L'abat Cassià M. Just

Ni José Antonio Novais li escriurà la necrologia a "Le Monde" ni Montserrat Roig explicarà a "Triunfo" la reacció dels polítics, eclesiàstics, sindicalistes i intel·lectuals que el van tractar. Raimon no li dedicarà l'última cançó d'un recital prohibit fins a darrera hora pel governador civil. El secretariat de Comissions Obreres no farà arribar una nota solidària de condol a l'abadia i el comunista més buscat, pediatra de professió, no en portarà temeràriament una còpia al butlletí clandestí mecanociclostilat API (Agència Popular Informativa). Manuel de Pedrolo no buscarà per telèfon signatures d'ateus i agnòstics del món de la cultura per una carta al director de "Serra d'Or". Josep Ma. Huertas no engegarà a pastar fang Néstor Luján pels canvis al documentat reportatge necrològic de "Destino", ni caldrà que després demani a Pedro Altares de "Cuadernos para el diálogo" si es veu capaç de publicar-lo sencer. I Manuel Ibáñez, el mestre, no farà una trucada a Josep Benet demanant-li una nota d'urgència pel "Tele/eXprés" de demà a la tarda, una trucada acabada amb l'acostumada frase "Y un saludo para el policía que nos está escuchando".

Tot això no passarà perquè som en un altre temps, però ho he escrit tal com m'ha vingut a la imaginació en saber que havia mort el pare Cassià. I el pensament m'ha portat al record de la visita al monestir acompanyant un Josep Pla que no era l'escriptor sinó de la Coromina, maçó, fervorós macianista de l'època republicana, represaliat en el primer franquisme i posteriorment eficaç enllaç. He vist novament el religiós obrint personalment la gruixuda cadena de la plaça del monestir perquè entréssim amb el dos cavalls fins a la porta evitant-nos de carretejar el paperam, he reviscut les converses i el dinar amb la comunitat. M'ha tornat a la memòria el pare Cassià ensenyant-nos el lloc on hi ha les tombes dels abats i el seu comentari "A mi m'enterraran aquí". També l'he recordat parlant sobre l'oració al col·legi de les Vedrunes de Berga...

"Enlloc no trobarà l'home la seva felicitat i la pau, sinó en el seu propi Montserrat". Goethe.

----------------La nota del Monestir---------------------

L’enterrament tindrà lloc divendres, a les 10.45h., a la Basílica de Santa Maria de Montserrat, i serà presidit pel P. Abat Josep M. Soler

Ha mort el P. Cassià M. Just, abat emèrit de Montserrat

Abat del Monestir de 1966 a 1989, dirigí la comunitat benedictina en els anys del postconcili i ha destacat pel seu tarannà obert i pacificador

Montserrat, 12 de març de 2008. Aquesta matinada ha mort al Monestir de Santa Maria de Montserrat el P. Cassià M. (Joan) Just i Riba, abat emèrit de Montserrat. Tenia 81 anys i en feia 64 que era monjo benedictí de Montserrat.

Nascut a Barcelona el 22 d’agost de 1926, el P. Cassià va entrar a l’Escolania el 1939 –la seva preparació musical prèvia, durant la Guerra Civil, la va fer amb el P. Anselm Ferrer-. A l’Escolania va tenir de mestre el P. David Pujol i ben aviat va mostrar la seva habilitat musical a través de l’orgue. Va ingressar al Monestir de Montserrat el 5 d’agost de 1942 i va fer la professió solemne el 15 d’agost de 1947. La seva ordenació sacerdotal va tenir lloc el 27 d’agost de 1950. L’1 de desembre de 1966 va ser elegit abat de la comunitat, després d’haver desenvolupat les tasques de mestre de novicis i de prior de l’abat Gabriel Brasó. En deixar el càrrec el 1989, el succeí el P. Sebastià M. Bardolet. Actualment, el P. Cassià era un dels organistes titulars de la basílica de Montserrat i desplegava una notable activitat de guiatge espiritual.

El P. Cassià M. Just va cursar estudis superiors de música, orgue i cant gregorià al Pontifici Institut de Música Sacra (Roma); va ampliar els coneixements d'orgue a París, amb André Marchal i Norbert Dufourcq, i va treballar la composició amb André Jolivet (1955-56). Enregistrà a l’orgue obres del P. Narcís Casanovas i va escriure algunes composicions vocals.

En el món benedictí participà a nivell internacional en l’aplicació del Concili Vaticà II i exercí el càrrec de Visitador de la Província Hispànica Benedictina, de 1989 a 1996. A partir del seu mestratge monàstic, publicà unes Glosses per a una relectura de la regla benedictina (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1981). Donà nombroses conferències i tandes d’exercicis espirituals, especialment a sacerdots i religioses.

Obert i pacificador, profund i sensible alhora, el P. Cassià va dirigir la comunitat benedictina de Montserrat en els anys difícils del postconcili. Ha tingut una incidència notable sobre el clergat i els religiosos de Catalunya i ha mantingut el contacte i el diàleg amb el món cultural i polític català. Defensor dels Drets Humans i de la personalitat catalana, meresqué l’aprovació de Pau VI. Va mantenir en tot moment la projecció nacional i internacional de Montserrat.

L'enterrament tindrà lloc demà passat, divendres 14 de març, a les 10.45h., a la Basílica de Santa Maria de Montserrat, i serà presidit pel P. Abat de Montserrat, Josep M. Soler.

El vent

Aquí encara fa un vent de por. Esperem que no se'ns emporti, tot i que d'un moment a l'altre la lògica de les manxades aeroarbòries faci pensar el contrari. He protegit amb paper de diari les juntes d'alguna finestra de casa. Són de l'últim terç del segle XIX i ja no tanquen massa just.

El vent... Sembla que el món s'hagi de tombar, però és possible que encara no sigui la nostra hora i ho puguem explicar. El vent: arbres que es doblen, xiuladissa, pols, papers que volen.

Al migdia no he pogut arribar del tot a casa, perquè a uns 25 m d'on deixo el cotxe hi havia un ametller ja florit, esbrancat, al mig del camí. Després, tornant a Berga, he passat pel camí ral, perquè per la carretera de la Valldan el vent bufa sempre molt fort. He hagut de treure unes quantes branques gruixudes que no em deixaven passar al lloc que antigament en dèiem "El pont dels gitanos" i ara anomenem "La Moncloa". Abans hi paraven les caravanes de gitanos; ara hi van, quan fa bo, els jubilats de la rodalia a parlar del temps i a arreglar el món.

Contra els bisbes

Set apunts motivats per la nota de deu punts o decàleg dels bisbes espanyols.

1. El portaveu dels bisbes espanyols i des fa poc bisbe auxiliar de Madrid, monsenyor Martínez Camino, explica en roda de premsa la nota de 10 punts de la Comisión Permamente de la Conferencia Episcopal Española ante las eleciones generales de 2008 (document del dimecres 30 de gener).
Sobre l'encara jesuïta Martínez Camino, escriu Josep Martí Gómez va ser a la universitat de Comillas i va marxar disgustat en considerar que el claustre dels jesuïtes era liberal en excés. Va voler anar com a professor a la Gregoriana , a Roma, però no li van acceptar les seves condicions. Se'n va anar a la trapa, on sols va aguantar un any. La vida a la trapa és dura i allà es parla poc o res. Els seu últim itinerari l'ha portat com a sacerdot a un col·legi universitari regit per monges. Vida de jesuïta fa temps que no en fa. És un home orgullós i dur de temperament. Intel·ligent, però no tant com ell creu o li han fet creure. Ambiciós i molt, molt, molt de dretes. (...) Em pregunto: qui ha protegir Martínez Camino, que a més de bisbe és portaveu de la Conferència Episcopal española? Ha estat el cardenal Cañizares. Es van conèixer quan Martínez Camino va deixar la trapa i amb´dós van coincidir en la seva crítica als sectors progressistes de l'Església i a la política socialista.

2. El punt 8 del "decàleg" dels bisbes espanyols diu literament: El terrorismo es una práctica intrínsecamente perversa, del todo incompatible con una visión moral de la vida justa y razonable. No sólo vulnera gravemente el derecho a la vida y a la libertad, sino que es muestra de la más dura intolerancia y totalitarismo. Una sociedad que quiera ser libre y justa no puede reconocer explícita ni implícitamente a una organización terrorista como representante político de ningún sector de la población, ni puede tenerla como interlocutor político.

3. Els bisbes de la Tarraconense, reunits a Vic els dies 31 de gener i 1 de febrer, contesten tímidament la nota de la permanent dels bisbes espanyols en el primer punt del seu comunicat: Amb motiu de les properes eleccions generals, i després de considerar la Nota de la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola del dia 30 de gener de 2008, els bisbes de Catalunya desitgen que l'esmentada Nota no sigui interpretada com una limitació de la llibertat d'opció política sinó com uns principis orientatius que ajudin el discerniment moral perquè els ciutadans puguin votar en consciència.

4. El bisbe d'Urgell (no de la Seu d'Urgell, com diu la nota de Catalunya Ràdio que copio) té tanta imaginació que creu que el punt 8 del decàleg de la permanent dels bisbes espanyols no es refereix a ETA: En declaracions a "El matí de Catalunya Ràdio", el bisbe de la Seu d'Urgell i copríncep d'Andorra, Joan Enric Vives, ha dit que "no és veritat" que la Conferència Episcopal demani el vot pel PP en la seva última nota, i lamenta que la premsa hagi interpretat el text "interessadament". "Era un moment que, per dir-ho d'alguna manera, escolti, millor no digue'm massa perquè diguis el que diguis serem malinterpretats", ha afirmat Vives, convençut que s'ha fet "una simplificació molt gran" d'una nota de deu punts que més enllà del terrorisme parla dels pobres, dels nens explotats o objecte d'abusos, o de les dones. El bisbe de la Seu d'Urgell ha insistit que la nota "no està feta per la confrontació, sinó perquè la gent pugui tenir uns criteris" i, en aquest punt, ha remarcat que el text no parla d'ETA, sinó del terrorisme en general. "Quin esverament que hi ha! Però si això no és el que diu. Per què el PSOE s'ha de sentir aquí al·ludit? Ja s'espavilarà. Que se senti al·ludit qui ho cregui. Nosaltres el que diem és: escolteu els cristians en aquest tema del terrorisme que fa patir tant i tant, i de tots els tipus de terrorisme, no s'oblidi, doncs això val per aquí i val per a tot arreu. Que s'ha de buscar una sortida a aquesta societat? És clar que sí", ha argumentat.


5. L'atzar em porta a la sala d'exposicions de cal Balaguer del Porxo, de Súria, on aquests dieshi ha l'exposició Pere Casaldàliga. Una veu compromesa. Llegeixo a Crònica de Súria que la va inaugurar el rector de Berga, Mn. Josep M. Santcliments, amb una conferència.

6. Les meves causes són la causa indígena, la causa dels 'sense terra', la causa del poble negre, la causa de la Pàtria Gran, d'una església de diàleg, de suport als pobres, l'ecumenisme (...) Pere Casaldàliga.


7. Avui, diumenge, solemnitat de la dedicació de basílica de Montserrat, l'abat Josep M. Soler ha dit a l'homilia: El camí de la vida, el fem juntament amb molta altra gent, i són nombrosos el qui nocomparteixen la nostra fe. A l’escola de l’Església, il·luminada pel magisteri del conciliVaticà II, hem après que els cristians, tot respectant les consciències de les persones i l’autonomia de la comunitat política, hem de ser, a l’estil de Jesús, servidors de la societat de la qual formem part. Sabem que cap projecte contingent, de caràcter sociològic o polític, no pot pretendre tenir l’exclusivitat de representar l’Evangeli. En la nostra societat plural, els membres de l’Església no podem pretendre tenir cap monopoli; hem de proposar d’una manera serena, atraient i esperançada, sense imposicions, la llum que ens ve de l’Evangeli sobre la persona humana i la convivència en societat. Ho hem de fer a través del diàleg i de la misericòrdia, i no pas de la confrontació. Aquest diàleg ha de partir de la convicció profunda de la pròpia identitat cristiana i ha d’acceptar respectuosament els altres que no tenen a l’Església la seva llar espiritual, amb voluntat de convivència i de construir junts una societat més humana, més justa, més respectuosa de la dignitat i dels drets de cada persona; això ens demana de treballar per la pau amb tots els mitjans èticament legítims. Aquestes conviccions ens han de guiar en el nostre camí de la ciutat terrena a la ciutat del cel.

Pep Bernadas, Josep M. Ballarín i Jaume Farguell a BCN

La missa de Mn. Ballarín a Gósol,
diumenge passat. Foto: BNG

El Sàhara avui, més enllà dels mites
Altaïr
Gran Via 616, BCN. Tel 93 342 71 70
Dimarts, 5 de febrer, a dos quarts de 8 del vespre
Presentació del núm 51 de la revista Altaïr. El polítòleg Dr. Manuel Julivert, professor emèrit de l'UB, i el Pep Bernadas, gironellenc, antropòleg i fundador d'Altaïr, parlaran sobre la formació del paisatge del desert, la seva prehistòria, l'evolució de les societats nòmades, la vida en els grans oasis, els conflictes polítics i molts altres aspectes de la realitat sahariana.

El Berguedà, ressons europeus
Òmnium Cultural
Diputació 276, pral; BCN. Tel 93 319 80 50
Dimecres, 6 de febrer, a les 7 del vespre
Dins de la sèrie de conferències Els dijous de l'Òmium, presentació del llibre de Jaume Farguell que recull les col·laboracions al diari Regió7. Són impressions escrites pel polític i filòsof berguedà a rel dels seus viatges europeus. A més de l'autor, Jaume Farguell, exalcalde de Berga i actualment president del Casal d'Europa del Bergueda, parlarà Mn. Josep M. Ballarín, escriptor, ninotaire i vicari de Gósol.

Peter-Hans Kolvenbach, Adolfo Nicolás, el Pep Graus i la Xina

Per a engrandir la infografia, cal clicar-hi a sobre

Aquesta tarda he llegit a Le Monde:
Avui dissabte, els jesuïtes han escollit el seu superior, l'espanyol Adolfo Nicolás, en el transcurs d'un conclave a porta tancada, manera com s'elegeix el nou "papa negre" de l'orde catòlic, el més important, reputat per a la seva influència, el seu prestigi però també el seu caràcter polèmic. Amb 71 anys d'edat, el Sr. Nicolás dirigia les activitats del seu orde a l'Est d'Àsia i a Oceania des de 2004. És a Extrem-Orient, que ha exercit la major part del seu ministeri des de la seva ordenació a Tòquio el 1967. Els jesuïtes han anunciat que el Sr. Nicolás havia estat escollit per succeir el sacerdot neerlandès Peter-Hans Kolvenbach, que ha estat autoritzat pel papa Benet XVI a dimitir de les seves funcions al capdavant de la Companyia de Jesús. -(Reuters)
Entre altres informacions, el rotatiu esquerrà de la laica França inclou el mapa que he copiat al principi, una infografia sobre la presència dels jesuïtes al món. M'ha cridat l'atenció el fet que les ordes religioses, entre elles els jesuïtes, són il·legals a la Xina.
Gent tota igual, de faccions estrafetes i paraules amb la lletra ela omnipresent, els xinesos. Gent estranya, els xinesos: volen que el meu veí Pep Graus hi faci negocis immobiliaris i no volen que els jesuïtes hi fundin cap establiment educatiu. Els xinesos són molts, tots iguals, però també n'hi deu haver algun de savi. Immobiliàries sí / jesuïtes, no. Quan el xino savi s'adoni de la barrabassada, segur que rectificarà. Encara que sigui sense pressa, xino-xano.

El Mingu i el Rosendu, de la TV Comarcal del Berguedà

El Mingu i el Rosendu. Foto: BNG

Hi ha un humor intel·ligent i un altre de tan poca volada que sembla fruit de l'aletejar d'una gallina. Hi ha l'humor del Joan Capri, el del Jaume Perich i el del Cesc. Però també hi ha el de l'Eugenio, el de los Morancos i el del Peix de l'eix del greix, de títols tan escaients per a una emissora berguedana com El asesino anda suelto, Hijos con apellido distinto i Madre no hay más que una (que deu ser "E'paña, su lengua y su imperio").
En la línia del Capri, el Perich o el Cesc, la TV Comarcal del Berguedà ofereix l'espai del Mingu i el Rosendu, que si puc mai no em perdo just a l'hora de sopar. A través d'aquest breu programa sé més coses de l'actualitat local que no pas mirant o escoltant les notícies o llegint la premsa, sigui gratuïta o de pagament. Això és possible perquè el Mingu i el Rosendu, dos entranyables jubilats, estan atents a allò que passa, als fets i les persones, i ho expliquen amb el punt exacte de crítica per dir les coses que s'han de dir sense ferir. Si de mi depengués, l'any que ve els donaria el Premi a la Cultura Popular.

Quan 'El Periódico de Catalunya' i 'El País' atribuïen l'11M a ETA

La portada de l'edició especial de
'El País' esmentat per Vicent Partal

Vacances. Dies de lectures reposades amb possibilitat de contrastar opinions. Les motivades per l'especial de 'Capçalera', del Col·legi de Periodistes de Catalunya, per exemple. O sigui, per comprovar que allà on l'editor de Vilaweb sent vergonya per com s'ha passat l'òrgan dels periodistes catalans col·legiats l'antic diputat d'Iniciativa hi veu una publicació exemplar que ajuda a entendre les relacions entre política i mitjans de comunicació. Com si diguéssim que Partal o Riera, un dels dos, ens dóna gat per llebre. En això pensava aquesta tarda mentre rere la finestra, i ja era hora, la meteorologia ens regalava una diada plujosa de gener.
----------------------------------------------------.

a) Blog del Vicent Partal

Col·legi de Periodistes: quina vergonya!

dimecres, 19 de desembre de 2007 | 19:01h

M'arriba l'exemplar mensual de la revista Capçalera, editada pel Col·legi de Periodistes. Un dels problemes que té el col·legi és la percepció pública que es tracta d'una institució molt pro-socialista. Molt pro-PSC o directament controlada pel PSC. I sovint s'hi nota i molt. Aquesta vegada, però, s'han passat.

En companyia de la revista envien un suplement. No recorde que mai abans hagen fet un suplement. I aquest suplement és un "Dossier Especial 11 M" que porta per títol "Història d'una conspiració" i que intenta denunciar els mitjans de l'extrema dreta espanyola i el PP per haver insistint tant i tant en la teoria segona la qual era ETA i no al Qaeda l'autora dels atemptats de l'11M.

No tinc cap possibilitat que se'm confonga amb un fan de la Cope o d'El Mundo però aquesta publicació especial, a dos mesos d'unes eleccions em fa una olor a pamflet ideològic a favor del PSOE que no puc ni llegir-la. No sé si el que diu hi té interès però em negue a llegir-la més enllà d'una mirada transversal que he fet. Em sembla un instrument barroer de propaganda partidista emparat sota el nom del Col·legi que mai l'hauria d'haver repartit. Entre altres coses perquè curiosament només ataca els errors, pitjor que errors, de la Cope i companyia. Però no diu res dels errors dels mitjans pro-socialistes. Per exemple hi ha una secció que es diu "visita a l'hemeroteca" on hi manquen dues portades que cal recordar una vegada i una altra. Que són les d'El País i El Periódico de l'11M a la vesprada, en les dues quals s'acusava a ETA de ser autor de l'atemptat. Portades que, per cert, són gairebé impossibles de trobar avui en dia.

Que la critica "professional" només s'exercisca contra els mitjans del PP li treu tota la credibilitat i embruta la presumpta independència del Col·legi.

b) Article d'Ignasi Riera

Diari 'Avui' 2.1.08

Conspiracions

Ignasi Riera / Escriptor

Suplement exemplar de 'Capçalera', del Col·legi de Periodistes de Catalunya: Dossier especial 11-M. Història d'una conspiració. Ajuda a entendre les relacions entre política i mitjans de comunicació. Si en la conspiració per fer fora Felipe González Luis M. Ansón reconeix que "fue necesario poner en riesgo al Estado para acabar con Felipe González", en l'intent per manipular la investigació i el judici de l'11-M, tan terrible, fan pinya per conspirar El Mundo, de Pedro J. Ramírez i la COPE, del cardenal Rouco Varela i de Jiménez Losantos, sempre sota el mandat en l'ombra de J.M. Aznar i dels seus escolanets. Una de les diferències entre les dues conspiracions és l'actitud en contra del diari Abc. Ho explica Pablo Sebastián: "Pedro J. ha volgut repetir l'espectacle però aquest cop no hi havia res al darrere".

No és menor el paper de Rouco Varela, a qui Enric Sopena definia, abans de la concentració de diumenge a favor de la família cristiana (?), com "més guru de FAES que cardenal de Madrid". Fa ben pocs dies, i en un acte públic, deia Pedro J. Ramírez: "Sin la COPE -milagro y logro de la Conferencia Espiscopal, que ha tenido la visión empresarial y la voluntad política de dar la batalla de la radio- la situación de la radio sería como la de la televisión: una situación de absoluto dominio progubernamental, de absoluto dominio de la izquierda". ¿No seria bo, abans del 9-M-2008, saber qui està disposat a cedir els seus vots als membres de la conspiració, tan ben estudiada en aquest dossier? ¿I no té sentit la pregunta, reiterada, de per què els bisbes catalans continuen en el si de la Conferència Episcopal Espanyola?

Bon Nadal

Nadal
Jacint Verdaguer

A l'hora en que s'es desclosa,
Jericó, ta blanca rosa,
lo cel obría son cor,
y com gota de rosada
sobre la terra assecada
dexa ploure'l Salvador.

¡Oh! Miràulo a l'Establía,
en los braços de María,
test gentil d'aquella Flor:
sa cara que n'es d'hermosa!
ses galtetes són de rosa,
son cabell es un fil d'or.

Somriuli una nova Estrella,
los arbres trauen poncella,
les nadales trauen flor,
y, saltant entre les branques,
canten les tórtores blanques
sa glosa de més dolçor.

Los Angels a voladuries
hi barregen ses cantúries
puntejant ses arpes d'or:
Gloria a Deu en les altures;
adorèm oh criatures,
adorèm al Criador.

Pedagògica

Últim dia d'escola abans de les vacances.
Uf!
Informe Bofill, informe PISA.
Reinstauració de les notes.
Diu que hi haurà vaga al febrer.
Penjo la reflexió que avui ha escrit el filòsof Josep Montserrat i Torrents, de Gósol:

TORNEN LES NOTES ESCOLARS

Gran esverament al galliner pedagògic. Els que manen han decidit tornar a la vella pràctica de l'avaluació dels alumnes de primària per mitjà de notes numèriques.* Els pedagogs refractaris a aquesta mesura haurien de procedir a una severa autocrítica, car són ells els responsables del desgavell de l'educació en els darrers vint-i-cinc anys, aplicant un pretès progressisme pedagògic que no era res més que un poti-poti de romanticisme rousseonià i de llibertarisme rescalfat, oblidats del seny reposat de l'escola nova des de Pestalozzi fins a la seva extinció en la postguerra.

*Crec que les notes són a l'eso (llegiu essa sonora i u, 'sisplau') i a primària tornen les qualificacions Insuficient, Suficient, Bé, Notable i Excel·lent. Aclarit això, la qualificació de l'escrit del Pep Montserrat és Excel·lent.

Martín de Riquer

Guillem de Berguedà

Sobre Martín de Riquer, preceptor del rei d'Espanya i autor de la transcripció de referència de l'obra poètica de Guillem de Berguedà, avui l'Enric Vila ofereix al seu blog, http://www.salvadorsostres.com/, del qual sóc assidu, unes ratlles impagables del dietari de Néstor Luján:

Dietari de Néstor Luján. Biblioteca de Catalunya, Fons Néstor Luján.
21.3.1947

(...) Esto me recuerda que hace dos años hablando yo de música con Martín de Riquer le elogié la música de camera y él me respondió:
- La odio... afemina el animo.
Y decía que le agradaba el coñac tres ceros de la casa Osborne –que es el peor y más bronco- porque no era blando ni perfumado. Lo encontraba duro y guerrero, seguramente patriótico.
Pero si Santamarina es de buena fe [es refereix a Luys de Santamarina, falangista que anava amb la pistola per la redacció de Solidaridad Nacional], Riquer es un energúmeno lleno de mala sangre, oportunista, ramplón y sinvergüenza. Cuando la Guerra Civil quedó en Barcelona y fue profesor de la Escuela de Guerra roja y muchos le recuerdan haberle visto pasear por Barcelona con pistolón al cinto. Llegó el momento de ir al frente y bien pronto buscó el modo de quedarse emboscado. Para ello fue a visitar a Rovira y Virgili y le dijo que procurara que quedase en Barcelona porque estaba escribiendo una “Historia de Cataluña”.
-La Historia de Cataluña se escribe –le respondió Rovira- se escribe ahora en el frente.
Como íntimamente es un cobarde se escondió, logró pasarse a la zona nacional y encontrar a través de Xavier Salas y Masoliver un cargo en Propaganda y se dedicó a organizar discursos por los pueblos ocupados. Al acabar la guerra tuvo la desgracia de perder un brazo al entrar en un pueblo y ello, bien negociado, le ha valido una seria de cargos entre ellos el de auxiliar de Literatura de la Universidad. Antes de la guerra no era ni bachiller. Es un tipo cararedondo, manco de brazo derecho, que lo lleva articulado de madera, pálido de cara, brusco en el hablar y en los movimientos, fatuo, desenfadado, muy amigo de comer y beber, aunque sin refinamiento y muy hábil en tratar y embaucar a los ignorantes, entre los que se encuentra como figura majestuosa, el gordo y sentimental doctor Castro, decano de la Facultad de Filosofía, que tiene una almita de mariposa, lírica y voladora, y una ignorancia maciza, solemne, abovedada, donde revuela insignificantemente esta alma lírica.(...)

I ja que parlem de Martín de Riquer, aquí va una altra perla que va signar el Ramon Barnils ("Operació borbonalla"; El Temps, núm. 413, 18 de maig del 1992)

Així, per acord entre el comte Juan de Barcelona i el dictador general Franco, entre els professors de llur hereu i després legal -i més legal del segon que no pas del primer, lleis en mà- successor l'actual Juan Carlos I, hi trobem situat l'eminent Martí de Riquer: Ex Combatiente del Tercio Nuestra Señora de Montserrat, Cavallero Mutilado i màxima autoritat en literatura medieval catalana, occitana i demana; que després l'alumne se li hagi dedicat preferentment a córrer a motor, a vela i demana no diu res contra Riquer; de pitjors en deu haver tingut -això ho suposem, tot i haver-li sentit el català que ens administra amb puntualitat decennal.

La Portella

La Portella (desembre 2007). Foto BNG

Amb mil anys d'història a l'esquena, l'abadia de la Portella no ha perdut encara del tot l'aire senyorívol. Ara, del conjunt d'edificis, només l'església i el campanar resten dempeus. Els altres només són trossos de parets que s'aguanten fràgilment amb una dignitat que encara transmet l'esplendor d'altres temps.
El lloc ha viscut èpoques pròsperes i decadència, ha allotjat monjos, comtes, barons i abats, i ha sofert pestes, partides de bandolers i l'exclaustració que va suposar la davallada definitiva. Després els carlins hi van portar la Universitat de Cervera, va ser just cent anys abans que aquest país visqués la barbàrie d'una guerra entre germans. Acabada la guerra, més anys de ruïna i espoli.
Aquestes parets han resistit com un arbre de vella soca que no es resigna a morir. Si hi aneu a la tarda, quan el sol va marxant darrere l'absis romànic, veureu com els edificis enfosqueixen prenent un aire fantasmagòric. I com, al cap de poc, la Lluna surt per l'altra banda donant una lluminositat diferent a tot aquest paisatge solitari, feréstec i evocador.

Jordi Romero elaborarà el Pla d'Ordenació Urbanística Municipal d'Avià

Em diuen que l'Ajuntament d'Avià ha escollit l'equip de l'arquitecte Jordi Romero per a elaborar el Pla d'Ordenació Urbanística Municipal (POUM).

M'expliquen -jo no hi entenc res- que Jordi Romero té experiència en l'àmbit municipal, doncs ha tingut càrrecs a Sant Vicenç dels Horts, Santa Coloma de Gramanet i Sant Just Desvern, on devia coincidir amb Anna Hernàndez i Bonancia, esposa actual del President.

Afegeixen que Jordi Romero ha fet projectes d'habitatges, rehabilitacions, escoles públiques (Ceips), jardins, biblioteques, teatres municipals... fins i tot l'edifici de la Guàrdia Urbana del districte de Gràcia de BCN. Però també parcs, zones verdes, centres històrics i un munt d'actuacions que inclou l'estació i l'entorn dels Ferrocarrils Catalans de Terrassa. I encara el Pla d'Ordenació Plurimunicipal de la Cerdanya, estudi d'accessibilitat i mobilitat a Pedralbes (BCN), Regulació de Sòl no Urbanitzable a l'Escala, el Catàleg del Patrimoni Històric d'uns quants barris de BCN per encàrrec del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya i un llarg etcètera que té com a projectes estrella els plans generals de Lleida i Donosti.

-Què et sembla? -em demana l'interlocutor.

Li responc que considero molt plausible que es vulgui posar fi al desori urbanístic d'Avià i que s'encomanin les regnes de la tasca a un equip liderat per un arquitecte tan qualificat.

Comento aquestes coses amb una persona entesa i en sentir-les sembla que reflexioni en veu alta: "El Romero és molt bo, però el desgavell urbanístic d'Avià només es pot ordenar fent miracles". Doncs esperem el miracle.

Dinar d'homenatge a Mn. Climent

Mn Climent Forner i Mn. Jesús Huguet
al dinar de Gaià. Foto: BNG

Ahir (17.11.07) al restaurant de Gaià hi va haver un dinar sorpresa en homenatge a Mn. Climent Forner amb motiu dels seus vuitanta anys. El van convocar els integrants del 'Grup de Viver', que tenen cura de la redacció de la Biblioteca d'Escriptors dels Berguedà, que edita l'Albí, de Jaume Huch.
Entre els presents hi havia Mn. Enric Bartrina, arxiver diocesà de Solsona; J. Tomàs Cabot, periodista científic i novel·lista manresà; Isidor Cònsul, crític literari, estudiós de Verdaguer i editor de Proa; Mn. Joan García, militar jubilat i capellà (no sé si jubilat) i escriptor; Quirze Grifell, autor d'un llibre sobre Anna Murià, col·laborador del programa de Catalunya Ràdio 'El mínim esforç' (de Jordi Vendrell i Ramon Barnils), col·laborador també de Regió7; Mn. Jesús Huguet, col·laborador de 'El Pregó' on publica, amb un llenguatge molt acurat, articles breus sobre fets d'actualitat religiosa o política, també autor de Encara ens hem de confessar? (Montserrat, 1983) i Cap a on va la catequesi (Madrid, 1983) i coautor dels llibres de catequesi Caminem amb Jesús, darrerament ha publicat dues pàgines centrals al Full Diocesà sobre, respectivament, el cardenal Tarancón i Mn. Climent Forner; Martí Just, músic berguedà resident a Navàs que acaba de publicar el llibre de poesia 52 salms; Jordi Lladó, especialista en Ramon Vinyes, autor de Ramon Vinyes: un home de lletres entre Barcelona i el Carib, editat pel Departament de Cultura de la Generalitat; Mn. Jordi Mas Antó, l'amic canonge de Mn. Climent; i així fins a unes cinquanta persones. Entre els convidats que van excusar l'absència hi havia Màrius Sampere (poeta) , David Jou (poeta i científic), Àlex Susanna (editor) , Mn. Josep Perarnau (director de l'Arxiu de textos catalans antics, especialista en Arnau de Vilanova i Ramon Llull), Joan Ferrer (biblista, va ser col·laborador de Joan Coromines) i Lluís Calderer (poeta i crític literari).
Com és de suposar, el dinar va ser emotiu, amb parlaments i poesia. Mn Climent va ser la diana de totes les lloances, destacant-se el fet que la crítica el menysté pel fet d'escriure poesia de temàtica religiosa. Mn. Huguet va fer notar que en un acte així hi hauria hagut, de ser encara viu, el bisbe Deig (i de fet no n'hi havia cap, de bisbe).
L'editor Jaume Huch va dir que ja és a punt de sortit l'obra completa de Mn. Climent en un sol volum, Preneu-m'ho tot, deixeu-me la Paraula (Poesia 1945 -2007). I que s'ha constituït la comissió organitzadora de l'Any Climent Forner 2007 - 08 per tal de celebrar com cal l'efemèride dels vuitanta anys del màxim poeta vivent de la Catalunya interior. Els seus membres són: Carme Barniol, regidora de Cultura de l'Ajuntament de Berga; Josep Oliva, id. de Navàs; Isabel Serra, id. de Viver i Serrateix; i Montserrat Altarriba (Sallent), Josep M. Badia (Navàs), Jaume Huch (Berga), Joaquim Pujolar ( Navàs) i Joan Tuneu (Gironella).
...I entre tanta gent de lletra menuda, mentre Mn. Climent recitava amb declamació digna del més selecte auditori la primera poesia que va escriure, Melangia panoràmica (1947), i després Picapedrer de mots, el sol es ponia lentament pel cantó de Castelladral.

La pega de mossèn Climent Forner

Mn. Climent a l'ermita de Sant Sebastià,
on començà la 'revolta dels Vigatans',
amb la plana de Vic al fons (any 2005). Foto: BNG.

Va fer 80 anys el passat 31 d'octubre i no n'han dit res, em sembla, ni TV3, ni l'Avui, ni ... sort que el Quirze Grifell va tenir l'encert de felicitar-lo al Regió7 el mateix dia. No n'han dit res perquè el fill de la Lola de ca la Guillema té una pega:
"La pega de mossèn Climent, que l'ha portat, per part de la crítica literària anomenada progressista, a un oblit i preterició tan injustos com incomprensibles, és la de ser un poeta creient, més que no pas religiós, que escriu sempre des de la fe" (Jesús Huguet a Full Diocesà; 11.11.07).

16.000 ceps a les Cots de Serrateix

Capvespre al monestir de Serrateix. Foto: BNG

Rebo el Montbordó núm 32 (octubre del 2007), del Patronat d'Amics de Serrateix. Articles interessants sobre els trenta anys del Patronat, inventari de barraques, records, informacions, òbits, cuina... Un anuari amb curiositats, amè i interessant, sobretot molt digne. Copio un fragment d'Isidre Soler (pàg 27), exemple de literatura memoralística, gènere predominant en aquesta publicació per altra banda ben plena de vida :

Les Cots, la propietat que jo conec més perquè hi havia intervingut des de l'any 1931 fins al 1983. Les propietàries eren Lola i Mercedes Masnou, cultivaven aquell pla de vinya de 16.000 ceps a jornal, i feien moltes altres feines de la casa. En tants anys havia fet tota classe de treballs i em cuidava de moltes altres coses de la casa. Elles estaven a Manresa, dues germanes solteres; l'estiu el passaven molt a la finca de les Cots amb la seva criada. Però es van anar fent grans, com passa a tothom, i ja no pujaven tant, i a l'hivern mai, i va arribar el dia en què ja no podien viure a la finca, ja de grans i faltades de salut, però elles sempre pensant en les Cots. Van arribar cada setmana cartes dient: "Isidre, cuida de la casa, del bosc, de les collites, dels masovers, dels parcers, de la verema, del premsar, de les parts de gra, de les tales del bosc, com si fos teu. Les claus de casa ja les tens, allà al clauer hi trobaràs tota la resta de claus (...).

Un monjo de Montserrat a l'escola pública

El germà Gabriel signant al Llibre d'Or del col·legi

El germà Gabriel (Jaume Soler), benedictí de l’abadia de Montserrat, va venir el dia 11 al matí al CEIP Sant Joan de Berga, l'escola on jo treballo. El germà Gabriel, de vint-i-set anys, llicenciat en ciències polítiques, fa quatre anys que és al monestir de Montserrat. És de la família del cafè Cal Negre, els Villegas, per part de mare.

La vinguda a l'escola es deu al fet que ell havia manifestat el seu interès en tornar-la a veure, perquè és on va estudiar fins a vuitè de l’antiga EGB. La visita es va dur a terme aprofitant una estada de pocs dies a Berga.

Què va fer el germà Gabriel en una escola pública? Doncs d'entrada va saludar tot el professorat que es va trobar pel camí, alguns coneguts (més aviat algunes conegudes) per ser de Berga, fins i tot dues senyoretes que li havien fet classe -una d'anglès i l'altra de socials. Després va fer un recorregut per les instal·lacions, manifestant que les trobava més petites que quan era alumne «Aquest pati em semblava immens, i aquestes columnes...»

Acabat el pati va anar a la classe de tercer, que són dues, però les van ajuntar perquè el germà Gabriel no hagués de repetir la sessió. És el curs de l'escola que cada any fa una visita pedagògica (abans se'n deia excursió) a Montserrat. Els va explicar per què es va fer monjo i aspectes de la vida monacal i de l’escolania. Els nens el van escoltar durant prop d'una hora amb molt d'interès, tot i que ells eren de l'escola pública i ell els parlava de coses trasncendents, com com Déu i la fe. Va respondre a les seves preguntes, moltes preguntes. Fins i tot, davant la insistència de la mainada, que a classe de música havien escoltat una peça del Llibre Vermell, va cantar un breu Kyrie gregorià. Van anar passant els minuts i es va haver de donar per acabada la sessió perquè havia de marxar. Abans de fer-ho, va signar al Llibre d’Or del centre, on va escriure una citació d'un monjo antic -el nom és escrit allà, però la cal·ligrafia no és el fort del germà Gabriel. Diu, la frase, que «el Regne del Cel és la pau a l’ànima i el coneixement del món». Va estar-s'ho pensat una mica, al final la va explicar: «En el meu cas, el segon aspecte, el de coneixement del món, va començar en aquesta escola». I va marxar per la porta -el frare de Montserrat va marxar per la porta de l'escola pública- perquè havia d'anar al CES o com es digui l'institut dels barracons on té una germana a primer d'ESO i una professora havia estudiat amb ell. Quan hi va arribar, la seva germana ja l'esperava.

El dijous a la tarda, tornant cap a la feina, vaig tenir una idea genial: traient-ne això de "Regne del Cel", perquè és una escola pública, podríem aprofitar la frase i fer-ne el lema: «Pau a l'ànima i coneixement del món».

Quim Monzó a Frankfurt

Després de llegir el peculiar discurs del Quim Monzó a Frankfurt, he corregut a buscar un exemplar de l'Avui per veure quan va sortir, el diari, per primera vegada: Any XXXII. Aquell primer número amb la vaga explicada per mossèn Subirà i el ninot del Cesc 'Així ara ja només ens falta l'Estaut' (cita de memòria) el vaig rebre a Canàries, on feia el servei militar. També rebia la revista Canigó on, un dia d'aquells, el Quim Monzó va publicar-hi una portada amb una caricatura del Suàrez amb la inscripció 'Reformil'. El cas és que la portada va caure a mans d'un 'mando', de qui he oblidat el nom i la graduació, i en saber que jo n'era el propietari em va aconsellar que abandonés segons quines lectures 'porque todavía, a vuestra edad, no estais preparados'.
Trenta-dos anys després, per edat suposo que ja preparat per a tota classe de lectures, he llegit, deia, el discurs - conte del Monzó. Que m'ha fet venir ganes de mirar pel 33 l'obertura de la Fira. Que ha estat una sort, perquè he pogut escoltar en directe la versió que el saxofonista Llibert Fortuny, fill de Gósol, ha fet del Ball de l'Àliga.

Retrat d'Enric Vila: mossèn Ballarín

El president Maragall i mossèn Ballarín a Gósol (13.7.06)
Foto: BNG

De l'Enric Vila trobo a faltar les entrevistes a l'última pàgina de l'Avui, desaparegudes amb el nou disseny. De fa un temps, però, no em perdo cap dels escrits del seu Dietari a destemps. Hi vaig a través de la webblog del Salvador Sostres, que acull, a més de les d'Enric Vila, col·laboracions de Miquel Colomer, Maria Vila, Raül Alcón, Jordi de la Torre, Àstrid Bierge, Otger Miralles, Marga Colomer i Ferran Caballero. La weblog del Sostres és un espai literari de qualitat, on l'excés i la polèmica s'hi donen la mà en un ambient que no defuig cap de les bestieses més forassenyades mentre no sigui la vulgaritat.

Sempre m'ha sorprès, o no, que molts dels capellans que conec són lectors assidus del Sostres. Coincideixen tots en valorar d'excel·lent la seva prosa i hi ha diversitat d'opinions a l'hora d'interpretar si allò que explica, aquells embolics sentimentals i familiars, aquells viatges i àpats, són realitat o ficció literària. Ho fa molt bé i de vegades 'hi toca' -em va dir l'altre dia un mossèn. Fruit d'aquesta admiració clerical deu ser que en una web de capellans progres, Església Plural, hi havia hagut la secció 'El millor Sostres'.

Tornant a l'Enric Vila, crec que ara està escrivint un llibre sobre els presidents Pujol i Maragall. En el marc d'aquest treball -és una suposició meva- va venir a Berga i es va entrevistar amb mossèn Ballarín. L'escrit que va publicar després d'aquesta trobada és l'afinat retrat que copio al final.

No cal dir que espero córrer a comprar el llibre i anar de dret a les pàgines on l'Enric Vila explicarà la influència que en els dos honorables va tenir el capellà de la Nou mossèn Pere Llumà, de les Escoles Virtèlia.

------------------------------------------------------
Retallo i enganxo l'article del blog Dietari a destemps
d'Enric Vila
http://www.enricvila.cat/?p=270
-------------------

MOSSÈN BALLARÍN

09.09.07

Cita amb Mossèn ballarín, a Berga. Quedem a les quatre. A l’hora aquesta sol ficar-se al llit, es fa portar un cafè i es fuma un puro pertegàs: “Vaig estar sis anys malalt i em vaig acostumar a fer-ho tot al llit”, m’explicava amb aquella rialleta seva de nen entremaliat que tot ho escombra cap a casa. Com que havia quedat amb mi i jo no havia dinat encara, hem baixat al bar de sota. He demanat un plat combinat i ell s’ha pimpat, amb el cafè i el puro, una grapa. També m’ha ajudat amb el vi; no ha permès, de cap manera, que demanés una cocacola. El puro l’ha obert amb una navalla de pam, molt rústica, amb mànec de banya. Mentre me l’ensenyava, els enamorats de la taula del costat han deixat de besar-se i ens miraven encuriosits: una navalla, una boina i un bastó ja fan impressió fins i tot a Berga. Al cambrer li deia, cridant una mica perquè s’està quedant sord: “Ja teniu oli? L’última vegada només tenieu ketxup.” 87 anys i encara prou vitalitat per mantenir el personatge, no està gens malament. Les malalties, en segons quins caràcters, deixen aquestes inesgotables ganes de viure, i aquest record idealitzat del llit.

M’ha dit una frase que l’explica molt bé: “Si no et mous de casa, t’ho porten tot a domicili.” Tot i que hauria d’haver afegit que el principi és més vàlid si ets capellà i, com ell, has enterrat mig Catalunya. Quan li vaig demanar per parlar de Maragall i de Pujol em va dir: “Molt bé, però t’aviso que me’ls estimo a tots dos i no en diré mal.” És de frases amb més pa que formatge però sempre amb un fons de veritat polèmica, vibrant, entranyable. Encara en diu moltes, de manera que la tarda ha estat divertida i profitosa. Hem acabat al seu pis, o al de la senyora que viu amb ell, no sé com ho tenen negociat, enfonsats en uns sillons de cuir gastat, estovats per l’ús, la mar de còmodes. M’ha acomiadat a l’ascensor amb una salutació militar i el seu gos de tura, que es diu com ell i és un manyoc de rinxols gris perla, rondant-li els peus. Aleshores, quan s’ha posat ferms i he vist que el cos se li estirava sense gaires dificultats, m’ha semblat molt més jove. “Sort que vosaltres que seguiu (m’ha dit), jo ja només puc passar el testimoni”. No pateixi, mossèn: no ens els acabaran.

Anna M. Guijarro, de la CUP de Berga

Ahir vaig veure el ple de l'Ajuntament de Berga, en directe, per la televisió. El tema estrella va ser, suposo, l'alçada d'una edificació de les Estaselles, que ha mogut enrenou. Aquest migdia hi he passat davant i fa mal als ulls, és com aquella paraula que esguerra el vers d'una poesia coherent: un nyap, per dir-ho a la manera dels socialistes berguedans. Sembla que propietaris, algun arquitecte i algun polític s'hagin posat d'acord en deixar aquesta enlairada teulada com a llegat de difícil solució. I arribats aquí vull citar-los el poeta JV Foix: "És molt més fàcil corregir o esquinçar un poema o una partitura, o esborrar o repintar una tela, que fer desaparèixer un edifici ineurítimic. Un edifici acusa, pels segles, l'obra mal reeixida. És un pecat de difícil redempció" (Lectura feta al Club dels Estats Units, de Sarrià, el 3 de març del 1933).

Jo no hi entenc, però em sembla que ahir el Juli ho va fer bé. No s'esvera, va al gra i té planta d'alcalde. El Camps: no sé, una mica estrany veure'l tan aferrissat en la defensa de l'ordre antic. Al Boixader me'l mirava i me l'imaginava fent de metge, un bon metge. Del Saña, que ha tingut l'amabilitat d'escriure algun comentari en aquest bloc, no en tinc cap opinió perquè la fatalitat va voler que les seves intervencions em trobessin bevent un got d'aigua de la nevera (aigua de Torrent Senta), o consultant una frase al diari (frase de l'article del Sostres), o... Un altre dia m'hi fixaré més. El Natxo potser va pecar d'agressiu i segur que de poca estabilitat aguantant el micro. Ara bé, si hagués de donar un premi, una matrícula, la donaria a l'Anna Guijarro. Aquesta noia es comporta al ple de la mateixxa manera que l'aigua surt de la prospecció de Torrent Senta. És el futur, la Beth de la política municipal berguedana (les 2 són del 81). Sentir-la és com si de cop la cosa pública tingués ànima.

L'Anna, el 20 de juliol va anotar al seu blog "Era el meu primer ple com a regidora de la CUP i la veritat és que estava força nerviosa". L'escrit, amb aquesta frase d'una sinceritat tan aclaparadora, acabava: "Vàrem ser coherents amb el nostre programa electoral, vàrem fer propostes i vàrem aconseguir fer un pas endavant cap a una gestió més transparent dels diners públics". Tan clar i net, tan nou i esperançador que... 'Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels'!

'Dietari' publicat a "L'Erol" d'estiu

Portada de L'Erol núm 93

Publicat a L'Erol núm 93. Estiu del 2007

DIETARI

2 de febrer del 1939. La Candelera segons mossèn Armengou

2 de febrer. «La Mare de Déu de Candeler, segon dia de febrer, i Sant Blai el tercer; endevinau quin mes é» és una dita popular de Bagà, on hem passat camí de la font de la Dou del Bastareny. Aquests dies la cascada ofereix l’hivernal aspecte de candeler, en l’accepció de «carandell de gel», que recull el diccionari Alcover-Moll però no el normatiu de l’Institut. El cas és que aquí el mot «candeleru» també té aquest sentit i encara avui l’he sentit en contemplar, després del breu caminet que el separa de la pista forestal, el saltant ara immòbil i glaçat del riu poc després de l’aiguaneix.

El 2 de febrer és, a més de la Candelera, el dia de l’any 1939 que les tropes franquistes van entrar a la ciutat de Berga. De la celebració i impressions sobre l’efemèride en tinc copiades algunes de les anotacions que mossèn Josep Armengou va anar escrivint durant anys, amb lletra minúscula i atapeïda, a la Crònica menuda –tres llibres de comptabilitat aprofitats com a dietari. Gràcies a l’amabilitat del seu germà Joan, sastre, ja traspassat, vaig poder consultar aquest manuscrit al pis del carrer Major on vivia, concretament a l’estança que té un balcó que dóna al carrer Menorets. A la mateixa casa hi vivia el mossèn, un pis amb piano, molts llibres i el llit. Als baixos hi havia hagut la sastreria familiar.

Les anotacions que transcriuré corresponen al 2 de febrer dels anys 1949 al 1962.

1949 «Mare de Déu de la Candelera. X Aniversari de l’entrada dels nacionals. Aquesta festa oficial ha estat reduïda a l’encarcarament de les festes oficials. Fa deu anys que entre la bona gent hi havia un altre entusiasme... ben aviat el desengany més pregon ha fet retirar cadascú a casa seva. És a dir, tots no s’han retirat. Excaptius, excombatents, experseguits, aquests sí. Perduren només aferrats a les faldilles de la geganta els del “Pacte de Sant Sebastià”, aquells que ja es repartien els càrrecs des de la reraguarda, juntament amb alguns protegits seus».

1950 «La Candelera, àlies Festa de la “lliberació”, festa oficial que es va esllanguint. Hom deia si aquest any ja no es faria».

1951 «Es va celebrant, com cada any, la festa oficial. Una vella s’ha queixat perquè no hem dit missa de 12, per manca de personal... Enguany no s’ha fet l’acte simbòlic de llegir el comunicat de guerra del 2 de febrer del 1939, que anunciava l’ocupació de la ciutat. Veiam l’any que ve què suprimiran».

1952 «La Candelera. El temps s’ha abonançat. Com cada any s’ha celebrat la festa de l’Alliberament de Berga. El nou alcalde ha demanat amb insistència que a la Missa es toqués la “Marxa Reial” a l’elevació. Mn. Miquel l’ha complagut. El restant ho han fet com cada any».

1953 «Enguany el senyor Vilardaga no ens ha empipat demanant-nos la “Marxa Reial” a l’Elevació».

1954 «Vam celebrar la festa de la Candelera amb les seves complicacions polítiques i un fred extraordinari (...) L’Ajuntament suprimí enguany el “Vino de Honor” i donà un dinar –senzillet, val a dir-ho– als excombatents i excaptius a cal Passasserres. Hom diu que aquesta festa, que per a tots té records tristos, valdria més no fer-la».

1955 «Festa de la “Liberación”. A les entrades de la població ha aparegut l’Escarabat de la Falange. Berga sota el jou».

1956 «La Candelera. Avui, novament, festa de la “Liberación”. Festa que ja put, però no saben com defugir-la».

1958 «No podem negar que, per a molts berguedans honestos representà l’alliberament més gran de la seva vida. Molts recordaran sempre aquesta data com una de les més grans que hauran viscut. Sortir del terror, un terror autèntic aclaparador, que mai la història honesta no podrà dissimular, és una emoció que només podem testimoniar els qui hem conegut el terror –i som legió, dissortadament, els homes d’avui, terror roig i terror blanc. Però la urgència i l’esperança d’alliberament dels qui l’esperaren en el camp republicà, i la legitimitat de la commemoració íntima i personal de cada alliberat, no abona que la data sigui convertida en commemoració política, en profit dels qui van desfermar la guerra (...) Data de l’alliberament... però no alliberament total. On és la llibertat? Si no podem ni parlar en català! Amordaçats nosaltres, e co. e ca., amordaçat un poble, una cultura, un idioma, amordaçades les classes obreres (...) Al cap de dinou anys d’alliberament, ja n’esperem un altre».

1960. «El primer any, després de la guerra civil, que es treballa en el dia de la “liberación”. Fa vint-i-un anys que ens van alliberar dels uns i que esperem qui ens alliberi dels altres».

1961. Mossèn Armengou no era a Berga, però comenta un sermó de contingut “patriòtic”. «Tenien passament –i ja és cedir molt– en els darrers moments després de la guerra (...) Ara no tenen cap, però cap, explicació. Què hi farem!».

1962. «Van celebrar l’aniversari de l’entrada dels “nacionals” (de quina nació?) amb els mateixos actes de cada any. Una festa oficial suadíssima».

Mossèn Josep Armengou (Berga, 1910 – 1976) havia ingressat al seminari de Solsona als 21 anys. La sublevació feixista del juliol del 1936 i la reacció dels “incontrolats” d’aquí el van agafar essent seminarista i fent classes d’estiu a cal Rovira, de Sagàs. La persecució religiosa va comportar, al bisbat de Solsona, l’assassinat de prop de 160 sacerdots i membres d’ordes religiosos. Un 85% dels crims es van cometre entre els mesos de juliol i desembre del 1936, especialment a l’agost. Per la lògica de les coses, o sigui, per salvar la vida, mossèn Armengou va passar la frontera per Osseja al desembre i, a través de França, va entrar a Donosti, on hi havia el bisbe de Solsona, Valentí Comellas. Va acabar els estudis eclesiàstics i ordenar-se sacerdot a Logronyo (1937). Va ser capellà militar fins que el 6 d’abril del 1939 va tornar a Berga i es va reincorporar a la diòcesi (colònia Palà de Torruella). El 1946 fou nomenat mestre de capella de Berga.

El pas de mossèn Armengou per l’exèrcit franquista va ser silenciat en les notes biogràfiques escrites arran de la seva mort al Full de la Parròquia de Berga i altres llocs, com el pròleg de la Justificació de Catalunya (La Magrana; Barcelona, 1979): «Ingressà l’any 1931 al Seminari de Solsona, essent ordenat sacerdot l’any 1937. Fou rector de Palà de Torruella». Però el pedagog i escriptor Joan Triadú va publicar a l’Avui (8.4.1986) «en lloc de servir per espanyolitzar-lo o almenys fer-li fer el paperot, com feren més de quatre, [l’estada a l’exèrcit franquista] el portà de dret, si calia, a ‘Justificar Catalunya’». I el teòleg i historiador mossèn Josep Perarnau, especialista en Arnau de Vilanova i director de l’Arxiu de Textos Catalans Antics, havia escrit anys abans al Tele/eXprés (28.5.1976): «Cantó misa en Logroño y volvió a Cataluña en pos de las tropas de Franco. En aquellos momentos de turbulencia en que tantos se desalentaron, quedó radiante su espíritu, además de los valores religiosos, su conciencia de catalanidad». Mossèn Perarnau havia participat ‘de lluny’ en una edició a París, frustrada per la policia, de la Justificació de Catalunya.

Rogatives per la pluja a Correà

25 de març. Hem anat a Correà perquè fan rogatives per la pluja, que prou falta fa als camps d’aquest país. Des del cor de l’església, aturar-se a resseguir amb la mirada l’altar barroc tot daurat, construït el 1717, transmet un efecte impressionant. Va ser netejat el juliol del 1991 pel Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat, també s’hi va fixar la capa pictòrica dels daurats que el cobreixen. És presidit per una talla de Sant Martí, l’únic element nou, ja que l’escultura original va ser destruïda per la guerra.

L’església era plena. Ha predicat mossèn Jaume Ballarà, que va ser rector de Montmajor durant una vintena d’anys i ara viu retirat a Solsona. Ha estat un sermó molt bonic consistent en l’explicació del retaule.

La processó, presidida per dos penons vermells, el Sant Crist i la imatge de fusta de la Mare de Déu dels Torrents, del segle XIII, procedent del santuari homònim que hi ha molt a prop d’aquí. Actualment es guarda en aquesta església. Hem cantat les Súplicas que pera demanar - pluja's canta á la / MARE DE DEU - DELS TORRENTS / en son propi santuari - del terme de Correá, / Bisbat de – Solsona que són de l’època de l’administrador apostòlic Dr. Riu i Cabanas (1895 – 1900) i fan: «Escolteu la humil instancia / De vostres pobres sirvents: / Deunos pluja ab abundancia, / Verge santa dels Torrents».

Mossèn Ballarà surt a A peu pels camins de cendra, de Josep M. Espinàs (La Campana; Barcelona, 1994): «Veig que seu en una cadira, l’aire comença a ser agradable en aquesta hora de la tarda, i es posa a llegir un llibre gruixut, de Josep Pla».

L’edició dels acords reservats de la Junta de Berga per Manuel Santirso

30 de març. Pere Anguera, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat Rovira i Virgili i president del Cercle de Lectura de Reus, ha presentat Manuel Santirso, doctor en Història per la Universitat de Barcelona, on és professor, com un editor, en el sentit anglès del terme, a la presentació del llibre Els acords reservats de la Junta de Berga 1837 – 1839 (Institut Municipal de Cultura; Berga, 2005) que ha tingut lloc aquest vespre al Saló d’Actes de l’Ajuntament de Berga.

Pere Anguera ha lloat l’obra del doctor Santirso pels vessants històric i literari. Hi ha autors –ha dit– que tenen una bona intuïció històrica però no saben escriure i altres que saben escriure però com a historiadors no van enlloc.

Manuel Santirso ha fet una bona edició (recuperació, edició i hermenèutica) de les actes que a partir de l’entrada dels exèrcits isabelins a Berga el juliol del 1840 van ser guardats, i encara ho són, per la família Puig Campalans, de Borredà, relligats en un llibre. Només hi manca la corresponent a la sessió del 26 d’octubre del 1839, en què fou destituït el Comte d’Espanya a la rectoria d’Avià. Aquest vespre, Santirso ens ha presentat pedagògicament la història com una aventura detectivesca on cada estudi aporta noves dades. Però el descobriment de cap plec de papers, per important que sigui, com és el cas, no ens explicarà per si sol l’entramat necessari per entendre l’anomenada primera guerra carlina o per saber la causa de l’ assassinat el Comte d’Espanya. «S’ha de notificar als amants de les trames detectivesques –escriu Manuel Santirso– que els Acords Reservats de la Junta Carlina de Berga subministren nous indicis sobre el seu assassinat i que, en comptes d’esclarir-lo, en revifen l’enigma».

Esperant les memòries del Ramon Felipó

20 d’abril. L’arxiver diocesà mossèn Enric Bartina tenia a la seva dreta l’autor, Ramon Felipó, del llibre que es presentava, Imatges de la Patum a la II República, i a l’esquerra el president de l’Àmbit de Recerques, mossèn Ramon Viladés. Tots tres han pogut comprovar que no sempre és veritat allò que a les presentacions de llibres només hi van quatre gats, perquè aquest vespre, a la Biblioteca de Berga, hi ha hagut ple i una part de la concurrència ha hagut de romandre dempeus. Mossèn Bartrina ha recordat que el pare de l’autor va lliurar a l’Arxiu Diocesà, quan era jutge de primera instància de Solsona, 4.000 lligalls del fons judicial dels anys 1800 – 1936 amb documentació molt valuosa, entre altres matèries, sobre les guerres carlines, documents que era previst convertir en pasta de paper. L’arxiver ha ressaltat que «mentre la majoria de col·leccionistes de postals i fotos antigues són gelosos, egoistes i se les guarden per a ells, el senyor Felipó és generós i publica aquest llibre» i que «tota la seva obra no és una obra freda, neutra, escrita des de fora, sinó que hi destaca el seu amor apassionat a Berga i a la Patum». Cap al final de l’acte, mossèn Viladés ha explicat que és força impossible de trobar alguna cosa interessant sobre la comarca a les llibreries de vell barcelonines... perquè abans ja hi ha passat el Ramon Felipó.

El Ramon Felipó, abans, no es dedicava a col·leccionar llibres i postals, ni a publicar a corrua feta com ara llibres i articles amarats de vasta documentació. Abans era un agitador polític capaç de mobilitzar un nombre considerable de persones, un home d’acció amb reconegudes connexions amb la classe dirigent i la premsa. Ara s’ha convertit en agitador cultural i té en la temàtica berguedana (un corpus ideat per ell: el Pi de les Tres Branques, Queralt, la Patum –i el Pedraforca aviat) el seu camp d’acció.

Em sembla que al Ramon Felipó el vaig conèixer deu fer uns trenta-cinc anys a la plaça de la Catedral, de Barcelona, un diumenge, durant una ballada de sardanes. Recordo que tot d’una va dir «Me’n vaig a fer un encàrrec» i a només quatre passes d’on érem es posà la mà a la butxaca interior de l’americana i d’allà en va sortir un vol formidable d’octavetes clandestines: la lletra d’Els segadors ciclostilada –finançades, segons es comentava, pel llavors banquer i polític Jordi Pujol–. Tornant cap a nosaltres, com si no hi hagués tingut res a veure, n’agafà una de terra i deixà anar amb parsimònia: «Mireu què he trobat»... L’endemà, com cada dilluns, el Tele/eXprés i la Hoja del Lunes portaven un breu sobre la manifestació catalanista de cada diumenge, informació que, no cal dir, el mateix Felipó havia passat a les respectives redaccions.

Precisament aquest vespre que el Ramon Felipó ens ha ofert una presentació tan republicana i clerical a la Biblioteca, en arribar a casa he descobert que un altre llibre sobre l’època de la Transició parla d’ell i s’afegeix a les ja nombroses referències al Grègor, el seu nom dels anys de clandestinitat. És Los 70 a destajo. Ajoblanco y libertad (RBA Libros; Barcelona, 2007), del poeta Pepe Ribas, director de la revista alternativa Ajoblanco, que va sortir per primera vegada l’octubre del 1974. El fet que relata Ribas és del 1969: «Desde la ventana del despacho del rector [de la Universitat de Barcelona], los jóvenes más radicales habían lanzado el busto de Franco contra los adoquines de la calle; uno de ellos, Felipó, había arrancado la cortina de terciopelo rojo del rectorado y la había colgado de la ventana como símbolo de la ocupación roja. La acción despertó tanto el temor de la burguesía barcelonesa como el de los miembros moderados del FOC, entre los que se encontraban Pasqual Maragall, Narcís Serra, Miquel Roca y nuestro profesor de Derecho Político, Isidre Molas». I unes pàgines més endavant afegeix: «En mi facultad no había más que un militante nacionalista llamado Felipó, que era uno de los redactores del boletín [clandestí Avui] (...) Felipó era un tipo valiente que no se andaba con monsergas. Había estudiado bachillerato con los jesuitas y tenía la capacidad de iniciativa que daba aquel colegio. En quinto curso sabía, y por experiencia propia, cómo manipulaban los partidos clandestinos cuando algo no les convenía».

Després de llegir això, d’una carpeta trec un retall de La Vanguardia (el del dia 4.8.05). Eduardo Martín Pozuelo publicava una sèrie d’articles sobre els resultats de les seves investigacions a la documentació dels arxius nord-americans i aquest dia es referia a l’informe del 5 de febrer del 1969 on el cònsol americà a Barcelona, James M. Cortada, informava el departament d’Estat de l’entrevista que havia tingut amb el governador Tomás Garicano Goñi: «Sobre el célebre asalto al rectorado, Garicano le dijo al cónsul que "no habían identificado a la persona que había arrojado el busto del Caudillo por la ventana, ni quién habido enarbolado la bandera comunista" en la escalera de la oficina del rector. "A pesar de la operación policial que hemos montado, todavía no conocemos el principal motivo ideológico de los problemas estudiantiles de Barcelona", manifestó aquel gobernador».

Me’n vaig a dormir pensant que el Ramon Felipó hauria d’escriure les memòries.