¿Ha sentit que els polítics li parlessin a vostè, en aquesta campanya?
No gaire. Aquesta vegada m’he sentit molt poc interpel·lat. M’hauria
agradat que fessin autocrítica de com han anat fins ara les coses. Cal
foc nou. Que hi hagi honestedat a la vida social, començant pels
polítics. Que hi hagi ganes de respectar el que és diferent. I que es
veiés una mica més de compromís.
Som a tocar de Nadal. Què té de nou i què de sempre aquest Nadal del 2015?
Em sap greu que es perdi el sentit més religiós del Nadal. I, des del
punt de vista familiar, em sap greuque hi hagi gent que temi el Nadal,
que voldria que ja hagués passat. Hi ha gent que no està gaire disposada
a compartir l’alegria. Diuen que és més fàcil compartir el dolor que
l’alegria. Quan hi ha un dolor, quan es mor algú, encara hi corren. Però
felicitar per un èxit costa molt.
Quin és aquest sentit religiós que li sap greu que es perdi?
El sentit religiós de celebrar la proximitat de Déu d’una manera que no
imaginàvem. Gairebé és desmuntar una certa idea que molts tenen de Déu.
Un Déu totpoderós, a les altures, i pum, resulta que neix com un nen.
Això va fer que la societat romana tractés molts cristians d’ateus
perquè negaven els déus i donaven culte com a diví a un home. Un home
pobre i nen. Per a mi és el que té més valor.
Per la gent que ve a demanar ajuda al convent Pompeia, com veu la societat vostè?
Són dues classes de gent: la gent immigrant i la gent del país. Entre
la gent nouvinguda, molts han vingut enganyats perquè pensaven que aquí
hi trobarien qui sap què, i no hi han trobat els mitjans de vida. I els
que són d’aquí són els que han anat en decadència, els que han quedat
sols a casa i no saben com viure i pagar el lloguer. Em fa patir la gent
que està sola, i la gent jove per dues coses. La primera, per la falta
de feina quan han acabat els estudis; pateixo per l’atur i perquè no
agafen aquest ritme de treball que s’ha d’agafar de jove. I la segona,
per la poca capacitat que tenen de trobar-se a si mateixos, sempre
connectats, amb falta de capacitat de concentració i amb ganes de
passar-s’ho bé com sigui. Sempre han d’estar en moviment i connectats.
Això no és bo.
Quin profit li fa el silenci?
Sembla que el silenci em digui el que he de fer. Jo sóc més aviat
actiu, i el dia que puc tenir lliure sense feina concreta, respiro. Quan
dic silenci vull dir temps lliure per reflexionar. Tampoc és allò de
dir que faig net de la meva ment, no sóc d’aquests. A mi em costaria
molt el que els agrada a alguns, a part dels cartoixans, que si
poguessin passarien 8 dies sols en una ermita.
Ha fet vot de pobresa?
He fet vot de pobresa. En broma, els que vénen ens diuen que nosaltres
fem vot de pobresa i ells el compleixen. Molta gent compleix la pobresa
sense fer el vot. I nosaltres el fem i no ens falta de res. Una
comunitat és com un comunisme: si algú em dóna o guanya alguna cosa, va a
la comunitat, no tinc bossa pròpia. És la comunitat la que et dóna, amb
un respecte, la teva llibertat i iniciativa perquè no et falti de res.
Els vots religiosos són tres: pobresa, obediència i castedat. El vot de
pobresa, segons els defineix una frase de les nostres mateixes
constitucions, diu: “Acontentar-me amb el mínim necessari i no
permetre’m pas el màxim permès”, o sigui, quan et donen permís per fer
alguna cosa i hi renuncies per tarannà personal.
I a algú que ha fet vot de pobresa què li sembla el concepte d’austeritat?
Austeritat
és una paraula que, com tantes altres, s’ha fet malbé. Alguns demanen
austeritat potser perquè algú altre pugui tenir més. Et demanen
austeritat a tu perquè els grans negocis puguin fer la seva. I això no.
Penso com el González Faus, que diu: “El llenguatge és extremadament
prostituïble. I com més alta sigui la realitat que intenta designar, més
prostituïble. Fa quatre anys que en diem austeritat, que és el nom
d’una virtut, d’una deixalla. El nom d’un dret trepitjat. Si no et donen
el que et mereixes i has de viure en l’austeritat, no és el nom d’una
virtut”. Si no em permeto el màxim permès sí que és virtut. Quan no m’ho
puc permetre és prostituir la paraula.
O sigui que hem manipulat conceptes nobles.
Exacte. Com caritat. Què vol dir fer caritat? És l’amor altruista al màxim, com el que Déu ens té a nosaltres. Caritat no és almoina.
Vostès, a la seva revista Catalunya Franciscana , van entrevistar l’ara exdiputat de la CUP David Fernàndez. Una mica abans, l’Antoni Puigverd, a La Vanguardia
, havia parlat del “franciscanisme de la CUP”, en referència a la vida
d’uns diputats que, entre altres compromisos, decideixen viure amb 1.400
euros al mes. ¿Hi veu alguna relació, entre sant Francesc i l’esquerra
anticapitalista?
El primer radical va ser
Jesucrist. Per a la seva època, la dels romans, estar a favor de la
misericòrdia i de la dona era una mica antisistema. Se’n va al temple i
s’enfada pel comerç de les coses santes. I sant Francesc també, a la
seva època i al seu nivell. Què vol dir antisistema,
al meu entendre? Vol dir anar contra corrent. Sant Francesc va anar
contra corrent per mil detalls: venir d’una família rica, donar-ho tot,
que el seu pare el portés a judici i ell es tragués el vestit i es
quedés despullat davant la gent... Aquella vida itinerant i que es casés
amb la pobresa és antisistema. Això sí, sant Francesc va ser un
antisistema respectuós amb la manera de pensar i de fer dels altres.
Tenim la sort de tenir un papa que vol imitar sant Francesc com a
exponent de l’Evangeli com més pur millor. Veig sant Francesc i el Papa
en aquesta línia. No s’inventen res, volen ser evangèlics. L’Evangeli
diu moltes coses si se sap llegir. Antisistema és parar la galta quan
t’han pegat. I quan tu perdones l’enemic és com posar-li foc als
cabells, el desconcertes. No has de ser esclau del teu enemic, has de
ser lliure. Has d’estar per sobre de la violència. La violència és una
gran desgràcia. No has de voler tenir res a veure amb la violència. Pau i
bé. O a qui et vol robar el mantell, dóna-li la túnica però no facis la
guerra. És dintre del cor d’un mateix on un venç la guerra. Si vols ser
lliure pots ser-ho. Sant Francesc deia que no volia tenir res per poder
ser lliure. Si tenia possessions les hauria de defensar perquè algú les
voldria robar.
¿Haver renunciat al màxim permès l’ha fet feliç?
Felicitat és estar bé amb tu mateix. Amb tu mateix i amb Déu. Comença
per tu mateix i els que estan amb tu. L’amor és el motor de la vida, no
l’austeritat. És l’amor que et fa fer això. Jo estic en una comunitat i
no he de gastar més del que necessito, perquè potser ella ho
necessitarà. Potser pot ajudar uns altres. I la devoció a sant Francesc i
l’amor a Jesucrist, a Déu, és qui m’inspira aquest desig.
Vostè va entrar al seminari quan tenia 13 anys. Tota la vida ha viscut igual.
Sí, venia d’una família pobra i, per tant, agraeixo molt a casa meva
l’austeritat obligada que teníem a la Colònia Prat de Puig-reig, El meu
pare, tota la vida, durant els 50 anys que va treballar, ho va fer a la
mateixa fàbrica i amb escassetat. De possibilitats d’estudiar jo en
tenia poques, perquè al poble no hi havia ni escola, i molts anaven al
seminari. I jo des de petit que tenia una sensibilitat que d’altres no
tenen. No és cap gràcia ni cap mèrit, és com la música, a mi m’agrada i a
d’altres els deu avorrir. Jo he tingut sensibilitat religiosa des de
petit. Els avis resaven, la meva mare també. El meu pare no era tan
practicant i creient, més aviat poc. Però, en canvi, quan vaig dir si
podia anar al seminari dels frares, que m’havien dit que no s’havia de
pagar, em va dir que sí, que al de la diòcesi no, perquè no el podia
pagar i no volia anar a llepar ningú. Em van fer la reflexió, em van fer
esperar un any a veure si me n’oblidava, si hauria estat disposat a dir
que no. Va passar l’any i vaig dir que sí. Em van tenir assegut en un
banc, abans de prendre la decisió, i em van dir que pensés dues coses.
La primera: que amb la guerra a molts frares els van matar. I la segona:
que pensés que molts capellans no són com haurien de ser. Que els
sabria greu que fos dels que els maten i encara més que fos dels que no
són com han de ser.
¿I vostè què va entendre amb 13 anys?
Tot. Amb 13 anys s’entenen moltes coses. Però era un impuls. Després
vaig tenir els tres anys de seminari menor, un any de noviciat a Arenys,
tres anys de filosofia a Olot amb el pare Llimona, quatre anys de
teologia a Sarrià i 4 anys més a Roma. Tens temps de replantejar-t’ho. I
no me n’he penedit mai. De vegades t’hauria agradat organitzar-te més
la vida amb el teu criteri, i no amb el que t’imposa la comunitat, com
quan et demanen que canviïs de convent. A vegades penses si hauries
tingut una família o uns fills. Però tant com penedir-me’n, no.
Antoni Comellas i Cluet
© Fototeca.cat
