El Segre és vida

Des de l'altra vessant del Cadí m'informen que el projecte de transvasament del Segre al Llobregat està enllestit i que ja s'han contractat les empreses que l'han de dur a terme.
Del manifest en defensa del riu Segre:

La responsabilitat d’un govern irresponsable que no és valent per atacar l’arrel del problema.

Pretendre resoldre el problema de manca d’aigua de la regió metropolitana de Barcelona aportant aigua de l’exterior és d’una autentica miopia política i desqualifica el govern com a gestor. El problema és l’elevava concentració urbanística i industrial de la pròpia regió metropolitana, que concentra en una superfície de 3236 km2, tant sols un 10% del país, la xifra desproporcionada d'uns 5’5 milions de persones, el 80% de la població de Catalunya. Més o menys la mateixa proporció de les superfícies industrials del país.

Davant d’aquest diagnòstic, l’única solució passa no només per parar el creixement descontrolat de la regió metropolitana, sinó també per començar per aplicar criteris de decreixement, amb mesures que afavoreixin l’ordenació i distribució equitativa en el territori tant de les activitats productives com de la població que hi viu associada. I per això falta el mes important, uns polítics coherents, valents i lliures de les pressions del poder econòmic que apliquin un pla de reordenació territorial arreu de tot el país, i sobretot els polítics de Lleida, que cal que defensin el territori.

--------------------------------------------------------

EL RIU SEGRE ÉS VIDA, NO AL TRANSVASAMENT.

La Plataforma per la Defensa del Segre, constituïda en assemblea el 14 d’abril de 2008, va aprovar el següent MANIFEST:

Volem expressar la nostra més ferma oposició al projecte del Govern de la Generalitat de realitzar un transvasament d’aigua del riu Segre des de la Cerdanya, conca alta del riu Segre, cap al Llobregat, amb destinació a la regió metropolitana de Barcelona.

Ens oposem, per principis, a tots els transvasaments, per considerar que l’aigua pertany a la conca que li és pròpia, on compleix les seves funcions ecològiques i usos socials. Destacant que la conca del Segre és del tot deficitària, per les concessions desmesurades que han estat ja concedides, i que alteren ambientalment el riu Segre. Per posar un exemple prou il·lustratiu, per la llera del Segre a la ciutat de Lleida tant sols passen de mitjana de cabal ecològic entre 2 i 3 m3, que donen una imatge lamentable, quan legalment haurien de passar 10 m3.

Per criteris ecològics, segons dades de caràcter tècnic, en l’estudi dels aforaments, queda acreditat que el riu Segre a la seva conca alta ha perdut en els últims 20 anys el 28% de les seves aportacions anuals, que han passat dels 1080 hm3 als 680 hm3, mentre que al curs baix la pèrdua d’aportacions ha estat de fins a un 44%, passant d’uns 2000 hm3 a 1336 hm3 (en el període que va que va de 1982 al 2002).

Segons les dades de l’estació EA 256 Segre a Isòvol, de la Confederación Hidrogràfica del Ebro (CHE), on es registren els cabals diaris del riu, durant el període entre l’1 de setembre de 2007 al 25 de març de 2008, només ha superat el cabal de 3 m3/s (quantitat mínima per fer possible el transvasament segons el conseller de Medi Ambient) durant 23 dies, 18 dels quals són del més de març, període de desgel, i que aporten un cabal necessari per omplir l’embassament d’Oliana. Aquest cabal superior a 3m3/s duran tan sols 23 dies de 7 mesos és insignificant per abastir l’àrea metropolitana de Barcelona, el que fa pensar que no es respectaria el cabal mínim a mantenir o el període de transvasament proposat.

La CHE calcula fins a dia d’avui que el 10% de la mitjana interanual s’ha de deixar de cabal ecològic, la qual cosa suposa deixar a la conca 133hm3 any malgrat s’hagi de considerar insuficient. La pròpia CHE recull que el cabal ecològic hauria de passar a anomenar-se “de manteniment”, amb aportacions que haurien d’incrementar-ne un 40% més, a fi de garantir realment la conservació ambiental dels rius en compliment també de la Directiva marc de l’aigua, que hauria de suposar l’augment a 334 hm3 a la conca si volem tenir uns rius vius, no com ara. Cal recordar que el transvasament que es proposa no s’ha avaluat ambientalment mitjançant cap estudi i no s’ha tingut en compte que la captació es fa dins d’un espai Xarxa Natura 2000, i que es troba entre dos EIN, “Reserves Naturals Parcials Riberes de l’Alt Segre”, constituïdes per preservar l’hàbitat de la llúdriga.

A aquesta situació caldrà sumar-hi les conseqüències que es poden derivar del canvi climàtic, on s’espera en base a les previsions que La zona mediterrània serà una de les més afectades en quant a pèrdua notable de precipitacions, i l’augment de les temperatures. Aquests fenòmens afectaran les condicions físiques i químiques dels nostres rius, que de retruc provocaran una pèrdua de la seva biodiversitat.

Pels impactes en el teixit social, en l’actualitat els requeriments dels regadius antics com ara els de d’Urgell, d’unes 70.000 ha. ja suposen una concessió de consum de uns 650 Hm3 anuals quasi el 50% de l’aportació actual del riu.

En aquest sentit cal destacar que pels recs del Segarra Garrigues (unes 60.000ha) estan previstos uns 270 hm3, dels quals només la CHE té una reserva de cabal de tan sols 100 hm3. Cal sumar-hi els usos industrials, els d’aigua de boca i altres com els hidroelèctrics, la qual cosa converteix la conca del Segre en totalment deficitària.

la conca del Segre és una de les de major abast, que tot i tenir hipotecats en l’actualitat els seus recursos hídrics, caldrà incloure canvis en l’ús de l’aigua, amb la millora de regs i la introducció de sistemes més eficients de regadiu a fi de fer un repartiment més racional de l’aigua, que hauria de contemplar que 1/3 vagi al riu com a cabals de manteniment ecològic,i arribin també a la desembocadura pel manteniment del delta i evitar que la cunya del mar continuí avançant. Els altres 2/3 s’haurien de dedicar per usos de caràcter social i poder garantir el desenvolupament socioeconòmic de les comarques lleidatanes de la conca, tant en aigua de boca com en usos agrícoles i industrials.

La responsabilitat d’un govern irresponsable que no és valent per atacar l’arrel del problema.

Pretendre resoldre el problema de manca d’aigua de la regió metropolitana de Barcelona aportant aigua de l’exterior és d’una autentica miopia política i desqualifica el govern com a gestor. El problema és l’elevava concentració urbanística i industrial de la pròpia regió metropolitana, que concentra en una superfície de 3236 km2, tant sols un 10% del país, la xifra desproporcionada de uns 5’5 milions de persones, el 80% de La població de Catalunya. Mes o menys la mateixa proporció de les superfícies industrials del país.

Davant d’aquests diagnòstic d’única solució, passa no nomes per parar el creixement descontrolat de la regió metropolitana, sinó també començar per aplicar criteris de decreixement, amb mesures que afavoreixin l’ordenació i distribució equitativa en el territori de les activitats productives com de la població que hi viu associada. I per això falta el mes important, uns politics coherents valents i lliures de les prensions del poder econòmic, que apliquin un pla de reordenació territorial arreu de tot el país, i sobretot els polítics de Lleida, que cal que defensin el territori. El que considerem que s’amaga al darrere de tot és la defensa cega i perversa per part del nostre sistema polític dels interessos mercantilistes del poder econòmic, això és el que pesa i decideix. L’esmentada acció suposa una autèntica transgressió de les normes legals bàsiques que regulen l’estat de dret i democràtic, en ignorar tots els processos previstos d’informació, transparència i participació pública que han d’acompanyar el projecte, actuant unilateralment i per decret, vulnerant innumerables normatives catalanes, espanyoles i les directives europees.

Es per tots aquests motius que considerem que els errors polítics s’han de pagar assumint-ne la responsabilitat, la qual cosa hauria de passar per la dimissió del Conseller de Medi Ambient i tot el seu equip.

Per tant, ens oposem al transvasament del Segre i

• Ens comprometem a treballar coordinadament amb altres moviments socials per aconseguir que aquest projecten o es dugui a terme, tant per l’irracional del seu impacte social i ambiental com per les conseqüències que se’n deriven de desigualtat i desequilibri territorial.
• Ens solidaritzem amb la gent de les terres de l’Ebre, oposant-nos al transvasament de l’Ebre cap a Barcelona mitjançant la prolongació del minitransvasament al Camp de Tarragona.
• Demanem que des de la CHE i l’ACA s’elabori un pla integral del Segre que tingui uns objectius de millora ecològica del riu, aplicant cabals ecològics de manteniment suficients.
• Demanem que es revisin les concessions atorgades del riu Segre i s’ajustin als condicionants ambientals i socials actuals.
• Ens comprometem a treballar conjuntament amb la gent i moviments de la conca alta, mitja i baixa del riu Segre per exigir que es retorni al riu Segre allò que li pertany per tal que el Segre sigui un altre cop un riu viu.

Bellver de Cerdanya, 14 d’abril de 2008

ENTITATS ADHERIDES A LA PLATAFORMA PER LA DEFENSA DEL SEGRE:

Grup Alt Segre (GAS)

IPCENA

Club de Pesca Riu de l’Ingla

Club Esquí Bellver

Associació cultural 67

Associació Solidaria Cuca de llum

CIAPP

Plataforma Salvem Pedra

Antoni Bassas i la Cope

Fa pocs minuts que ha acabat la interessant conferència d'Antoni Bassas sobre les relacions Catalunya - Espanya a través dels mitjans de comunicació, des de la II República fins als nostres dies.
Antoni Bassas (Barcelona, 1961)va treballar 14 anys a les retransmissions de futbol en català de Joaquim M. Puyal a Ràdio Barcelona. Des del 1995 dirigeix El Matí de Catalunya Ràdio, que és líder d'audiència radiofònica a Catalunya.
L'acte ha omplert el Casal d'Europa del Berguedà i formava part dels programats per l'escola Vedruna de Berga amb motiu del seu 150è aniversari.
Avui, a Berga, Antoni Bassas ha tornat a llegir la conferència que va fer fa poc més d'un any a la London School of Economics (LSE), convidat per aquesta entitat a través del seu professor Paul Preston i per la Fundació Trias Fargas.
Ha presentat i moderat l'acte Ramon Minoves, president comarcal de CDC i professor de l'Escola Universitària de Turisme Sant Ignasi, de la Universitat Ramon Llull, i també president de l'Associació de Pares i Mares de l'Escola Vedruna de Berga.
D'entre moltes altres coses d'interès, Bassas ha parlat sobre la Cope. Les seves idees són (les citacions són de memòria):
- Jo sóc creient.
- La Cope és el més antievangèlic que hi pot haver, perquè l'Evangeli bàsicament diu que ens hem d'estimar els uns als altres i la Cope escampa l'odi.
- També és una emissora antiespanyola, perquè fomenta l'independentisme.
- Si l'abat de Montserrat deia fa uns dies que no entén com no s'ha pogut solucionar el problema tot i les gestions fetes per ell i altres eclesiàstics davant del Vaticà, és que la Cope és un misteri que els simples mortals no podem entendre.

Record de Josep Benet des del Berguedà

Cartell mític d'Enric Satué

...van produir-se els anomenats fets del Palau de la Música, el maig de 1960, en què van ser detingudes algunes persones, una d’elles, Jordi Pujol. Quan un dels detinguts, Jaume Casajoana, va ser alliberat, em va venir a dir que en Pujol li havia dit que no sabia si podria aguantar les tortures i em recomanava que m’amagués”.
Josep Benet va buscar refugi al santuari de Queralt, del qual era custodi mossèn Josep Maria Ballarín i on tot sovint hi havia gent amagada. Després va passar una temporada al monestir de Montserrat i, finalment, va viure clandestinament a la casa d’estiueig que l’advocat Salvador Casanovas tenia llogada a Castellterçol.

D'una entrevista de Josep M. Sòria a Josep Benet

El santuari de Queralt fou un oasi de llibertat en aquells temps difícils. Mossèn Ballarín, si volgués, podria escriure unes memòries interessantíssimes...

Pròleg de Josep Benet a
Armengou, Tuyet, Ballarín. Prosa escollida
Biblioteca Escriptors del Berguedà, 7
Edicions de L'Albí
Berga, 1990

JOSEP BENET

A cop d'ull esteu pensant
que s'acosta un elefant
amb orelles irrisòries,
quan amb veu baixa en excés
com aquell que es confessés
explica, ric de memòries,
la història de les històries.

Climent Forner

Liridunvau, Liridonvon
Obra poètica II
Edicions de L'Albí

Berga, 1989

-----------------------------------------------------------------------------

HOMILIA DE L'ABAT DE MONTSERRAT, JOSEP M. SOLER, A L'ENTERRAMENT DE JOSEP BENET

26 de març de 2008

Estimats Sr. Bisbe,
M. H. Honorable President, Autoritats,
M. Abadessa, comunitat germana de Sant Pere, preveres concelebrants,
Estimats germans i germanes tots:

Vaig a preparar-vos estada, deia Jesús a l’evangeli que acabem d’escoltar. Ens ha preparat estada, després de demostrar-nos, amb la seva mort en creu, que és el servent de la humanitat. I no sols ens ha demostrat fins a quin punt ens estima, sinó que ha donat la vida per purificar-nos de les nostres foscors i dels nostres mancaments i ens ha preparat estada a casa seva perquè vol que visquem allà on ell està. Ho celebrem amb tots els cristians del món en aquesta octava de Pasqua. Ho celebrem i en vivim, amb l’esperança que aquest do que ve de la mort i de la resurrecció de Jesús continuarà actiu en nosaltres més enllà de la mort.

Per això les paraules de l’evangeli prenen un relleu molt especial en el moment de la mort del nostre germà en la fe Josep Benet. Certament, amb la seva mort i la seva resurrecció, Jesús ens ha preparat estada, fins al dia que tornarà i ens prendrà a casa seva. Aquest tornar per venir-nos a buscar s’esdevé ja en el moment de la mort de cadascú. Per això, ara que en Josep Benet ens ha deixat, preguem perquè Jesucrist que l’ha vingut a buscar li atorgui el fruit esponerós de la seva creu. És a dir, que el prengui i el porti a aquella casa seva de la qual ens ha parlat a l’evangeli perquè hi visqui per sempre. Pot semblar mentida que parlem de viure, davant la realitat crua de la mort. Els cristians, que també sentim el dolor de la separació i ens veiem interrogats per la mort, creiem en la paraula de veritat i de vida que ens diu Jesucrist. Només que la vida a la qual morim i la vida a la qual estem cridats després de la mort, no són de la mateixa qualitat. I el camí que porta a viure allà on Jesús viu, com a vencedor de la mort i de totes les limitacions i els mals humans és l’acolliment de Paraula de Jesús mateix o, si ho voleu dir d’una altra manera, dels valors que ens ensenya a l’Evangeli. La Paraula i la persona de Jesús, ja anticipen en el cor del creient un tast de la vida nova de després de la mort.

I en això, com ens ha dit la primera lectura, Déu no fa diferències a favor d’uns o altres; Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé. Per això, malgrat el dolor per la mort de Josep Benet i pel testimoniatge vivent que perdem amb ell, la seva esposa Florència, els seus familiars i amics i tots els qui participem en aquesta celebració, ens sentim confortats. A la nostra pregària perquè Jesucrist l’aculli a la casa del Pare on hi té preparada estada, s’hi uneix l’esperança en ens ve d’aquesta paraula que hem sentit: Déu acull tothom qui creu i fa el bé. Malgrat la feblesa i les dificultats inherents a la precarietat humana, en Josep Benet ha actuat sempre mogut per la seva fe cristiana. A la base de la seva personalitat i en la consolidació d’aquesta fe, hi va tenir un paper important el seu pas per l’Escolania de Montserrat i el mestratge concret de tres monjos, que l’any 1936 varen ser assassinats; de fet, la seva vinculació amb Montserrat ha perdurat sempre. Tota la vida i la trajectòria de Josep Benet com a advocat, historiador i polític ha estat marcada profundament per la seva fe cristiana i el compromís social i cívic que aquesta fe implica. No és ara el moment de fer-ne una avaluació, però sí d’agrair el seu esforç de coherència entre la vida i la fe. Fins al final. I d’agrair també el seu treball a favor dels drets humans i nacionals en els temps més durs del franquisme, sovint en col·laboració amb els abats Aureli M. Escarré i Cassià M. Just, i la seva intervenció en la transició democràtica a l’estat Espanyol i en la construcció de l’autonomia de Catalunya.

Josep Benet deixa una mena de testament a la nostra societat, contingut d’una manera molt notable en el seu primer volum de les memòries, escrites amb molta il·lusió i lamentant encara diumenge passat a la tarda, poques hores abans de morir, de no poder avançar-ne el segon volum. Aquest testament fa referència fonamentalment a dos aspectes. Primer, treballar per Catalunya; els moments actuals no són fàcils, però ens invita a aprendre les lliçons dels passat i a defensar la identitat nacional, la llengua i l’economia del País. L’altre aspecte del que veig com un testament, és el de la reconciliació. Ja els anys 1946 i 1947, en ocasió de les festes d’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, ell va proposar públicament una reconciliació nacional, va defensar-la en el seu temps de senador i ha continuat defensant-la fins als darrers dies. Cal deixar el passat als historiadors, deia, i els altres hem de treballar pel present i pel futur dins l’esperit de superació de les divisions. Un testament, doncs, de construcció positiva de la societat, sense agressivitats, en el respecte i el diàleg des de la diversitat de posicions. Un testament fonamentat en el seu humanisme cristià.

El Senyor ha vingut a prendre’l i ell l’ha seguit amb fe, una fe que encara manifestava poc abans de morir amb la pregària i l’ajut dels auxilis espirituals, assistit per un monjo de la nostra comunitat. Amb la serenor que la Pasqua de Jesucrist ens infon davant la mort, el confiem en aquesta Eucaristia a l’amor misericordiós de Déu, perquè purificat de les seves faltes, Jesucrist mateix l’hagi acompanyat a la presència del Pare i pugui viure amb plenitud; amb aquella plenitud de Déu que anhelava.

Per això, en aquesta moments hem d’acollir les paraules de Jesús que iniciaven el fragment evangèlic que hem escoltat: que els vostres cors s’asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi. Sí, que els nostres cors s’asserenin davant la mort d’una persona estimada, i també quan ens adonem que la nostra vida també està abocada a la mort. Asserenem-nos i procurem seguir el camí que ens indica l’Evangeli, així arribarem, per do de Déu, a la vida per sempre on no hi ha ni mort, ni dol, ni plors, ni sofriments perquè han estat vençuts per la mort i la resurrecció de Jesucrist, ell que eixuga totes les llàgrimes dels ulls humans (cf. Ap 21, 4).

Hemeroteca

Publicat al diari Regió7 el dia 22 de març del 2008.
Per llegir-ho millor, cliqueu a sobre del retall de diari.



Publicat al diari Regió7 el dia 1 de juny del 2007.
Per llegir-ho millor, cliqueu a sobre del retall de diari.

Els transvasamnets de l'Ebre i el Segre

Lectures recomanades amb motiu d'unes estaques misterioses que han aparegut a la vora del riu Segre.

De la web del PSC (11.3.02): "La manifestación de ayer contó con una nutrida representación de los partidos de izquierdas catalanes, que desplazaron a la protesta a sus principales representantes, agrupados en la segunda pancarta que abría la manifestación. Así, por el PSC se pudo ver a su presidente, Pasqual Maragall, y a su primer secretario, José Montilla; mientras que por ERC estaba su secretario general, Josep Lluís Carod Rovira. Por IC-Verds estaba el líder de esta formación, Joan Saura. También participaron en la protesta los líderes de Izquierda Unida, Gaspar Llamazares y Francisco Frutos; la eurodiputada del PSOE Maruja Sornosa, el diputado en el Congreso de la Chunta Aragonesista (CHA), José Antonio Labordeta; y el presidente del Gobierno de Aragón, Marcelino Iglesias.
Los políticos coincidieron, a grandes trazos, a la hora de destacar la gran participación ciudadana en la manifestación. José Antonio Labordeta (CHA) consideró que lo ocurrido en la votación en el Parlamento Europeo -con el cambio de postura a última hora del PSOE- «ha cabreado a mucha gente y muchos que no pensaban venir lo han hecho». Labordeta recordó que «ahora el combate está en la Unión Europea». «Los aragoneses le ganamos un trasvase a Franco, le ganamos otro a Borrell junto con los catalanes y ahora le vamos a ganar a Matas», afirmó.
Josep Lluís Carod Rovira (ERC) hizo por su parte un llamamiento a la coherencia de los partidos políticos y afirmó que «ya ha llegado el momento de que de una vez por todas los partidos de Catalunya hablen claro y se dejen de ambigüedades». «Necesitamos partidos políticos que hablen claro, como nosotros lo hemos hecho desde el primer momento, porque hacer lo contrario es poco serio y una falta de respeto a la sensibilidad de la gente». Con estas palabras, Carod Rovira se refería a las últimas declaraciones del conseller de Medi Ambient de la Generalitat, Ramon Espadaler, que consideró «insostenible» el trasvase. Por esto el líder republicano cree que ha llegado la hora de que los partidos catalanes que «desde el primer momento han hablado claro» tengan mayoría en el Govern de Catalunya.
Joan Saura (IC-Verds) consideró que la manifestación de ayer «es una de las más importantes en los últimos años en Catalunya y de las convocadas para parar el PHN». Saura se mostró convencido de que el trasvase de 1.050 hectómetros cúbicos del Ebre no se realizará porque «una obra de estas características, que requiere de tanta financiación, es imposible de realizar cuando se tiene en contra a la población, a la Unión Europea y a centenares de miles de personas que se manifiestan». Pero también recriminó al PSOE su actitud «absolutamente incoherente y denunciable» y le pidió que a partir de ahora apoye en Europa las propuestas contrarias al PHN que presentará el grupo de los Verdes. «Si hubieran sido coherentes en Europa con su propia enmienda quizás ahora no hubiera hecho falta esta manifestación porque ya se podría haber parado la financiación europea al PHN», afirmó".

Del diari personal de Miquel Iceta (26.10.03): "si CiU ha donat suport al Pla Hidrològic Nacional i al transvasament de l'Ebre. Ara volen que els catalans oblidin tot això?" .

Del discurs del president José Montilla a l'escola d'estiu d'hivern del PSC: (3.2.08) "Hi guanyarà la gent que viu a la vora de l’Ebre i tots els catalans que estem preocupats per l’impacte del canvi climàtic. Perquè necessitem un govern que continuï impulsant una nova cultura del aigua i que incorpori una estratègia creïble i coherent amb els compromisos internacionals per lluitar contra el canvi climàtic i per impulsar les energies netes. Evidentment, no ens podem refiar dels que van fer tot el possible per fer el transvasament de l’Ebre i que continuen basant les seves polítiques mediambientals en un assessorament bàsicament “familiar”...” No ens podem refiar d’aquesta gent".

Del Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. "Trasvasar. Fer passar (aigua) d’un riu a un altre".

Dels Goigs de Sant Galderic, de Climent Forner: "Protegiu la Pàtria nostra / i els pagesos catalans".

L'abat Cassià M. Just

Ni José Antonio Novais li escriurà la necrologia a "Le Monde" ni Montserrat Roig explicarà a "Triunfo" la reacció dels polítics, eclesiàstics, sindicalistes i intel·lectuals que el van tractar. Raimon no li dedicarà l'última cançó d'un recital prohibit fins a darrera hora pel governador civil. El secretariat de Comissions Obreres no farà arribar una nota solidària de condol a l'abadia i el comunista més buscat, pediatra de professió, no en portarà temeràriament una còpia al butlletí clandestí mecanociclostilat API (Agència Popular Informativa). Manuel de Pedrolo no buscarà per telèfon signatures d'ateus i agnòstics del món de la cultura per una carta al director de "Serra d'Or". Josep Ma. Huertas no engegarà a pastar fang Néstor Luján pels canvis al documentat reportatge necrològic de "Destino", ni caldrà que després demani a Pedro Altares de "Cuadernos para el diálogo" si es veu capaç de publicar-lo sencer. I Manuel Ibáñez, el mestre, no farà una trucada a Josep Benet demanant-li una nota d'urgència pel "Tele/eXprés" de demà a la tarda, una trucada acabada amb l'acostumada frase "Y un saludo para el policía que nos está escuchando".

Tot això no passarà perquè som en un altre temps, però ho he escrit tal com m'ha vingut a la imaginació en saber que havia mort el pare Cassià. I el pensament m'ha portat al record de la visita al monestir acompanyant un Josep Pla que no era l'escriptor sinó de la Coromina, maçó, fervorós macianista de l'època republicana, represaliat en el primer franquisme i posteriorment eficaç enllaç. He vist novament el religiós obrint personalment la gruixuda cadena de la plaça del monestir perquè entréssim amb el dos cavalls fins a la porta evitant-nos de carretejar el paperam, he reviscut les converses i el dinar amb la comunitat. M'ha tornat a la memòria el pare Cassià ensenyant-nos el lloc on hi ha les tombes dels abats i el seu comentari "A mi m'enterraran aquí". També l'he recordat parlant sobre l'oració al col·legi de les Vedrunes de Berga...

"Enlloc no trobarà l'home la seva felicitat i la pau, sinó en el seu propi Montserrat". Goethe.

----------------La nota del Monestir---------------------

L’enterrament tindrà lloc divendres, a les 10.45h., a la Basílica de Santa Maria de Montserrat, i serà presidit pel P. Abat Josep M. Soler

Ha mort el P. Cassià M. Just, abat emèrit de Montserrat

Abat del Monestir de 1966 a 1989, dirigí la comunitat benedictina en els anys del postconcili i ha destacat pel seu tarannà obert i pacificador

Montserrat, 12 de març de 2008. Aquesta matinada ha mort al Monestir de Santa Maria de Montserrat el P. Cassià M. (Joan) Just i Riba, abat emèrit de Montserrat. Tenia 81 anys i en feia 64 que era monjo benedictí de Montserrat.

Nascut a Barcelona el 22 d’agost de 1926, el P. Cassià va entrar a l’Escolania el 1939 –la seva preparació musical prèvia, durant la Guerra Civil, la va fer amb el P. Anselm Ferrer-. A l’Escolania va tenir de mestre el P. David Pujol i ben aviat va mostrar la seva habilitat musical a través de l’orgue. Va ingressar al Monestir de Montserrat el 5 d’agost de 1942 i va fer la professió solemne el 15 d’agost de 1947. La seva ordenació sacerdotal va tenir lloc el 27 d’agost de 1950. L’1 de desembre de 1966 va ser elegit abat de la comunitat, després d’haver desenvolupat les tasques de mestre de novicis i de prior de l’abat Gabriel Brasó. En deixar el càrrec el 1989, el succeí el P. Sebastià M. Bardolet. Actualment, el P. Cassià era un dels organistes titulars de la basílica de Montserrat i desplegava una notable activitat de guiatge espiritual.

El P. Cassià M. Just va cursar estudis superiors de música, orgue i cant gregorià al Pontifici Institut de Música Sacra (Roma); va ampliar els coneixements d'orgue a París, amb André Marchal i Norbert Dufourcq, i va treballar la composició amb André Jolivet (1955-56). Enregistrà a l’orgue obres del P. Narcís Casanovas i va escriure algunes composicions vocals.

En el món benedictí participà a nivell internacional en l’aplicació del Concili Vaticà II i exercí el càrrec de Visitador de la Província Hispànica Benedictina, de 1989 a 1996. A partir del seu mestratge monàstic, publicà unes Glosses per a una relectura de la regla benedictina (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1981). Donà nombroses conferències i tandes d’exercicis espirituals, especialment a sacerdots i religioses.

Obert i pacificador, profund i sensible alhora, el P. Cassià va dirigir la comunitat benedictina de Montserrat en els anys difícils del postconcili. Ha tingut una incidència notable sobre el clergat i els religiosos de Catalunya i ha mantingut el contacte i el diàleg amb el món cultural i polític català. Defensor dels Drets Humans i de la personalitat catalana, meresqué l’aprovació de Pau VI. Va mantenir en tot moment la projecció nacional i internacional de Montserrat.

L'enterrament tindrà lloc demà passat, divendres 14 de març, a les 10.45h., a la Basílica de Santa Maria de Montserrat, i serà presidit pel P. Abat de Montserrat, Josep M. Soler.

El vent

Aquí encara fa un vent de por. Esperem que no se'ns emporti, tot i que d'un moment a l'altre la lògica de les manxades aeroarbòries faci pensar el contrari. He protegit amb paper de diari les juntes d'alguna finestra de casa. Són de l'últim terç del segle XIX i ja no tanquen massa just.

El vent... Sembla que el món s'hagi de tombar, però és possible que encara no sigui la nostra hora i ho puguem explicar. El vent: arbres que es doblen, xiuladissa, pols, papers que volen.

Al migdia no he pogut arribar del tot a casa, perquè a uns 25 m d'on deixo el cotxe hi havia un ametller ja florit, esbrancat, al mig del camí. Després, tornant a Berga, he passat pel camí ral, perquè per la carretera de la Valldan el vent bufa sempre molt fort. He hagut de treure unes quantes branques gruixudes que no em deixaven passar al lloc que antigament en dèiem "El pont dels gitanos" i ara anomenem "La Moncloa". Abans hi paraven les caravanes de gitanos; ara hi van, quan fa bo, els jubilats de la rodalia a parlar del temps i a arreglar el món.

Contra els bisbes

Set apunts motivats per la nota de deu punts o decàleg dels bisbes espanyols.

1. El portaveu dels bisbes espanyols i des fa poc bisbe auxiliar de Madrid, monsenyor Martínez Camino, explica en roda de premsa la nota de 10 punts de la Comisión Permamente de la Conferencia Episcopal Española ante las eleciones generales de 2008 (document del dimecres 30 de gener).
Sobre l'encara jesuïta Martínez Camino, escriu Josep Martí Gómez va ser a la universitat de Comillas i va marxar disgustat en considerar que el claustre dels jesuïtes era liberal en excés. Va voler anar com a professor a la Gregoriana , a Roma, però no li van acceptar les seves condicions. Se'n va anar a la trapa, on sols va aguantar un any. La vida a la trapa és dura i allà es parla poc o res. Els seu últim itinerari l'ha portat com a sacerdot a un col·legi universitari regit per monges. Vida de jesuïta fa temps que no en fa. És un home orgullós i dur de temperament. Intel·ligent, però no tant com ell creu o li han fet creure. Ambiciós i molt, molt, molt de dretes. (...) Em pregunto: qui ha protegir Martínez Camino, que a més de bisbe és portaveu de la Conferència Episcopal española? Ha estat el cardenal Cañizares. Es van conèixer quan Martínez Camino va deixar la trapa i amb´dós van coincidir en la seva crítica als sectors progressistes de l'Església i a la política socialista.

2. El punt 8 del "decàleg" dels bisbes espanyols diu literament: El terrorismo es una práctica intrínsecamente perversa, del todo incompatible con una visión moral de la vida justa y razonable. No sólo vulnera gravemente el derecho a la vida y a la libertad, sino que es muestra de la más dura intolerancia y totalitarismo. Una sociedad que quiera ser libre y justa no puede reconocer explícita ni implícitamente a una organización terrorista como representante político de ningún sector de la población, ni puede tenerla como interlocutor político.

3. Els bisbes de la Tarraconense, reunits a Vic els dies 31 de gener i 1 de febrer, contesten tímidament la nota de la permanent dels bisbes espanyols en el primer punt del seu comunicat: Amb motiu de les properes eleccions generals, i després de considerar la Nota de la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola del dia 30 de gener de 2008, els bisbes de Catalunya desitgen que l'esmentada Nota no sigui interpretada com una limitació de la llibertat d'opció política sinó com uns principis orientatius que ajudin el discerniment moral perquè els ciutadans puguin votar en consciència.

4. El bisbe d'Urgell (no de la Seu d'Urgell, com diu la nota de Catalunya Ràdio que copio) té tanta imaginació que creu que el punt 8 del decàleg de la permanent dels bisbes espanyols no es refereix a ETA: En declaracions a "El matí de Catalunya Ràdio", el bisbe de la Seu d'Urgell i copríncep d'Andorra, Joan Enric Vives, ha dit que "no és veritat" que la Conferència Episcopal demani el vot pel PP en la seva última nota, i lamenta que la premsa hagi interpretat el text "interessadament". "Era un moment que, per dir-ho d'alguna manera, escolti, millor no digue'm massa perquè diguis el que diguis serem malinterpretats", ha afirmat Vives, convençut que s'ha fet "una simplificació molt gran" d'una nota de deu punts que més enllà del terrorisme parla dels pobres, dels nens explotats o objecte d'abusos, o de les dones. El bisbe de la Seu d'Urgell ha insistit que la nota "no està feta per la confrontació, sinó perquè la gent pugui tenir uns criteris" i, en aquest punt, ha remarcat que el text no parla d'ETA, sinó del terrorisme en general. "Quin esverament que hi ha! Però si això no és el que diu. Per què el PSOE s'ha de sentir aquí al·ludit? Ja s'espavilarà. Que se senti al·ludit qui ho cregui. Nosaltres el que diem és: escolteu els cristians en aquest tema del terrorisme que fa patir tant i tant, i de tots els tipus de terrorisme, no s'oblidi, doncs això val per aquí i val per a tot arreu. Que s'ha de buscar una sortida a aquesta societat? És clar que sí", ha argumentat.


5. L'atzar em porta a la sala d'exposicions de cal Balaguer del Porxo, de Súria, on aquests dieshi ha l'exposició Pere Casaldàliga. Una veu compromesa. Llegeixo a Crònica de Súria que la va inaugurar el rector de Berga, Mn. Josep M. Santcliments, amb una conferència.

6. Les meves causes són la causa indígena, la causa dels 'sense terra', la causa del poble negre, la causa de la Pàtria Gran, d'una església de diàleg, de suport als pobres, l'ecumenisme (...) Pere Casaldàliga.


7. Avui, diumenge, solemnitat de la dedicació de basílica de Montserrat, l'abat Josep M. Soler ha dit a l'homilia: El camí de la vida, el fem juntament amb molta altra gent, i són nombrosos el qui nocomparteixen la nostra fe. A l’escola de l’Església, il·luminada pel magisteri del conciliVaticà II, hem après que els cristians, tot respectant les consciències de les persones i l’autonomia de la comunitat política, hem de ser, a l’estil de Jesús, servidors de la societat de la qual formem part. Sabem que cap projecte contingent, de caràcter sociològic o polític, no pot pretendre tenir l’exclusivitat de representar l’Evangeli. En la nostra societat plural, els membres de l’Església no podem pretendre tenir cap monopoli; hem de proposar d’una manera serena, atraient i esperançada, sense imposicions, la llum que ens ve de l’Evangeli sobre la persona humana i la convivència en societat. Ho hem de fer a través del diàleg i de la misericòrdia, i no pas de la confrontació. Aquest diàleg ha de partir de la convicció profunda de la pròpia identitat cristiana i ha d’acceptar respectuosament els altres que no tenen a l’Església la seva llar espiritual, amb voluntat de convivència i de construir junts una societat més humana, més justa, més respectuosa de la dignitat i dels drets de cada persona; això ens demana de treballar per la pau amb tots els mitjans èticament legítims. Aquestes conviccions ens han de guiar en el nostre camí de la ciutat terrena a la ciutat del cel.

Pep Bernadas, Josep M. Ballarín i Jaume Farguell a BCN

La missa de Mn. Ballarín a Gósol,
diumenge passat. Foto: BNG

El Sàhara avui, més enllà dels mites
Altaïr
Gran Via 616, BCN. Tel 93 342 71 70
Dimarts, 5 de febrer, a dos quarts de 8 del vespre
Presentació del núm 51 de la revista Altaïr. El polítòleg Dr. Manuel Julivert, professor emèrit de l'UB, i el Pep Bernadas, gironellenc, antropòleg i fundador d'Altaïr, parlaran sobre la formació del paisatge del desert, la seva prehistòria, l'evolució de les societats nòmades, la vida en els grans oasis, els conflictes polítics i molts altres aspectes de la realitat sahariana.

El Berguedà, ressons europeus
Òmnium Cultural
Diputació 276, pral; BCN. Tel 93 319 80 50
Dimecres, 6 de febrer, a les 7 del vespre
Dins de la sèrie de conferències Els dijous de l'Òmium, presentació del llibre de Jaume Farguell que recull les col·laboracions al diari Regió7. Són impressions escrites pel polític i filòsof berguedà a rel dels seus viatges europeus. A més de l'autor, Jaume Farguell, exalcalde de Berga i actualment president del Casal d'Europa del Bergueda, parlarà Mn. Josep M. Ballarín, escriptor, ninotaire i vicari de Gósol.

Peter-Hans Kolvenbach, Adolfo Nicolás, el Pep Graus i la Xina

Per a engrandir la infografia, cal clicar-hi a sobre

Aquesta tarda he llegit a Le Monde:
Avui dissabte, els jesuïtes han escollit el seu superior, l'espanyol Adolfo Nicolás, en el transcurs d'un conclave a porta tancada, manera com s'elegeix el nou "papa negre" de l'orde catòlic, el més important, reputat per a la seva influència, el seu prestigi però també el seu caràcter polèmic. Amb 71 anys d'edat, el Sr. Nicolás dirigia les activitats del seu orde a l'Est d'Àsia i a Oceania des de 2004. És a Extrem-Orient, que ha exercit la major part del seu ministeri des de la seva ordenació a Tòquio el 1967. Els jesuïtes han anunciat que el Sr. Nicolás havia estat escollit per succeir el sacerdot neerlandès Peter-Hans Kolvenbach, que ha estat autoritzat pel papa Benet XVI a dimitir de les seves funcions al capdavant de la Companyia de Jesús. -(Reuters)
Entre altres informacions, el rotatiu esquerrà de la laica França inclou el mapa que he copiat al principi, una infografia sobre la presència dels jesuïtes al món. M'ha cridat l'atenció el fet que les ordes religioses, entre elles els jesuïtes, són il·legals a la Xina.
Gent tota igual, de faccions estrafetes i paraules amb la lletra ela omnipresent, els xinesos. Gent estranya, els xinesos: volen que el meu veí Pep Graus hi faci negocis immobiliaris i no volen que els jesuïtes hi fundin cap establiment educatiu. Els xinesos són molts, tots iguals, però també n'hi deu haver algun de savi. Immobiliàries sí / jesuïtes, no. Quan el xino savi s'adoni de la barrabassada, segur que rectificarà. Encara que sigui sense pressa, xino-xano.

El Mingu i el Rosendu, de la TV Comarcal del Berguedà

El Mingu i el Rosendu. Foto: BNG

Hi ha un humor intel·ligent i un altre de tan poca volada que sembla fruit de l'aletejar d'una gallina. Hi ha l'humor del Joan Capri, el del Jaume Perich i el del Cesc. Però també hi ha el de l'Eugenio, el de los Morancos i el del Peix de l'eix del greix, de títols tan escaients per a una emissora berguedana com El asesino anda suelto, Hijos con apellido distinto i Madre no hay más que una (que deu ser "E'paña, su lengua y su imperio").
En la línia del Capri, el Perich o el Cesc, la TV Comarcal del Berguedà ofereix l'espai del Mingu i el Rosendu, que si puc mai no em perdo just a l'hora de sopar. A través d'aquest breu programa sé més coses de l'actualitat local que no pas mirant o escoltant les notícies o llegint la premsa, sigui gratuïta o de pagament. Això és possible perquè el Mingu i el Rosendu, dos entranyables jubilats, estan atents a allò que passa, als fets i les persones, i ho expliquen amb el punt exacte de crítica per dir les coses que s'han de dir sense ferir. Si de mi depengués, l'any que ve els donaria el Premi a la Cultura Popular.

Quan 'El Periódico de Catalunya' i 'El País' atribuïen l'11M a ETA

La portada de l'edició especial de
'El País' esmentat per Vicent Partal

Vacances. Dies de lectures reposades amb possibilitat de contrastar opinions. Les motivades per l'especial de 'Capçalera', del Col·legi de Periodistes de Catalunya, per exemple. O sigui, per comprovar que allà on l'editor de Vilaweb sent vergonya per com s'ha passat l'òrgan dels periodistes catalans col·legiats l'antic diputat d'Iniciativa hi veu una publicació exemplar que ajuda a entendre les relacions entre política i mitjans de comunicació. Com si diguéssim que Partal o Riera, un dels dos, ens dóna gat per llebre. En això pensava aquesta tarda mentre rere la finestra, i ja era hora, la meteorologia ens regalava una diada plujosa de gener.
----------------------------------------------------.

a) Blog del Vicent Partal

Col·legi de Periodistes: quina vergonya!

dimecres, 19 de desembre de 2007 | 19:01h

M'arriba l'exemplar mensual de la revista Capçalera, editada pel Col·legi de Periodistes. Un dels problemes que té el col·legi és la percepció pública que es tracta d'una institució molt pro-socialista. Molt pro-PSC o directament controlada pel PSC. I sovint s'hi nota i molt. Aquesta vegada, però, s'han passat.

En companyia de la revista envien un suplement. No recorde que mai abans hagen fet un suplement. I aquest suplement és un "Dossier Especial 11 M" que porta per títol "Història d'una conspiració" i que intenta denunciar els mitjans de l'extrema dreta espanyola i el PP per haver insistint tant i tant en la teoria segona la qual era ETA i no al Qaeda l'autora dels atemptats de l'11M.

No tinc cap possibilitat que se'm confonga amb un fan de la Cope o d'El Mundo però aquesta publicació especial, a dos mesos d'unes eleccions em fa una olor a pamflet ideològic a favor del PSOE que no puc ni llegir-la. No sé si el que diu hi té interès però em negue a llegir-la més enllà d'una mirada transversal que he fet. Em sembla un instrument barroer de propaganda partidista emparat sota el nom del Col·legi que mai l'hauria d'haver repartit. Entre altres coses perquè curiosament només ataca els errors, pitjor que errors, de la Cope i companyia. Però no diu res dels errors dels mitjans pro-socialistes. Per exemple hi ha una secció que es diu "visita a l'hemeroteca" on hi manquen dues portades que cal recordar una vegada i una altra. Que són les d'El País i El Periódico de l'11M a la vesprada, en les dues quals s'acusava a ETA de ser autor de l'atemptat. Portades que, per cert, són gairebé impossibles de trobar avui en dia.

Que la critica "professional" només s'exercisca contra els mitjans del PP li treu tota la credibilitat i embruta la presumpta independència del Col·legi.

b) Article d'Ignasi Riera

Diari 'Avui' 2.1.08

Conspiracions

Ignasi Riera / Escriptor

Suplement exemplar de 'Capçalera', del Col·legi de Periodistes de Catalunya: Dossier especial 11-M. Història d'una conspiració. Ajuda a entendre les relacions entre política i mitjans de comunicació. Si en la conspiració per fer fora Felipe González Luis M. Ansón reconeix que "fue necesario poner en riesgo al Estado para acabar con Felipe González", en l'intent per manipular la investigació i el judici de l'11-M, tan terrible, fan pinya per conspirar El Mundo, de Pedro J. Ramírez i la COPE, del cardenal Rouco Varela i de Jiménez Losantos, sempre sota el mandat en l'ombra de J.M. Aznar i dels seus escolanets. Una de les diferències entre les dues conspiracions és l'actitud en contra del diari Abc. Ho explica Pablo Sebastián: "Pedro J. ha volgut repetir l'espectacle però aquest cop no hi havia res al darrere".

No és menor el paper de Rouco Varela, a qui Enric Sopena definia, abans de la concentració de diumenge a favor de la família cristiana (?), com "més guru de FAES que cardenal de Madrid". Fa ben pocs dies, i en un acte públic, deia Pedro J. Ramírez: "Sin la COPE -milagro y logro de la Conferencia Espiscopal, que ha tenido la visión empresarial y la voluntad política de dar la batalla de la radio- la situación de la radio sería como la de la televisión: una situación de absoluto dominio progubernamental, de absoluto dominio de la izquierda". ¿No seria bo, abans del 9-M-2008, saber qui està disposat a cedir els seus vots als membres de la conspiració, tan ben estudiada en aquest dossier? ¿I no té sentit la pregunta, reiterada, de per què els bisbes catalans continuen en el si de la Conferència Episcopal Espanyola?

Bon Nadal

Nadal
Jacint Verdaguer

A l'hora en que s'es desclosa,
Jericó, ta blanca rosa,
lo cel obría son cor,
y com gota de rosada
sobre la terra assecada
dexa ploure'l Salvador.

¡Oh! Miràulo a l'Establía,
en los braços de María,
test gentil d'aquella Flor:
sa cara que n'es d'hermosa!
ses galtetes són de rosa,
son cabell es un fil d'or.

Somriuli una nova Estrella,
los arbres trauen poncella,
les nadales trauen flor,
y, saltant entre les branques,
canten les tórtores blanques
sa glosa de més dolçor.

Los Angels a voladuries
hi barregen ses cantúries
puntejant ses arpes d'or:
Gloria a Deu en les altures;
adorèm oh criatures,
adorèm al Criador.

Pedagògica

Últim dia d'escola abans de les vacances.
Uf!
Informe Bofill, informe PISA.
Reinstauració de les notes.
Diu que hi haurà vaga al febrer.
Penjo la reflexió que avui ha escrit el filòsof Josep Montserrat i Torrents, de Gósol:

TORNEN LES NOTES ESCOLARS

Gran esverament al galliner pedagògic. Els que manen han decidit tornar a la vella pràctica de l'avaluació dels alumnes de primària per mitjà de notes numèriques.* Els pedagogs refractaris a aquesta mesura haurien de procedir a una severa autocrítica, car són ells els responsables del desgavell de l'educació en els darrers vint-i-cinc anys, aplicant un pretès progressisme pedagògic que no era res més que un poti-poti de romanticisme rousseonià i de llibertarisme rescalfat, oblidats del seny reposat de l'escola nova des de Pestalozzi fins a la seva extinció en la postguerra.

*Crec que les notes són a l'eso (llegiu essa sonora i u, 'sisplau') i a primària tornen les qualificacions Insuficient, Suficient, Bé, Notable i Excel·lent. Aclarit això, la qualificació de l'escrit del Pep Montserrat és Excel·lent.

Martín de Riquer

Guillem de Berguedà

Sobre Martín de Riquer, preceptor del rei d'Espanya i autor de la transcripció de referència de l'obra poètica de Guillem de Berguedà, avui l'Enric Vila ofereix al seu blog, http://www.salvadorsostres.com/, del qual sóc assidu, unes ratlles impagables del dietari de Néstor Luján:

Dietari de Néstor Luján. Biblioteca de Catalunya, Fons Néstor Luján.
21.3.1947

(...) Esto me recuerda que hace dos años hablando yo de música con Martín de Riquer le elogié la música de camera y él me respondió:
- La odio... afemina el animo.
Y decía que le agradaba el coñac tres ceros de la casa Osborne –que es el peor y más bronco- porque no era blando ni perfumado. Lo encontraba duro y guerrero, seguramente patriótico.
Pero si Santamarina es de buena fe [es refereix a Luys de Santamarina, falangista que anava amb la pistola per la redacció de Solidaridad Nacional], Riquer es un energúmeno lleno de mala sangre, oportunista, ramplón y sinvergüenza. Cuando la Guerra Civil quedó en Barcelona y fue profesor de la Escuela de Guerra roja y muchos le recuerdan haberle visto pasear por Barcelona con pistolón al cinto. Llegó el momento de ir al frente y bien pronto buscó el modo de quedarse emboscado. Para ello fue a visitar a Rovira y Virgili y le dijo que procurara que quedase en Barcelona porque estaba escribiendo una “Historia de Cataluña”.
-La Historia de Cataluña se escribe –le respondió Rovira- se escribe ahora en el frente.
Como íntimamente es un cobarde se escondió, logró pasarse a la zona nacional y encontrar a través de Xavier Salas y Masoliver un cargo en Propaganda y se dedicó a organizar discursos por los pueblos ocupados. Al acabar la guerra tuvo la desgracia de perder un brazo al entrar en un pueblo y ello, bien negociado, le ha valido una seria de cargos entre ellos el de auxiliar de Literatura de la Universidad. Antes de la guerra no era ni bachiller. Es un tipo cararedondo, manco de brazo derecho, que lo lleva articulado de madera, pálido de cara, brusco en el hablar y en los movimientos, fatuo, desenfadado, muy amigo de comer y beber, aunque sin refinamiento y muy hábil en tratar y embaucar a los ignorantes, entre los que se encuentra como figura majestuosa, el gordo y sentimental doctor Castro, decano de la Facultad de Filosofía, que tiene una almita de mariposa, lírica y voladora, y una ignorancia maciza, solemne, abovedada, donde revuela insignificantemente esta alma lírica.(...)

I ja que parlem de Martín de Riquer, aquí va una altra perla que va signar el Ramon Barnils ("Operació borbonalla"; El Temps, núm. 413, 18 de maig del 1992)

Així, per acord entre el comte Juan de Barcelona i el dictador general Franco, entre els professors de llur hereu i després legal -i més legal del segon que no pas del primer, lleis en mà- successor l'actual Juan Carlos I, hi trobem situat l'eminent Martí de Riquer: Ex Combatiente del Tercio Nuestra Señora de Montserrat, Cavallero Mutilado i màxima autoritat en literatura medieval catalana, occitana i demana; que després l'alumne se li hagi dedicat preferentment a córrer a motor, a vela i demana no diu res contra Riquer; de pitjors en deu haver tingut -això ho suposem, tot i haver-li sentit el català que ens administra amb puntualitat decennal.

La Portella

La Portella (desembre 2007). Foto BNG

Amb mil anys d'història a l'esquena, l'abadia de la Portella no ha perdut encara del tot l'aire senyorívol. Ara, del conjunt d'edificis, només l'església i el campanar resten dempeus. Els altres només són trossos de parets que s'aguanten fràgilment amb una dignitat que encara transmet l'esplendor d'altres temps.
El lloc ha viscut èpoques pròsperes i decadència, ha allotjat monjos, comtes, barons i abats, i ha sofert pestes, partides de bandolers i l'exclaustració que va suposar la davallada definitiva. Després els carlins hi van portar la Universitat de Cervera, va ser just cent anys abans que aquest país visqués la barbàrie d'una guerra entre germans. Acabada la guerra, més anys de ruïna i espoli.
Aquestes parets han resistit com un arbre de vella soca que no es resigna a morir. Si hi aneu a la tarda, quan el sol va marxant darrere l'absis romànic, veureu com els edificis enfosqueixen prenent un aire fantasmagòric. I com, al cap de poc, la Lluna surt per l'altra banda donant una lluminositat diferent a tot aquest paisatge solitari, feréstec i evocador.

Jordi Romero elaborarà el Pla d'Ordenació Urbanística Municipal d'Avià

Em diuen que l'Ajuntament d'Avià ha escollit l'equip de l'arquitecte Jordi Romero per a elaborar el Pla d'Ordenació Urbanística Municipal (POUM).

M'expliquen -jo no hi entenc res- que Jordi Romero té experiència en l'àmbit municipal, doncs ha tingut càrrecs a Sant Vicenç dels Horts, Santa Coloma de Gramanet i Sant Just Desvern, on devia coincidir amb Anna Hernàndez i Bonancia, esposa actual del President.

Afegeixen que Jordi Romero ha fet projectes d'habitatges, rehabilitacions, escoles públiques (Ceips), jardins, biblioteques, teatres municipals... fins i tot l'edifici de la Guàrdia Urbana del districte de Gràcia de BCN. Però també parcs, zones verdes, centres històrics i un munt d'actuacions que inclou l'estació i l'entorn dels Ferrocarrils Catalans de Terrassa. I encara el Pla d'Ordenació Plurimunicipal de la Cerdanya, estudi d'accessibilitat i mobilitat a Pedralbes (BCN), Regulació de Sòl no Urbanitzable a l'Escala, el Catàleg del Patrimoni Històric d'uns quants barris de BCN per encàrrec del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya i un llarg etcètera que té com a projectes estrella els plans generals de Lleida i Donosti.

-Què et sembla? -em demana l'interlocutor.

Li responc que considero molt plausible que es vulgui posar fi al desori urbanístic d'Avià i que s'encomanin les regnes de la tasca a un equip liderat per un arquitecte tan qualificat.

Comento aquestes coses amb una persona entesa i en sentir-les sembla que reflexioni en veu alta: "El Romero és molt bo, però el desgavell urbanístic d'Avià només es pot ordenar fent miracles". Doncs esperem el miracle.

Dinar d'homenatge a Mn. Climent

Mn Climent Forner i Mn. Jesús Huguet
al dinar de Gaià. Foto: BNG

Ahir (17.11.07) al restaurant de Gaià hi va haver un dinar sorpresa en homenatge a Mn. Climent Forner amb motiu dels seus vuitanta anys. El van convocar els integrants del 'Grup de Viver', que tenen cura de la redacció de la Biblioteca d'Escriptors dels Berguedà, que edita l'Albí, de Jaume Huch.
Entre els presents hi havia Mn. Enric Bartrina, arxiver diocesà de Solsona; J. Tomàs Cabot, periodista científic i novel·lista manresà; Isidor Cònsul, crític literari, estudiós de Verdaguer i editor de Proa; Mn. Joan García, militar jubilat i capellà (no sé si jubilat) i escriptor; Quirze Grifell, autor d'un llibre sobre Anna Murià, col·laborador del programa de Catalunya Ràdio 'El mínim esforç' (de Jordi Vendrell i Ramon Barnils), col·laborador també de Regió7; Mn. Jesús Huguet, col·laborador de 'El Pregó' on publica, amb un llenguatge molt acurat, articles breus sobre fets d'actualitat religiosa o política, també autor de Encara ens hem de confessar? (Montserrat, 1983) i Cap a on va la catequesi (Madrid, 1983) i coautor dels llibres de catequesi Caminem amb Jesús, darrerament ha publicat dues pàgines centrals al Full Diocesà sobre, respectivament, el cardenal Tarancón i Mn. Climent Forner; Martí Just, músic berguedà resident a Navàs que acaba de publicar el llibre de poesia 52 salms; Jordi Lladó, especialista en Ramon Vinyes, autor de Ramon Vinyes: un home de lletres entre Barcelona i el Carib, editat pel Departament de Cultura de la Generalitat; Mn. Jordi Mas Antó, l'amic canonge de Mn. Climent; i així fins a unes cinquanta persones. Entre els convidats que van excusar l'absència hi havia Màrius Sampere (poeta) , David Jou (poeta i científic), Àlex Susanna (editor) , Mn. Josep Perarnau (director de l'Arxiu de textos catalans antics, especialista en Arnau de Vilanova i Ramon Llull), Joan Ferrer (biblista, va ser col·laborador de Joan Coromines) i Lluís Calderer (poeta i crític literari).
Com és de suposar, el dinar va ser emotiu, amb parlaments i poesia. Mn Climent va ser la diana de totes les lloances, destacant-se el fet que la crítica el menysté pel fet d'escriure poesia de temàtica religiosa. Mn. Huguet va fer notar que en un acte així hi hauria hagut, de ser encara viu, el bisbe Deig (i de fet no n'hi havia cap, de bisbe).
L'editor Jaume Huch va dir que ja és a punt de sortit l'obra completa de Mn. Climent en un sol volum, Preneu-m'ho tot, deixeu-me la Paraula (Poesia 1945 -2007). I que s'ha constituït la comissió organitzadora de l'Any Climent Forner 2007 - 08 per tal de celebrar com cal l'efemèride dels vuitanta anys del màxim poeta vivent de la Catalunya interior. Els seus membres són: Carme Barniol, regidora de Cultura de l'Ajuntament de Berga; Josep Oliva, id. de Navàs; Isabel Serra, id. de Viver i Serrateix; i Montserrat Altarriba (Sallent), Josep M. Badia (Navàs), Jaume Huch (Berga), Joaquim Pujolar ( Navàs) i Joan Tuneu (Gironella).
...I entre tanta gent de lletra menuda, mentre Mn. Climent recitava amb declamació digna del més selecte auditori la primera poesia que va escriure, Melangia panoràmica (1947), i després Picapedrer de mots, el sol es ponia lentament pel cantó de Castelladral.

La pega de mossèn Climent Forner

Mn. Climent a l'ermita de Sant Sebastià,
on començà la 'revolta dels Vigatans',
amb la plana de Vic al fons (any 2005). Foto: BNG.

Va fer 80 anys el passat 31 d'octubre i no n'han dit res, em sembla, ni TV3, ni l'Avui, ni ... sort que el Quirze Grifell va tenir l'encert de felicitar-lo al Regió7 el mateix dia. No n'han dit res perquè el fill de la Lola de ca la Guillema té una pega:
"La pega de mossèn Climent, que l'ha portat, per part de la crítica literària anomenada progressista, a un oblit i preterició tan injustos com incomprensibles, és la de ser un poeta creient, més que no pas religiós, que escriu sempre des de la fe" (Jesús Huguet a Full Diocesà; 11.11.07).

16.000 ceps a les Cots de Serrateix

Capvespre al monestir de Serrateix. Foto: BNG

Rebo el Montbordó núm 32 (octubre del 2007), del Patronat d'Amics de Serrateix. Articles interessants sobre els trenta anys del Patronat, inventari de barraques, records, informacions, òbits, cuina... Un anuari amb curiositats, amè i interessant, sobretot molt digne. Copio un fragment d'Isidre Soler (pàg 27), exemple de literatura memoralística, gènere predominant en aquesta publicació per altra banda ben plena de vida :

Les Cots, la propietat que jo conec més perquè hi havia intervingut des de l'any 1931 fins al 1983. Les propietàries eren Lola i Mercedes Masnou, cultivaven aquell pla de vinya de 16.000 ceps a jornal, i feien moltes altres feines de la casa. En tants anys havia fet tota classe de treballs i em cuidava de moltes altres coses de la casa. Elles estaven a Manresa, dues germanes solteres; l'estiu el passaven molt a la finca de les Cots amb la seva criada. Però es van anar fent grans, com passa a tothom, i ja no pujaven tant, i a l'hivern mai, i va arribar el dia en què ja no podien viure a la finca, ja de grans i faltades de salut, però elles sempre pensant en les Cots. Van arribar cada setmana cartes dient: "Isidre, cuida de la casa, del bosc, de les collites, dels masovers, dels parcers, de la verema, del premsar, de les parts de gra, de les tales del bosc, com si fos teu. Les claus de casa ja les tens, allà al clauer hi trobaràs tota la resta de claus (...).

Un monjo de Montserrat a l'escola pública

El germà Gabriel signant al Llibre d'Or del col·legi

El germà Gabriel (Jaume Soler), benedictí de l’abadia de Montserrat, va venir el dia 11 al matí al CEIP Sant Joan de Berga, l'escola on jo treballo. El germà Gabriel, de vint-i-set anys, llicenciat en ciències polítiques, fa quatre anys que és al monestir de Montserrat. És de la família del cafè Cal Negre, els Villegas, per part de mare.

La vinguda a l'escola es deu al fet que ell havia manifestat el seu interès en tornar-la a veure, perquè és on va estudiar fins a vuitè de l’antiga EGB. La visita es va dur a terme aprofitant una estada de pocs dies a Berga.

Què va fer el germà Gabriel en una escola pública? Doncs d'entrada va saludar tot el professorat que es va trobar pel camí, alguns coneguts (més aviat algunes conegudes) per ser de Berga, fins i tot dues senyoretes que li havien fet classe -una d'anglès i l'altra de socials. Després va fer un recorregut per les instal·lacions, manifestant que les trobava més petites que quan era alumne «Aquest pati em semblava immens, i aquestes columnes...»

Acabat el pati va anar a la classe de tercer, que són dues, però les van ajuntar perquè el germà Gabriel no hagués de repetir la sessió. És el curs de l'escola que cada any fa una visita pedagògica (abans se'n deia excursió) a Montserrat. Els va explicar per què es va fer monjo i aspectes de la vida monacal i de l’escolania. Els nens el van escoltar durant prop d'una hora amb molt d'interès, tot i que ells eren de l'escola pública i ell els parlava de coses trasncendents, com com Déu i la fe. Va respondre a les seves preguntes, moltes preguntes. Fins i tot, davant la insistència de la mainada, que a classe de música havien escoltat una peça del Llibre Vermell, va cantar un breu Kyrie gregorià. Van anar passant els minuts i es va haver de donar per acabada la sessió perquè havia de marxar. Abans de fer-ho, va signar al Llibre d’Or del centre, on va escriure una citació d'un monjo antic -el nom és escrit allà, però la cal·ligrafia no és el fort del germà Gabriel. Diu, la frase, que «el Regne del Cel és la pau a l’ànima i el coneixement del món». Va estar-s'ho pensat una mica, al final la va explicar: «En el meu cas, el segon aspecte, el de coneixement del món, va començar en aquesta escola». I va marxar per la porta -el frare de Montserrat va marxar per la porta de l'escola pública- perquè havia d'anar al CES o com es digui l'institut dels barracons on té una germana a primer d'ESO i una professora havia estudiat amb ell. Quan hi va arribar, la seva germana ja l'esperava.

El dijous a la tarda, tornant cap a la feina, vaig tenir una idea genial: traient-ne això de "Regne del Cel", perquè és una escola pública, podríem aprofitar la frase i fer-ne el lema: «Pau a l'ànima i coneixement del món».

Quim Monzó a Frankfurt

Després de llegir el peculiar discurs del Quim Monzó a Frankfurt, he corregut a buscar un exemplar de l'Avui per veure quan va sortir, el diari, per primera vegada: Any XXXII. Aquell primer número amb la vaga explicada per mossèn Subirà i el ninot del Cesc 'Així ara ja només ens falta l'Estaut' (cita de memòria) el vaig rebre a Canàries, on feia el servei militar. També rebia la revista Canigó on, un dia d'aquells, el Quim Monzó va publicar-hi una portada amb una caricatura del Suàrez amb la inscripció 'Reformil'. El cas és que la portada va caure a mans d'un 'mando', de qui he oblidat el nom i la graduació, i en saber que jo n'era el propietari em va aconsellar que abandonés segons quines lectures 'porque todavía, a vuestra edad, no estais preparados'.
Trenta-dos anys després, per edat suposo que ja preparat per a tota classe de lectures, he llegit, deia, el discurs - conte del Monzó. Que m'ha fet venir ganes de mirar pel 33 l'obertura de la Fira. Que ha estat una sort, perquè he pogut escoltar en directe la versió que el saxofonista Llibert Fortuny, fill de Gósol, ha fet del Ball de l'Àliga.