Quirze Grifell a El Temps de les Arts.

No us perdeu els articles de Quirze Grifell a El Temps de les Arts.

Josep Porta Galobart, germà de l'arquitecte Emili Porta

Donem per fet que aquí tothom (?) coneix l'arquitecte Emili Porta i Galobart, a qui devem, a Berga, els projectes de l'edifici de l'Ajuntament (1930), els de les Estaselles, del pla de l'Alemany i del passeig que des dels "25 años de paz" franquistes anomenem passeig de la Pau. També, entre altres, els xalets modernistes de l'advocat senyor Josep M. Puig i Pou i el seu mateix (xalet Porta), enderrocats gràcies a la permissivitat d'un urbanisme de poca volada; l'edifici vell de Correus, al camí de Roser; el panteó Bassacs del cementiri, on els maquis havien fet reunions clandestines a l'època de la foscor i que ara acull el panteó de berguedans il·lustres... Emili Porta també és l'autor dels plànols de les escoles de Bagà, Navàs i Sallent.

Perquè no sigui dit, després d'enderrocar uns quants edificis ideats per ell, la ciutat de Berga li va dedicar el passatge Arquitecte Porta, que uneix el passeig de la Pau i la plaça dels Països Catalans.

Josep Porta i Galobart (Berga, 1888 - Barcelona, 1958), germà de l'arquitecte, és encara més desconegut que ell. 

En aquest enllaç en diem alguna cosa:

"Les gitanes de Porta i Galobart". A  L'Erol : revista cultural del Berguedà. Berga. Any 37, núm. 136 (estiu 2018), p. 61-63

Un conte sobre els dinosaures de Fumanya

He trobat  aquest conte llegit en veu alta, inspirat en els dinosaures del jaciment de Fumanya,  a la web de Cavall Fort - El Tatano. 

L'enllaç és: 

El petit titanosaure

El jaciment de Fumanya, al Berguedà

El modernisme desconegut del Berguedà

El procediment que tenien aquells paletes de les últimes dècades del segle XIX per imitar la fusta -m'ho havia explicat una padrina que va morir de vella l'any de la Revolució dels Clavells de Portugal- consistia en donar la forma al tronc per mitjà d'una barra de ferro que era envoltada amb un filat metàl·lic. Els dos elements es cobrien després de morter, al qual, amb les mans, s'imitava la forma que havia de tenir l'arbre. L'obra s'acabava de perfilar afegint-hi la rugositat que s'obtenia tot passant-hi per damunt una forquilla que hi deixava un solc de ratlles. Finalment es pintava de color marró. Amb aquest sistema es podia confegir una vidriera, un banc "de fusta" per seure...
No parlem de cap obra de Gaudí ni atribuïda com tantes al genial arquitecte: aquí hem tractat del modernisme desconegut del Berguedà que va malmetent el pas del temps.

Foto: BNG

Foto: BNG

El plaer de llegir el professor Jordi Llovet aquests dies de confinament

L'enllaç, a la ratlla de sota: 

"Solitud", per Jordi Llovet, al diari Ara (11/04/2020).

Foto: Jordi Cervera, La Vanguardia.

L'estratègia política, segons August Gil Matamala

August Gil Matamala, fill de mestre Gil de Sallent i pare de l'actriu Ariadna Gil, va defensar els berguedans del "cas Bultó" i, com a advocat dels independentistes, va guanyar la primera sentència del tribunal de Drets Humans d'Estrasburg contra l'estat espanyol per "violació de l'article 6 de la Convenció Europea dels Drets de l'Home" en el judici contra Xavier Barberà, Ferran Jabardo i Antoní Messeguer.

A mitjan dècada dels seixanta i principis de la dels setanta del segle passat, el PSUC, partit en el qual fins el 1968 militava August Gil Matamala, va canviar d'estratègia. La nova opció va suposar deixar de banda els plantejaments més radicals i optar per una política possibilista que en aquella època posava l'accent en la unitat de les forces antifranquistes. 

Sobre dita estratègia, Gil Matamala fa ara aquestes reflexions que són recollides al llibre esmentat al final d'aquesta nota:

"Vam fer el correcte? Tocava fer allò? Aleshores creia que sí, perquè portàvem darrera l'experiència del fracàs de les grans mobilitzacions i les vagues generals polítiques que havíem intentat; les condicions no estaven en absolut madures per a la 'lluita final' [...] Però en termes d'estratègia global només suposava reduir els objectius a democratitzar l'ordre burgès; és a dir, postergava el que ens havien ensenyat, entrava en contradicció amb la funció revolucionària en què estàvem implicats: canviar la societat."[...]
"Jo ja no sé quina és la política adequada, després hi he reflexionat, i amb aquesta tessitura ens trobem en cada moment. Per avançar, què hem de fer? Mantenir les posicions dures, pures i exigents, per quedar-nos sols en el món, o intentar trobar un lloc on avançar poc a poc i on ens deixin viure, sabent que trobar-lo implica acceptar les regles d'un joc que en el fons rebutges? Aquesta és l'altra gran pregunta, que, si algú me la contesta, li ho agrairé."

Fernàndez, David i  Gabriel, Anna (2107). August Gil Matamala. Al principi de tot hi ha la guerra. [Pròleg de Julià de Jòdar].  Barcelona: Sembra llibres. Pàg. 141.

                                     August Gil Matamala i David Fernàndez. Foto: Núvol.

S. A. R. Maria-Teresa de Borbó Parma

El dijous va morir de coronavirus S.A.R. Maria-Teresa de Borbó Parma, la "princesa roja", germana del pretendent carlí al tron d'Espanya Carles Hug de Borbó Parma.

El president Carles Puigdemont ha lloat la figura de la finada amb aquesta nota a twitter:

Carles Puigdemont ✔ @KRLS

 

Era una persona culta, sàvia, dialogant. Vaig tenir l'oportunitat de tractar-la diverses vegades, i de parlar-hi a fons. Per descomptat, també de Catalunya i Espanya. La diferència de tarannà i cultura amb l'altra branca de la família Borbó era evident. Descansi en pau.

S.A.R. Maria Teresa de Borbó Parma va participar als actes del II Simposi d'Història del Carlisme que organitza el Centre d'Estudis d'Avià. Era el 10 de maig del 2014. Va pronunciar la conferència "El frente exterior en la Transición Española", a les 6 de la tarda, a la sala d'actes de l'hotel Berga Park. 

Enllaços d'interès:

Diari Ara, Entrevista

La Vanguardia, Necrologia

Joan de Sagarra recorda la "princesa roja"

Lo vell Taleia, contrabandista

M'havia explicat el Joan de cal Mestre que el vell Taleia era un home estrany. Havia fet, com tothom en aquests encontorns, el contraban.
Un dia venia d'Andorra amb el sac ple de plats i copes de vidre. Pel camí, va veure un niu de xuts dalt d'un arbre, s'hi va engarristar, el va agafar i el va posar al sac. 
Abans d'arribar a Saldes li va cridar l'alto la parella de la Guàrdia Civil. 
-¿Qué lleva usted, en este saco? -va preguntar-li un d'ells.
-Chutos, llevo chutos.
-A ver, enséñenoslos.
El vell Taleia obre el sac, treu el niu i els ocellets: "piu-piu-piu-piu...".
-Déjalo, que está loco -va dir l'altre civil.

 

Cinc anys de la 'confessió' de Jordi Pujol

Enllaç a l'article.


Jordi Pujol i Marta Ferrusola  quan pujaven les escales de Sant Pere per assistir a l'enterrament de mossèn Ballarín (19.03.2016). Foto: Aquí Berguedà - Ivan Genescà.