l'Església, per entendre'ns.

Perquè també existeix la possibilitat que el president vagi errat i tingui raó l'Òmnium. O no?

Més Patum: La sentència

Els Quatre Fuets (30.5.2010). Foto: BNG

Què diu l’Estatut sobre la llengua de l’ensenyament:

ARTICLE 6. LA LLENGUA PRÒPIA I LES LLENGÜES OFICIALS

1. La llengua pròpia de Catalunya és el català. Com a tal, el català és la llengua d'ús normal i preferent de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics de Catalunya, i és també la llengua normalment emprada com a vehicular i d'aprenentatge en l'ensenyament.

Què diu la sentència sobre l’ídem:

“Son inconstitucionales y, por lo tanto, nulos: la expresión “y preferente” del apartado 1 del art. 6”

Més Patum: la del barri de la Creu d'Avià

La Guita del barri de la Creu d'Avià. Foto: BNG

Un any més es va celebrar la Patum del barri de la Creu d'Avià, assajada per unes comptetents i acurades monitores i protagonitzada per la mainada del barri i -crec- alguns de fora. Amb música d'enregistrament a càrrec del Lluís Pijoan, el dissabte, a partir de les 8 del vespre, els Gegants i els Nans, els Turcs i Cavallets i les Maces, l'Àliga i les Guites van saltar a la plaça dura del barri davant l'admiració entendrida de parents i públic en general. Quan, ja ben fosc, jo me n'anava a casa a dormir, passant per davant de cal Pujols vaig veure com, en la negra nit, sota la Lluna plena vestien els Plens .

Acordionistes a Sant Joan de Montdarn

Aquesta tarda hi ha hagut l'aplec d'acordionistes de Sant Joan de Montdarn. El Pepe, quevivia de jove a prop de l'església d'Avià i acompanyava les caramelles, el Gustau, que regentava el Frankfurt Sant Guim, el Ros d'Obiols i uns quants més. Una agradable tarda a l'esplanada, davant l'església, voltats de camps que han deixat el verd i ja rossegen una mica. Josep M. Berenguer,el Charli, anava filmant músics i gent i les ovelles tancades i les cabres que s'enfilaven curioses sobre la paret. Cap al final han actual els Surti com surti, que són Trini Travé (Torres d'Alàs, 1958), Josep Garcia (Tuixén, 1928) i Francesc Sanvicens, el Ferrer, (el Quer Foradat, 1931). El més popular és el cantant, Josep Garcia, el Jaumet, alt com un sant Pau, que de jove havia treballat a les mines de Saldes i després va fer de pagès. Jo l'havia vist actuar a l'aplec d'acordeonistes de Maçaners i l'estiu passat un grup de joves, entre ells el fill de l'Artur Blasco, van cantar El llodrigó en honor seu a la plaça de Gósol. Corrandes, El gitano, La Pepeta, El llodrigó i totes les altres peces fan el seu efecte cantades amb la veu potent del Jaumet que, dalt l'escenari, amb el micròfon a la mà, sembla la reencarnació del president Tarradellas i explica històries com aquesta "La desgràcia d'un pobre home / té una fila per casar / enamorada d'un gitano / que no la pot desoblidar" i aquesta altra "Tinc por, tinc por, tinc por. / Tinc por deia la noia. / Tinc, por, tinc por, tinc por / que no em surti el llodrigó". Unes històries que, com els discursos del Tarradellas, el Jaumet acaba amb un "Visca Catalunya!". Doncs "Visca!".

Més Patum: els bastoners, els plens i la guita d'Artés surten per Sant Joan

Espectacular simbiosi entre bastoners i plens
al correfoc de l'any passat (24.6.09) passant
pels carrers del nucli antic d'Artés.
Foto: BNG

Artès. A partir de les 15.40 h, arribada de la Flama del Canigó a la Plaça Vella, plaça de Cal Màrius i diversos carrers del poble. Seguidament correfoc a la plaça de Cal Màrius. A partir de les 15.40 , arribada de la flama del Canigó. A la nit, correfoc pel nucli antic de la població amb inici a la Plaça de Cal Màrius seguit de la “cremada del campanar” i un espectacle de foc a la plaça Vella. A continuació, ball de revetlla.

Regió7

Per Sant Joan hem estat a les festes d’Artés, relacionades amb la rebuda de la Flama del Canigó inspirada amb el poema homònim de mossèn Cinto que havia vist baixar del Pirineu nois «ab falles de pega ò teyes enceses». La cercavila d’Artés, que aquest any celebrava el trentè aniversari, és un interessant correfoc, una interessant simbiosi de dracs i diables, de ball de bastons i Patum. De Patum perquè surt una guita com les de Berga i perquè els bastoners fan un ball de bastons vestits de plens, amb els fuets corresponents, donant lloc a un espectacle potent, lluminós i apoteòsic.

L'Erol . "Dietari"; 24 de juny del 2009

Quarantè aniversari de la mort d'Elisard Sala

Va ser el dimecres dia 17. Ho he sabut per una esquela publicada a l'Avui: Ens deixà el dia 17 de juny del 1970 per anar a descansar a un paradís de cançons. La seva família us ho recorda. "Oh Coll de Bauma vindré a / dormir sota la calma del teu jardí".

Sandro Rosell ve d'Àger

El pare de Sandro Rosell, president electe del Barça, era d'Àger com Joan Castells, 'el Gravat', que durant les Guerres Carlines va atacar Berga. El 1848 va guanyar una batalla al Pont de Rabentí. Àger no és de Girona com diu el llibre sinó de la comarca de la Noguera. Val la pena visitar-hi la col·legiata, en procés de restauració, i, si es vol fer despesa en una empresa de l'empresari barcelonista, menjar uns cargols a la llauna al càmping 'La Vall d'Àger'. Que no tremoli la Penya Blau Grana de Berga: quan els visiti Rosell segur que ho farà de manera més pacífica que no ho va fer 'el Gravat' i sempre el poden convidar a buscar bolets -diu que en sap molt, fins i tot de cuinar-los- als Rasos de Peguera.

Divendres puja la Beth

Tranquil·litat després de la ressaca de la Patum. M'han dit que divendres actuarà la Beth de Súria a Berga, a la discoteca nova. Segueix plovent sobre els camps amarats. Rere els vidres regalimosos, la música de l'aigua fa companyia mentre se'n va a dormir tarda. Segueix plovent i el pagès recorda: "Juny plujós, graner polsós".

Llevassi

Diu que la riera de Coforb baixava tan plena, aquesta tarda, que s'ha emportat trossos de camps i ha entrat a dins de cases. No recorden, la gent que m'ho han explicat, haver vist una rierada semblant.

Joan de Sagarra a la Patum

Joan de Sagarra davant el bust de mossèn Comellas. Foto: BNG

Aquesta tarda han arribat de Barcelona l'escriptor Joan de Sagarra i la seva esposa, María Jesús Ibarz. Han dinat a la Barana. S'estaran aquests dies de Patum a Berga. No cal dir que s'espera llegir les seves impressions a l'article del diumenge a La Vanguardia i que la visita ha estat organitzada per Ramon Felipó.
Serà la segona vegada que Joan de Sagarra fa un article berguedà. L'altre el va escriure fa una trentena d'anys al Tele/eXprés. Es veu que era a la bibioteca de l'Ateneu Barcelonès llegint llibres d'aventures i en Montoliu li va recomenar el que sobre Guillem de Berguedà havia publicat Martí de Riquer a les edicions de l'abadia de Poblet. En va quedar entusiasmat.
Avui, a la Barana, Sagarra seia al costat de la diputada socialista Judit Carreras -de qui és diu, però a veure qui s'atreveix a demanar-li que ho confirmi, que pot ser la propera cap de llista socialista per Berga a les properes municipals. En aquella taula també hi havia Ramon Felipó, els de la Maixerina, Joan Santacreu, Salvador Vinyes, Enric Badia, Sílvia Culell, Kap, Ramon Minoves... S'ha parlat de periodisme, de política, de toros, de l'exili, de París i de moltes altres coses. Bona Patum!

La visita de Xavier Barbé

Xabier Barbé amb la Magda Alsina a Cal Nen. Foto: BNG

L'històric periodista Xavier Barbé (Mundo Diario, Tele/eXprés, Generalitat, Avui, TV3...) va ser l'altre dimecres a Berga amb motiu de la roda de premsa que es va fer a l'Ajuntament de Berga per explicar als mitjans la retransmissió de la Patum per TV3. Un cop enviada la crònica i saludat l'alcalde Juli Gendrau, Barbé va anar a dinar a l'hotel restaurant cal Nen. Un dinar, com sempre, excel·lent, regat, aquesta vegada, per un potent Soler Gibert elaborat amb el raïm de les vinyes artesenques. I cap a l'hora del cafè la Magda el va posar al dia de tot el que fa al cas d'allò que en el llenguatge periodístic se'n diu 'notes de societat', però en clau berguedana, vessant dret de la riera Demetge. I ell, periodista d'ofici, se l'escoltava sabent que tots els coneixements i avenços de la humanitat són fruit de la tenacitat i la xafarderia. Cap final de la sobretaula, la Magda el va informar sobre el mocador de lluïment 'Esclat de Llum', de tacte i brodat tan fi que diuen molt a favor del dissenyador berguedà Jordi Rafart. Personatge que, dit sigui de passada, no és ni de lluny parent del redactor d'aquest blog. Es veu que fa unes peces que amaguen amb delicadea els estralls que sobre alguns cossos fan el pas del temps, el sedentarisme i els tiberis. Quan la tarda s'anava esllanguint i entrava el vespre, el Barbé va agafar el cotxe i se'n va tornar a Barcelona, la Magda, darrere la barra, sota l'ample Pedraforca en blanc i negre del Deseuras, va servir unes cerveses i servirdor se'n va anar a aprofitar la frescor de l'última claror del dia per cavar un parell de rengs de patates per pair el dinar. I demà serà un altre dia.

El sector immobiliari

El sector immobiliari és competitiu, contribueix a la nostra economia i benestar i és un dels millors del món. O almenys això creia, fa tres anys, la ministra espanyola de la Vivenda, Carme Chacón.

El bisbe dimissionari de Solsona està ben relacionat.

Fa poc, després de la lectura de la versió digital d'un diari i uns apunts anteriors, he escrit aquesta nota insiginificant.

A) Llegeixo a La Razón que dijous, dia 6, la Universitat Internacional de Catalunya (UIC) va investir doctors honoris causa Valentí Fuster i Joaquín Navarro Valls. El cardiòleg i l’exportaveu de del Vaticà van comptar –diu el diari- amb un públic distingit: l’expresident Jordi Pujol, l’oftalmòleg Joaquim Barraquer i el bisbe de Solsona, Jaume Traserra. A la web de l’UIC s’informa que l’ideari del centre es base en l’humanisme cristià i que l’atenció pastoral és cobert per una capellania encomanada a l’Opus Dei. Entre el professorat del departament de Ciències de la Comunicació hi trobo Francesc Cano, director de la revista Solc, del bisbat de Solsona.

B) El passat 11 d’abril, la missa d’inici de l’any jubilar amb motiu del Sant Dubte d’Ivorra va ser presidit per Lluís Francesc Ladària, arquebisbe secretari de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, acompanyat del bisbe Traserra de Solsona. Ladària és amic i col·laborador de l’actual papa, Benet XVI, que el va ascendir a l’episcopat. La calorosa tarda que el mallorquí, jesuïta, teòleg, vicerector de la universitat Gregoriana, intel·ligent i auster va ser consagrat a Roma pel secretari d’estat del Vaticà, cardenal Tarsicio Bertone, a la basílica de Sant Joan de Laterà, aquella tarda, Traserra era un dels concelebrants.

El turisme

Florida de cirerers. Foto: BNG

Va passar per la comarca el director general de Turisme de la Generalitat. Segons declaracions recollides per la premsa, l’home va dir que el potencial turístic de la comarca encara ha de créixer –ha de passar del 9 per cent del PIB actual al 12 o el 14– i que la Patum ha d’esdevenir un ‘producte’ que s’exploti tot l’any. En això pensava jo, en el turisme, dinant diumenge passat en un establiment als peus del Pedraforca. Local atapeït d’una fauna cridanera pendent de la cursa de motos que donaven pel l’ampla pantalla del televisor del bar. Tot d’una els brams d’ase –majoritàriament en espanyol, que es la llengua del país– callen. Què ha passat? Res. Pels altaveus es van sentir les notes de la marxa reial, la pantalla mostrava un primer pla dels pilots –molt identificats, pel que es veia, amb la melodia. Notes que em van portar a la memòria l’alcalde Noguera, antic gerent de les mines de Saldes, que també creia molt en el turisme: «El Bergadá será un remanso de paz y tranquilidad abierto de par en par a la ajetreada área metropolitana barcelonesa». La frase té més de trenta anys. I el personal anar mantenint el volum del guirigall, menjant una mica, bevent, fullejant indefectiblement El Periódico, seguint atentament l’esport més sorollós del planeta. Visca el turisme! Al primer contacte amb l’aire del carrer vaig celebrar la sortida d’aquell cafarnaüm passant a saludar els cirerers que han crescut vora les runes d’una casa voltada de planells verds. Tan a prop de la carretera i tan lluny de la pressa i la cridòria. Un oasi de pau blanca amb lleus punts rosacis. Només trenca el silenci el pas d'un estol d'ocellets que es preparen per anar a jóc. Fresqueja, però ja no hi ha qui aturi la primavera.